Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

diumenge, 31 de març de 2019

Jorgina Jordà: V FIRA DE MINERALS DE SANTIAGO DE COMPOSTELA


Com ja us vam avançar, ja s’ha donat el tret de sortida a la temporada de fires de minerals i una de les que s’ha celebrat recentment és la Fira de Minerals de Santiago de Compostela a Galícia. El que fins fa poc semblava una quimera pels col·leccionistes gallecs (tenir una fira de minerals a les seves terres), és ja una realitat que es va consolidant any rere any. Prova d'això és el nombre creixent d'estands i de venedors que hi volen participar, a més d’una destacada assistència de públic.



A més de poder adquirir minerals i fòssils, s'han realitzat tallers i xerrades. En aquesta edició el tema principal dels tallers va ser la mineria de l'or a Galícia durant l’època romana i es va poder gaudir de la presentació del llibre "A invenció dóna Gallaecia e a minaria romana do ouro" a càrrec del geòleg Oscar Pazos. A més, també va tenir lloc la presentació “Proxecto Xeoparque de Cap Ortegal” on es van detallar les línies mestres del projecte que pretén establir un Geoparc a la zona del Cabo Ortegal.

De la mateixa manera que les xerrades, els tallers també van tenir bona acollida. En aquets s'explicava als assistents com identificar alguns minerals, se’ls introduïa en l’art de l’àbac per la recerca d’or, es va poder gaudir d’una exposició de minerals fluorescents o s’explicaven rutes geològiques pel territori gallec.





Com no, també hi havia estands de bijuteria, llibreria relacionada amb els minerals i de materials i estris utilitzats durant la recerca i identificació de mostres.

Afegir que durant un dels quatre dies que dura la Fira, concretament el dissabte a la tarda, va tenir lloc una taula d'intercanvi de minerals entre aficionats.

A nivell mineralògic, destacar que es podia troba bastant material de Portugal, en especial de la famosa localitat de Panasqueira; que va camí de convertir-se en un clàssic d'aquesta Fira.

També bona representació de minerals del Brasil. Van tornar als estands els quarsos ametistes tipus cactus de Sud-àfrica, que feia temps estaven "desapareguts". Es va notar una baixada en el volum del material xinès i també dels minerals de la Índia, encara que alguna cosa hi havia, com ara boniques heulandites i les sempre atractives cavansites.

Torbernita Portugal


Es va trobar a faltar l'estand d'un venedor pakistanès ja habitual a la fira però que, malauradament, no va poder assistir per problemes a la frontera del seu país. Així doncs, en aquesta edició ens vam quedar sense poder admirar els fabulosos berils varietat aiguamarina de la seva terra, així com altres minerals que acostumaven a fer les delícies dels aficionats.

Com a novetat, en la majoria d’expositors s’hi podia veure gran quantitat de mostres procedents de la ja cèlebre mina de Madan (Bulgària): quars, esfalerita, calcita, calcopirita, galena... en bones mostres que es podien aconseguir a preus molt econòmics.



En l'àmbit nacional es van veure les clàssiques fluorites de localitats asturianes (Moscona, La Viesca, Berbes, etc.); calcites de Cantàbria, barites de La Unión, fluorites i calcites de la Pedrera Berta...i un llarg etcètera.



Fluorita Pedrera Berta
Enguany, com a novetat cal destacar la incorporació d'un col·leccionista establert a Galícia des de fa anys, qui es va posar al capdavant de dues úniques taules on es va poder gaudir d’una bona representació de minerals gallecs, com ara les clàssiques maragdes d’A Franqueira o bonics quarsos i microclines del mont Xiabre.





La nota destacable en aquesta edició ha estat el preu de les mostres que, de forma general, ha presentat preus més assequibles que en altres edicions.

Només resta donar les gràcies als organitzadors i fins a la propera!

dijous, 28 de març de 2019

Mn. Francesc Nicolau: Hi ha quàsars molt especials


Segona xerrada del segon cicle de conferències, sobre el tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 7 de març del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la primera conferència, cliqueu aquí.

