Mn. Francesc Nicolau: La biofluorescència en les salamandres

Encara que aquest troballa no sigui de gaire importància, crec que val la pena que us la faci conèixer perquè ha estat feta a casa nostra per un equip d’investigadors catalans del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i l’ha publicada a la revista internacional Royal Society Open Science. Mostra que també a Catalunya es fan troballes de les que fan progressar la ciència ampliant-ne els coneixements.

Ja se sabia que hi ha alguns animals que presenten el fenomen de la fluorescència, com els ctenòfors que viuen a les profunditats dels oceans, i alguns més. Però de les salamandres ningú no en sabia res pel que fa a aquest fenomen, que consisteix en que el cos de l’animal fluorescent posseeix unes zones que es fan resplendents, com lluminoses, en rebre radiacions energètiques (com per exemple les ultraviolades), transformen aquesta energia en llum.

La biofluorescència en les salamandres

 MCNB

Com va anar el descobriment? Ho explica Bernat Burriel, un dels investigadors, qui ens diu que, havent sortit un dia per a fer mostreig d’amfibis a la Garrotxa, quan ja era vespre i havien mirat multitud d’aquesta mena d’animals amb la llum ultraviolada sense cap resultat, de sobte, des del cotxe van veure una salamandra que travessava la carretera, es van aturar i la van il·luminar amb la llum ultraviolada que portaven i....sorpresa: aparegué la fluorescència, en uns tons verds i blaus, que emetia aquell amfibi! Els emissors eren les seves glàndules cutànies i secretores de verí.

L’investigador Bernat Burriel Carranza 

BIYSC

I de què li serveixen a la salamandra tenir aquests propietat? A la nit la Lluna emet radiació ultraviolada i la salamandra es fa fluorescent i això podria ser un recurs dels mascles per atraure les femelles, o simplement per comunicar-se... És un interrogant que resta per resoldre. La natura sempre ens va presentant novetats.

Mn. Francesc Nicolau: La física quàntica ens canvia la vida

Molta gent pensa que les troballes científiques que s’han fet en el món dels àtoms són només curiositats sense conseqüències per a la nostra vida i no és així. Gràcies a les troballes que s’han obtingut del comportament del món atòmic tenim ara moltes eines de gran utilitat. Crec que un plaurà que us en digui alguna cosa.

Werner Heisenberg 

Viquipèdia

L’iniciador d’aquesta part de la ciència física va ser l’alemany Werner Heisenberg (1901-1976) qui, el 1925, exposava el seu primer treball sobre mecànica quàntica amb un article que poc després el va fer famós. Van seguir altres articles explicant les conseqüències i com la natura física corresponia als seus enunciats obtinguts amb formulació matricial. Molt important va ser el principi d’incertesa que va enunciar el 1927 que deia que era impossible obtenir alhora el coneixement de la posició d’una partícula subatòmica i els seu estat energètic. L’any 1932 obtenia el premi Nobel de Física i el 1976 moria víctima d’un carcinoma renal. Recordem que havia dit: «Poca ciència allunya de Déu, però molta ciència hi retorna»

Quins van ser els resultats de les seves elucubracions? Encara ara n’estem obtenint. La possibilitat d’entendre els sistemes de partícules, com ell va enunciar, va donar lloc a la que s’ha anomenat primera revolució quàntica dels transistors. I ja sabem que sense transistors no tindríem ordinadors ni telèfons mòbils.

Viquipèdia

També va ser la física quàntica la que va donar lloc a l’invent del làser, tan útil com sabeu. I també a la ressonància magnètica nuclear que permet diagnosticar diversos tipus de càncer. I encara hem de mencionar els rellotges atòmics que, amb àtoms de cesi 133, permeten mesurar el temps amb una exactitud de no variar l’hora més d’un segon cada milió d’anys.

Encara hi ha hagut una segona revolució quàntica: els ordinadors quàntics que processen la informació d’una manera diferent a com ho fan els ordinadors convencionals. Són molt més ràpids: calculen en 200 segons el que un ordinador clàssic faria en uns deu mil anys! Així. doncs, la física quàntica, a més de ser una curiositat ha estat, i és, una font de realitzacions útils a la humanitat.

Mn. Francesc Nicolau: Augmenten els problemes de salut mental a casa nostra

Crec que us interessa saber que els trastorns mentals dels catalans d’entre 14 i 24 anys s’han duplicat en el període entre 2008 i 2022, segons càlculs d’un estudi fet per l’Institut d’Investigació en Atenció Primària, que també destaca un increment alarmant en casos d’ansietat, depressió, dèficit d’atenció... A més, s’ha vist que l’ús de fàrmacs antidepressius en menors de 15 anys s’ha disparat en només tres anys. Una altra dada importants és que també augmenten les baixes laborals per salut mental.

Metges de Catalunya

I pel que fa a l’Estat en conjunt, tenim també que el Ministeri de Sanitat ens informa que els trastorns d’ansietat a les consultes d’atenció primària s'han incrementat un 72%, les d’insomni un 65%, i les de depressió un 22%. Podem afegir-hi encara que un altre estudi ha constatat per primer cop un augment de conductes suïcides. Oi que tot això fa pensar? Ens hem de posar en guàrdia i comptar amb l’ajuda de l’Estat, i que aquest faciliti més recursos adequats a la magnitud del problema.

