Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 27 de setembre del 2021

Isabel Benet i Ventus: Itinerari pel congost de Mont-rebei

Després d’haver visitat el Montsec de Meià (o de Rúbies), el més oriental dels “montsecs”, ara ens desplacem cap a l’extrem occidental del Montsec d’Ares, el “montsec” central, per donar un cop d’ull a un indret realment magnífic: el congost de Mont-rebei, excavat pel riu Noguera Ribagorçana i una de les joies més apreciades del recentment declarat Geoparc-Orígens (abans anomenat Geoparc Conca de Tremp-Montsec).

Entrada sud del congost de Mont-rebei

El congost de Mont-rebei és un paratge impressionant de verticals parets calcàries d’uns 500 metres d’altura i separades, en el punt més estret, per només 20 metres i per on discorre un camí artificial excavat a la roca. Aquest indret, però, no és tan sols interessant a nivell paisatgístic sinó que també ho és a nivell geològic com es veurà.

Mapa de situació

El punt més fàcil per accedir-hi, però també més regulat, està al nord, per Pont de Montanyana i la Masieta, encara que des de fa un temps també s’hi accedeix des de l’enlairat poble de Montfalcó a través del discutible traçat del Camino Natural de Montfalcó al Congost de Mont-rebei, camí que de “natural” no té res, ja que discorre per passarel·les metàl·liques clavades als cingles i un pont penjant que uneix ambdues ribes. Nosaltres, però, proposem la clàssica excursió des del poble de Corçà, més llarga però més gratificant perquè al llarg del seu recorregut veurem interessants materials i espectaculars estructures tectòniques. La manera més directa d’arribar-hi és des de Balaguer, per la carretera C-12, tot travessant el port d’Àger. Al capdamunt del port val la pena aturar-se per contemplar l’espectacle de la serra del Montsec desplegada en la seva totalitat davant els nostres ulls.

La serra del Montsec des del Port d’Àger

A la nostra dreta, per llevant, s’aixeca el Montsec de Meià (o de Rúbies). Enfront tenim el Montsec d’Ares, el més gran dels tres “montsecs” i separat del de Meià pel famós congost de Terradets, on les aigües del Noguera Pallaresa queden retingudes pel pantà de Camarasa. Molt més enllà, per ponent i separat pel congost de Mont-rebei, treu el cap el Montsec d’Estall ja dins terres aragoneses. El riu Noguera Ribagorçana, que fa de frontera, està aquí retingut pels grans pantans de Canelles i Santa Ana.


El poble de Corçà arraulit sota un turó

Baixem del port en direcció a Àger i, uns 2 Km abans d’arribar-hi, ens desviem a mà esquerra en direcció a Corçà. Anem uns 5 Km per una carretera molt estreta, més aviat una pista asfaltada, i passem de llarg del poble de Corçà, al qual hi tornarem un altre dia. Continuem per la pista asfaltada un quilòmetre i mig més, tot deixant a l’esquerra la desviació que baixa al pantà de Canelles. Així arribem a un ampli aparcament on deixem el vehicle i continuem uns metres a peu per la mateixa pista, tot gaudint de la vista de les alteroses crestes on s’asseuen les ermites de la Pertusa i Santa Quitèria de Montfalcó, a banda i banda del Noguera Ribagorçana.

Vista de les crestes i ermites de la Pertusa i Santa Quitèria

La pista finalitza en una esplanada on hi ha un parell de plafons informatius i on comença el nostre itinerari. Abans, però, paga la pena prendre el difícil camí que recorre un estrat de calcàries verticalitzades per a visitar les restes del castell i l’encimbellada ermita romànica de la Mare de Déu de la Pertusa (s. XI-XII).

Aspecte de la cresta des del camí d'accés a la Pertusa

L’encimbellada ermita de la Pertusa sobre el pantà de Canelles

Si anem cap a l’extrem de la cresta, allà on finalitzen diverses vies ferrades, tindrem una molt bona vista de l’esperó rocós de Montfalcó format pels estrats verticalitzats de les calcàries blanques del Cretaci superior i les dolomies negres del Juràssic. Aquesta complicada estructura tectònica és el resultat de la col·lisió del Montsec d’Estall amb el primer contrafort de les anomenades Serres Marginals, de les quals ja en parlarem... en una altra ocasió.

