Amics del Museu: Visita al CRIP d'Hostalets de PIerola

Amb motiu de la renovació del préstec d’una col·lecció de fòssils de mamífers procedents del Miocè d’Hostalets de Pierola ‒que formen part del fons del Museu Geològic del Seminari de Barcelona i que es troben actualment cedits al CRIP (Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica) o estan exposats al públic com a part del seu discurs expositiu‒ una comissió del MGSB es va desplaçar fins a aquesta localitat el passat 2 de juliol per a formalitzar el tràmit i, alhora, visitar-ne les instal·lacions, on vam quedar gratament impressionats per la riquesa dels jaciments del Miocè mitjà i superior, així com també per la rellevant tasca científica i divulgativa que s’hi desenvolupa.

Entrada a les instal·lacions del CRIP

Vam ser acollits amb gran cordialitat per la Judit Llopart, coordinadora tècnica, i en Cheyenn Rotgers, responsable del Departament de Paleontologia, que ens van guiar en una visita detallada per les instal·lacions, enriquida amb explicacions rigoroses i molt il·lustratives. El CRIP és una iniciativa municipal dels Hostalets de Pierola dedicada a la preservació, estudi i divulgació del patrimoni paleontològic del Miocè. Funciona com a espai de formació, recerca i participació ciutadana. Amb l’objectiu de posar en valor els importants jaciments locals i fomentar el coneixement científic.

Els jaciments dels Hostalets de Pierola han aportat fòssils clau per a estudiar l’origen i evolució dels primats a Europa. S’hi ha trobat espècies d’hominoïdeus i pliopitecoïdeus, destacant el Pierolapithecus catalaunicus (conegut popularment com a Pau), descobert el 2002 i publicat el 2004 a Science. Aquesta àrea és considerada una de les més riques del món per a investigar l’evolució dels hominoides.

Recreació d'en Pau

La descoberta dels excepcionals jaciments fossilífers dels Hostalets de Pierola es deu, en gran part, a Màrius Guerin i Ventura, qui ja les identificà als anys 1920. Aquestes troballes van ser donades a conèixer públicament durant el primer terç del segle XX per Josep Ramon Bataller Calatayud, aleshores director del MGSB. Bataller les va documentar al seu llibre Els ratadors fòssils de Catalunya (1938), on ja destacava la importància paleontològica de la zona.

El CRIP té com a objectiu principal apropar la paleontologia a tots els públics. Compta amb espais especialitzats com laboratoris, aules i dipòsits, per a la recerca, conservació i formació. També ofereix assessorament i recursos didàctics a institucions i escoles per a promoure el coneixement del passat biològic de la Terra.

Us convidem a visitar el CRIP i descobrir de primera mà aquest patrimoni únic, tot gaudint d’una experiència enriquidora que apropa la ciència i la natura a tothom. No deixeu passar l’oportunitat de conèixer i participar en aquesta fascinant aventura paleontològica!

Amics del Museu: FERNANDO ARI FERRATGES KWEKEL, NOU DOCTOR EN PALEONTOLOGIA

El passat mes de desembre, el nostre consoci i paleontòleg, el Dr. Fernando Ari Ferratges va defensar a la Universitat de Saragossa la seva tesi doctoral, titulada "Sistemática, diversidad y distribución paleoambiental de los crustáceos decápodos del Eoceno de la zona surpirenaica central" obtenint la qualificació d'excel·lent Cum Laude. En la seva tesi doctoral, a més de descriure nombrosos nous gèneres i espècies de crustacis decàpodes del Pirineu aragonès, aborda l'estudi de la distribució, evolució i diversitat d'aquest grup al sector central de les conques sud-pirenaiques durant tot l'Eocè (fa entre 56 i 34 milions d'anys).

Cal destacar que des de temps del Dr. Lluís Via (1959) no s'ha defensat cap tesi doctoral sobre crancs fòssils a la península Ibèrica, pel que aquest treball actualitza i posa ordre en aquest camp, aplicant noves tècniques i tecnologies al servei de la investigació en aquesta temàtica i aporta nombroses novetats.

Actualment, el Dr. Ferratges continua amb les seves investigacions tant en materials de l'Eocè com a altres períodes (més antics i més moderns), treballant en una àrea més extensa per tal de comprendre de forma més global com ha evolucionat aquest grup i quines implicacions ha tingut en els ecosistemes marins al llarg dels darrers 180 milions d'anys.

Des d'aquest Blog ens volem sumar a les moltes felicitacions rebudes per al nou Dr. Fernando Ari Ferratges, per aquest merescut Cum Laude.

