Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 22 de juliol de 2019

Mn Francesc Nicolau: Un púlsar binari molt interessant


Ja fa més de 50 anys que es van descobrir aquesta mena d’astres que es denominen púlsars, i va ser de la mà de Jocelyn Bell Burnell, aleshores una jove graduada en Física que treballava a Cambridge a les ordres d’Anthony Hewish. Estaven estudiant radiofonts celestes quan Jocelyn detectà una radiació molt estranya: cada poc més d’un segon arribava al detector un bip (o pulsació) 3 centèsimes de segon de durada. Què serà?

Jocelyn B. Burnell en l'època del decobriment dels púlsars

Revisant altres registres trobaren tres casos més, amb una pulsació semblant. El director Hewish va decidir publicar la troballa: era el 9 de febrer de 1968 i se’ls anomenà Pulsating Radio Surces, abreujadament “púlsars”.

Els púlsars són astres molt especials. La interpretació és que són estrelles d’una massa inferior a 2,3 masses solars i que han col·lapsat. Degut al fet de no tenir suficient massa, no han esdevingut un forat negre sinó una estrella del tipus de les neutròniques, és a dir, formades per una massa de neutrons molt concentrats i d’un diàmetre de només 10-20 Km, cosa que dona a la seva matèria una densitat de milions de tones per centímetre cúbic. I la causa de les pulsacions que fan és perquè giravolten rapidíssimament tot emetent una radiació electromagnètica que, si arriba a nosaltres, és captada com un bip ràpid.


Actualment passen de 2.600 els púlsars registrats a la nostra Via Làctia, i un de molt interessant és el que ha motivat un article aparegut a la revista Investigación y Ciencia firmat per tres autors: Manuel Linares (de la Universitat Politècnica de Catalunya), i Tariq Shabas i Jorge Casares (tots dos de l’Institut d’Astrofísica de Canàries). Es tracta del PSR J2215+5135 i és interessant per dos motius: és un púlsar de massa molt alta, ja que arriba a 2,3 masses solars, i és binari, o sigui, que té una estrella companya que és molt semblant al Sol. El púlsar és rapidíssim ja que fa 380 voltes per segon, i en unes 4 hores els dos atres fan una revolució entorn del seu centre de gravetat.

Recreació del púlsar binari PSR J2215-5135

Aplicant un sistema, ideat per aquests autors, s’han pogut calcular les masses tan del púlsar com de l’estrella que l’acompanya, cosa molt dificil d’aconseguir perquè la intensa llum de l’estrella companya, combinat amb la brillantor anormal del púlsar (que té una part molt il·luminada i una de més fosca), en complicava els càlculs fets a partir de la llei newtoniana, i per això el centre de gravetat dels dos astres no coincidia amb el de la lluminositat global. Un cop resolt el problema ja han pogut enunciar els resultats, amb tot detall, d’aquest nou púlsar tan especial.

dimarts, 16 de juliol de 2019

Mn. Francesc Nicolau: El nou telescopi espacial CHEOPS


En principi està previst el seu llançament a l’espai el proper 15 d’octubre i és un projecte portat a terme per l’Agència Espacial Europea (ESA). Són astrònoms suïssos els qui han pres la principal responsabilitat de la construcció d’aquest complex satèl·lit que s’ha anomenat CHEOPS (de l’anglès CHaracteristing ExOPlanet Salellite), però ara que ja està construït el tenim a les instal·lacions d’Airbus de Madrid esperant ser traslladat a Kourou, a la Guaiana Francesa, per la seu llançament.

El salèl·lit CHEOPS esperant ser traslladat a Kourou

Cal fer notar que l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) hi participa com a membre del comitè científic que selecciona els objectius que ha de seguir aquest enginy. I quin és l’objectiu primer? No és descobrir nous exoplanetes, sinó ampliar els coneixements dels que ja es coneixen. La previsió és que estudiï uns 350 exoplanetes durant un període de tres anys i mig, si bé el seu treball pot durar més d’una dècada si no hi ha cap problema important inesperat.

