Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 18 de febrer de 2021

Amics del Museu: Més publicacions del Museu

Fa uns pocs dies que donàvem la notícia de la publicació del darrer número de la revista Batalleria, i ara ens complau d’anunciar l’aparició del número 27 de la revista Scripta (Sèrie Paleontològica).

Bathyarca glaciaris (Gray, 1824) 
Würm Palamós, núm. 9379 Col·lecció Cahner

En aquest número s’han publicat els tres articles següents:

  A. Abad, S. Calzada, L. Otaño & J. F. Carrasco: Presencia de Exogyra (Costagyra) olisiponensis en el Cenomaniense de Villarroya

  S. Calzada & J. F. Carrasco: Cita de Bathyarca glaciaris en el Würm marino del litoral catalán

  S. Calzada & E. Moreno: Un nuevo nombre de génerico para Aspidura montserratensis

Així mateix donem notícia de l’aparició del número IV de la revista Scripta (Sèrie Malacològica) on es publica un únic treball, realitzat per M. Cifre, M. Forés i X. Canyelles, dedicat a Glycymeris inflata, una espècie de bivalve que es creia extingida des del plistocè superior.

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i on es recullen els treballs d’aquest museu, éssent el Sr.José Francisco Carrasco el director d’aquesta publicació, i la secretària de la mateixa la Sra. Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es i per a comandes i tarifes: almeracomas@hotmail.com

També aprofitem l'avinentesa per anunciar l'aparició del llibre Holotips i neotips del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, del que n'és autor el nostre consoci Pere Adserà i Carvajal.


Aquest treball està dedicat a aquests exemplars dipositats al nostre Museu i que són tan importants per què els investigadors puguin fer una interpretació correcta d’una espècie. La quantitat d’holotips que posseeix un museu dona idea de la magnitud de les seves investigacions i, a dia d’avui, al nostre Museu hi ha dipositats 711 holotips que són la meitat dels determinats a tota Catalunya.

Aquest llibre, de 429 pàgines a tot color, ha estat publicat per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.

dijous, 11 de febrer de 2021

Amics del Museu: BATALLERIA 27

Malgrat aquests temps de pandèmia i confinament, ens plau donar notícia de la publicació del número 27 de la revista de Paleontologia Batalleria que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona.


La revista està encapçalada per un Proemio redactat pel Dr. Sebastián Calzada i, seguidament, recull cinc articles redactats entre els anys 2019 i 2020 amb els següents títols i autors:

 Antonio Abad & Sebastián Calzada: Revisión crítica de los taxones dedicados al Dr. Almera (1845-1919)

  Pere Adserà: Estructuras de bioerosión de tipo Gastrochaenolites y Entobia sobre conchas de Exogyra del Cenomaniense de Villarroya (La Rioja, España)

  Sebastián Calzada & José F. Carrasco: Spondylus vavarii n. sp. of Lower Cretaceous from NE of Spain

  José F. Carrasco: Primera cita en España de Gualtieria orbignyi Agassiz, 1847 (Echinoidea, Eoceno medio)

  José F. Carrasco: Revisió crítica de los equinoideos fósiles eocénicos dedicados al Dr. Almera (1845-1919)

  J. A. Martinez-Silvestre, F. Farres, A. Adell, J. Vila, & A. Amblas: Fractura consolidada en una falange de la tortuga marina Osonachelus decorata del Eoceno de Vic (Cataluña, NE España)

La revista la tanquen les Notas Breves paleontológicas i la crònica del museu corresponent al període 2019-2020

El Dr.Sebastián Calzada i la Sra Eduvigis Moreno són el director i la co-directora respectivament d’aquesta revista, i a més l’Eduvigis és l’encarregada de la seva maquetació i disseny, i ha estat realitzada gràcies al treball desinteressat dels seus col·laboradors i de l’equip editorial.

dilluns, 1 de febrer de 2021

Isabel Benet: Pirineu, terreny de descoberta (III)

En el capítol anterior ens vam quedar en el moment en qual Charles Lyell va tancar la controvèrsia entre uniformistes (liderats per Lamarck) i catastrofistes (liderats per Cuvier), tot decantant-se a favor dels uniformistes (o actualistes) amb la seva declaració The Present is the key to the Past (el present és la clau del passat). Aquí s’inicia la geologia moderna.

Els protagonistes de la controvèrsia entre uniformistes i catastrofistes

El coneixement de la geologia del vessant nord del Pirineu va estar estretament lligat al coneixement de la geologia general de França, així mateix el coneixement de la geologia del vessant sud també va estar estretament lligat al coneixement de la geologia d’Espanya, però aquí tot va anar, com sempre, amb cert retard car, per aquella època, la geologia encara estava dominada pels enginyers de mines.

