Tal i com vam prometre en l’anterior capítol, retornem a Sant Llorenç de Montgai per continuar les nostres observacions del front sud-pirinenc a l'altre costat del riu Segre, però abans val la pena pujar a les restes del seu castell d’origen andalusí, bastit sobre un penyal rocós al qual només s’hi pot accedir a peu per un corriol que surt del darrera de l’estació del tren de la línia Lleida - la Pobla de Segur, més conegut com el Tren dels Llacs. Als peus del castell es troba l’ermita romànica de la Mare de Déu (s.XII-XIII) recentment restaurada.
Ermita i castell
es troben en plena carena de la Serra de Sant Cristòfol on afloren les calcàries
i calcarenites de l’Eocè inf.-mitjà, i els conglomerats discordants de l’Eocè
superior. El temple és d’una sola nau amb campanar d’espadanya i damunt la
porta, a la façana de ponent, hi ha una finestra geminada amb una columna i un
capitell que semblen extrets d’una altra construcció. També hi ha un sarcòfag
encastat al mur del sud.
Des de
l’ermita podem anar a llevant fins a una torre aïllada, de planta quadrada, situada
al final de la cresta calcària i que té enlairades vistes de tot aquest
enrevessat sector, dominat pels estrats
verticals i de recorregut sinuós. Des d’aquí la vista s’estén fins al Munt de
Montsonís, a l’extrem oriental del mantell de les Serres Marginals.
Feta aquesta
visita, continuem el nostre itinerari sortint de Sant Llorenç de
Montgai en direcció a Balaguer per fer
parada al petit poble de Gerb, arraulit sota una cinglera de guixos i a la sortida
del Barranc de Macip (o Masip), el qual divideix aquest cingle en dos turons:
el Mirador de Fues i el turó del castell.
L’any 2022
aquest poble va ser notícia pel moviment d’una gran roca del turó del castell
(dita Penya de l’Espígol) que
amenaçava de caure sobre una part de la població. Es va haver de consolidar la
roca i col·locar-hi uns sensors i una sirena que avisaria en cas de nous
moviments. Més recentment, concretament el passat 28 de gener, unes grans
roques de sota el Mirador de Fues van caure a la carretera sense provocar més
danys...I és que ens trobem al nucli del conegut com Anticlinal de Balaguer on afloren aquests guixos (amb alguna
intercalació d’argiles i gresos) de l’Eocè superior-Oligocè, uns materials molt
tous i erosionables que tendeixen a esllavissar-se amb facilitat. Aquest
anticlinal complex ja el vam observar al poble de Cubells.
Sortint del
poble per la carretera LV-9046 en direcció Vilanova de la Sal, podem veure
aquests guixos i gresos als talussos fent uns metres d’una pista que segueix el
curs del Barranc de Macip aigües amunt.
Retornem per
la mateixa pista a la carretera LV-9046 on, poc més enllà, trobem l’àrea de
lleure del pla de la Pedrera. Aquí un plafó informatiu ens assabenta de la
història, i de la seva fauna i flora gipsícola adaptada i protegida, així com
també recomana una sèrie d’itineraris a peu per conèixer aquesta zona.
Nosaltres
prenem el sender que, seguint una carena cap al nord, puja a la Serra de la
Mora tot travessant el front sud-pirinenc, el qual s’evidencia per l’aflorament
dels guixos vermells de la fàcies Keuper, els quals ocupen la base de
l’encavalcament de les Serres Marginals. Des del capdamunt d’aquesta serra
gaudim d’extenses vistes cap a la Conca de l’Ebre.
Pel mateix
camí retornem a l’àrea de lleure des d’on podem pujar al Tossal de la Pedrera
que també és un excel·lent mirador. Aquí s’hi han restaurat una sèrie de
trinxeres, amb plafons informatius, pertanyents a un altre “front”, el que hi
va haver per aquests topants l’any 1938 durant la Guerra Civil: el Front del Segre, tal i com ho
testimonien les restes de trinxeres repartides arreu, tot ocupant els turons
més prominents.
