El passat dissabte 6 de juny, un grup d’aficionats a la geologia vam participar en un itinerari, en cotxe, pels voltants d’Olesa i Vacarisses, organitzat pel Grup de Treball de Geologia de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) i conduït per en Roberto Espínola, geòleg i gran divulgador, i ben conegut per molts de nosaltres i membre d'aquesta institució.
La ICHN
és una entitat, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, que promou l’estudi i
la divulgació de les Ciències Naturals a través de cursos, sessions,
publicacions i sortides naturalistes dirigides als seus socis, però aquesta ha
estat una sortida gratuïta i oberta a tothom per donar a conèixer aquesta
organització naturalista que és la més antiga de Catalunya ja que es va fundar
l’any 1899.
Després de
reunir-nos al bar de Cal Felip d’Olesa, vam marxar en direcció a Vacarisses per
a fer la primera parada del dia en un eixamplament de la carretera on en
Roberto, com sempre, ens va fer una breu introducció de la geologia de
Catalunya i més concretament la del contacte entre la Serralada Prelitoral i la
Conca de l’Ebre en aquest sector, l’objectiu de l’itinerari proposat, basat en
el que apareix a les guies “Itineraris del patrimoni
geològic i miner del Baix Llobregat” i “La geologia i la mineria al Baix
Llobregat”. També se’ns va fer entrega d’un dossier.
Amb
explicacions bàsiques, però molt rigoroses, ens va introduir al concepte de
superposició normal d’una sèrie sedimentària, que és quan els materials que
estan a sota són els més antics cosa que, de vegades, no passa com es veurà. Es
dona el cas que fa just 100 anys, els participants del XIV Congrés Geològic Internacional ja van tenir les seves discussions per aquests topants.
Fetes
aquestes explicacions, continuem per la carretera per a fer una parada a tocar
de la riera de Sant Jaume ig sota el vistós pont de pedra de la línia R4 de
Rodalies, conegut com Viaducte del Boixadell, on hi ha un aflorament que és tot
un clàssic: el contacte discordant (per erosió) entre el sòcol paleozoic i la
cobertora mesozoica. Aquí aquest contacte es troba verticalitzat per causa d’un
complicat plegament format durant l’Orogènia Alpina . En Roberto ens mostra tot
això a l’aflorament i amb tota mena d’esquemes i explicacions.
També ens
acostem a l’aflorament per observar de prop els materials que formen el sòcol
paleozoic, car es tracta d’unes roques metamòrfiques, molt rebregades i vermelloses
per oxidació (rubefacció), i que es van formar durant una orogènia anterior a
l’Alpina: l’Orogènia Herciniana. Malgrat tot encara conserven un bandejat que
recorda l’antiga estratificació. Pel marge de la carretera anem veient diversos
dics de quars que són els “proveïdors” dels còdols dels conglomerats de la base
del Triàsic.
Seguidament
pugem a l’antic baixador d’Olesa, que tenim just al damunt, per veure tot això
en el paisatge que ens envolta, on hi destaca l’enlairada ermita romànica de
Sant Pere Sacama, als peus del Puig Ventós. Des d’aquest punt podem abastar
tota la Serralada Prelitoral, des del sòcol paleozoic fins al Cenozoic de la
Conca de l’Ebre, perquè aquí aquesta serralada és molt estreta.
Però mai és
tot tan senzill com sembla, i en Roberto ens convida a fixar-nos en
l’aflorament que tenim a la nostra esquena on la discordança pretriàsica es
repeteix per causa d’una falla inversa. Aquí se’ns va explicar la diferència
entre les falles normals (context distensiu) i les falles inverses i
encavalcaments (context compressiu).
A partir
d’ara, la carretera va tallant la sèrie sedimentària del Triàsic que aquí està
quasi completa. Així, sota el pont de formigó de la moderna autopista C-16, vam
deixar els cotxes per anar a observar les dolomies que es trobem sobre els
conglomerats i gresos de la base del Triàsic: la fàcies Buntsandstein. Aquí se’ns va introduir al concepte de fàcies
que vol dir “aspecte”, ja que en aquests materials quasi no es troben fòssils
per poder-los adjudicar una edat concreta.
Les dolomies
que estan sobre la fàcies Buntsandstein pertanyen a la fàcies Muschelkalk que aquí es van explotar en una petita pedrera i, per això, es veuen
relativament bé. Aquests materials es van dipositar sobre una plataforma marina
de poca fondària i, encara que no hi ha fòssils, sí que és molt freqüent trobar
rastres de bioturbació, més coneguts com “fucoides”. Aquest primer tram de
dolomies se’l coneix com Muschelkalk inferior (M1).