No obstant això, per aquella època arriben a Espanya prestigiosos geòlegs europeus que faran que les coses es comencin a moure, tot substituint les velles tesis neptunistes pels nous corrents i mètodes d’estudi, com són el reconeixement dels diferents tipus de roques, els processos que les originen, i el valor dels fòssils com a marcadors estratigràfics. Entre els principals enginyers està Joaquín Ezquerra del Bayo qui, entre el 1847 i 1850, va traduir els Principles of Geology de Lyell i va traçar un dels primers esbossos del mapa geològic d’Espanya. També, juntament amb Casiano del Prado, l’any 1849 posen les bases de la que serà la Comisión del Mapa Geológico, institució que hauria d’elaborar el Mapa Geológico de España a escala 1:400.000.

Al mateix temps es comencen a publicar estudis geològics regionals, acompanyats de mapes geològics, entre ells alguns dins l’àmbit del Pirineu com el treball d’Amalio Maestre qui, l’any 1855, va publicar el Plano geológico de la cuenca carbonífera de San Juan de las Abadesas, el qual es considera el primer mapa geològic de Catalunya. D’aquesta època també són els estudis d’ Aldana de les mines de la Vall d’Aran, el treball de Rosales de les mines d’or de Colera, i els estudis de Sánchez sobre les mines de carbó d’Erill-Castell. I fora del Pirineu cal destacar la publicació, l’any 1856, de la Carte géologique des environs de Barcelone de Vézian, qui ja en distingeix els principals terrenys.

Quan, a partir del 1874, es comencen a publicar els mapes, acompanyats del Boletín y las memorias del Mapa Geológico de España, aquesta fou una obra molt meritòria donades les circumstàncies d’aquella època: les males comunicacions, la deficient base topogràfica, el migrat coneixement de la geologia del país, els pocs efectius humans que hi havia per a dur-ho a terme... Els mapes de les províncies catalanes, encarregades a Felipe Bauzà, mai van veure la llum degut al fet que aquest enginyer va ser nomenat president de la comisió i des d’aleshores es va dedicar a les tasques administratives, tanmateix per aquella època apareixen el català Lluís Marià Vidal i l’aragonès Lucas Mallada. Aquests dos enginyers de mines van coincidir a l’Escuela de Minas de Madrid i tots dos van formar part de la Comisión del Mapa Geológico.

Lluís Marià Vidal, entre els anys 1883 i 1887, va ocupar el càrrec d’Ingeniero General a les mines de carbó d’Ogassa-Surroca on ja va constatar que la suposada riquesa del jaciment no era certa degut a la complicada geologia de la zona. D’aquesta època és també el seu estudi Cuenca carbonífera de la Seo de Urgel. Va ser membre actiu i president del Centre Excursionista de Catalunya, on va fundar la secció de Gelogia i Geografia física, i va ser un pioner de la fotografia de muntanya. Entre els anys 1908 i 1910 va presidir el Instituto Geológico.

Lucas Mallada, en canvi, va ser un enginyer que més aviat va destacar pels seus escrits de caràcter socio-polític, en els quals es queixava amargament dels mals i la pobresa de la seva pàtria. Tanmateix el 1878 va publicar Descripción física y geológica de la província de Huesca, treball que anava acompanyat d’un mapa geològic. També se’l considera pare de la Paleontologia a Espanya per la seva Sinopsis paleontológica de España, obra que és més aviat una guia o catàleg pràctic per a que els enginyers poguessin reconèixer i datar els terrenys geològics pel seu contingut fossilífer.

Entretant el geòleg francès Léon Carez fa un reconeixement dels terrenys secundaris i terciaris dels Pirineus catalans i aragonesos a la seva obra Etudes des terrains crétaces et tertiaires du Nord de l’Espagne, publicat l’any 1881.

També per aquelles dates, a Escòcia els geòlegs Callaway i Lapworth descobreixen que unes roques arcaiques (de 3.000 milions d’anys) estàn situades damunt d’unes roques paleozoiques molt més joves (de 500 milions d’anys), fet que altera el lògic ordre estratigràfic establert per Steno l’any 1668, segons el qual les roques més antigues estàn sempre sota les més modernes. Això els va fer pensar que existien una mena de falles inverses, d’angle molt baix, que feien que els materials del bloc superior es desplacessin horitzontalment per damunt dels del bloc inferior. Al 1884, Archibald Geikie va batejar aquestes falles amb el nom d’encavalcaments.


El 1884 el geòleg francès Marcel Bertrand, fruit dels seus estudis als Alps i a la Provença, va més enllà tot sorprenent la Societat Geològica de França amb la publicació d’una breu nota, Rapports de stucture des Alpes de Glaris et du bassin houiller du Nord, on assegura que un plec pot arribar a tombar-se horitzontalment i desplaçar-se a grans distàncies, de manera que terrenys antics van a raure damunt de terrenys més moderns. A aquestes capes de transport les va anomenar nappes de charriage, són el que nosaltres anomenem mantells de corriment. Amb aquestes idees Bertrand va aconseguir que els geòlegs veiessin les muntanyes amb uns altres ulls, i per això se’l considera el pare de la tectònica.

Exemples de nappes proposades per Bertrand als Alps i a la Provença

Entre finals del segle XIX i inicis del segle XX, a Catalunya es desenvolupa una geologia al marge dels organismes oficials, més centrats en la mineria. Són els temps de la Renaixença i d’aquesta època destaca sobretot un nom: el del Dr. Jaume Almera i Comas, i encara que els seu principal camp d'estudi no va ser al Pirineu, llevat d'alguns petits treballs en llocs com la vall de Núria, les Alberes o la Cerdanya, val la pena conèixer la vida d’aquest geòleg considerat un dels puntals de la geologia moderna a Catalunya.

