Isabel Benet: El vulcanisme de la comarca de la Selva

Quan parlem del vulcanisme de Catalunya a tothom ens ve al cap la zona volcànica de la Garrotxa per ser la més coneguda del gran públic, però a la revista Muntanya del CEC (núm. 946, juny’25) apareix un article d’en Josep Tera (amb una col·laboració d’Alfred Montserrat) dedicat al més desconegut vulcanisme de la comarca de La Selva, tot proposant una ruta circular per a poder conèixer les restes de vuit edificis volcànics: Roura, Renegat, Badia (o Badià), Xarbau (o Xarabau), Puigmarí (o Puig Marí) on hi destaca una torre de telecomunicacions, Rossinyol, Montalegre, i turó de Sant Jordi coronat pel castell de Torcafelló.

Vistes al sud des del castell de Torcafelló

Nosaltres, armats amb l’imprescindible wikiloc de la ruta, deixem el cotxe a l’aparcament del polígon industrial de Can Roura, als afores de Maçanet de la Selva tal i com recomanen a l’article, i comencem a caminar en direcció sud tot apropant-nos a la base d’un turonet que hi ha just darrera del polígon des d’on veiem la teulada del gran mas de Can Roura pel qual passarem de tornada.

Tot seguit ja veiem el primer plafó de la ruta que ens informa sobre l’origen del vulcanisme a Catalunya, relacionat amb el període de distensió (rifting) que va tenir lloc després del clímax de l’orogènia Alpina i que va donar com a resultat la formació de blocs (horste) i fosses (rifts o gräven) conegut com a Rift Europeu i que va des del mar d’Alboran fins al mar de Nord, tot passant per les fosses del Roina i del Rin.

Diferents estadis d’un cicle orogènic 

encerclat el moment actual

Blocs i fosses a la Cadena Costanera Catalana

Aquestes fosses estan limitades per falles normals molt profundes que desestabilitzen les parts més profundes de l’escorça i, àdhuc, del mantell superior de manera que aquest es fon parcialment, tot formant a una massa de magma que, per la diferència de densitat, puja ràpidament cap a la superfície (sense cambres magmàtiques intermèdies) donant lloc a un vulcanisme de caràcter bàsic i monogènic perquè només funciona durant un sol episodi.

Esquema extret del plafó informatiu

A Catalunya el vulcanisme va començar al Miocè superior a la zona de l’Alt Empordà, on els edificis es troben molt desdibuixats per l’erosió. Entre finals del Miocè i durant el Pliocè l’activitat volcànica es va traslladar més al sud, entre les fosses del Vallès i de la Selva i, durant el Quaternari, es va tornar a traslladar cap al nord, cap a la comarca de la Garrotxa on, en ser més recent, els edificis volcànics encara es conserven en bones condicions.

Detall del gran camp volcànic central per on discorre la ruta

Per damunt d’aquest plafó ja veiem el turó d’en Roura i un pal indicador de la ruta, però el wikiloc ens convida a pujar al turonet per un altre camí situat més a la dreta de l’indicador. Encara que bàsicament seguirem l’anomenada Ruta dels Volcans, proposada per l’Ajuntament de Maçanet, l’itinerari circular que es descriu a la revista enllaça diverses rutes i, per això, anirem trobant marques de pintura (vermella, verda, i groga-blava) i algunes fites. Cal estar atents al senyal del GPS.

 Així prenem un corriol que s’enfila directament al cim on hi ha un pal amb una senyera. Pel camí anem trepitjant unes roques fosques, d’aspecte pigallat, però que es tornen més clares per meteorització. Es tracta de basalts amb olivina, augita (un clinopiroxè) i plagiòclasis (andesina i labradorita) que potser tenen leucita reblint antigues vesícules.