Seguint la
carena principal, i al caire del cingle, podem anar fins al seu extrem on es
troben les restes del castell de Gerb de possible origen andalusí ja que
controlava el pas entre Balaguer i Àger. D’aquest castell se’n té notícia a
partir del s.XI quan Gerb era la capital del Comtat d’Urgell fins a la conquesta
de Balaguer al s. XII, moment en que s’hi va traslladar la capital. Des d’aquí
podem observar la línia que marca el front sud-pirinenc.
Baixem del
turó per un sender del vessant oest tot travessant diverses restes
d’edificacions de l’antic poble de Gerb, conegut com Gerb Vell. Així desemboquem de nou a la carretera LV-9046, a l’alçada
de la pista que s’endinsa al Barranc de Macip on hem començat aquesta
exploració. Per continuar les nostres observacions d’aquest sector, dominat per
les calcàries i calcarenites de l’Eocè inferior i mitjà, ens haurem de
desplaçar fins a Vilanova de la Sal.
Abans aquest
poble era conegut amb el nom de Vilanova de Privà ja que era un agregat de
l’antic poble medieval de Privà, situat al cim del puig de Privà a mig aire del
vessant oest del Mont-roig. D’aquest antic poble només se’n conserven els murs
d’alguns habitatges, restes del seu castell, i les ruïnes de la magnífica
església de transició del romànic al gòtic de Santa Margarida. Però arran de
l’explotació de les salines, que ja vam visitar al seu dia,
el nou poble se’l coneix com Vilanova de la Sal.
Des d’aquí
farem un recorregut circular a peu que ens portarà al punt culminant de la
serra de Sant Malet des d’on tindrem bones vistes dels voltants de Vilanova de
la Sal. Així que sortirem del costat de l’església de Santa Maria, d’origen
suposadament romànic però molt modificada per les diverses reformes que s’hi
van fer els segles XVIII i XIX, i creuarem el poble en direcció sud.
Per una pista
molt costeruda ens enfilem ràpidament fins a un pal indicador on, per un
moment, deixarem la pista per prendre un corriol que segueix pujant fins al cim
de la Serra de Malet coronat per les restes de l’ermita romànica de Sant Miquel
de Privà, les quals es troben damunt d’un paquet de calcàries del Cretaci
superior que afloren per virtut d’una escata encavalcant relacionada, potser,
amb l’emplaçament del diapir de les Avellanes.
Des del
capdamunt de la serra es pot veure, cap a l’oest, el sinclinal d’Os de Balaguer i, entre el bosc, es veu el campanar del monestir de Santa
Maria de Bellpuig. Cap al nord tenim el Montsec d’Ares i de Rúbies (o de Meià)
separats pel congost de Terradets i, sobre el vessant ponentí del Mont-roig,
també podem veure el Puig de Privà, amb la seva gran i blanca església de Santa
Margarida. Als nostres peus s’estenen un munt de camps de conreu damunt el
diapir de les Avellanes.
Fetes aquestes
observacions, retornem pel mateix camí i continuem l’ítinerari tot planejant
per la pista que finalitza en una esplanada on, sota una balma, tenim l’ermita troglodítica
de Sant Cap, curiós nom amb que es coneix popularment a Joan d’Organyà, qui va
ser el primer prior del monestir de Bellpuig tot i que sempre va viure i morir
en aquesta ermita on va ser enterrat. La gent dels voltants sempre li ha tingut
molta devoció i en veneraven el seu crani (cap) en els seus pelegrinatges a
l’ermita.
L’ermita està
bastida sota un paquet de calcàries abalmades gràcies a l’erosió de les argiles
i guixos de la fàcies Keuper que tenen a sota, car que es tracta d’una
d’aquestes petites escates encavalcants.
Des d’aquí
podem tornar a Vilanova de la Sal pel mateix camí d’anada, però també podem
tornar per un corriol que passa entre la serra de Sant Malet i la Devesa, tot
fent un petit recorregut circular amb bones vistes a ponent i on veiem aflorar
les calcàries d’alveolines de l’Eocè inferior.
En aquest
itinerari diem adéu al Mont-roig, serra que ens ha estat acompanyant al llarg
de molts itineraris però que ara ens acomiadem definitivament ja que, per
continuar les nostres observacions del límit meridional del mantell de les
Serres Marginals, ens traslladarem a Balaguer per seguir el front sud-pirinenc
per l’exterior i en direcció a ponent.