Recreació del CHEOPS en plena feina

Ignasi Ribas, director de l’IEEC ens diu que «volem entendre millor com es formen, com són i com evolucionen els planetes d’altres estrelles. Per això mirarem allà on sabem que n’hi ha, i refinarem els coneixements per contrastar-los amb els models teòrics»

Ignasi Ribas, director de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya

El CHEOPS porta un telescopi que té una lent de 30 cm de diàmetre, i se situarà a uns 700 km de la Terra. Amb tot això anirà observant l’entorn de les estrelles que se li ordenin des del la instal·lació terrestre. Un dels objectius és l’estrella 55 de Càncer que té un planeta que és com una superterra molt calenta i es tracta de veure com s’altera al llarg del temps. També serà interessant l’observació dels que tenen òrbites excèntriques, i un punt a tenir molt en compte serà el trànsit del planeta per davant la seva estrella, amb el qual s’obtindrà mesures precises de la seva grandària. Els astrofísics de l’ESA estan molt entusiasmats en aquest projecte que serà font de nous coneixements astronòmics. Tot sigui pel progrés de la ciència!

dimarts, 9 de juliol de 2019

Mn. Francesc Nicolau: Una troballa arqueològica important al Pirineu


No sé si coneixeu una cavitat anomenada cova de l’Home Mort, situada a 1170 m d’alçada a la vall de Siarb (Pallars Sobirà). Va ser descoberta fa poc més d’una dècada per un veí de Soriguera i no sabem l’origen del nom amb què es va designar. El 2008 l’ajuntament d’aquesta localitat pirinenca en prengué constància i en feu una documentació arqueològica per haver-hi vist indicis d’ocupació humana, però no va ser fins al 2017 que el Grup d’Arqueologia d’Alta Muntanya començà a fer-hi excavacions i es trobà amb una sorpresa molt important.

Tasques d'excavació a la cova de l'Home Mort de Soriguera

Aquella cavitat havia estat un cementiri i s’hi trobaren restes humanes d’almenys set individus de diverses edats: nens, joves i adults, a part d’haver-hi diverses eines i utensilis de ceràmica antiga. Ub dels interessats en l’estudi del que s’anava trobant va ser el professor del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ermengol Gassiot, que considerà que es tractava d’una troballa importantíssima.

El professor i sindicalista Ermengol Gassiot i Ballbé

S’hi aplicà el mètode que es fa servir per a datar restes orgàniques a alguns ossos trobats i resultà que la seva antiguitat ronda els 3.500 anys (mitjans Edat del Bronze) i això les converteix en les restes humanes documentades més antigues del Pallars Sobirà. També es veié que entre els individus hi havia diferències de fins 120 anys, i això vol dir que la utilització d’aquest cementiri va durar, com a mínim, aquesta xifra d’anys.

No es coneixia fins ara cap enterrament d’aquest tipus a casa nostra i en tan bon estat de conservació. I, és clar, l’ajuntament no vol que la cosa s’acabi aquí. El seu alcalde Josep Ramon Fontavila ja ha parlat amb amb els encarregats del Parc de l’Alt Pirineu per buscar finançament i prosseguir amb l’investigació, i així conèixer més detalls d’aquells pobladors del Pirineu d’ara fa tres mil·lenis i mig. Ja ens en diran alguna cosa més!

divendres, 28 de juny de 2019

Mn. Francesc Nicolau: La primera fotografia d'un forat negre


Va ser la notícia científica més rellevant d’aquesta passada primavera perquè els mitjans de comunicació li van donar molt de relleu: l’observació astronòmica d’una cosa que ja era tinguda per certa i que, a més, per primer cop se n’obtenia una fotografia d’aquest tipus d’astres.  Va ser la confirmació de l’existència dels dits “forats negres”.


La seva història és ben interessant i comença el 1783 quan l’anglès John Michell es plantejà la qüestió de la possibilitat de l’existència d’una estrella que fos tan enorme (o massiva) que, per tenir una velocitat de fuga superior als 300.000 Km/s, no pogués emetre llum. Recordeu que per “velocitat de fuga” s’entén la velocitat que li cal a un objecte per poder escapar de la seva gravetat; la “velocitat de fuga” de la Terra és de 11,2 Km/s i la del Sol 618 Km/s.