Jaume Amera, nascut a Vilassar de Mar l’any 1845, va cursar estudis eclesiàstics al Seminari i va ser ordenat prevere l’any 1872 i canonge de la catedral de Barcelona al 1885 però, a més, va cultivar el camp de les ciències en llicenciar-se en la secció de Físiques i tenia el títol de Doctor en Ciències Naturals, però per consell de Josep Landerer es va decantar cap a la geologia. Així, quan al 1874 als estudis que s’oferien al Seminari es va incorporar l’ensenyament de les ciències naturals, Jaume Almera fou nomenat professor i va ampliar l’antic Gabinet d’Història Natural, agregat a la Biblioteca Episcopal des del 1817, i va fundar el Museo de Geognosia y Paleontologia, embrió de l’actual Museu de Geologia del Seminari.

De la mà de Landerer va assistir al Primer Congrés Geològic Internacional, que es va celebrar a París l’any 1878, i amb ell va obtenir els primers contactes amb geòlegs estrangers, però la seva tasca més important fou l’aixecament del mapa geològic de la província de Barcelona amb la col·laboració d’Eduard Brossa, qui li confeccionà els mapes topogràfics a escala 1:40.000, treball que li fou encarregat l’any 1885 i del qual només es van publicar cinc fulls d’una gran qualitat i acompanyats de monografies paleontològiques i estratigràfiques en col·laboració amb Artur Bofill.

Sembla ser que a Espanya, el primer que va reconèixer les noves idees de l’estructura en nappes fou René Nicklès qui, entre el 1904 i 1906 les va identificar a la serralada Bètica. A Catalunya, entre els anys 1907 i 1911, Domènec Palet i Barba (amic de Jaume Almera) les va identificar a la serralada Prelitoral. Poc després Paul Fallot, basant-se en un treball previ de Bartomeu Darder, també les va identificar a la serra de Tramuntana de Mallorca.

Però fou arran del XIV Congrés Geològic Internacional, celebrat a Madrid l’any 1926, on Fallot, Jacob i Astre van presentar els resultats de les seves investigacions al vessant sud de la zona axial pirineca, que s’acceleren els estudis als Pirineus... però això ho veurem en el següent capítol d’aquesta història.

Bibliografia

• Manuel Julivert, Una historia de la geologia en España: en su contexto socioeconómico, cultural y politico, y en el marco de la geologia internacional, Universitat de Barcelona, 2014

• Història Natural dels Països Catalans, vol I, pàg. 38-50, Enciclopèdia Catalana, 1986

• Atles Geològic de Catalunya, 1:50.000, ICGC, pàg. 40-157, 2010

• Bartomeu Darder, La paleogeografia de la Meditèrrania occidental (1928), reproduït a la rev. Ciència, núm. 47, 1986

dimecres, 20 de gener de 2021

Sergi Falguera: Guia de punts d'interès geològic de Catalunya

Com actualment vivim una situació complicada que no permet desplaçar-se gaire, pensem que pot ser una bona oportunitat per llegir més i preparar sortides per més endavant.

Per aquest motiu, tot i que aviat farà un any  de la seva publicació, ens volem fer ressò d'un llibre sobre geologia: 

Guia de punts d'interès geològic de Catalunya

Autors: Teresa M. CORREIG, Joaquim M. NOGUÉS

Editorial: COSSETÀNIA EDICIONS

Data de publicació: Febrer 2020

Pàgines: 174




Inicialment, el llibre consta d’una part introductòria sobre la geologia de Catalunya. Posteriorment, el llibre s’organitza en fitxes sobre diferents indrets geològics descrits arreu del territori. A cadascuna de les fitxes, s’hi adjunta un apartat titulat "Com és? i Com funciona?", en el que s’explica amb exemples il·lustratius o fotografies com s'ha format cadascun dels indrets que es descriuen al llarg de milions d'anys. També s'inclouen referències a diverses explotacions mineres, com ara la mina del petroli de Riutort o la mateixa Muntanya de Sal de Cardona.

Finalment, en els annexos s'inclou un vocabulari i un llistat d'aquells indrets que tenen Punts d'Informació pels visitants.

En resum, és un llibre ideal per aquelles persones que els hi agradi recórrer el territori i conèixer les seves singularitats geològiques, i que tot i que inclou alguns tecnicismes, segur que resultarà interessant a tot aquell que el llegeixi.

Fotos: Sergi Falguera


dilluns, 4 de gener de 2021

Isabel Benet: Pirineu, terreny de descoberta (II)

En el capitol anterior d’aquesta història de descoberta del Pirineu, a més dels conqueridors dels principals cims, els quals aconseguien fama i prestigi, s’hi sumaven els topògrafs que el que volien era esbrinar-ne la seva complexa geografia per reflectir-la damunt una superfície plana, això és, en un mapa.

