Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

diumenge, 30 de setembre del 2018

Amics del Museu: PROFESSOR GIORGIO PILLERI


La família del Professor Giorgio Pilleri, comunicà al nostre Amic i Consoci, Josep Biosca, la trista notícia del traspàs de dit professor, especialista en sirenis fòssils, a la localitat suïssa de Courgevaux, la seva residència actual prop de Berna, en data 4 de setembre, a l'edat de 93 anys. Que Déu el tingui en el seu Si.



Podreu trobar una nota biogràfica al següent enllaç: http://museugeologic.blogspot.com/2015/10/amics-del-museu-el-professor-giorgio.html

dijous, 27 de setembre del 2018

Amics del Museu: “OSONA, 50 MILIONS D’ANYS ENRERE”


El proper dissabte 29 de setembre  a les 17:30 hores, s’inaugurarà al Museu de l’Art de la Pell de Vic l’exposició paleontològica “OSONA, 50 MILIONS D’ANYS ENRERE”, que donarà a conèixer un patrimoni cultural de gran valor per a la comarca.


Els fòssils són de la col·lecció de l’enginyer, geòleg i consoci de la nostre entitat el Sr. Francesc Farrés, que els ha recollit a la comarca d’Osona i estudiat al llarg de seixanta anys. S’hi exposaran també alguns exemplars del Museu Geològic del Seminari de Barcelona i de l’Institut Català de Paleontologia, tots provinents també de la comarca.

Podreu gaudir d’aquesta exposició paleontològica:

Del 29 de setembre del 2018 al 6 de gener del 2019
Museu de l’Art de la Pell
Carrer de l’Arquebisbe Alemany, 5. 08500 Vic
De dimarts a divendres de 10h a 13h i de 16h a 19h
Dissabtes d’11h a 14h i de 16h a 19h.
Diumenges i festius d’11h a 14h.
Dia 24 i 31 de desembre de 10h a 13h
El Museu romandrà tancat els dilluns; els dies 1 i 6 de gener; i els dies 25 i 26 de desembre.
Informació per a visites guiades Tel. 93 883 32 79


dimecres, 26 de setembre del 2018

Mn. Francesc Nicolau: EL PROJECTE D'UN TELESCOPI A LA LLUNA


El passat gener la revista Nature va publicar un article signat per Joseph Silk, professor d’astronomia de la Universitat de Baltimore, on convida a la NASA i a l’ESA a pensar en instal·lar un telescopi al nostre satel·lit natural. Ho fa exposant les raons que ell hi veu, una d’elles és que si es col·loca a la cara oculta de la Lluna tindrà la possibilitat de detectar les ones de ràdio de baixa freqüència que són les úniques que mostren certs senyals dèbils del Big Bang. Els radiotelescopis terrestres reben gran quantitat d’interferències provinents de la contaminació electromagnètica humana que els fa totalment incapaços de destriar un senyal clar dels provinents de l’inici del cosmos.

Joseph Silk (1942)

Encara que ja sapiguem moltes coses de com es formaren les grans estructures de l’univers (galàxies i cúmuls de galàxies), no tenim encara signes de com va ser la inflació. La teoria del Big Bang diu que una fracció de segon després de la gran explosió, tot l’univers es va inflar ràpidament, però fins ara no en tenim constància observacional.

Coneixem les ones generades al cap d’uns 380.000 anys, conegudes amb el nom de radiació del fons còsmic quan l’univers es refredà fins a poder emetre aquesta mena d’ones, però no tenim constància de les que produí la inflació del primer moment. I això es podria aconseguir amb un radiotelescopi instal·lat a la cara oculta de la Lluna. I no tans sols això, sinó que també captariem núvols d’hidrogen extremadament llunyans i altres fenòmens interessants i que actualment ens són impossibles de percebre.

Què dir-hi al respecte? Potser sí que té raó aquest professor d’astronomia, però sembla ser que ara per ara no se li ha fet massa cas. Són molt diferents els plans de les institucions que es plantegen tornar a la Lluna. Ara es parla d’un projecte anomenat Deep Space Gateway, una estació espacial que orbitaria la Lluna tot mesurant els efectes de la radiació còsmica sobre els humans i els seus instruments sense la protecció de la capa d’ozó.

Projecte d'estació espacial Deep Space Gateway

Aquest projecte seria un punt intermedi per a properes expedicions a la superfície del satèl·lit. Els passatgers i els materials de construcció serien portats per un cohet tipus Orion i es perfila com a una obra conjunta de la NASA, l’ESA, Rúsia i algún altre soci més, encara que no tothom hi està d’acord. No sabem si arribarà a realitzar-se però tots desitgem que la ciència avanci malgrat que tenim molts altres problemes tant o més importants a la Terra i que cal tenir en compte.

dimarts, 18 de setembre del 2018

Ventus: LES EXCURSIONS DE VERDAGUER AL PIRINEU (II)


A l’estiu de 1883, del 3 de juliol al 7 de setembre, Verdaguer realitza una segona i més llarga travessia pel Pirineu, iniciada al Conflent i continuada per la Cerdanya, el Cadí, l’Alt Urgell, el Pallars Jussà, la vall de Boí, la vall d’Aran, l’Arièja (des d’on puja a la Pica d’Estats) i Andorra.

Jacint Verdaguer

Al Conflent hi farà una estada de dues setmanes que tindrà com a centre les poblacions de Prada i Castell. El 3 de juliol s’instal·la al Petit Seminari de Prada de Conflent, i a la tarda s’apropa a l’històric monestir de Sant Miquel de Cuixà, on queda aclaparat per trobar-lo en avançat estat d’enrunament, i ocupat el que resta en peu per una comunitat protestant que l’havia comprat el mes anterior.