Crestall de Montfalcó des de la Pertusa

Esquema geològic del recorregut

Retornem a l’esplanada on, ara sí, iniciem l’itinerari tot encarant-nos al Montsec i prenent el corriol que marxa en direcció nord, marcat amb els senyals vermells i blancs del sender GR 1. Encara que no afloren massa bé, anem trepitjant les margues i dolomies negres del Juràssic, però, per altra banda, tenim un altre angle de visió de l’impressionant crestall de Montfalcó, arrugat pel xoc del Montsec d’Estall... com si un bloc de ferro hagués atropellat una planxa d’alumini.

Una altra vista del crestall de Montfalcó

Uns metres més enllà, deixem a mà dreta l’antic camí d’accés a la mina de lignit de la Bordonera. Avui dia aquest sender porta cap a l’inici d’una via ferrada que remunta el barranc de la Pardina. Al fons de la vall treu el cap el roc sobre el qual es troben les ruïnes del castell de Sant Llorenç.

El barranc de la Pardina amb el castell de Sant Llorenç al fons

Ara toca baixar al fons del barranc per creuar-lo, però abans ens fixem en el vistós cingle del serrat del Mill, format per les calcàries i margues del Cenomanià (inicis del Cretaci superior). El paquet està afectat per un sistema de fractures verticals sense desplaçament (dites diàclasis) que individualitzen una sèrie de columnes i pinacles aïllats i per això se les coneix com “calcàries de picons”. Aquest tipus de calcàries ja les vam veure també al Montsec de Meià i al congost de Terradets.

Anem baixant, tot fent llaçades, fins al fons d’aquest barranc excavat a les calcàries i margues del Cretaci inferior on, a la part alta, apareixen unes capes de lignits que, com a Vilanova de Meià, també van ser objecte d’explotació. Aquí es van extreure a la citada mina de la Bordonera i, sobretot, a les mines de Corçà, situades a tocar del riu i actives fins al 1960, any en que es va inaugurar el pantà de Canelles. Avui dia les seves ruïnes només són visibles quan baixa el nivell de l’aigua.

Les mines de Corçà en plena activitat

Passat el barranc, comencem a pujar per l’altre costat tot deixant sota nostre les restes del mas de la Pardina. A partir d’aquí anirem trepitjant els materials del Cretaci superior, els quals formen els característics dos graons i el replà del Montsec. En assolir la Feixa de Carlets, anem una bona estona per sota els cingles del primer graó, a la base dels quals apareixen nombroses seccions d’un banc de “rudistes” col·locats en “posició de vida”, això és, tal i com vivien: en posició vertical i uns a tocar de dels altres, com si fossin envasos en una caixa.

Passem per la Feixa de Carlets...

...on trobem seccions de rudistes

Arribem al capdamunt del serrat del Mill, portentós mirador des d’on tenim una primera visió del congost de Mont-rebei amb la torre de guaita de Girbeta (o Xiribeta) situada a l’altre extrem del congost. També arribem a les envistes del Mas de Carlets, antic refugi de muntanya construït damunt les margues del Santonià que formen el “replà” del Montsec. Des d’aquí es pot veure l’anomenada Paret de Catalunya, el magnífic cingle de la Serra de la Corona, el segon graó, format per les calcàries esculloses del Campanià i per on discorren nombroses vies d’escalada de gran dificultat. També s’observa la boca de la Cova Negra de Corçà.

Arribant a un mirador sobre el congost

El Mas de Carlets i la Paret de Catalunya

Ara anem davallant en direcció al congost tot deixant a mà esquerra el sender que baixa al pont metàl·lic del “Camino Natural” del qual veiem les esfereïdores passarel·les penjades del cingle del primer graó. Així continuem davallant fins arribar a les envistes de l’entrada del congost on, fins fa no gaire, estava tallat per causa d’un despreniment.