La paraula “quàsar” ve de la unió de dues abreviacions: “qua”, “quasi”, i de “sar”, de l’anglès “star” (estrella), “quasi estrelles”. Si la distància del Sol a la Terra, 150 milions de kilòmetres, fos un centímetre, un any llum serien 600 metres; la distància a l’estrella mes propera, Alfa del Centaure, seria d’uns 2 kilòmetres. La Galàxia té entre 80.000 i 90.000 anys llum de diàmetre, i l’equivalent en la proporció anterior és de 54.000 km per als 90.000 anys llum. Tot això dona idea de les magnituds amb les que hom es mou al Cosmos. Quan Hubble va descobrir la distància entre la nostra Galàxia i Andròmeda prop d’un milió d’anys llum va quedar sorprès. Quan va començar a calcular les distàncies amb altres galàxies, va veure que encara eren més grans, enormes. Amb les variables cefeides va arribar fins a galàxies que són a 80 milions d’anys llum. Però a distàncies superiors, els telescopis dels 1960’s no hi podien veure les cefeides per deduir-ne la seva llunyania. La distància és també proporcional al corriment cap el roig; això va permetre calcular distàncies de galàxies fins a 500 milions d’anys llum.


El 1960 Allan Sandage amb Mattews tingueren l’encert d’aconseguir identificar astres amb radiofonts. N’identificaren una radiofont molt intensa, catalogada com l’estrella 48 del 3r catàleg de Cambridge. El seu espectre lluminós resulta molt estrany. Cyril Hazard, el 1962, en descobreix una altra de semblant (273 del mateix catàleg), però més intensa que l’anterior. Maarten Schmidt estudià els seus espectres i s’adonà que eren d’hidrogen molt corregut cap al roig i estaria la 3C48 a uns 2.000 milions d’anys llum de distància, i la 3C273 altres a 4.000 milions.


Des de llavors, en 50 anys, se n’han descobert de semblants fins a 200.000, la majoria als volts dels 2.000 milions anys llum, quasi cap més enllà de 4.000 milions (però el més llunyà es trobava a 8.000 milions). S’allunyen a una velocitat entre 47.000 i 110.000 km/sg (la velocitat augmenta amb la seva llunyania). Es va veure que no eren estrelles i es va pensar que eren formats per un enorme forat negre que cruspia estrelles i d’aquí podia emetre potentíssimes radiacions per la gran quantitat de matèria engolida; s’acordà donar el nom de quàsars a aquesta mena d’astres.


Per trobar-se a 2.000 milions d’anys llum, el que veiem és el nostre passat. La nostra Galàxia seria així a aquella edat. El seu centre va anar engolint estrelles del seu voltant. El raig que en surt, de pura energia, en arribar a la Terra fa observar una radiació estranya. El quàsar és una galàxia en formació amb un forat negre supermassiu, el qual va engolint matèria del seu entorn i emet una enorme radiació.


Després del Big bang, al cap de 1.000 milions d’anys és quan es van anar produïnt més i més forats negres. L’astrònom xilè Bañados ha trobat un quàsar d’una desviació 7,58 cap el roig (a 13.000 milions d’anys); seria enorme: uns 800 milions de vegades el Sol. A l’any 2018 s’ha descobert encara un altre forat negre de 20.000 milions de masses solars a 12.600 milions d’anys llum i que emet una gran radiació intensíssima per la pols i astres del seu voltant que emeten una gran energia i brilla un miler de vegades més que la nostra Galàxia.

El forat negre centre de la nostra Galàxia té 2,5 milions de vegades la massa del Sol. El d’Andròmeda es de 13 milions de sols. La M87 el té de 3.000 milions de sols. Aquests forats negres engolirien unes 6 o 7 estrelles l’any i els seus diàmetres no arribarien als 16 km. El 2019 s’ha detectat una explosió molt més intensa que una supernova, amb una resplendor de 10.000 vegades la del Sol, a 200 milions d’anys llum de la Terra. De moment, resta sense explicació. No seria un quàsar ni una supernova (les més brillants no arriben ni a una desena part d’ella). L’Astronomia encara no ha donat l’explicació de tots els fenòmens còsmics observats.

Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

dijous, 21 de març de 2019

Carles Manresa: XXXII FIRA MINERALS DE CASTELLÓ


Durant el cap de setmana del 23 i 24 de febrer es va celebrar la XXXII edició de la Fira de Minerals de Castelló. Aquesta fira que és una de les primeres de l’any acostuma a ser una de les que més col·leccionistes aplega i es considera el tret de sortida a la "temporada mineralògica". Després d'aquesta i de forma correlativa ens esperen les fires de Sants a Barcelona, la de la Escuela de Minas a Madrid i la d'Oviedo a Astúries.

La fira de Castelló és un esdeveniment que aplega no només a venedors en el sentit estricte de la paraula, sinó també a gran quantitat d’aficionats que cerquen minerals durant tot l'any i que mostren a la fira les seves troballes, per alegria de col·leccionistes i aficionats.

Els estands de la fira es van instal·lar sota les porxades de la plaça de Santa Clara, al bell mig de la ciutat de Castelló, a tocar del mercat central. Aquesta localització va fer que a la fira tingués un flux constant de visitants, atrets per la pròpia activitat comercial i d’oci de la zona i per la mateixa fira. Si a tot aquests ingredients hi sumem el bon clima que va acompanyar la jornada des de primera hora del matí, l'èxit va estar més que assegurat.



A nivell de minerals, hi vam poder trobar una important quantitat de minerals provinents del Marroc. Aquest país, tan ric mineralògicament parlant aporta una gran quantitat de mostres molt acolorides, normalment molt ben cristal·litzades i que fan les delícies dels col·leccionistes. Destacar unes mostres de prehnita de Djebel Melh a la regió Oriental del país formant agregats esferoïdals i ventalls d’una coloració verdosa característica i bona lluïssor, sovint, acompanyats de cristalls de quars hialí.

Fluorita Sidi Ayad, Provincia Boulemane, Región Fès-Meknès, Marroc
Quars Toufassmame (Izizauen), Alnif, Provincia Er Rachidia, Región Drâa-Tafilalet, Marroc
Barita Mina Bou Nahas, Zona minera Oumjrane, Alnif, Tarhbalt, Er Rachidia, Marroc



També van fer acte de presència unes altres prehnites, aquestes provinents de la pedrera Oficarsa de Charchelejo (Jaen) que ha proporcionat algunes de les millors mostres de prehnita a nivell nacional, esdevenint ja un jaciment clàssic de la mineralogia peninsular.

Prehnita Cantera Oficarsa, Cerro de las Culebras, Carchelejo, Cárcheles, Jaen

Unes altres mostres que van tenir molt bona acollida van ser els quarsos hematoides coneguts popularment com a "jacints de Compostel·la" i que creixen sobre guixos de les fàcies Keuper. És a la zona de València i Conca on s'han trobat excel·lents mostres, i en especial, es van poder veure bones mostres de la localitat valenciana de Xella, cada cop més difícil de veure no tan a les fires locals com a les grans fires internacionals.

Seguint amb material nacional també cal destacar la presència de mostres de stolzita, un rar wolframat de plom, procedent de La Tala (Salamanca). Algunes de les mostres estaven formades per cristalls visibles a ull nu, fet no gaire habitual doncs aquestes acostumen a estar formades per cristalls només visibles amb binocular o microscopi. És d'agrair, doncs, la voluntat d'alguns buscadors locals per a seguir perseverant en la recerca d'aquests petits tresors mineralògics.


