Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dissabte, 10 d’abril de 2021

Isabel Benet: Itinerari geològic i històric pels turons de Barcelona

Des del privilegiat balcó de l’observatori Fabra tenim als nostres peus el Pla de Barcelona, tot urbanitzat... tot? No, tot no! Entre el ciment, el ferro i l’asfalt sobresurten, com illes, un conjunt d’elevacions boscoses paral·leles a la serra de Collserola. Es tracta dels turons de Barcelona, altius miradors i pulmons verds de la ciutat per excel·lència, amb una geologia molt particular.

Els turons de Barcelona vistos des de Montjuïc... 

:... i des de Collserola

Hom hi ha volgut veure la quantitat de set turons, per comparació amb els set turons de Roma, però en realitat són sis els que destaquen pel seu relleu i que són (d’est a oest): Turó de la Peira, Turó de la Rovira, Turó del Carmel (o Muntanya Pelada), Turó de la Creueta del Coll, Turó del Putget (o Putxet), Turó de Monterols, i el totalment urbanitzat Turó de Modolell.

Area que ocupen els turons de Barcelona, 
sobre el Mapa Comarcal de Catalunya, núm.13, ICC

Els turons estan emmarcats per grans artèries de comunicació com són la Ronda de Dalt al seu pas per la Vall d’Hebron (al nord), la Via Augusta (a l’oest), la Ronda del General Mitre-Travessera de Dalt-Ronda del Guinardó (al sud), i el Passeig de Valldaura (a l’est); i ensems són també travessats de dalt a baix (i per sota), per altres grans artèries com el Passeig de Fabra i Puig, el Passeig Maragall, la Rambla del Carmel-túnel de la Rovira, l’Avinguda de Vallcarca i el carrer Balmes.

En aquests dies de confinament, on els barcelonins amb prou feines podem abandonar els límits de la nostra ridícula comarca, podem aprofitar l’excusa per visitar aquests indrets, a voltes molt desconeguts, a través d’un itinerari d’uns 12 Km de recorregut i uns 600 metres de desnivell que va enllaçant els turons de Barcelona començant pel turó de la Peira i acabant al de Modolell.

Esquema del recorregut sobre el mapa 
Serra de Collserola, Ed. Alpina

Abans de veure la geologia dels turons “en vivo y en directo”, però, al balcó de l’observatori Fabra hi ha un plafó informatiu d’aquesta geologia, instal·lat per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, on els turons destaquen com un trencadís gaudinià ...coneixia Gaudí aquest fet? Bé podria ser que sí, ja que el mapa geològic de la província de Barcelona de Jaume Almera es va publicar l’any 1891 i les obres del Park Güell, situat al vessant sud del turó del Carmel, van començar l’any 1900... i a Gaudí no se li escapava res!

Esquema i tall geològic dels turons de Barcelona, 
extret del plafó informatiu del ICGC

Facsímil editat per l’ICGC a l’Any Almera

Trencadís de Gaudí al Park Güell

En aquest mapa es veu que les roques que afloren als turons pertanyen a l’Era Primària (o Paleozoic), i que els materials més abundants són les calcàries del Siluro-Devonià (Paleozoic mitjà) que, per les seves característiques, van ser àmpliament explotades en pedreres pel seu ús en la construcció i per la fabricació de calç de morter. Aquestes calcàries també afloren als extrems de Collserola (Puig d’Olorda i Turó de Montcada) on també van ser explotades per fer-ne ciment. La resta de materials que veurem als turons seran pissarres... però també alguna sorpresa.

Ara sí, anem a veure les roques de la vora, i per això iniciem el recorregut a la sortida de l’estació de metro de Vilapicina, situada al passeig de Fabra i Puig. Des d’aquí ens enfilem al proper turó de la Peira per les escales del carrer Canfranc, al final de les quals girem a l’esquerra pel carrer Vall d’Ordesa. Aviat apareixen unes pissarres molt deteriorades i extraordinàriament deformades. Sense desanimar-nos pel deplorable aspecte de les primeres roques del dia, continuem fins entrar al parc i pugem fins al seu cim (136 m) coronat per una gran creu i amb vistes al nostre proper objectiu: el turó de la Rovira.

