Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dissabte, 28 d’agost de 2021

Mn. Francesc Nicolau: Nous coneixements de Saturn

I tot ho devem a la sonda Cassini, aquest enginy que la NASA va enviar a l’espai el 15 d’octubre del 1997 amb el nom de Cassini-Huyguens i que es va posar en l’òrbita de Saturn el 30 de juny del 2004. El segon component d’aquest nom es devia a un aparell que va “aterrar” el 14 de gener del 2005 al satèl·lit saturnià de Tità per a fer-hi un estudi.

Recreació de la nau Cassini orbitant Saturn

La nau Cassini restà orbitant el planeta dels anells fins el 15 de setembre del 2007, dia en que fou precipitada i es va destruir a la superfície de Saturn (si voleu veure la ressenya publicada en aquest blog, cliqueu aquí). Durant tot aquest temps anà prenent dades que encara ara s’estan estudiant. No cal dir que la missió va ser un èxit total.

Del planeta Saturn ja en sabíem moltes coses: que la seva distància amb respecte del Sol era unes deu vegades més lluny que el nostre planeta, que el seu volum era de 763,59 Terres amb una massa de tan sols 95.15 Terres, la qual cosa dona una densitat de 0,687, més lleuger que l’aigua. També se sabia que tenia uns magnífics anells que el rodejaven; però poc sabíem de la seva composició i possible activitat. Semblava molt quiet i prou.

Després dels tretze anys de fotografies i anàlisis que la sonda Cassini li ha anat prenent, s’han vist moltes coses que no se sospitaven: la seva atmosfera té uns 60 km d’espessor, és turbulenta, amb huracans violents, i anells dinàmics que es van remodelant. Els anells que el rodegen no són tres sinó molts més, amb ranures que els subdivideixen. També ha augmentat el nombre de satèl·lits que abans eren 17, el més interessant dels quals, Tità, és més gros que la nostra Lluna i per això s’hi va enviar la sonda Huygens per a conèixer-lo millor.

La sonda Cassini ens digué d’entrada que Saturn tenia no 17 sinó 62 satèl·lits, però ara se n’arriben a comptar fins a 82... és admirable que es puguin arribar a conèixer tantes coses d’un astre tan llunyà. Penseu que la seva llum triga prop d’una hora i mitja a arribar-nos!

dissabte, 21 d’agost de 2021

Mn. Francesc Nicolau: Per què Mart té una atmosfera tan minsa?

Heus aquí una pregunta que els astrònoms es feien des de fa molt temps, i se la feien perquè el planeta Mart és un astre del sistema solar que es formà igual que la Terra ara fa uns 4.600 milions d’anys i, per consegüent, havia de tenir unes característiques semblants a les del nostre planeta ja que quedava a una distància del Sol no gaire diferent de la nostra, una mica més fred, això sí, perquè es troba un xic més lluny del Sol, però pel que fa a la seva constitució, poca diferència podia haver-hi respecte de la Terra. I els estudis que s’hi ha anat fent de Mart així ho confirmen.

Per això s’ha d’afirmar que Mart va tenir en el passat una atmosfera densa, càlida i humida semblant a la de casa nostra i, examinant la seva superfície, es pot afirmar que també tenia aigua en quantitat ja que s’hi veuen lleres de corrents ben clares i, per tant, hi hagué pluges i, per què no?, tot el que veiem a la nostra atmosfera. Que hi va fluir l’aigua ho han constatat les imatges transmeses per les missions realitzades per les sondes que han explorat, i exploren, el planeta. Ara, però, Mart té una atmosfera extremadament tènue que ni és capaç de retenir la calor del Sol, i gens d’aigua corrent. Què li va passar, doncs?

Les anàlisis que s’hi han fet donen com a resultat que Mart va perdre la majoria dels seus gasos fa entre 4.100 i 3.700 milions d’anys, però no ha estat fins ara que un equip d’astrònoms hi ha donat una resposta que sembla satisfactòria i ho han publicat a la revista Science.

