Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 27 de març del 2020

Jorgina Jordà: VI FIRA DE MINERALS DE SANTIAGO DE COMPOSTELA


Un any més, del 5 al 8 de març s'ha celebrat la VI Fira de Minerals de Santiago de Compostela que, malauradament, ha estat una de les últimes celebrades abans de l'estat de confinament en prevenció del coronavirus que esperem que acabi aviat.


Els assistents a més de poder adquirir minerals, van poder gaudir de diverses activitats relacionades amb la mineralogia i pensades per a tots els públics.

La Fira va obrir les seves portes el dijous al matí amb una xerrada molt interessant sobre Àfrica i, concretament, els minerals de sang. La xerrada va estar impartida per Chema Caballero, un antic missioner amb gairebé vint anys d'experiència a Sierra Leone, set d'ells viscuts en les zones diamantíferes de Kono i Kenema. El divendres també van continuar les xerrades sobre Àfrica amb la conferència "Un pastís enverinat a Nigèria", sobre la destrucció de l'ecosistema del Delta del Níger, realitzada per Kike Gómez, fotògraf i periodista freelance, molt conscienciat amb la sensibilització i comunicació de la situació política i social a l'Àfrica.

Les xerrades van tenir molt bona acollida, de la mateixa forma que els tallers que s'hi van realitzar. En aquests tallers s'explicava als assistents com identificar alguns minerals, se'ls introduïa en l'art de l'àbac per la recerca d'or, la gemmologia o la paleontologia. També es va poder gaudir d'una exposició de minerals fluorescents i una altra sobre rutes geològiques pel territori gallec.






En diversos punts del centre comercial on es va celebrar la fira hi havia vitrines amb mostres de minerals que van ser preparades pel Museu d'Història Natural de Santiago i el Museu dos minerais de Porriño. En aquestes vitrines es podia gaudir de bones mostres de fosfats com l'hurealita, fosfofil·lita, rittmannita, kainosita o torbernita, entre altres, del Monte Galiñeiro, Pontevedra.






Cal afegir que durant un dels quatre dies que va durar la fira, concretament el dissabte a la tarda, va tenir lloc una taula d'intercanvi de minerals entre aficionats locals i vinguts d'altres contrades com la zona del Bierzo (Lleó). Es van veure mostres de fluorita, beril, wolaframita, aragonita...



Aragonita, El Bierzo

A nivell mineralògic, destacar que es podia troba bastant material de Portugal, en especial de la famosa localitat de Panasqueira, que va camí de convertir-se en un clàssic d'aquesta fira.





També va haver-hi bona representació de minerals del Brasil, Marroc, Namíbia, Xina, Pakistan, o Mèxic. Gran quantitat de mostres procedents de la ja cèlebre mina de Madan (Bulgària): quars, esfalerita, calcita, calcopirita, galena, tots ells a bons preus.

En l'àmbit nacional es van veure, com no, les clàssiques fluorites de localitats asturianes (Mina Moscona, La Viesca, Berbes, etc.); calcites de Cantàbria, barites de La Unión, quars varietat ametista de Massabé i un llarg etcètera.

Fluorita amb barita, La Viesca

Calcita, La Viesca

Comentar que tot i coincidir amb la fira Expominerales, celebrada a Madrid, els expositors van quedar contents amb l'assistència i el volum de vendes. Així que només resta donar les gràcies als organitzadors i fins a la propera!

dissabte, 21 de març del 2020

Mn. Francesc Nicolau: ATENCIÓ ALS CORONAVIRUS!


Donada l’actual crisi sanitària, causada pel coronavirus SARS-CoV-2, el qual provoca la infecció dita Covid-19, creiem convenient transcriure un interessant article que Mn. Francesc Nicolau ja va publicar el 21 de setembre de l’any 2014 al setmanari Catalunya Cristiana. En aquell article es feia referència a un altre coronavirus, anomenat MERS, el qual per aquelles dates va infectar molta gent, sobretot a l’Aràbia Saudita, però que no va arribar a escampar-se ni provocar els desgavells mundials d’aquest actual coronavirus, però sí que va donar lloc a un cert estat d’alarma.

Article publicat el setembre del 2014 a Catalunya Cristiana

«Potser no sabeu què és un coronavirus. Amb aquest nom es designa el grup d’uns virus que presenten el seu enbolcall amb un seguit d’expansions que fan que tinguin aspecte de corona. Són molt petits, de 80 a 130 nanòmetres de diàmetre (un nanòmetre és una milionèsima de mil·límetre), però poden originar en l’home malalties respiratòries. D’aquest tipus són els virus que ens afecten quan ens trobem refredats. Però n’hi ha de diverses classes i alguns fan més que produir un simple refredat.

