Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 28 d’abril del 2017

Amics del Museu: SORTIDA DELS AMICS A VILANOVA DE LA SAL

El passat dissabte 22 d’abril, vigília de Sant Jordi, vam dur a terme la sortida de primavera de l’Associació d’Amics del Museu. Aquest cop vam anar a visitar les salines de Privà, més conegudes com les salines de Vilanova de la Sal, a la comarca de la Noguera.

Vista de les salines de Vilanova de la Sal 

Després de reunir-nos al pàrquing del Centre d’Interpretació de l’Or a Balaguer, vam prendre la carretera local LV-9047 en direcció a Gerb i des d’aquí, per la carretera LV-9046, ens vam endinsar en el garbuix geològic de les serres marginals on s’observen els primers plegaments visibles del Prepirineu. A la porta de les salines ja ens esperava en Miquel Marcelino, alcalde en funcions de Vilanova de la Sal i que avui ens va fer de guia d’aquest espai tan singular.

El grup reunit a la porta de les salines


Abans d’entrar, el company i geòleg Carles Manresa ens va fer entrega, a en Miquel i a l’Associació d’Amics del Museu, del llibre El ciclo productivo de la sal y las salinas reales a mediados del siglo XIX de l’autor Alberto Plata Montero i editat per la Diputació Foral d’Àlaba i que passarà a formar part del fons bibliogràfic del nostre museu.

En Miquel Marcelino ens fa de guia


Abans d’entrar, però, en Miquel ens va explicar que des de l’any 2004 les salines de Vilanova de la Sal són propietat de l’associació Ascalfó (Associació Catalana de Lleure Formatiu), de la que ell en forma part. Aquesta associació està formada per un grup de voluntaris, professionals i especialistes en diversos camps que comparteixen un mateix objectiu: la recuperació i la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic. Les salines de Vilanova de la Sal són un element molt important d’aquest patrimoni que cal conservar i donar a conèixer a través de visites guiades. A més a l’any 2009 les salines van ser declarades Bé Cultural d’Interès Local.

Atents a les explicacions d'en Miquel

Un cop a dins prestem molta atenció a les interessants explicacions que en Miquel ens dóna sobre la història de les salines des que ja al Neolític es va descobrir la font d’aigua salada, tal i com ho demostren les troballes arqueològiques que s’hi han fet. Però no és fins l’arribada dels romans que es comença a “conrear” la sal... i és que això de fer sal no és gens fàcil, i en Miquel ens explica l’evolució de l’elaboració de la sal a través dels diversos paviments que s’han conservat al fons de les basses d’evaporació, des de la simple argila premsada fins als paviments de ciment portland, passant pels paviments de lloses de calcàries taulejades, que tan abunden per aquesta contrada.

Observant l'antic paviment de lloses calcàries...

... i el més modern de rajoles de ciment portland

Les argiles premsades sota les rajoles

També se’ns va explicar el perquè de trobar sal tan lluny de la costa actual, i és que l’origen d’aquesta sal cal buscar-lo en l’inici de l’obertura de l’oceà Atlàntic, ara fa més de 200 milions d’anys, quan damunt d’immenses planes fangoses s’hi formaven grans bassals d’aigua hipersalina sota un clima tropical desèrtic. També se’ns va explicar el fet que aquí hi hagi una important acumulació de guixos i sals (dites “evaporites”), i és que ens trobem dins de l’estructura geològica coneguda com a diapir de Les Avellanes. Aquest diapir es va formar durant l’aixecament dels Pirineus axials i per causa del desplaçament cap al sud de la seva cobertora sedimentària en forma de mantells de corriment. Aquests mantells es van moure damunt les argiles i evaporites de la fàcies Keuper del Triàsic superior; i és que les argiles i evaporites són roques molt plàstiques que, sota un esforç tectònic, actuen com una “pell de plàtan”.

Les actuals basses d'evaporació

Fetes aquestes explicacions vam anar a veure les modernes piscines d’evaporació, malauradament sense aigua perquè encara no ha començat l’època del conreu de la sal, i primer cal revisar-les per evitar les pèrdues per filtració. També vam anar a donar un cop d’ull al pou d’aigua salada i a la sínia de fusta que es va instal·lar antigament per fer pujar l’aigua gràcies a l’esforç d’un ruc que donava voltes, això sí, sempre cap a l’esquerra, perquè se’ns va assegurar que els rucs que giren en sentit horari... es maregen!!! Actualment l’aigua s’extreu amb una bomba elèctrica.