A Catalunya hi ha uns 9,5 psicòlegs per cada 100.000 habitants, però a escala estatal es redueix a 6, mentre que la mitjana europea és de 18. Però el que recomana l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) és que hi hagi 24 psicòlegs per cada 100.000 habitants. Els experts recomanen sobretot que hi hagi més especialistes en salut mental als Centres d’Atenció Primària (CAP), ja que són la porta d’entrada per a moltes persones al sistema sanitari. Nosaltres direm que cal que es conegui el problema i oferir la nostra ajuda en el que ens sigui possible.

Mn. Francesc Nicolau: Els forats negres encara donen sorpreses als astrònoms

Com sabeu, s’anomenen “forats negres” els astres que estan formats per una matèria condensadíssima que els fa tenir una gravetat tan enorme que ni la llum pot escapar-se de la seva superfície, per això són negres i invisibles als telescopis. Però sí que són detectables pel que passa al seu voltant ja que la majoria tenen una massa grandiosa i la seva enorme gravetat els fa emetre ones gravitacionals que s’han pogut detectar amb uns aparells que han ideat els astrofísics. Que havien d’emetre ones d’aquesta mena ja ho havia predit Einstein fa més de cent anys en la seva teoria de la relativitat general, si bé només fa una dècada que s’han detectat experimentalment. Ara ja ningú en pot dubtar.

Hi ha un forat negre supermassiu al centre de cada galàxia

I quina és la novetat que us haig d’explicar? Ens ho detalla The Astrophysical Journal Letters, revista que publiquen en col·laboració tres observatoris: LIGO, KAGRA i Virgo. Parla en un article de les conseqüències de dos esdeveniments observats l’any passat referents a forats negres: el primer va ser la fusió de dos forats negres, amb masses 17 i 7 vegades la del Sol, a una distància d’uns 700 milions d’anys llum; i el segon també es va tractar de l’encontre de dos forats negres, de 16 i 8 vegades la massa solar, a una llunyania de més de 2.000 milions d’anys llum de distància.

Sala de control de LIGO 

(Laser Interferometer Gravitational-wave Observatory) 

Viquipèdia

En els dos esdeveniments es va poder observar que un dels dos astres parella estava girant sobre sí mateix a gran velocitat, però amb la particularitat que en un dels casos anava en sentit contrari al gir de la seva òrbita, cosa que mai s’havia vist abans. Com explicar-ho? L’opinió dels astrofísics és que el que s’havia dit que tots els forats negres provenien del col·lapse d’una estrella de gran massa potser no és veritat, sinó que els més massius provenen de la fusió de dos anteriors forats negres ja existents.

Jo no sabria pas que dir-hi. Us ho explico tal i com ho he trobat escrit. El que troba admirable és com els actuals astrofísics arriben a poder detectar coses inesperades que passen en els astres i que a mi m’agrada fer-vos-les saber....

Mn. Francesc Nicolau: L'estudi de ratpenats ajuda a trobar maneres de combatre el càncer

És l’estudi, fet per la Universitat de Rochester (USA), que ha publicat que cal afegir els ratpenats a la llista dels éssers que han desenvolupat maneres ben efectives d’aturar el càncer. 

Pipistrellus Kuhlii

Ja se sabia, per exemple, dels elefants que, amb còpies addicionals del gen P53 que fabrica el seu organisme, fan fora les cèl·lules canceroses; i de les balenes, que tenen també un mecanisme de control, però el que s’ha descobert ara en els ratpenats és molt millor i es pot aplicar a l’organisme humà. Què és el que han descobert?

Els ratpenats, a més de tenir abundor del gen P53 com els elefants, tenen també la potencialitat de fabricar gran quantitat de l’enzim anomenat telomerasa que permet que les cèl·lules sanes sobrevisquin a l’atac de les canceroses i que continuïn proliferant, cosa que també fa que no augmentin tant les més perilloses. A més, s’ha vist que el seu sistema immune és més efectiu a l’hora d’atacar les cèl·lules dolentes sense crear inflamacions o altres efectes indesitjables.

Aquests estudis ens revelen les estratègies que han desenvolupat aquests animalons per prevenir el càncer i conèixer-les no és solament per a satisfer una curiositat, és important car ens donen pistes de possibles noves actuacions terapèutiques en el tractament del càncer en l’organisme humà.

En aquesta lluita ja s’havien aconseguit compostos per matar les cèl·lules malignes, però resultava que també atacaven les normals. Ara, però, si trobem estratègies que, seguint el que aprenem d’aquests animals, ens permetin destruir-les més eficaçment sense danys col·laterals, tindrem més possibilitats de sobreviure als càncers. De moment es tracta de ciència-ficció, però gràcies a aquests estudis podrem fer un pas endavant. Desitgem que en segueixin d’altres....

Mn. Francesc Nicolau: Per què el nombre de miops creix a tot el món?

Ja haureu observat que actualment veiem més gent que pateix de miopia. Potser, fins i tot, en teniu casos entre els vostres parents o coneguts. És una realitat que fa pensar, perquè és arreu del món que passa això. A Catalunya tenim ara prop de dos milions de persones que són miops, i una quarta part d’aquests dos milions de persones tenen entre 17 i 27 anys, segons dades del Col·legi Oficial d’Òptics Optometristes de Catalunya.