Basalts d’aspecte pigallat

Al capdamunt del turó de Can Roura

Ara l’itinerari del wikiloc segueix la línia carenera que enllaça els tres turons (Roura, Renegat i Badià), la qual ofereix bones vistes cap al nord on hi destaca el gran massís de Montseny. També podem veure el castell de Torcafelló sobre el turó de Sant Jordi, el darrer que visitarem, i la pedrera del turó de ca l’Oller, fora de l’itinerari però que també té origen volcànic. Mirant cap al sud destaca l’alta torre quadrada que corona el turó del Puigmarí. Arreu s’observa la manera com es deterioren aquí els basalts en forma de boles, dit disjunció esferoidal, tot desfent-se com una ceba.

Cim del turó de Badià

Exemple de disjunció esferoidal

Baixant del turó de Badià, anem a buscar el pont sobre l’autopista AP-7 per accedir als turons de Xarbau, Puigmarí i Rossinyol. Abans del pont tenim un altre plafó informatiu de la ruta que ens assabenta dels diferents tipus de roques i de les relacions que tenen entre elles i que, en definitiva, les unes deriven de les altres. També ens informa del tipus de roques que trobarem a la ruta: basalts i granitoides.

Camí del proper turó de Xarbau (o Xarabau), a mà dreta tenim una visió dels tres turons que acabem de deixar enrere i que, si ens hi fixem, veurem els pals amb les senyeres sobresortint, amb prou feines, d’entre el bosc. Cada cop tenim més a prop el Puigmarí que, amb els seus 236 metres d’alçada, és el punt culminant del nostre itinerari.

Ens apropem al Puigmarí

Des de prop del mas de Ca n’Artigues ja ens enfilem de dret cap al Puigmarí amb la seva actual torre on, al capdamunt, hi ha instal·lat el vèrtex geodèsic i una antena de telecomunicacions. Però aquesta moderna torre es va aixecar damunt els fonaments d’una altra torre més antiga, de mitjans del s.XIX, la qual formava part d’una extensa xarxa de torres de telegrafia òptica i que va ser restaurada pel Taller d’Història de Maçanet (amb la col·laboració de l’Ajuntament i socis voluntaris) entre els anys 2011 i 2015.

Sota la torre de Puigmarí

Des d’aquest punt privilegiat tenim una extensa panoràmica cap al sud-oest on hi destaquen el castell de Palafolls, la vall del riu Tordera, i la fortalesa d’Hostalric. També tenim una visió de la fossa (gräven) del Vallès, per on discorre l’autopista, limitada pels blocs (horste) de les serralades Litoral (al sud) i Prelitoral (al nord).

Tots els turons que hem visitat, i que visitarem, són les restes d’antics aparells volcànics de tipus estrombolià, com el que vam observar a l’erupció del volcà Tajogaite de La Palma (Canàries), dels quals només en resten part del con d’escòries, una part de les colades de lava i, sobretot, les xemeneies on es va solidificar el magma tot arrossegant grans cristalls (fenocristalls) que no van ser del tot reabsorbits. Així el basalt resultant presenta textura dita porfírica mentre que les colades de lava tenen una textura microcristal·lina.

Diferència entre el basalt d’una xemeneia i d’una colada de lava

Aquí sobretot s’observa la disjunció esferoidal dels basalts, mentre que en altres indrets d’aquesta mateixa zona volcànica de la Selva (pedrera de Sant Corneli,  Castell de Malavella, Hostalric) s’observen bells exemples de disjunció columnar, més típica dels basalts.

Basalt d’una xemeneia amb disjunció esferoïdal

Baixem del Puigmarí per pujar al proper turó del Rossinyol, que també és un antic volcà. Entre els dos aparells podem veure com aflora la roca encaixant que aquí són uns leucogranits, de finals del Paleozoic (post-hercinians), que estan molt deteriorats per la meteorització química d’un ambient proper al mar, de manera que les roques es desfan en una sorra, dita sauló, per la qual s’ha de caminar amb molt de compte per evitar relliscades.

Baixem amb molt de compte pel sauló

Ara toca tornar a creuar l’autopista que ho farem per un túnel passat el qual ja ens enfilem cap al turó de Montalegre. Per la pista podem observar el contacte entre els granitoides post-hercinians, que aquí són unes granodiorites, i els basalts del volcà de Montalegre. El seu cim és molt pla, rodejat de bosc, i al punt més alt també hi ha un pal amb una senyera.

