Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 28 de novembre del 2023

Isabel Benet: Mantell del Cadí , el pastís basal (III)

En el capítol anterior d’aquesta història ens vam quedar contemplant el gran viaducte per on la carretera C-16 salva el barranc del Bac de Diví. Aquest viaducte està repenjat sobre dos paquets calcaris: el de més al nord, i que ja hem vist, són les calcàries lacustres de la fàcies garumniana, dites Calcàries de Vallcebre, i les de més al sud són les calcàries d’alveolines de l’Eocè. Entre elles trobem una alternança de gresos i lutites de caràcter continental corresponents a la fàcies garumniana paleocena. Així és que, a partir d’aquí, tots els materials que veurem ja són de l’Era Terciària (o Cenozoic).

Viaducte de la C-16 sobre el Bac de Diví

Estem just al punt on la carretera BV 4024 creua el riu de Gréixer, que ara tindrem a mà dreta, i on hem establert la parada número 6 del nostre itinerari a través dels “ingredients” del Mantell del Cadí, els quals anem observant als marges d’aquesta carretera fins a Bagà. Tots aquests “ingredients” estan fortament inclinats (o cabussen) cap al sud ja que ens trobem al flanc nord de l’anomenat sinclinal de Ripoll.

Esquemes geogràfic i geològic extrets del Mapa Comarcal de Catalunya
núm.14, Berguedà, E. 1:50.000, ICGC

Tall geològic del sinclinal de Ripoll

En aquest punt el riu talla el paquet de calcàries d’alveolines tot excavant una altra petita gorja per on discorre la carretera entre vistoses parets. Si baixem al riu podrem veure les restes d’un pont medieval i una zona on s’hi han obert diverses vies d’escalada de gran dificultat. Si ens hi fixem bé podrem observar uns puntets blancs a les roques: són els foraminífers dits alveolines. Aquests materials representen la transgressió marina de l’Ilerdià (Eocè).

Gorja oberta a les calcàries d’alveolines
Pont medieval sobre el riu de Gréixer
Aspecte de les alveolines

Tots els materials que hem vist, i que veurem a partir d’ara, són sincrònics amb els esforços tectònics que aixecaven el Pirineu, i això vol dir que s’anaven dipositant a la conca d’avantpaís (o Conca de l’Ebre) a mesura que els mantells s’anaven movent cap al sud (o emplaçant). Per això, durant aquesta època convulsa de finals de l’Era Secundària i d’inici del Terciari, a la Conca de l’Ebre s’hi desenvolupen tot un mosaic d’ambients sedimentaris, molt variats i complexes, que es van intercalant entre sí, tant en vertical com en horitzontal, i que registren els moviments de la conca.

Relació de les formacions que veurem en aquest itinerari. 
Extret de la Història Natural dels PPCC; vol II, pàg. 150, fig.112

Per a una millor comprensió de l’evolució de l’orogen i la seva conca d’avantpaís, els geòlegs procuren agrupar aquests ambients sedimentaris sota la denominació de Formacions i els posen els noms de les localitats on han estat descrites per primer cop (localitat tipus). Així en aquesta segona part de l’itinerari sentirem a parlar de Formació Sagnari, Fm. Corones, Fm. Armàncies, Fm. Campdevànol... i totes aquestes localitats tipus es troben al nord de Ripoll.

Esquema de les relacions entre les conques oriental i occidental del Pirineu 
després del trencament de finals de l’Ilerdià
Extret de la Història Natural dels PPCC, Vol II, pàg. 49

Les calcàries d’alveolines que acabem de veure, però, aquí reben el nom de Fm. Cadí i, després del seu dipòsit, es va produir la falla del Segre que va dividir la conca pirinenca en dues: la conca oriental i l’occidental, les quals tindran evolucions lleugerament diferents.

Després d’aquest llarg parèntesi, continuem amb el nostre itinerari tot fent la parada número 7 a la sortida de la gorja i a tocar de l’àrea de lleure de Riugréixer. Aquí el paisatge s’obre de sobte perquè afloren unes margues grises, pertanyents a la Formació Sagnari, que no són tan resistents a l’erosió com les calcàries que acabem de deixar enrere i que representen un aprofundiment de la conca.

