Jorgina Jordà: MINERALEXPO Barcelona-Sants 23 (2a edició)

Entre els passats 10 i el 12 de novembre, es va celebrar la segona edició d’enguany de la MINERALEXPO Barcelona-Sants, la fira de minerals organitzada pel Grup Mineralògic Català, i que sempre compta amb molt bona acollida per part de visitants i expositors.

Els assistents vam poder gaudir d’una gran diversitat de minerals de diferents qualitats i preus, amb la qual cosa tothom va sortir-ne satisfet.

Del que es va poder veure em va cridar l'atenció: mostres de fenaquita d’A Franqueira, Pontevedra, localitat molt més coneguda pels seus berils; galena octaèdrica de la pedrera de Bakio, Biscaia; unes boniques conicalcites de Fiñana, Almeria o una bonica mostra d’aragonita sobre dolomita d'Ojos Negros, Terol que era novetat d’aquest any. També alguns minerals clàssics de bona una mida i de localitats actualment no accessibles com ara marcassita de Reocín, Cantàbria; beril de Pereña, Salamanca o quars fumat de Cerro Muriano, Còrdova. La venda de col·leccions antigues també va permetre veure cassiterites de diverses localitats o les clàssiques mostres de vivianita de la Corta Brunita, per exemple.

Aragonita sobre dolomita d'Ojos Negros, Terol; Foto: Sergio Evangelio

Marcassita de Reocín, Cantàbria

Quars fumat de Cerro Muriano, Còrdova; Foto: Sergio Evangelio

Vivianita de la Corta Brunita, La Unión, Múrcia; Foto: Sergio Evangelio

Com sempre, no van faltar minerals d'arreu del món: de l’Iran, andradita amb hedenbergita de Gachin Salt i mostres de granat amb andradita dels Monts Belqueys. D’Afganistan, escapolita de la vall Kokcha i del Kazakhstan un exemplar de bornita molt ben cristal·litzat. També destacava un bon assortit de minerals de Namíbia: ortòclasi, beril aiguamarina i boltwoodita d'Erongo a més d’unes bones mostres d’or amb shattuckita de Kaokoveld. També del continent africà, calcita cobaltífera amb kolwezita de la mina Mashamba, RD Congo o un exemplar de les sempre curioses tanzanites d’Arusha, Tanzània. D’altres indrets, destacar una mostra de quars amb terminació pinacoidal de la mina Poema, Bolívia; del Brasil, beril heliodor de Padre Pariso o una peça de titanita amb cristalls translúcids de molt bona mida; ametista d'un indret poc conegut com és Nyiri, Hongria o una mostra de les clàssiques però no per això menys espectaculars esfalerites cleiòfanes de Madan, Bulgària, que tot i ser força grans, es veien ben translúcides amb una bona il·luminació.

Bornita del Kazakhstan

Ortòclasi d'Erongo, Namíbia

Beril aiguamarina d'Erongo, Namíbia

Calcita cobaltífera amb kolwezita de la mina Mashamba, RD Congo

Quars amb terminació pinacoidal de la mina Poema, Bolívia

Ametista de Nyiri, Hongria

Com a curiositat, destacar una mostra artificial de gadolini (un metall del grup de les terres rares, blanc platejat amb reflexos tirant a color llautó, mal·leable i dúctil). És coneix com a temperatura de Curie aquella a partir de la qual una substància magnètica deixa de ser-ho i es torna paramagnètica (es a dir, no l'atrau l'imant). La del gadolini és de 229ºK , o sia, 18,89ºC. Aquest fet es podia comprovar a la mateixa fira, ja que quan ens trobàvem a 18º la mostra era molt magnètica, però quan pujava per damunt d'aquella temperatura, ja no ho era, amb la qual cosa l'imant deixava d'atraure-la.

Gadolini

Una segona curiositat era una mostra de nòdul polimetàl·lic de manganès extret del fons de l'oceà Índic, a molta profunditat, per una expedició soviètica realitzada als anys seixanta.

Nòdul polimetàl·lic de manganès, fons de l'oceà Índic

De més a prop de casa, es van poder trobar minerals de Cap de Creus: beril, latzulita, cianita pedomòrfica d'andalusita..., extrets abans dels anys vuitanta; fosfats del turó de Montcada, variscita, crandal·lita; fluorita de Gualba de Dalt; els clàssics minerals de la pedrera Berta; una molt bonica andradita de la Mina del Socau i molts més.

Andradita de la mina del Socau, Vallcàrquera, Figaró-Montmany; Foto: Carles Manresa

Pel que fa als fòssils, bona varietat de mostres: ammonites, crustacis, decàpodes, equinoïdeus, peixos, mol·luscs... A destacar uns peixos de les illes Orkney, Escòcia, o una salamandra de Gracanica, Bòsnia Hercegovina.

