Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

diumenge, 15 de maig de 2022

Mn. Francesc Nicolau: Una estrella sorprenent

Es tracta de la que s’anomena P Cygni, és a dir, que és de la constel·lació del Cigne i porta la lletra P (que li fou posada per l’astrònom Johann Bayer el 1603). Què té de particular aquest astre? Doncs una història molt curiosa.

P Cygni (muyinteresante.es)

Era l’any 1600 quan l’astrònom holandès Willem Janszoon Blaeu la va descobrir. Va publicar que en aquell punt del cel hi havia una estrella, però era un lloc que per a tots els catàlegs existents era buit sense cap punt brillant. Què havia passat? Havia nascut un astre? La comunitat astronòmica mundial hagué de reconèixer que, efectivament, allà hi havia una estrella i el 1603 ja apareixia en el catàleg oficial com de 3a magnitud. Però sis anys més tard va començar a minvar de resplendor fins a desaparèixer de la vista el 1626. Però la cosa no acaba aquí.

Willem Jansz Blaeu (1571-1638)

El 1655 es tornà a veure, encara que molt dèbilment i el 1659 tornà a apagar-se. Però el 1665 s’albirà un altre cop tot fent oscil·lacions en la seva lluminositat fins que al 1725 s’estabilitza amb una llum que correspon aproximadament a magnitud 5a i així és com es veu actualment. Recordeu que, a simple vista i si el cel és ben clar, podem veure estrelles fins a la 6a magnitud, per tant, ara és de les visibles als nostres ulls. Què li havia passat, doncs, a aquesta estrella?

No cal dir que que es astrònoms actuals l’han poguda estudiar amb molt detall. Es tracta d’un estel situat a 6.000 anys llum de distància del nostre sistema solar, d’una massa 30 vegades la del nostre sol, amb un radi que equival a 76 radis solars i a una temperatura superficial d’uns 100.000 ºC que fa que brilli com 610.000 sols. És a dir, es tracta d’una variable lluminosa blava supergeganta. I per què ha experimentat tantes oscil·lacions en la seva lluminositat?

Aquesta és la pregunta que s’han fet els astrònoms i que encara ara no té una resposta clara del tot. Una explicació seria que aquesta estrella, per la seva gran gravetat, ha engolit estrelles més petites del seu voltant i que cada vegada que n’engolia una, augmentava en resplendor, però això no ho explica tot. El que sí que podem dir amb tota seguretat és que, per les seves dimensions, acabarà amb un esclat de supernova i després farà una gran contracció tot convertint-se en un forat negre... però perquè això passi encara falten milers d’anys!

dissabte, 7 de maig de 2022

Jorgina Jordà: IV TROBADA INTERPIRENAICA DE MICROMINERALOGIA I SISTEMÀTICA MINERAL.

Després d'un llarg parèntesi de tres anys per culpa de la pandèmia, finalment, els passats dies 30 d’abril i 1 de maig, es va poder celebrar la IV Trobada de Micromineralogia i Sistemàtica de Camprodon-Rocabruna. En aquesta ocasió, l'indret escollit va ser el Pavelló Vell de Camprodon, molt més ampli que l’anterior emplaçament, cosa que va permetre, en tot moment, poder gaudir dels minerals sense patir aglomeracions.



Cal dir que l'entitat organitzadora, el Grup Mineralògic Català, havia pensat en tot. Només arribar, els participants ja teníem la taula assignada i estava tot a punt per instal·lar el binocular i les llums addicionals que fossin necessàries.



A més dels companys francesos, enguany es van afegir aficionats de zones més llunyanes com Itàlia i Bèlgica, cosa que va ser molt enriquidora i va fer que hi hagués més varietat de minerals.



Es van poder veure mostres molt diverses i per a tots els gustos però, com cada edició, no van faltar els minerals catalans. Vam poder gaudir de minerals que s’han donat a conèixer, recentment, als darrers números de la revista del Grup Mineralògic Català "Mineralogistes de Catalunya", com per exemple: vanadinita, mottramita i gearksutita d’Ulldemolins; anatasa, brookita, titanita, fluorapatita i clorita de Montanero; piromorfita i wulfenita de Can Magre o mostres de willemita, wulfenita i mimetita de Can Rovira i Can Donadéu. També es van poder veure exemplars de localitats clàssiques com la Mina Elvira de Bruguers, el Turó de Montcada o la Pedrera Berta, entre d’altres. Entre els minerals de les nostres contrades, m’agradaria destacar uns bonics exemplars d'hidroxilapatita de Bellver de Cerdanya i unes halotriquites de Santa Creu d'Olorda extretes l'any 1982.