Però fins al 1916 no es tornà a parlar d’aquesta qüestió, quan Karl Schwarzschild planteja la mida del radi que hauria de tenir un astre d’aquesta mena, i li surt de 20 Km per una massa 7 vegades superior a la del Sol, cosa que no es veu possible. El 1939, amb consideracions relativistes, Robert Oppenheimer i Hartland Snyder publiquen que una estrella de més de 3,5 masses solars ha d’acabar col·lapsant-se gravitacionalment i arribar a tenir una densitat altíssima, o sigui, esdevenir el que ara en diem un forat negre (en angès black hole, nom donat per John Wheeler el 1968). Ara bé: és possible un col·lapse tan fort d’una estrella? Consideracions relativistes duien que sí, però no els podem observar perquè no emeten llum.

Ara bé, l’estudi de la constitució de les galàxies (sobretot després de la descoberta dels quàsars, que són nuclis molt actius de galàxies molt llunyanes) ha arribat a la conclusió que totes les galàxies han de tenir en el seu nucli un gran forat negre. Els càlculs ho demostren, cosa que ens ofereix una altra realitat important des del punt de vista astronòmic: concretament, la nostra galàxia l’ha de tenir també, i és de 4,3 milions de vegades la massa del Sol.

La galàxia M87

La galàxia M87 té un forat negre molt més gran, de 6.500 milions de masses solars, que no es podia “veure” però sí es podia observar el que passa al seu entorn i això és el que ha fet el consorci Event Horizon Telescope (EHT), que ha fet servir vuit telescopis de 4 continents (a Espanya el de Sierra Nevada), i ha aconseguit la imatge que va publicar la premsa dels voltants del forat negre nuclear de la M87, que es troba a 55 milions d’anys llum de nosatres.

No és, pròpiament, la foto del forat negre (invisible, es clar) però sí del que passa al seu entorn: gas còsmic i estrelles que giren a velocitats altíssimes per la gran gravetat que els afecta, i que acaben essent engolides per aquella enorme massa. Tal i com ja estava previst pels càlculs que se n’havien fet. 

dijous, 20 de juny de 2019

Amics del Museu: Scripta XXIV


S’acaba de publicar el número 24 de la revista Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis (més coneguda com l’Scripta) de la sèrie Paleontològica, amb quatre articles de braquiòpodes i un sobre la col·lecció Villalta.

Portada. Foto: José Francisco Carrasco

El primer dels cinc articles, del qual en són autors els Drs Sebatián Calzada i Antonio Abad,  és un recordatori sobre el lloc on està dipositada la col·lecció Fernández de Villalta i de com es desprén que tres exemplars són holotips dipositats al Museu.

En següent article, signat conjuntament per Sebastiàn Calzada i Juan Corbacho,es cita la població d’Alentorn (Lleida) com una nova localitat per al braquiòpode del Cretaci superior Viarhynchia cerdanyolae.

Del tercer treball en són autors el Sebastián Calzada i José Francisco Carrasco i en ell s’estudien alguns braquiòpodes i bivalves procedents del Toarcià D’Alòs de Balaguer. Entre ells hi ha un gènere de bivalve, Pterocardia,  que es cita per primer cop a Espanya.

El quart article, signat pels mateixos autors, es senyala Figols-Alinyà (Lleida) com una nova localitat per a uns quants braquiòpodes del Toarcià (Juràssic inf.) entre els quals hi destaca Telothyris jauberti.


En el cinquè i darrer treball, signat per Sebastián Calzada i Eduvigis Moreno, es cita la població de Cabanes (Castelló) com a nova localitat per al braquiòpode del Cretaci inferior Psilothyris corbachoi.


Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, sèrie Paleontològica, és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i de l’Associació d’Amics del Museu, i on es recullen els treballs d’aquest museu, éssent el director d’aquesta publicació el Sr.José Francisco Carrasco i la seva secretària la Sra. Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es i per a comandes i tarifes: almeracomas@hotmail.com

dimarts, 11 de juny de 2019

Amics del Museu: Sortida dels Amics a Vilanova de Meià


Després d’haver donat un extens cop d’ull al Montsec de Meià, no podíem marxar de Vilanova de Meià sense visitar el seu recentment reinaugurat Centre d’Interpretació del Montsec de Meià; i diem això perquè aquest centre ja es va obrir al públic l’any 2015, però darrerament s’hi han estat fent obres de cara a una futura ampliació de les seves instal·lacions.


