En l’anterior capítol ens vam quedar als afores d’Alfarràs tot esperant continuar el nostre repàs del mantell de les Serres Marginals i la continuació de l’anticlinal Barbastre-Balaguer per terres aragoneses de la franja de ponent amb una parla pròpia: l’aragonès. Així ens mourem per quatre comarques que són la Llitera, la Ribagorça, el Somontano de Barbastre i la comarca del Cinca Mitjà. En una primera part, explorarem la part més oriental, això és, entre el pantà de Santa Ana i Estanya.
Així,
continuem en direcció nord per la N 230, en direcció Benavarri, tot travessant
de nou el nucli guixós de l’anticlinal de Barbastre-Balaguer i entrant de ple a
la comarca de la Llitera. De seguida ens rep la vista del Montpedró, o tossal de
Sant Salvador, el qual promet bones vistes des del seu cim coronat per una gran
ermita dedicada a aquest sant. Per accedir-hi ens haurem de desviar, just abans
de passar sota un sifó, cap al pantà de Santa Ana tot creuant el canal de
Pinyana.
Un cop a la
carretera d’accés a la presa del pantà, val la pena anar fins al final on hi ha una barrera i un aparcament i on
afloren uns conglomerats i gresos del Terciari molt redreçats per la tectònica.
Així des d’aquesta posició elevada, podem admirar l’agrest paisatge que envolta
aquest pantà que reté les aigües del riu Noguera Ribagorçana i que va ser
projectat l’any 1938. Les obres, però, es van iniciar l’any 1953 i van
finalitzar al 1962. Sota les seves aigües es troba l’antic poble de Tragó de
Noguera.
Aquests
relleus són una sèrie de plecs de direcció E-W que es troben entre els diapirs
de Les Avellanes (a l’est) i d’Estopanyà (a l’oest), alguns dels quals ja els
coneixem com són els sinclinals d’Os i d’Àger, i l’anticlinal de les Conclues
(o de Millà).
També podem
veure com les aigües s’escolen riu avall cap a la plana a través del congost de
Pinyana, entre el Montderes (a llevant) i el Montpedró (a ponent) el qual serà
el nostre primer objectiu, i per això tornem enrere fins a l’àrea d’esbarjo de
Santa Ana on podem deixar el cotxe per prendre un costerut camí, on afloren els
guixos del Keuper molt deformats, que discorre sota el vistós cingle de Les
Roies, format per les calcarenites roges del Cretaci superior i on hi ha
diverses vies ferrades.
A través
d’uns graons de fusta i de ciment superem el cingle de calcàries del Cretaci
superior que formen el cos del tossal de Sant Salvador i, així, arribem a la suau
carena, on afloren les calcàries d’alveolines de l’Eocè inferior. Per aquesta
carena rocallosa arribem al seu punt culminant on es troba la gran ermita,
d’origen romànic però molt modificada.
Des del
capdamunt del Montpedró podem admirar, a més d’una magnífica vista del pantà de
Santa Ana, també podem veure la pila de serres que s’amunteguen des del Montsec
fins al punt on ens trobem, situat damunt el front sud-pirinenc, i que formen
la part més occidental del mantell de les Serres Marginals. Mirant cap al
sud-oest també podem veure el poble de Castillonroi, la nostra propera parada.
Així retornem
a la carretera principal per on anem en direcció oest cap a Benavarri fins que,
als pocs quilòmetres, ens desviem cap al nucli de Castillonroi, poble arraulit
al vessant guixós d’un replec de l’anticlinal de Barbastre-Balaguer, encavalcat
pel front sud-pirinenc. Per poder admirar tots aquests aspectes, val la pena
pujar al mirador situat a la part alta del poble i recórrer el camí excavat
damunt una barra de calcàries del Cretaci superior molt ferruginitzades, les
quals donen nom a aquesta població.
Continuem per
aquesta carretera local fins albirar el poble de Valldellou, on hi destaca una
gran torre, dita Torre del Pubill, la qual formava part d’una antiga fortalesa
que es va anar reformant des del s.XV i que va ser habitada fins a mitjans del
s.XX. Des d’aquest poble també destaca el gran cingle vermellós de calcàries
del Cretaci superior, conegut com Pena-roia (o Peñarroya), lloc de nidificació
de moltes aus rapinyaires.
