Isabel Benet, Les Serres Marginals (X): Aragó (II)

En el capítol anterior vam fer un circuit, bàsicament en cotxe, al voltant del diapir d’Estopanyà, i ara farem un altre circuit al voltant de la Serra de Corrodella amb el qual donarem per finalitzats aquests itineraris d’observació dels materials i estructures que afloren a l’extrem més occidental del mantell de les Serres Marginals.

Palau de Baells

Val la pena, però, començar aquest itinerari al poble de Baells, a tocar de la N-230, on hi destaca un gran palau fortificat que ocupa el centre de la població. Es tracta d’un edifici, d’estil aragonès, construït el s.XVI sobre un antic castell. Des de Baells, continuarem per la mateixa carretera en direcció a Benavarri on prendrem la N-123 tot seguint el riu Éssera aigües avall fins la seva confluència amb el riu Cinca. Aquí ens desviarem per la carretera A-133 fins a Sanui i Peralta de la Sal, tot fent un parell d’incursions al vessant sud de la serra de Corrodella i, finalment, passarem per Gabassa i desembocarem de nou a la N-230 a l’alçada de Purroi.

Així deixem Baells i anem en direcció nord tot superant el port de Saganta. A ponent tenim l’alterosa ermita de Sant Quílis, bastida ja sobre un contrafort de la Serra de Corrodella on afloren les calcàries del Cretaci superior i, a llevant, tenim el diapir d’Estopanyà. Un cop hem creuat un petit congost, entrem en terrenys del Terciari (Eocè superior-Oligocè) de la gran conca paleògena que va “viatjar” a coll i be del mantell del Montsec. Aquests materials detrítics formen el vessant rogenc sobre el qual està l’enlairat poble de Purroi.

Així arribem a les envistes de Benavarri, cap i casal de l’antic Comtat de la Ribagorça, que ocupa el vessant sud d’un turó rocós, al cim del qual s’hi asseu una església gòtica i el castell dels Comtes de la Ribagorça, d’origen musulmà però modificat als s.X-XI per convertir-se en la residència dels comtes. Avui dia, pel seu paper destacat en les guerres carlines, té més aspecte d’un fort del s.XIX que d’un palau. Pels voltants de Benavarri afloren unes calcàries del Cretaci superior, corresponents a l’extrem occidental del mantell del Montsec.

Ara prenem la carretera N-123, en direcció a Graus, per la qual rodejarem el vessant nord de la serra de la Corrodella, formada per una sèrie de sinclinals i d’escates encavalcants, promogudes pels materials plàstics de la fàcies Keuper, on es va repetint la sèrie: Cretaci superior, fàcies garumniana i calcàries d’alveolines de l’Eocè inferior, i tot això recobert pels materials discordants de l’Eocè superior i Oligocè.

Arribant pantà de Barasona, que reté les aigües del riu Éssera, entrem a l’espectacular congost d’Olvena, obert en les calcàries de l’Eocè inferior les quals conformen un sinclinal de flancs molt verticals que fan les delícies dels escaladors més experts.

Antic Puente de la Sierra sobre el riu Éssera

Vistes a ponent del congost on s’observa una vistosa discordança

Escalant les calcàries de l’Eocè inferior

Es poden observar totes aquestes meravelles des del mirador de l’ermita del Santo Cristo d’Olvena i, per això, cal prendre la carretera que, a mà dreta, s’enfila cap a aquest al poble, als afores del qual es troba aquest mirador penjat sobre la vall de l’Éssera. Des d’aquí també podem observar la vall del riu Cinca i la presa del pantà de El Grado, al voltant del qual apareixen, escampats, els afloraments més occidentals del mantell de les Serres Marginals. També apareix un retall pels voltants de Naval on es troben les abandonades Salinas d’Oz, al nord d’Oz de Barbastro, relacionades amb la fàcies Keuper.