Entrem al Parc del turó de la Peira

Des del cim amb vistes al turó de la Rovira

Baixem del cim pel costat oest del turó on, als vessants de la muntanya, podrem observar unes roques una mica més agraïdes: són les calcàries de color ocre i aspecte nodulós del Siluro-Devonià. En una placeta hi ha uns quants monòlits que permeten una millor observació d’aquestes roques.

Aspecte de les calcàries del Siluro-Devonià

Sortim del parc i baixem per Fabra i Puig fins trobar el carrer Petrarca per on anem fins desembocar al passeig Maragall. Girem a l’esquerra i després de creuar un torrent que baixa per l’antic carrer de la Carabasa (ara Peris Mencheta), passem a frec d’un antic mas declarat Bé Cultural i reconvertit en l’Escola Municipal de Música d’Horta-Guinardó. Es tracta de Can Fargas (o Mas Pujol) que té el seu origen en una torre de defensa medieval.

Can Fargas quan era domicili particular

Seguim pel passeig Maragall fins al carrer Font d’en Fargas on, a la cantonada, trobem la Torre Giol d’estil modernista. Per aquest carrer pugem quasi directament al turó de la Rovira entre senyorials cases amb bells mosaics, esgrafiats a les parets i refistolats treballs de forja. Entrem a l’àmbit dels Tres Turons.

La Torre Giol

Així anem en forta pujada, tot deixant a l’esquerra la parròquia de Sant Antoni de Pàdua, fins a la plaça de la Font d’en Fargas on sota una balma artificial feta amb calcàries devonianes trobem la font i, al costat, les restes d’un quiosc amb sostre de trencadís, tot plegat en un lamentable estat de conservació. Ja som a mitja pujada del turó de la Rovira i des d’aquí gaudim de la vista del Turó de la Peira i de l’extrem més oriental de Collserola.

Vista des de sobre la Font d’en Fargas

Anem en suau pujada pel vessant est del turó, per damunt del Parc del Guinardó, tot fent llaçades per unes rampes on afloren unes pissarres grises, presumiblement del cambroordovicià. Són els materials més antics que es poden trobar a l’àmbit dels turons i són els mateixos que apareixen al vessant sud de la serra de Collserola.

Aspecte de les pissarres cambroordovicianes

Seguim revoltant el turó i arribem al l’entrada del carrer Labèrnia on hi destaca el casal de Can Bassols, una de les primeres edificacions d’aquest indret a inicis del s.XX. Aquí havia hagut un poblat ibèric, excavat als anys 30 i datat entre els segles IV i II aC. El poblat no es va poder conservar per causa de la pressió urbanística, però les troballes que s’hi van fer estan dipositades al Museu Arqueològic de Barcelona i al Museu d’Història de la Ciutat. Els detalls de l’excavació, i altres temes del barri del Carmel, es poden consultar al llibre de Lluís M. Bou i Eva Gimeno El Carmel ignorat. Història d’un barri impossible, editat per l’Ajuntament de Barcelona.

Enfilem el turó de la Rovira

Anem pel carrer paral·lel de Marià Labèrnia, flanquejat de petites casetes entre les quals hi ha una que fou construïda l’any 1927 per l’arquitecte J.M. Jujol, deixeble de Gaudí. Així arribem al cim del turó de la Rovira (261 m) coronat per antenes, un dipòsit d’aigua, els edificis de les bateries antiaèries de la guerra civil, i les restes de les barraques que es van construir els immigrants que arribaren durant la postguerra.

Vistes al sud amb les restes de les bateries antiaèries

Plafó informatiu

Al cim afloren àmpliament les calcàries Siluro-Devonianes que aquí es presenten sota dos aspectes diferents: les calcàries massives de color ocre que ja hem vist i unes altres calcàries noduloses de color gris. Totes aquestes calcàries van ser intensament explotades en pedreres. Una de les pedreres més grans fou la de Can Baró, situada als peus del vessant sud del turó, la qual va estar activa des de les acaballes del s.XIX fins a finals dels anys 60. Des del cim podem veure aquesta pedrera i el nostre proper objectiu: el turó del Carmel o Muntanya Pelada, on hi destaca el modern santuari homònim.