Sant Miquel de Cuixà

Detall del campanar

Los nois que habiten en lo monestir m'insulten des de la terrassa, o millor dit, insulten la sotana, allí on un mes abans hauria estada tan ben rebuda. ¡Alabat sia Déu! Los rossinyols cantaven sense parar en aquelles vernedes, mes jo, tot anant-me'n camí avall, girava cada punt los ulls al monestir, i no cantava pas. La darrera persona que trobí en la vall fou un home amb una gran dalla al coll; estava jo tan trist i afectat que em féu l'efecte de l'imatge de la mort que vingués de segar lo poc que restava en lo jardí místic de Garí i Ursèolo (es refereix a l’abat Garí i a sant Pere Urséol, qui renuncià al ducat de Venècia per fer vida de penitència al monestir).

Restes del castell de Rià

El Canigó des del castell de Rià

Durant els dies següents visita les valls de Taurinyà i Clarà, les restes del castell de Rià i el monestir de Marcèvol, que troba també molt abandonat. El dia 8 s’instal·la a la petita població de Castell, al peu de Sant Martí del Canigó, on hi restarà una setmana llarga que aprofitarà per treballar en el seu poema i passar llargues estones entre les restes del monestir, que de ben segur li foren un gran motiu d’inspiració. En una altra carta a Jaume Collell li explica aquells dies:

Visc en una casa de pagés, a l’antiga catalana, que’m deixen llaurar en tot pel meu coll. Aqui he retrobat la soledat, la companya de ma vida, que cerco en va a Barcelona, sense la qual só un peix fora de l’aigua. Tres anys ha que no havia passat dies tan a plaer, i això que no falta alguna espina. Avui, per exemple, festa de la república, lo campaner ha tret la corda de la campana perquè no tocàs a missa. (...) Passo la gran part del dia en les ruines de Sant Martí i pels boscos del voltant. L’Aguiló (es refereix a Marià Aguiló, poeta i linguïsta mallorquí) faria aquí una verema de paraules.

Restes de Sant Martí del Canigó en un dibuix de 1834

Sant Martí del Canigó l'any 1902, abans de la restauració

La visió de les ruïnes dels dos monestirs l’inspira aquells dies el famós poema Los dos campanars, elegia on els campanars de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó estableixen un diàleg en el qual evoquen els seus records gloriosos i preveuen la seva caiguda. Aquesta composició, deixada de moment fora de l’esquema del poema Canigó, contribuirà decisivament a la futura reconstrucció d’aquests monestirs.

Estrofes del poema Los dos campanars

Des de Castell, Verdaguer, acompanyat per un guia, puja el 10 de juliol al Canigó. En les seves notes només indica que esmorzen a Canals Verds, vora Marialles, i que es troben al cim a l’alba del dia següent, des d’on fa una descripció del panorama que podia entreveure en aquell matí enboirat:

L'alba va rossejant cada punt més; les estrelles encara "ragen claror", segons frase del guia. Una polsinera d'argent i d'or cobreix la mar d'aon alguna cinta de boira se'n deslliga. Lo primer que s'obira del Rosselló són dues cintes de plata, que surten dels dos flancs de Canigó, seguint casibé rectes i paraleles fins a la mar: la Tet i lo Tec. Grosses boires i feixuges baixen de l'Alt Vallespir, i altres se n'arroseguen per los cims de Costoja i Sant Llorenç. La calitja s'espesseix i no ens deixa veure el Rosselló. Se veu molt bé Conflent, Prada recolzada al Canigó, Molig i el pla de Vinçà.

Camí del Canigó des de la Jaça de Cadí

La xemeneia o canal que mena al cim

La canal des del capdamunt,
amb els pics de Tretzevents i Sethomes

La creu al cim del Canigó

L’itinerari al Canigó seria molt probablement per la jaça de Cadí i la xemeneia de Barbet. Hom ha suposat que per trobar-se a punta del dia següent al cim pujarien encara de nit per l’esmentada canal o xemeneia. Creiem més lògic que Verdaguer i el seu guia haguessin assolit el Canigó el mateix dia de la sortida, i que passessin la nit al cim per obirar des d’allí la sortida del sol, doncs aleshores hi havia al cim de la muntanya una cabana de pedra construïda l’any 1842 amb motiu d’una operació científica dirigida per Francesc Aragó, on els seus col·laboradors hi sojornaren per poder realitzar diversos experiments sobre el magnetisme en relació amb l’altitud.

Antiga cabana al cim del Canigó

Verdaguer deixa el tranquil poble de Castell el 16 de juliol i l’endemà, des de Vernet o Vilafranca de Conflent, parteix en transport de diligència cap a la Cerdanya, on hi arriba pel coll de la Perxa. Hi resta a Puigcerdà fins al 20 de juliol, on s’informa de la continuació de l’itinerari i de les rectories on fer nit. El dia 21 visita alguns pobles de l’obaga al peu de la Tosa d’Alp (Urús, Bor, Pedra, Riu) així com la cova de la Fou de Bor, i l’endemà, des d’Urús, emprèn la travessa del Cadí.

En aquella llarga jornada, Verdaguer, acompanyat per un guia, s’enfila per la vall del Moixeró per guanyar la serra de la Moixa, pel coll de Pendís, i anar carenejant fins al coll de Tancalaporta, a l’extrem oriental del Cadí, des d’on inicia una llarga baixada cap als Cortils i Gòsol, per un roqueter interminable, tot de pedra de calç.

