Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 17 de setembre de 2021

Amics del Museu: MINERALEXPO BarcelonaSants 2021

Els propers dies 1, 2 i 3 d’octubre tindrà lloc a les Cotxeres de Sants de Barcelona la fira MINERALEXPO Barcelona-Sants, esdeveniment organitzat pel Grup Mineralògic Català.


 
                                                               Expositors 

Horaris:

Divendres:   1 d'octubre de 10 a 21 h.

Dissabte:     2 d'octubre de 10 a 21 h.

Diumenge:   3 d'octubre de 10 a 19.30 h.

dimecres, 15 de setembre de 2021

Mn. Francesc Nicolau: El forat negre de la galàxia M87 encara ens dona sorpreses

Segurament recordareu la notícia (que també donàrem a conèixer al seu dia en aquest blog): el 10 d’abril del 2019 els astrònoms comunica ven que havien “vist” un forat negre. Un forat negre (o estrella col·lapsada) no pot ser vist, precisament perquè és “negre”, però el que s’havia vist de debò era el què passa amb la llum a l’entorn d’un forat negre, deduint-ne així la seva existència.

El forat negre de la galàxia M87 tal i com es va "veure"

Doncs bé, ara s’ha analitzat la llum que rodejà aquest forat negre, que és el nucli de la galàxia 87 del catàleg de Messier (o sigui M87) a la constel·lació de Virgo i que es troba a uns 55 milions d’anys llum. Aquest forat negre té una massa enorme: uns 6.500 milions de masses solars, i per això la seva gravetat pot originar efectes descomunals. S’ha vist, i això és el que s’ha publicat, que aquest forat negre és capaç de “polaritzar” la llum que es troba pròxima, i això vol dir que la fa saltar tota ella a una mateixa direcció ordenada, bo i incorbant-la sobre sí mateixa per la gran gravetat. Ara bé, penseu que haver aconseguit això és com haver pogut analitzar, des de la Terra, com és una pilota de tennis situada sobre la Lluna. I és que 55 milions d’anys llum és una distància inimaginable.

El conjunt de telescopis que formen part de l'EHT

I qui ha aconseguit aquesta proesa? Doncs el conjunt de telescopis conegut com Event Horizon Telescope (EHT), o Telescopi de l’Horitzó de Successos, juntament amb un equip de més de 300 astrònoms. L’astrofísica Monika Moscibrodzka, membre d’aquest equip, ens diu: «El que veiem és una evidència crucial per entendre com es comporten els camps magnètics al voltant dels forats negres». I és que el fenomen observat es deu a l’acció del potentíssim camp magnètic originat per aquest forat negre. Nosaltres, des d’aquí, només podem admirar la constància i fermesa amb què treballen aquests professionals que, poc a poc, van desxifrant els enigmes del cel.

dimecres, 1 de setembre de 2021

Isabel Benet: La "crisi" messiniana

Encara que el títol pugui donar a entendre que parlarem de la crisi encetada a can Barça per l’adéu del crack argentí... doncs no! Aquí parlarem d’una altra “crisi”, dita messiniana o crisi salina del Messinià, un fet extraordinari que tingué lloc ara fa entre 5 i 7 milions d’anys quan, a conseqüència de moviments tectònics, l’estret de Gibraltar es va tancar i la Mediterrània occidental es va assecar i es va convertir en un desert, amb alguns llacs hipersalins, molts metres per sota del nivell de l’oceà Atlàntic.

Desert salí de la Mar Morta

Esquema del tancament de l’Estret de Gibraltar
Situació del Messinià dins el Terciari

I s’anomena així perquè el Messinià (Miocè superior) va ser estudiat i definit a l’estret de Messina, entre l’illa de Sicília i la península itàlica, allà on es separen la Mediterrània occidental de la Mediterrània oriental i on s’han trobat enormes dipòsits de guixos i sals d’aquesta època. Aquests materials, però, també afloren a d’altres indrets de la costa de la Mediterrània occidental i han estat objecte d’explotació des de fa més de 2000 anys.