Imatge històrica del Midi d’Ossau des de Pau

Teodolits històrics, instruments utilitzats pels topògrafs
 exposats al Museu d’Instruments cientificotècnics de l’ICGC

Evidentment aquests primers mapes eren molt incomplerts i molt inexactes, perquè no es representava el relleu amb corbes de nivell com es fa avui dia, sinó que s’hi representaven les línies de les carenes separades per la xarxa fluvial.

Esquema de trasllat del relleu tridimensional 
a un mapa en dues dimensions

Mapa actual on s’hi han ressaltat les corbes de nivell de 
1.100 i 1.300 metres d’alçada. 
Fragment del Mapa comarcal de Catalunya, núm 14 (Berguedà), ICGC

El mateix fragment de mapa on s’hi han ressaltat les carenes i la xarxa fluvial

Mapa antic amb carenes i rius. Fragment d’un mapa 
de la Catalunya nord de l’any 1793

Però si ho comparem amb el “mapa” més important de l’Edat Mitjana, l’anomenat “Atles català” del 1375 (atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham), en aquest “mapa” el Pirineu no és més que una franja que separa la península Ibèrica de la resta d’Europa.

”Atles català” de Cresques, dibuixat en sis fulls de 
pergamí enganxats en panells plegables

Imatge de detall on apareixen els Pirineus com una franja

Entre aquells topògrafs que es movien pel Pirineu fent els seus “mapes” també trobem alguns naturalistes estudiosos de les seves roques. Un dels més destacats fou Pierre-Bernard Palassou qui va publicar el mapa geològic del Pirineu més antic que es coneix.

Pierre-Bernard Palassou (1745-1830)

Basant-se en estudis previs, fets per ell mateix als anys 1776-77, la seva Carte minéralogique des Monts Pyrénées es va publicar en set fulls l’any 1781 (la segona edició del 1784 és la més coneguda) i cobreix tot el vessant francès del Pirineu. En aquests mapes, de carenes i valls, els tipus de roques apareixen escrits juntament amb alguns símbols on s’indiquen la presència de coves, fonts, mines, graveres... Per això amb en Palassou es considera que s’inicien els estudis geològics al Pirineu.

Full VII del mapa de Palassou del 1784 que comprèn part dels Pirineus orientals. 
El mapa està orientat al contrari de com estem acostumats avui dia

Per aquella època imperava la teoria neptunista, promoguda des de l’Acadèmia de Mines de Freiberg (Alemanya) per Abraham G. Werner , segons la qual totes les roques, inclús el granit, s’havien format per precipitació química i/o sedimentació al fons d’un oceà primordial. A aquests estudis, Werner els va anomenar Geognòsia. Per això, com a bon neptunista, per a en Palassou el Pirineu no era més que una gran massa granítica, recoberta d’esquists i calcàries antigues, materials que ocupen l’eix de la serralada, i les roques que apareixen a banda i banda d’aquest eix són cada cop més joves conforme ens n’allunyem.

Abraham Gottlob Werner (1749-1817)

Poc després, però, tant Déodat de Dolomieu com Louis Ramond de Carbonieres van constatar que al cim del Mont Perdut, un dels més alts del Pirineu, apareixen unes calcàries, però no eren pas antigues sinó “modernes”, a més la seva estructura no els va semblar, ni de bon tros, tant simple com en Palassou proposava. Com a curiositat direm que, als Alps, en Dolomieu va descobrir una roca amb l’aspecte d’una calcària però que no “bullia” amb l’àcid clorhídric. Més tard a aquest tipus de roques se les va batejar amb el nom de dolomites en el seu honor, així com també van anomenar Dolomites les muntanyes on les va descobrir.

El replegat vessant nord del Mont Perdut

Entretant els coneixements de la geologia al vessant sud del Pirineu eren pràcticament inexistents. Tanmateix a mitjans del s. XVIII, en temps de la Il·lustració, a Espanya es van fundar diverses escoles i seminaris dedicats a l’estudi de la mineria, com l’Academia de Minas de Almadén, els alumnes de la qual completaven els seus estudis de geognòsia a l’escola de Freiberg, malgrat això a Espanya no havia geòlegs sinó enginyers de mines, per això, al principi, es va quedar una mica al marge del naixement d’aquesta nova ciència.

A Catalunya, pels volts del 1764, la Reial Junta de Comerç aportava fons privats a l’Acadèmia de Ciències per a l’ensenyament d’algunes disciplines científiques, com química, mineralogia i botànica, per tal de suplir la manca d’universitats suprimides des del 1717 pel decret de Nova Planta. Tot això, però, es va acabar al 1808 amb la Guerra del Francès i la secessió dels territoris d’ultramar, la qual cosa va desembocar en un periode de decadència. Només algunes institucions van continuar actives, entre elles el Seminario de Almadén, traslladat a Madrid i que, amb el temps, es va convertir en l’actual Instituto Geológico y Minero de España (IGME)

Cap a l’any 1808, el geòleg alemany Johann von Charpentier (més conegut com Jean de Charpentier) va arribar a Baigorri (País Basc) per a fer-se càrrec d’unes mines de coure, però aviat va deixar aquesta feina per poder recòrrer el Pirineu de punta a punta i traçar un nou mapa geològic més precís que el de Palassou.