L’actualitat científica d’avui és dir-vos que el 13 de maig passat (o sigui el 13 de maig del 2014) hi va haver una reunió d’urgència de l’OMS (Organització Mundial de la Salut) per tractar d’un coronavirus que s’ha descobert a l’Aràbia Saudita. Aquesta reunió tingué lloc després del Congrés Europeu de Microbiologia Clínica i Malalties Infeccioses que havia començat a Barcelona dos dies abans amb més de 10.000 experts i que també tractà d’aquest agent infecciós. Per què s’ha donat tanta importància a aquest virus? Molt senzill: perquè provoca la mort de molta gent (a l’Aràbia Saudita s’hi han registrat 126 morts) i perquè fins ara no s’ha trobat el tractament adequat per combatre’l.

L’alarma va sorgir quan el mes d’abril ja es registraven gairebé el doble d’afectats respecte el mes anterior i encara va augmentar un 25% el mes de maig. De moment el nombre de casos enregistrats fora de l’Aràbia Saudita i dels Emirats Àrabs Units és mínim i es tracta de persones que havien estat en aquests països, però això no vol dir que no s’hagi de donar importància. Aquest coronavirus s’ha designat amb el nom de MERS (Middle East Respiratory Syndrome) i podria estendre’s amb facilitat, com ja va passar el 2003 amb la SARS (que també era una sindrome respiratòria severa), que va arribar al Canadà i hi provocà més de 800 morts.

Els actuals afectats estaven treballant o ingressats en hospitals que es veu que havien rebut la infecció d’alguns pacients que hi arribaren. I d’on procedia aquest perniciós coronavirus? Algú ha dit que podria relacionar-se amb els camells, i més concretament amb les seves cries que acostumen a nèixer a la primavera. I, efectivament, s’ha vist que entre un 10 i un 15% dels camells (fins i tot els de Canàries) tenen anticossos contra aquest virus i en poden ser portadors sense estar malalts. No ho sabem. I això és intranscendent, el que cal és trobar-ne la rèplica.

Així doncs, de moment el que cal dir és que es desaconsella viatjar a l’Aràbia Saudita perquè contra aquesta infecció encara no s’ha trobat vacuna ni tractament i val més no exposar-s’hi. Ja ho veieu, a més del virus de l’ebola, que tanta alarma està causant, n´hi d’altres que també convé tenir en compte»

Des de la publicació d’aquest article ja han passat més de cinc anys, però sembla que no s’ha avançat gaire en el coneixement de la procedència, mecanismes d’infecció i tractament dels coronavirus. A veure si aquest cop va la vençuda!

dilluns, 16 de març del 2020

Mn. Francesc Nicolau: Júpiter, el planeta gegant


Tercera xerrada del segon cicle de conferències, sobre el tema El sistema solar després dels descobriments del Hubble (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 5 de març del 2020 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.

Si féssim els cossos dels Sistema Solar a escala, donant al Sol un diàmetre d’un metre, la Terra en tindria 1cm i Júpiter 1dm i no seria gaire més gran que una pilota de tennis. A aquestes proporcions, la Terra estaria a 150m del Sol i Júpiter a uns 800 m (5,2 vegades la distància de la Terra al Sol). Com es veu, les distàncies són enormes.
 Els quatre planetes interiors, tractats fins ara, els de tipus terraqüi, són sòlids. Els altres quatre, exteriors, són molt voluminosos i de baixa densitat, quasi del tot gasosos, amb un petit nucli sòlid al centre: Són el tipus anomenat jovià.


Júpiter en volum fa 1.340 terres. El seu dia (rotació entorn del seu eix) no arriba a les 10 hores de duració. Un punt situat a l’equador volta a una velocitat de 35.000 km/h, i des de la Terra, sense telescopi, es veu com un punt lluminós i prou. Vist amb telescopi, però, es veu que té unes franges més o menys “altes” i voluminoses; les més fosques s’anomenen bandes i les més lluminoses se’n diuen zones. No totes giren a la mateixa velocitat.