Aspecte de les margues grises de la Fm. Sagnari a Riugréixer

Seguidament farem les parades 8 i 9 per observar l’aspecte dels materials pertanyents a la Fm. Corones. Es tracta d’uns llims i gresos vermellosos i d’unes calcàries laminades d’ambients restringits, els quals denoten un aixecament de la conca degut al moviment del mantell Inferior del Pedraforca. Aquests materials es poden relacionar amb el dipòsit dels deltes de la Baronia i de l’Ametlla que vam veure a la Vall d’Àger.

Aspecte dels gresos vermellosos de la Fm. Corones
Aspecte de les calcàries laminades amb plecs disharmònics

Entre les parades 9 i 10 ja observem els materials de la Formació Armàncies que són de caràcter margós i indiquen un nou aprofundiment de la conca durant el Cusià superior. No massa lluny d’aquí, entre Guardiola de Berguedà i la Pobla de Lillet, en aquestes margues es troba la Mina de Petroli de Riutort on s’hi van explotar els hidrocarburs que contenen. En el nostre itinerari, entre aquestes margues podem observar petites capetes fosques, riques en matèria orgànica. Si voleu saber més, cliqueu aquí.

Aspecte de les margues de la Fm. Armàncies...
...on podem observar petites capes riques en matèria orgànica

A la part alta d’aquesta formació apareix una fina alternança de margues i calcàries noduloses amb un aspecte que ja recorda el caràcter turbidític de la següent formació: la Formació Campdevànol. Estem a la confluència dels rius de Gréixer i Bastareny i en aquest punt el paisatge encara s’obre més.

Fina alternança de margues i calcàries noduloses
Pla on conflueixen els rius de Gréixer i Bastareny

Per aquesta carretera arribem de nou a Bagà, però podem allargar l’itinerari prenent la pista que puja a Gisclareny, tot seguint el curs del riu Bastareny aigües amunt. Passat un càmping anem a l’esquerra per una pista que creua el riu i puja a l’ermita de Sant Joan d’Avellanet, on podem aparcar i continuar el nostre itinerari a peu per la Via del Nicolau, de la qual ja vam recórrer una part sortint de Guardiola de Berguedà.

L’ermita de Sant Joan d’Avellanet

Aquesta església, d’origen romànic (s.XII), té una sola nau amb la porta oberta, curiosament, al mur de tramuntana. Des d’aquí s’inicia la Via del Nicolau on farem les parades 11 i 12, en sentit sud tot travessant túnels i, fins i tot, un pont penjant sobre un vistós barranc on afloren els materials de la part alta de la Fm. Armàncies que aquí apareixen erosionats en forma de xaragalls (o badlands). A mig recorregut trobem la reproducció d’una de les vagonetes que transportaven troncs des dels boscos de Gisclareny fins a Guardiola. Arribant a Bagà podem contemplar el bonic pont medieval sobre el riu Bastareny, dit Pont de la Vila, coronat per una capelleta dedicada a la Mare de Déu.





Arribant a Bagà per la Via del Nicolau
Pont de la Vila sobre el Bastareny

Si continuem per la via, arribarà un moment que ja trobarem els materials de la Fm. Campdevànol, de caràcter turbidític i que indiquen un major aprofundiment de la conca. Un cop més, en aquest recorregut hem observat l’alternança d’ambients marins i continentals que són el reflex de les oscil·lacions de la conca durant la formació del Pirineu.

Aquests materials de la Formació Campdevànol es van dipositar en un curt espai de temps per l’acció de successives corrents de terbolesa i en ells es poden observar esllavissades (slumps i debris flow) deguts al moviment del Mantell Inferior del Pedraforca, el qual ja podem veure com està “col·locat” damunt nostre.