Vall del Cinca amb el Mont Perdut al fons

Retornem a la carretera principal per continuar la nostra particular volta a la serra de la Corrodella. A l’alçada de l’aiguabarreig de l’Éssera i el Cinca, prenem la carretera A-133 i, tot seguit, fem una parada al petit poble d’Estada, enganxat a una muralla vertical de calcàries del Triàsic ja que pels voltants afloren els materials de la fàcies Keuper. Als afores del poble està l’ermita de San Valero, amb bones vistes sobre la vall del riu Cinca. així com també de la llunyana serra de la Corrodella. Des d’aquí ens acomiadem de l’extrem occidental del mantell de les Serres Marginals.

Estada

Vistes de la serra de la Corrodella prop de San Valero

La vall del Cinca des de San Valero

Continuem per aquesta carretera en direcció a Binéfar tot passant per Fonts i Sanui. En aquesta darrera població deixem per un moment la carretera principal per enfilar-nos al bonic poble d’Alins, antigament conegut com Alins de Llitera, arraulit al voltant d’una penya rocosa de calcàries del Cretaci superior sobre les quals es troben restes de muralles del seu castell d’origen musulmà, el qual protegia el proper castell de Calassanç. D’aquest poble destaca la seva església parroquial, dedicada a Sant Joan Baptista (s.XII), i un antic palau del s.XVI.

Passem per Fonts...

...i per Alins

Retornem a Sanui per continuar en direcció a Peralta de la Sal. Abans d’arribar-hi, però, ens desviem altre cop cap a la falda sud de la serra de la Corrodella per visitar Calassanç. És el nucli més antic de la Llitera i que té una parla local pròpia que està entre el català de la Ribagorça i l’aragonès. Així utilitzen molt la lletra “ll” enmig d’una paraula, com per exemple pllaça o pllorá, i això ho podem veure en tot de petits poemes escrits pels seus habitants escampats arreu del poble.

Calassanç en la llunyania

Petit poema d’Antonia Sopena “yaya Chias”

Aquest poble, com Alins, també està adossat a una penya rocosa del Cretaci superior sobre la qual també es troben les restes del seu antic castell d’època musulmana i l’ermita de Sant Bartomeu dels segles XII-XIII, recentment restaurada. Aquesta penya és un bon mirador de la serra de la Corrodella on hi destaca el seu punt culminant: el Buñero de 1109 m d’alçada. També, cap al sud, es pot veure el Castell de la Mora, entre Peralta i Baells.

El Castell de la Mora des de Calassanç

Ermita de Sant Bartomeu

Plafó d’orientació al castell de Calassanç

Cap al nord tenim una depressió arrodonida on afloren, en forma de petit diapir, els materials de la fàcies Keuper i on encara es poden distingir les basses d’evaporació de les antigues salines de Calassanç, alimentades amb aigua procedent del rentat de les evaporites d’aquesta fàcies i que van funcionar fins l’any 1736 quan, per reial decret, es va prohibir l’extracció de sal. També, sota nostre, tenim un profund barranc conegut com l’Estretet de Sorribas on hi havia hagut un parell de molins i una mini central elèctrica.

Vista cap a les antigues salines

Continuem pujant....

Des del capdamunt del penya-segat veiem la sortida de l’Estretet i el poble de Calassanç arraulit al vessant sud de la serra i on hi destaca la seva gran església parroquial dedicada a Sant Cebrià (s.XVI), la qual encara conserva elements de l’antic temple romànic.

En acabat, tornem a la carretera principal per visitar Peralta de la Sal, lloc de naixement de Sant Josep de Calassanç, sacerdot i pedagog fundador de les Escoles Pies on, al 1799, s’hi va construir un santuari a tocar de la seva església parroquial d’època barroca però amb decoracions d’estil mudèjar.