Pujant al turó de Montalegre

Aspecte de les granodiorites

Cim del turó

Des d’aquí ja baixem cap a tocar dels camps del gran mas de Can Manescal. Així arribem a la Font del Llop on hi havia hagut un gran safareig i on trobem una taula i uns seients fets de basalt sota l’ombra del bosc, ideals per a fer un bon descans. Un plafó ens assabenta que aquesta zona es troba dins una depressió formada per una gran explosió provocada pel contacte sobtat del magma amb un nivell freàtic (erupció freatomagmàtica).

Descansant a la Font del Llop

Tot seguit ja fem cap al darrer dels turons: el turó de Sant Jordi, al qual ens enfilem passat el gran mas de La Pineda i on trobem l’últim plafó informatiu de la ruta que ens assabenta de la terminologia que reben els fragments de lava (piroclasts) segons la seva mida: bombes, gredes o lapil·lis, cendres.

Acostant-nos al turó de Sant Jordi

Al capdamunt del turó trobem les restes del castell medieval de Torcafelló (s.XI-XII) damunt el qual es va edificar (s.XV) la capella de Sant Jordi que va servir de fortificació durant la Segona Guerra Carlina. És l'únic edifici que va ser restaurat pel Taller d’Història de Maçanet i que està tancat al públic.

Accedim al castell...

Per una escala de cargol accedim al terrat de la capella des d’on tenim una magnífica panoràmica, sobretot de la fossa de la Selva on, durant el Pliocè i en plena activitat volcànica, es va instal·lar un gran llac, els vestigis del qual encara podem veure a l’estany de Sils i rodalies. També podem veure, enmig de la fossa del Vallès, la xemeneia volcànica sobre la qual es troba la fortalesa d’Hostalric.

El terrat de la capella

Fortalesa d’Hostalric

Campana de la capella

Can Roura

Baixem del turó cap al coll que separa els turons de Sant Jordi i Renegat i, per una pista passem a frec del mas de Can Roura, passat el qual ja tanquem el cercle i finalitzem d’aquesta ruta pels volcans de la comarca de la Selva.

Jorgina Jordà: La Fluorita a Gran Canària: una nova troballa mineralògica

El grup Mindig.org ha publicat un segon treball: “La Fluorita en Gran Canaria. Un nuevo hallazgo mineralógico”, amb els descobridors canaris, José Antonio Ruano i Paloma Abellan, matrimoni que comparteixen l’afició mineralògica, recorrent l'illa a la recerca de mostres i noves troballes.

Fruit d’aquesta afició (que els ha impulsat a revisar pam a pam l'entorn volcànic en què viuen), han aconseguit trobar la primera referència de fluorita cristal·litzada. Tot un èxit si tenim en compte que la geologia abrupta i escarpada de les illes dificulta la seva  exploració.

Imatge general del lloc

Foto de José Antonio Ruano

Mostra de l’orografia del terreny abrupte i escarpat

Foto de José Antonio Ruano

En aquest treball és descriu el descobriment de les primeres mostres de fluorita cristal·litzada que com podreu comprovar són escasses i delicades.

Fluorita, calcita i zeolita
Foto de Marc Campeny

De moment només es pot llegir en castellà (en PDF), pròximament s’incorporaran les traduccions en la resta d’idiomes (angles, català, basc, francès i gallec).

Enllaç de MINDIG.org: www.mindig.org

Enllaç article MINDIG.org: Treball MINDIG.org

Isabel Benet: EL VOLCÀ DE LES MEDES

Aquest volcà, situat al capdamunt de la Serra de les Medes (capçalera de la riera de Llèmena) i al sud de la comarca de la Garrotxa, forma part del poc conegut conjunt eruptiu de les valls de Llèmena i Adri constituït per altres cinc volcans com són: volcà de Granollers de Rocacorba, Puig Moner, Puig de la Banya del Boc, Clot de l’Omera i Puig d’Adri. El volcà de les Medes, però és l’únic d’aquest grup que es troba dins els límits del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i l’únic amb la qualificació de Reserva Natural.