Un altra espècie mineral molt present va ser el guix, trobat en molts indrets de la península. Una d’aquestes zones és la regió minera de La Unión (Múrcia) on es troben mostres de guix de diferents colors, morfologies i hàbits. Destacar les mostres de la clàssica mina Humboldt/San Timoteo de Portmán on es troben uns guixos aciculars formats per cristalls molt fins i també en esferes de color blanc neu, molt estètics. També destacar els guixos d'un lloc força proper a aquest últim, el Túnel José Maestre, aquests però de cristalls una mica més gruixuts i de color ataronjat.

Guix Mina San Timoteo, Pico del Águila, Cartagena, Comarca Campo de Cartagena, Murcia
Guix Túnel José Maestre, Sierra Minera de Cartagena-La Unión, Murcia
Barita Portmán, La Unión, Comarca Campo de Cartagena, Murcia
Per últim, en l'àmbit internacional, val la pena destacar la presència d’alguns lots de minerals de la mina de Trepca a Kosovo, com ara pirita, esfalerita, quars, rodocrosita i un llarg etcètera.


Una fira doncs, molt agradable, on es va poder gaudir de minerals i, especialment dels amics i (perquè no dir-ho) d'una fantàstica oferta gastronòmica.





Fotos : Carles Manresa

diumenge, 17 de març de 2019

Mn. Francesc Nicolau: Les galàxies són moltes més de les que hom creia


Primera xerrada del segon cicle de conferències, sobre el tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 28 de febrer del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

Com s’ha arribat al coneixement de les galàxies? William Herschell el 1785 és el primer que en va dir alguna cosa. Les va observar com a nebuloses. Algunes ho són clarament, altres són conjunts d’estrelles molt distants (com Andròmeda) extragalàctiques. Fins el 1912 no es torna parlar del tema. Henrietta Leavitt va fer un treball de les estrelles variables cefeides de Magallanes. Hi ha estrelles variables que ho són perquè són dues i una gira a l’entorn de l’altra i fan que s’observi un augment i disminució de la llum. Però n’hi ha d’altres que varien per si mateixes internament, anomenades cefeides (de la constel·lació de Cefeu); aquestes estrelles són “agonitzants” i d’aquí els canvis de lluminositat. Leavitt va estudiar les cefeides de Magallanes i la brillantor, la qual és proporcional al període de variació.


Harlow Shapley va afirmar que si les cefeides varien segons el temps i la llum que fan, si es veu que el període de la variació coincideix amb d’altres, podem conèixer la brillantor intrínseca i així es pot saber la distància per la seva magnitud aparent. La nostra galàxia està envoltada de cúmuls d’estrelles (alguns en tenen fins a 100.000). Es van buscar en aquests cúmuls variables cefeides i per la lluminositat aparent es podran conèixer les distàncies (que així ho feu E. Hubble).


El 1924 Melvin Slipher diu que les nebuloses extragalàctiques la majoria té un corriment cap el roig, excepte Andròmeda i alguna altra: això vol dir que en general s’allunyen. Hubble feu la seva tesi doctoral sobre nebuloses extragalàctiques a l’observatori Yerkes. Poc després, però, es va obrir l’observatori de Mount Wilson. El seu director el va cridar per seguir l’estudi, però no hi pogué anar fins el 1919 per causa de la primera guerra mundial. Va fer la recerca de variables cefeides a Andròmeda i trobar que la seva distància és de 750.000 anys llum i després rectificà a 900.000 anys llum. Va estudiar 600 galàxies i va calcular les seves distàncies (entre 1 i 3 milions d’anys llum de distància).


Si les galàxies s’allunyen entre elles, no vol dir que l’Univers s’infla? Potser tot podria venir d’un ou còsmic que va esclatar segons exposa George Lemaître en un article a l’any 1927; Albert Einstein no ho va admetre i Arthur Eddington va deixar aquest article en el fons d’un calaix. Edwin Hubble y Milton Humasson, però, ho publicaren dos anys després tot afirmant que l’expansió de l’Univers és un fet observacional i ho fa com un globus: per tant, quan més lluny, més de pressa s’allunyen de nosaltres.


