Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 25 de febrer de 2022

Mn. Francesc Nicolau: El gran nou telescopi espacial James Webb

Es va enlairar a l’espai el 25 de desembre passat i és un telescopi el doble de gran que el famós Hubble el qual, des de 1990, ha estat prenent vistes i descobrint moltes estructures còsmiques, però que, després de més de trenta anys, ja no té gaires més possibilitats.

Agencia SINC

La base d’aquest James Webb fa 22 metres per 12 d’ample, i el seu mirall —que per la seva grandària no va poder ser construït d’una sola peça— consta de 18 segments hexagonals amb un diàmetre total de 6,5 metres, mentre que el Hubble el tenia de 2,4 metres.

XLSemanal

La República

Aquest telescopi és fruit de la col·laboració de l’Agència Espacial Nord-americana (NASA), l’Europea (ESA) i la del Canadà (CSA), amb la participació de quinze països més. Són milers els científics de més de 300 universitats que hi ha aportat la seva. El projecte començà ja a realitzar-se el 1996 i es calcula que ha costat uns 10.000 milions de dòlars i 40 milions d’hores de feina.

La Vanguardia

I és que per observar bé el cosmos s’ha de posar el telescopi en òrbita per tal d’evitar el gran obstacle que és l’atmosfera terrestre la qual, a més, absorbeix o deforma certes radiacions que ja no pot captar com cal un telescopi terrestre. Aquesta nitidesa que així s’obté permet d’albirar objectes llunyaníssims i, es clar, veure objectes llunyans és viatjar en el temps. Si aquests objectes estan a milions d’anys llum de distància, això vol dir que la llum que ens n’arriba ens diu com eren fa aquests milions d’anys.

BBC

Sembla segur que el James Webb ens facilitarà veure com eren objectes de «només» 300 milions d’anys després del Big Bang inicial que, com sabeu, va esdevenir fa uns 13.700 milions d’anys. Així s’aconseguirà albirar astres molt més llunyans dels que aconseguia captar el Hubble i que encara no ha pogut veure ningú. A més la nitidesa de visió dels objectes pròxims també facilitarà el progrés del seu coneixement, fins i tot podrem observar detalls en planetes que no són del nostre sistema solar.

I què hi podem dir, nosaltres, a tot això? Que ens alegrem del progrés científic que de ben segur se n’obtindrà. Però també creiem que ha estat una despesa molt gran la que ha ocasionat, cosa que fa pensar davant de les necessitats amb què es troben tants habitants de nostre planeta....

dilluns, 21 de febrer de 2022

Amics del Museu: Scripta 32 i 33

Un cop més donem la benvinguda, aquest cop, a un parell de revistes Scripta: les núm. 32 i 33 de la sèrie Paleontològica.

En el número 32 s’han publicat quatre treballs, amb els títols i autors següents:

  A. A. Berezovsky, S. Calzada & J. F. Carrasco: Presencia de Crassatella depressa en el Eoceno de Isún de Basa (Sabiñánigo) (Norte de España)

  S. Calzada: Proposición de una modificación en una asignación genérica de algunos gasterópodos paleozoicos 

  S. Calzada & J. Corbacho: Bivalvos silúricos de Valls d’Aguilar (Pirineo catalán)

 S. Calzada & A. Ramos: Sobre tres pectínidos liásicos de Obón (Prov. Teruel)

 

En el número 33 s’han publicat tres articles, amb els títols i autors següents:

  A. Abad, S. Calzada & J. F. Carrasco: Presencia de Gymnentome pizcuetana en Obón (Prov. Teruel)

  S. Calzada & J. F. Carrasco: Fauna domeriense de Blesa (Prov. Teruel)

  Sebastián Calzada: Sobre Delphinula sensuyi Vidal in Bataller. 1949

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, sèrie Paleontològica, és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i on es recullen els treballs d’aquest museu, éssent el Sr.José Francisco Carrasco el director d’aquesta publicació, i la secretària de la mateixa la Sra. Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es i per a comandes i tarifes: almeracomas@hotmail.com

dissabte, 12 de febrer de 2022

Isabel Benet: Cenozoic (III): l'Era dels Foraminífers

A la serra de Collbàs (Anoia), al sud d’Igualada i sobre l’ermita de la Mare de Déu de Collbàs, hi ha un indret que té un nom curiós: el Coll de la Llentia. I és que el terra està ple d’unes pedretes de formes arrodonides i planes, com llenties o petites monedes.