La Vall de Llèmena, oberta a llevant, està en plena Serralada Transversal on predominen les falles distensives d’orientació NW-SE que van compartimentar-la en blocs i van afavorir l’efusió de magma ara fa uns 100.000 anys.

Aquests volcans, junt amb els de la veïna Vall d’Hostoles, no són tan coneguts com els volcans d’Olot degut al fet que, en ser més antics, es troben més erosionats, la qual cosa fa que siguin més difícils de reconèixer. En alguns casos ja no es conserva l’edifici volcànic i el que en resta són les colades de lava (Ex: Puig Monner).

El volcà de les Medes es va formar per l’activitat d’una falla, subordinada de la falla d’Amer, que afecta els conglomerats, gresos i margues grises del Bartonià (Eocè superior). En el volcà de les Medes poden identificar-se dos edificis volcànics del tipus “con d’escòries”: el Puig Rodó al nord i el Puig de les Medes al sud, que té forma de ferradura en esberlar-se el cràter durant la sortida de la lava, la qual va escampar-se pels actuals camps de conreu de l’abandonat Mas de les Medes, i va descendir per la vall fins més enllà de Sant Aniol de Finestres.

L’activitat volcànica fou de tipus estrombolià, això és: una primera fase explosiva durant la qual es van acumulant piroclastes, o magma esmicolat per desgasificació (com quan s’obre una ampolla de cava) i també fragments de la roca encaixant que el conducte volcànic ha hagut de travessar abans de sortir a la superfície, així com també fragments de les parts més profundes de la cambra magmàtica. A aquests materials se’ls anomena “enclaus”. Els piroclates, segons la mida, es classifiquen com a:  cendres (els més fins), lapilli (o gredes), i bombes (els més grollers).

Bomba volcànica

Aspecte de les gredes

Tots aquests materials s’acumulen al voltant de la boca del cràter i formen un edifici de forma cònica. Molts volcans aturen la seva activitat en aquest punt, deixant així un con d’escòries com és el cas del Puig Rodó; però n’ hi ha que tot seguit, durant la fase efusiva,  expulsen una colada de lava que generalment destrueix un dels flancs del con i donen com a resultat el característic edifici en forma de mitja lluna, com és el cas del Puig de les Medes.

Vista del volcà des de la Serra de les Medes

La lava d’aquests volcans és de caràcter primari, o bàsic, ja que es tracta de basalts i basanites, roques alcalines (amb percentatges elevats de sodi i potassi) amb dèficit de quars (entre el 45 i el 55%). Això és degut al fet que el magma, procedent del mantell superior, assoleix la superfície ràpidament (en qüestió d’hores) i per això no té temps per a diferenciar-se ni formar grans cristalls, encara que poden trobar-se fenocristalls d’olivina formats durant les primeres etapes de cristal·lització.

Enclau de fenocristalls d'Olivina

Pujant per la vall pot observar-se com la lava basàltica d’aquest volcà, en refredar-se, es trenca un forma de boles (disjunció esferoidal) i no ho fa en les típiques columnes que poden veure’s al cingle de Castellfollit de la Roca.

disjunció esferoidal

Per a més informació sobre l’itinerari d’accés a aquest volcà, podeu consultar l’article “Incursió al Puig de les Medes” (març 2011) a centrealiga.blogspot.com

Bibliografia:

- Pujadas,A., Pallí,Ll., Brusi,D. i Roqué,C.; “El vulcanisme de la Vall de Llèmena”; Ed.Area de Geodinàmica (Universitat de Girona); 1997

- Mallarach,J.M. i Riera,M.; “Els volcans olotins i el seu paisatge”; Ed.Serpa; 1981

- Història Natural dels Països Catalans; Vol II (Geologia II); pp.360-368; Ed. Enciclopèdia Catalana; 1992

- Mapa Geològic Comarcal de Catalunya; E: 1:50.000; núm.19 (Garrotxa); Ed. Institut Cartogràfic i Institut Geològic de Catalunya; 2006