Els dos tipus de calcàries que afloren al cim del turó de la Rovira

Aspecte nodulós de les calcàries grises amb una petita falla

El turó del Carmel i el modern santuari

Per donar un cop d’ull a la pedrera de Can Baró, retornem al carrer de Labèrnia des d’on prenem unes escales que ens deixen a una pista que passa sota les construccions de les bateries i per damunt d’un espectacular pont de ferro: és el pont Mülhberg, col·locat l’any 1991 per unir, provisionalment, el parc del Guinardó amb la carretera del Carmel. Des del pont gaudim d’enlairades vistes de la pedrera, espai que s’ha de convertir en el parc dels Tres Turons.

El pont Mülhberg sobre la pedrera de Can Baró

Passat el pont anem pel carrer Mülhberg. Es dona el cas que l’any 1930, i durant les obres d’obertura d’aquest carrer, van aparèixer restes fòssils de conills, ratolins, cèrvols, cabirols, linx, tortugues... i rinoceronts! Tots ells atrapats a l’interior d’una antiga cova del Quatrenari. Aquest material va ser estudiat pel Dr. Josep Ramon Bataller qui, l’any 1932, va escriure un treball titulat El jaciment fossilífer del Carmel (Muntanya Pelada). Ben aviat, però, les obres van malmetre el jaciment que va acabar per desaparèixer.

Al capdavall del carrer Mülhberg, al coll entre els dos turons, desemboquem a la carretera del Carmel on trobem el bar Las Delicias, immortalitzat per Juan Marsé a la seva novel·la Últimas tardes con Teresa. A tocar del bar apareixen unes roques molt deteriorades, potser per la presència d’una falla, en les quals es poden distingir uns fragments que tenen l’aspecte de lidites, una mena de quars negre, i de les quals ja en parlarem... en una altra ocasió.

Possibles lidites a tocar del bar Las Delícias

Antiga ermita del Carmel

Creuem la carretera i ens comencem a enfilar per un costerut corriol, tot trepitjant les calcàries ocres i passant a frec de l’antiga ermita del Carmel, dedicada a la Mare de Déu del Carme i construïda l’any 1864. El flamant nou santuari es va inaugurar l’any 1962. Anem a frec del mur que delimita un recinte on es veu el campanar de l’ermita de la Mare de Déu de Fàtima i on estava previst de construir un hospital antituberculós.

Camí del cim del turó del Carmel

Des del capdamunt del Carmel (265 m), el punt culminant dels turons, a més de la Rovira, veiem el nostre proper objectiu: el turó de la Creueta del Coll. També tenim vistes de l’extrem de la carena del Carmel, el conegut com ”Turó de les Tres Creus”, monticle artificial i que es troba dins el recinte del Park Güell, i dels turons del Putget i Monterols. A l’extrem oest de Collserola destaca Sant Pere Màrtir (o Mont d’Orsà).

Vistes a la Creueta del Coll

Vistes a l’oest amb els turons del Putget i Monterols

Abandonem el cim per la carena nord i baixem pel carrer de les Coves d’en Cimany, nom que recorda que per aquí hi havia hagut les mines de ferro de Can Xirot. El període d’explotació va ser molt curt perquè el material era escàs i de mala qualitat però les seves galeries van ser explorades per membres del Grup d’Espeleologia de Badalona. Així arribem al carrer del Santuari des d’on anem a l’esquerra fins a les envistes del temple, originari del s.XI i que conserva elements romànics.

L’absis i la torre de la Mare de Déu del Coll

A tocar d’aquest temple afloren uns conglomerats de color vermellós, i si ens hi acostem la sorpresa és majúscula: el conglomerat està format per còdols arrodonits de quars ja que es tracta dels conglomerats basals de la fàcies Buntsandstein del Triàsic (Era Secundària o Mesozoic), i que hem vist a tants llocs... però aquest és l’únic aflorament a Collserola i que ha quedat preservat per un conjunt de falles normals i inverses.

Aflorament de conglomerats...