El 1864, Robert Hooke va observar per primera vegada la taca vermella (en realitat rosada) i que és de diàmetre la mida de tres terres. Ha tingut diferents interpretacions (fins i tot, hi ha qui va dir que era un gran vaixell!). A la seva superfície es veu que hi ha moviment i la seva forma allargada cal interpretar-la com deguda al ràpid moviment del planeta.


Josep Comas i Solá, director de l’Observatori Fabra, va predir el 1907 que Júpiter tenia un anell, com després han comprovat les diferents sondes enviades. Les dues primeres sondes foren les Pioneer, el 1974, les quals passaren de llarg, però van observar l’agitació existent a la seva atmosfera i n’enviaren fotografies.


Les Voyager 1 i 2, el 1979, descobriren els anells, en nombre de 3, un d’ells molt tènue. Varen observar els quatre satèl·lits més grans descoberts ja per Galileu, o galileans: Io, Ganimedes, Europa i Cal·listo. En principi Galileu els nomenà com a Astres de Medicis, però posteriorment se’ls donà un nom mitològic.


Io és el satèl·lit més interior i té volcans en activitat segurament degut a la forta atracció gravitatòria del Júpiter que en desestabilitza la seva superfície. Els tres restants són més grans que la Lluna, de fet Ganimedes és inclús més gran que el planeta Mercuri i se suposa que és de glaç però, per ara, és un enigma. La seva densitat és molt baixa. La seva superfície es veu rocallosa, però amb alguns cràters. Europa té una temperatura de -175ºC i una superfície molt llisa, només trencada per esquerdes produïdes per la gravetat de Júpiter. És també una lluna molt poc densa, segurament feta d’aigua gelada i per això no té cràters d’impacte. Cal·listo és molt semblant a Europa, amb aigua superficial, malgrat la seva densitat poc alta. Júpiter té, a dia d’avui, 79 satèl·lits.


La sonda Galileu va ser llançada el 1989 i va arribar a Júpiter el 1995. Tot seguit va deixar caure un aparell per investigar l’atmosfera que va emetre dades durant 54 minuts. Mentre s’hi enfonsava; degut a l’alta temperatura interior, finalment es va fondre. Júpiter emet més calor que el que rep del Sol (hi ha qui diu que és pot considerar una estrella fallida).

Entretant la sonda orbital Galileu va fer 35 voltes, poc a poc, retratant tota la seva superfície i els seus núvols. La taca vermella és un cicló que dura des de fa més de 300 anys, i cada 10 anys té un màxim i un mínim (com el que passa al Sol). Aquests núvols són quasi tots d’amoníac i d’àcid sulfhídric, substàncies que els seus cristalls de gel explicarien els colors que s’observen. La missió de la sonda Galileu va concloure l’any 2003, quan també es va precipitar sobre el planeta, tot fonent-se al seu interior.


L’Agència Espacial Europea (ESA) i la NASA van llançar la sonda Ulysses a estudiar el Sol, però el 1992 en passar per Júpiter va fer algunes observacions de la seva magnetosfera, mil vegades més intensa que la de la Terra. Segurament sigui deguda a l’existència d’hidrogen metàl·lic a l’interior del planeta.


La sonda Juno, llançada el 2011, va arribar el 2016. I va orbitar al voltant dels pols per reconèixer-los, ja que s’havien observat poc. L’interès pels satèl·lits de Júpiter és molt gran i per això està previst que l’ESA envii una altra sonda pel 2022, anomenada JUICE (Jupiter Icy Moons Explorer), a explorar les llunes gelades Ganimedes, Cal·listo i Europa.

NOTA: Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

dimecres, 11 de març del 2020

Jorgina Jordà: MINERALEXPO Barcelona-Sants 2020


Un any més s'ha celebrat a les cotxeres del barri de Sants la fira de minerals i fòssils MINERALEXPO Barcelona-Sants 2020 organitzada pel Grup Mineralògic Català.


El primer que vam fer en arribar va ser saludar a molts companys i amics d'afició, la majoria presents a l'estand del Grup Mineralògic Català, punt de partida per endinsar-se dins la fira.

Començaré pels minerals recentment vinguts de la darrera fira de Tucson, com ara les mostres de fluorita de la mina Huanggang, Mongòlia Interior, Xina; atzurita de la mina Malbunka, Austràlia o un assortit de mostres molt interessants dels Estats Units com ara les sempre vistoses microclines varietat amazonita de Cristal Peak, Colorado, els clàssics coures de Michigan, delicats exemplars d’inesita de la mina Hale Creek, Califòrnia U.S.A o atzurites botrioïdals de Bisbee, Arizona.