L'ús de pantalles augmenta la miopia

La notícia és que això va en augment. I percentatges ben alts i creixent es troben també a altres regions d’Espanya. I si parlem de tot el planeta, hem de dir que les estadístiques mostren que l’existència de la miopia en un conjunt de 50 països observats s’ha triplicat entre el 1990 i el 2023. Concretament, hi ha llocs com al Xina, Singapur, i Corea del Sud on la miopia s’ha convertit en un veritable problema de salut pública perquè s’ha calculat, a partir del nombre creixent que s’ha percebut, que podrien arribar al 54% el 2030 entre els més joves.

La miopia és un defecte de l’ull que fa que la llum no s’enfoqui directament a la retina, com seria natural, cosa que fa que els objectes llunyans es vegin borrosos. La miopia més comuna apareix al voltant dels 6 anys i augmenta gradualment amb el temps. I encara que tenir una miopia baixa no és problema (ho corregeixen les ulleres), a partir de 6 diòptries ja es considera que l’ull té risc de patir glaucoma, despreniment de retina, cataractes prematures... i cal donar-hi importància.

Quin és l’origen d’aquesta “epidèmia” de miopia que s’ha originat al món? Una de les causes és el estar tancats a casa fent ús de mòbils amb pantalla, cosa que fa que la mirada a la llunyania es deixi tant de banda que acabi perdent-se la capacitat de contemplació de la natura distant. L’ús de les pantalles incrementa fins a un 21% el risc de patir miopia. L’hàbit de mirar-ho tot de prop fa que el sistema visual s’hi vagi adaptant, però amb això no pot estar dit tot. Segurament hi ha altres factors que influeixen en aquest camp. Deixem, doncs, que els experts hi continuïn investigant.

Mn. Francesc Nicolau: Alerta amb els mosquits!

Em direu: a què ve això? Molt senzill, fem aquest avís perquè el perill de contraure una malatia per picada de mosquit ha augmentat molt i segueix creixent.

Wikipedia

Mosquits transmissors del dengue i altres malaties és una realitat que no poden passar per alt. Tenim, per exemple, el mosquit tigre que és una espècie invasora i que s’ha adaptat als entorns urbans i és molt resistent. La seva presència obre la porta a la transmissió d’aquestes malaties infeccioses, concretament, les dades que es tenen per part de la xarxa estatal de vigilància epidemiològica ens diuen que a Espanya el 2023 es van registrar 369 casos de dengue i les pluges d’enguany, sumades a l’augment de la temperatura, han creat un ambient propici per a l’expansió d’aquest i d’altres mosquits transmissors de virus patògens.

Ara bé, a Espanya tenim la plataforma anomenada Mosquito Alert (fundada l’any 2014) per a fer front tant com es pugui als agents transmissors. Es tracta d’una institució sense ànim de lucre basada en la informació aportada per la ciutadania. Són persones no especialistes que col·laboren amb els investigadors aportant dades sobre la presència de mosquits en el seu entorn, per a la qual cosa s’accelera la detecció de focus d’aquests insectes i, per tant, el seu control. És així com s’ha creat aquest sistema de defensa i un exemple que podem citar va ser la detecció de vuit casos de dengue a Vilanova i la Geltrú l’estiu passat i que van ser de seguida controlats.

Cal tenir en compte que el turisme massiu és un contribuent important per a l’entrada d’aquesta mena d’insectes, cosa que cal afegir al canvi climàtic. El Mediterrani pateix un escalfament accelerat i aquesta tendència ja podem classificar-la d’alarmant. Temperatures tan altes allarguen la tempodada activa dels mosquits i, a més, fan que la replicació dels virus es faci més intensa, cosa que fa que l’insecte sigui potencialment més infecciós amb poc temps. Tot això ens ho diuen els experts i per això cal que estiguem alerta aquest estui per no ser víctimes dels mosquits!

Mn. Francesc Nicolau: Detectada una partícula superenergètica

Es tracta d’un neutrí, que s’ha detectat portador d’una energia molt més alta de que fins ara s’havia observat en neutrins còsmics. Els neutrins són unes partícules elementals subatòmiques qualificades entre els anomenats leptons i del tipus fermions. Com el seu nom indica, són neutres, no tenen càrrega elèctrica i la seva massa és molt petita.

La seva existència va ser enunciada per Wolfgang Pauli, l’any 1930, per explicar el que passa en la desintegració d’un neutró, però no va ser observada experimentalment fins al 1956. Després s’ha vist que existeixen tres tipus de neutrins: electrònic, muónic i tauònic. Com que no tenen càrrega elèctrica, la seva detecció és difícil però s’ha trobat la manera de fer-ho. Ja ningú no dubta d’aquesta partícula i sabem que, cada segon que passa, milers de milions de neutrins travessen el nostre cos, provinents de la radiació solar.

Col·lisionador d'hadrons del CERN a Ginebra 

FundacionAquae

La col·laboració europea anomenada KM3NeT, que aplega més de 360 científics, enginyers i tècnics de 68 institucions de 21 països, establerta per a investigacions físiques, és la que ha detectat aquest neutrí superenergètic. La KM3NeT ja ha fet construir dos telescopis de neutrins situats al fons del Mediterrani, a una profunditat d’uns 2.500 metres, l’ARCA i l’ORCA, un a prop de Sicília i l’altre a la costa mediterrània francesa. S’han volgut fer a profunditats marines perquè així les radiacions d’altres tipus no hi arriben i la percepció és més neta.