Coll de Tancalaporta amb el pic de Comabona al fons

Refugi dels Cortils, sota la carena del Cadí

En les dues jornades següents, més curtes i pausades, va vorejant per sota el Cadí, per Josa, Tuixén, Fórnols i Adraén, fins a la Seu d’Urgell, on hi restarà dues nits. El 26 de juliol surt de la Seu per anar baixant per la ribera del Segre fins a Organyà, i l’endemà emprèn una altra llarga jornada a través del Pallars Jussà. Verdaguer, acompanyat pel vicari mossén Colom, s’enfila primer a la muntanya i ermita de Santa Fe, on recull una tradició popular associada als fòssils que es troben a l’entorn: En Santa Fe se troben castanyes de mar petrificades, on la gent creu veure gravats los dits de la santa; i diu que són les pedres que li tiraven i que ella copsava al vol.

Muntanya i ermita de Santa Fe

Continuen la pujada cap a la serra de Carreu, on cerquen infructuosament la cova d’Ormini, i segueixen per Pessonada i Claverol fins a la Pobla de Segur.

El 28 de juliol, seguint el curs de la Noguera Pallaresa, va de la Pobla a Gerri de la Sal, tot passant per l’engorjat de l’Argenteria, que descriu amb admiració: És un tros de muntanya de tosca, amb lleixes plenes de verdor, degotant d'una a altra, o rajant aigua cristallina, que a l'hivern és gel a fils, cascades, crespats i estranyes heures que s'enfilen des de baix... He vista l'Argenteria a últims de juliol, en lo temps en que està més despullada de sa bellesa principal. En temps d'hivern, quan tots aquells cortinatges de tosca, aquells brodats de ras finíssim, aquells entretallats en triat evori, se tornen de cristall, deu semblar allò lo vel d'una fada del nord estès al peu d'una gelera. Fa ressaltar sa boniquesa lo aspre i espadat de les veïnes muntanyes de roca, que s'aixequen com a parets de l'abisme per on camina el viatger, a dos palms de l'abisme de les aigües, que udola a sos peus.

L'Argenteria a l'estiu...

... i a l'hivern

L’endemà, des de Gerri de la Sal, Verdaguer continua, amb un guia, pels pobles de Peramea i Bretui i l’estany de Montcortés, del qual anota diverses llegendes, i un cop a la Pobleta de Bellveí entra a la vall del Flamisell o vall Fosca, per seguir ribera amunt fins a Capdella.

Estany de Montcortés

En els dos dies següents, 30 i 31 de juliol, allotjat a Capdella o bé a Espui, visita la munió d’estanys de la capçalera del Flamisell i segurament puja al Montsent de Pallars, doncs dibuixa en el seu dietari un croquis del panorama des del cim.

Montsent de Pallars

Port de Rus, entre el Pallars Jussà i la vall de Boí

El primer d’agost, des d’Espui, s’enfila al port de Rus i entra a la vall de Boí, on hi restarà gairebé dues setmanes. Durant aquesta estada, allotjat probablement a la rectoria de Boí, visita els pobles de la vall i realitza dues ascensions d’envergadura, a banda i banda de la vall.

Pala Alta de Serradé

En la primera d’aquestes, realitzada el 7 d’agost, puja, amb un guia, a la Pala Alta de Sarradé, al massís de Comalesbienes. Aquell dia, des del poble de Boí, comencen per resseguir el riu de Sant Nicolau fins a l’estany de la Llebreta. Allí deixàrem la vall, enfilant-nos a esquerra per unes timbes d'on ne baixa un sallent d'aigua regular. Seguírem lo riu, caminant per uns tarterars interminables, i no trigàrem a trobar un altre estany. Lo voltàrem per enfilar-nos a la muntanya Serradé que, a sa esquerra, s'aixeca dreta i llisa, fent difícil la pujada. Hi muntàrem amb l'ajuda de Déu. Sa cima està coronada d'un torriconet arruinat, que no sembla fet per manobres sinó per senzills pastors.

Tossal de Capseres

El 9 d’agost, també amb un guia, puja al Tossal de Capseres, al massís dels Besiberris, altrament conegut en alguns mapes com a Punta Lequeutre. Havent sortit, com a l’anterior excursió, del poble de Boí, s’atansa tot seguit al santuari de Caldes. Per sobre el santuari un segueix un corriol entre vellaners i boixos, i més amunt entre faigs i pins superbos, anant a passar per prop de la Sallent, que en son primer salt és escabellada, fressosa e indòmita, com una fera que domaran, abans de gaire, les roques de sa presó. Seguim bosc amunt fins als primers pradells, regats per regalades i abundoses aigües, i nos decantem a l'est, enfilant-nos per les emboscades espatlles del Capseres. Mitja hora amunt se troba un replà, i aprés un altre, i ja es troba la muntanya esporreta i nua, si no és de tarterals i congestes.

Com en altres indrets on havia estat, Verdaguer va recollint diverses tradicions, llistes de topònims i paraules i expressions pròpies del parlar de la vall. Finalment, el 13 d’agost deixa Boí per passar a la vall d’Aran, tot fent itinerari pel santuari de Caldes, els estanys de Cavallers, Negre i Travessani, el port d’Oelha Crestada (des d’on aprofita per pujar al tuc de Monges, a l’esquerra del port) i, ja a la vall d’Aran, per la Restanca, Arties i Gessa.

Els antics banys d'Arties

Verdaguer no hi resta aquest cop gaire temps a la vall d’Aran, doncs l’endemà puja des de Bagergue al pla de Beret i s’arriba, en un itinerari a la inversa de l’any anterior, al santuari de Montgarri per participar en la vigilia i la diada, el 15 d’agost, de l’aplec de la Verge de Montgarri. En aquest aplec hi confluia gent del Pallars, l’Aran i el Coserans (Arièja), procedents aquests darrers del port d’Orla. Verdaguer escriurà diverses versions sobre aquell aplec en el seu dietari, en una carta a Jaume Colell i en el llibre Excursions i viatges.