Peixos de les illes Orkney, Escòcia

Durant el transcurs de la fira es van realitzar una sèrie d'activitats paral·leles relacionades amb el món de la mineralogia, com ara tallers i conferències.

Només em resta donar les gràcies a tots els que m'han parlat dels minerals més destacats i ens han permès fotografiar-los. També vull agrair als companys del Grup Mineralògic Català per encarregar-se d'organitzar aquesta fira any rere any.

Fotos: Màrius Asensi

Isabel Benet: Mantell del Cadí , el pastís basal (III)

En el capítol anterior d’aquesta història ens vam quedar contemplant el gran viaducte per on la carretera C-16 salva el barranc del Bac de Diví. Aquest viaducte està repenjat sobre dos paquets calcaris: el de més al nord, i que ja hem vist, són les calcàries lacustres de la fàcies garumniana, dites Calcàries de Vallcebre, i les de més al sud són les calcàries d’alveolines de l’Eocè. Entre elles trobem una alternança de gresos i lutites de caràcter continental corresponents a la fàcies garumniana paleocena. Així és que, a partir d’aquí, tots els materials que veurem ja són de l’Era Terciària (o Cenozoic).

Viaducte de la C-16 sobre el Bac de Diví

Estem just al punt on la carretera BV 4024 creua el riu de Gréixer, que ara tindrem a mà dreta, i on hem establert la parada número 6 del nostre itinerari a través dels “ingredients” del Mantell del Cadí, els quals anem observant als marges d’aquesta carretera fins a Bagà. Tots aquests “ingredients” estan fortament inclinats (o cabussen) cap al sud ja que ens trobem al flanc nord de l’anomenat sinclinal de Ripoll.

Esquemes geogràfic i geològic extrets del Mapa Comarcal de Catalunya

núm.14, Berguedà, E. 1:50.000, ICGC

Tall geològic del sinclinal de Ripoll

En aquest punt el riu talla el paquet de calcàries d’alveolines tot excavant una altra petita gorja per on discorre la carretera entre vistoses parets. Si baixem al riu podrem veure les restes d’un pont medieval i una zona on s’hi han obert diverses vies d’escalada de gran dificultat. Si ens hi fixem bé podrem observar uns puntets blancs a les roques: són els foraminífers dits alveolines. Aquests materials representen la transgressió marina de l’Ilerdià (Eocè).

Gorja oberta a les calcàries d’alveolines

Pont medieval sobre el riu de Gréixer

Aspecte de les alveolines

Tots els materials que hem vist, i que veurem a partir d’ara, són sincrònics amb els esforços tectònics que aixecaven el Pirineu, i això vol dir que s’anaven dipositant a la conca d’avantpaís (o Conca de l’Ebre) a mesura que els mantells s’anaven movent cap al sud (o emplaçant). Per això, durant aquesta època convulsa de finals de l’Era Secundària i d’inici del Terciari, a la Conca de l’Ebre s’hi desenvolupen tot un mosaic d’ambients sedimentaris, molt variats i complexes, que es van intercalant entre sí, tant en vertical com en horitzontal, i que registren els moviments de la conca.

Relació de les formacions que veurem en aquest itinerari. 

Extret de la Història Natural dels PPCC; vol II, pàg. 150, fig.112

Per a una millor comprensió de l’evolució de l’orogen i la seva conca d’avantpaís, els geòlegs procuren agrupar aquests ambients sedimentaris sota la denominació de Formacions i els posen els noms de les localitats on han estat descrites per primer cop (localitat tipus). Així en aquesta segona part de l’itinerari sentirem a parlar de Formació Sagnari, Fm. Corones, Fm. Armàncies, Fm. Campdevànol... i totes aquestes localitats tipus es troben al nord de Ripoll.

Esquema de les relacions entre les conques oriental i occidental del Pirineu 

després del trencament de finals de l’Ilerdià

Extret de la Història Natural dels PPCC, Vol II, pàg. 49

Les calcàries d’alveolines que acabem de veure, però, aquí reben el nom de Fm. Cadí i, després del seu dipòsit, es va produir la falla del Segre que va dividir la conca pirinenca en dues: la conca oriental i l’occidental, les quals tindran evolucions lleugerament diferents.

Després d’aquest llarg parèntesi, continuem amb el nostre itinerari tot fent la parada número 7 a la sortida de la gorja i a tocar de l’àrea de lleure de Riugréixer. Aquí el paisatge s’obre de sobte perquè afloren unes margues grises, pertanyents a la Formació Sagnari, que no són tan resistents a l’erosió com les calcàries que acabem de deixar enrere i que representen un aprofundiment de la conca.

