En l’anterior capítol d’aquest repàs d’observació del mantell de les Serres Marginals, ens vam quedar al poble de Gerb situat al nucli d’un anticlinal, l’estructura tectònica més meridional dels Pirineus Centrals, el qual anirem seguint cap a ponent per la carretera C-26 des de Balaguer fins a Alfarràs, tot passant per Castelló de Farfanya i Algerri.
Aquest
anticlinal està relacionat amb l’encavalcament de les Serres Marginals, complexa
estructura que deforma els materials paleògens de la conca d’avantpaís i els
incorpora a la serralada. Així podria dir-se que aquest anticlinal reflecteix
la “frenada” dels Pirineus Centrals, ja que és la traducció en superfície de la
continuació de l’encavalcament del mantell en profunditat i, per tant, separa
els materials plegats del Pirineu dels no deformats de la Conca de l’Ebre.
Al poble de
Gerb, però, aquest anticlinal es divideix en dues branques separades pel
sinclinal d’Agramunt. La branca nord, coneguda com anticlinal de Balaguer, és una estructura complexa que ja la vam
veure al poble de Cubells. (gen’25) La branca sud, dit anticlinal de Barbastre-Balaguer, corre
paral·lela al front sud-pirinenc i és una vistosa línia de turons, coneguts com
Serra Llarga, la qual s’estén cap al sud-est de Balaguer i finalitza a la Serra
d’Almenara coronada per una magnífica torre: el Pilar d’Almenara.
El Pilar d’Almenara
és una torre de guaita romànica (s.XI-XII) situada entre Tornabous i Agramunt,
i és l’únic vestigi que queda del desaparegut castell d’Almenara de provable
origen àrab. Fa 7 m de diàmetre i uns 15 m d’alçada, repartits en tres nivells.
Des de la terrassa del capdamunt de la torre s’albiren unes privilegiades
vistes dels relleus prepirinencs, la plana d’Urgell, i la ribera del riu Sió. A
llevant de la torre es poden veure les ruïnes de l’ermita romànica de Sant
Vicenç (s.XII-XIII).
Després de
visitar el Pilar d’Almenara, arribem a Balaguer tot creuant el Segre i tenint
el Castell Formós, davant per davant, enlairat damunt un turó argilós coronat
per una capa de graves corresponents a una terrassa del riu.
El Castell
Formós fou una fortalesa sarraïna construïda l’any 897 per a reforçar la
frontera amb els francs i, més endavant, se li va afegir un palau: la Suda.
Després de la conquesta al s.XII, aquest palau va passar a ser la residència
dels Comtes d’Urgell però fou destruït per Ferran I d’Antequera l’any 1413. Tot
aquest conjunt està bastit sobre el Pla d’Almatà, un dels jaciments andalusins
més importants del país.
Sortim de
Balaguer cap a ponent tot seguint la línia de turons que formen la Serra Llarga
i que són la visualització de l’anticlinal Barbastre-Balaguer. Entre aquesta
serra i l’anticlinal d’Os de Balaguer hi ha una sèrie d’esplanades, amb camps
de cultiu, separades per petites serres on afloren, molt trencats, materials
del Paleocè i de l’Eocè inferior, principalment. Els turons de la Serra Llarga han
estat llocs privilegiats per a construir-hi torres de vigilància i castells,
com el de Castelló de Farfanya que anem a visitar.
Aquest
castell també formava part de la línia defensiva sarraïna fins que fou
conquerit per Guerau II de Cabrera l’any 1116. A tocar de les restes del
castell estan també les ruïnes de la magnífica església gòtica (s.XIV) de Santa
Maria que, fins l’any 1936, acollia un retaule de pedra el qual va ser traslladat
a l’església romànica de Sant Miquel, enmig del nucli urbà de Castelló de
Farfanya. La portalada, bellament decorada, sembla imposada a la façana sud.
Des d’aquí
podem gaudir de vistes cap a llevant on veiem com s’estén als nostres peus la
vall del riu Farfanya, curulla de camps de conreu, i l’estructura interna
(nucli) de l’anticlinal de Barbastre-Balaguer. Els febles materials que formen
l’anticlinal (sorrenques i guixos) són els que es van fer servir per a la
construcció de l’església i del castell, i per això està el conjunt tan
deteriorat.
El castell
està tancat i només es pot veure amb visita guiada, però es pot pujar fins a la
reixa que tanca l’entrada des d’on es té una bona vista dels estrats inclinats
que formen el flanc sud de l’anticlinal.