Santuari de Montgarri

L’endemà, des de Montgarri, acompanyat pel mossèn del santuari i potser també per un guia, intenta l’ascensió al tuc de Mauberme (que ell anomena Montoliu) per la vall del Forcall (Eth Horcalh) i el coll d’Orets, però han de desistir per causa de la boira. A les set del matí (hora solar) partim, amb mossèn Joan, a Montoliu (Mauberme), lo puig més alt d'esta cadena de serra. Pujàrem ribera amunt del Noguera; trencàrem a la dreta, a cinc-cents passos, per la vall de Forcall. Hem atravessat l'extrem del pla de Bagergue, per damunt l'estany Negre, on hi ha mines de plom, deixades. Com lo Montoliu (Mauberme) estava emboirat, hem arribat sols a sa soca (possiblement el coll d'Orets), més ençà de la Horqueta; després hem seguit la serra cap a sota el port d'Orla, i des d'allí hem baixat de nou al Forcall, aon uns pastors francesos nos han convidat de llet de vaca amb molta amabilitat.

El 17 d’agost Verdaguer deixa definitivament el santuari per passar a les terres occitanes de l’Arièja, regió més coneguda aleshores com a País de Foix. Acompanyat la primera part de la travessa per un guia, intenten ascendir al Mont Valier però, com a la jornada anterior, la intensa boira els fa desistir.

Desprès de dir missa partim (de Montgarri) per la ribera esquerra del Noguera, que anam deixant avall, pujant-nos-en serra munt. Arribant al cim de la serra, baixam a un llac gran i negre que hi ha al costat mateix de Mont Valier; mes com aquest està emboirat, amb molta pena remuntem lo port. Seguim la serralada fins a trobar lo d'Aulà, aon, deixant lo guia, me'n baixo jo amb la maleta a coll. Dues hores més avall se m'obre als peus la vall de Conflenç.

Port d'Aulà, entre el Pallars Sobirà i l'Arièja

Des del port d’Aulà, doncs, Verdaguer entra a l’Arièja per la vall de Salau, allotjant-se aquell dia i el següent a la població de Coflens. El 19 d’agost, vorejant la ribera del Salat, baixa fins a Seix, i d’allí, en cotxe de cavalls, per Ost i Ercé, s’adreça a Aulús, on hi resta dues nits. Des d’aquesta població, Verdaguer fa una excursió. el dia 20, a Sant Lizier d’Usto pel coll de la Trapa, i és possible que també aprofités per anar a la famosa cascada d’Ars.

Cascada d'Ars

Sembla que aquí tingué lloc l’incident de la seva breu detenció per gendarmes francesos, segons explica en una carta poc coneguda adreçada a mossèn Pere Bonet, qui l’havia acollit en el Seminari de Prada, datada a l’octubre d’aquell any, havent finalitzat la seva travessia: Mon viatge pels Pirineus fou molt feliç. Cap contratemps tinguí que valga la pena de contar, sinó en Aulús, aon, anant a veure la cascada de Garbet (es refereix a la cascada d’Ars, situada en una raconada de la vall de Garbet), los douaniers me detingueren, fent-me presentar al chef, qui em digué que m’havien pres per un republicà disfressat dels que anaven a moure la revolució en Espanya. “Il y a beaucoup de ces gens-là en Espagne”, deia el carrabiner que em menava a l’autoritat.

Primera edició de l'Oda a Barcelona (1883)

Segons una nota editorial que acompanyava una edició de l’any 1896 de l’Oda a Barcelona de Verdaguer, aquest pogué demostrar la seva identitat mostrant als gendarmes un exemplar de la primera edició d’aquesta obra, que tot just acabava d’editar l’Ajuntament de Barcelona amb un gran tiratge i amb un retrat seu, la qual portava entre els seus papers: “Mireu —els digué— ¿aqueix retrat no és el meu?” L’inspeccionaren bé i hagueren de dir que sí. Els ajudà a llegir el títol i primeres ratlles de l’Oda, i afegí: “Doncs jo sóc l’autor d’aqueixa poesia, i no un mossén disfressat, sinó legítim i veritable. L’Ajuntament de Barcelona, llegiu-ho vosaltres mateixos, ha fet estampar aqueixa oda meva; no ho hauria pas fet si jo fos un revolucionari o un home dolent, i n’ha impressos 100.000 exemplars, que’m valen per 100.000 passaports”. El sergent, convençut per tan senzill argument, li demanà mil perdons i el deixà volar a son plaer per les altures pirenaiques.

Després d’aquest incident, Verdaguer deixa per uns dies la seva travessia pel Pirineu i l’endemà s’adreça a Sent Gironç per seguir en tren cap a Tolosa de Llenguadoc. Hom ha suposat que a Aulús Verdaguer hauria trobat el seu amic Justí Pepratx, i junts farien aquest viatge que allunyava momentàniament el nostre poeta del Pirineu.

Justí Pepratx, amic de Verdaguer
i traductor de l'Atlàntida al francés

A Tolosa s’està un parell de dies i el 23 d’agost retorna en tren al Pirineu, per Foix i Tarascó, des d’on continua cap a Vic de Sòs i Auzat. Des d’aquesta població surt l’endemà a la tarda, acompanyat per un guia, per anar remuntant inicialment la vall de Solcèn i continuar després per la vall de l'Artiga i la coma de Subrà fins arribar al vespre als orris del Pla Subrà, al peu del Montcalm.

Pla Subrà

Al dia següent, 25 d’agost, Verdaguer començava una de les més llargues jornades de muntanya d’aquell estiu, amb l’ascensió a la Pica d’Estats i l’arribada a les valls d’Andorra.