Antoni Riera i Carles Royo: L'ILLA DE SANTORINI

L’illa grega de Santorini està situada a l’extrem sud de l’arxipèlag de les Cíclades. El seu nom primer fou “Stronguili” (del grec, rodona), després “Kalisti” (del grec, bellissima) i finalment Thera o Zira (regent d’Esparta i fill de l’heroi tebà Autesió, descendent de Cadme). El nom Santorini prové de la seva esglèsia dedicada a Santa Irene (en grec, “Ayía Irini”, i pels mariners extrangers Santa Irini).

La seva superfície és de 76 Km², amb una distància màxima de 70 Km. En realitat, és un arxipèlag d’illes. La més gran i oriental s’anomena Thera i té forma de falç, amb una alçada màxima de 550m en el Puig del Profeta Elies; la del NW és la de Therasia; a l’oest està la d’Aspronisi i al centre, com a cons volcànics, hi ha dues anomenades Palea Kameni i Nea Kameni, on es troba el cràter del volcà actual. La costa és relativament retallada, però molt abrupta. L’aigua dolça és poc abundant i s’emmagatzema l’aigua de pluja; hi ha diverses deus termals. Té uns 7.000 habitants que viuen de la vinya, de la pesca, però sobretot del turisme.

Aquestes illes són d’origen volcànic. Estan formades per capes de laves alternant amb capes piroclàstiques. Són el resultat de moltíssimes erupcions que s’han succeït en el temps. Aquests materials, en alternar-se, donen lloc als colors vermellosos característics.

Santorini és una més de les illes que formen un arc volcànic al sud de l’Egeu, des de Grècia a Turquia. A una profunditat de 150-170 Km es produeix la subducció de la placa africana sota la placa euroasiàtica, a un ritme d’uns 5 cm per any cap al nord i amb un angle entre 30-40°. En aquest accident hi ha diferents fosses submarines, com les del sud de Creta. La subsidència s’inicià en el Miocè inferior. Les roques anteriors a aquella època formen part de l’anomenat massís ciclàdic, amb calcàries metamorfitzades i esquists, que van des del Triàsic al Terciari inferior, plegades i metamorfitzades a l’Oligocè, amb una intrusió granítica del Miocè i mineralitzacions associades de talc, calcopirita, crisocol·la, magnetita i d’altres. La zona volcànica s’estén 20 Km cap al SE i 7 Km cap al NW on hi ha el volcà submarí anomenat Kolumbos. En els perfils sísmics apareixen importants alineacions tectòniques de direcció SW-NE, una de les més destacables rep el nom d’alineació de Kameni.

A Santorini el vulcanisme comença fa uns 2 m.a. amb unes laves dacítiques amb piroclastres i tobes amb fòssils marins barrejats. Va durar fins fa uns 500.000 anys, amb la formació d’un aparell volcànic en forma d’escut. Entre 360 i 200.000 anys, la construcció de l’aparell queda interrompuda per períodes de vulcanisme explosiu i destructiu, amb laves al principi màfiques (riques en ferro i magnèsi) i al final de composició riodacítica (riques en sílice) amb pumicita. Entre 180.000 i l’any 1600 d.C. tenen lloc set grans erupcions i la caldera volcànica es col·lapsà tres cops amb la corresponent destrucció, coincidint la darrera amb l’erupció de 1500 a.C., a l’Edat del Bronze quan, després de segles d’inactivitat, el volcà va entrar bruscament en erupció i ho feu com l’ocorreguda a l’illa indonèsia de Krakatoa el 1877 encara que es creu que va ser quatre vegades més gran.

Primer, es va produir un violentíssim terratrèmol. Al principi van emetre’s grans quantitats de pumicita i cendra volcànica que van cobrir l’illa i els seus pobles. Al paroxisme de l’erupció, va saltar pels aires la part central i occidental de l’illa originant la caldera, la més gran de la seva classe. Sols va quedar la part oriental, en forma de falç i dos illots a la part occidental. El brusc desplaçament d’una massa d’aigua tan enorme, va provocar un extraordinari tsunami, amb una ona de 210m d’alçada que, en arribar a Creta deuria tenir uns 70m. És possible que el so s’hagués sentit des d’Escandinàvia.