El 1952 Walter Baade torna a estudiar les cefeides i segons l’edat de les estrelles s’ha de calcular la lluminositat i veu que cal fer unes correccions: que s’havien de multiplicar en distàncies per 2,3 (Andròmeda estaria a 2,2 milions d’anys llum de distància i es més gran que la nostra galàxia). La nostra galàxia seria una de tantes, ni de les més grosses ni de les més petites. El 1980 els cúmuls de les globulars, vistos serien uns 120.


Walter Baade va fer la classificació de galàxies: en espirals (normals, 50%, barrades, 20%), el·líptiques (25%) i irregulars (5%) són les irregulars. Les el·líptiques hi ha molts grups (E0 a E7) i les SO són amb el centre molt condensat amb un disc de moltes estrelles. Al centre de les galàxies es veu que les estrelles giren molt ràpidament com que suggereix l’existència d’un forat negre.


Les galàxies es reuneixen en cúmuls de galàxies, i que a l’hora s’atrauen entre elles. De fet la galàxia Andròmeda xocarà amb la Via Làctia d’aquí a uns 4.000 milions d’anys. La nostra Via Làctia, juntament amb Andròmeda i d’altres galàxies (fins a un total de 40), formen el que s’anomena un cúmul de galàxies. Aquests cúmuls estan associats a supercúmuls; el nostre supercúmul té el seu centre a la constel·lació de Virgo, a una distància de 36 milions d’anys de nosaltres, i conté unes 3.000 galàxies, i rep el nom de Laniakea que vol dir “cel immens” en la llengua hawaiana. El supercúmul Laniakea està format per unes 100.000 galàxies (10 bilions d’estrelles) i va cap a un punt anomenat “gran atractor”. Brent Tully afirma que existirien uns 6.000.000 de “laniakeas” formant el cel total. L’infinitud del Creador es manifesta en les seves obres.

Si voleu veure els resums del primer cicle de conferències sobre Descobriments recents a l'univers de les galàxies (I), cliqueu aquí.

dissabte, 9 de març de 2019

Jorgina Jordà; MINERALEXPO Barcelona-Sants 2019

Del divendres 1 al diumenge 3 de març s’ha celebrat a les Cotxeres del barri de Sants la fira de minerals i fòssils MINERALEXPO Barcelona-Sants 2019 organitzada pel Grup Mineralògic Català i que va ser tot un èxit de visitants.




Els assistents vam poder gaudir d’una gran diversitat de minerals de diferents qualitats i preus, amb la qual cosa tothom va sortir-ne satisfet.

Del que es va poder veure a la fira va causar-me gran curiositat un petit lot de minerals italians: fluorita blava de Poggio Balate, Sicília o alguns minerals de la Toscana com ara aragonita molt fluorescent de les mines de Boccheggiano; cinabri de la mina Siele o unes mostres de quars de l’Isola del Giglio.


Fluorita Poggio Balate, Sicília


Aragonita  mines de Boccheggiano, Montieri, Grosseto, Toscana
En l’àmbit peninsular també em van cridar l'atenció alguns minerals com ara un conjunt d’exemplars procedents d’Extremadura entre els que destacaven unes mostres de turquesa i metatorbernita del Cerro de las Minas, Mérida, topazi i moscovita de la Cantera de la Osa o unes boniques vanadinites de la mina Gerty.

Turquesa i i metatorbernita del Cerro de las Minas, Mérida, Badajoz 


També minerals clàssics d’Astúries, com ara barita i fluorita de la mina Moscona, Berbes i La Viesca; de Cantàbria, esfalerita de la mina de Las Mánforas, Áliva i sofre de Laredo i mostres d’altres indrets com ara dolomita de la pedrera Azkárate, Eugui, Navarra o piromorfita de Munébrega, Saragossa.





 Piromorfita Munébrega, Saragossa
Foto: Sergio Evangelio

Com en edicions anteriors també bons exemplars d’arreu del món com ara calcita de la mina Elmwood, Tennessee, USA; quarsos prasis molt estètics i amb forces anys de l'illa de Serifos, Grècia i molta varietat de minerals del Marroc: atzurita, malaquita, wulfenita, anglesita, vanadinita, barita, argent, coure, etc.