La Mediterrània avui

Bloc de sal procedent de Sorbas (Almeria) 
exposat a CosmoCaixa

Però... com es va arribar a aquest extrem? Anem un xic enrere... a finals del Cretaci inferior (fa uns 100 milions d’anys) la nostra microplaca Ibèrica es trobava del tot individualitzada i perillosament situada entre les grans plaques Africana i Eurasiàtica. Però cap a mitjans del Cretaci superior (fa uns 85 milions d’anys) la placa Africana fa un gir cap al nord-est i s’acosta a la placa Eurasiàtica: comencen a aixecar-se els Pirineus, aixecament que té el seu clímax entre finals de l’Eocè i inicis de l’Oligocè (fa uns 35 milions d’anys). Al mateix temps també s’aixequen els sistemes Ibèric i Mediterrani, entre els quals es forma la conca d’avantpaís sud dels Pirineus: la futura Conca de l’Ebre. A inicis dels Miocè (fa 25 milions d’anys) la col·lisió entre Àfrica i Euràsia es trasllada al sud de la placa Ibèrica i comença a aixecar-se la serralada Bètica.

El sud d’Europa durant el Tortonià, fa uns 10 Ma

Així, fa uns 10 milions d’anys, l’antic estret de Gibraltar, per on arriba la principal aportació d’aigua de l’Atlàntic cap a la Mediterrània, està en plena transformació i no té res d’estrany que els moviments tectònics, que estan donant forma a la serralada Bètica, acabin tancant aquest pas. Sense aquesta aportació hídrica, i amb l’afegitó de la forta insolació i les poques aportacions per part dels rius que hi desemboquen, hi ha estudis que asseguren que la Mediterrània podria assecar-se en... només 3.000 anys!

Extret de l’animació La desecación del Mediterráneo basada en la interpretació de 
la crisi salina del Messinià de Daniel Garcia-Castellanos i altres investigadors 
de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera

Ara s’ha de dir que el poder de transport i erosió d’un corrent d’aigua superficial depèn del desnivell que hi ha entre la seva capçalera i la seva desembocadura (o nivell de base): com més desnivell més poder erosiu i de transport té. També s’ha de dir que l’erosió d’un corrent d’aigua sempre és remuntant, o sigui que progressa en direcció al continent des de la desembocadura.

Esquema del poder de transport d’un corrent 
segons el seu nivell de base

El ràpid descens del nivell del mar de la Mediterrània occidental durant la “crisi” messiniana (que els experts calculen en més de 1.500 metres!) va fer que els rius cada cop desemboquessin més avall. L’augment del desnivell entre les seves capçaleres i les seves desembocadures va provocar un “rejoveniment” dels corrents d’aigua que drenaven els relleus de la Mediterrània. A casa nostra, els rius que baixaven del vessant oriental del sistema Mediterrani van experimentar un encaixament dels seus llits a la plataforma continental emergida i al talús, amb la consegüent formació de profundes gorges que encara ara funcionen com canyons submergits.

Esquema de la formació dels canyons, 
pel progrés d’erosió remuntant a la plataforma continental i al talús

Els canyons, avui submergits, de la costa catalana

Esquema del progrés de drenatge 
del Sistema Mediterrani durant el Messinià

Aquesta situació no va durar gaire (més o menys un milió d’anys) però va ser suficient perquè els rius i torrents del Sistema Mediterrani trenquessin la barrera natural que separava la conca Mediterrània de la depressió que, fins aleshores, havia estat aïllada entre el citat Sistema Mediterrani, el Sistema Ibèric, la serralada Cantàbrica i els Pirineus, i es produís un canvi radical en la xarxa fluvial en formar-se els actuals rius Ter, Llobregat, Francolí i Ebre. Sobretot aquest darrer és, ara per ara, el principal encarregat de drenar aquesta depressió (dita Conca de l’Ebre) i traslladar els seus materials, acumulats durant milions d’anys, i abocar-los la plataforma continental (on construeix un aparell deltaic), al Golf de València i al fons abissal del Golf de Lleó... però aquesta és tota una altra història.

Esquema del rebliment de la Mediterrània

Així, després d’un milió d’anys de tancament i assecament, a inicis del Pliocè incisions a la zona de l’estret de Gibraltar obren de nou el pas de les aigües de l’Atlàntic que, en gegantina cascada, tornen a omplir la Mediterrània en un temps rècord (calculat entre uns pocs mesos i dos anys!) en la que s’ha qualificat com la inundació més important de la història geològica del planeta. Tant va pujar el nivell del mar que, durant un temps, es va situar uns 100 metres més amunt que a l’actualitat i el resultat fou que el mar va envair les fosses properes a la costa.

