Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 26 de gener de 2022

Amics del Museu: Batalleria 28, una exposició i un sentit recordatori

En aquest segon any de pandèmia ens congratulem de donar notícia de la publicació del número 28 de la revista de Paleontologia Batalleria que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

La revista està encapçalada pel recordatori que Antoni Obrador va publicar el passat 2 de desembre al diari Menorca arran la mort, el passat novembre, del nostre benvolgut Dr. Hans Peter Luterbacher i que, com a homenatge, en fem la transcripció:

In memoriam del Dr. Hans Peter Luterbacher 

El pasado 17 de noviembre el Dr. Hans Peter Luterbacher, nos abandonó dejando un vacio muy grande entre los suyos. Habia nacido el 8 de enero de 1938 en Basilea (Suiza) en el seno de una familia humilde. Llegó a la geologia a través del profesor Vosseler de la escuela secundaria, y siempre estuvo muy agradecido a sus padres por haberle dado la oportunidad de estudiar.

Empezó los estudios universitarios de geologia-paleontologia en Basilea el 1957, donde se doctoró el año 1964 bajo la dirección del Prof. Manfred Reichel con una tesis dedicada al estudio de los foraminíferos planctónicos del límite Cretáceo-Terciario en los Apeninos. Hasta entonces, los estudios fundamentales de los foraminíferos planctónicos se habian hecho de manera independiente en el Caribe y en la Unión Soviética.

En 1965 optó a la plaza de micropaleontólogo en la compañia Esso, en Burdeos y en 1966 empezó a investigar con Jordi Ferrer la cuenca de Tremp en el sur de los Pirineos, Durante los años siguientes, este proyecto se desarrolló, en parte con la colaboración de los profesores Emiliano Mutti y Joan Rosell. Esso lo envió en 1970 a participar en un proyecto de perforación (el Deep Sea Drilling Project) en mar profundo, donde pudo certificar que la edad de los sedimentos augmenta con la distancia a las dorsales oceánicas, sustentando así la teoria de la tectónica de placas, que en aquel entonces era todavia bastante innovadora.

Su principal trabajo en Esso era la datación e interpretación de muestras de sondeos en Noruega, Irlanda, Costa de Marfil, Egipto, España y otros lugares, siendo uno de los pioneros al estudiar las muestras de las perforaciones en la propia plataforma de perforación. Fue el científico de referencia sobre foraminíferos planctónicos del Paleógeno, tanto en la compañia como en centros de investigación intrernacionales. Su pasión por la investigación lo llevó a optar a la cátedra de micropaleontologia del Instituto Geológico de la Universidad de Tübingen, en Alemania, plaza que ganó en 19767. Realizó salidas de campo con los estudiantes en la cuenca de Arcachon, la Gironda, en el sur de los Pirineos, Mallorca, Menorca, los Alpes suizos y el Jura.

Se jubiló de sus tareas docentes en 2003, trasladandose a Barcelona donde estableció su domicilio definitivo. Fue muy bien recibido por el Padre Calzada en el Museo Geológico del Seminario, que le proporcionó un pequeño despacho en el que dispuso sus cosas y su biblioteca, y donde trabajaba un par de horas casi cada tarde.

Nuestros pensamientos y condolencias están con sus tres hijos y cinco nietos a quienes no podemos llenar con palabras el vacio creado de repente.

A la revista, a més del recordatori al Dr. Luterbacher transcrit, també hi ha una rectificació del Proemio redactat pel Dr. Sebastián Calzada a l’anterior número 27 de la revista i, seguidament, recull sis articles (i la crònica del museu) amb els següents títols i autors:

 P. Adserà: Primera cita de la traza fósil Avetoichnus en el Eoceno de la Zona Surpirenaica Central (Cuenca de Aínsa, España).

  S. Calzada, J.F. Carrasco, J. Corbacho & S. Morrison: Revisión de los fósiles descritos por Landerer (1872). Moluscos cretácicos.

  S. Calzada & J.F. Carrasco: Protorotella castroi n.sp. (Gasteropoda) del Cretácico de Torre la Ribera (Zona Surpirenaica Central).

  José F. Carrasco: Ilarionia reyi n. sp. (Equinoidea, Eoceno) del NE de España

  José F. Carrasco: Lovenia calzadai (Equinoidea, Eoceno) nomen novum pro Lovenia lorioli (Lambert, 1902) nomen praeoccupatum. Nuevos datos.