Aspecte de les margues grises de la Fm. Sagnari a Riugréixer

Seguidament farem les parades 8 i 9 per observar l’aspecte dels materials pertanyents a la Fm. Corones. Es tracta d’uns llims i gresos vermellosos i d’unes calcàries laminades d’ambients restringits, els quals denoten un aixecament de la conca degut al moviment del mantell Inferior del Pedraforca. Aquests materials es poden relacionar amb el dipòsit dels deltes de la Baronia i de l’Ametlla que vam veure a la Vall d’Àger.

Aspecte dels gresos vermellosos de la Fm. Corones

Aspecte de les calcàries laminades amb plecs disharmònics

Entre les parades 9 i 10 ja observem els materials de la Formació Armàncies que són de caràcter margós i indiquen un nou aprofundiment de la conca durant el Cusià superior. No massa lluny d’aquí, entre Guardiola de Berguedà i la Pobla de Lillet, en aquestes margues es troba la Mina de Petroli de Riutort on s’hi van explotar els hidrocarburs que contenen. En el nostre itinerari, entre aquestes margues podem observar petites capetes fosques, riques en matèria orgànica. Si voleu saber més, cliqueu aquí.

Aspecte de les margues de la Fm. Armàncies...

...on podem observar petites capes riques en matèria orgànica

A la part alta d’aquesta formació apareix una fina alternança de margues i calcàries noduloses amb un aspecte que ja recorda el caràcter turbidític de la següent formació: la Formació Campdevànol. Estem a la confluència dels rius de Gréixer i Bastareny i en aquest punt el paisatge encara s’obre més.

Fina alternança de margues i calcàries noduloses

Pla on conflueixen els rius de Gréixer i Bastareny

Per aquesta carretera arribem de nou a Bagà, però podem allargar l’itinerari prenent la pista que puja a Gisclareny, tot seguint el curs del riu Bastareny aigües amunt. Passat un càmping anem a l’esquerra per una pista que creua el riu i puja a l’ermita de Sant Joan d’Avellanet, on podem aparcar i continuar el nostre itinerari a peu per la Via del Nicolau, de la qual ja vam recórrer una part sortint de Guardiola de Berguedà.

L’ermita de Sant Joan d’Avellanet

Aquesta església, d’origen romànic (s.XII), té una sola nau amb la porta oberta, curiosament, al mur de tramuntana. Des d’aquí s’inicia la Via del Nicolau on farem les parades 11 i 12, en sentit sud tot travessant túnels i, fins i tot, un pont penjant sobre un vistós barranc on afloren els materials de la part alta de la Fm. Armàncies que aquí apareixen erosionats en forma de xaragalls (o badlands). A mig recorregut trobem la reproducció d’una de les vagonetes que transportaven troncs des dels boscos de Gisclareny fins a Guardiola. Arribant a Bagà podem contemplar el bonic pont medieval sobre el riu Bastareny, dit Pont de la Vila, coronat per una capelleta dedicada a la Mare de Déu.

Arribant a Bagà per la Via del Nicolau

Pont de la Vila sobre el Bastareny

Si continuem per la via, arribarà un moment que ja trobarem els materials de la Fm. Campdevànol, de caràcter turbidític i que indiquen un major aprofundiment de la conca. Un cop més, en aquest recorregut hem observat l’alternança d’ambients marins i continentals que són el reflex de les oscil·lacions de la conca durant la formació del Pirineu.

Aquests materials de la Formació Campdevànol es van dipositar en un curt espai de temps per l’acció de successives corrents de terbolesa i en ells es poden observar esllavissades (slumps i debris flow) deguts al moviment del Mantell Inferior del Pedraforca, el qual ja podem veure com està “col·locat” damunt nostre.

Aquests materials, els més “moderns” que podrem veure en aquest itinerari, s’interpreta que es van dipositar en una conca profunda i ràpidament subsident i poden ser considerats com el nostre “flysch” ja que son testimonis del desenvolupament de la serralada pirinenca i de la fossilització del Mantell Inferior del Pedraforca. A partir d’aquest moment la deformació es trasllada al Mantell del Cadí, el qual comença a moure’s cap al sud, damunt els materials dipositats a la conca d’avantpaís, tot arrossegant sobre seu els dos mantells, ja inactius, del Pedraforca.

I és així com s’explica que l’ordre d’amuntegament al Pastís Pedraforca sigui al revés de l’amuntegament en un pastís nupcial “normal”. Poc més enllà ja trobem el punt on vam arribar des de Guardiola de Berguedà i on finalitzem aquest llarg recorregut a través dels “ingredients” del pastís basal o Mantell del Cadí i que seguirem veient en altres punts de la nostra geografia.