Amics del Museu: DESCOBERTA UNA NOVA ESPÈCIE DE CRANC ERMITÀ AL PIRINEU ARAGONÉS

Ens fa molta il·lusió poder compartir amb tots vosaltres, el descobriment d’una nova espècie de cranc ermità al Pirineu Aragonès.

Aquest estudi ha estat realitzat per membres del grup Aragosaurus-IUCA de la Universitat de Saragossa i l'Institut Geològic i Miner d'Espanya (IGME).

El nou cranc, batejat com a Diogenes augustinus, en honor al seu descobridor Agustín Gálvez, va ser trobat a la zona d’Arguís (Osca) i és un dels més complets del registre fòssil mundial.

Fòssil i reconstrucció Diogenes agustinus
Foto: Isabel Pérez Il·lustració:  Fernando A. Ferratges

Cranc ermità actual, força emparentat amb la nova espècie aragonesa.
Foto: Isabel Pérez

El seu descobriment ha permès conèixer com eren els crancs ermitans de fa 38 milions d'anys.

Però... com es va arribar a aquest interessant treball?

Com ja hem comentat, el fòssil va ser trobat per Agustín Gálvez, membre dels “Voluntaris del Museu de Ciències Naturals de la Universitat de Saragossa” mentre passejava casualment pels voltants de Belsué (Osca). L’Agustín ens explica que va veure una forma curiosa en una pedra rodada, “immediatament vaig pensar que podia ser una cosa interessant” i ho va recollir perquè no es perdés. Posteriorment va portar el fòssil a la Universitat de Saragossa, on en Fernando-Ari Ferratges, investigador predoctoral i autor del treball, està realitzant actualment la seva tesi doctoral sobre els decàpodes de l'Eocè pirinenc. Quan en Fernando va veure la roca no sortia de la seva sorpresa, ja que l'exemplar encara que molt cobert, mostrava clarament que podia tractar-se d'un fòssil únic. El fòssil va ser escanejat en 3D amb tecnologia de microtomografia automatitzada, i l'escàner ja revelava que l'exemplar podia estar complet dins de la roca. No obstant això, el contrast entre el fòssil i la roca encaixant no permetia aconseguir una reconstrucció adequada per la qual cosa va ser necessari preparar-lo de manera mecànica. Després de diversos dies de treball, l'exemplar va resultar ser un dels més complets a nivell mundial del seu grup. Ferratges ens explica que “trobar un cranc ermità fòssil articulat en roques del Pirineu Aragonès és una troballa única i excepcional, ja que només es coneixen uns pocs exemples a tot el món”.

Les roques on va ser trobat daten de l’Eocè superior, fa aproximadament 38 milions d'anys. En aquell moment la zona compresa entre les localitats de Lúsera i Arguís, a Osca, estaven cobertes per un mar poc profund on a prop de la costa es desenvolupaven complexos deltaics amb gran aportació de sediment. Samuel Zamora investigador de l’IGME i coautor del treball ens comenta “a causa de la seva anatomia i falta de mineralització en l’exosquelet, els crancs ermitans es descomponen amb rapidesa i són molt rars en el registre fòssil; no obstant això aquest exemplar va quedar enterrat ràpidament, fet que va permetre, conservar molts detalls anatòmics”.

Cranc paguroide Diogenes augustinus sp. nov
Foto: Isabel Pérez

Aquest treball és part d'una recerca més general que s'està desenvolupant a la Universitat de Saragossa i que tracta de conèixer millor els antics fons marins del Pirineu i les faunes que els habitaven. Marcos Aurell, catedràtic d'estratigrafia de la Universitat de Saragossa i també coautor del treball indica que “els jaciments del Pirineu són excepcionals i el seu estudi permet conèixer millor com eren els ecosistemes fa milions d'anys i els processos que hi tenien lloc”. És important esmentar que els ambients deltaics són molt dinàmics i presenten una taxa de sedimentació elevada, permetent l'enterrament sobtat d'alguns organismes. De fet, el cranc es troba fora de la seva petxina, “la qual cosa sembla apuntar a una estratègia de fugida o defensa que realitzen aquests organismes quan queden enterrats per allaus de sediment”, apunta Ferratges.

Dir també que els exemplars de Diogenes augustinus estaran pròximament exposats al Museu de Ciències Naturals de la Universitat de Saragossa per que tothom pugui gaudir d'ells.

Aquí teniu l'article

Dades de contacte:

• Fernando A. Ferratges (ferratges@unizar.es).
• Samuel Zamora (s.zamora@igme.es; samuel@unizar.es).

Només ens resta felicitar a tots els que hi han participat en aquest magnífic treball, en especial a Fernando A. Ferratges company i soci de la nostra associació, per facilitar-nos tota la informació i resoldre els nostres dubtes.