NOTA: Si voleu veure el següent capítol, Les excursions de Verdaguer al Pirineu (III), cliqueu aquí.

divendres, 14 de setembre del 2018

Amics del Museu: REVISTA “THE TRILOBITE PAPERS TWENTY”


Ens volem fer ressò d'un article que ha sortit publicat a la revista "The Trilobite Papers Twenty", una publicació americana dedicada a la recerca sobre trilobits, que després d'un parèntesi ha tornat a posar se'n marxa gràcies a la iniciativa del Sr. Fred Sundberg.

Per començar aquesta nova etapa han decidit publicar una sèrie de biografies d’investigadors amateurs i professionals que han dedicat part de la seva vida a la recerca paleontològica i, especialment, en el camp dels trilobits. Entre ells, volem destacar la presència d’en Joan Corbacho, consoci de l’Associació d’Amics i col·laborador del Museu i de la revista Batalleria, on ha publicat ja nombrosos articles.

Us adjuntem l’enllaç de la revista: Accedeix al PDF.

La biografia publicada sobre en Joan presenta els seus inicis en l'afició pels fòssils, que li venia de molt petit. Tot i les dificultats en aquella època de trobar informació relacionada amb la paleontologia, poc a poc es va anar introduint en aquest món; i gràcies a l’ajut de diverses persones, algunes vinculades a Museus, però també d'altres persones d’indrets més allunyats, com ara del Marroc, on en Joan ha realitzat molts dels seus estudis sobre els trilobits.

Joan Corbacho


L’article, acaba fent un resum dels seus principals treballs i ens confessa també algun dels futurs projectes que té en ment. Molt recomanable, no us el perdeu!

Felicitats Joan i endavant.

Fotos:Joan Corbacho

dilluns, 3 de setembre del 2018

Ventus: LES EXCURSIONS DE VERDAGUER AL PIRINEU (I)


Mossèn Jacint Verdaguer (1845-1902), una de les figures cabdals de la literatura catalana del segle XIX, fou també un dels més grans excursionistes catalans de la seva època. En un període relativament breu de temps, entre els anys 1878 a 1883, va realitzar nombroses excursions i ascensions al Pirineu, amb l'objectiu principal, a partir de 1880, de recopilar materials per al seu poema Canigó, arribant al punt culminant d'activitats durant les campanyes portades a terme els estius de 1882 i 1883, de les quals va deixar testimoni en el capítol Excursió a l'Alt Pallars (del seu llibre Excursions i viatges) i en diverses llibretes on anotava els seus itineraris i on també recollia anècdotes, tradicions, rondalles i llegendes, i tota mena de detalls de toponímia, lèxic, flora i fauna.


Jacint Verdaguer cap al 1865

Verdaguer a la font del Desmai, oli de Marià de Picó, 1870

Les primeres excursions que Verdaguer realitza al Pirineu són a l’agost de 1878 i tenen com a centre el santuari de Montgrony; des d'aquí fa excursions al Coma Armada i al forat de Sant Hou, al pla de Monegals i a Castellar de N'Hug, i arreplega cançons, rondalles i llegendes. Potser mogut per les bones impressions d’aquella estada, el 27 de novembre d’aquell any ingressa a l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, precedent de l'actual Centre Excursionista de Catalunya.


Sant Pere de Montgrony

En els dos estius següents (agost de 1879 i juliol de 1880) fa estades als banys de la Presta, a l'Alt Vallespir, acompanyant Claudi López, fill del seu protector Antoni López, marqués de Comillas, el qual cercava el guariment de la seva salut en la cura d'aigües. Segons testimoni del mateix Verdaguer, mentre Claudi López s'entretenia dibuixant rònegues cases, roures i penyals, ell trescava per les serres i sotalades del Vallespir, mentre anotava llegendes i cançons populars, i escrivia poemes com La Barretina, elegia patriotica premiada als Jocs Florals de 1880. Sembla ser que de les excursions realitzades des de la Presta hi ha unes possibles ascensions al Costabona i al Canigó.


Els actuals Banys de la Presta

Claudi López

La presència física del Canigó i la notícia de les seves llegendes i dels fets històrics de que els monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó havien estat escenari, ferent sorgir en la ment del poeta la idea d'un poema èpic destinat a cantar el paisatge del Pirineu i els inicis de la Reconquesta catalana. Segons els seu mateix testimoni, Verdaguer va començar a treballar en el poema Canigó l'estiu de 1880. Des d'allí féu la primera volada als cims del Canigó somniant i començant d'escriure la llegenda d'aquest nom. És a partir d'aleshores que decidirà recòrrer el Pirineu per a documentar-se per al seu poema.


Sant Martí del Canigó

Així, a finals de juliol de 1880, havent deixat el balneari de la Presta, s’allotja una setmana al santuari de Núria, fent excursions, entre d'altres, al Puigmal i als estanys de Carançà. El primer d'agost passa des de Núria a la Cerdanya per la vall d'Eina, per sojornar prop d'un mes a Llívia, des d'on realitza excursions al Carlit i als estanys de Lanós.


Estany de Lanós des del pic de Coma d'Or

L'estiu de 1881, però, diversos compromisos l’impedeixen dedicar-se plenament a l'excursionisme. No és fins a finals d'octubre quan Verdaguer pot fer una curta estada a la vall de Ribes, i desprès, ja al novembre, s’atansa a la regió de les Corberes, al límit de la Catalunya Nord, on visita les gorges de Galamús, vora Sant Pau de Fenollet, acompanyat del seu amic Justí Pepratx, poeta rossellonés traductor de L'Atlàntida al francès. També es possible que en aquesta estada s'hi atansés als estanys de Noedes.