Apatita Espot (Lleida) Cristall 2,2mm


A nivell peninsular hi havia força material per escollir. Destacar les mostres procedents de diverses localitats de Múrcia com ara, La Celia (Jumilla), la Mina Dolores (Pastrana), La Aljorra, Lorca o La Unión. També es van veure mostres de Toràs (Castelló), Lanzuela (Terol), la mina de La Paloma (Zarza La Mayor, Caceres), Cadalso de los Vidrios (Madrid) o cinabris amb boletes de mercuri d'Almadén (Ciutat Reial), trobades ja fa molts anys.

També m'agradaria destacar el gran assortit de minerals provinents d'Almeria i que van tenir molt bona acollida. Es va poder gaudir de mostres de spangolita de la mina Feliz; argent de la mina Santa Matilde (Las Herrerías); agardita, natrofarmacosiderita, arsenosiderita, i clorargirita del filó 340 de Rodalquilar i un llarg etcètera d’espècies.

Com en la primera edició, un dels minerals estrella van ser les anatases. Se’n van poder veure de moltes localitats de diversos països. França: Massif de la Lauzière, Plan-du-Lac, Clavans le bas, Entre Deux Roches, La Lauzière, Pointe Gravelotte; Itàlia: Monte Bregaceto, Ghiacciaio del Triolet, Lappago, Vamlera; Suïssa: Canariscio; Àustria: Grauleitenspitze, etc..

Anatasa Vamlera (Itàlia) Cristall 0.8mm

Anatasa Vamlera (Itàlia) Cristall més gran 1mm


També de França es van veure mostres molt estètiques de cuprita de Villecun; olivenita de Cap Garonne o altres minerals menys habituals com ara camerolaïta de Ceihes-Pas de Moutoune, bayldonita de Falgayrolles o glaukosphaerita de Correc d'en Llinassos.

No podien faltar minerals d'altres indrets força coneguts pels aficionats als micromuntatges com ara Laurion (Grècia), Eifel (Alemanya), Lengenbach (Suïssa), Folgosinho (Portugal), la Península de Kola (Rússia), Windhoek (Namíbia) o Nador, Khenifra i Bou Azzer (Marroc).

Tuperssuatsiaita Península de Kola (Rússia),


A més de l'intercanvi de micromuntages, es van dur a terme altres activitats, com ara un taller d'iniciació a la mineralogia, a càrrec d'en Josep Ignacio que va tenir molt bona acollida o l'activitat del "sorral", amb minerals enterrats que els més menuts havien d'aconseguir garbellant la sorra. També es va realitzar la Micro-Travessa-PRO, on els participants havien de jugar a identificar catorze mostres de micromuntatges.



Només resta donar les gràcies a tots els participants i organitzadors que han fet possible aquesta IV Trobada de Micromineralogia i Sistemàtica de Camprodon-Rocabruna però, en especial en Joan Rosell que ha estat, sens dubte l’alma mater d'aquest esdeveniment.

Fins a la propera!!!


diumenge, 1 de maig de 2022

Isabel Benet: Itineraris pel Montsec d'Ares (Ia)

Després d’haver visitat l’espectacular congost de Mont-rebei, tornem al Port d’Àger (o Cap de la Creu) a on hi hem arribat per la carretera C-12 procedents de Balaguer (capital de la Noguera).

Panoràmica del Montsec des del Port d’Àger

Des d’aquest mirador privilegiat, situat en plena carena de la serra de Montclús, tenim una visió frontal dels vigorosos cingles del Montsec d’Ares, el més extens i elevat dels “montsecs” amb el cim de Sant Alís (1676 m) com a punt culminant. Com ja vam explicar, el nom Montsec no prové de la sequedat del terreny sinó del llatí Mons Sectus que vol dir muntanya segada. I és que aquesta serra, alineada d’est a oest, està tallada de nord a sud pels rius Boix, Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana, els quals excaven els congostos del Pas Nou, Terradets i Mont-rebei respectivament.

Mapa geològic general
extret de Gestació i naixement de la serra del Montsec de Joan Rosell

Els materials mesozoics que formen el cos del Montsec també s’alineen d’est a oest i, més o menys, ordenadament. Així tenim els materials més antics del Triàsic superior (fàcies Keuper), i al seu damunt es troben els materials del Juràssic, del Cretaci inferior i del Cretaci superior. Tots ells encavalquen els materials cenozoics (Eocè) que ocupen la vall presidida pel poble d’Àger, que veiem just als nostres peus envoltat de camps de conreu. Si ens hi fixem bé, a mig aire del cingle podrem distingir la blanquíssima ermita de Pedra i el santuari de Colobor mig ocult darrera una gran roca.