Amics del Museu: LA CATALUNYA PREHISTÒRICA en 25 jaciments paleontològics

Novament, en aquest Bloc, ens fem ressò d'una recent publicació. En aquesta ocasió ens agradaria destacar un nou llibre de paleontologia que porta per títol: "La Catalunya Prehistòrica en 25 jaciments paleontològics" publicat per, 9 Grup Editorial Cossetània.

El llibre comença amb una introducció sobre la gran riquesa paleontològica de Catalunya, la qual es va començar a estudiar de forma sistemàtica fa uns cent cinquanta anys, i fa també un breu repàs als museus i institucions més significatius pel que fa a la conservació del patrimoni paleontològic, entre ells el Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Posteriorment, utilitzant unes magnífiques il·lustracions, el llibre es centra en les reconstruccions dels ecosistemes de Catalunya en els diferents temps geològics, i que s'han pogut determinar a partir de l'estudi de les roques sedimentàries i el corresponents registre fòssil. A més, es fa un repàs d'alguns dels jaciments més emblemàtics de Catalunya i que han proporcionat més informació sobre el registre paleontològic.

Destacar que totes les il·lustracions que hi ha són, del Sr. Roc Olivé, coautor del llibre, i que tot el text està escrit pel Sr. Guillem Orlandi, també coautor, amb un llenguatge molt entenedor que permet arribar a tots els amants de la paleontologia independentment del seu nivell.

Esperem que aquest llibre ajudi a seguir endavant amb la tasca de divulgació i cura del patrimoni paleontològic de Catalunya.

Amics del Museu: GLOSSOPTERIS

Fa uns dies es va celebrar, Expominer, saló Internacional de minerals, fòssils i bijuteria, com ja vàrem ressenyar en aquest Blog, avui volem destacar una troballa paleontològica que també ens va  cridar l’atenció.

Unes plaques amb fulles de Glossopteris, molt rares de veure en aquest tipus d'esdeveniments. Aquest gènere és un representant de la flora del Permià de l'antic continent de Gondwana: actuals Sudamèrica, part S d'Àfrica, Índia, Austràlia i Antàrtida; en haver-se trobat en aquelles terres avui separades pels oceans Índic, Pacífic i Glacial Antàrtic, fou pres com una de les proves de la deriva continental per Wegener, ja fa més de cent anys. Pertany a les anomenades Pteridospermes, les primeres plantes que tingueren llavor. Eren de la mida d'un arbre, els quals eren caducifolis, és a dir perdien la fulla a la tardor. Habitaven zones pantanoses, fins a latituds properes al pol Sud d'aquells temps recolats. La fulla, com el seu nom indica, té forma de llengua, amb una forta aparent nerviació a la part mitjana, però que és el resultat del punt de partença de moltes petites nerviacions paral.leles entre elles. Els exemplars exposats són de gran bellesa, conservats en un gres argilós, amb una coloració grisa groguenca i rosada, amb gran nombre de fulles, unes damunt les altres.

Fotos: Xavier Benito

Amics del Museu: REVISTA “THE TRILOBITE PAPERS TWENTY”

Ens volem fer ressò d'un article que ha sortit publicat a la revista "The Trilobite Papers Twenty", una publicació americana dedicada a la recerca sobre trilobits, que després d'un parèntesi ha tornat a posar se'n marxa gràcies a la iniciativa del Sr. Fred Sundberg.

Per començar aquesta nova etapa han decidit publicar una sèrie de biografies d’investigadors amateurs i professionals que han dedicat part de la seva vida a la recerca paleontològica i, especialment, en el camp dels trilobits. Entre ells, volem destacar la presència d’en Joan Corbacho, consoci de l’Associació d’Amics i col·laborador del Museu i de la revista Batalleria, on ha publicat ja nombrosos articles.

Us adjuntem l’enllaç de la revista: Accedeix al PDF.

La biografia publicada sobre en Joan presenta els seus inicis en l'afició pels fòssils, que li venia de molt petit. Tot i les dificultats en aquella època de trobar informació relacionada amb la paleontologia, poc a poc es va anar introduint en aquest món; i gràcies a l’ajut de diverses persones, algunes vinculades a Museus, però també d'altres persones d’indrets més allunyats, com ara del Marroc, on en Joan ha realitzat molts dels seus estudis sobre els trilobits.

Joan Corbacho

L’article, acaba fent un resum dels seus principals treballs i ens confessa també algun dels futurs projectes que té en ment. Molt recomanable, no us el perdeu!

Felicitats Joan i endavant.