Encara no s’ha acabat la construcció del tot, però ja es comencen a fer observacions i una d’elles és la que ens ha donat la notícia d’aquest neutrí tan extraordinari que ha reaccionat topant amb un muó, i així s’ha pogut saber com era de gran l’energia que portava. Futures observacions se centraran a detectar més esdeveniments com aquest i potser construir un mapa més precís de l’univers.

I d’on podia provenir l’energia que duia el neutrí observat? Tot són hipòtesis: D’una explosió de supernova? D’una formació de forat negre supermassiu? D’una col·lisió violenta amb algun raig còsmic? No ho sabem i caldrà obtenir noves descobertes d’aquest tipus. Els astrofísics hi estan molt interessats.

Mn. Francesc Nicolau: 2025 Any Internacional de la Ciència i la Tecnologia Quàntiques

Va ser l’Organització de les nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura la que va prendre aquesta determinació: que aquest any 2025 fos any internacional perquè els investigadors s’ocupin especialment de l’estudi de la ciència en el camp de la física quàntica que, en sigles angleses, s’anomena IYQ. A què treu cap una decisió així?

Hom podria pensar que pel fet de coincidir el 2025 amb el centenari de la formulació dels primers principis bàsics de la mecànica quàntica per part de Werner von Heisenberg, principis completats després per Erwin Schrödinger i que intenten entendre com funciona la matèria a nivell microscòpic.

Potser sí que s’ha tingut en compte aquest centenari, però és clar que hi ha hagut altres raons, sobretot la perspectiva creixent de les importants conseqüències del coneixement de com les lleis de la quàntica permeten aplicacions de gran interès. Si repassem el que s’ha aconseguit en els últims quaranta anys quedarem certament admirats dels avenços tecnològics que s’ha fet gràcies a comprendre i poder explotar les regles que prediuen el comportament de la llum i les partícules elementals.

L'ordenador quàntic MareNostrum de Barcelona 

ElPeriódico

Pensem en els mòbils, les tauletes, les pantalles planes,...que s’han aconseguit gràcies a l’aplicació de la quàntica, però es presenten encara noves perspectives importants amb les troballes que s’han fet més recentment: desenvolupament de noves vacunes, fonts de llum LED molt eficients i de baix consum energètic, cèl·lules solars, nous materials aptes per a innovacions tecnològiques.... tot això palesa com n’és d’important que es continuï el seu estudi. És una conseqüència de les meravelles del món de la matèria creada per Déu i que val la pena conèixer i fer-ne ús sempre que calgui, ja que ens ha estat donat per al nostre bé.

Mn. Francesc Nicolau: La biòloga Emmanuelle Charpentier i el codi de la vida

Emmanuelle Charpentier, Premi Nobel de Química 2020 juntament amb Jennifer Doudna, i recentment investida Doctora Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra, entre molts altres guardons que ha rebut al llarg de la seva vida d’investigadora, va néixer en un poblet prop de París a finals del 1968 i des de petita va sentir la necessitat d’aprendre coses del funcionament dels éssers vius i va acabar estudiant biologia, especialitzant-se en l’estudi dels bacteris i altres microorganismes. Es va centrar en el bacteri Streptococcus pyogenes, capaç de causar infeccions molt greus amb resistència als antibiòtics.

Emmanuelle Charpentier (dreta) i Jennifer Doudna (esquerra) 

rebent el Premi Nobel de Química l'any 2020

Ara és directora de la Unitat de Recerca de Patògens de l’Institut Max Plank d’Alemanya i la seva tasca, amb la col·laboració de la nord-americana Jennifer Doudna, ja ha aconseguit descobertes molt importants, i gràcies al sistema CRISPR va descobrir com atacar l’ADN dels bacteris, cosa importantíssima i que s’aplica amb èxit.

La denominació CRISPR és l’acrònim del nom anglès que, traduït, seria: “Repeticions Palindròmiques Curtes Agrupades i Regularment Espaiades”. És una família de seqüències d’ADN que el 1987 un equip investigador japonès va descobrir i que el 1990 es va veure que podia tenir una acció introduint-se en el genoma, cosa que es demostrà el 2000 i el microbiòleg alacantí Francis Mojica va batejar amb el nom de CRISPR que hem dit.

I Crarpentier va identificar una molècula que té un paper clau en l’acció del CRISPR i ho explicava al 2011 en un article a la revista Nature, amb la col·laboració de Doudna, on manifestava com es podia usar com a eina genètica. Aquesta molècula s’ha anomenat Cas9 i tenim, doncs, que el CRISPR-Cas9 fa possible reescriure el codi de la vida de manera més fàcil i precisa i això obre moltes perspectives, sobretot per tractar malalties genètiques.

El 2019 es fundà la companyia CRISPR Therapeutics que tracta pacients amb el trastorn sanguini anomenat beta talassèmia, i on un científic xinès ha modificat tres embrions per fer-los immunes a la malaltia del VIH. Estem segurs que seguiran més aplicacions...