Jean de Charpentier (1786-1855)

Per aquelles dates ja comencen a còrrer les idees plutonistes, liderades per en James Hutton, segons les quals les roques com el granit es van formar com a conseqüència de processos volcànics. Jean de Charpentier, però, està encara sota l’òptica neptunista de l’escola de Freiberg, ciutat on va nèixer l’any 1786, éssent fill del també geòleg Wilhelm von Charpentier qui, al 1778, ja va fer un mapa mineralògic d’un territori d’Alemanya.

Jean de Charpentier, amb la informació que va recollir entre el 1808 i 1812 va poder elaborar un treball, Essai sur la constitution géognostique des Pyrénées, el qual anava acompanyat d’un mapa, dit Carte géognostique des Pyrénées, que va ser el primer mapa geològic de conjunt dels Pirineus, amb cinc talls geològics transversals de la serralada, i on hi distingeix quatre tipus de terrenys (primitius, de transició, secundaris, i terciaris i d’al·luvió) i vuit unitats litològiques (granit, esquists, calcària primitiva, terrenys de transició, gresos vermells, calcària alpina, ofites i terrenys terciaris), i ja esmenta alguns fòssils que semblen caracteritzar certs terrenys secundaris.

Carte géognostique des Pyrénées de Charpentier

Malgrat que cap a l’any 1812 aquest treball ja estava pràcticament enllestit, per causes diverses no es va publicar fins al 1823, vuit anys després del que es considera el primer mapa geològic modern: el mapa geològic d’Anglaterra i Gal·les de William Smith publicat l’any 1815. A Europa, de la mà sobretot de francesos i alemanys, es passa a estudiar terrenys i formacions rocoses com a unitats temporals.

Marcel de Serres (1780-1862)

El darrer representant del neptunisme al Pirineu fou Pierre Toussaint Marcel de Serres de Mesplès, més conegut com Marcel de Serres, qui va néixer a Montpeller l’any 1780. Va estudiar a París a l’època de Napoleó i, més tard, va ocupar la càtedra de Geologia i Mineralogia de la universitat de Montpeller. Entre els seus molts treballs publicats està una memòria geològica sobre el departament dels Pirineus Orientals, que anava acompanyada d’un petit mapa geològic on s’hi distingeixen, com sempre, quatre tipus de terrenys: primordials, de transició (o intermedis), secundaris superiors, i terciaris, així com també indica afloraments de guix i de ferro. En el mapa apareixen els noms de les principals poblacions, però no anomena ni muntanyes ni serres.

Carte Géologique du département des Pyrénées Orientales de De Serres

Marcel de Serres va presentar aquesta memòria a la Societé Linnéenne de la Normandie entre els anys 1828 i 1832, però malauradament els arxius d’aquesta societat es van destruir durant els bombardejos del 1944. Tanmateix es dóna el cas que a la biblioteca del Museu Geológic del Seminari Conciliar de Barcelona es conserva una separata que conté dos treballs de De Serres, i un d’ells porta per títol Voyage géologique dans les Pyrénées-Orientales ou essai géologique sur ce département, treball que inclou el mapa, l’únic que es conserva.

Cap als anys 30 del s.XIX, el model neptunista comença a “fer aigües” (i mai millor dit) quan es va acceptar l’origen igni del granit i el seu paper actiu en l’aixecament vertical de les serralades proposat per en Leopold von Buch, antic alumne de Werner i neptuniste convençut que es va passar a les tesis plutonistes tot encunyant la paraula andesita per a definir unes roques volcàniques que hi havia al Andes i que nosaltres hem observat en alguns dels nostres itineraris.

Charles Lyell (1797-1875) pare de la geologia moderna

Amb la publicació dels Principles of Geology de Charles Lyell (entre els anys 1830-1833) es popularitza la recerca de processos que tenen lloc al present per poder reconèixer'ls en el passat fent bona la seva declaració The Present is the key to the Past (el present és la clau del passat). Amb Lyell finalitza la controvèrsia entre catastrofistes (liderats per Cuvier) i uniformistes (lidetars per Lamarck) a favor d'aquests darrers, dits també actualistes, i amb això s’inaugura la geologia moderna... temes que veurem al següent capítol d’aquesta història, però abans podeu visitar el Bloc de Camp on s'ha penjat una interessant història sobre l'estada de Charles Lyell a Catalunya.