Monument dedicat a Sant Josep de Calassanç

També anem a donar un cop d’ull a les antigues salines que donen nom a la població i que van funcionar fins al s.XVIII, encara que al 1953 hi va haver un intent de restaurar l’explotació comercial. Actualment, però, estan en desús. Ens trobem sobre el llit del riu de la Sosa i damunt els gresos, argiles i evaporites de l’Eocè superior-Oligocè (Cenozoic) de la Conca de l’Ebre deformats per l’empenta del mantell. Més al sud tenim la continuació de l’anticlinal de Barbastre-Balaguer que ja vam veure al seu dia.

Basses d’evaporació de les salines

Materials cenozoics plegats en forma anticlinal

Encara que els materials cenozoics contenen evaporites, les antigues salines de Peralta s’alimentaven de l’aigua salada que extreien d’un pou força profund i, per això, es pot pensar que les sals procedeixen, com a Calassanç, del rentat de les evaporites de la fàcies Keuper, la qual aflora a la base de l’encavalcament sud-pirinenc i que veurem a la propera, i darrera, parada que farem.

Plafó informatiu de les salines

Deixem Peralta i continuem per la mateixa carretera en direcció nord fins al petit poble de Gabassa, entaforat dins un vistós engorjat, obert pel riu de la Sosa, i que es pot recórrer per un camí ben marcat. A l’entrada del poble afloren els guixos i les ofites de la fàcies Keuper i, a continuació, tenim les calcàries del Cretaci superior, en posició vertical, que formen la part més espectacular de la gorja.

Sobre el pont de la Paúl (o de la Foz)

Aspecte de les ofites triàsiques

Darrera la barra de calcàries, la vall s’amplia una mica tot oferint bells i tranquils racons de vegetació exuberant. Finalment, el camí ens porta fins al salt d’aigua conegut com Cascada de Santa Ana per on s’escola l’aigua formant un vistós capelló de pedra tosca.

El riu retingut per una petita presa

Salt de Santa Anna

El sol cau rere Baells....

Estem a punt de tancar el cercle al voltant de la serra de la Corrodella, cosa que passa quan desemboquem de nou a la carretera N-230, i de donar per finalitzats aquest parell d’itineraris que ens han portat a donar un cop d’ull a l’extrem més occidental del mantell de les Serres Marginals per terres aragoneses. De totes maneres, no abandonem encara del tot aquest mantell ja que, en propers itineraris, anirem a veure els fragments que d’ell es troben entre Artesa i Oliana “atrapats” per la falla del Segre.

Amics del Museu: Itinerari geològic pels voltants d'Olesa de Montserrat

El passat dissabte 6 de juny, un grup d’aficionats a la geologia vam participar en un itinerari, en cotxe, pels voltants d’Olesa i Vacarisses, organitzat pel Grup de Treball de Geologia de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) i conduït per en Roberto Espínola, geòleg i gran divulgador, i ben conegut per molts de nosaltres i membre d'aquesta institució.

La ICHN és una entitat, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, que promou l’estudi i la divulgació de les Ciències Naturals a través de cursos, sessions, publicacions i sortides naturalistes dirigides als seus socis, però aquesta ha estat una sortida gratuïta i oberta a tothom per donar a conèixer aquesta organització naturalista que és la més antiga de Catalunya ja que es va fundar l’any 1899.

Primeres explicacions generals

Després de reunir-nos al bar de Cal Felip d’Olesa, vam marxar en direcció a Vacarisses per a fer la primera parada del dia en un eixamplament de la carretera on en Roberto, com sempre, ens va fer una breu introducció de la geologia de Catalunya i més concretament la del contacte entre la Serralada Prelitoral i la Conca de l’Ebre en aquest sector, l’objectiu de l’itinerari proposat, basat en el que apareix a les guies “Itineraris del patrimoni geològic i miner del Baix Llobregat” i “La geologia i la mineria al Baix Llobregat”. També se’ns va fer entrega d’un dossier.

Amb explicacions bàsiques, però molt rigoroses, ens va introduir al concepte de superposició normal d’una sèrie sedimentària, que és quan els materials que estan a sota són els més antics cosa que, de vegades, no passa com es veurà. Es dona el cas que fa just 100 anys, els participants del XIV Congrés Geològic Internacional ja van tenir les seves discussions per aquests topants.