Les passarel·les del “Camino Natural” a l’altra banda del riu

Des d’aquí sortia l’antic camí excavat a la pedra l’any 1924 i que fou inundat per les aigües del pantà de Canelles però que encara és transitable quan el nivell està molt baix. L’actual camí, excavat l’any 1984, transcorre uns 30 metres per sobre de l’antic.

Prop de l’entrada sud del congost de Mont-rebei

Entrem al congost per un camí excavat a la roca

Per aquest estret i vertiginós camí, equipat amb passamans i bancs de fusta que alhora també fan de protecció, anem flanquejant pels verticals penya-segats tot observant les calcàries esculloses del Campanià (Cretaci superior) on apareixen restes de fauna marina.

Bancs de fusta amb funció protectora

Seccions de “rudistes”

Gairebé a la meitat del congost trobem un costerut trencall a mà dreta que puja a la cova Colomera, desenvolupada a favor d’una gran fractura i situada uns 50 m per sobre del camí. Malgrat que el camí d’accés no és gens fàcil, la seva visita és molt recomanable ja que té una espectacular boca d’entrada.

Costerut camí d’accés a la cova Colomera

Espectacular boca d’entrada a la cova Colomera

Retornem al camí principal i acabem de travessar el congost que, en total, només són uns escassos però impressionants quinze minuts. Si mirem enrere, i el nivell del pantà està prou baix, podrem veure l’antic camí inferior. En aquest tram final ja afloren els gresos rosats del Maastrichitià.

Retornem al camí del congost

Si mirem enrere podrem veure 
els dos camins excavats a la roca

A les parets ja afloren els gresos de finals del Cretaci

Així sortim del congost i arribem al pont penjant sobre el barranc de la Maçana per on s’accedeix a Mont-rebei des de l’aparcament de la Masieta. Més endavant, i a l’altra banda del riu, es poden veure les ruïnes de l’ermita de la Mare de Déu del Congost, damunt la qual ja s’observen les argiles i gresos vermells de la fàcies Garumniana del Cretaci terminal.

Sortim del congost...

...i arribem al pont sobre el barranc de la Maçana

Restes de l’ermita de la Mare de Déu del Congost

Aquí finalitza l’itinerari d’avui, i si no tenim cap cotxe esperant-nos a l’aparcament de la Masieta haurem de retornar pel mateix camí, però amb l’al·licient de la llum daurada de la tarda il·luminant el congost.

El sol de la tarda ens il·lumina el congost

El castell de Sant Llorenç tocat d’or

El Montsec d’Estall amb les darreres llums del dia

En tornar a creuar el barranc de la Pardina, si tenim sort podrem veure l’enlairat castell de Sant Llorenç sobre la seva daurada roca. Així, en acostar-nos de nou a la cresta de la Pertusa, tot mirant enrere ens delectem en la contemplació del graó més alt del Montsec d’Estall il·luminat amb les darreres llums del dia. Deixem la visita la poble de Corçà per un altre dia ja que hi tornarem per a fer un segon itinerari a la Torre de les Conclues, des d’on observarem una altra estructura tectònica espectacular.

divendres, 17 de setembre del 2021

Amics del Museu: MINERALEXPO BarcelonaSants 2021

Els propers dies 1, 2 i 3 d’octubre tindrà lloc a les Cotxeres de Sants de Barcelona la fira MINERALEXPO Barcelona-Sants, esdeveniment organitzat pel Grup Mineralògic Català.


 
                                                               Expositors 

Horaris:

Divendres:   1 d'octubre de 10 a 21 h.

Dissabte:     2 d'octubre de 10 a 21 h.

Diumenge:   3 d'octubre de 10 a 19.30 h.

dimecres, 15 de setembre del 2021

Mn. Francesc Nicolau: El forat negre de la galàxia M87 encara ens dona sorpreses

Segurament recordareu la notícia (que també donàrem a conèixer al seu dia en aquest blog): el 10 d’abril del 2019 els astrònoms comunica ven que havien “vist” un forat negre. Un forat negre (o estrella col·lapsada) no pot ser vist, precisament perquè és “negre”, però el que s’havia vist de debò era el què passa amb la llum a l’entorn d’un forat negre, deduint-ne així la seva existència.