Mn. Francesc Nicolau: L'origen de la Lluna

És cosa ben sabuda que la Terra presenta clarament, des del punt de vista científic, una edat que ronda els 4.600 milions d’anys i que la Lluna té gairebé la mateixa edat, potser només uns 200 milions d’anys menys, dins de l’univers que fa uns 13.800 milions d’anys que existeix. Ara bé, la Lluna, com a satèl·lit, és un cas fora de sèrie perquè és molt gran, té una massa que fa 1,7% de la Terra, mentre els satèl·lits més massius de Saturn i Júpiter la tenen de només 0,2% i 0,008% de la massa dels respectius planetes. A més, la Terra és l’únic planeta dels quatre menors (els altres tres són Mercuri, Venus i Mart) dotat amb el privilegi de tenir satèl·lit, perquè els dos petits que té Mart no són originàriament sinó asteroides capturats. Per què aquest privilegi de la Terra?

enciclopedia.cat

Ja fa anys que la solució es posà en un cataclisme que hagués fet desprendre de la Terra una porció d’ella que acabaria sent la Lluna, i qui ho va raonar amb més extensió fou el geòleg canadenc Reginald A. Daly l’any 1946, que explicà com la Lluna seria el resultat d’una col·lisió gegantina entre una jove Terra i un cos de gran volum.

Reginald Aldworth Daly (1871-1957)

Wiquipedia

Tenia raó Daly? La resposta que avui dia es dona és que sembla que sí. Gràcies a l’estudi cada vegada més detallat de la composició del terreny de la Lluna, i a les poderoses simulacions fetes per ordinador, s’han anat encaixant les peces d’aquest sorprenent relat amb el convenciment que aquest és el millor model que tenim per explicar l’origen de la Lluna fa uns 4.400 milions d’anys.

Viquipèdia

Què va passar? Doncs que una Terra acabada de formar, i encara poc ferma, va xocar amb un astre gran com el planeta Mart, anomenat Teia, i el xoc va enviar quantitats enormes de material a l’espai que després es va anar agregant per constituir la Lluna. El satèl·lit acabat de néixer es va anar allunyant tot giravoltant la Terra per atracció gravitatòria i aquest allunyament encara dura ja que la Lluna s’aparta de la Terra uns 3,8 cm cada any segons càlculs molt acurats dels astrònoms.

Nosaltres només hi afegirem que sense la Lluna no hi hauria les marees que beneficien tant la vida marina com la terrestre, i que en l’existència del nostre satèl·lit hi veiem, una vegada més, la Providència divina.

Mn. Francesc Nicolau: Cal minvar el consum de petroli

Hem posat per títol que cal minvar però potser seria més exacte posar que cal aturar el consum d’aquest combustible fòssil. Ja és hora que diguem “prou” al seu ús; “prou” al consum que se’n fa per posar en marxa els vehicles. Per què diem això? Senzillament perquè la contaminació atmosfèrica que s’origina amb la seva combustió està posant en perill la vida humana. Pot extingir-se la nostra espècie, i d’altres, si això continua gaire. Els càlculs diuen que ja falta poc perquè esdevingui insostenible i no exagero, ens ho diuen els experts. Cal una reacció immediata.

Diari de Girona

Què és doncs, el que s’hi pot fer? És ben clar que tothom ha de prendre consciència del problema. Encara és possible aturar-ho. Però passa que ens trobem amb interessos creats que fan que la iniciativa no tiri endavant com caldria. Per exemple, els països del Pròxim Orient no voldrien que se’ls acabés el negoci. Amb els combustibles fòssils fan molts ingressos i encara els en queda molt per vendre. No estan pas al final. Les estadístiques ens diuen que la seva venda continua augmentant. No volen sentir a parlar de cotxes elèctrics.

Els cotxes elèctrics començaren sent una mica cars, però ara ja es van fent més assequibles, quasi com els de benzina, i d’altra banda ja no presenten tantes dificultats degut al fet que les bateries ja no es fan amb cobalt sinó amb liti, i també s’ha començat la fabricació de cotxes amb bateries de sodi que és un element que no presenta problemes. Ja hi ha llocs, com a Califòrnia (EEUU) on hi ha cotxes elèctrics que poden generar electricitat quan es tan al garatge.

Diari de Girona

A tot això cal afegir la necessitat que hi ha d’augmentar la producció d’energies renovables (a casa nostra encara es fa poc) i no abusar del consum energètic. S’ha de dir que els aerogeneradors i les plaques solars han provocat problemes d’acceptació a molts territoris i això és una pena perquè cal que prenguem consciència del que cal fer per salvar la vida al nostre planeta que Déu ens ha donat perquè hi fem bona estada.

Mn. Francesc Nicolau: Les aplicacions del làser

Donna Strickland és una doctora canadenca que el passat mes de març va venir a Barcelona a impartir una conferència al Museu de la Ciència CosmoCaixa sobre els polsos de llum ultraràpids. Potser ja n’havíeu sentit a parlar de la Dra. Strickland ja que és la tercera dona de la història guardonada amb el premi Nobel de Física. Les altres dues van ser Marie Curie (1903) i la Maria Goeppert-Mayer (1963). Ella el va rebre l’any 2018 pels seus treballs sobre les aplicacions del làser.

La Dra. Strickland, premi Nobel de Física 2018

Una de les primeres aplicacions dels seus descobriments va ser la manera de fer ús del làser per tallar l’acer que es fa amb un procés tèrmic semblant al que fa servir el Sol per obtenir l’escalfor. Amb el làser, la Dra. Strickland va arribar a un punt que podia fer bullir l’acer, i amb els seus col·laboradors van aconseguir el que van anomenar “martell de l’acer”: es tracta de colpejar els electrons dels àtoms del material, bo i desplaçant-los, i així es talla l’acer. També amb un procés semblant es pot aplicar el làser a l’operació de tallar la còrnia o foradar-la com a prevenció del glaucoma. I no cal que en parlem de les moltes altres accions que un làser ben controlat pot executar.