Aquests materials, els més “moderns” que podrem veure en aquest itinerari, s’interpreta que es van dipositar en una conca profunda i ràpidament subsident i poden ser considerats com el nostre “flysch” ja que son testimonis del desenvolupament de la serralada pirinenca i de la fossilització del Mantell Inferior del Pedraforca. A partir d’aquest moment la deformació es trasllada al Mantell del Cadí, el qual comença a moure’s cap al sud, damunt els materials dipositats a la conca d’avantpaís, tot arrossegant sobre seu els dos mantells, ja inactius, del Pedraforca.


I és així com s’explica que l’ordre d’amuntegament al Pastís Pedraforca sigui al revés de l’amuntegament en un pastís nupcial “normal”. Poc més enllà ja trobem el punt on vam arribar des de Guardiola de Berguedà i on finalitzem aquest llarg recorregut a través dels “ingredients” del pastís basal o Mantell del Cadí i que seguirem veient en altres punts de la nostra geografia.

dimecres, 22 de novembre del 2023

Joan Barrull: Visita a l'exposició "Dinosaures de la Patagònia"

Aquesta setmana hem visitat l’exposició itinerant “Dinosaures de la Patagònia”, al Museu de la Ciència CosmoCaixa. Aquesta exposició està produïda, concebuda i dirigida pel Museu Egidio Feruglio de Trelew, que es troba a la Patagònia argentina, i la Fundació La Caixa.

Els primers plafons explicatius ens situen la Patagònia a l’extrem meridional de l’Amèrica del Sud, i comenten que aquesta regió ha proporcionat el millor registre fòssil de dinosaures de tot aquest hemisferi. Només iniciar el recorregut hi ha un audiovisual ens convida a una immersió profunda en la feina paleontològica que comporta llegir els secrets de les roques a la Patagònia. Ens situa geogràficament la regió i ens explica les seves característiques geològiques i biològiques. A més, ens explica que la història de la Terra està escrita a les roques, i els paleontòlegs es passen una gran part de les seves vides aprenent a llegir aquestes històries del passat natural del planeta.



La exposició ens fa entendre que els dinosaures patagònics són la primera prova que les famílies de dinosaures no estan distribuïdes uniformement per tot el planeta i que alguns llinatges van evolucionar i prosperar als continents australs, i eren completament diferents dels dinosaures del nord coneguts, com ara els procedents dels Estats Units, Europa i l’Àsia. Al llarg del recinte, també hi ha diversos audiovisuals, on es mostra la història antiga del nostre planeta, la fisiologia del dinosaures i la feina dels paleontòlegs.



“Dinosaures de la Patagònia” és un recorregut que ens descobreix com funciona la ciència i com els paleontòlegs reconstrueixen el passat, i també ens presenta, a mida real, les rèpliques dels esquelets dels dinosaures més importants trobats en aquest territori. L’estrella de l’exposició és una rèplica d’un exemplar de Patagotitanmayorum, de trenta-vuit metres de longitud. Un tità de la Patagònia que no deixarà ningú indiferent.



L’exposició disposa de tretze mòduls centrats on es poden observar els dinosaures principals que s’han trobat a la regió i agrupats en les espècies carnívores, els gegants sauròpodes i altres espècies herbívores de mida més petita. La mostra inclou quinze motlles d’esquelets de dinosaures i una interessant selecció de fòssils originals que permeten descobrir com es van produir els canvis evolutius en els diferents grups de dinosaures, com també conèixer les peculiaritats dels dinosaures patagònics, únics i sorprenents. En cada esquelet es destaquen les adaptacions i els canvis evolutius específics, i es mostra com les espècies canvien al llarg del temps i com reconeixem les tendències evolutives al registre fòssil.



És, sens dubte, una mostra dissenyada per atraure i enlluernar els públics més variats, a través d’un viatge al passat que els transportarà al regne dels rèptils més impressionants que han trepitjat mai la Terra. Molt recomanable per tothom, petits i grans, que es deixin fascinar per les històries del passat.



divendres, 17 de novembre del 2023

Joan Barrull: Conferència del Dr. Neil Shubin al CosmoCaixa

El passat dijous dia 9 de novembre a les 19h vaig assistir a la conferència “Les grans transicions de l’evolució. La història del Tiktaalik”, a càrrec del Dr. Neil Shubin, que organitzava Cosmocaixa. 