Així que el primer dia d’aquest mes de juny, ens reunim uns quants “Amics” en un bar del nucli de Vilanova de Meià. Després d’un bon esmorzar, i com que encara és aviat, anem tots plegats a fer un tomb pels carrerons estrets, costeruts i plens d’història del seu casc antic on, en un dia tan calorós com avui, s’agraeix la seva ombra.

Entrem a Vilanova de Meià per una porta gòtica...

...i recorrem el seu casc antic...

...ple d’ombrívols carrers

 Així anem fins assolir el punt més alt, la plaça de l’Ereta, on s’asseu la magnífica església dedicada a Sant Salvador, obra feta entre els segles XIII i XV, amb una portalada romànica al mur de migdia, i la gran portalada gòtica a la façana de ponent.

Arribem al capdamunt on s’aixeca l’església de Sant Salvador

Portalada gòtica a la façana de ponent

Quan s’acosta l’hora de la visita, anem baixant cap a l’edifici que alberga el Centre d’Interpretació, situat just sota l’Ajuntament, on ens espera la Sra. Iolanda Masanés qui ens farà de guia de l’exposició.

Nou cartell que anuncia l’exposició

Ens reunim a la porta d’entrada del Centre

Conjunt de vitrines amb fòssils

L’exposició, al dia d’avui, consta d’una sala que acull vuit vitrines amb fòssils (del Montsec i d’altres indrets) procedents de la col·lecció particular del Sr. Manuel Garcia Juárez i curosament triats pel Sr. Antoni Lacasa, consoci de la nostra Associació d’Amics del Museu del Seminari de Barcelona; així com també hi ha una vitrina amb imporants minerals donats al Centre d’Interpretació pel Dr. Josep M. Mata-Perelló.

La vitrina dels minerals

Després de fer mil preguntes a la nostra guia, la Iolanda comença la visita pròpiament dita amb una sèrie d’explicacions generals de com i qui va recol·lectar el material que s’hi mostra i de com ha arribat fins aquí, tot mostrant-nos un plafó d’agraïment a la família Garcia-Castellanos per la cessió dels fòssils que conformen el gruix de l’exposició.

Plafó d’agraïment 

Comença la visita

Feta aquesta introducció, la Iolanda ens mostra la primera de les vitrines dedicada al Paleozoic on es poden veure fòssils, suposadament del Carbonífer, tan representatius d’aquella època com falgueres, graptòlits i trilobits.

Observant els fòssils del Paleozoic

Seguidament passem a observar la resta de vitrines que contenen fòssils del Mesozoic i Cenozoic, de preocedències diverses i separats per tipus: lamel·libranquis, braquiòpodes, coralls, equínids, gasteròpodes i cefalòpodes, amb explicacions de les característiques principals dels animals que es mostren. Tots els exemplars procedents del Montsec, però, estan degudament classificats i localitzats.

Vitrina dedicada als braquiòpodes i lamel·libranquis 

La vitrina dels coralls...

... i la dels gasteròpodes

Plafons explicatius

Magnífics exemplars de coralls del Montsec

Com que es tracta d’una exposició sobretot dedicada a les escoles, a la vitrina dels cefalòpodes, i per tal d’evitar que els nens confonguin els ammonits amb cargols, es procura comparar el material fòssil amb models i imatges.

Vitrina dels cefalòpodes

Tot seguit passem a observar la “joia de la corona”, una vitrina dedicada a la Pedrera de Meià, el més gran prodigi de la regió, i que en el futur tindrà tota una sala per ella sola. D’aquesta pedrera s’hi havien extret lloses per a fer-ne litografies, però aviat, a més, va ser considerada un jaciment paleontològic de primer ordre en aparèixer exemplars de fòssils en extraordinàries condicions de conservació.

Passem a observar la vitrina dedicada a la Pedrera de Meià


Entre tot el material que s’hi mostra, crida l’atenció una magnífica rèplica d’un exemplar complet del petit cocodril dit Montsecosuchus depereti, l’original del qual es conserva al Museu de Geologia de Barcelona o Museu Blau. 