... amb còdols arrodonits de quars de la fàcies Buntsandstein

Esquema del conjunt de falles que van 
preservar els conglomerats triàsics

Anem al turó de la Creueta del Coll pel carrer del Santuari i pel passeig de la Mare de Déu del Coll, tot passant a frec de la finca Sansalvador, d’estil modernista i que té la particularitat que durant un breu espai de temps es van explotar i comercialitzar les aigües d’un pou de suposades propietats medicinals fins que aquest es va esgotar. El més curiós és que, per accedir a aquest pou, es van excavar un conjunt de túnels que ara es poden veure en una visita guiada.

Entrada a la finca Sansalvador

Laberint de túnels

Més endavant prenem una rampa que ens condueix a l’entrada del parc de la Creueta del Coll, ubicat a l’interior del forat deixat per la segona més gran pedrera dels turons: la pedrera de Vallcarca. A l’estany del parc s’emmiralla l’escultura de Chillida Elogi de l’aigua. Darrera l’àrea de pícnic prenem un dreturer corriol per pujar al punt culminant del turó (245 m), coronat per una gran creu. Per aquest corriol afloren unes pissarres lluents i d’un gris metàl·lic que sembla ser que són del Silurià. Per damunt tenim les calcàries devonianes que van ser objecte d’explotació.

Estany i escultura de Chillida al fons

Aflorament de pissarres silurianes

Baixem del cim a frec de la tanca que ens separa del front d’explotació, amb enlairades vistes sobre el parc i el proper turó del Carmel. És moment de deixar l’àmbit dels Tres Turons i d’enfilar el camí cap al proper objectiu: el Putget.

Vistes des del front d’explotació de la pedrera

Per això desemboquem de nou el passeig de la Mare de Déu del Coll i anem a la dreta en direcció a Vallcarca. Passem per damunt del viaducte inaugurat l’any 1923 i el primer que va construir amb ciment armat. Creuem l’avinguda República Argentina i pugem pels carrers Claudi Sabadell, Portolà i Marmellar per entrar al parc del Putget, dissenyat per Joaquim  Casamor l’any 1970 sobre uns terrenys de la família Morató. Anem fins al seu cim (182 m) des d’on tenim bones vistes del pla de Barcelona, on hi destaca Montjuïc (que és una altra història) i del mar.

El pla de Barcelona des del Putget

Possibles lidites

Baixem del cim pels camins que fan llaçades. Tot el turó està bellament enjardinat i no afloren massa roques però en algun racó  podem veure de nou les roques negres que semblen lidites. Tots aquests camins conflueixen a la sortida pel carrer Manacor que prenem a la dreta fins a la cruïlla amb el carrer Putxet pel qual baixem fins a la ronda del General Mitre.

Edifici Alhambra

Creuem la ronda i anem a la dreta però hem d’estar atents perquè passat Balmes hem de pujar pel carrer Berlinés on s’aixeca un curiós edifici d’estil arabesc dit Edificio Alhambra. Així desemboquem a la plaça Bòston, ciutat agermanada amb Barcelona i per això la plaça llueix una llagosta (The Boston Grasshoper) que és el símbol del seu ajuntament. Pel passatge Hercegovina pugem al darrer turó de l’itinerari: el turó de Monterols.

The Boston Grasshoper 

Calcàries siluro-devonianes al turó de Monterols

El petit turonet s’eleva 124 m sobre el nivell del mar i està ocupat per una vegetació mediterrània d’alzines, roures, pins i garrofers. En ell hi ha un bon aflorament on podrem observar les darreres roques de l’itinerari: les calcàries siluro-devonianes. Baixem del turó pel seu vessant oest cap a la plaça Adrià on hi ha la Font de la Lliçó, obra del valencià Silvestre de Ereta, i un monument de Josep Admetlla dedicat a l’advocat i polític Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat per Franco l’any 1938.

Font de la Lliçó

Després de creuar el carrer Santaló, anem per Vallmajor fins al capdamunt del darrer turó: l’imperceptible i totalment urbanitzat turó de Modolell (126 m), coronat pel convent de Maria Magdalena. Però la millor manera de finalitzar aquest itinerari és visitant els jardins que envolten Can Castelló, finca construïda l’any 1930 seguint l’estil d’una masia rural i que ara és un centre cívic i un casal de gent gran.