Ermita de la Mare de Déu de Collbàs 
wikiloc

Formes arrodonides com llenties...

...o com petites monedes

Aquestes formes també les podem trobar seccionades als carreus amb els quals es va construir la catedral de Girona, per això aquí a casa nostra l’anomenem “Pedra de Girona”, i la podem veure en molts d’altres monuments i també com a pedra ornamental en moltes façanes i paviments. Però... què són aquestes formes?

Catedral de Girona

Aspecte de la "Pedra de Girona" polida

Després d’haver vist diferents aspectes dels mamífers i de les aus en capítols anteriors, ara toca el torn a uns éssers insignificants però, segurament, dels més importants del Cenozoic: els foraminífers. Alguns d’ells ja els hem vist en diferents itineraris i sortides al camp, per això els noms d’alveolines o nummulits ja no sonen a “xinès”... però anem a veure’ls de prop.

Alveolines al Montsec

Mummulits a Tavertet

Assilines a la Serra del Mont

Encara que sembli mentida, els foraminífers són protozous, això vol dir que són organismes unicel·lulars (com les amebes) i, tot i així, molts d’ells els podem observar a ull nu: són els anomenats macroforaminífers. Però per a la seva observació detallada cal utilitzar un microscopi, i per a la seva correcta classificació cal ser un autèntic expert, com ho va ser el nostre recentment desaparegut Dr. Hans P. Luterbacher.

Alveolines i orbitolits al microscopi 
extret de Guia geològica del Montsec i la Vall d’Àger de J. Rosell i C. Llompart

Nummulits al microscopi 
enciclopedia.cat

Alguns foraminífers del Museu

De foraminífers n’hi ha des del Paleozoic fins a l’actualitat, però van tenir una època daurada entre mitjans del Mesozoic i, sobretot, durant la primera meitat del Cenozoic. Són organismes filtradors que s’alimenten gràcies als corrents convectius que els proporciona el moviment d’uns pseudopodis, això és, unes fines expansions d’una substància gelificada. En alguns foraminífers els pseudopodis els serveixen per a fer petits desplaçaments. Encara que hi ha espècies de foraminífers planctònics (que es mouen a mercè dels corrents marins), la majoria són bentònics i viuen fixats a un substrat. Els foraminífers són dels pocs grups zoològics que es troben en tota classe d’ambients aquàtics, des de maresmes a l’alta mar.

Ammonia tepida, un foraminífer actual amb llargs pseudopodis
Viquipedia

La closca calcària, segregada pel mateix organisme, és l’únic element dels foraminífers que es conserva en estat fòssil. Aquesta pot estar formada per un sol compartiment o dividit en diverses cambres i cambretes, separades per septes, que es comuniquen entre sí i que acullen el protoplasma. La forma de la closca és molt variada: rectilínia, planiespiral, helicoïdal, en diversos plans (també dit “enrotllament miliòlid”) i, gràcies a aquesta variabilitat els foraminífers són molt importants a l’hora de datar una roca.

Esquema de closques de foraminífers
  enciclopedia.cat

Seccions transversals d’assilines 
wikipedia.org



Els foraminífers més populars són, sens dubte, els nummulits ja que, en els llocs adequats, es troben amb molta facilitat i en gran quantitat. El seu nom prové del llatí “moneda petita” i van aparèixer a finals del Cretaci però van ser especialment abundants al Terciari inferior (des del Paleocè a l’Oligocè inferior), i a l’actualitat encara se’n troben. Són els integrants de la “Pedra de Girona”, i se’ls pot trobar fins i tot formant part de les piràmides d’Egipte!

Seccions longitudinals de Nummulits a la serra del Mont

Les alveolines també són força famoses. Van aparèixer al Cretaci superior, moment en que se les coneix com prealveolines, però durant el Cenozoic van experimentar una autèntica explosió. A casa nostra són particularment abundants durant l’Eocè i se les troba formant grans acumulacions, dites “calcària d’alveolines”, al llarg de tot el Pirineu... fins i tot al cim del Mont Perdut a 3355m d’alçada!