Rèplica del famós Montsecosuchus depereti del Cretaci inferior

També són molt destacables els exemplars de flora fòssil corresponents a una de les angiospermes més antigues del món: Montsechia vidali. També podem observar magnífics exemplars de peixos Ascalabos, i quan els fòssils són difícils de veure, unes fletxes ens ajuden a orientar-nos.

Lloses amb impressions de Montsechia vidali 

Les fletxes ens ajuden a fixar la vista 


A la vitrina també es mostren moltes fotografies de l’època de l’explotació de la pedrera i una acció de l’empresa Calizas Litográficas SA. A un costat de la vitrina està per penjar un quadre de grans dimensions on es recrea l’ambient lacustre on es van dipositar aquestes calcàries litogràfiques, amb els seus animals i plantes més característics.

Representació de l’ambient lacustre de la Pedrera de Meià

També podem donar un cop d’ull a l’exemplar del llibre De la litografia a la paleontologia d’Antoni Lacasa on, a més d’explicar-nos la història de la pedrera, hi apareixen moltes imatges d’extraordinaris fòssils trobats a la pedrera.

Portada del llibre

Finalment donem un extens cop d’ull a la vitrina dels minerals on hi ha notables exemplars procedents de Catalunya així com també d’altres llocs de la península, tots degudament agrupats i classificats.



Abans de marxar, però, la Iolanda ens convida a donar un cop d’ull a la que serà la nova sala d’exposicions en un futur que, esperem, sigui proper. També ens apropem a una taula a recollir alguns fulletons informatius sobre les característiques d’aquesta exposició i sobre el Geoparc Mundial Conca de Tremp-Montsec. Sabent que els Amics tenim un blog, la Iolanda ens fa entrega d’uns quants exemplars de la revista trimestral Lo Pas Nou, que edita l’Ajuntament de Vilanova de Meià i que està oberta a tothom qui vulgui publicar coses relacionades amb la vall de Meià i el Montsec.

D’una taula recollim alguns fulletons informatius


Portada de la revista Lo Pas Nou

Després d’agrair i acomiadar-nos de la Iolanda Masanés, amb la promesa de tornar quan s’inauguri l’ampliació de l’exposició, anem a fer un dinar de “picnic” a la font de la Figuera, just a a l’entrada del congost del Pas Nou. Però abans per la carretera fem algunes parades per observar les calcàries i dolomies del Juràssic, així com també la boca nord del túnel que cobria el riu Boix on es va construir una esplanada artificial per a carregar els camions amb el carbó que s’extreia de la mina del Reguer.

Aspecte de la boca nord del túnel sobre el riu Boix


Picnic a la fresca de la font de la Figuera

En acabat el dinar, i com el dia s'allarga molt, de tornada a Vilanova encara tenim temps d’anar a veure el dolmen de Son Joaquim, situat a tocar de la pista que puja al castell de Meià. Entre els camps de conreu ben verds podem veure com floreixen les roselles (Papaver rhoeas) i la bonica jonça (Aphyllanthes monspeliensis).

 Dolmen de Son Joaquim 

Roselles

Jonça

Després anem a fer el café a un bar de Vilanova que, per sorpresa nostra, llueix un magnífic plafó amb totes les vies d’escalada que ratllen la famosa paret sud de la Roca dels Arcs, inconfusible obra del prestigiós escalador Armand Ballart.

Plafó de ressenyes d’escalada

Mots encreuats a les façanes de Gàrzola

I com que encara tenim temps, els que quedem aprofitem per arribar-nos fins al petit poble de Gàrzola, a la sortida de la vall de Meià, on l’Associació #GZL Cultura, tot utilitzant la fòrmula d’un conegut joc de mots encreuats, vol promocionar l’ús d’antigues paraules pròpies de la Noguera amb la instal·lació de l’obra Paraules de la nostra terra a les façanes d’algunes cases del poble. Nosaltres per la nostra part, després d’haver anat pels carrers de Gàrzola “caçant” paraules, ara sí, donem per finalitzada aquesta sortida i ens acomiadem fins a la propera!

Fotos: Agustí Asensi, Isabel Benet i Ventu Amorós
Per anar al lloc web del Centre d’Interpretació del Montsec de Meià, ciqueu aquí.