El passat 22 d’abril, coincidint amb el Dia de la Terra i previ al dia de Sant Jordi, es va inaugurar oficialment el Jardí Geològic de la Zona Universitària de Barcelona, ubicat al carrer Menéndez Pelayo, tot al llarg de la façana principal de la facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona, perquè la Geologia és l’eina per poder “llegir” la Història, i les històries, del nostre planeta.
Joan Guàrdia,
rector de la UB, i David Escudé, regidor del districte de les Corts, van ser
els encarregats de “tallar la cinta” d’aquest espai que la premsa va qualificar
de “primer museu a l’aire lliure de Barcelona”, cosa que no és del tot certa ja
que el primer espai d’aquesta mena fou la col·lecció petrogràfica del Parc de
la Ciutadella, obra de Font i Sagué, que va existir entre els anys 1907 i 1929
i que fou vilment destruïda durant la dictadura de Primo de Rivera.
L’arquitecta
encarregada de dissenyar aquest jardí, Eliana Crubellati, assessorada pel
museòleg Jordi Vives i pel professorat de la facultat, ha distribuït l’espai en
quatre àmbits: el Temps Geològic, la Terra, el Tall Geològic, i els Recursos
Geològics. Així que aquest espai vol ser alguna cosa més que un “jardi de
roques” com els que hi ha al poble de Rubió, o a Platja d’Aro, o també a la Universitat de Girona, o el del Parc de la
Ciutadella que encara està en procés de restauració. Aquest de la UB és un projecte
ideat fa 20 anys pel aleshores degà de la facultat Miguel Ángel Cuevas qui volia
connectar, amb un espai públic i didàctic, la Universitat amb el barri de les
Corts però que, malauradament, no ha pogut veure acabat.
Al jardí es
pot accedir, des de la parada Palau Reial de la línia 3 del metro, tant pel
carrer Martí i Franquès com per l’avinguda Joan XXIII i, com la geologia,
aquesta exposició s’ha de llegir tant en vertical, als plafons, com en
horitzontal al paviment del passeig, ja que està carregada de subtils detalls.
Entrant per
Martí i Franquès, el primer que trobem és l’àmbit dedicat al Temps Geològic on un plafó, molt dens i
en català, ens assabenta del registre geològic; les etapes tectòniques; eons,
eres i períodes del temps geològic; l’escala magnetoestratigràfica; les èpoques
i esdeveniments globals com glaciacions, megavulcanisme, extincions globals, la
corba del CO2...
També hi ha mapes paleogeogràfics amb una estrella que indica la posició de la
Península Ibèrica en cada moment. I tot això acompanyat d’una pila de codis QR
que donen aquesta informació en altres idiomes.
Pel darrera
d’aquest plafó es dona informació general del què és el Sistema Terrestre,
aquest conjunt de factors que intervenen, de manera complexa i en canvi continu,
i que donen lloc als climes i relleus, damunt i dins dels quals vivim els
éssers vius... i valgui la redundància. Això dona una idea del complicat que
resulta fer qualsevol predicció...
Així, a
l’agradable ombra d’unes moreres que, segons com, complica el fer bones fotos,
comencem el nostre particular passeig per una mostra de roques de grans
dimensions dels darrers 600 Ma, ordenades cronològicament, de Catalunya encara
que també n’hi ha un parell procedents de Lleó. Cada roca, que té una cara
polida per poder copsar la seva textura, va acompanyada d’un plafó on s’informa
del seu nom, la localització dins d’un mapa, les seves principals
característiques, una foto, un codi QR, i qui va fer la donació. Totes les
roques tenen en comú que són molt resistents a l’erosió.
Aleshores és
quan també hem de mirar a terra ja que, sobre el paviment està gravat l’Era i
el Període de cada roca, a més de l’escala temporal, amb un recordatori de les
espècies animals més representatives, l’escala magnetoestratigràfica, si era un
període distensiu o compressiu... i tot això caminant en compte sobre un
enllosat de les roques corresponents a cada època.
A les escales
d’accés a la facultat hi ha un xic de coneixements geofísics: les capes de que
està composta, l’estudi dels sismes, els mecanismes de la tectònica de plaques,
i el geomagnetisme amb una representació del camp magnètic que sembla una obra
d’art modern.
Seguidament
ve un espectacular tall geològic de Catalunya, des del Pirineu fins a la costa,
que s’ha elaborat a partir dels talls ECORS (Estudi Continental i Oceànic per Reflexió i refracció Sismica)
i ESCI ((EStructures Corticals de la península Ibèrica), amb roques i materials de
diferents colors per representar cada època i on es poden reconèixer la Zona
Axial, els mantells inferiors de les Nogueres, Orri i Rialp, la Unitat
Sud-pirinenca Central (amb els mantells de Bóixols, Montsec, i Serres
Marginals), la Conca de l’Ebre, i la Serralada Costanera Catalana, amb un plafó
on s’explica tot.
També cal
mirar a terra on continuen les “arrels” del Pirineu, amb una roca carregada de
granats, que representa l’escorça inferior, i unes serpentinites que
representen el mantell litosfèric, separats per la discontinuïtat de Mohorovicic
(MOHO pels amics) descoberta pel sismòleg croat Andrija Mohorovic͂ic͗ el 1909.
Després de
quedar extasiats amb tan bellíssim tall, toca entrar a l’apartat dels Recursos
Geològics tot fent un repàs als principals processos que donen lloc a la
concentració dels elements sensibles dels quals depenem. Tota aquesta
informació està repartida entre plecs de metall i plafons escrits pel davant i
pel darrera. També hi ha grans roques, que representen cadascun dels processos,
entre les quals destaca un bloc de magnesita.
El passeig finalitza amb una reunió de tres grans columnes de basalt, extretes de la famosa pedrera de Can Saboia de Fogars de la Selva. La Universitat de Barcelona apel·la a la ciutadania per la conservació d'aquest espai tan singular....
I si no hem tingut prou de pedres, a tocar de la Diagonal, però lluny del seu brogit, hi ha els jardins de Jaume Vicens i Vives on es poden contemplar altres usos de les roques i aliatges com els diversos animals, repartits per tot el jardí, que Frederic Marès va esculpir en marbres, calcarenites, gresos, i bronze.