  J. Corbacho, S. Morrison, K. Hammond i E. Moreno: On a new material in the forgery of Trilobites from the Morocco and their detection

El Dr.Sebastián Calzada i la Sra Eduvigis Moreno són el director i la co-directora respectivament d’aquesta revista, i a més l’Eduvigis és l’encarregada de la seva maquetació i disseny, i ha estat realitzada gràcies al treball desinteressat dels seus col·laboradors i de l’equip editorial.


Bloc de notes de Jaume Almera per Terra Santa

Aprofitem l’avinentesa per anunciar que aquests dies s’està fent una exposició, amb el títol Viaje a Oriente, al Museu Diocesà de Barcelona sobre la influència que van tenir en escriptors i pintors del s. XIX els viatges que es van fer a l’orient. L’exposició mostra sobretot olis de reconeguts pintors com Fortuny i Sorolla, i fotografies del monjo benedictí Bonaventura Ubach, així com també l’original del Dietari d’un pelegrí a Terra Santa de Jacint Verdaguer , obra que custodia la biblioteca del Seminari de Barcelona. El nostre Museu Geològic del Seminari també hi ha col·laborat amb el préstec de la llibreta de notes de Jaume Almera on narra les seves vivències per Terra Santa, que va fer acompanyat del poeta Verdaguer, entre l’abril i el juny de 1886.

dimecres, 19 de gener de 2022

Mn. Francesc Nicolau: S'ha desxifrat tot el genoma humà

Segurament em direu: què s’entén exactament per “genoma humà”? I què vol dir que “s’ha desxifrat”? Quan es parla del genoma d’un ésser viu es vol significar el conjunt del material genètic contingut en l’ADN dels cromosomes i els mitocondris de les cèl·lules. Aquest ADN (àcid desoxiribonucleic) conté la informació per créixer, desenvolupar i actuar tot l’organisme.

Cadena d'ADN muyinteresante.es

Consta d’una llarga sèrie de compostos anomenats bases, que només són quatre de distintes: A (adenina), C (citosina), G (guanina) i T (timina) que es van succeint aparentment sense ordre, però que en realitat fan agrupacions diferents i que són responsables del que es fa a la cèl·lula. S’uneixen amb àcid fosfòric i una pentosa. Cada unitat s’anomena nucleòtid.

Saluteca.com

En els humans que tenim 23 parelles de cromosomes a cada cèl·lula, les bases arriben a 3.100 milions. En el cromosoma 1, que és el que més en té, són 220 milions. I desxifrar un genoma (els gens) corresponen a cada cosa que fa l’organisme. Per exemple, les proteïnes que fabrica el cos humà són ordenades per ternes de les bases que hem dit, ja que fan produir els aminoàcids corresponents de les proteïnes. I pel que fa a l’àcid ribonucleic (ARN), s’esdevé una cosa similar: També són quatre bases, però enlloc de timina (T) la quarta és l’uracil (U). Per exemple la terna AUG causa l’aminoàcid dit metionina.

James Watson

La història de com s’ha anat desxifrant el nostre genoma és llarga. Es va proposar aquesta tasca el 1985 i el 1988 James Watson va engegar el Projecte Genoma Humà. L’any 2000 ja es tenia un primer esborrany i un any després, el 2001, es va aconseguir desxifrar el genoma de la mosca Drosophila melanogaster que “només” té 156 milions de bases en el seu genoma.

Adam Phillipy i Karen Miga

El projecte, però, no es va donar per acabat fins el passat juliol del 2021 quan els científics americans Adam Phillipy i Karen Miga van anunciar que havien aconseguit el desxiframent total gràcies a la convocatòria del consorci Telòmer per mirar de completar la seqüenciació del genoma. Aquesta convocatòria va aplegar 99 científics i desenes més que hi col·laboraren en l’anàlisi de les dades. Així passen de 2000 els nous gens classificats, completant buits extensos que quedaven, i corregint també alguns errors que s’havien fet... una tasca ingent! Nosaltres ens congratulem de la troballa i confiem en la seva utilitat en el camp de la medicina.

dilluns, 10 de gener de 2022

Isabel Benet: Cenozoic (II): l'Era de les Aus

En el capítol anterior dèiem que, enfront les 4.000 espècies de mamífers que hi ha actualment al món, tenim unes 8.600 espècies d’ocells, encara que alguns asseguren que en són més de 10.000 les aus que, ara per ara, ocupen tots els nínxols ecològics, inclosos els més inhòspits com són l’alta mar, els deserts, els pols i les més elevades muntanyes... per això no és descabellat dir que el Cenozoic és l’era de les aus anatòmicament modernes, o sigui, dels Neornitins.