Des d’aquí
baixem cap al centre urbà de Castelló de Farfanya per visitar l’església de
Sant Miquel d’origen romànic però molt modificada per unes reformes que es van
fer al s.XVIII arran les quals va desaparèixer l’absis que ha estat modernament
restaurat per acollir millor el retaule de Santa Maria. La magnífica portalada
pertany a l’escola de Lleida i s’assembla molt a les de Cubells i Santa
Margarida de Privà, que ja hem visitat en altres itineraris.
Fetes
aquestes visites, continuem ruta per la carretera C-26 tot seguint la sèrie de
turonets que formen la Serra Llarga on, damunt d’un d’ells, s’hi va bastir el
proper castell que visitarem: el castell d’Algerri.
El seu nom ja
dona a entendre el seu origen andalusí. Fou conquerit entre 1115 i 1130 però
actualment es troba en ruïnes però val la pena de pujar-hi per gaudir de les
magnífiques vistes. Pel camí de pujada podem observar els guixos de l’Eocè
superior que formen el nucli de l’anticlinal, els quals estan molt replegats.
Des d’aquí
també podem observar com el nucli de l’anticlinal de Barbastre-Balaguer, en ser
de guixos molt erosionables, es troba “esventrat” tot formant una depressió que
es coneix com a vall anticlinal, una
forma de relleu que, en principi, no t’esperes en un anticlinal.
De l’antic
castell només es conserven alguns murs, una cisterna (o aljub) i les restes del
que sembla una torre de planta quadrada, però des d’aquí es té una magnífica
vista de la planes d’Urgell i del Segrià i, entre la boirina, podem inclús
distingir la silueta inconfusible de la Seu Vella de Lleida! I és que aquest
anticlinal és el límit entre la muntanya i la plana.
Mirant cap a
ponent podem tornar a veure l’anticlinal del qual observem que les capes del
flanc sud estan més verticals que les del flanc nord, la qual cosa vol dir que
és un anticlinal asimètric d’eix inclinat. Al seu nucli també podem veure uns
forats excavats a la roca: es tracta del Trullets d’Algerri i, de baixada, anem
a veure’ls de més a prop.
Els Trullets
són forats excavats als guixos en forma de cova, amb sostre de volta de canó i
planta quadrada, rectangular o circular que s’adapta al terreny. Es troben als
afores d’Algerri al llarg d’un parell de barrancs i se’n conserven un total de 26
on la Universitat Autònoma de Barcelona hi fan campus d’arqueologia. Es pensa
que són del s.XVI i que servien per emmagatzemar el vi perquè tenen dos pisos i
un punt de sortida al pis inferior.
De baixada
també podem anar a donar un cop d’ull a la Font de Baix, la qual recull l’aigua
del Tossal de la Font i té una estructura que recorda la façana d’una església
barroca coronada per un rellotge de sol. L’aigua es recollia en un safareig
que, després, servia per a regar els horts.
Continuem ruta per arribar a Alfarràs, poble que es troba entre la Serra Llarga i el turó del Sas, darrera parada d’aquest itinerari i frontera amb Aragó, al qual arribem després de creuar el riu Noguera Ribagorçana afluent del Segre. Per creuar aquest important riu, a Alfarràs es conserva el Pont Vell del s.XIII, de vuit ulls i que una llegenda atribueix la seva construcció al diable. Aquest pont va fer els seu servei fins a la construcció del Pont Nou a inicis del s.XX. El topònim Alfarràs prové de l’àrab i significa “molí”, i és que es conserva una antiga sèquia a la sortida del congost de Pinyana i, fins l’any 2005, hi va haver fàbriques de filatures. Actualment Alfarràs és un important nus de comunicacions i una de les principals capitals catalanes del préssec.
Aquí finalitza aquest itinerari per terres catalanes, però la geologia no hi entén de fronteres i el mantell de les Serres Marginals s’estén per terres aragoneses fins arribar a El Grado a la riba del riu Cinca que, pels catalans, és afluent del Segre... i cap allà anirem en un proper capítol d’aquesta història. Però abans comentar que el passat diumenge 8 de març, el diari Segre va publicar un interessant article, signat per E. Bayona, sobre uns estudis que s’estan realitzant a la Universitat de Lleida, capitanejats pel geòleg Carles Balasch, segons els quals l’aixecament de l’anticlinal de Balaguer-Barbastre va desviar, per un temps, el curs del riu Segre des de Gerb cap a Alfarràs! Del seu recorregut serpentejant, des del seu naixement al vessant nord del Puigmal fins a l’aiguabarreig amb el riu Cinca, també en parlarem... però en una altra ocasió.
