El Montmell
és una serra allargada, d’orientació NE-SW, situada a l’extrem nord-occidental
de la comarca del Baix Penedès. El seu punt culminant, la Talaia (861 m), a més
de ser sostre comarcal és també un excel·lent mirador degut al fet que es
tracta d’una serra relativament aïllada i que destaca de la resta de relleus
que l’envolten. Per aquesta raó, des d’aquest cim s’albira una àmplia
panoràmica que abasta des del mar, les Muntanyes del Mestral, Montserrat, el
Montseny, fins una bona part dels Pirineus. La Talaia del Montmell té una
silueta molt característica i això la fa visible des de molts punts de
Catalunya, convertint-la en una bona referència.
La Talaia del Montmell vista des d'Olèrdola
Geològicament
la serra del Montmell està enclavada dins l’anomenat Bloc de Bonastre, el qual
forma part de la Serralada Prelitoral, i es tracta d’un horst (o bloc) elevat
entre les fosses de Valls i del Penedès.
En aquest
bloc afloren el Triàsic superior (fàcies Keuper), el Juràssic i el Cretaci. La
gran quantitat de falles que afecten aquest bloc fa que aquests materials
aflorin repartits com si fos un mosaic. Es dóna el cas que aquesta àrea és la
que apareix al pòster-mural on hi ha representada la maqueta del Penedès que
podia veure’s al Museu de Vilafranca.
Pòster-mural del Penedès de venda al Museu,
per més informació vegeu columna dreta del blog
A la serra
del Montmell hi apareixen sobretot els materials corresponents al Juràssic, i
per tal de donar-los un cop d’ull, aquí us proposem un petit itinerari
circular, de mitjana dificultat, que s’enfila a la Talaia on, a més de roques,
també podrem veure les esglésies Nova i Vella de Sant Miquel de Montmell, els
bufadors coneguts com Boques Calentes i les ruïnes del castell del Montmell.
Per començar
l’itinerari ens cal arribar al petit poble de La Joncosa (o Juncosa) del
Montmell, per això des de La Bisbal del Penedès, on hi ha una sortida de
l’autopista AP-2, prenem la carretera TV-2401 fins a la citada població,
situada sobre la falda sud de la serra del Montmell i a l’interior d’una
depressió ocupada per les argiles i guixos de la fàcies Keuper. Aquesta depressió
no és una fossa intramuntanyosa, sinó que més aviat es tracta d’un bloc elevat
(o horst) que s’ha erosionat més que la resta de relleus que l’envolten formats
per les dolomies juràssiques, que són roques més dures i resistents. Així des
d’aquest poble podem observar, cap al nord-est, com s’eleven, com una forca,
els contraforts de la serra del Montmell amb el castell situat al capdamunt
d’un esperó rocós i la Creu sobre la carena principal de la serra.
Sense entrar
al poble, continuem per la mateixa carretera uns 200 m per tal d’agafar a la
dreta una pista forestal, en no gaire bon estat, que s’enfila per sota la línia
de cims coneguts com la Roca de l’Àliga, Puig del Migdia i Puig de les Forques
on les dolomies del Juràssic dibuixen un sinclinal. Aquesta pista es dirigeix a
l’Àrea Recreativa del Montmell i mentre pugem en alguns talusos es poden
observar les argiles i guixos bigarrats típics de la fàcies Keuper. En aquesta
àrea recreativa deixem els cotxes per continuar a peu.
Des de
l’aparcament pugem breument per qualsevol de les diverses dreceres cap a
l’església nova de Sant Miquel del Montmell (640 m), situada a frec de pista
que havíem deixat. Es tracta d’un gran edifici del s. XVI en procés de
restauració, format per una nau central coberta amb arcs gòtics i
amb capelles a banda i banda, portal adovellat i campanar de torre; al seu voltant hi
ha restes del que va ser un petit nucli de poblament agrupat a l’entorn de
l’església.
Travessem la pista per continuar a l’esquerra per un camí
ample i pedregós que puja en direcció a l’església vella de Sant Miquel que
veiem just sobre nostre. Pel camí de pujada anem observant l’aspecte de les
bretxes del Lias (Juràssic inferior) encara que la seva edat exacta no es coneix
perquè en elles no hi ha fòssils i, a més, en aquest sector el contacte amb el
Triàsic no és normal sinó que és a través d’una falla, però es suposa que
pertanyen al Juràssic perquè s’han comparat amb altres localitats properes on
aquests mateixos materials afloren en millors condicions. També es creu que el
seu ambient de sedimentació fou una plataforma carbonatada molt poc profunda o,
tal vegada, un talús continental.