En Miquel ens mostra els estris per la recollida de la sal

L'antiga sínia de fusta

En acabat passem per la "botiga"

Abans de marxar vam passar per la “botiga” per comprar sal recollida a les salines, la qual segons l’opinió de prestigiosos cuiners, és una de les millors a l’hora de potenciar el sabor dels aliments i això s’ha de provar!!! Cadascun dels pots porta una etiqueta on s’explica què és i a què es dedica l’associació Ascalfó.

Uns dels molts productes que s'hi ofereixen


Després d’acomiadar-nos vam anar a donar un cop d’ull a les calcàries taulejades, en les quals poden trobar-se acumulacions de bivalves que les daten com a Carnià inferior. També vam rebre explicacions sobre el trencament de Pangea, la formació de l’oceà Atlàntic, la dispersió dels continents i el tancament del mar de Tetis el qual va donar lloc a les serralades modernes que formen el Front Orogènic Alpí.

Aspecte de les calcàries taulejades del Triàsic superior

En Jordi ens mostra restes de fauna marina

La Isabel ens mostra la ruptura de Pangea

També es va parlar d’unes pedres molt especials que abunden per aquesta zona: es tracta de les ofites, unes roques ígnies subvolcàniques de color verdós, i que estan íntimament relacionades amb el trencament de Pangea i la formació de l'oceà Atlàntic. Aquestes roques es van emplaçar en forma de "sills" i estan formades principalment per augita (que és un clinopiroxè) i labradorita (que és una plagiòclasi). La seva textura porfírica els dóna una gran coherència i per això s’exploten en pedreres com a àrids.

I com encara era aviat, vam anar en cotxe per la carretera C-12 en direcció al port d’Àger i en una àrea de lleure a tocar d’aquesta carretera vam poder observar un bon aflorament d’ofites en contacte amb les argiles i guixos del Keuper. Es va poder observar també com l’emplaçament d’aquestes ofites va provocar una alteració (petit metamorfisme de contacte) en aquestes argiles i guixos triàsics. També vam poder veure com les ofites es disgreguen en forma de boles. En aquesta àrea de lleure, on hi ha una capelleta feta amb carreus d’ofites, ens vam fer la foto de grup per tenir un bon record d’aquesta jornada.

Preciós aflorament d'ofites

Meteorització de les ofites en forma de boles

Textura porfírica de les ofites que semblen una pell de serp


Després del tradicional dinar de germanor al restaurant del monestir de Bellpuig de les Avellanes, encara vam tenir temps d’anar fins a la presa de l’embassament de Canelles per veure un dels pocs llocs on les ofites del Keuper contenen un mineral d’alteració anomenat aerinita. Aquest filosilicat fou molt important a l’Edat Mitjana perquè amb ell es fabricava el color blau intens dels murals de les esglésies romàniques, en substitució del lapislàtzuli que era molt costós. Aprofitant els bons afloraments de la zona, també se’ns va explicar com, durant l’orogènia Alpina, el mantell de corriment de les serres marginals va “viatjar” cap al sud a lloms de les argiles i evaporites del Keuper, tot aprofitant la seva gran plasticitat.

A la presa del gran embassament de Canelles

Aspecte de l'aerinita

Explicacions de com els mantells "viatgen" a lloms del Keuper

Les boniques flors de l'albó de muntanya

Aflorament de materials del Keuper molt rebregats

Abans de marxar, però, encara vam tenir temps d’observar les grans espigues de vistoses flors blanques de l’albó de muntanya (Asphodelus albus), i també l’extraordinària deformació de les argiles del Keuper, en un aflorament situat a l’altra banda del riu, damunt de les quals es troben els materials del Cretaci superior. Així, amb la panoràmica de les serres daurades pel sol de la tarda, donem per finalitzada la sortida de primavera d’enguany. Fins a la propera!

dimecres, 26 d’abril del 2017

Mn. Francesc Nicolau: QUÈ CAL DIR DEL SISTEMA PLANETARI TRAPPIST?

Què la premsa va exagerar la importància de la troballa. Fins i tot La Vanguardia va considerar-ho notícia de portada. Ja sabem des de fa temps que moltes estrelles (potser uns dos terços de les de la nostra Galàxia) tenen el seu sistema planetari. Els exoplanetes (astres opacs que orbiten estrelles que no són el Sol) es van començar a detectar el 1995. Avui ja arriben a 3.582 els descoberts a l’entorn de centenars d’estrelles, i la gran majoria són molt diferents de la Terra.