Representació d’uns neornitins primitius 
de Kazuhiko Sano

A la nostra ressenya del Juràssic ja vam dir algunes coses sobre l’origen de les aus i de com mamífers i ocells compartim un avantpassat comú del qual ens vam separar a finals del Paleozoic. Com d’aquesta separació ja fa tant de temps, per això la seva anatomia és un xic diferent de la nostra i està sobretot relacionada amb la seva capacitat pràcticament única de volar. Després de l’extinció dels pterosaures, els rèptils voladors per excel·lència, els ocells es van convertir ens els reis indiscutibles de l’aire.

Estol d'ànecs en ple vol, 
www.gramenet.cat

El debat sobre el seu origen va tenir ocupats als paleontòlegs durant molt de temps però al final van arribar a la conclusió que les aus havien evolucionat a partir de petits dinosaures carnívors, dits Teròpodes, alguns d’ells coberts de plomes filamentoses que els ajudaven a mantenir la temperatura corporal. Però el pas de les aus ancestrals a les aus modernes no es veia gaire clar.


Des del seu inici i durant tot el Cretaci, aquest període va veure la transformació d’aquests petits dinosaures en aus amb una variada gama d’adaptacions al vol i d’altres especialitzacions, com ara la presència de dents. Aquesta diversitat va perdurar fins a finals del Cretaci, per això molts eren els paleontòlegs que pensaven que l’origen i radiació de les aus modernes s’havia produït després de la gran extinció de finals del Mesozoic de la qual, suposem, les aus modernes es van escapar.... volant!.

Esquelet de Confuciusornis sanctus (Juràssic sup.-Cretaci inf.) 
Liaoning (Xina), exposat a CosmoCaixa

Reconstrucció de l’au arcaica Confuciusornis

Però a partir dels anys 90, amb estudis basats en l’ADN, es van analitzar a fons les principals estirps d’aus actuals com els Paleògnats (ex: l’estruç) i els Neògnats com els galliformes (ex: els pollastres), els anseriformes (ex: els ànecs), i els passeriformes (ex: el pardal) i les altres aus (Neoaves). Amb aquests anàlisis es va mirar d’establir la data de la seva divergència amb les aus arcaiques i aquesta va resultar ser a mitjans del Cretaci... o sigui que es pot dir que les aus modernes (o neornitins) van compartir hàbitat amb els darrers dinosaures. Tot això es va veure corroborat amb el descobriment dels fòssils de dos neornitins primitius, com són Teviornis (de 70 Ma) i Vegavis (de 68 Ma), semblants a les oques actuals.

Si el Mesozoic va veure la transformació d’alguns Teròpodes en aus, el Cenozoic va veure la seva expansió per tot el planeta i també va veure com algunes d’elles assolien dimensions colossals com és el cas de Phorusrhacos longissimus, una au carnívora i no voladora que va viure entre l’Eocè i el Miocè, feia 2,5 metres d’alçada i pesava 100 Kg de pes.

Recreació de Phorusrhacos longissimus

Una altra au colossal fou Pelagornis sandersi que, amb la seva envergadura d’entre 6 i 7,40 metres (més del doble de l’albatros, l’au actual que més se li assembla) és, de moment, l’au més gran que mai ha solcat el cel. Aquesta au del Miocè no tenia dents però el seu bec estava ple d’unes projeccions òssies punxegudes i afilades que l’ajudaven a capturar les seves preses.

Recreació del rostre de Pelagornis sandersi

Aquestes aus fabuloses van perdurar fins mitjans del Pliocè (fa uns 3 Ma) encara que la causa de la seva extinció segueix essent una incògnita... potser hi va tenir a veure la formació de l’istme de Panamà i els canvis en els corrents oceànics que això va comportar en separar-se les aigües de l’Atlàntic i del Pacífic, però el cas és que, després d’haver regnat durant més de 50 Ma, els pelagornítids van desaparèixer sense deixar ni rastre tot cedint el seu espai a altres aus més petites però millor preparades per als canvis que estaven a punt d’arribar. I el proper capítol estarà dedicat a uns éssers absolutament insignificants però que són els autèntics protagonistes del Cenozoic i que ja hem vist en alguns itineraris: els foraminífers.