Els voltants d’Àger, extret del Mapa Comarcal de Catalunya
num. 23 (Noguera), E: 1:50.000

Mapa geològic general del Montsec d’Ares

Per aquest punt on ens trobem hi ha les restes d’una antiga calçada romana (s.II) que comunicava les terres baixes d’Ilerda (Lleida) amb les terres altes del Pirineu. Si la seguim ens conduirà fins al portal de Sant Martí obert a la muralla oest d’Àger... però aquest és tot un altre itinerari que farem en una altra ocasió.

Traçat de la via romana d’Àger

Així que baixem del port per la carretera i en pocs quilòmetres ens situem a Àger, on val la pena aturar-se per recórrer els seus tortuosos carrers medievals que rodegen i s’enfilen al cim del turó on s’asseu l’impressionant col·legiata de Sant Pere.

Entrem a l’Àger medieval pel Portal del Pedró

La torre-campanar des d’un carrer de pujada

Així arribem a la rampa d’entrada al recinte de la col·legiata, però abans d’entrar-hi ens fixem en les roques que formen aquest turó car es tracta de cossos lenticulars d’unes sorrenques de color daurat, d’edat eocena i amb belles laminacions creuades i de les quals ja en parlarem... en una altra ocasió.

Rampa d’entrada al recinte de la col·legiata de Sant Pere

Detall de les laminacions creuades

Com que la col·legiata està dins un recinte tancat per una muralla, per veure-la cal demanar hora per una visita guiada al conjunt d’edificis dels segles XI al XVI, en ruïnes però consolidades, on hi destaquen les restes de l’església romànica de Sant Pere amb la cripta reconstruïda i la seva torre-campanar; mig claustre d’estil gòtic amb un parell de curiosos gravats del taulell d’un joc d’estratègia dit “La guineu i les oques” de possible origen víking; una sala capitular amb sostre de volta estrellada pròpia del gòtic tardà, i el que queda del palau vescomtal. Tot el recorregut està ple de plafons informatius.

Plafó informatiu

Nau de l’església de Sant Pere

Cripta reconstruïda

Claustre gòtic

Gravat d’un joc

Volta estrellada

Restes del palau vescomtal

A més de la col·legiata, a Àger també podem visitar lliurement la resta del seu conjunt monumental a través d’un itinerari amb plafons informatius i a on podrem veure, entre d’altres, l’església parroquial de Sant Vicenç d’origen romànic, un molí, un pou de gel, i el que queda de les seves muralles amb els portals de Solsdevila, del Pedró i de Sant Martí. A més, a l’entrada del poble hom pot contemplar dues joies de la fauna cretàcica: un parell de grans coralls colonials.

Plafó informatiu del conjunt històric d’Àger

Corall colonial del Cretaci superior

Després de l’obligada visita al conjunt històric d’Àger, des d’aquí podem fer dos itineraris: un en vehicle i un altre a peu. Començarem, però, per l’itinerari en vehicle, de caràcter més cultural, el qual ens donarà una visió més de conjunt del Montsec d’Ares i de la Vall d’Àger. Aquest itinerari general té dos itineraris optatius, el primer dels quals s’enfila a l’ermita de la Mare de Déu de Pedra (a llevant) i l'altre va cap al castell de Sant Llorenç (a ponent).

Esquema de l’itinerari a l'ermita de Pedra

Així, per a fer el primer dels itineraris, sortim d’Àger per la pista asfaltada que passa a frec del cementiri i que travessa la serra pel coll d’Ares. Pocs metres després de Cal Maciarol surt una pista a mà dreta que ens porta, en compte si no tenim un tot terreny, fins l’ermita de Pedra. Però si no volem patir podem deixar el vehicle a l’àrea d’esbarjo de la font de Pedra i pujar a l’ermita a peu per un corriol que talla la pista i on trobem les roques del Juràssic inferior (Lias) amb alguns fòssils de bivalves, com l’ostra del gènere Gryphaea.

Exemplar de Gryphaea del Lias

Un altre bivalve del Juràssic?

Així arribem a la pista d’accés a l’ermita on podem contemplar les dolomies negres, i d’aspecte bretxoide, del Dogger (Juràssic mitjà). Aquestes dolomies negres són les mateixes que ja vam veure al Montsec de Meià, a Terradets i al congost de Mont-rebei, de manera que són uns materials que formen una franja fosca ben distingible al llarg de tot el Montsec.

Per la pista d’accés a l’ermita...