Portada de la guia dels Pirineus de Henry Russell,
utilitzada per Verdaguer en les seves excursions

Si bé aquell any no ha estat gaire favorable per al seu programa d'excursions, Verdaguer obtindrà en els dos estius següents el permís i el finançament del seu protector, el marqués de Comillas, per poder realitzar el seu projecte.


Antonio López, marquès de Comillas

En el primer d’aquest estius, del 9 al 23 de juliol de 1882, emprendrà una travessia per l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i la vall d’Aran, que culminarà amb l’ascensió a l’Aneto. En la major part de les etapes anava acompanyat de diferents guies i al final de les jornades acostumava a dormir a les rectories dels pobles o bé en bordes de pastors. Verdaguer feia aquestes caminades amb sotana, maleta i paraigua, un equipament que avui dia ens semblaria impossible per a la pràctica de l’excursionisme.

Verdaguer inicia la travessia el dia 9 de juliol a la Seu d’Urgell, d’on surt cap a Castellbó, Albet i el santuari de Sant Joan de l’Erm. L’endemà s’enfila al cim de les Comes de Rubió, més conegut avui com a pic de l’Orri. Pujàrem per lo llarg de la serra i baixàrem a Sant Joan de l’Erm pel dret, açò és, per un camí que també l’hauria seguit un gros penyal que hi fessen rodolar des de la cima. De retorn al santuari, va seguint, amb un guia de Romadriu, el riu de Santa Magdalena, tot passant per la capella del mateix nom i els cortals de Civís, fins als cortals d’Ós (avui Bordes de Conflent).


Bordes de Conflent

El dia 11 puja al Salòria pel contrafort oest i, a la baixada per l’altre costat, Verdaguer i el seu guia són aturats per un carrabiner qui, en aquella zona fronterera amb Andorra, els pren per contrabandistes: Al ser un quart avall del cim de Salòria, nos giràrem estranyats, sentint-hi uns grans crits d’”alto”.. Era un carrabiner que ens encalçava, amb il·lusió que portàvem frau, i, a l’atrapar-nos s’enfadà de mala manera, al veure que era un capellà aquell que, de lluny havia pres per un paquetaire.

Verdaguer, acomiadant-se del guia, voreja la muntanya per apropar-se a la vall de Setúria, a la que qualifica com a bellíssima, encantada i inoblidable, i s’atansa després al coll de Cabús, per on entra al Pallars per la Vallferrera, tot baixant cap a Tor i Norís. El dia 13, seguint el riu de la Vallferrera, baixa cap a Ainet de Besan, Araós i Tírvia; des d’Ainet, i fins a Esterri d’Àneu, anirà acompanyat pel doctor Domenjó, catedràtic del seminari de la Seu, i un guia anomenat Ventura, del qual comenta que matà un ós, no fa molts anys, davant del poble. Des de Tírvia, on el riu s’embranca amb la Noguera de Cardós, continua l’endemà riu amunt per la vall de Cardós, tot passant per les poblacions de Ribera de Cardós, Surri i Anàs. El dia 15 s’enfila al coll de Campirme i davalla cap a la vall d’Àneu, fent camí per Burgo, Escalarre i Esterri d’Àneu, on hi descansarà dos dies, durant els quals visita les restes del castell de Pallars, a València d’Àneu.


Antiga imatge d'Esterri d'Àneu

Continua el dia 17 per Isavarre, Borèn, Isil, Alòs i el santuari de Montgarri (on hi tornarà l’estiu següent per al seu aplec); l’endemà a la tarda travessa el pla de Beret, per on s’atansa als naixements del rius Noguera i Garona, i baixa cap a la vall d’Aran, per Unha, Salardú, Tredós i Gessa. Fins al dia 21 resta a Viella, on s’informa de l’itinerari per pujar a l’Aneto i troba dos acompanyants per a la seva ascensió.


Viella al primer quart del segle XX

La tarda del 21 de juliol de 1882 surten de Viella, riu Garona avall, fins a Aubert, des d’on continuen pel bosc de Baricauba i la vall del riu Jueu fins a l’hostal de l’Artiga de Lin, on passen la nit. Al dia següent surten a les tres del matí (hora solar) per realitzar una llarguíssima jornada d’alta muntanya. S’enfilen a la coma de Pumero i de bon matí guanyen el port de la Picada, que Verdaguer anomena port de Benasc, des d’on contemplen el massís de la Maladeta.


Massís de la Maladeta des del port de la Picada

En aquest punt deixem pas a l’extensa crònica que va fer Verdaguer en el seu dietari d’excursions: Des del port de Benasc (port de la Picada) se veu la Maleïda, des del cap fins als peus; se pot midar lo Goliat de nostres muntanyes, des de sos peus coberts de molsa i gespa, i pins, fins a son capell de plata, llampurnant als raigs de sol de migdia. La serra està coronada d'un rocatar, aresta de granit, on la neu no es pot tenir o es fon tot seguit. Sota eixa cresta, que és mes ampla o més estreta fins a tocar la neu per cada banda, se veu blanquejar la novella, que es va aprimant fins a la gelera, que cobreix amb son candíssim vel. No apar (no sembla) aquesta tan gran com és, mes encara apareix verament formidable. La neu vella, i sobretot lo gel, hi negreja un poc, com una roca sota una nevada de poc gruix, i, en la part inferior, s'hi obiren alguns solcs, de través los més, i de llarg alguns, que són les esquerdes, feses, que ells (els aranesos) anomenen falaises.