I a la pregunta que se li va fer sobre el què pensa de la suposada incompatibilitat entre ciència i religió, la Dra. Strickland va dir: «Penso que se’ns ha donat un univers i la ciència no ens diu el per què se’ns ha donat. A mi m’agrada pensar que hi ha un Déu que ens el va regalar...sentiment que fa que vulgui estar agraïda per tot el que ens ha estat donat»

Crec que és interessant conèixer científics de la talla de la Dra. Strickland que parlin tan clarament de la seva fe en un Déu creador.

Mn. Francesc Nicolau: Alerta amb la covid persistent!

Ara ens trobem, socialment parlant, que considerem la pandèmia de la covid-19 ben superada i ja no prenem cap prevenció perquè tot ha passat. Tenim raó de fer-ho així? Potser no...

Un llarg article d’una periodista nord-americana explica que hem de comptar amb l’ anomenada “covid persistent” que, certament, és un fet comprovat, i com que el que diu aquesta periodista es basa en multitud d’ entrevistes que ha pogut fer, crec que podem fer-li cas.

La seva investigació es remunta al 2020. En aquell moment ja es va notar, i ella ho va comprovar, que hi havia hagut qui no feia com la majoria dels que s’havien contagiat del virus i que es curaven gràcies a la medicació, sinó que al cap de sis setmanes encara tenien febre i malestar. Per què era així? Ella ho consultà amb uns metges, els quals simplement li digueren que era una cosa poc usual. 

Però va continuar investigat i va comprovar que no era pas “poc usual” sinó que, fins i tot, ja hi havia pacients afectats que havien aconseguit que formessin uns grups de suport a “pacients del la covid persistent” per poder ser més atesos. Això era el maig del 2020. I què ha passat amb aquests pacients? Doncs que han estat víctimes durant mesos, i anys, de símptomes debilitants, com ara fatiga extrema, deteriorament cognitiu, dolor toràcic, dificultat respiratòria i molt malestar després d’un esforç. A hores d’ara encara hi ha pacients amb aquests símptomes.

L’ autora de l’article diu que: «La llarga crisi de la covid està lluny de resoldre’s. Els pacients persistents necessiten alguna cosa més que la confirmació del seu dolor; necessiten una recerca ben finançada i gestionada, el suport de la societat, uns llocs de treball adaptats i atencions» Cosa que també creiem nosaltres.

Mn. Francesc Nicolau: Un nou fàrmac contra l'Alzeimer

Com que és una ,malaltia que afecta tanta gent, és interessant tota notícia que faci referència a vèncer-la. Actualment, les estadístiques ens diuen que el 10% de les persones de més de 65 anys pateixen d’Alzeimer, que vol dir que al món hi ha uns 46 milions d’individus amb aquesta malaltia. També s’ha calculat que cada tres segons, de mitjana, se’n declara un nou cas. I la cosa no acaba aquí: es constata que va en augment i que, si no es troba res que ho aturi, cap al 2050 se n’haurà triplicat la incidència.

TheJacksonLaboratory

Per això la troballa d’un nou fàrmac que s’ha mostrat eficaç és una bona notícia. Ha estat als Estats Units d’Amèrica i la seva Administració d’Aliments i Medicaments (FDA) va atorgar-ne l’aprovació amb el nom de Leqembi. I quins són els seus efectes? Doncs no són gaire espectaculars: no pot revertir el curs de la malaltia, però sí que l’alenteix un 27% en persones que es troben en les primeres fases.

Reuters

Ara bé, la FDA ha donat llum verda a aquest medicament amb un advertiment: que no es pot administrar a pacients amb risc d’hemorràgia cerebral perquè s’ha vist que hi ha qui, per causa d’un gen especial que afecta un 15% de malalts d’Alzeimer, tenen una disposició corporal que prendre el Leqembi els pot causar l’esmentada hemorràgia, cosa que s’ha percebut en diversos casos, alguns dels quals han estat fatals.

Com veieu no és una notícia de gaire transcendència, però millorar l’estat d’un pacient i endarrerir la pèrdua de facultats és, sens dubte, una bona descoberta encara que el seu cost és força elevat: uns 26.500 dòlars l’any (o sigui uns 24.400 €) cosa inassequible per famílies amb una economia modesta. De ben segur que, amb el temps, es millorarà l’eficàcia i també el preu.

Mn. Francesc Nicolau: El problema de la contaminació lumínica

Tots hem de tenir en compte aquest assumpte: hi ha un excés d’enllumenat nocturn que ens perjudica de debò a tots els éssers vivents. Fins i tot la revista Science ha publicat cinc articles sobre el tema i ara us explicaré algunes coses importants que s’hi exposen.

Aspecte de la Barcelona nocturna 

BCN Nit Bearfotos

El nostre organisme té un ritme per a les seves funcions, ritme que s’acomoda al dia i a la nit. Si rep llum a la nit com si fos de dia el cos actua de manera que molts processos metabòlics queden alterats. Ho assegura la investigadora Barbara Harding: «Els més estudiats són els processos hormonals, però la contaminació lumínica també afecta al sistema immunitari i a la microbiota» D ’altra banda sabem que en les zones de contaminació lumínica, la pandèmia va fer més infeccions que resultaren més llargues i greus.

També la vida de molts animals es veu alterada per la llum nocturna. Concretament les aus migratòries que es desorienten, els ratpenats que es troben que la llum redueix el seu radi d’acció i fragmenta el seu hàbitat, els rosegadors que veuen escurçada la seva vida... hi ha casos semblants que no cal detallar.