Entre
Valldellou i Camporrells un petit torrent s’obre pas a través d’un vistós
engorjat, dit Congost del Regué, tot tallant materials calcaris del Cretaci
superior i del finicretaci (fàcies garumniana) i que es pot recórrer a peu
sense cap dificultat destacable. El congost finalitza en una petita balma, amb
vies d’escalada de gran dificultat, on s’hi ha rehabilitat una cabana adossada
a la roca com un petit refugi.
De totes
maneres per la carretera que connecta aquests dos pobles també es travessa el
citat congost. Així entrem de ple al diapir d’Estopanyà on les argiles i guixos
(materials molt plàstics) de la fàcies Keuper (Triàsic sup.) s’han concentrat
degut als esforços tectònics, de manera que inclouen fragments de calcàries i
d’ofites en els seu interior. El diapir d’Estopanyà també conté un sinclinal de
forma el·líptica (cubeta tectònica?) al seu centre.
Així fem cap
a Estopanyà, ja dins la comarca de la Ribagorça, on veiem el poble arraulit
sota una important fortalesa d’origen musulmà, enlairada sobre un estret esperó
calcari que domina la població i els seus voltants. L’església parroquial està
dedicada a Sant Salvador i és del s.XVI.
Un plafó ens
informa que, per a la construcció dels edificis del poble, s’han utilitzat
diverses roques de les rodalies: sorrenques de color marró i gris extretes de
la pedrera de “La Barraca”, pedra calcària, i ofites (que aquí en diuen
“negrells”) extretes de la pedrera “La Soriana”. Des del peu del castell es té
una bona vista de la Serra de la Corrodella, l’objectiu del nostre següent
itinerari.
A la sortida
d’Estopanyà hi ha una pista asfaltada que porta a la presa del pantà de
Canelles, el segon embassament més gran de la conca de l’Ebre i que, com el de
Santa Ana, es va començar a construir l’any 1953 i que es va inaugurar l’any
1960. Des del capdamunt de la presa es gaudeix d’una magnífica vista de les
serres de Sabinós i de Millà, així com també es pot entreveure la cèlebre
muralla natural del poble de Finestres.
Poc abans
d’arribar a la presa, però, una pista baixa al fons del barranc d’Irena, a
tocar del riu Noguera Ribagorçana on
afloren els materials de la fàcies Keuper que ocupen el nucli de l’anticlinal
de Canelles.
Dins aquests
materials hi ha fragments d’ofites, que són unes roques subvolcàniques de
textura porfírica formades principalment per augita (clinopiroxè) i labradorita
(plagiòclasi), i que es van emplaçar en forma de “sill” entre les argiles i
guixos de la fàcies Keuper durant el trencament del supercontinent Pangea i
obertura de l’oceà Atlàntic a finals del Triàsic o inicis del Juràssic. En
aquestes ofites es pot trobar un mineral d’alteració, dit aerinita, que és un filosilicat de color blau el qual es va
explotar molt durant l’Edat Mitjana per donar aquest color als murals de les
esglésies romàniques en substitució del lapislàtzuli que era molt costós
d’obtenir car venia d’Afganistan.
Retornant a
la carretera principal, continuarem en direcció a la N 230, però abans ens
desviarem per una pista asfaltada que porta al petit poble d’Estanya. El seu
nom fa referència a un parell d’estanys endorreics que té als afores i que
valen la pena de visitar. Des del capdamunt del poble es tenen vistes de la
gran pedrera de “La Soriana” on encara s’exploten les ofites per a fer-ne àrids.
Situats a la
part més alta d’Estanya veiem com el sol del capvespre daura la Paret de
Catalunya del Montsec d’Ares donant-li un aspecte un quasi irreal. Així
retornem a la carretera principal la qual, poc després, acaba desembocant de
nou a la N 230 on finalitzem aquest primer itinerari per l’extrem més
occidental del mantell de les Serres Marginals.