Aspecte de les bretxes del Lias
Deixem a l’esquerra el sender que porta a Cal Magí Vidal,
per on retornarem, i continuem a la dreta, ara ja per un costerut corriol, fins
a l’esmentada església romànica de Sant Miquel del Montmell (s. XI), de planta
irregular i arrapada a la roca, on hi destaca l’absis amb arcuacions i faixes
llombardes. A l’interior observem que té dues naus: la principal i, separada
per dos arcs, una de més petita, al costat de la paret excavada a la roca.
L'església vella de Sant Miquel del Montmell
Continuem a
la dreta de l’ermita, en direcció est, per un corriol amb marques de sender
local (blanques i verdes), que primer planeja i després puja fort per una canal
excavada per l’aigua aprofitant el recorregut d’una falla que ha provocat que
aquí les roques siguin més vulnerables a l’erosió. La fisura està reomplerta
per una crosta d’aragonita. Per aquesta canal també podem veure l’aspecte de
les dolomies juràssiques de les quals tampoc podem saber la seva edat exacta
per la manca de fòssils. Són roques fosques i molt granulades, i quan es
trenquen amb un martell fan una lleugera pudor, per això a aquestes roques se
les anomena dolomies negres o fètides.
Pujant per la canal
Les vistes al llarg de la pujada
Crosta d'aragonita
Aspecte de les dolomies negres
Per aquest
corriol arribem al collet del Castell, entre la Dent del Montmell, a la nostra
esquerra, on hi ha les restes del castell, i la Creu, a la dreta, a l’inici de
la carena que culmina a la Talaia. Iniciem primer una mantinguda però curta
pujada cap al castell per un estret corriol entre blocs de pedres, i poc abans
d’arribar passem pel costat de les Boques Calentes, dos petits bufadors d’aire
calent i humit, fenomen que es fa més palès en dies molt freds i secs tal i com
passa als Bufadors de Beví. A l’entrada d’aquestes cavitats hi
proliferen falgueres com el polipodi o herba pigotera (Polypodium vulgare) i la falzia roja (Asplenium tricomanes), i també molses i hepàtiques.
La falzia roja (Asplenium tricomanes)
Arribem tot
seguit al castell de Montmell (s.X-XI), al capdamunt de la Dent del Montmell
(781 m), amb restes d’una torre ja molt enderrocada, un parell de dependències
i murs amb obertures que permeten bons enquadraments fotogràfics, ja que a
partir d’aquí i fins a la Talaia tindrem extenses vistes panoràmiques.
Ruïnes del castell
Retornem al
collet del Castell per pujar ara en direcció nord-est cap a la Creu del
Montmell, una gran creu de ciment situada enfront del castell, a una alçada
similar, i que és un bon punt de referència. A partir d’aquí seguim en la
mateixa direcció per la carena, ja no tan costeruda, per un marcat sender entre
matollar de carrasca, bruc, estepes i romaní.
Pujant per la carena
Més endavant
el camí fa un breu descens d’uns 30 m fins a un altre collet (800 m), al peu de
la Talaia, des d’on iniciem la pujada final al cim, tot observant com els
estrats de les dolomies cabussen lleugerament cap al nord-oest.
El cim de la Talaia del Montmell
La baixada la
iniciem per la banda oposada, en la mateixa direcció nord-est, per un sender
ben senyalitzat (Territori de Reconquesta) amb les marques blanques i verdes que
hem anat seguint des de l’ermita vella de Sant Miquel. Arribem a un ample llom,
on hi ha una cruïlla; deixem a la dreta el camí del coll d’Arca, i girem a
l’esquerra (pal indicador a Cal Magí Vidal i a l’Àrea del Montmell), per
continuar pel vessant nord de la serra. El camí no triga en baixar molt
dreturer per l’obaga del Montmell, enmig d’una vegetació ufanosa, tot passant a
frec de l’anomenat Pi de les Tres Soques, un conjunt de tres exemplars de pi
blanc units per la base.
Al final de
la baixada, sortim a un camí més ample, que seguim a l’esquerra en direcció a
l’Àrea del Montmell (a la dreta el camí mena a Cal Magí Vidal i a l’ermita de
Sant Marc). Anem planejant, amb algun tram de pujada, per un bosc d’alzines amb
plafons informatius de la vegetació de la zona i amb alguns trams on encara es
conserva l’empedrat.
Camí amb restes d'empedrat
El camí acaba
de vorejar-los i va girant cap al sud fins que sortim a la cruïlla per on
havíem seguit, a l’inici, cap a l’església vella de Sant Miquel. Ara ja només
ens resta baixar cap a l’església nova i l’Àrea del Montmell, on hem deixat els
cotxes i on donem per finalitzat aquest recorregut per la serra del Montmell
d’unes 3 hores de marxa efectiva i uns 300 metres de desnivell, a través del
qual hem pogut donar un cop d’ull a les bretxes i dolomies negres del Juràssic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada