Per a fugir de la calor infernal que està fent a Barcelona aquest estiu hem anat a cercar la “fresqueta” a les comarques de muntanya i des de La Seu d’Urgell hem pres la carretera N 260 fins al Pont de Suert, la qual transcorre en bona part per damunt de l’anomenat Mantell de l’Orri, i així li hem donat un bon cop d’ull a l’espera de poder-li fer, algun dia, una visita més detallada.
Sota la Torre
de Solsona de La Seu d’Urgell, on afloren els materials miocens de rebliment de
la seva petita fossa tectònica, comencem el nostre “viatge” tot seguint el curs
del riu Segre aigües avall fins el poble d’Adrall on la carretera N 260 pren la
direcció de ponent i s’enfila cap al Port del Cantó, el primer coll de la
jornada.
La N 260
recorre longitudinalment l’estructura del Mantell de l’Orri a través de tres
comarques (l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça), el qual forma
part de la Zona Axial Pirinenca on s’amunteguen una sèrie de mantells que donen
a aquesta zona un aspecte “antiforme”. El mantell de l’Orri es troba entre els
mantells de les Nogueres (el més antic) i el de Rialp (el més modern), els
quals conformen el conjunt dels anomenats Mantell
Inferiors on aflora el sòcol paleozoic en contraposició dels Mantells Superiors (Bóixols, Montsec i
Serres Marginals) que formen la Unitat Sudpirinenca Central i on el sòcol no
aflora mai.
Aquest
amuntegament d’estructures de la Zona Axial va quedar palès gràcies al perfil
sísmic ECORS (març’21) que, a mitjans dels anys 80 del segle passat, va
culminar una sèrie d’estudis anteriors, duts a terme per geòlegs alemanys i
holandesos principalment, els quals van aportar els primers coneixements de la
geologia del Pirineu.
Pujant per la
carretera veiem com, en els seus marges, afloren les pissarres
cambroordovicianes del sòcol paleozoic, les quals conformen el cos de
l’anomenat Dom de l’Orri, que és el
nucli en forma de cúpula del mantell de l’Orri. Al coll del Roc Picó, on la
carretera rodeja el Serrat de Carlà, fem una primera parada a l’espectacular
mirador de vidre sobre la vall de Pallerols. Des d’aquí també veiem la vall del
Segre, el Montsec de Tost i la serra del Cadí. Molt a prop del mirador ja
afloren els materials volcànics i volcanosedimentaris tardihercinians i els
gresos rojos del Triàsic inferior (fàcies Buntsandstein) discordants sobre el
sòcol paleozoic.
Poc més enllà
ja arribem al Port del Cantó, divisòria d’aigües entre el Segre i el Noguera
Pallaresa,. A més d’unes taules de pícnic i un plafó orientatiu també hi ha una
rèplica del menhir del Cantó, o l’Home Encantat, el qual fou destruït a mitjans
del s.XX. Per aquest coll passa l’encavalcament de Freixe (o de la serra de
Freixa) que posa en contacte els mantells de l’Orri (al nord) i el de les
Nogueres (al sud). Per damunt tenim la Torreta de l’Orri (2438 m) punt
culminant de l’estació d’esquí de Port Ainé, la qual es desplega al vessant
nord d’aquesta muntanya.
Baixant del
Port del Cantó passem pel poble de Rubió, el més alt de Catalunya, on vam
visitar el seu Jardí de Roques . Continuant el descens ja
veiem el Montsent de Pallars (2883 m), el gegant de la Vall d’Àssua format per
les calcàries del Devonià, i el fons de la vall del Noguera Pallaresa on hi destaca
el poble de Sort, la capital del Pallars Sobirà.
Arribant a
Sort anem en direcció sud cap a La Pobla de Segur tot deixant enrere, de
moment, el mantell de l’Orri per entrar de ple al mantell de les Nogueres. Així
passem pel petit però espectacular congost d’Arboló, amb la seva església
romànica enlairada a l’altra riba del riu i les seves complicadíssimes
estructures tectòniques de les quals ja en parlarem... en una altra ocasió.
Després de l’estret congost, el paisatge s’obre de sobte i arribem a Gerri de
la Sal.
A l’entrada
del poble i a tocar del riu es troben les antigues salines de Gerri, les quals
són conegudes des del s.IX, vinculades al gran monestir romànic de Santa Maria
(s.XII-XIII) que es troba a l’altra banda del pont. Aquí, com a molts altres
indrets, s’havien explotat les aigües d’una font salada que dissol les
evaporites de la fàcies Keuper que afloren sota les calcàries devonianes de la
serra d’Arboló. Ara es torna a fer sal i es fan visites guiades.
Alguns
quilòmetres més al sud de Gerri de la Sal ja veiem l’entrada del congost de
Collegats, però abans d’endinsar-nos en les seves pregoneses fem una parada a
l’àrea de pícnic de Les Morreres, presidida pel monument als raiers de
l’escultor Rufino Mesa. Aquí es troba el contacte mecànic (el conegut com Encavalcament de les Morreres) entre el
mantell de les Nogueres (mantells inferiors) i el mantell de Bóixols (mantells
superiors).
Des de l’àrea
prenem l’antiga carretera que ens permet contemplar una de les meravelles del
Pallars Sobirà: el gran capelló de l’Argenteria, fet de pedra tosca, formada
per la precipitació de carbonat càlcic sobre els vegetals, i que es vesteix de
blanc amb les gelades hivernals i d’aquí li ve el nom. L’indret va inspirar el
poeta Jacint Verdaguer i, segons sembla, també a l’arquitecte Antoni Gaudí per al
disseny de la façana del naixement de la Sagrada Família.
Si continuem pel
congost veurem com damunt les calcàries cretàciques, en posició quasi vertical,
tenim una massa de conglomerats cenozoics discordants. Això, però, es veu més
bé pel camí que puja a Sant Pere de les Maleses (Georuta II) i que passa per la
Cova de la Serpent. Per aquest camí també podem veure l’emblemàtic Roc de Santa
i també com s’intercalen uns conglomerats blancs i uns de vermells de dos
ventalls al·luvials procedents de diferents àrees font.
Sortint del congost,
arribem a l’extrem nord de la Conca de Tremp (Pallars Jussà) i el paisatge s’amplia
de sobte encara que l’horitzó sud resta tancat per la barrera del Montsec. Així
arribem a La Pobla de Segur on el riu Noguera Pallaresa rep les aigües del Flamisell,
riu que seguirem el seu curs aigües amunt fins a Senterada, a l’entrada de la
Vall Fosca, tot creuant el petit però espectacular congost d’Erinyà obert per
aquest riu a les calcàries del Cretaci superior.
Una altra
manera d’arribar a Senterada és, des de Gerri de la Sal, pujar al Pla de Corts
i visitar la seva capital Peramea on, al capdamunt del nucli medieval, hi
destaca una gran roca de calcàries del Triàsic amb restes del seu castell (s.X)
el qual fou residència hivernal dels comtes de Pallars.
Anant cap a
ponent per l’estreta carretera tenim enlairades vistes del congost de Collegats
i de la Serra de Peracalç amb el característic perfil de la Geganta Adormida
format per les calcàries del Cretaci inferior intensament plegades. De la seva
llegenda ens hem assabentat al plafó informatiu de l’àrea de Les Morreres.
Abans de
baixar cap a Senterada encara podem visitar l’estany de Montcortés el qual, juntament
amb els de Banyoles i Basturs, és un dels tres estanys d’origen càrstic que
tenim a Catalunya i que també té la seva llegenda que podem llegir en els
plafons informatius que hi ha a l’aparcament.
Així arribem a Senterada des d’on continuem ruta per la N 260 disposats a travessar el segon coll de la jornada: la Creu de Perves... però això serà en un segon capítol d’aquest “viatge” a través del Mantell de l’Orri.