La costa catalana al Pliocè, fa us 3 milions d’anys

Aquest fet extraordinari ocorregut durant el Messinià, així com d’altres que anirem explicant, estaran reunits sota l’etiqueta «Episodis del Terciari»

dissabte, 28 d’agost de 2021

Mn. Francesc Nicolau: Nous coneixements de Saturn

I tot ho devem a la sonda Cassini, aquest enginy que la NASA va enviar a l’espai el 15 d’octubre del 1997 amb el nom de Cassini-Huyguens i que es va posar en l’òrbita de Saturn el 30 de juny del 2004. El segon component d’aquest nom es devia a un aparell que va “aterrar” el 14 de gener del 2005 al satèl·lit saturnià de Tità per a fer-hi un estudi.

Recreació de la nau Cassini orbitant Saturn

La nau Cassini restà orbitant el planeta dels anells fins el 15 de setembre del 2007, dia en que fou precipitada i es va destruir a la superfície de Saturn (si voleu veure la ressenya publicada en aquest blog, cliqueu aquí). Durant tot aquest temps anà prenent dades que encara ara s’estan estudiant. No cal dir que la missió va ser un èxit total.

Del planeta Saturn ja en sabíem moltes coses: que la seva distància amb respecte del Sol era unes deu vegades més lluny que el nostre planeta, que el seu volum era de 763,59 Terres amb una massa de tan sols 95.15 Terres, la qual cosa dona una densitat de 0,687, més lleuger que l’aigua. També se sabia que tenia uns magnífics anells que el rodejaven; però poc sabíem de la seva composició i possible activitat. Semblava molt quiet i prou.

Després dels tretze anys de fotografies i anàlisis que la sonda Cassini li ha anat prenent, s’han vist moltes coses que no se sospitaven: la seva atmosfera té uns 60 km d’espessor, és turbulenta, amb huracans violents, i anells dinàmics que es van remodelant. Els anells que el rodegen no són tres sinó molts més, amb ranures que els subdivideixen. També ha augmentat el nombre de satèl·lits que abans eren 17, el més interessant dels quals, Tità, és més gros que la nostra Lluna i per això s’hi va enviar la sonda Huygens per a conèixer-lo millor.

La sonda Cassini ens digué d’entrada que Saturn tenia no 17 sinó 62 satèl·lits, però ara se n’arriben a comptar fins a 82... és admirable que es puguin arribar a conèixer tantes coses d’un astre tan llunyà. Penseu que la seva llum triga prop d’una hora i mitja a arribar-nos!

dissabte, 21 d’agost de 2021

Mn. Francesc Nicolau: Per què Mart té una atmosfera tan minsa?

Heus aquí una pregunta que els astrònoms es feien des de fa molt temps, i se la feien perquè el planeta Mart és un astre del sistema solar que es formà igual que la Terra ara fa uns 4.600 milions d’anys i, per consegüent, havia de tenir unes característiques semblants a les del nostre planeta ja que quedava a una distància del Sol no gaire diferent de la nostra, una mica més fred, això sí, perquè es troba un xic més lluny del Sol, però pel que fa a la seva constitució, poca diferència podia haver-hi respecte de la Terra. I els estudis que s’hi ha anat fent de Mart així ho confirmen.

Per això s’ha d’afirmar que Mart va tenir en el passat una atmosfera densa, càlida i humida semblant a la de casa nostra i, examinant la seva superfície, es pot afirmar que també tenia aigua en quantitat ja que s’hi veuen lleres de corrents ben clares i, per tant, hi hagué pluges i, per què no?, tot el que veiem a la nostra atmosfera. Que hi va fluir l’aigua ho han constatat les imatges transmeses per les missions realitzades per les sondes que han explorat, i exploren, el planeta. Ara, però, Mart té una atmosfera extremadament tènue que ni és capaç de retenir la calor del Sol, i gens d’aigua corrent. Què li va passar, doncs?

Les anàlisis que s’hi han fet donen com a resultat que Mart va perdre la majoria dels seus gasos fa entre 4.100 i 3.700 milions d’anys, però no ha estat fins ara que un equip d’astrònoms hi ha donat una resposta que sembla satisfactòria i ho han publicat a la revista Science.