Fotos:Joan Corbacho

Frederic Varela: TROBATS A EXTREMADURA UNS DELS PRIMERS FÒSSILS AMB ESQUELET

Els primers registres de fòssils amb esquelet daten del període Ediacarià, fa uns 550-540 milions d'anys, i han estat trobats en diversos llocs incloent Namíbia, Oman, Amèrica del Nord, Sud-amèrica i Rússia. Però els millor preservats es troben a Xina i al centre de la península Ibèrica, especialment en dos jaciments, El Membrillar i Villarta de los Montes (tots dos a la província de Badajoz). Ara, un nou estudi dut a terme per investigadors de la Universitat d'Extremadura i publicat en la revista Precambrian Research, prova l'existència en aquest últim jaciment d'una comunitat diversa d'aquests fòssils, i ofereix l'única informació sobre els mateixos a Europa.

El període Ediacarià (nomenat pels turons de Ediacara, a Austràlia), és una divisió de l'escala temporal geològica, i és el tercer i últim període geològic de l'Era Neoproterozoica (Precambrià). Comença fa uns 635 milions d'anys i finalitza fa 542,0 ±1,0 milions d'anys i és seguit pel Càmbric).

Wikipedia / Creative Commons  (Consultat 29/01/2016)

El període Ediacarià és potser l'origen dels animals, fa uns 570 milions d'anys i és famós per la seva "fauna ediacariana". Fins a l'aparició d'aquests fòssils amb esquelet, l'únic registre existent de possibles metazous era el que es denominava “Fauna d´Ediacara”, organismes compostos únicament de parts toves amb afinitats biològiques molt debatudes. Els tipus més comuns s'assemblen a cucs segmentats, discos o borses immòbils, alguns arriben a mesurar més d'un metre. Hi ha científics que creuen que aquests fòssils representen invertebrats primitius que van ser ancestres dels animals moderns, o organismes que no són animals veritables.

«Life in the Ediacaran sea» de Ryan Somma - Life in the Ediacaran SeaUploaded by FunkMonk. Disponible bajo la licencia CC BY-SA 2.0 vía Wikimedia Commons

El més sorprenent d'aquesta «primera fauna» és la gran diferència que presenten amb la morfologia d'organismes posteriors: abunden les formes planes amb simetries radials o espirals de tres o cinc radis; i els organismes amb simetria bilateral (els més abundants en èpoques posteriors) escassegen.

"Dickinsonia Costata" by Verisimilus at English Wikipedia.
Licensed under CC BY 2.5 via Commons 

"Cyclomedusa" by en:User:Verisimilus - en:Image:Cyclomedusa.png.
User:Calvero has converted the file format from .png to .jpg..
Licensed under CC BY 2.5 via Wikimedia Commons

Fins unes dècades enrere, l'aparició dels primers metazous amb esquelet es pensava que havia estat en el període Càmbric, com per exemple els trilobits, però el descobriment dels fòssils amb esquelet de l´Ediacarià terminal s'interpreten com els primers metazous biomineralitzats.

Aquesta mostra excepcional i diversa de fòssils amb esquelet de l´Ediacarià trobats a Extremadura, es refereix concretament a dos gèneres, Cloudina i Sinotubulites. La importància d'aquests jaciments resideix en el fet que aquests registres fòssils poden considerar-se els primers animals amb parts dures que s'han preservat. Així mateix és la primera vegada que es troben fòssils de Sinotubulites, fora de Xina i Amèrica del Nord. A això cal afegir, que han aparegut altres petits fòssils tubulars que podrien representar un nou taxó de fòssils amb esquelets ediacarians, i un fòssil globular anomenat Protolagena només descrit anteriorment en jaciments xinesos. Cal destacar que aquesta associació de fòssils és molt semblant a la que apareix en la Formació Dengying de Xina.

Alguns dels fòssils trobats a Badajoz. Cloudina (tres primers), 

Protolagena I Sinotubulites / Cortijo et al. Precambrian Research Volume 267,  September 2015

El sorgiment d'aquestes restes amb parts dures suposa un pas molt important en l'evolució doncs un esquelet, sigui intern o extern, permet augmentar la grandària corporal, colonitzar nous ambients, usar noves estratègies per alimentar-se i/o protegir-se, etc.

Una altra conclusió d'aquest descobriment és que es mostren les primeres evidències de reproducció asexual en metazous biomineralitzats en el registre fòssil, així sembla que hi ha exemplars de Cloudina en els quals es mostra una divisió del tub principal que resulta en la formació de dos individus, un dels quals podria desprendre's i dispersar-se, com s'ha suggerit en exemplars xinesos estudiats en aquest mateix projecte.