Seguidament
observem un tram rogenc, format per argiles i gresos i conegut com Muschelkalk
mitjà (M2), que s’intercala entre les dolomies i que denoten un ambient
continental. Aquí se’ns va explicar els conceptes de transgressions i
regressions marines que van afectar la nostra conca sedimentària. També vam
observar un petit orifici practicat a la capa de gresos: es tracta d’una “cata”
per a l’estudi del paleomagnetisme.
Per sobre ja
tornem a tenir les dolomies, conegudes com Muschelkalak superior (M3), i que
són explotades a la gran pedrera del Mimó, al vessant ponentí del Cap del Ros
que tenim just damunt nostre. Aquí manca la darrera de les fàcies del Triàsic (la fàcies Keuper) així com també tot el Juràssic i tot el Cretaci, o bé per erosió o per no dipòsit. A aquest fet se l'anomena llacuna estratigràfica.
Un xic més endavant ja trobem una estreta franja de lutites ataronjades on es pot trobar un fòssil guia molt característic: el gasteròpode continental Vidaliella gerundensis (“bulimus” pels amics) que denoten que ja estem a la Conca de l’Ebre. Aquests materials pertanyen a la Formació Mediona i ja són del Paleocè (Cenozoic). Immediatament per sobre ja trobem un conjunt de capes amb uns blocs angulosos molt desordenats (bretxes) d’origen al·luvial, tipus esllavissada de fang (debrys flow), separats per capes de lutites molt bioturbades i amb paleosòls. Tots aquests materials pertanyen a la Formació Bretxes del Cairat i ja són de l’Eocè, i amb ells s’inicia la fase compressiva de l’orogènia Alpina quan es comencen a aixecar els relleus que coneixem.
A l’entrada
de la urbanització Torreblanca de Vacarisses, ja trobem els gresos,
conglomerats i lutites d’origen fluvial de la Formació La Salut, on els còdols, més arrodonits, estan dipositats
amb més ordre que no pas en les bretxes anteriors. Sobre aquests materials
s’asseuen els conglomerats massius de Montserrat i, sobre nostre, ja cau el sol
com una llosa!
En acabat vam
tornar enrere per la mateixa carretera fins a l’entrada de la urbanització
Ribes Blaves per veure el límit sud de la Serralada Prelitoral, que coincideix
amb una important fractura que dona lloc a la fossa del Vallès-Penedès, la qual
està relacionada amb una sèrie de fosses que creuen mitja Europa des del Mar
d’Alboràn fins al Mar del Nord, i es va formar durant el període compressiu,
com a falla inversa, i posteriorment reactivada com a falla normal durant el
període distensiu postorogènic. El moviment d’aquesta falla ha esmicolat les
pissarres del sòcol paleozoic de tal manera que semblen una pols (dita farina de falla, milonita, o cataclassita) que s’erosiona amb
facilitat tot formant uns xaragalls molt vistosos... i perillosos.
Per acabar,
vam creuar el molt ufanós riu Llobregat pel pont d’Esparraguera on, pels
voltants de la Colònia Sedó afloren els materials continentals del període
Miocè que rebleixen aquesta fossa i que són argiles, gresos i conglomerats,
afectats per un conjunt de petites falles secundàries de la falla principal.
A l’entrada
de la Colònia Sedó, creuem de nou la falla principal, que també desenvolupa una
franja de milonites, i tornem a veure el sòcol paleozoic. Aquí se’ns explica
l’origen d’aquestes roques, d’edat cambroordoviciana, per metamorfisme d’antics
materials argilosos, i els diferents graus de metamorfisme que els poden afectar
tot transformant-los en pissarres, fil·lites, o esquists. I com que les roques
que afloren tenen una certa lluïssor, se les qualifica de fil·lites.
Damunt de les
fil·lites tenim unes graves corresponents a una terrassa elevada del Llobregat.
Quan pugem a observar-les de més a prop ens adonem que els còdols plans estan
orientats obliquament (dits còdols
imbricats) i això vol dir que els va moure el pas d’un corrent fluvial
constant i per això són indicadors del paleocorrent.
Aquí
finalitza aquest interessant itinerari transversal de la Serralada Prelitoral
entre d’Olesa de Montserrat i Vacarisses i, després de fer-nos la fotogrup per
tenir-ne un bon record, dediquem un calorós (i mai millor dit...) aplaudiment
al nostre guia Roberto Espínola que, com sempre, ens ha conduït de manera
excel·lent per la intrincada geologia del nostre petit i variat país. Fins a la propera!