Fetes aquestes explicacions, continuem per la carretera per a fer una parada a tocar de la riera de Sant Jaume ig sota el vistós pont de pedra de la línia R4 de Rodalies, conegut com Viaducte del Boixadell, on hi ha un aflorament que és tot un clàssic: el contacte discordant (per erosió) entre el sòcol paleozoic i la cobertora mesozoica. Aquí aquest contacte es troba verticalitzat per causa d’un complicat plegament format durant l’Orogènia Alpina . En Roberto ens mostra tot això a l’aflorament i amb tota mena d’esquemes i explicacions.

Amb didàctics esquemes...

... ens situem en el context

També ens acostem a l’aflorament per observar de prop els materials que formen el sòcol paleozoic, car es tracta d’unes roques metamòrfiques, molt rebregades i vermelloses per oxidació (rubefacció), i que es van formar durant una orogènia anterior a l’Alpina: l’Orogènia Herciniana. Malgrat tot encara conserven un bandejat que recorda l’antiga estratificació. Pel marge de la carretera anem veient diversos dics de quars que són els “proveïdors” dels còdols dels conglomerats de la base del Triàsic.

Seguidament pugem a l’antic baixador d’Olesa, que tenim just al damunt, per veure tot això en el paisatge que ens envolta, on hi destaca l’enlairada ermita romànica de Sant Pere Sacama, als peus del Puig Ventós. Des d’aquest punt podem abastar tota la Serralada Prelitoral, des del sòcol paleozoic fins al Cenozoic de la Conca de l’Ebre, perquè aquí aquesta serralada és molt estreta.

Però mai és tot tan senzill com sembla, i en Roberto ens convida a fixar-nos en l’aflorament que tenim a la nostra esquena on la discordança pretriàsica es repeteix per causa d’una falla inversa. Aquí se’ns va explicar la diferència entre les falles normals (context distensiu) i les falles inverses i encavalcaments (context compressiu).

A partir d’ara, la carretera va tallant la sèrie sedimentària del Triàsic que aquí està quasi completa. Així, sota el pont de formigó de la moderna autopista C-16, vam deixar els cotxes per anar a observar les dolomies que es trobem sobre els conglomerats i gresos de la base del Triàsic: la fàcies Buntsandstein. Aquí se’ns va introduir al concepte de fàcies que vol dir “aspecte”, ja que en aquests materials quasi no es troben fòssils per poder-los adjudicar una edat concreta.

Les dolomies que estan sobre la fàcies Buntsandstein pertanyen a la fàcies Muschelkalk que aquí es van explotar en una petita pedrera i, per això, es veuen relativament bé. Aquests materials es van dipositar sobre una plataforma marina de poca fondària i, encara que no hi ha fòssils, sí que és molt freqüent trobar rastres de bioturbació, més coneguts com “fucoides”. Aquest primer tram de dolomies se’l coneix com Muschelkalk inferior (M1).

Observació de les fàcies del Triàsic

Aspecte dels "fucoides"

Seguidament observem un tram rogenc, format per argiles i gresos i conegut com Muschelkalk mitjà (M2), que s’intercala entre les dolomies i que denoten un ambient continental. Aquí se’ns va explicar els conceptes de transgressions i regressions marines que van afectar la nostra conca sedimentària. També vam observar un petit orifici practicat a la capa de gresos: es tracta d’una “cata” per a l’estudi del paleomagnetisme.

Per sobre ja tornem a tenir les dolomies, conegudes com Muschelkalak superior (M3), i que són explotades a la gran pedrera del Mimó, al vessant ponentí del Cap del Ros que tenim just damunt nostre. Aquí manca la darrera de les fàcies del Triàsic (la fàcies Keuper) així com també tot el Juràssic i tot el Cretaci, o bé per erosió o per no dipòsit. A aquest fet se l'anomena llacuna estratigràfica.