Fluorita de la mina Huanggang, Mongòlia Interior, Xina



Inesita de la mina Hale Creek, Califòrnia U.S.A
Com ja acostuma a ser clàssic en aquesta fira de Sants, em van agradar molt un petit lot de minerals italians. Boniques mostres procedents de l’illa de Sardenya com ara unes curioses piromorfites de la mina Crabulazzo, o les clàssiques mostres de barita de Silius. També  cinabris de Cerreto Piano, Toscana; fluorita amb quars de la cèlebre mina Camissione de la localitat de Zogno o unes vesuvianites de Punta Cristalliera, Piemont.

Cinabri  de Cerreto Piano, Toscana

Fluorita amb quars de la mina Camissione, Zogno
També em van cridar l'atenció alguns minerals brasilers com ara els topazis varietat "Saramenha", o les elbaïtes "Paraiba" procedents de l’estat de Mines Gerais. Boniques fluorapatites mexicanes de la cèlebre localitat de Cerro de Mercado o òpal hialita de San Felipe, Guanajuato; calcita manganífera de la mina Adrovo, Bulgària o mostres de vanadinita de recent troballa i amb una coloració intensa de la zona de Mibladen, Marroc.


Elbaïta "Paraiba" de Mines Gerais, Brasil

Vanadinita Mibladen, Marroc
A nivell nacional es van poder veure mostres de cerussita de les mines del General, Cabezarrubias del Puerto, Ciutat Real; piromorfita de Vegadeo, Astúries; fluorita verda de la mina Gloria, Hornachuelos, Còrdova; calcita i quars amb inclusions d’hidrocarburs de la mina el Coriellu, San Cosme, Astúries... També d'Astúries mostres clàssiques com ara barita i fluorita de la mina Moscona, Berbes, La Viesca o un bonic lot de fluorites prismàtiques de la pedrera Llamas, Duyos.

Cerussita de les mines del General, Cabezarrubias del Puerto, Ciutat Real     
Col·lecció i foto: Sergio Evangelio
   
Detall foto anterior
                               

Fluorita  de mina Gloria, Hornachuelos, Còrdova
 Col·lecció i foto: Martí Rafel


Fluorita de la pedrera Llamas, Duyos, Astúries
De vegades, entre tants minerals, hi ha alguna mostra carregada d’història com ara unes calcites varietat septària de Deva, Guipúscoa, recollides als anys setanta, en un indret avui dia totalment protegit i que l'Enric Kucera va retrobar dins d'antigues capses que encara va ordenant.

Calcita varietat septària de Deva, Guipúscoa
A nivell de Catalunya tampoc van faltar mostres interessants. Bones mostres de mil·lerita de Bellmunt del Priorat; fluorita de Sant Marçal i de la pedrera Berta; quars de Llavorsí; plata de la mina Balcoll, celestina de Tora, barita d'Osor, etc.

Fluorita de la pedrera Berta Sant Cugat del Vallès-El Papiol, Barcelona



Cal destacar bones mostres de minerals menys coneguts pels amants de la sistemàtica, com ara delafossita dins de guix de Laurion, Grècia; decrespignyita-(Y) de la mina Paratoo, Austràlia; hidrokenoelsmoreita amb scheelita i ferberita de Gyoujayama, Kyoto, Japò.

Delafossita dins de guix de Laurion, Grècia
Com en les darreres fires, es van poder veure minerals d'antigues col·leccions, com ara la de Virginio Moreno de La Unión, alguns minerals de la col·lecció personal de Miguel David, o la del recordat Joan Astor, cosa que va permetre gaudir de minerals excepcionals per qualitat, mida i dificultat de trobar en l’actualitat.




Els aficionats a la gemmologia i al material polit van poder-hi trobar un molt bon assortit de minerals treballats: aerinita de Lleida; jaspi de Montjuïc; andalusita quiastolítica de Boal; crisocol·la del Perú, i uns coralls fòssils de Marroc on es podia veure com canvia un exemplar abans i després de ser polit.



Pel que fa als fòssils, hi havia pocs expositors però una bona varietat de mostres: ammonites, crustacis, decàpodes molt ben preparats, equinoïdeus, peixos, mol·luscs...

Només em resta donar les gràcies, a tots els que m'han comentat i explicat els minerals més destacats i ens han permès retratar-los. També agrair als companys del Grup Mineralògic Català per encarregar-se d'organitzar any darrer any aquesta fira.

Fotos: Agustí Asensi