Al Centre Martorell d’Exposicions del Parc
de la Ciutadella de Barcelona, s’hi fa una interessant exposició amb el
suggerent títol de “La invenció del temps”, la qual comença amb una pregunta: Què
és el temps?
Aquesta
mostra ens convida a reflexionar sobre aquest concepte tan proper i, alhora,
tan misteriós, i per donar-hi una resposta satisfactòria s’han habilitat les
dues sales d’exposició de manera que la Sala de Muntanya (Sala 1) s’hi mostra
el temps tal i com el percebem els éssers vius que poblem la Terra, i per això
l’accés a la sala es fa a través d’un passadís fosc i corbat on s’hi projecta des
del Big Bang (quan s’inicia el temps) fins a la formació del nostre sistema
solar.
Així entrem a
l’espai de la sala, de recorregut lineal, on es relaciona l’evolució de la
Terra i l’evolució dels éssers vius, amb grans plafons (en tres idiomes),
vitrines amb exemplars originals i diverses reproduccions, experiències, i pantalles
tàctils que fan les delícies dels més menuts (i dels no tan menuts, també...).
D’aquesta manera es fa un repàs de com han anat canviant les condicions del
planeta fins a permetre l’establiment d’organismes complexos, amb capacitat de
predir el futur a partir d’experiències del passat. I, per no perdre’ns, les
parets estan ribetejades amb una escala temporal.
Paley,
Darwin, Lyell, Huxley, van ser els abanderats dels nous pensaments
evolucionistes: que tots venim d’un organisme ancestral i que no podem fer
reviure essers ja extingits, per això també se’ls dedica un espai a
l’exposició.
Dins d’aquest
apartat s’analitza l’evolució de l’espècie humana, el seu art, i la seva tecnologia
primitiva. Som el darrer “mono” que ha arribat a la Terra amb consciència del
pas del temps, el que es qualifica de “el temps mental”.
Tot seguit
s’arriba a la percepció del temps en el cervell, la imaginació, la memòria i on
resideixen, i també les malalties que afecten aquest òrgan que és la nostra identitat
i el que ens proporciona la consciència que tot el que té un inici té un final.
Aquí hi ha un interessant autoretrat de Sergi Cadenas que va envellint a mesura
que hi passem pel davant... però també podem tornar enrere i veure’l com
rejoveneix, tal i com fan les meduses però sense ser-ne conscients.
La segona
sala (o Sala de Mar) està dedicada a l’afany dels humans per mesurar el temps
des de “temps immemorials”, amb la construcció de rellotges de sol, de sorra,
d’aigua... per tal de confeccionar calendaris de tota mena i així calcular les
millors èpoques per a la sembra i la collita. Una interessant pantalla
trasllada qualsevol data que escollim a diferents calendaris de diverses
cultures.
A partir del
descobriment del moviment oscil·lant d’un pèndol, es van poder fabricar
rellotges més precisos amb els quals Newton va poder establir el concepte de
“temps absolut”, cosa que va demostrar Halley amb la predicció del retorn del
cometa que porta el seu nom. Cada secció té una prestatgeria amb els títols de
les lectures més emblemàtiques de cada època, amb frases escollides de cada
autor.
Però a partir
d’aquí les coses es comencen a complicar amb els conceptes d’entropia i de
l’espaitemps. Amb aquest darrer, Einstein, a principis del s.XX, va sacsejar la
física clàssica tot anunciant que el temps no és en absolut “absolut” sinó que
és relatiu i que no avança igual per a tothom perquè és una dimensió que,
juntament amb l’espai de tres dimensions, formen una “xarxa” que es deforma amb
la massa, cosa que es va demostrar amb el descobriment dels forats negres i la detecció de les ones gravitacionals .
Tot això dona
ales a la imaginació i al naixement de la ciència-ficció, que és la darrera
secció de l’exposició i on hi destaca una reproducció de la màquina del temps
que apareix a la pel·lícula The time
machine del 1960 basada en la novel·la de H.G. Wells. També en l’art, la
música i la dansa s'explora aquesta font d’inspiració tan fugissera.
Avui impera
la teoria del caos determinista, això és, sistemes que a priori segueixen lleis
fixes, poden arribar a tenir comportaments imprevisibles a llarg termini pel
“problema dels tres cossos”, cosa que va fer trontollar la visió clàssica d’un
món totalment previsible. En un plafó apareixen unes quantes elucubracions de
què hauria passat si...? Totes elles desemboquen en una sola solució: cadascú
de nosaltres no hauríem nascut. Ens ha tocat la loteria universal.
L’exposició,
que comença amb una pregunta enigmàtica, acaba també amb una altra pregunta
encara més inquietant i que acaba per aclaparar-nos: existeix el temps? El
temps, a hores d’ara, continua essent un misteri....
NOTA: Aquesta
exposició s’hi estarà al Centre Martorell d’Exposicions fins al setembre del
2027.... pot semblar molt de temps, però no us adormiu que el temps passa
volant!!!