Can Castelló

Des d’aquí baixem a la transitada Via Laietana i anem a buscar l’entrada de l’estació de Muntaner dels FFCC Catalans, on posem punt i final a aquest llarg itinerari geològic i històric pels turons de Barcelona.

dilluns, 29 de març de 2021

Amics del Museu: Una extraordinària donació

El nostre consoci i actiu participant de les activitats de l’Associació d’Amics, Marco Ferrazza, acaba de fer una donació extraordinària al nostre Museu. Es tracta de la seva magnífica col·lecció de fòssils, molt ben conservats i perfectament localitzats. Així s’assegura que aquesta no es perd ni es dispersa.

Arribada de les caixes al laboratori del Museu

Llistat de la procedència dels exemplars proporcionat per Marco Ferrazza

En la col·lecció hi ha exemplars de totes les èpoques i d’origen nacional (la majoria són de Catalunya), encara que també els hi ha que procedeixen de l’estranger.

Exemplar d'esponja del Cretaci superior, possiblement 
del gènere Siphonia, procedent de la zona sudpirinenca central.

Ara aquests dies s’estan obrint les caixes per a començar la feina d’observar, catalogar i numerar els exemplars que, de mica en mica, han d'anar entrant al conjunt del Museu. Així mai hi ha temps d’avorrir-se... Gràcies Marco.

dijous, 25 de març de 2021

Mn. Francesc Nicolau: Plutó segueix sent objecte d'estudi

El “planeta nan” Plutó, descobert per Clyde Tombaugh l’any 1930 del segle passat, és un astre opac que gira al voltant del Sol i per tant, al seu dia, va ser considerat un planeta de ple dret, el novè del Sistema Solar, fins l’any 2006, moment en que es va revisar la noció de “planeta” i Plutó, igual que Eris i Ceres, no encaixava per les seves reduïdes dimensions i per estar situat en una òrbita molt allunyada de l’eclíptica (uns 17° d’inclinació respecte d’ella). Per tot això, Plutó, Ceres i Eris no podien ser considerats veritable planetes, així que s’acordà que aquests astres, que sabem que formen part de l’anomenat Cinturó de Kuiper, se’ls havia d’anomenar “planetes nans”.

L'astrònom Clyde Tombaugh, descobridor de Plutó

I, certament, Plutó és petit. Té un diàmetre de 2,370 Km, que vol dir dos terços del del la Lluna, que en té 3.474 Km, i fins fa poc no se’n sabia gairebé res de la seva composició. És tan llunyà (a una distància que va de 30 a 40 UA; sent 1 UA=distància Terra-Sol) que només el poden veure els telescopis molt potents, ja que la seva magnitud oscil·la entre 13,65 i 16,3, però aviat se li descobrí un satèl·lit, Caront, de 1.207 Km de diàmetre i prou gran perquè ara es consideri que tots dos formen un sistema binari. Més tard es van descobrir quatre satèl·lits més: Nix i Hidra (el 2006), Cèrber (el 2011) i Estix (el 2012) tots ells molt petits.

El sitema binari Plutó-Caront

Com conèixer millor com és Plutó? La sonda New Horizons, llançada a l’espai el gener del 2006, arribava a l’entorn de l’astre el juliol del 2015 i de les seves observacions s’ha deduït que la seva atmosfera és pricipalment de nitrogen, però també hi ha metà i altres gasos. La temperatura superficial és d’uns -223°C i té certa activitat geològica deguda al seu interior més calent. Això fa que el gas nitrogen es precipiti en forma de neu (passa a ser sòlid a -210°C) deixant enblanquinada la seva superfície en els llocs on l’escorça és més prima, cosa que passa a la regió anomenada Sputnik Planum. L’escalfor interna arriba a modificar l’aspecte de la neu nitrogènica i fa que es vegin com unes grans escames d’uns 30 Km d’amplada, separades per congostos, i encaixades les unes al costat de les altres.

La superfície de Plutó captada per la sonda New Horizons

El que passa és que el nitrogen s’escalfa una mica, es fa menys dens i provoca enormes bombolles congelades i, com que no són del tot estables, van canviant de forma. Per això es diu que Plutó «muda de pell» tot sovint... curiós, oi? Si voleu saber més detalls sobre aquest tema, els trobareu a la revista Nature.