Després hi ha hagut altres erupcions. El 197 a.C. la lava va formar l’illa Paleà Kameni. El 726 d.C. es va formar un illot que es va unir al Paleà Kameni. La del 1570 o 1573 va originar l’illa Nea Kameni. L’erupció del maig de 1707 va durar fins 1712 i fou molt violenta. L’erupció del 20 de febrer de 1866 va durar quatre anys i es van originar dos cons: Georgios i Afroersa, que varen unir-se a Nea Kameni. Al segle XX n’hi va haver diverses: al març de 1928, l’agost de 1939, al febrer de 1950… El cràter, però, no dorm: emet constantment vapor d’aigua i gasos sulfurosos procedents d’un magma situat a menys de 1000m de profunditat. Kolumbos, l’altra caldera volcànica, va entrar en erupció el 1650 i fou violentíssima i es va sentir des de les costes de l’àsia menor, on arribaren les cendres, seguida de terratrèmols, grans marees i gasos verinosos.

Erupció de 1950

Quan va ocòrrer aquella erupció l’any 1500 a.C., l’illa estava poblada per una civilització molt avançada. Eren pagesos, ramaders i pescadors; construïen les seves cases amb pedres tallades i fabricaven, al torn, ceràmica prou el·laborada i decorada. Les seves eines eren el llautó, de bronze i d’obsidiana. Mantenien relacions amb diferents llocs de la Mediterrània oriental. Aquesta civilització va desaparèixer amb l’explosió i hom relaciona la desaparició de la cultura minoica de Creta com a conseqüència de la mateixa. Precisament es considera que els habitants d’aquella època a Santorini depenien de Creta. Hi ha autors que consideren que Santorini i Creta formaven l’Atlàntida, coneguda en els diàlegs platònics “Timeu” i “Crities”. L’Atlàntida estava formada per un reialme de dues illes: Mison i Elason, la Metròpoli (que hom creu Santorini) i la Vasili Politia (que hom creu Creta) que vàren ser destruïdes.

Marinatos, arqueòleg grec, els anys 1930 va excavar una vila costanera minoica a Creta i va apreciar que l’antic edifici havia estat destruit de manera viloenta. Entre les terres que tapaven la vil·la hi havia pumicita. Va llençar l’hipòtesi que probablement la causa de la destrucció fos deguda a l’erupció de Santorini i a una onada gegant d’aquella procedència. El 1967 va excavar el lloc d’Akrotiri, una mena de Pompeia santoriniana, formada per diferents edificis de caire religiós i administratiu. Es va trobar ceràmica minoica, contemporània a la trobada a la vil·la cretenca, pintures al fresc, mobles, i fins hi tot restes de menjar però no es van trobar esquelets humans ni de bestiar així com tampoc objesctes de valor. Sembla que amb el primer terratrèmol la població va abandonar Akrotiri amb temps abans de l’erupció i posterior explosió la qual es va produïr un any després. Els habitacles es van cobrir de cendra i quedaren segellats, sense deteriorament, fins als nostres dies. A Akrotiri no s’ha trobat cap document escrit i la vida d’aquells temps s’ha hagut de deduir: es tractava d’una societat agricola que menjaven llegums, pa, carn d’ovella, cabra, cèrvol i porc, preparats en cuines comunals. Dels mobles s’ha pogut reconstruir un llit, una taula i tamborets a partir de motlles deixats a la cendra. L’organització social era dirigida per una elit de sacerdots que controlaven la producció, el comerç i el culte dedicat a la fertilitat, a les plantes i a certs animals. Entre les pintures que s’han conservat destaquen les de unes dames, plantes de papir, uns lliris a la primavera, un vaixell, un pescador, una sacerdotessa, un camarot, unes mones, uns antílops i un combat de boxa entre nens.

Extret del butlletí intern núm. 53.