Un xic més endavant ja trobem una estreta franja de lutites ataronjades on es pot trobar un fòssil guia molt característic: el gasteròpode continental Vidaliella gerundensis (“bulimus” pels amics) que denoten que ja estem a la Conca de l’Ebre. Aquests materials pertanyen a la Formació Mediona i ja són del Paleocè (Cenozoic). Immediatament per sobre ja trobem un conjunt de capes amb uns blocs angulosos molt desordenats (bretxes) d’origen al·luvial, tipus esllavissada de fang (debrys flow), separats per capes de lutites molt bioturbades i amb paleosòls. Tots aquests materials pertanyen a la Formació Bretxes del Cairat i ja són de l’Eocè, i amb ells s’inicia la fase compressiva de l’orogènia Alpina quan es comencen a aixecar els relleus que coneixem.

A l’entrada de la urbanització Torreblanca de Vacarisses, ja trobem els gresos, conglomerats i lutites d’origen fluvial de la Formació La Salut, on els còdols, més arrodonits, estan dipositats amb més ordre que no pas en les bretxes anteriors. Sobre aquests materials s’asseuen els conglomerats massius de Montserrat i, sobre nostre, ja cau el sol com una llosa!

Bioturbació

En acabat vam tornar enrere per la mateixa carretera fins a l’entrada de la urbanització Ribes Blaves per veure el límit sud de la Serralada Prelitoral, que coincideix amb una important fractura que dona lloc a la fossa del Vallès-Penedès, la qual està relacionada amb una sèrie de fosses que creuen mitja Europa des del Mar d’Alboràn fins al Mar del Nord, i es va formar durant el període compressiu, com a falla inversa, i posteriorment reactivada com a falla normal durant el període distensiu postorogènic. El moviment d’aquesta falla ha esmicolat les pissarres del sòcol paleozoic de tal manera que semblen una pols (dita farina de falla, milonita, o cataclassita) que s’erosiona amb facilitat tot formant uns xaragalls molt vistosos... i perillosos.

Ens situem geològicament

Plafó informatiu de l’aflorament

Mostrant l’esquema del sistema de fosses europeu

Estat de l’aflorament a dia d’avui...

El mateix aflorament l’any 2021... geodinàmica en estat pur!

Per acabar, vam creuar el molt ufanós riu Llobregat pel pont d’Esparraguera on, pels voltants de la Colònia Sedó afloren els materials continentals del període Miocè que rebleixen aquesta fossa i que són argiles, gresos i conglomerats, afectats per un conjunt de petites falles secundàries de la falla principal.

A l’entrada de la Colònia Sedó, creuem de nou la falla principal, que també desenvolupa una franja de milonites, i tornem a veure el sòcol paleozoic. Aquí se’ns explica l’origen d’aquestes roques, d’edat cambroordoviciana, per metamorfisme d’antics materials argilosos, i els diferents graus de metamorfisme que els poden afectar tot transformant-los en pissarres, fil·lites, o esquists. I com que les roques que afloren tenen una certa lluïssor, se les qualifica de fil·lites.

Damunt de les fil·lites tenim unes graves corresponents a una terrassa elevada del Llobregat. Quan pugem a observar-les de més a prop ens adonem que els còdols plans estan orientats obliquament (dits còdols imbricats) i això vol dir que els va moure el pas d’un corrent fluvial constant i per això són indicadors del paleocorrent.

Fotogrup (foto: Roberto Espínola)

Aquí finalitza aquest interessant itinerari transversal de la Serralada Prelitoral entre d’Olesa de Montserrat i Vacarisses i, després de fer-nos la fotogrup per tenir-ne un bon record, dediquem un calorós (i mai millor dit...) aplaudiment al nostre guia Roberto Espínola que, com sempre, ens ha conduït de manera excel·lent per la intrincada geologia del nostre petit i variat país. Fins a la propera!