Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 17 de setembre de 2021

Amics del Museu: MINERALEXPO BarcelonaSants 2021

Els propers dies 1, 2 i 3 d’octubre tindrà lloc a les Cotxeres de Sants de Barcelona la fira MINERALEXPO Barcelona-Sants, esdeveniment organitzat pel Grup Mineralògic Català.


 
                                                               Expositors 

Horaris:

Divendres:   1 d'octubre de 10 a 21 h.

Dissabte:     2 d'octubre de 10 a 21 h.

Diumenge:   3 d'octubre de 10 a 19.30 h.

dimecres, 15 de setembre de 2021

Mn. Francesc Nicolau: El forat negre de la galàxia M87 encara ens dona sorpreses

Segurament recordareu la notícia (que també donàrem a conèixer al seu dia en aquest blog): el 10 d’abril del 2019 els astrònoms comunica ven que havien “vist” un forat negre. Un forat negre (o estrella col·lapsada) no pot ser vist, precisament perquè és “negre”, però el que s’havia vist de debò era el què passa amb la llum a l’entorn d’un forat negre, deduint-ne així la seva existència.

El forat negre de la galàxia M87 tal i com es va "veure"

Doncs bé, ara s’ha analitzat la llum que rodejà aquest forat negre, que és el nucli de la galàxia 87 del catàleg de Messier (o sigui M87) a la constel·lació de Virgo i que es troba a uns 55 milions d’anys llum. Aquest forat negre té una massa enorme: uns 6.500 milions de masses solars, i per això la seva gravetat pot originar efectes descomunals. S’ha vist, i això és el que s’ha publicat, que aquest forat negre és capaç de “polaritzar” la llum que es troba pròxima, i això vol dir que la fa saltar tota ella a una mateixa direcció ordenada, bo i incorbant-la sobre sí mateixa per la gran gravetat. Ara bé, penseu que haver aconseguit això és com haver pogut analitzar, des de la Terra, com és una pilota de tennis situada sobre la Lluna. I és que 55 milions d’anys llum és una distància inimaginable.

El conjunt de telescopis que formen part de l'EHT

I qui ha aconseguit aquesta proesa? Doncs el conjunt de telescopis conegut com Event Horizon Telescope (EHT), o Telescopi de l’Horitzó de Successos, juntament amb un equip de més de 300 astrònoms. L’astrofísica Monika Moscibrodzka, membre d’aquest equip, ens diu: «El que veiem és una evidència crucial per entendre com es comporten els camps magnètics al voltant dels forats negres». I és que el fenomen observat es deu a l’acció del potentíssim camp magnètic originat per aquest forat negre. Nosaltres, des d’aquí, només podem admirar la constància i fermesa amb què treballen aquests professionals que, poc a poc, van desxifrant els enigmes del cel.

dimecres, 1 de setembre de 2021

Isabel Benet: La "crisi" messiniana

Encara que el títol pugui donar a entendre que parlarem de la crisi encetada a can Barça per l’adéu del crack argentí... doncs no! Aquí parlarem d’una altra “crisi”, dita messiniana o crisi salina del Messinià, un fet extraordinari que tingué lloc ara fa entre 5 i 7 milions d’anys quan, a conseqüència de moviments tectònics, l’estret de Gibraltar es va tancar i la Mediterrània occidental es va assecar i es va convertir en un desert, amb alguns llacs hipersalins, molts metres per sota del nivell de l’oceà Atlàntic.

Desert salí de la Mar Morta

Esquema del tancament de l’Estret de Gibraltar
Situació del Messinià dins el Terciari

I s’anomena així perquè el Messinià (Miocè superior) va ser estudiat i definit a l’estret de Messina, entre l’illa de Sicília i la península itàlica, allà on es separen la Mediterrània occidental de la Mediterrània oriental i on s’han trobat enormes dipòsits de guixos i sals d’aquesta època. Aquests materials, però, també afloren a d’altres indrets de la costa de la Mediterrània occidental i han estat objecte d’explotació des de fa més de 2000 anys.