Així mateix l’enllumenat exterior (municipal) d’una ciutat com Barcelona representa el 19% del consum elèctric, amb les despreses corresponents. Només aquesta llum de l’exterior de les grans poblacions genera 1.471 milions de tones del gas diòxid de carboni que cada any generen els centres de producció elèctrica i, com ja sabeu, també cal treballar per minvar l’excés de producció d’aquest gas tan perjudicial.

Però aquesta contaminació és, per desgràcia, un problema a l’alça ja que les extensions amb enllumenat elèctric han crescut un 10% anual en els últims dotze anys. Actualment, un 83% de la població de la Terra viu sota un cel contaminat per la llum artificial, i si no prenem mesures dràstiques la situació anirà en augment perquè s’ha fet la previsió de que si ara és un 19% el consum extern de llum d’una ciutat, cap al 2040 serà del 27%. Val la pena conèixer tot això per tenir més en compte l’ús que en fem de l’electricitat a casa nostra.

Mn. Francesc Nicolau: Descobriment d'un detall de la vida dels rèptils del Triàsic

No fa gaire m’he trobat amb un article que explica un detall de la vida de certs rèptils i que han descobert uns paleontòlegs tot estudiant fòssils del Triàsic marí del jaciment de Mont San Giorgio, a la frontera entre Suïssa i Itàlia. Com recordareu, el Triàsic és el primer dels tres períodes de l’Era Secundària o Mesozoica i que s’inicià fa uns 252 milions d’anys. En aquells temps tot just començava a disgregar-se l’únic continent que existia, l’anomenada Pangea, procés que acabarà donant la distribució de terres emergides que tenim actualment.

Els paleontòlegs Eudald Mujal i Stephan Spiekman 

ICP

La troballa l’han fet dos científics del Museu d’Història Natural d’Stuttgart (Alemanya), Stephan Spiekman i Eudald Mujal. Aquest darrer és català i també està associat a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell. I què han trobat aquests dos científics? Doncs examinant restes de dos exemplars del rèptil marí dit Tanystropheus, de 242 milions d’anys d’antiguitat i conegut pel seu coll llarg, hi han identificat senyals clars d’haver rebut dentades mortals, és a dir, que en ambdós casos el coll d’aquests rèptils havia estat mossegat per un altre animal més fort que ells, probablement un Nothosaurus giganteus que és de la mateixa època, però això no es pot assegurar.

Henry Thomas de la Beche (1796-1855)

I quin interès té aquesta troballa? Que és la comprovació de la imaginació d’un geòleg, Henry de la Beche qui l’any 1830 va pintar una aquarel·la que expressava gràficament, i segons ell creia que devia ser, la vida dels rèptils d’inicis del Triàsic i resulta que en ella es veu com un gran rèptil mossega el coll d’un rèptil més petit i que té el coll llarg. L’aquarel·la de fa gairebé dos segles expressava una realitat comprovada ara.

L’obra de Henry de de la Beche, que du per títol Duria Antiquior, 

és la primera representació pictòrica d’una escena de la vida 

prehistòrica basada en evidències fòssils 

Wikipedia

Eudald Mujal ens diu: «És la part romàntica de la nostra recerca. Veure que hi ha una evidència de com era la vida dels rèptils del Triàsic segons l’havia imaginada molt abans un geòleg, no deixa de ser interessant». I a mi també m’ha semblat que us plauria saber-ho i per això us ho he volgut explicar.

Mn. Francesc Nicolau: Orientar-se amb els estels

Que hi ha animals que s’orienten amb els estels és un descobriment que han fet científics actuals. És tracta d’animals tan diversos com les foques, els escarabats piloters, i els ocells. A mitjans l’any 2000 quan Guido Denhardt, biòleg de la Universitat de Rostock, i els seu col·lega Björn Mauck es van plantejar el problema de com la foca Nick s’orientava quan feia recorreguts de nit, i van arribar a la conclusió que es guiava amb la visió dels estels del cel nocturn quan no hi havia núvols. No cal explicar com s’ho van fer per seguir les reaccions de la foca en qüestió, però el resultat innegable va ser que les estrelles més brillants del firmament li servien de guia.

Els escarabat piloters s’orienten seguint la Via Làctia 

Agencia SINC

I fa poc més d’una dècada que uns altres científics, Marie Dacke i Eric Warrant, de la Universitat de Lund (Suècia), van fer un altre descobriment a Sud-àfrica: van observar que els escarabats piloters feien rodar les seves boles de fem en línia ben recta, i això només s’aconsegueix si tenen un punt fix de referència. Però de nit no hi havia cap llum encès que expliqués el fenomen i, observant, observant, els dos estudiosos van arribar a la conclusió que aquests escarabats es guiaven seguint la Via Làctia.

Els investigadors Marie Dacke i Eric Warrant 

Sverigen Unga Akademi

I més segur és, encara, que els ocells de vol nocturn tenen els estels per fars orientadors. I això és el que va acabar demostrant del tot Stephen T. Emlen amb les experiències que va fer amb passerells blaus i va poder arribar a la conclusió que, a més a més, aquesta habilitat no és congènita sinó adquirida. Ara bé, això planteja la pregunta: què passa amb aquests animals si es troben amb la contaminació lumínica de les ciutats provocada pels humans? Com s’orienten aleshores en el seu trajecte? La resposta és clara: ja no s’orienten.