Pel que fa a les novetats, m’agradaria destacar per diferents motius, uns exemplars zunyita amb hematites procedents de la mina Qualat-e-Balat, Hormozgan, Irán; kutnohorita molt ben cristal·litzada i molt fluorescent de Mina N'Chwaning III, Sudàfrica; òpal de un  bonic color rosa de Pisco, Perú; boleïta mida XXL de la clàssica mina Amelia, El Boleo, Mèxic i un llarg etcètera de minerals de diverses localitats.

 Zunyita amb hematites Mina Qualat-e-Balat, Hormozgan, Irán
Foto: Carles Manresa


 Kutnohorita Mina N'Chwaning III, Sudàfrica



Pels qui buscaven minerals realment rars també hi havia un bon assortit. Destacar mostres d’espècies tan poc freqüents com la chromoaluminiopovondraita de la mina de talc de Balmat, New York, USA; tunel·lita procedent de la seva localitat tipus, Kent county, Califòrnia, USA o la bütschliïta del districte de Gold Hill, Jackson Co., Oregon, USA, un mineral format per la fusió de cendres de fusta en arbres parcialment cremats. Per finalitzar, una espècie que em va fer especial il·lusió de veure com és l'alfredopetrovita de la mina El Dragón, Potosi, Bolívia, que, a més, vaig tenir el privilegi d’observar de la mà d’un dels seus descobridors, el senyor Alfredo Petrov a qui, de fet, li va ser dedicat el nom de l’espècie.



Amb el senyor Alfredo Petrov  a qui, li va ser dedicat l'alfredopetrovita 

De minerals catalans tampoc en van faltar. Molt bon assortit de mostres d’argent de la Mina Balcoll; mil·lerita i siegenita de la Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat; wulfenita, varietat chil·lagita força antiga de la mina Teresita de Sant Fost de Campsentelles, minerals d'urani de la mina Eureka; quars de Llavorsí; granats de La Batllòria; fluorita de bona mida i color de la mina Santiago d’Ulldemolins, etc.


Granats de La Batllòria, Barcelona

Com en les darreres fires es van poder veure minerals d'antigues col·leccions, cosa que fa possible trobar exemplars que ja no són fàcils d’aconseguir. Destacar, per exemple, una mostra d’adulària de Sedrun, Suïssa; calcomenita amb demesmaekerita i schoepita pseudomorfa de rutherfordina de la mina Musonoi, República Democràtica del Congo.

Calcomenita amb demesmaekerita i schoepita pseudomorfa de rutherfordina de la mina Musonoi, RDC 

Menció especial als exemplars procedents de l’antiga col·lecció de Mariano Guillen que durant més quaranta anys es va dedicar a reunir una gran varietat d’exemplars de molta qualitat procedents, en la seva majoria, de la zona de Múrcia i que ens van fer gaudir molt a tots: galena, hemimorfita i quars, de la Corta San Valentín; barita de la mina Victoria, pirrotita de la Corta La Sultana; galena, mimetita i cerussita de la mina Rómulo; celestina de La Algameca, etc.

Quars i esfalerita  Corta San Valentín, La Unión, Campo de Cartagena, Múrcia

 Pirrotita Corta Sultana, Cabezo de Ponce, Llano del Beal, Cartagena, Múrcia 

Celestina Algameca,  Cartagena, Múrcia


Pel que fa als fòssils, hi havia pocs expositors però una bona varietat de mostres: ammonites, crustacis, decàpodes molt ben preparats, equinoïdeus, peixos, mol·luscs...



Només em resta donar les gràcies, a tots els que m'han comentat i explicat els minerals més destacats i ens han permès retratar-los. També agrair als companys del Grup Mineralògic Català per encarregar-se d'organitzar any darrer any aquesta fira que a poc a poc ja és un clàssic del col·leccionisme mineralògic al nostre país.

Fotos: Agustí Asensi