Una de les característiques que tenen els jaciments extremenys és que es troben en diferents tipus de roca i amb diferents graus de preservació, la qual cosa ha permès l'ús de diverses tècniques, com la utilització d'àcids per dissoldre les roques i així extreure els fòssils preservats en tres dimensions, o realitzar motlles de làtex. A més, per a l'anàlisi del material s'han utilitzat tècniques de microscòpia electrònica que han permès obtenir imatges a grans augments amb efecte de volum i la composició mineralògica dels fòssils. El material es troba dipositat a l'Àrea de Paleontologia de la Facultat de Ciències de la Universitat d'Extremadura.

Cortijo, I. et al. (2015): Late Ediacaran skeletal body fossil assemblage from the Navalpino anticline, central Spain Precambrian Research.  Vol. 267, September 2015, Pag. 186–195

Cortijo, I. et al. (2015): Yacimientos excepcionales en Extremadura de los primeros metazoos mineralizados del ediacárico. Cuadernos del Museo Geominero, nº 12., Instituto Geológico y Minero de España.  pp.63-73

Joaquim Guillén: PROVES DE LA PRIMERA GRAN GLACIACIÓ PLEISTOCENA. EL GÈNERE VILLANYIA A LA PENÍNSULA IBÈRICA.

Els petits rosegadors, i en concret els de la família Arvicolidae, són considerats importants marcadors biocronològics pel Pliocè i Pleistocè i han estat àmpliament estudiats. En aquest sentit considerem important la primera troballa a la península Ibèrica de l’espècie d’arvícola Villanyia exilis que hem donat a conèixer a la Revista del Institut Català de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia. La determinació es basa en dues dents, molars primeres inferiors i procedeixen del jaciment càrstic de Canal Negre 1 en el massís del Garraf. La referència bibliogràfica és:

Guillén, J., 2014; Primer registre del gènere Villanyia, Kretzoi, 1956 (Mammalia, Arvicolidae) a la península Ibèrica. Comunicats, 5(38/39): 40-45.

Molars primeres inferiors de Villanyia exilis de CN1. Escala gràfica 2 mil·límetres.

Les espècies del gènere Villanyia es caracteritzen per ser de talla petita respecte d’altres Arvicolidae com Mimomys o Borsodia. L’espècie Villanyia exilis és molt escassa en el registre fòssil europeu però s’ha trobat a diverses localitats del centre i nord d’Europa. Les seves característiques morfològiques són molt arcaiques, amb una línia sinuosa simple, esmalt gruixut, plec mimomià sempre present i sense ciment en els angles entrants. La variabilitat de V. exilis és important i s’han proposat diverses espècies totes elles molt properes morfològicament (veure Terzea, 1991 i Mayhew, 2009). A Europa occidental el registre era molt dubtós i quasi inexistent, ja que sols s’havia documentat amb reserves als jaciments de Perrier Etouaires (França) i de Rivoli Veronese (Itàlia).

Referències a Europa de V. exilis o properes (cf. o aff.): [1] CN1, [2] Kozarnika Cave, [3] Rivoli Veronese, [4] Perrier Etouaires, [5] Mokrá 1, [6] Villány 5, [7] Kadzielnia, [8] Kamyk, [9] Betfia 13, [10] Korotoyak 2, [11] Rebielice Krolewskie, [12] Kielniki 3B, [13] Vcelare 3B/1, [14] Plesivec, [15] Osztramos 3, [16] Akkoulaevo.

El valor de la troballa és doble. Com a marcador paleobiològic és un indicador d’ambients freds donat que es troba associat amb Lemmus a centre Europa. Tot i que és un gènere fòssil, les similituds morfològiques fan que es consideri hauria presentat relacions de comportament amb el gènere Ellobius, petits Cricetinae de costums excavadores i que habiten praderies obertes, fredes i a altituds elevades. Com a marcador cronològic V. exilis caracteritza el Vil·lanyià i tot el Vil·lafranquià, és a dir, entre els 3,2-0,9 Ma. Tenint en compte que les troballes de V. exilis més properes a Canal Negre 1 són a Perrier Les Étoires i a Rivoli Veronese situades entre les zones de mamífers del Neogen MN16b i principis de la MN17 respectivament, tot sembla indicar que la entrada de V. exilis a la península Ibèrica es produiria entre els 2,4-2,6 Ma tot coincidint amb una primera glaciació en la transició del Pliocè al Pleistocè que es denomina Pretiglià, i com a Biber tot utilitzant denominació antiga. Fa pocs anys es va creure convenient canviar el convencional límit Plio-Pleistocè dels 1,8 Ma BP als 2,58 Ma BP (Executive Committee of the International Union of Geological Sciences, 2009) i incloure el Gelasià en el Pleistocè, pràcticament a tocar del límit de la inversió paleomagnètica Gauss–Matuyama. D’aquesta forma un primer moment de refredament detectat a finals del Pliocè quedava considerat com dins del Pleistocè. Així el Pliocè segueix sent caracteritzat per un període càlid i humit a Europa occidental. A partir dels 2,58 Ma BP entrem en el Pleistocè amb una primera glaciació que comportà un recanvi faunístic molt important, que autors denominen com “esdeveniment elefant i Equus”. La troballa del gènere Villanyia és, ara per ara, el millor indicador d’aquell moment a la península Ibèrica. Posteriorment, i desprès d’un període més càlid, es produirà l’entrada de faunes asiàtiques com els gèneres Soergelia, Hemitragus i Megaloceros, entre d’altres i també d’africanes amb gèneres com Megatereon i Theropithecus en un segon refredament que originaria també l’entrada del grup de rosegadors Allophaiomys a la península.