Passa que entre la Terra i Mart hi ha una diferència molt important que cal tenir en compte: el nostre planeta té un camp magnètic i Mart no en té. I què hi té a veure això amb l’atmosfera? Cal recordar un altre punt important i és que el Sol emet constantment un flux de partícules carregades elèctricament (l’anomenat vent solar). Ara bé, quan aquestes partícules arriben a la Terra, el seu camp magnètic té prou força per desviar-les i així no poden impactar sobre la seva superfície. Però a Mart sí que poden i el resultat és que el vent solar l’ha anat desposseint dels seus gasos fins deixar-lo com el veiem a l’actualitat. Fins i tot va perdre l’aigua que, poc a poc, s’anava evaporant.

Aquesta sembla, ara per ara, una bona interpretació d’aquest fet, i que donen a conèixer els astrònoms que indaguen els fenòmens còsmics fins aquests detalls.

divendres, 13 d’agost de 2021

Mn. Francesc Nicolau: Primer vol d'un dron sobre Mart

El passat mes de febrer, la NASA va fer “aterrar”, amb gran èxit, una nova sonda al planeta Mart: es tracta de la nau Perseverance la qual, entre altres aparell, duia a bord una espècie de dron dit Mars Helicopter Ingenuity per fer-lo volar sobre l’esmentat planeta.

El vol va tenir lloc el 19 d’abril i va ser el primer dins l’atmosfera marciana. L’aparell es va elevar uns tres metres, va estar flotant uns 30 segons i va tornar a baixar sense cap dany. Aquest ascens controlat d’un instrument sobre la superfície d’un altre planeta va ser qualificat de moment històric ja que per a aconseguir-ho es van haver de calcular moltes coses.

Recreació del vol del dron Ingenuity sobre Mart 
(extret de muyinteresante.es)

La més important és que la densitat de l’atmosfera marciana no arriba a l’1% de la de la Terra i per aixecar els 1,8 kgr de pes de l’aparell, les aspes havien de girar entre 2.000 i 3.000 revolucions per minut. També s’havia de superar la dificultat que suposava que l’Ingenuity ho fes tot, de manera automàtica, des del Perseverance amb una ordre des de la Terra i, encara que les ordres viatgin a la velocitat de la llum, aquestes triguen uns 11 minuts en arribar cosa que feia impossible una correcció ràpida des de la NASA. No cal dir que quan els experts, des dels seus llocs, van observar l’esdeveniment i van veure el resultat, es van aixecar eufòrics tot aplaudint el que contemplaven.

A més d’aquest primer vol n’estaven projectats altres cinc, cada cop més amunt i amb un recorregut cada cop més llarg, per tal de prendre dades des de l’aire. Esperem i desitgem que tots tinguin l’èxit del primer.

divendres, 6 d’agost de 2021

Amics del Museu: Visita al Barranco de la Hoz (Molina de Aragón)

Al llarg d’aquestes vacances, una visita a la ciutat de Molina de Aragón, que malgrat el seu nom està a Guadalajara (Castilla-La Mancha), ens ha permès de conèixer l’existència del Geoparque de la Comarca de Molina-Alto Tajo, declarat geoparc mundial de la UNESCO l’any 2013. Amb una superfície de 4.200 Km², aquest geoparc és el més extens d’Espanya i un dels més grans de món.

Mapa-guia del geoparc

Al mapa-guia que lliuren a l’oficina de turisme de Molina, centre neuràlgic del geoparc, hi destaquen 25 punts d’interès, entre els quals hi ha l’escarpada Sierra de Caldereros on s’enlaira el castell de Zafra, un dels escenaris de la popular sèrie Juego de Tronos; l’estany de Taravilla d’origen càrstic; les salines de Saelices de la Sal, i els espectaculars congostos excavats pels rius Mesa, Arandilla, Gallo i Tajo. En aquest darrer, un despreniment dit Hundido de Armallones ha deixat al descobert un magnífic plec tombat.

Laguna de Taravilla

En aquest geoparc, a més de castells, museus, palaus, temples, coves, salts d’aigua, jaciments arqueològics i poblats celtibèrics, també es pot visitar una cosa realment curiosa: l’estratotip GSSP de Fuentelsaz, el qual marca el límit entre el Juràssic inferior i mitjà i reconegut, des de l’any 2015, per la Unió Internacional de Ciències Geològiques amb el significatiu “clau daurat” que atorga aquesta institució.