La Mediterrània avui

Bloc de sal procedent de Sorbas (Almeria) 
exposat a CosmoCaixa

Però... com es va arribar a aquest extrem? Anem un xic enrere... a finals del Cretaci inferior (fa uns 100 milions d’anys) la nostra microplaca Ibèrica es trobava del tot individualitzada i perillosament situada entre les grans plaques Africana i Eurasiàtica. Però cap a mitjans del Cretaci superior (fa uns 85 milions d’anys) la placa Africana fa un gir cap al nord-est i s’acosta a la placa Eurasiàtica: comencen a aixecar-se els Pirineus, aixecament que té el seu clímax entre finals de l’Eocè i inicis de l’Oligocè (fa uns 35 milions d’anys). Al mateix temps també s’aixequen els sistemes Ibèric i Mediterrani, entre els quals es forma la conca d’avantpaís sud dels Pirineus: la futura Conca de l’Ebre. A inicis dels Miocè (fa 25 milions d’anys) la col·lisió entre Àfrica i Euràsia es trasllada al sud de la placa Ibèrica i comença a aixecar-se la serralada Bètica.

El sud d’Europa durant el Tortonià, fa uns 10 Ma

Així, fa uns 10 milions d’anys, l’antic estret de Gibraltar, per on arriba la principal aportació d’aigua de l’Atlàntic cap a la Mediterrània, està en plena transformació i no té res d’estrany que els moviments tectònics, que estan donant forma a la serralada Bètica, acabin tancant aquest pas. Sense aquesta aportació hídrica, i amb l’afegitó de la forta insolació i les poques aportacions per part dels rius que hi desemboquen, hi ha estudis que asseguren que la Mediterrània podria assecar-se en... només 3.000 anys!

Extret de l’animació La desecación del Mediterráneo basada en la interpretació de 
la crisi salina del Messinià de Daniel Garcia-Castellanos i altres investigadors 
de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera

Ara s’ha de dir que el poder de transport i erosió d’un corrent d’aigua superficial depèn del desnivell que hi ha entre la seva capçalera i la seva desembocadura (o nivell de base): com més desnivell més poder erosiu i de transport té. També s’ha de dir que l’erosió d’un corrent d’aigua sempre és remuntant, o sigui que progressa en direcció al continent des de la desembocadura.

Esquema del poder de transport d’un corrent 
segons el seu nivell de base

El ràpid descens del nivell del mar de la Mediterrània occidental durant la “crisi” messiniana (que els experts calculen en més de 1.500 metres!) va fer que els rius cada cop desemboquessin més avall. L’augment del desnivell entre les seves capçaleres i les seves desembocadures va provocar un “rejoveniment” dels corrents d’aigua que drenaven els relleus de la Mediterrània. A casa nostra, els rius que baixaven del vessant oriental del sistema Mediterrani van experimentar un encaixament dels seus llits a la plataforma continental emergida i al talús, amb la consegüent formació de profundes gorges que encara ara funcionen com canyons submergits.

Esquema de la formació dels canyons, 
pel progrés d’erosió remuntant a la plataforma continental i al talús

Els canyons, avui submergits, de la costa catalana

Esquema del progrés de drenatge 
del Sistema Mediterrani durant el Messinià

Aquesta situació no va durar gaire (més o menys un milió d’anys) però va ser suficient perquè els rius i torrents del Sistema Mediterrani trenquessin la barrera natural que separava la conca Mediterrània de la depressió que, fins aleshores, havia estat aïllada entre el citat Sistema Mediterrani, el Sistema Ibèric, la serralada Cantàbrica i els Pirineus, i es produís un canvi radical en la xarxa fluvial en formar-se els actuals rius Ter, Llobregat, Francolí i Ebre. Sobretot aquest darrer és, ara per ara, el principal encarregat de drenar aquesta depressió (dita Conca de l’Ebre) i traslladar els seus materials, acumulats durant milions d’anys, i abocar-los la plataforma continental (on construeix un aparell deltaic), al Golf de València i al fons abissal del Golf de Lleó... però aquesta és tota una altra història.

Esquema del rebliment de la Mediterrània

Així, després d’un milió d’anys de tancament i assecament, a inicis del Pliocè incisions a la zona de l’estret de Gibraltar obren de nou el pas de les aigües de l’Atlàntic que, en gegantina cascada, tornen a omplir la Mediterrània en un temps rècord (calculat entre uns pocs mesos i dos anys!) en la que s’ha qualificat com la inundació més important de la història geològica del planeta. Tant va pujar el nivell del mar que, durant un temps, es va situar uns 100 metres més amunt que a l’actualitat i el resultat fou que el mar va envair les fosses properes a la costa.

La costa catalana al Pliocè, fa us 3 milions d’anys

Aquest fet extraordinari ocorregut durant el Messinià, així com d’altres que anirem explicant, estaran reunits sota l’etiqueta «Episodis del Terciari»