Passa que entre la Terra i Mart hi ha una diferència molt important que cal tenir en compte: el nostre planeta té un camp magnètic i Mart no en té. I què hi té a veure això amb l’atmosfera? Cal recordar un altre punt important i és que el Sol emet constantment un flux de partícules carregades elèctricament (l’anomenat vent solar). Ara bé, quan aquestes partícules arriben a la Terra, el seu camp magnètic té prou força per desviar-les i així no poden impactar sobre la seva superfície. Però a Mart sí que poden i el resultat és que el vent solar l’ha anat desposseint dels seus gasos fins deixar-lo com el veiem a l’actualitat. Fins i tot va perdre l’aigua que, poc a poc, s’anava evaporant.

Aquesta sembla, ara per ara, una bona interpretació d’aquest fet, i que donen a conèixer els astrònoms que indaguen els fenòmens còsmics fins aquests detalls.

divendres, 13 d’agost de 2021

Mn. Francesc Nicolau: Primer vol d'un dron sobre Mart

El passat mes de febrer, la NASA va fer “aterrar”, amb gran èxit, una nova sonda al planeta Mart: es tracta de la nau Perseverance la qual, entre altres aparell, duia a bord una espècie de dron dit Mars Helicopter Ingenuity per fer-lo volar sobre l’esmentat planeta.

El vol va tenir lloc el 19 d’abril i va ser el primer dins l’atmosfera marciana. L’aparell es va elevar uns tres metres, va estar flotant uns 30 segons i va tornar a baixar sense cap dany. Aquest ascens controlat d’un instrument sobre la superfície d’un altre planeta va ser qualificat de moment històric ja que per a aconseguir-ho es van haver de calcular moltes coses.

Recreació del vol del dron Ingenuity sobre Mart 
(extret de muyinteresante.es)

La més important és que la densitat de l’atmosfera marciana no arriba a l’1% de la de la Terra i per aixecar els 1,8 kgr de pes de l’aparell, les aspes havien de girar entre 2.000 i 3.000 revolucions per minut. També s’havia de superar la dificultat que suposava que l’Ingenuity ho fes tot, de manera automàtica, des del Perseverance amb una ordre des de la Terra i, encara que les ordres viatgin a la velocitat de la llum, aquestes triguen uns 11 minuts en arribar cosa que feia impossible una correcció ràpida des de la NASA. No cal dir que quan els experts, des dels seus llocs, van observar l’esdeveniment i van veure el resultat, es van aixecar eufòrics tot aplaudint el que contemplaven.

A més d’aquest primer vol n’estaven projectats altres cinc, cada cop més amunt i amb un recorregut cada cop més llarg, per tal de prendre dades des de l’aire. Esperem i desitgem que tots tinguin l’èxit del primer.

divendres, 6 d’agost de 2021

Amics del Museu: Visita al Barranco de la Hoz (Molina de Aragón)

Al llarg d’aquestes vacances, una visita a la ciutat de Molina de Aragón, que malgrat el seu nom està a Guadalajara (Castilla-La Mancha), ens ha permès de conèixer l’existència del Geoparque de la Comarca de Molina-Alto Tajo, declarat geoparc mundial de la UNESCO l’any 2013. Amb una superfície de 4.200 Km², aquest geoparc és el més extens d’Espanya i un dels més grans de món.

Mapa-guia del geoparc

Al mapa-guia que lliuren a l’oficina de turisme de Molina, centre neuràlgic del geoparc, hi destaquen 25 punts d’interès, entre els quals hi ha l’escarpada Sierra de Caldereros on s’enlaira el castell de Zafra, un dels escenaris de la popular sèrie Juego de Tronos; l’estany de Taravilla d’origen càrstic; les salines de Saelices de la Sal, i els espectaculars congostos excavats pels rius Mesa, Arandilla, Gallo i Tajo. En aquest darrer, un despreniment dit Hundido de Armallones ha deixat al descobert un magnífic plec tombat.

Laguna de Taravilla

En aquest geoparc, a més de castells, museus, palaus, temples, coves, salts d’aigua, jaciments arqueològics i poblats celtibèrics, també es pot visitar una cosa realment curiosa: l’estratotip GSSP de Fuentelsaz, el qual marca el límit entre el Juràssic inferior i mitjà i reconegut, des de l’any 2015, per la Unió Internacional de Ciències Geològiques amb el significatiu “clau daurat” que atorga aquesta institució.