...trobem les dolomies negres del Dogger

Aspecte bretxoide de les dolomies

I és més, aquestes dolomies negres són les mateixes que hem vist a d’altres itineraris com el Garraf, el Montmell, o el Pedraforca... i això vol dir que per aquella època hi havia una gran plataforma carbonatada entre Ibèria, Euràsia, el mar de Tetis i el recent nascut Atlàntic, dins un context de “calma” tectònica però amb alguns episodis d’oscil·lacions del nivell del mar.

Les margues i dolomies del Juràssic es troben al llarg de tot el Montsec

Europa durant el Juràssic, extret de Fossilia Ilerdae 2011

L’ermita de la Mare de Déu de Pedra és un edifici assegut sobre un esperó de dolomies negres del Juràssic i està format per dos cossos: una petita capella romànica (s. XI-XII) adossada al gran casal dels segles XVII-XVIII. Al balcó-mirador hi ha un plafó orientatiu de la serra de Montclús (que ens tanca l’horitzó pel sud) i de la Vall d’Àger. També hi ha un plafó que ens informa de la flora i fauna del Montsec.



Per damunt de l’ermita, i fins a la font de Gabrieló, afloren les calcàries del Cretaci inferior i inicis del Cretaci superior, en perfecte ordre cronològic. Però nosaltres no anirem més enllà ja que per continuar l’itinerari tornarem a la pista principal on seguirem pujant per la pista asfaltada que va a coll d’Ares. Però això serà en un proper capítol d’aquest recorregut pel Montsec d’Ares on seguirem l'itinerari cap al castell de Sant Llorenç.

dilluns, 25 d’abril de 2022

Amics del Museu: Scripta 34 i Novetat editorial

S’acaba de publicar el número 34 de la revista Scripta de la sèrie Paleontològica.

Liostrea praelonga. Aptià. a) valva esquerra, 
b) vista lateral, i c) valva dreta

En aquesta revista s’han publicat els següents treballs:

   S. Calzada & J. F. Carrasco: Sobre dos mitílidos (Bivalvia) liásicos en España

  S. Calzada & J. F. Carrasco: Sobre Liostrea praelonga. Nogueruelas (Prov. Teruel): Nueva localidad

  S. Calzada & J. F Carrasco: Sobre el género Sensuitrochus, Gasterópodo cretácico

 S. Calzada & E. Moreno: Organyà (Prov. Lérida). Nueva localidad para Gemmarcula crassicosta (foto 2)

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, sèrie Paleontològica, és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i on es recullen els treballs d’aquest museu, essent el Sr.José Francisco Carrasco el director d’aquesta publicació, i la secretària de la mateixa la Sra. Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es i per a comandes i tarifes: almeracomas@hotmail.com

I aprofitem l’avinentesa per anunciar dues novetats editorials del nostre paleontòleg i divulgador científic Dr. David Rabadà i Vives, qui les va presentar el passat dia de Sant Jordi:

  La Palma bonita. Un viaje por sus cenizas on es fa un resum de la darrera erupció en aquesta illa canària, i que tanta destrucció va causar, així com també observacions sobre costums, vegetació, gastronomia, i història geològica i humana.


  L’evolució a la Terra. Un viatge de 5.000 milions d’anys on es planteja un viatge excepcional a través dels quasi 5.000 Ma d’història de la Terra i l’evolució dels seus paisatges i habitants per tal d’entendre, de manera amena però rigorosa, l’entorn en què vivim.

Des d’aquí felicitem el seu autor, professor de Ciències Geològiques i acadèmic de la ACVC, per aquestes noves publicacions que venen a afegir-se als nombrosos llibres i articles tècnics pels quals, des del 1992, ha rebut diversos premis a la seva tasca divulgadora.

dimarts, 19 d’abril de 2022

Amics del Museu: MUSEU VIRTUAL: Fòssils del Paleogen (III)

Continuem amb el repàs dels fòssils del Cenozoic, corresponents al Paleogen, que es mostren a les vitrines numerades del 38 al 43 del nostre Museu. En l'anterior "visita" vam veure els grups de gasteròpodes, coralls i equinoderms.


El Museu Geològic del Seminari de Barcelona està especialitzat sobretot en fòssils d’invertebrats, tanmateix a les seves vitrines també es poden veure notables exemplars de vertebrats. A les vitrines corresponents al Paleogen es mostra una variada col·lecció de dents de peixos selacimorfs (taurons) de l’Eocè dels gèneres Carcharodon, Oxyrhinia, Otodus, Pristis i Ginglymostoma. De totes elles, només la dent de l’espècie Odontaspis macrota és va trobar a casa nostra.

