Després de veure l’extrem occidental del mantell de les Serres Marginals en terres aragoneses, ara toca veure el seu extrem oriental el qual es desenvolupa entre les poblacions d’Artesa de Segre i Oliana, aquesta darrera situada just a l’entrada del congost homònim i als peus de la Serra d’Aubenç.
En anteriors capítols d’aquesta història ja vam veure alguns aspectes
d’aquest extrem, sobretot quan vam visitar el turó de Lo Castellot (o Sagrat
Cor) al voltant del qual es troba la població d’Artesa de Segre i on aflora un
retall del mantell de les Serres Marginals format, sobretot, per materials del
Triàsic superior (fàcies Keuper) i unes calcàries juràssiques i del Cretaci
superior. Aquestes darreres formen el característic monòlit del Roc del Cudós, al peu del qual es troba l’encavalcament.
Per una pista
cimentada es pot accedir al cim del turó del Castellot situat a 470 metres
d’alçada, veritable mirador d’aquest sector. Pels voltants del cim encara es
conserven alguns murs i una cisterna que, sembla ser, son les restes de l’antic
castell d’Artesa de Segre. Al 1964 es va inaugurar un gran monument al Sagrat
Cor situat sobre una antiga edificació de ciment, que sembla un búnquer o la
plataforma d’una bateria antiaèria, però que es podria haver construït sobre
les restes d’una antiga torre islàmica. De fet es pensa que aquest antic
castell tenia tres torres representades en un relleu de ferro on s’indiquen els
punts cardinals. Actualment, acompanyant el Sagrat Cor hi ha un munt d’antenes
de telecomunicacions.
Des d’aquest
punt privilegiat podem observar com els relleus que ens tanquen l’horitzó pel
nord, i que arriben a la plana de manera obliqua, queden bruscament
interromputs per una línia tectònica la qual aprofita el riu Segre per excavar
el seu curs erràtic.
A aquesta
línia tectònica, de direcció SW-NE, se la coneix com falla (o accidents) del
Segre la qual deixa, al llarg del seu traçat de 40 Km, tot un rosari de relleus
on afloren materials mesozoics aïllats entre els materials cenozoics de la
conca d’avantpaís i que seran l’objectiu dels darrers capítols dedicats al
mantell de les Serres Marginals.
Encara que
aquests afloraments aïllats formen tot un conjunt, els veurem en dos capítols
diferents perquè les seves característiques també ho són. Així aquest primer
capítol el dedicarem a l’observació dels afloraments més propers a Artesa de
Segre com són els del nord de Baldomar, els de la Muntanya de Sant Ermengol al
nord d’Alentorn, la muntanya de Montmagastre, i l’aflorament dels voltants de
Bellfort, els quals se’ls considera d’origen diapíric.
Per a fer
algunes modestes observacions d’aquesta complicada i controvertida estructura
tectònica, anirem primer cap al petit nucli de Clua de Meià (o simplement Clua)
entaforat enmig d’un vistós congost del vessant sud de Sant Mamet format per
les calcàries del Paleocè i els conglomerats oligocens.
Per anar-hi
ens caldrà prendre l’estreta carretera que des d’Artesa es dirigeix a Baldomar,
tot creuant les seves conegudes vinyes de la DO Costers del Segre. Des d’aquest
poble surt una pista asfaltada que, seguint el curs del riu Boix aigües amunt,
es dirigeix cap a Clua.
Pels marges
d’aquesta estreta carretera van aflorant els guixos i calcàries de la fàcies
Keuper del vessant est de la Serra Grossa, responsables de l’estructura en
forma de diapir d’aquest petit aflorament. Passada la font de la Trilla, la
carretera deixa el curs del riu Boix i s’endinsa al barranc de Clua obert als
conglomerats oligocens tot deixant a mà dreta la pista que puja a la Vall
d’Ariet, la qual ja vam visitar en les nostres incursions a la vall de Meià.
Aquest poblet
arraulit al voltant de l’església de Sant Julià, d’origen romànic però
reconstruïda en època barroca, va quedar abandonat l’any 1960 però als anys 70
s’hi van instal·lar un grup de joves que, des d’aleshores, l’han anat recuperant.
Damunt del poble hi ha les restes del castell de Clua bastit a l’interior d’una
balma a mig aire del cingle conglomeràtic que el domina i del qual se’n té
notícia a partir del 1059.
Des de Clua
surt una pista, només apta per tots terrenys, que es dirigeix a Gàrzola i a la
carretera que puja a Vilanova de Meià, però nosaltres retornem a Baldomar i a
Artesa per prendre la carretera que, creuant el riu Segre pel Pont d’Alentorn
puja a Vilanova de Meià. Per aquesta carretera es travessa el vessant est de la
Muntanya de Sant Ermengol on aflora el Cretaci superior abans d’arribar a
Gàrzola. Però sens dubte l’aflorament més espectacular d’aquest sector és la
muntanya de Montmagastre.
Montmagastre,
topònim que sembla que prové del llatí mamma
(mamella), és una piràmide perfecte que es veu des de molts llocs, un punt de
referència de primer ordre i mirador excepcional. Val la pena pujar al seu cim
al qual s’accedeix per una pista asfaltada que surt de la carretera C-13 poc
abans d’arribar a Montargull.
El turó, de
764 metres d’alçada, és el punt més elevat d’una franja de calcàries del Cretaci
superior, en posició quasi vertical, que afloren en forma de petita escata pel
moviment de l’accident del Segre i a la intervenció dels guixos de la fàcies
Keuper.
Sota el cim
es troba la canònica romànica de Sant Miquel de Montmagastre, gran temple on hi
destaca un absis de considerables dimensions. Malauradament tot l’edifici està
en ruïnes. Al capdamunt del turó resten alguns murs de l’antic castell el qual
va ser molt important en època del Comtat d’Urgell.
Des del cim
es gaudeix d’una gran vista de tot el frontal de muntanyes que venen a
desaparèixer contra l’accident del Segre: Sant Mamet, Montsec de Meià i Serra
d’Aubenç, aquestes darreres mig cobertes pels conglomerats de l’Eocè final i
l’Oligocè i que afloren àmpliament al port de Comiols.
Aquest turó
tan destacat no va passar desapercebut en temps prehistòrics i per això en ell
es troben diversos jaciments com un dolmen datat entre el Calcolític i l’Edat
del Bronze (entre 2200 i 650 aC).
Des de
Montmagastre, la pista continua planejant sota els serrats del Bosc de la Mua i
de les Forques tot creuant diversos barrancs i passant pel nucli de Llargues
fins a Gombaus on desemboca a la carretera 1412 la qual s’uneix a la C-13 a
l’alçada de Folquer i puja al Port de Comiols. Abans d’arribar a Folquer però,
a l’alçada del coll del Molí de la Guàrdia, hi ha la desviació que porta al
petit poble de Bellfort on tenim el darrer aflorament de materials mesozoics
d’aquest primer sector. Es tracta d’un aflorament, tipus diapir, de guixos i
calcàries de la fàcies Keuper.
Fins aquí hem
fet un primer repàs als afloraments dispersos del mantell de les Serres
Marginals que acompanyen la falla (o accidents) del Segre prop d’Artesa. En un
proper capítol anirem a l’oest d’Oliana per veure els afloraments que es troben
pels voltants de Peramola i que constitueixen el sòcol de la Serra d’Aubenç.