Castell d’Embid dins del parc

Per manca de temps només podem visitar l’indret dit Barranco de la Hoz on el riu Gallo, afluent del Tajo, excava una profunda gorja entre els conglomerats i sorrenques vermelles de la fàcies Buntsandstein (Triàsic inferior, Mesozoic) tot individualitzant monòlits de curioses formes.

Monòlit conglomeratic al congost de La Hoz

Per a visitar aquest indret, situat a uns 14 Km de Molina, cal prendre la carretera N 211 en direcció a Madrid i, poc després,  desviar-se per una carretera secundària cap a Corduentes. D’aquesta població surt una carretera estreta que baixa de dret cap al fons del congost i segueix el curs del riu Gallo fins a l’aparcament de l’ermita de La Virgen de la Hoz, del segle XIII i adossada a les parets de la gorja.

Ermita de La Virgen de la Hoz

Pintures a la porta d’entrada

A l’aparcament hi ha un petit plafó que ens informa sobre l’origen fluvial de les roques que observem. Del costat del conjunt monàstic, i mig amagat, surt un corriol amb escales, sense cap indicació a la seva entrada, que puja decidit cap a una sèrie d’espectaculars miradors sobre la gorja. A mitja pujada hi ha un altre plafó que ens indica la presència d’uns bonics ripples. També es pot observar d’aprop l’alternància de sorrenques i conglomerats d’origen fluvial.

Camí als miradors de La Hoz



Ripples



Alternància de conglomerats i sorrenques

Així arribem al primer dels miradors sobre la vall situat a la dreta del camí principal. Es tracta d’un portentós balcó des d’on es poden observar bé les torres on s’alternen sorrenques i argiles amb els seus estrats profundament marcats per l’erosió diferencial. Semblen piles de llibres en equilibri inestable. Al mirador hi ha un plafó que ens informa sobre els rius fòssils que van donar lloc a aquestes acumulacions de sorrenques i també hi ha un bonic aflorament on podem veure la seva estructura en laminacions creuades.

Primer mirador amb torres de sorrenques darrera

Plafó informatiu

Aflorament amb laminacions creuades

Tornem al camí principal i continuem pujant fins un punt que passem entre unes roques. Aquí cal estar atent de no passar de llarg del segon mirador situat a l’esquerra del camí principal. Pel corriol del mirador passem entre el cingle i l’estimball protegits per una barana metàl·lica. Aquí un altre plafó ens informa sobre el possible l’origen vegetal de les taques de les taques de reducció que s’observen a les argiles.

Passem sota el cingle...

...on s’observen algunes taques de reducció d’origen vegetal

El corriol s’acaba en una profunda i espectacular balma plena de forats i passadissos estrets on cal anar en compte de no donar-se un cop al cap. Aquesta mena de formacions se les anomena tafonis i són causats per l’acció de l’aire i la combinació aigua-gel sobre les sorrenques.

Tafonis a mig aire del cingle

Retornem de nou al camí principal des del qual arribem finalment al darrer mirador, ja situat al capdamunt del cingle per on deambulem enmig d’un escampall de lloses. Des d’aquest mirador tenim una enlairada vista sobre la gorja d’on sobresurten les torres i pinacles d’entre la vegetació de ribera que marca el curs del riu Gallo. Aquí un plafó ens informa sobre les aus rapinyaires que visiten aquesta zona per fer-hi niu.

El darrer mirador

Vistes a la vall des del darrer mirador

Després de delectar-nos amb aquestes magnífiques vistes, tornem a l’aparcament pel mateix camí de pujada i de retorn a Molina de Aragón podem visitar el seu casc antic, curull de palaus i temples, el Puente Viejo sobre el riu Gallo, i el seu magnífic castell medieval (s.XIII) amb un dels recintes murallats més grans d’Espanya.

Església de Santa Clara

Puente Viejo sobre el riu Gallo

Castell de Molina de Aragón

Torre de Aragón des del castell de Molina

I aquí conclou aquesta visita llampec a l’indret del Barranco de la Hoz, un dels més espectaculars del Geoparque de Molina-Alto Tajo i a la ciutat de Molina de Aragón, autèntic cor d’aquest geoparc de Castella-La Mancha.