Castell d’Embid dins del parc

Per manca de temps només podem visitar l’indret dit Barranco de la Hoz on el riu Gallo, afluent del Tajo, excava una profunda gorja entre els conglomerats i sorrenques vermelles de la fàcies Buntsandstein (Triàsic inferior, Mesozoic) tot individualitzant monòlits de curioses formes.

Monòlit conglomeratic al congost de La Hoz

Per a visitar aquest indret, situat a uns 14 Km de Molina, cal prendre la carretera N 211 en direcció a Madrid i, poc després,  desviar-se per una carretera secundària cap a Corduentes. D’aquesta població surt una carretera estreta que baixa de dret cap al fons del congost i segueix el curs del riu Gallo fins a l’aparcament de l’ermita de La Virgen de la Hoz, del segle XIII i adossada a les parets de la gorja.

Ermita de La Virgen de la Hoz

Pintures a la porta d’entrada

A l’aparcament hi ha un petit plafó que ens informa sobre l’origen fluvial de les roques que observem. Del costat del conjunt monàstic, i mig amagat, surt un corriol amb escales, sense cap indicació a la seva entrada, que puja decidit cap a una sèrie d’espectaculars miradors sobre la gorja. A mitja pujada hi ha un altre plafó que ens indica la presència d’uns bonics ripples. També es pot observar d’aprop l’alternància de sorrenques i conglomerats d’origen fluvial.

Camí als miradors de La Hoz



Ripples



Alternància de conglomerats i sorrenques

Així arribem al primer dels miradors sobre la vall situat a la dreta del camí principal. Es tracta d’un portentós balcó des d’on es poden observar bé les torres on s’alternen sorrenques i argiles amb els seus estrats profundament marcats per l’erosió diferencial. Semblen piles de llibres en equilibri inestable. Al mirador hi ha un plafó que ens informa sobre els rius fòssils que van donar lloc a aquestes acumulacions de sorrenques i també hi ha un bonic aflorament on podem veure la seva estructura en laminacions creuades.

Primer mirador amb torres de sorrenques darrera

Plafó informatiu

Aflorament amb laminacions creuades

Tornem al camí principal i continuem pujant fins un punt que passem entre unes roques. Aquí cal estar atent de no passar de llarg del segon mirador situat a l’esquerra del camí principal. Pel corriol del mirador passem entre el cingle i l’estimball protegits per una barana metàl·lica. Aquí un altre plafó ens informa sobre el possible l’origen vegetal de les taques de les taques de reducció que s’observen a les argiles.

Passem sota el cingle...

...on s’observen algunes taques de reducció d’origen vegetal

El corriol s’acaba en una profunda i espectacular balma plena de forats i passadissos estrets on cal anar en compte de no donar-se un cop al cap. Aquesta mena de formacions se les anomena tafonis i són causats per l’acció de l’aire i la combinació aigua-gel sobre les sorrenques.

Tafonis a mig aire del cingle

Retornem de nou al camí principal des del qual arribem finalment al darrer mirador, ja situat al capdamunt del cingle per on deambulem enmig d’un escampall de lloses. Des d’aquest mirador tenim una enlairada vista sobre la gorja d’on sobresurten les torres i pinacles d’entre la vegetació de ribera que marca el curs del riu Gallo. Aquí un plafó ens informa sobre les aus rapinyaires que visiten aquesta zona per fer-hi niu.

El darrer mirador

Vistes a la vall des del darrer mirador

Després de delectar-nos amb aquestes magnífiques vistes, tornem a l’aparcament pel mateix camí de pujada i de retorn a Molina de Aragón podem visitar el seu casc antic, curull de palaus i temples, el Puente Viejo sobre el riu Gallo, i el seu magnífic castell medieval (s.XIII) amb un dels recintes murallats més grans d’Espanya.

Església de Santa Clara

Puente Viejo sobre el riu Gallo

Castell de Molina de Aragón

Torre de Aragón des del castell de Molina

I aquí conclou aquesta visita llampec a l’indret del Barranco de la Hoz, un dels més espectaculars del Geoparque de Molina-Alto Tajo i a la ciutat de Molina de Aragón, autèntic cor d’aquest geoparc de Castella-La Mancha.