Els biòlegs Dacke i Warrant van poder observar a Sud-àfrica que els escarabats piloters de les poblacions il·luminades ja no avançaven en línia recta sinó fent cercles. I, es clar, el que s’ha observat en els escarabats piloters pot passar igualment amb les foques o els ocells, cosa que ha de tenir repercussions en certs sistemes biològics, i nosaltres només podem restar pendents de les investigacions i conclusions que es vagin publicant en el futur.

Mn. Francesc Nicolau: Una vacuna contra el càncer de pàncrees?

Hi ha més d’un centenar de càncers catalogats. Aquesta malaltia no és única i cada tipus de càncer té les seves característiques. No existeix un tractament comú per a tots els càncers i uns són més mortals que d’altres. Sabeu quin és el més mortal de tots? Doncs el càncer de pàncrees. Les estadístiques ens diuen que dels que són víctimes d’aquesta malaltia només en sobreviuen un 12%. No és un càncer gaire freqüent, però a Espanya se n’enregistraren més de 9.000 casos l’any 2020, quantitat ben respectable, per això trobar una vacuna contra aquest càncer és doncs una notícia important.

L'investigador Vinod Balachandran

El passat mes de maig la revista Nature va publicar un article, signat per Vinod Balachandran, que explicava el resultat de les investigacions fetes pel seu equip del Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York sobre la possibilitat de poder fer una vacuna que preservés del càncer de pàncrees. Què havia dut a terme aquest equip? Partint de la molècula que va permetre les immunitzacions contra la Covid-19, combinaren una vacuna a base d’ARNm (àcid ribonucleic missatger) que aplicaren a setze pacients amb un resultat positiu en vuit dels casos que al cap de divuit mesos n o van patir cap recaiguda, en canvi en els vuit casos restants la vacuna no va provocar cap mena de reacció i van recaure en la malaltia. Vol dir això que la vacuna obtinguda té certa eficàcia i, si bé no és de resultat total, es veu prometedora.

L'equip d'investigadors del Memorial Sloan Kettering Cancer Center

Cal tenir present que el càncer de pàncrees és un tumor que entra en la classificació dels “tumors freds” que, en terminologia mèdica, vol dir que el sistema immunològic és incapaç de detectar i per això aquest no respon. Així que és important que la vacuna tingui la capacitat de detectar-lo per combatre’l. La vacuna, doncs, no fa més que excitar el sistema immunològic. Com que divuit mesos sense recaigudes és un temps prou respectable, cal donar importància a la troballa.

Per això Balachandran explica que esperen començar ben aviat una segona fase de proves més detallades i amb més pacients per aclarir l’efectivitat real de la vacuna. I això és el que espera la comunitat científica mundial començant per Ignacio Melero, expert en immunoteràpia de la Clínica Universidad de Navarra, i també l’Ana Fernández-Montes, portaveu de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica que hi veu una «aproximació molt esperançadora». Així nosaltres també diem que ens plaurà que continuïn les investigacions ja que tot progrés en el bé de la salut humana s’ha de considerar molt lloable.

Mn. Francesc Nicolau: La variabilitat del pol nord magnètic

El pol nord sideral és el punt del cosmos cap a on apunta l’eix de rotació de la Terra i que ara assenyala l’estrella polar, però no sempre ha estat així. També tenim un altre pol nord que anomenem magnètic i que és el que assenyala la brúixola i que no es correspon amb la intersecció de l’eix de rotació amb la superfície i que és el que anomenem pol nord a seques (o pol nord geogràfic). I és que el magnetisme terrestre no coincideix la seva orientació nord-sud amb l’eix de rotació i és variable, o sigui, que el pol nord magnètic no sempre està al mateix lloc.

La brúixola assenyala el pol nord magnètic

També cal distingir entre el pol nord geomagnètic i el pol nord magnètic (el que assenyala la brúixola), i és que el que anomenem pol geomagnètic correspon al que genera el gran imant dipolar que caracteritza el camp magnètic terrestre que podria variar però seria poquíssim. El pol nord magnètic que assenyala la brúixola és el que varia de debò. I per què ho fa? Doncs perquè respon a unes petites variacions del camp magnètic terrestre degudes a causes que ignorem. Entre l’any 2000 i 2019, aquest pol s’ha anat desplaçant a una velocitat d’uns 55 Km a l’any. Observacions confirmades ens informen que en anys anteriors ho feia més a poc a poc, però ho ha fet sempre sense allunyar-se gaire el pol nord geomagnetic i això ens dona idea dels moviments del ferro líquid en el nucli de la Terra, a més de dir-nos que la dinàmica del camp magnètic va experimentant canvis segons com. Per això aquesta variació fa que la situació exacta del pol magnètic sigui impossible de preveure.

El geofísic francès Bernard Brunhes

Memorial del centenari del descobriment 

de la inversió del magnetisme terrestre

Aquí hem d’afegir, a més, la cosa curiosa que el camp magnètic terrestre, segons ens mostra la història de la Terra, s’inverteix de tant en tant: el pol nord passa a ser pol sud i viceversa. Ho va descobrir el geofísic francès Bernard Brunhes l’any 1906 tot observant colades basàltiques successives en un mateix emplaçament. L’última inversió, segons els càlculs, es va produir fa 773.000 anys. Tot això ens diu que el mecanisme que regeix el magnetisme de la Terra és molt complex i posa a prova les nostres limitacions per comprendre’l.