Només poques desenes s’han considerat com a possibles habitacles. Un d’ells és el que gira al voltant de l’estrella Proxima. Què té de nou aquesta troballa? És el cas d’una altra estrella, una més, que té un sistema planetari. Aquesta vegada arriben a 7 els astres que s’ha vist que orbiten i tots molt petits. I aquí hi ha la novetat, no pas en el simple fet d’haver trobat un sistema planetari, perquè ja se’n coneixien molts d’altres de fa anys.

Els 7 planetes identificats del sistema Trappist-1 
comparats amb els planetes rocosos del sistema solar

La descoberta començà l’any 2010: amb el telescopi anomenat Trappist (de Transiting Planets amd Planetesimals Small Telescope) situat a Xila s’ha estat analitzant aquests darrers 16 anys una petita estrella de la constel·lació de l’Aquari, dotada d’una temperatura superficial de 2.300ºC (al nostre Sol és de 5.500ºC) i que té 7 planetes molt pròxims (la seva distància a l’estrella és només d’algunes centèsimes, com a màxim, de la distància Terra-Sol). Com s’han pogut detectar? Pel trànsit, quan passen per davant de l’estrella hi originen una minva de la lluminositat que és detectable pel di telescopi (que s’ha construit especialment per fer aquesta feina).

Michaëll Gillon, astrofísic de la Universitat de Lieja
 i primer autor del treball

Una meticulosa anàlisi d’anys ha fet que es pogués publicar ara a la revista Nature els resultats obtinguts científicament: són 7 els objectes que tenen un radi que va de 0,77 a 1,13 del de la Terra(per tant semblants en volum) i que, per ser tan pròxims a l’estrella descriuen l’òrbita en pocs dies o sigui que el seu any és de només un dia i mig, per las més propers, i fins a un màxim d’uns 20 dies per las més llunyans. L’estrella ara s’anomena Trappist-1 i els seus set companys es designen amb Trappist seguit de les lletres b, c, d, e, f, g i h.

Poden tenir vida? Com que l’estrella és poc calenta, la temperatura dels planetes, encara que siguin propers, no arriba pas al 100ºC. En els e, f i g potser és semblant a la Terra amb possibilitat d’aigua líqueida. Però és només una possibilitat. No en podem dir res més de moment.

dimarts, 18 d’abril del 2017

Isabel Benet: LA PUDA DE MONTSERRAT, el balneari oblidat

«Als malalts que os han pregat
Prompta y certa hem fet la cura
Verge Santa de la Puda
La Puda de Montserrat»

(Fragment dels “Goigs” adreçats a la Mare de Déu de La Puda,
 escrits per un client d’aquest balneari l’any 1901) 

Gravat de Claudi Lorenzale del que havia de ser l’edifici del balneari de La Puda
 segons l’ambiciós projecte de l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet

Quan la carretera C-55, entre Olesa de Montserrat i Monistrol, s’endinsa en un petit congost excavat pel riu Llobregat, en un racó d’aquesta estreta vall encara es poden veure fugaçment les ruïnes d’un gran edifici d’aspecte majestuós: es tracta de l’antic balneari de La Puda, i veient el que en queda ningú no diria que aquestes restes oculten una llarga, esplendorosa i, fins i tot, tràgica història ja que, al seu dia, aquest balneari va voler ser un dels establiments termals més important d’Espanya i àdhuc d’Europa... però tot plegat va ser foc d’encenalls. Per explicar aquesta interessant història ens hem basat en el curós treball de Gemma Estrada i Planell La Puda. Un balneari als peus de Montserrat, amb el qual l'autora va guanyar el premi Vila d’Olesa l’any 1989.

La carretera C-55 entrant al congost del Cairat
i el vell edifici de La Puda a la riba esquerra del Llobregat




En aquest sentit també és interessant l’entrevista que el programa Espai Terra de TV3 li va fer el passat 29 de novembre a l’actual propietària del balneari, Olga Farré i Trenzeleva, qui explica les dificultats que té per a mantenir l’edifici lluny dels curiosos, pel perill que comporta, i de l’esperança que té de trobar finançament per a una futura reobertura.