Altres referències bibliogràfiques relacionades: 

• GUILLÉN, J.; 2010. Canal Negre 1, un jaciment càrstic de vertebrats del Miocè, Pliocè i Pleistocè de Catalunya. Exploracions, 19: 7-87.
• MAYHEW, D.F. 2009a. The type material and the enamel structure of Villanyia exilis KRETZOI, 1956 (Arvicolidae, Rodentia). Acta Zoologica Cracoviensia, 52A(1-2): 81-94.
• MAYHEW, D.F. 2009b. Villanyia Kretzoi, 1956 (Mammalia, Rodentia, ARVICOLIDAE): proposed conservation of usage by designation of a neotype for the type species Villanyia exilis Kretzoi, 1956. Bulletin of Zoological Nomenclature, Case 3483, 66(2): 159-163.
• TERZEA, E. 1991. Le genre Villanyia Kretzoi dans le Pléistocène inférieur de Betfia-XIII (Dép. de Bihor, Roumanie). Travaux Institute Spéologie "Émile Racovitza", 30: 89-105.

Paraules clau: Paleontologia, Pleistocè inferior, Vil·lafranquià, Vil·lanyià, Península Ibèrica, Garraf, Canal Negre 1, Arvicolidae, Villanyia.

Article de Joaquim Guillén 

Joaquim Guillén: El CERCOPITÈCID MESOPITHECUS MONSPESSULANUS TROBAT A CATALUNYA

Hem donat a conèixer a la Revista de l’Institut Català de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia la primera troballa a la península Ibèrica de l’espècie de cercopitècid colobí Mesopithecus monspessulanus. La determinació es basa en una única dent, molar primera superior esquerra. La referència bibliogràfica és:

Guillén, J., 2013; Primer registre de Mesopithecus monspessulanus (Gervais, 1849) a la Península Ibèrica en el Pliocè inferior de Canal Negre 1 (Gavà, Catalunya). Comunicats, 5(36/37): 29-33. 

A-B-C-D: M. monspessulanus de CN1. A cara oclusal; B cara lingual; C cara lateral distal; D cara bucal. Escala gràfica 5 mil·límetres.

El M. monspessulanus és una espècie molt rara i escassa en el registre fòssil europeu, i és conegut principalment per restes mandibulars provinents del Pliocè inferior de Montpellier i del Pliocè superior de Villafranca d’Asti. Altres localitats europees on s’ha documentat són les de Wölfersheim, Ivanovce, Dorkovo, Red Crag, Gravitelli, i on s’han trobat poques dents soltes a cadascuna d’elles. Té a més l’interès especial de tractar-se d’una molar superior, les quals es compten amb els dits de la mà les conegudes d’aquest taxó, i permet ampliar el coneixement de la variabilitat específica.

Fins ara es creia que M. monspessulanus era una espècie de talla inferior a la miocènica M. pentelicus, criteri que ja havia estat qüestionat per alguns autors. De fet, si no anem errats i es tracta d’un M1 i no d’un M2, implica una talla lleugerament superior a les de M. pentelicus de Grècia. Això, lluny d’indicar diversitat d’espècies, confirma la variabilitat específica i el important dimorfisme sexual que es dona dins la família.

Comparativa dels M1 de M. pentelicus (esquerra) i M. monspessulanus (dreta) de CN1.

La distinció entre M. pentelicus i M. monspessulanus és subtil un cop descartat el criteri de la talla. Les mandíbules de M. monspessulanus són quelcom més robustes i les extremitats semblen indicar una locomoció menys arborícola que per M. pentelicus. Pel que fa a la dentició, els molars superiors de M. monspessulanus tenen caràcters més avançats, com són el de posseir un protocon i un hipocon més junts a la base i units superiorment per una cresta ben definida, tindre una vall central fonda entre el trigònid i el talònid i tindre una marcada fenedura lingual mitja curta. Una altra característica distintiva entre les dues espècies és la relació i proporcions entre la longitud i la amplada, que va posar de manifest ja fa temps el prestigiós primatòleg Eric Delson: M. monspessulanus té unes proporcions rectangulars, donades per una posició més junta del protocon i el hipocon. El M. pentelicus té les molars pràcticament quadrades a més de les característiques morfològiques més arcaiques.

La localitat de Canal Negre 1 permet contrastar aquestes dades, ja que també s’hi va trobar un fragment de maxil·lar amb M1 i M2 de M. pentelicus. La associació de cercopitècids d’aquest jaciment càrstic català és excepcional i únic a tot el món, per què s’hi han documentat fins a sis espècies de simis fòssils (M. pentelicus, M. monspessulanus, Paradolichopithecus arvernensis, Macaca sylvana florentina, Macaca sp. aff. M.s. priscus i Dolichopithecus ruscinensis?) i és a conseqüència del llarg registre cronològic que s’hi conservava. La majoria d’aquestes restes estan pendents d’estudi i, pel que fa els cercopitècids, M. pentelicus permet correlacionar-la amb la localitat ibèrica de Venta del Moro, D. ruscinensis amb la de Layna, P. arvernensis amb la Puebla de Valverde i Cova Bonica, en tan que Macaca sp. amb Casablanca M i M. sylvana florentina amb Vallparadís i Sierra de Quibas.

Reconstrucció de M. pentelicus, un simi colobí de talla petita, si fa o no fa de la mida d’un esquirol gran, i que es caracteritza per la adaptació tan a un medi arbrat com terrestre, i una alimentació tan frugívora com folívora. (imatge de geology.cwru.edu/~huwig/ i reconstrucció segons Koufos et al, 2003)

És aviat per treure conclusions respecte la distribució i permanència del gènere Mesopithecus a la península Ibèrica. Cal disposar de més jaciments per poder veure quan va entrar a la península i si ho va fer en successives onades o va romandre des de el Miocè superior fins el Pliocè superior de forma contínua. De moment a la península sols es coneix la seva distribució, exclusivament mediterrània, a Venta del Moro i Canal Negre 1, però les restes aparegudes en aquesta darrera localitat semblen indicar la seva permanència en aquí des de el final de la crisi Messiniana fins a la desaparició del gènere en el Pliocè superior.

Altres referències bibliogràfiques relacionades:

• Guillén, J.; 2010. Canal Negre 1, un jaciment càrstic de vertebrats del Miocè, Pliocè i Pleistocè de Catalunya. Exploracions, 19: 7-87.
• Montoya, P. et al.; 2006. Las nuevas excavaciones (1995-2006) en el yacimiento del Mioceno final de Venta del Moro, Valencia. Estudios Geológicos, 62(1): 313-326.
• Koufos, G.D. et al.; 2003. Study of Mesopithecus (Primates, Cercopithecoidea) from the late Miocene of Bulgaria. Palaeontolographica A, 269: 39-91
• Delson, E.; 1973. Fossil Colobine monkeys of the Circum-Mediterranean region and the evolutionary history of the Cercopithecidae (Primates, Mammalia). Tesis Doctoral. Columbia University. 856p.

Article de Joaquim Guillén.

Jorgina Jordà: MUSEU DE GEOLOGIA I DEL GUIX DE VILOBÍ DEL PENEDÈS

El dissabte passat dia 28 de setembre vàrem poder visitar el Museu del Guix de Vilobí del Penedès.

Aquest Museu va ser fundat pel senyor Josep Rovira l'any 1986 i consta d'una  col·lecció de maquetes d'antics forns de guix, minerals i fòssils.

En entrar ja destaca un mapa de la Geologia del Penedès i el seu entorn, fruit de la col·laboració entre altres del Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Amb molta amabilitat el Sr. Rovira ens ha començat la visita per la sala que alberga les maquetes dels forns de guix, fetes a escala 1:20 i realitzades amb roques originals.

La majoria d'aquest forns  eren actius fins als anys seixanta del segle XX, quasi tots són de Catalunya, i  procedents  del mateix  poble de Vilobí un pot contemplar les maquetes d'una pedrera i dos forns  dels avantpassats del propi Sr. Rovira.

Després hem continuat  per la sala  dedicada  al guix, motiu principal d'aquest museu,  on crida l'atenció un exemplar amb sofre natiu dins la vitrina només dedicada als guixos de Vilobí.