Un dels tres companys que èram, a la sola vista de la muntanya, s'espantà i resolgué quedar-se en la barraca de la Renclusa, que està una hora i mitja amunt. És una cabana feta en un recer (no es tracta encara de l’actual refugi, inaugurat el 1916), a l'abric d'una immensa roca, que s'encorba un poc, de tres parets i una pobra teulada, que Déu nos guard d'ella en dies de mal temps, puig, no arribant a la roca, deu deixar entrar tota l'aigua que en baixa. Deu lo nom a l'entrada dins la terra d'un riu calcinós (barranc de la Renclusa) que baixa de la Maleïda.

Antiga cabana de la Renclusa, l'any 1910

Des de la Renclusa, Verdaguer inicia la pujada a l’Aneto acompanyat per un sol guia, l’aranès Anton Calvetó, de qui sabem el nom segons un testimoni posterior del geòleg Lluis Marià Vidal quan a l’estiu del 1897 anà al Forau d’Aigualluts: El guia que porto coneix pam a pam tots els racons; es diu Anton Calvetó i és el materix qui, anys enrere, conduí mossèn Jacint Verdaguer al pic d’Aneto. De lluny m’ensenyà el lloc on l’eximi poeta s’ensorrà en una esquerda del glaç, i per poc hi perd la vida. (Verdaguer explicarà aquest incident a la baixada del cim).

Anem pujant per una rampa dreta, on se troben, fins a les primeres congestes, alguns pins, no grossos. Grans pedres se troben apilades, encara en sos marcs d'herba fresca, que reguen los cent regalims de suor de la muntanya. Se dobla la cresta (Portilló Inferior) que cau damunt la Renclusa, i, entre clapes de neu, s'aixequen pedres, més grosses que les passades, a murs, com per aturar al viatger atrevit. Són masses de granit immenses, tallades de tort i de través, i llençades sense ordre ni concert, l'una sobre altre, com una pedregada de titans.


L'Aneto des del Portilló

¿Quin picapedrer ve amb barrinades a rompre eixos penyals? ¿Quin estellador puja, en les tardes d'hivern, a estellar en eixa cima? L'estellador no és lluny: és lo llamp, que s'hi descarrega sovint; és lo glaç, que congela aquelles cimes, les estella, les tritura i les posa, pacientment, un tros avall; les apila, les estimba, donant feixuga càrrega als torrents de l'hivern, una joguina als torbs i un gra d'arena a les allaus espantoses, que en los dies de primavera baixen a portar la desolació a les planes veïnes, segant los avetars i les pinedes.


Gelera de l'Aneto

Mitja hora estiguèrem atravessant aquelles onades de molars, los uns romputs fa deu mil anys, los altres ahir vespre, i entràrem en la mar de neu. Era la primera gelera que jo veia, i hi entrí gojós per ignorar sos perills. Lo guia deu anys havia que no hi era pujat, i n'estava enterat poc més que jo; i hi entràrem tots dos, amb la tranquilitat de l'ignorància, per un tros en que feia la serra esquena d'ase, que és on lo glaç se sol fendre més. No trigàrem a veure alguna esquerda; mes, confiats de trobar mellor camí, avançàrem, cercant per guia les petjades dels que hi pujan millor guiats i equipats. No sempre les trobàvem, i llavors haviem d'obrir-nos via en aquells perillosos rostos. Unes dues hores trigàrem en trepitjar les pedres del cim (segurament el coll de Corones), que miràvem com lo port feliç de salvació, i, desprès de mig quart de pujada, nos trobàrem al cim de la Maleïda (cim d'Aneto).


Panorama des de l'avantcim de l'Aneto

Pas de Mahoma i cim de l'Aneto

Alguns comentaristes i estudiosos del poeta creuen que Verdaguer i el seu guia no deurien passar del coll de Corones, o com a molt de l’avantcim abans de l’estret i vertiginós Pas de Mahoma, però la descripció que Verdaguer fa del panorama només es pot fer havent assolit el veritable cim:

¡Quin espectacle s'obrí a nostra vista, des del Mediterrà, que's veu a llevant i migdia, fins a l'Atlàntic, que's veu —o sembla veure's— a ponent! Los plans de Tolosa i tot lo migdia de França eren coberts d'un vel de boira blanca. Lo Mont Perdut, Vignemale, lo Pic du Midi, clapejats i coronats de neu, aixecàven ses testes gegantines a occident, com a capitans d'una armada de gegants que sortís de la mar, darrera son cabdill, que feia llampurnejar a mos peus sa corassa de plata, ampla com lo pla de Barcelona. ¡Qui hagués pogut conèixer tots aquells fronts desiguals i anomenar-los per son nom!

Me semblà veure Montserrat, i a llevant, un per un, tots los puigs de nostre Pirineu, des del Canigó, que aixeca sos tres fronts, entre Puigmal i puig Peric, fins a la serra de Viella, que jo havia atravessada el dia abans; i, entre eixos dos termes i el Pirineu i la serra de Boumort, vegí aquella mar d'onades de turons, aquell bosc de muntanyes, nius sagrats dels almogàvers. Les serralades de Cerdanya, les de Pallars, les de la Vall d'Andorra i de la Vall d'Aran...

En lo cim de la Maleïda hi ha un allargament, vers on se passa per una filera de rocs, com per sobre esquenes de matxo. Un abisme espantós, de centenes de metres, xucla per cada banda a l'imprudent que gosa arriscar-s'hi, i una creu de ferro li recorda que allí caigué, fa dos anys, un home del qual encara no s'ha trobat lo cadavre. Allí hi ha un llibre on posen lo nom.

Cal dir que Verdaguer i el seu guia no signaren al llibre-registre del cim, fet que ha motivat els dubtes de si va superar l’esmentat Pas de Mahoma, però també val a dir que en aquest registre no tothom hi signava, com tampoc ho van fer els cèlebres pirineistes francesos Henri Brulle, Jean Bazillac i Célestin Passet quan assoliren cinc dies després el mateix cim de l’Aneto.