Geològicament es pot dir que sortint d’Olesa de Montserrat en direcció nord, i al llarg del recorregut pel congost del Cairat, hom travessa unes quantes de les unitats que conformen la serralada Prelitoral Catalana, que en aquest sector són: el sòcol paleozòic i les fàcies Buntsandstein i Muschelkalk del Triàsic (Mesozoic). Però en aquesta zona aquests materials estan extraordinàriament replegats, trencats i encavalcats, i per això el seu reconeixement sobre el terreny es fa molt dificil, i és dins d’aquest garbuix d’unitats geològiques que se situa la font de La Puda.



Extret del Mapa geològic comarcal de Catalunya, 1:50.000,  núm.11, Baix Llobregat, ICGC

La font termal que va propiciar l’establiment del balneari de La Puda funciona com qualsevol altra font d’aquesta mena, ja que les aigües meteòriques que es filtren profundament, s’escalfen degut a un gradient geotèrmic anormalment elevat en aquesta zona degut a la presència d’una important falla inversa que posa en contacte les dolomies de la fàcies Muschelkalk amb els conglomerats, gresos i argiles de l’Eocè inferior de la Depressió Central.

Anant per la pista de Monistrol a La Puda

Les aigües, escalfades per aquest elevat gradient geotèrmic, pugen i es carreguen dels elements químics propis de les roques que travessen i, finalment, sorgeixen a través d’aquesta falla inversa. Aquestes aigües, qualificades de sulfuroses i sòdiques, flueixen a ambdós vessants del riu, a una temperatura de 32ºC i amb un cabal actual de 4 l/seg, però ho fan a molt pocs metres per sobre del seu llit (o tàlveg) i això va tenir, com es veurà, conseqüències nefastes per al bon funcionament del balneari.

Així la font de La Puda neix en ple llit del Llobregat, custodiada per les ermites de Santa Margarida del Cairat, situada a l’oest i encimbellada damunt un esperó calcari, i de Sant Salvador de les Espases, bastida sobre un altiu turó i on hi destaquen les verticals agulles de conglomerats triàsics, talment com espases caigudes del cel.

Santa Margarida del Cairat

Sant Salvador de les Espases damunt el turó de l'esquerra

Tradicionalment s’ha atribuït el naixement d’aquesta font termal al fort terratrèmol que va assolar Lisboa el dia de Tots Sants de l’any 1755, ja que a l’obra d’Eduard Fontseré i J. Iglésies, Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906, els autors citen que aquest terratrèmol va provocar l’enterboliment d’algunes fonts de l’interior de Catalunya. Però el cert és que a principis del segle XVIII aquestes surgències ja es coneixien com a “fonts del sofre”, i el que potser va passar és que per causa de la sacsejada aquesta font va brollar més cabalosa.

Actualment les aigües termals de La Puda 
van a parar directament al riu Llobregat
misteriojordibosch.blogspot.com.es

Per aquella època ja feia temps que estava de moda el costum d’anar al balneari amb finalitats terapèutiques i d’higiene, i per això es construïen molts establiments termals arreu d’Europa. Potser degut a l’augment del cabal  de les “fonts del sofre” i a la moda europea d’anar a prendre les aigües, aquestes es comencen a aprofitar en els anomenats “clots del fum”, els quals no eren més que uns forats excavats al terra per on brollava l’aigua sulfurosa i on la gent es banyava en unes condicions molt precàries i poc confortables.

Banys termals silvestres de Fontpedrosa al Conflent
Els “clots del fum” d'Esparraguera serien una cosa semblant

Però no és fins a principis del segle XIX que es parla de construir alguna mena d’aixopluc per millorar la situació dels banyistes. Va ser llavors quan Salvador Garriga, sastre d’Esparraguera, es va associar amb el metge Antoni Coca per tal de comprar els terrenys on brollen les aigües, i demanar els permisos per construir un parell d’edificis a banda i banda del riu, allà on es troben les fonts, i així treure’n un profit econòmic... però aquesta pensada no els va sortir gens bé. 

D’entrada el fet que les aigües neixin a tants pocs metres per sobre del curs del Llobregat fa que no es pugui edificar a una alçada suficient per evitar les avingudes del riu. A aquest problema s’hi van afegir les dificultats de cobrar per les aigües i els continus enfrontaments amb els ajuntaments d’Olesa i Esparraguera… Quan va arribar l’hora de pagar pel permís d’explotació de les aigües, Salvador Garriga no tenia ni els diners ni els edificis construïts i, agobiat pels deutes, el dia 1 de juliol de 1831 es llevà la vida a l’indret d’Esparraguera que des de llavors es coneix com el Torrent del Sastre Pobre.