El forat negre de la galàxia M87 tal i com es va "veure"

Doncs bé, ara s’ha analitzat la llum que rodejà aquest forat negre, que és el nucli de la galàxia 87 del catàleg de Messier (o sigui M87) a la constel·lació de Virgo i que es troba a uns 55 milions d’anys llum. Aquest forat negre té una massa enorme: uns 6.500 milions de masses solars, i per això la seva gravetat pot originar efectes descomunals. S’ha vist, i això és el que s’ha publicat, que aquest forat negre és capaç de “polaritzar” la llum que es troba pròxima, i això vol dir que la fa saltar tota ella a una mateixa direcció ordenada, bo i incorbant-la sobre sí mateixa per la gran gravetat. Ara bé, penseu que haver aconseguit això és com haver pogut analitzar, des de la Terra, com és una pilota de tennis situada sobre la Lluna. I és que 55 milions d’anys llum és una distància inimaginable.

El conjunt de telescopis que formen part de l'EHT

I qui ha aconseguit aquesta proesa? Doncs el conjunt de telescopis conegut com Event Horizon Telescope (EHT), o Telescopi de l’Horitzó de Successos, juntament amb un equip de més de 300 astrònoms. L’astrofísica Monika Moscibrodzka, membre d’aquest equip, ens diu: «El que veiem és una evidència crucial per entendre com es comporten els camps magnètics al voltant dels forats negres». I és que el fenomen observat es deu a l’acció del potentíssim camp magnètic originat per aquest forat negre. Nosaltres, des d’aquí, només podem admirar la constància i fermesa amb què treballen aquests professionals que, poc a poc, van desxifrant els enigmes del cel.

dimecres, 1 de setembre del 2021

Isabel Benet: La "crisi" messiniana

Encara que el títol pugui donar a entendre que parlarem de la crisi encetada a can Barça per l’adéu del crack argentí... doncs no! Aquí parlarem d’una altra “crisi”, dita messiniana o crisi salina del Messinià, un fet extraordinari que tingué lloc ara fa entre 5 i 7 milions d’anys quan, a conseqüència de moviments tectònics, l’estret de Gibraltar es va tancar i la Mediterrània occidental es va assecar i es va convertir en un desert, amb alguns llacs hipersalins, molts metres per sota del nivell de l’oceà Atlàntic.

Desert salí de la Mar Morta

Esquema del tancament de l’Estret de Gibraltar
Situació del Messinià dins el Terciari

I s’anomena així perquè el Messinià (Miocè superior) va ser estudiat i definit a l’estret de Messina, entre l’illa de Sicília i la península itàlica, allà on es separen la Mediterrània occidental de la Mediterrània oriental i on s’han trobat enormes dipòsits de guixos i sals d’aquesta època. Aquests materials, però, també afloren a d’altres indrets de la costa de la Mediterrània occidental i han estat objecte d’explotació des de fa més de 2000 anys.


La Mediterrània avui

Bloc de sal procedent de Sorbas (Almeria) 

Però... com es va arribar a aquest extrem? Anem un xic enrere... a finals del Cretaci inferior (fa uns 100 milions d’anys) la nostra microplaca Ibèrica es trobava del tot individualitzada i perillosament situada entre les grans plaques Africana i Eurasiàtica. Però cap a mitjans del Cretaci superior (fa uns 85 milions d’anys) la placa Africana fa un gir cap al nord-est i s’acosta a la placa Eurasiàtica: comencen a aixecar-se els Pirineus, aixecament que té el seu clímax entre finals de l’Eocè i inicis de l’Oligocè (fa uns 35 milions d’anys). Al mateix temps també s’aixequen els sistemes Ibèric i Mediterrani, entre els quals es forma la conca d’avantpaís sud dels Pirineus: la futura Conca de l’Ebre. A inicis dels Miocè (fa 25 milions d’anys) la col·lisió entre Àfrica i Euràsia es trasllada al sud de la placa Ibèrica i comença a aixecar-se la serralada Bètica.