L’antiga torreta de pedres que fitava el cim de l’Aneto

Estiguérem al cim mitja hora o tres quarts, i emprenguèrem de nou la marxa, procurant sobretot fugir de les feses, mes eixes són enganyadores. La neu que hi cau, allí, a cada repic de campana, tapa ses gorges com amb un full de paper blanc, i un se troba mig abismat, abans de dar-se'n compte.

En una d'eixes passàrem ver perill. Jo m'aturí, sentint un soroll estrany, com de singlots, dringadera de vasos i fressa de rodes de carro, i diguí al guia: "Sentiu?" No tingué temps de respondre'm; s'ensorrà, al mateix temps que jo, en la boca negra d'un abisme. Mes nostra hora no era arribada; ell, que era molt alt, pogué agafar-se per davant al caure, i jo em deixí anar d'esquena, sentint glassar-se'm de por la sang de les venes. Fent un gran salt, poguí passar aquell abisme, i fiu, i fèrem los dos, propòsit de no escoltar més sorolls estranys i cants de sirena. Dues o tres vegades més nos vegèrem en perill inminent, del qual a la misericòrdia de Déu plagué traure'ns. 


El guia José Sayó vora una esquerda de la gelera, l’any 1915

Seguint les petjades d'altres excursionistes, de vegades vèiem lo forat que havia fet algun obrint una falla, i allargàvem la camada per salvar l'abisme. De vegades, quan menos hi pensàvam, vèiem una enorme fesa que'ns esperava amb la boca oberta, a quatre passos, si no amb los llavis mig closos per la neu, per disimular més sa voracitat. En tots los rossolais n'hi ha d'amples i espantoses com monstres, que esperen a l'infeliç home o isart que done una relliscada, o que afirme mal un peu en aquella llisera, que fa feredat mirar.

Altre dels perills més terribles d'allí és trobar-se desorientat dins una boira, i obligat, com un orb, a sortir d'aquell laberint, no d'arbres i flors, com lo que tots hem vist, sinó de paranys, dels quals auxili humà no pot traure, de llaços de gel indeslligables, de sepulcres badants que obre pels vius, de roderes del carro de la mort. Lo pa de glaç d'aquella gelera ha de ser inmens, atesa la raconada que forma allí l'aiguavés de la muntanya i els rius que'n surten, més abundosos com més calor fa.


Placa commemorativa amb els versos de Verdaguer, col·locada
amb motiu de la inauguració del refugi de la Renclusa l’any 1916

El refugi de la Renclusa en l'actualitat

A cosa de les quatre de la tarda (hora solar) nos en despedíam (de la gelera), i una hora desprès reentràvem en la cabanya de la Renclusa. Dinàrem, i baixàrem de la serra cap a la vall a entrada de fosc. Seguírem la vall fins a trobar lo riu Éssera, que ens acompanyà a l'Hospital de Benasc. Lo paisatge aquell, a la llum de la lluna creixent, era encantador: boscos a cada banda; lo riu caudalós, al fons, seguint nostres passos, i un cel blau, retallat per los cims més alterosos del Pirineu.


L'antic Hospital de Benasc

Al dia següent retornen a Viella tot fent una variant per albirar el panorama sobre la vall de Luchon, que tanmateix no pogueren copsar per causa de la boira: De bon matí desférem lo camí cap a sota la muntanya Bom (es refereix al pic de Salvaguarda). Sota hi ha una caseta; i un aragonès que hi viu, per una pesseta, acompanya al dit turó per un camí que ell mateix ha fet. Des d'allà ensenya "medio mundo y parte del otro".

Cabana de l’Home i pic de Salvaguarda

Repassàrem lo port de Benasc (port de la Picada), i anàrem serrejant fins a l'Artiga de Lin, sens baixar-ne, per veure la vall de Lys i les terres veïnes de Banyeres (de Luchon); mes amb tan mala sort, que anàrem sempre ficats dins un núvol, sens veure més terra de la que trepitjàvem. La boirada era baixa alli, mes en Artiga, que està més baix, era alta i no ens deixà veure los tresors de sa vegetació, sos boscos sens fi, que enmantellen totes aquelles serres. Seguírem lo riu Juèu, que va a donar son caudal al Garona, vora el poble de Cortals (Es Bòrdes). Cap al tard arribàrem a la rectoria de Viella, d'on havíem sortit feia dos dies i mig.

Antiga imatge de l'església de Viella

Verdaguer finalitza la crònica amb un consell per als futurs excursionistes que volguessin assolir l’Aneto: L'anada a la Maleïda és perillosa; no l'aconsellaríem a ningú, sino emprenent-la amb cordes, ganxos, varis companys valents...

Aquella ascensió fou per a Verdaguer un record inesborrable i un motiu d’inspiració per al seu poema Canigó. Tanmateix, l’itinerari pirinenc quedà interromput en aquest punt, doncs Verdaguer fou reclamat inesperadament a Comillas per passar la resta de l’estiu amb els seus protectors. El poeta es lamentava en una carta adreçada al seu amic Jaume Colell: Ja fa dies que he deixat los Pirineus i les terres de mos somnis per eix tros de la provincia de Santander que no diu res a mon cor. Francament, aquest any m’ho ha destorbat tot.

No sabem fins a on Verdaguer volia continuar aquell estiu la seva travessia; ajornat de moment el seu pla d’excursions; serà a l’estiu següent quan completarà l’àmbit geogràfic on es desenvoluparà l’acció del seu poema.

NOTA: Si voleu veure el següent capítol, Les excursions de Verdaguer al Pirineu (II), cliqueu aquí.