NOTA: Article publicat a la revista Catalunya Cristiana el 21 de març del 2021

dissabte, 13 de març de 2021

Amics del Museu: Scripta 28

Un cop més donem la benvinguda a una nova revista Scripta, la núm 28 de la sèrie Paleontològica.


En aquest número s’han publicat els següents tres treballs:

  S. Calzada: Sobre Mytilus aquitanicus en el Mioceno catalán (NE de España)

  S. Calzada, E. Moreno & J. Corbacho: Phasianella ungeri Vilanova, 1868 = Pictavia laevigata (Deshayes in Leymerie, 1842)

  J.F. Carrasco & J. Cabús: Primera cita de Metalia lonigensis Dames, 1877 (Echinoidea, Eoceno) en España

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, sèrie Paleontològica, és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i on es recullen els treballs d’aquest museu, éssent el Sr.José Francisco Carrasco el director d’aquesta publicació, i la secretària de la mateixa la Sra. Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es i per a comandes i tarifes: almeracomas@hotmail.com


dimarts, 2 de març de 2021

Isabel Benet: Pirineu, terreny de descoberta (IV)

En el capítol anterior ens vam quedar en plena celebració del XIV Congrés Geològic Internacional  el qual tingué lloc l’any 1926 a Madrid. Al llarg d’aquell esdeveniment es van realitzar diverses excursions geològiques, dues de les quals va dur els participants al Pirineu central i oriental. El Dr. Josep Ramon Bataller, aleshores recentment nomenat director del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, en va ser un dels directors, i en el seu resum del congrés acaba dient: «És d’esperar que el foc sagrat de les ciències geològiques, encès pels mestres Almera, Vidal i Font (...), avivat per la grandiosa manifestació científica (...), s’aflamarà i prendrà en nous cors que el mantindran perenne per a les noves generacions».


Ens trobem, però, immersos en la dictadura de Primo de Rivera qui, en suprimir la Mancomunitat de Catalunya, va interrompre molts treballs, entre ells el que duia a terme el Servei del Mapa Geològic de Catalunya i dirigit per Marià Faura i Sans, quan portaven 5 fulls publicats (a escala 1:100.000) dels 43 que estaven previstos. Faura i Sans, juntament amb Norbert Font i Sagué i el mateix Josep R. Bataller, van ser deixebles d’Almera i van sorgir de l’escola de geologia del Seminari Conciliar de Barcelona. També al voltant del catedràtic Maximino San Miguel de la Cámara es van formar prestigiosos geòlegs com Ll. Solé Sabarís, N. Llopis Lladó, J. Fernández de Villalta i Valentí Massachs, quals crearan escola al seu temps.

Primer mapa geològic de la Mancomunitat,
 exposat al Centenari del ICGC

Escut del servei

Amb la instauració de la Segona República entren en acció els deixebles de Hans Stille, un prestigiós geòleg alemany qui, entre 1934 i 1937, va esbossar una evolució paleogeogràfica de l’àrea alpina mediterrània, sempre basant-se en la hipòtesi de la contracció de la Terra per explicar la formació de les serralades.


Entre els que van treballar al Pirineu està Schmidt qui, l’any 1931, fa una síntesi estratigràfica del Paleozoic dels Pirineus i de la Serralada Costanera Catalana. Schriel per la seva part, i basant-se en aquesta síntesi, planteja una tectònica herciniana pel Pirineu. L’any 1934, Peter Misch fa un estudi de conjunt del Pirineu central i, un any més tard, Ashauer i Teichmüller s’ocupen del magmatisme hercinià, tot plantejant-ne una paleogeografia del Paleozoic català. Tots aquests estudis van aportar els trets generals sobre l’estratigrafia i l’estructura d’aquesta serralada, i seran la base per als treballs posteriors.

Tots aquests estudis, així com els realitzats per les universitats de Madrid i Barcelona, es van veure de nou interromputs per la Guerra Civil. Un cop acabada la contesa, Josep Ramon Bataller, essent catedràtic de la Universitat de Barcelona, fou l’encarregat de tornar a posar en marxa l’escola de geologia del Seminari Conciliar de Barcelona. Però durant els anys de la postguerra, enmig d’una política eutàrtica, repressiva i de gran control ideològic, va sorgir la figura de Lluís Solé Sabarís, també catedràtic de la Universitat de Barcelona des de l’any 1943, fou el primer a crear escola després de la guerra.