Calcària d’alveolines al castell de Toló

Altres macroforaminífers coneguts són els fusulínids, típics del Paleozoic. Els orbitolínids són uns foraminífers que tenen forma de barret xinès i van ser molt abundants a casa nostra durant el Cretaci inferior. Les lacazines tenen forma de botó (o de meló) i se les troba des del Cretaci superior. Els orbitolits són una altra mena de macroforaminífers que van ser molt abundants durant l’Eocè, però com que es van extingir a finals d’aquest període per això se’ls considera bons fòssils-guia. Els miliòlids existeixen des del Carbonífer però l’Eocè fou la seva època daurada. Operculina, Globigerina, Asterodiscus, Discocyclina, Siderolites... són també altres foraminífers que van poblar el nostre mar cenozoic.

Seccions transversals d’orbitolínids (dalt) i miliòlids (a baix)
enciclopedia.cat

I fins aquí aquesta breu aproximació al complicadíssim món dels foraminífers, molts dels quals anirem veient en propers itineraris.

dijous, 3 de febrer de 2022

Mn. Francesc Nicolau: Què més podem dir de l'actual pandèmia?

Ja fa vora de dos anys que el nou coronavirus és tema d’actualitat. I em direu: com és que fa tan temps que no en parlem en aquesta secció? Potser sí que n’hauríem d’haver parlat més, però els mitjans de comunicació ja ens n’informaven. De totes maneres crec que ara podríem dir alguna cosa més que hem trobat explicada pels entesos en la matèria i que sembla força interessant. Es tracta del comportament del coronavirus SARS-CoV-2 causant de la malaltia anomenada Covid-19. Els coronavirus són coneguts des de fa molt temps, però fou una sorpresa trobar-ne una espècie particular, causant de l’actual pandèmia, que afecta les vies respiratòries i que pot arribar a provocar fins i tot la mort.

lavanguardia.com

Els virus són sempre paràsits de les cèl·lules, com unes màquines que hi penetren per a fer-hi còpies a partir de genomes que hi troben. Però no sempre aconsegueixen fer-ho amb exactitud, és a dir, experimenten mutacions amb certa facilitat. I això és el que ha fet aquest virus tot originant diverses variants que els investigadors han distingit posant-hi el nom de les lletres de l’alfabet grec. Així la variant alfa ja era un 50% més contagiosa que l’original, però la delta i l’actual òmicron encara ho són molt més, cosa que dificulta la recerca d’una vacuna eficaç. Cal dir, però, que l’organisme humà, si es troba amb bona salut, ja té el seu sistema immunitari que hi pot fer front amb les seves cèl·lules B que fabriquen anticossos que combaten la infecció. També posseeix les cèl·lules T que destrueixen cèl·lules infectades pel virus. Amb les vacunes s’enforteix el cos a fi de produir aquestes cèl·lules protectores, sobretot en organismes depauperats o malalts.

lavanguardia.com

I què es pot dir de cara al futur? Esperem que la velocitat en produir-se mutacions s’alenteixi i que les noves vacunes siguin suficients per aturar la pandèmia. Els científics, certament, no ho veuen immediat i diuen que això encara pot durar anys, però és clar que anirà perdent virulència i que el futur depèn molt més del que fem els humans que no pas el que faci aquest coronavirus.

I trigarem gaire a frenar els contagis?. Segons les estadístiques ja portem més de 245 milions d’infectats al món, dels quals hi ha més de 73 milions a Europa, i que ja ha provocat més de 87.000 morts a Espanya i més de 16.000 al nostre Principat. Tots estem ansiosos perquè això s’aturi, i tothom pensava que amb les vacunes tot quedaria resolt... Doncs la qüestió no és així de clara, ni tan sols el percentatge de vacunats és capaç de frenar-ho, ja que un vacunat té defenses contra el coronavirus però no deixa de ser-ne portador i continua transmetent-lo.

Per a un efecte total, la vacuna hauria de ser també bloquejadora del coronavirus, la qual cosa no sembla que tingui lloc amb moltes vacunes actuals i que, a més, són de duració molt limitada. D’aquí que també se’ns aconselli dur mascareta als vacunats i també es recomana una tercera dosi de reforç.

D’altra banda, grups d’investigadors han mesurat la «càrrega viral» (és a dir, la concentració de les partícules de virus) dels vacunats i han observat que aquesta càrrega és un bon indicador de la contagiositat. Així ho ha demostrat l’equip d’Oriol Mitjà, de l’Institut de Recerca Trias i Pujol, segons se’ns diu en un article publicat a la revista Nature i confirmada per altres investigadors. Per això caldrà tenir controlat aquest detall per combatre la propagació del virus i que serveixi per aturar la pandèmia que tant ens està perjudicant.