Bibliografia

• Pere Santanach, Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes, Treballs del Museu Geològic de Barcelona, núm 21, pàg. 5-27, 2005

• Manuel Julivert, Una historia de la geologia en España: en su contexto socioeconómico, cultural y politico, y en el marco de la geologia internacional, Universitat de Barcelona, 2014

• Història Natural dels Països Catalans, vol I, pàg. 38-50, Enciclopèdia Catalana, 1986

• Atles Geològic de Catalunya, 1:50.000, ICGC, pàg. 40-157, 2010

dilluns, 28 de desembre de 2020

Amics del Museu: Una novetat editorial per ben finalitzar el 2020

A les acaballes d’aquest any tan nefast, marcat per la pandèmia i mancat de projectes i activitats, ens congratulem de presentar una novetat editorial de categoria: es tracta d’un ampli treball que s’ha anat elaborant al llarg de molts anys d’esforços i dedicació, i en el que hi han participat els nostres consocis, i col·laboradors d'aquest blog, Roberto Espínola i Sergi Falguera. El fruit d’aquest treball són un parell de volums, editats pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, en el quals es recull el ric patrimoni geològic i miner del Baix Llobregat.


El primer dels volums, «La geologia i la mineria al Baix Llobregat», està dedicat a la geografia i la geologia de la comarca, i va acompanyat d’un estudi de les explotacions dels recursos miners al llarg de la història, així com també d’un recull de 50 espais d’interès geològic i miner.


El segon volum, «Itineraris del patrimoni geològic i miner del Baix Llobregat», és una guia de camp amb 7 itineraris que ens acosten aquest patrimoni al gran públic.



Els llibres estan disponibles al web del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, i per adquirir-los, cliqueu l’enllaç de la botiga virtual del centre: https://www.cecbll.cat/index.php/publicacions-cecbll

Finalment, des d’aquí volem aprofitar per desitjar-vos un millor any 2021, cosa que no serà difícil donades les circumstàncies!!!

dijous, 26 de novembre de 2020

Isabel Benet: Pirineu, terreny de descoberta (I)

Pirineu (o Pirineus) en català, Pirenèus en occità, Perinées (o Perineus) en aragonès, Pirinoak en èuscar, Pirineo (o Pirineos) en castellà i Pyrénées en francès, és el nom de la serralada que s’aixeca entre la península Ibèrica i la resta d’Europa i que recorre tot l’istme entre la mar Mediterrània i el mar Cantàbric, o sigui, des del Cap de Creus al golf de Biscaia.

La Pica d’Estats des del pic de Certescan

La serralada, d’orientació est-oest, té una llargada d’uns 425 Km i una amplada que no supera els 100 Km, i ocupa una superfície d’uns 19.000 Km². Alguns dels principals pics són: Aneto (3404 m), Posets (3371 m), Maladeta (3312 m), Mont Perdut (3355 m), Balaitous (3144 m), Pic Long de Néouvielle (3192 m), Ori (2017 m), Anie (2504 m), Midi d’Ossau (2884 m), Vignemale (3298 m), Bachimala (3176 m), Coma-lo-Forno (3030 m), Perdiguero (3220 m), Vallibierna (3067 m), Mont Valier (2838 m), Cotiella (2912 m), Certescan (2852 m), Pica d’Estats (3148 m), Comapedrosa (2942 m), Pic Carlit (2921 m), Puigmal (2913), Canigó (2784 m).

Distribució dels principals pics del Pirineu

Però el mot Pirineu (o Pirineus) està envoltat de llegendes, la més bonica de les quals és la que explica que la serralada és el mausoleu que l’heroi Hèrcules va erigir, tot amuntegant muntanyes damunt de muntanyes, per donar sepultura a la seva estimada Pirene ; o la que el relaciona amb l’arrel helènica Pyr (= foc) procedent dels temps dels primers grecs que van arribar a les nostres costes i van observar la serralada en flames per causa de la negligència d’uns pastors; o també la que assegura que el nom de la serralada prové de la paraula “piren” que significa “prat” en l’argot pirinenc, encara que això més que un origen seria més aviat una derivació del nom Pirineu.

Menhir d'Eina (Cerdanya)

El cert és que des de temps immemorials hagi estat més o menys ocupada per pastors i caçadors, gent nòmada que no tenien més remei que conèixer bé el terreny on es desenvolupava el seu mitjà de vida. De les muntanyes n’extreien pedres i fusta per a construir cases i monuments funeraris. També feien calç, extreien fang per a fer ceràmica, explotaven la sal, el carbó, el ferro, així com d’altres metalls i minerals...

Dolmen de la Cobertorrassa (Cerdanya)

D’aquesta ocupació en donen fe els nombrosos megàlits presents a la serralada i també les recents excavacions que s’estàn duent a terme a la cova de l’Home Mort de la vall de Siarb. I és que les alçades més aviat modestes d’aquesta serralada la fan idònia per a ser transitada per les seves valls i travessada pels ports més factibles. Nombroses tribus ibèriques hi tenien la seva residència: Iacetans, ceretans, andosins, vascons...

Poblat Ibèric del Castellot de Bolvir, Cerdanya

Els romans també la coneixien i utilitzaven les seves fonts termals. Una calçada entre Saragossa i el Bearn passava pel Summus Portus (Somport), i l’exèrcit del cartaginès Anníbal, amb els seus elefants, va travessar la serralada camí de Roma... 