Després de la mort de Salvador Garriga, la propietat va passar a mans del seu germà Pau qui amb dos socis més, i després de superar molts entrebancs, van poder bastir, cap a l’any 1834, dos petits edificis amb banys, fonts per a beure i llits per als malalts; però la capacitat tan limitada de l’establiment obligava a les masies dels voltants a acollir els visitants. Tot anava bé fins que l’any 1842 una riuada s’endugué els edificis, per la qual cosa el balneari no va tornar a arrencar fins l’any 1846 quan se’n féu càrrec la Societad de Aguas de La Puda, dirigida per Antoni Pujades qui va encarregar la construcció d’un edifici més sòlid a Josep Oriol i Bernadet, un conegut arquitecte de l’època.


Aquest arquitecte va dissenyar un edifici massa gran i pompós, donat el poc espai de què disposava. Aquest balneari estava cridat a ser un dels millors establiments termals d’Europa, però de l’antic projecte només es van construir un edifici rectangular, amb dos pisos i una elegant galeria subterrània on hi havia els banys i les dutxes, i un edifici contigu en forma de semicercle destinat a les habitacions. Més tard també s’hi van construir una sèrie d’edificis paral·lels al passeig d’entrada on hi havia el restaurant, les cuines, el saló i la capella.


Projecte de l’edifici


Planta de l’edifici que es va projectar


Planta del que finalment es va construir 


Galeria dels banys dita el “temple de salut” 


El balneari vist des de la riba dreta del riu

Capítol apart mereix el pont que al seu dia enllaçava el balneari amb el camí d’Esparraguera. Inicialment fou una senzilla passarel·la penjada del riu Llobregat, la qual va ser substituïda, l’any 1858, per un elegant pont de ferro i fusta obra de l’arquitecte Elies Rogent i Amat. Es dóna el cas que aquest aquitecte fou qui va dissenyar, entre d’altres, l’edifici històric de la Universitat de Barcelona i l’edifici del Seminari Conciliar de Barcelona. Tanmateix aquella construcció no es va conservar i el que podem veure a l’actualitat són les restes d’un tercer pont més modest.



Pont d'Elies Rogent sobre el Llobregat

Però el moment de màxim esplendor de La Puda va ser entre els anys 1917 i 1925 quan el balneari estava a ple rendiment  i comptava amb 80 habitacions on es podien allotjar fins a 250 persones; i els visitants que no hi cabien, anaven a l’hotel Gori, gran edifici que avui acull l’Ajuntament d’Olesa. El balneari de La Puda gaudia de totes les comoditats de l’època: restaurant, perruqueria, ascensor, telèfon, cinema, capella, metges i tractaments mèdics; i oferia diferents serveis de banys, dutxes, inhalacions i vaporitzacions. Dels llots que es formen en aquestes aigües sulfuroses se’n feia un sabó de molta qualitat, i fins i tot es va arribar a comercialitzar l’aigua tot i que, un cop envasada, aquesta perd ràpidament totes les seves propietats medicinals.


 Gent benestant prenent les aigües a l’umbracle de La Puda

Però tot això va canviar durant la guerra civil, quan l’activitat al balneari es va interrompre i a La Puda s’hi van arribar a allotjar fins a 800 refugiats, cosa que va provocar un gran deteriorament de les instal·lacions. Després de la guerra una nova societat d’accionistes, la Sociedad de Aguas i Balneario de La Puda, es va fer càrrec del negoci i hi fa les reformes pertinents, per la qual cosa La Puda va tornar a reviure durant uns pocs anys, fins que una inundació l’any 1956, i  la nova moda d’anar a la platja, van fer que el balneari tanqués les seves portes l’any 1958.

Malgrat que el balneari en sí ja estava tancat i barrat, l’any 1964 un empresari d’Olesa va comprar els edificis i els va utilitzar com a restaurant on es celebraven banquets de comunió i casaments, però tot això també es va acabar l’any 1972 quan, a causa d’una gran avinguda del riu, es van inundar totes les instal·lacions i el recinte es va abandonar definitivament, abocant-lo a l’estat de ruïna i abandó actuals.


Les ruïnes de l'edifici comporten un gran perill per la seguretat

Des d’aquí desitgem molta sort a l’actual propietària, l’Olga Farré i Trenzeleva,  en el seu somni de tornar a reflotar el balneari de La Puda, en aquests temps en què anar a “prendre les aigües” torna a estar de moda.