A les altres vitrines hi ha una extensa representació de guixos d'Espanya i del món.

A continuació li tocà el torn a la resta de minerals, que són la majoria de Catalunya, amb una espectacular calcita de Sant Bartomeu del Grau,  fluorita de Papiol, ... i es complementa amb boniques goethites, pirites, halites, fluorites de la resta d'Espanya.

Acabàrem a la sala dedicada a la Paleontologia, seguint l'ordre, amb vitrines de la comarca de l’Alt Penedès, en especial, del miocè i del cretaci inferior, un altre amb paleobotànica amb fulles de molts períodes, una  de mol·luscs del pliocè dels Estat Units, etc.

Em fa especial il·lusió la vitrina dedicada al Dr. Luis Via Boada, fundador de la secció de geologia del Museu de Vilafranca i antic director del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb un conjunt de crustacis decàpodes fòssils, per la seva gran tasca d'investigació i estudi  sobretot en aquest tipus de fòssils.

Per tots nosaltres ha sigut una grata sorpresa veure aquestes col·leccions on es fa palesà la gran feina feta del Sr. Josep Rovira que ha comtat amb poques ajudes i ho ha compensat amb moltíssimes hores de dedicació, esforç  i treball.

Moltes gracies per l'interessant visita.

Només resta afegir l'adreça i telèfon 

Crta. Diputació, 7 (Can Casavell)

 08735 Vilobí del Penedès

Cal trucar primer i concertar visita Tel 93 8978027

Fotografies: Montserrat Herms i Agustí Asensi.

Amics del Museu: NOTÍCIA

Colaboración científica entre el Museo Geológico del Seminario de Barcelona y el Natural History Museum de Londres

Nuestro compañero Joan Corbacho ha aprovechado sus vacaciones para estudiar los especimenes de Acanthopyge (Acanthopyge) de las colecciones del NHM de Londres, pues es sabido por todos que desde hace un par de años, y cada vez más, existe una colaboración a nivel científico entre los dos museos (MGSB y NHM). Nuestro director el Dr. Sebastián Calzada, Consuelo Sendino (NHM) y Joan Corbacho (2011) publicaron un artículo juntos en una revista francesa, también Corbacho y Sendino publicaron juntos un artículo en Batalleria (2011) y otro en una revista inglesa. Taylor (NHM) Sendino y Corbacho (2012) publicaron juntos un artículo en una revista inglesa.

Joan Corbacho ha estado estudiando dichas especies de Claire Mellish la curator o responsable de artrópodos y graptolitos. Mellish le pidió a nuestro compañero si podía ayudarle a clasificar parte de una gran colección de Lichidas que acababa de entrar. Corbacho clasificó todos los Lichidas marroquíes, (no hubo tiempo para más). Nuestro compañero también entregó un borrador al Dr. Noel Morris en el que colaborará con nuestro director Sebastián Calzada en un artículo que se publicará en la próxima Batalleria. También el Dr. Paul Taylor y la Dra. Consuelo Sendino y que ya han publicado en Batalleria, también

publicarán un importante artículo en Batalleria. Tras las conversaciones mantenidas, posiblemente esta primavera nos visitarán Claire Mellish y Consuelo Sendino.

 

Fachada anterior del NHM de Londres (foto tomada de la web oficial del NHM)

Parte del Central Hall del NHM con la escultura de Charles Darwin al fondo, en

lo que se conoce como North Hall

Vista del Central Hall del NHM con el Diplodocus.

Entrada al NHM por la parte del antiguo Museo de Geología

Paleontólogos del NHM que colaboran con nosotros. La Dra. Consuelo Sendino

y el Dr. Noel Morris en el comedor para los profesionales del Museo, compartiendo mesa con Claire Mellish, Dr. Paul Taylor, la ayudante del Dr. Richard Fortey, Nuria Cuervo y Joan Corbacho.

A nuestra izquierda el Dr. Paul Taylor y a la derecha Joan Corbacho, cenando en un restaurante londinense con el Dr. Noel Morris, la Dra Consuelo Sendino y con la letrada Nuria Cuervo esposa de Joan Corbacho. Nuestros amigos tuvieron el detalle no solo de invitarnos a comer y a cenar, sinó también de atendernos de una manera inmejorable durante nuestra instancia en Londres.

Claire Mellish y Joan Corbacho, clasificando parte de la nueva colección de

Lichidas recien donada al NHM.

Nuestro compañero Joan Corbacho estudiando las distintas especies de Acanthopyge (Acanthopyge) en el despacho prestado del NHM.

Nota: Todas las fotos presentadas en este comunicado, menos la primera, han sido realizadas por Corbacho y Nuria Cuervo.