Banys romans de Dorres, extret de www.encos.cat

Una altra llegenda situa Rotllà, cavaller de Carlemany, com a primer pirineista ja que se’l considera responsable de nombrosos accidents geogràfics com són la famosa Brecha de Roldán al massís de Marboré; el Pas de Roland a Itxassou; el Salto de Roldán per on s’obre pas el riu Flumen, i també el pas de Larrau que es diu que fou obert d’un sol cop amb la seva espasa Durandal. Encara en el camp de les llegendes està l’ascens, al segle V, del bisbe Valerius a la muntanya que porta el seu nom, el Mont Valier, per deixar-hi una creu.

Les espectaculars moles conglomeràtiques del Salto de Roldán
 al nord de la ciutat d’Osca

El Mont Valier des del cim Montroig

Però l’honor de ser considerat com el primer pirineista, i adhuc el primer muntanyenc, se l’endú el rei Pere el Gran qui, després d’una batalla als Pirineus Orientals, va veure el Canigó, massís que s’eleva de manera abrupte entre les planes del Rosselló i l’Empordà i que aleshores era considerada la muntanya més alta... del món!

El rei Pere el Gran (1240-1285) primer muntanyenc del món

El rei Pere va conèixer una llegenda que assegurava que al cim d’aquella muntanya hi havia un profund estany on les fades hi tenien el seu palau, però no es podia llençar cap pedra a les seves tranquil·les aigües sense despertar un monstruós drac... El rei Pere ho va voler comprovar, i per això va marxar amb dos soldats que, atemorits, el van abandonar a mitja pujada. Però el rei, que era molt valent per ser fill de Jaume I el Conqueridor, va continuar fins al cim on va llençar una pedra a l’estany i es va enfrontar tot sol al temut drac.

Camí del cim del Canigó

Amb el pas del temps es va descobrir que el tal llac, dit estany de Cadí, no està al cim del Canigó i les seves aigües no són gens tenebroses, però la narració d’aquesta gesta tan fantàstica va ser recollida per un frare franciscà, dit Salimbene, i la seva crònica manuscrita forma part d’un còdex de la Biblioteca Vaticana, per tant aquest és el primer intent documentat d’ascens a un cim del Pirineu.

L’estany de Cadí amb el cim del Canigó al fons

Però no serà fins a finals del s.XVII que l’enginyer francès Thierry, per causa de la manca de mapes, va haver de redactar una sèrie d’informes sobre els itineraris a seguir per travessar els principals ports pirinencs. Digne de menció és el seu informe sobre el port de Benàs, el qual va ser utilitzat durant molts anys en les guerres entre França i Espanya de principis del s.XVIII.

Henri Reboul (1763-1839)

Al segle XVIII entren en joc els cartògrafs: La Blottiere i Roussel, Reinhard Junker i Vicente de Heredia, Henri Reboul...i ja a finals d’aquest segle, França i Espanya s’uneixen per a confeccionar un primer mapa seriós del Pirineu, i per això les primeres conquestes documentades d’alguns dels seus cims, com el Pic d’Anie, el pic d’Argualas, i potser fins i tot el Mont Perdut, són degudes a aquests enginyers. Precisament a Reboul i Vidal se’ls atribueix l’ascens, l’any 1787, del primer “tresmil” ben documentat del Pirineu: el Touron de Néuvielle, de 3035 metres d’alçada.

Touron de Néuvielle

Per aquella època es comencen a acostar al Pirineu els primers científics francesos atrets pels relats del botànic Joseph Pitton de Tournefort, on explica la bellesa de la vall de Gavarnie i la seva impressionant cascada, la qual es creia que era la més gran...de món! També es comença a posar de moda entre l’aristrocàcia el prendre aigües termals als balnearis, i al Pirineu es construeix un camí ample cap al balneari de Bareges apte per a carruatges.

Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708)

Entre aquests aristòcrates francesos estàn els primers pirineistes ja que, amb pretesa motivació científica, aprofitaven l’estància als balnearis per a fer excursions i ascencions, sempre acompanyats de caçadors i pastors de la contrada, i després en feien un informe de la ruta, de les coses que es trobaven i de les mesures que prenien amb els aparells que carregaven. Entre aquests es troba Guillaume Delfau, el primer conqueridor reconegut del Midi d’Ossau l’any 1797. Aquest pic té la ruta normal d’ascens més difícil del Pirineu, però la seva situació d’aïllament el feia especialment fàcil de localitzar degut al fet que es tracta de la xemeneia d’un volcà de finals del Paleozoic.

L’isolat Midi d’Ossau

De tota aquesta gent distingida que es passejava pel Pirineu, el més famós va ser Louis-François Ramond, baró de Carbonnières, a qui se li atribueix la primera ascenció reconeguda al Mont Perdut l’any 1802... dies després que ho fessin els seus guies acompanyats d’un pastor aragonès! Quan va morir l’any 1827 se li va dedicar un cim, el Soum de Ramond, i una planta, Ramonda myconi vulgarment dita Orella d’os, l’única gesneriàcia de les nostres contrades i una relíquia del Terciari.