També es poden veure uns notables fragments de mandíbules de peixos: una del gènere Myliobatis (un peix tipus rajada), i un parell de fragments de mandíbula, amb algunes dents, de peixos del gènere Pycnodus, donats al Museu pel Dr. P. Busquets i pel Sr. D. J. Coromines (a través del Dr. Serra Kiel). Amb aquest material el Dr. Sebastián Calzada va fer un treball, publicat l’any 1985 a la revista de la Universitat Complutense de Madrid COL-PA (núm 38), titolat Sobre dos peces eocénicos hallados en Cataluña, amb el qual donava a conèixer els primers picnodonts de l’Eocè trobats a Espanya. Els picnodonts són peixos costaners, propis de mars tropicals, que s’alimenten de petxines.

Altres vertebrats del Paleogen que es poden veure a les vitrines del Museu són una de les nostre joies: es tracta d’una mandíbula del sireni Prototherium solei, trobat a Tona (Osona) i que es pot veure a la vitrina número 2 dels holotips, i d’un esquelet quasi complet d’un altre sireni, de l’espècie Prototherium montserratense i dit familiarment Sireni de Montserrat, trobat a Castellvell i el Vilar (als peus de Montserrat), i que es pot veure a la Sala Cardenal Carles del nostre Museu. Aquests animals eren similar als actuals manatins que viuen en zones d’estuaris i manglars, a la frontera entre el mar obert i el continent.

Sireni de Montserrat

Sireni de Montserrat extret de la portada 
de la rev. Scripta núm 3 sèrie Poikilia (2013)

Un manglar del Terciari amb un tapir 
de Z. Burian

De la mateixa època, i d’un lloc molt proper, són una col·lecció de fòssils de Nipadites de l’Eocè, que són els fruits de la planta Nypa burtini, molt semblants als de l’actual cocoter (Nypa fruticans). La vitrina disposa d’un parell de plafons sobre la distribució geogràfica i estratigràfica del gènere Nypa, des del Cretaci superior fins a l’actualitat, i també sobre la interpretació morfològica dels fòssils de Nypa burtini.

Nipadites a la vitrina 39

Per completar el repàs dels fòssils del Paleogen del Museu ja només ens queda donar un cop d’ull a la vitrina 43 on s’hi exposen els exemplars corresponents a l’Oligocè que a Catalunya es troba exclusivament representat per formacions continentals on es troben nombroses restes vegetals i alguns mamífers.

La vitrina 43 de l’Oligocè

A la citada vitrina es poden veure bells exemplars de fulles, impreses sobre calcàries micrítiques, dels gèneres Lindera, Myrica, Grevillea, i Cinnamomum, trobats a Cervera, així com també una fulla i un aglà del gènere Quercus, trobats en aquesta localitat.


De les famoses pedereres de Sarral (Conca de Barberà), on apareixen restes vegetals en excel·lent estat de conservació, tenim dos exemplars en exposició: Salicites sp i una gran fulla de Flabellaria haeringiana.

I del no menys famós jaciment de el Talladell (Tàrrega), corresponent a un sistema lacustre de finals de l’Oligocè inferior on s’hi han trobat restes de nombrosos mamífers i impressions de fulles, són uns exemplars de Nimphaea ameliana i un fragment de mandíbula de Cainotherium gracile, un mamífer del grup dels artiodàctils.


A la vitrina hi ha una bonica làmina amb la reconstrucció d’un d’aquests llacs on, a més de l’ungulat Cainotherium, es poden veure també el crocodil Hispanochampsa, l’antracotèrid Elomeryx, el mustèlid Plesictis i el rosegador Theridomys.



Abans de marxar, però, val la pena anar a la secció de vitrines corresponents a les col·leccions monogràfiques, situades a mà esquerra de l’entrada, on també poden veure’s notables exemplars de fòssils del Paleogen com uns estel·làrids de l’Eocè de Montesquiu, un exemplar del peix Mene rhombeus de l’Eocè d’Itàlia, una mandíbula del rèptil Brachiodus cluai de l’Oligocè de Tàrrega, els gasteròpodes Cernina vulcani de l’Eocè de Jaca, unes dents de tauró (amb l’esmalt intacte) de l’Eocè de Casablanca (Marroc), i una fulla d’Ailanthus cerverensis de l’Oligocè de Cervera.


I fins aquí aquest repàs a les col·leccions de fòssils del Paleogen del nostre Museu. En properes "visites" del Museu Virtual, donarem un cop d’ull als fòssils del següent període del Cenozoic: el Neogen.