Però per aquella època, i fins ben entrats els anys 60, la geologia a Espanya encara estava dominada per la hipòtesi de la contracció de la Terra per a explicar la formació de serralades, tot i que ja es coneixia el concepte d’isostàsia i els mantells de corriment que ja la posaven en dubte. Espanya va romandre al marge dels debats per la manca de recursos i de laboratoris d’investigació fins a finals del franquisme. 

Tanmateix aquí tenim a Solé Sabarís qui, juntament amb els seus deixebles Llopis Lladó i Fontboté estudien els terrenys paleozoics del Pirineu, i també tenim a en Joan Rosell que n’estudia els terrenys mesozoics i cenozoics del vessant sud. Mentre, al vessant francès, Calvet s’encarrega de la zona axial entre el Rosselló i Andorra; Guitard estudia el metamorfisme i l’estructura entre el Canigó i l’Albera, i Fonteilles treballa al massís de l’Aglí.

Mapa geològic de l'IGME
 formado por el Dr. D. Luis Solé Sabarís el 1958

Altres que també van fer molta feina entre la Maladeta i al Cerdanya van ser l’anomenat Equip de Leyden, format per una gernació de geòlegs d’aquesta universitat holandesa, dirigits pels professors De Sitter i Zwart els quals, des de l’any 1950 i fins gairebé els vuitanta, van elaborar una sèrie de treballs estratigràfics i estructurals acompanyats d’excel·lents mapes geològics a escala 1:50.000. Es dona el cas que aquells geòlegs es van integrar tan bé al territori que fins i tot alguns es van casar amb pubilles catalanes i per això se’ls va dedicar una placa en recordança i reconeixement, on es llegeix: Les estructures d’aquest aflorament constitueixen els fonaments del treball realitzat per l’escola estructural de Leyden dels professors De Sitter, Zwart i col·laboradors.

Placa d’homenatge a l’Equip de Leyden prop d’Esterri de Cardós

Amb tots aquests estudis es va arribar a la conclusió que el Pirineu és una serralada formada per la col·lisió de dues masses continentals (les plaques Ibèrica i Eurasiàtica) separades en obrir-se l’oceà Atlàntic. Als anys 70, a més, es va evidenciar que la placa Ibèrica va tenir una evolució molt complexa, amb moviments de rotació i laterals respecte la placa Eurasiàtica, per la qual cosa van sortir a la llum diversos models i estudis que així ho indicaven, portats a terme per Boillot, Choukroune, Capdevila, Malod, Souquet, Mattauer, Seguret... entre d’altres.

Diversos models dels moviments d’Ibèria durant l’orogènia Alpina

Tall geològic del Pirineu central, dit Perfil ECORS

Malgrat tot, amb aquests estudis no es va poder esbrinar si hi va haver o no formació d’escorça oceànica, i si hi va haver subducció (desaparició d’escorça oceànica), o quina de les dues plaques es va col·locar sota l’altra. Per desvetllar aquestes qüestions, l’any 1985 es va posar en marxa un projecte de col·laboració hispano-francès dit Perfil ECORS (Estudi Continental i Oceànic per Reflexió i refracció Sísmica) el qual, amb mitjans geofísics, va posar de manifest la seva estructura profunda... les seves arrels... però aquest serà el tema del proper capítol.

Bibliografia

• Manuel Julivert, Una historia de la geologia en España: en su contexto socioeconómico, cultural y politico, y en el marco de la geologia internacional, Universitat de Barcelona, 2014

• Història Natural dels Països Catalans, vol I, pàg. 38-50, Enciclopèdia Catalana, 1986

• Atles Geològic de Catalunya, 1:50.000, ICGC, pàg. 40-157, 2010

• Lluís Ardèvol et al., Meravelles geològiques del Pallars Sobirà, Arola Editors, 2005

• Guillem Camarasa, L’enigma dels Pirineus, Rev. Ciència, núm. 47, pàg. 24-27, 1986