El sud d’Europa durant el Tortonià, fa uns 10 Ma

Així, fa uns 10 milions d’anys, l’antic estret de Gibraltar, per on arriba la principal aportació d’aigua de l’Atlàntic cap a la Mediterrània, està en plena transformació i no té res d’estrany que els moviments tectònics, que estan donant forma a la serralada Bètica, acabin tancant aquest pas. Sense aquesta aportació hídrica, i amb l’afegitó de la forta insolació i les poques aportacions per part dels rius que hi desemboquen, hi ha estudis que asseguren que la Mediterrània podria assecar-se en... només 3.000 anys!

Extret de l’animació La desecación del Mediterráneo basada en la interpretació de 
la crisi salina del Messinià de Daniel Garcia-Castellanos i altres investigadors 
de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera

Ara s’ha de dir que el poder de transport i erosió d’un corrent d’aigua superficial depèn del desnivell que hi ha entre la seva capçalera i la seva desembocadura (o nivell de base): com més desnivell més poder erosiu i de transport té. També s’ha de dir que l’erosió d’un corrent d’aigua sempre és remuntant, o sigui que progressa en direcció al continent des de la desembocadura.

Esquema del poder de transport d’un corrent 
segons el seu nivell de base

El ràpid descens del nivell del mar de la Mediterrània occidental durant la “crisi” messiniana (que els experts calculen en més de 1.500 metres!) va fer que els rius cada cop desemboquessin més avall. L’augment del desnivell entre les seves capçaleres i les seves desembocadures va provocar un “rejoveniment” dels corrents d’aigua que drenaven els relleus de la Mediterrània. A casa nostra, els rius que baixaven del vessant oriental del sistema Mediterrani van experimentar un encaixament dels seus llits a la plataforma continental emergida i al talús, amb la consegüent formació de profundes gorges que encara ara funcionen com canyons submergits.

Esquema de la formació dels canyons, 
pel progrés d’erosió remuntant a la plataforma continental i al talús

Els canyons, avui submergits, de la costa catalana

Esquema del progrés de drenatge 
del Sistema Mediterrani durant el Messinià

Aquesta situació no va durar gaire (més o menys un milió d’anys) però va ser suficient perquè els rius i torrents del Sistema Mediterrani trenquessin la barrera natural que separava la conca Mediterrània de la depressió que, fins aleshores, havia estat aïllada entre el citat Sistema Mediterrani, el Sistema Ibèric, la serralada Cantàbrica i els Pirineus, i es produís un canvi radical en la xarxa fluvial en formar-se els actuals rius Ter, Llobregat, Francolí i Ebre. Sobretot aquest darrer és, ara per ara, el principal encarregat de drenar aquesta depressió (dita Conca de l’Ebre) i traslladar els seus materials, acumulats durant milions d’anys, i abocar-los la plataforma continental (on construeix un aparell deltaic), al Golf de València i al fons abissal del Golf de Lleó... però aquesta és tota una altra història.

Esquema del rebliment de la Mediterrània

Així, després d’un milió d’anys de tancament i assecament, a inicis del Pliocè incisions a la zona de l’estret de Gibraltar obren de nou el pas de les aigües de l’Atlàntic que, en gegantina cascada, tornen a omplir la Mediterrània en un temps rècord (calculat entre uns pocs mesos i dos anys!) en la que s’ha qualificat com la inundació més important de la història geològica del planeta. Tant va pujar el nivell del mar que, durant un temps, es va situar uns 100 metres més amunt que a l’actualitat i el resultat fou que el mar va envair les fosses properes a la costa.

La costa catalana al Pliocè, fa us 3 milions d’anys

Aquest fet extraordinari ocorregut durant el Messinià, així com d’altres que anirem explicant, estaran reunits sota l’etiqueta «Cenozoic»