Ramond de Carbonnières (1755-1827)


Orella d’os (Ramonda myconi))

Un altre que va fer fama fou Friedrich Parrot qui, l’any 1817 i en el decurs d’una travessa pel Pirineu, va conquerir el cim de la Maladeta, acompanyat del guia Pierre Barrau, i també el Perdiguero amén de molts altres cims. Aquest mateix any, Henry Reboul determina que l’Aneto és el sostre del Pirineu però, per causa de la mort del guia Barrau a la Maladeta l’any 1924, la seva conquesta haurà d'esperar fins l’any 1842. I el Canigó, pic que quedava lluny del circuït dels pirineistes d’aquell temps, va ser conquerit oficialment per Vicent de Chausenque l’any 1823.

La Maladeta des de l’Aneto

Entretant els cartògrafs militars continuen la seva tasca de triangulació. Coraboeuf i Testu estableixen una estació d’observació al cim del Montcalm, a 3080 metres d’alçada i a tocar de la Pica d’Estats... i s’hi estàn 15 dies! Tota una gesta. Altres cartògrafs van ser Peytier i Hossard qui al 1825, i després de quatre intents, conquereixen el Balaitous i s’hi estàn 8 dies al seu cim de 3144 metres. Entre els anys 1849 i 1850 es va dur a terme una gran campanya topogràfica al Pirineu Oriental per la qual cosa es fan ascencions als pics del Gegant, el Puigmal, el Carlit i al Canigó.

El Pic Carlit des de Font Romeu

La Pique Longue, punt culminant del massís del Vignemale, va ser conquerit oficilament l’any 1837 per Henry Cazaux i Bernard Guillembert. Es dona el cas que Cazaux hi torna un any després amb dos guies i una dama anglesa, Anne Lister, escriptora i experta alpinista qui va pujar per la glacera amb un vestit i una capa, convertir-se així en la primera dona que va conquerir un gran cim pirinenc. Malauradament va morir dos anys més tard al Caucas a causa d’unes febres... En homenatge se li va dedicar un coll de muntanya.

Vista de la glacera del Vignemale

Miss Anne Lister (1791-1840)

Finalment al 1842, un militar rus, Plató de Tchihatcheff, i el botànic Albert de Franqueville, acompanyats del guia Jean Sors, conegut com Argarot, i dos caçadors, pugen per primer cop al punt culminant del Pirineu: l’Aneto. Franqueville bateja l’impressionant cresta cimera amb el nom de “pont de Mahoma” i aviat creuar aquest mal pas es converteix en una moda i un gran repte entre els aristòcrates i burgesos que s’allotjen al balneari de Luchon i tenen diners per pagar-se un guia que els acompanyi i asseguri amb una corda.

El “pont de Mahoma” vist des de l’avantcim

Moltes de les descripcions que es feien d’aquestes primeres conquestes als principals cims del Pirineu ens poden semblar avui dia puerils i exagerades, però no se’ls pot treure gens de mèrit car les condicions ambientals eren molt més dures que avui dia: les vies de comunicació eren molt precàries, les aproximacions als diferents massissos eren molt llargues perquè no hi havia refugis en condicions, el material de muntanya era pràcticament inexistent, i les glaceres estaven molt més desenvolupades i, per tant, eren més perilloses, i també estava el tema dels animals salvatges com ossos i llops...

La cara nord del Mont Perdut segons un dibuix 
de l’alpinista Franz Schrader (1844-1924)

La cara nord avui dia, observeu que 
ja no existeix la “cascada de seracs”

Els primers escrits espanyols sobre muntanyes del Pirineu es remunten al 1852 a càrrec de José Arrau. Aquests escrits van moure els primers muntanyencs catalans, fet que va culminar l’any 1876 amb la creació de la primera gran entitat excursionista de casa nostra: el Centre Excursionista de Catalunya. També al 1858 apareixen les primeres guies turístiques del Pirineu.

El 1856 l’anglès Henry Halkett conquereix el darrer dels grans cims pirinencs: el Posets i el 1863 el Cilindre de Marboré cau sota les botes de tot un comte d’origen irlandès: Henry Russell qui va escriure, de manera romàntica, sobre multitud d’ascencions, entre elles la conquesta de la Pica d’Estats, l’únic “tresmil” català, al 1864. A Russell no el movia cap afany científic, sinó simplement l’amor a les muntanyes, i per això es considerat el pare del pirineisme. Ell fou qui va obrir la porta a la sensibilitat dels poetes com Jacint Verdaguer que entre els anys 1879 i 1883 va recórrer el Pirineu per donar forma al poema Canigó, la seva obra mestra.

El comte Henry Patrick Marie Russell-Killough (1834-1909)

El Pic Russell, a tocar de l’Aneto

Al mateix temps que els pirineistes conquerien els cims del Pirineu, els geòlegs com Louis Cordier i Jean de Charpentier també es movien per les altures i per les valls per tal de desvetllar-ne els secrets de la seva formació...però aquesta ja és una altra història.

Bibliografia

• Marcos Feliu, La conquista del Pirineo, Ediciones C.D. Navarra, 1977

• Pere Santanach, Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes, Treballs del Museu Geològic de Barcelona, núm 21, pàg. 5-27, 2015

• Víctor Balaguer, Històries i llegendes, 1899, cap.”L’ascenció del rei Pere al llac del Canigó”, Diputació de Barcelona, 2002