El professor Shubin és un paleontòleg, biòleg evolutiu i divulgador científic, que va néixer a Filadèlfia, el 22 de desembre de 1960, i va estudiar a la Universitat de Columbia i a la de Califòrnia en Berkeley, doctorant-se a Harvard en 1987. Actualment és professor i degà associat de Biologia i Anatomia d’Organismes a la Universitat de Chicago i rector del Museu Field d’Història Natural, de la mateixa ciutat. És mundialment conegut perquè a l’abril del 2006, ell i el seu equip, van donar a conèixer al Tiktaalik, una espècie de peix fòssil de 375 milions d’anys d’edat, amb extremitats. Era la baula perduda entre els antics vertebrats marins i els que varen començar a caminar en terra ferma. Els seus descobriments fòssils han canviat la manera d’entendre moltes de les transicions clau en l’evolució de les espècies vertebrades.

Durant els 45 minuts de conferència, i uns altres 45 minuts de preguntes del públic, el Dr. Shubin en va fer entendre els mecanismes que hi ha darrere de l'origen evolutiu de noves característiques anatòmiques de les faunes. El seu treball empíric es deriva de la convicció que el progrés en l'estudi de la biologia evolutiva resulta de la vinculació de la investigació a diverses escales temporals, filogenètiques i estructurals. L'origen de les noves faunes i sistemes anatòmics: gran part de la diversitat de vertebrats actuals es va definir pels canvis ecològics i evolutius que es van produir durant dos intervals crítics en la història de la Terra: el Devonià i el Triàsic. Aquests períodes serveixen de punt focal per a la seva recerca perquè són testimonis de l'origen tant de nous ecosistemes com de nous dissenys anatòmics. 

Ens va explicar com la seva investigació expedicionària a l’illa d’ Ellesmere, en el territori Nunavut de Canadà, a 1.600 km del pol Nord,va proporcionar nous fòssils i un context paleoambiental per entendre l'origen de les faunes, mentre que els seus estudis morfològics, funcionals i de desenvolupament donaven hipòtesis sobre transformacions anatòmiques. El crani, extremitats, dits, peus, turmells i canells del Tiktaalik proporciones un vincle entre els peixos i les criatures vertebrades vivents més antigues que deambulaven per la terra ferma.

Ens va explicar, de manera molt amena i pedagògica, com durant els últims quinze anys, ha desenvolupat programes de recerca expedicionària al Canadà, Àfrica, els Estats Units continentals, Àsia i Groenlàndia. Aquestes expedicions han donat lloc a noves idees sobre l'origen dels principals grups de vertebrats (mamífers, granotes, cocodrils, tetràpodes i peixos sarcopterigis).

Durant tota la conferència, va fer peu en l’origen de la variació morfològica: la història d'uns 400 milions d'anys dels animals terrestres que revela patrons sorprenents d'estasi anatòmica i evolució paral·lela, dissenys similars apareixen en diferents espècies que viuen en diferents entorns. La seva investigació ha implicat recollir dades sobre la variació intraespecífica de poblacions diverses, desenvolupar models predictius de variació basats en l'ontogènia i comparar processos de desenvolupament en diversos animals que viuen en diferents entorns ambientals.

Diversos cops va mostrar-nos una rèplica del crani del Tiktaalik per explicar les pressions de selecció que van patir els primers tetràpodes aquàtics fins a esdevenir en terrestres, i com aquestes transformacions evolutives han tingut un extraordinari impacte en el cos humà. L’origen dels animals, la transició de peixos a amfibis, l’origen dels mamífers, i molts altres esdeveniments clau de l’evolució han estat capturats en els nostres gens, esquelets i òrgans.

Al final de la conferència, el Dr. Shubin va conversar molt amigablement amb la gent que ens vàrem atansar a la tarima, i va ser molt amable en signar-me el seu llibre “Tu pez interior” i voler fer-se una fotografia de record amb mi.