Tal i com vam prometre en l’anterior capítol dedicat a l’observació general del mantell de l’Orri, hem tornat al Pallars, concretament a la Vall d’Àssua, aquest cop amb la intenció de pujar al seu cim més emblemàtic: el Montsent de Pallars (2883 m).
El viatge cap
a la vall d’Àssua, però, resulta ser una mena de repàs geològic de moltes
localitats que ja hem visitat. Així que des de Balaguer i Camarasa prenem la
carretera C-13, coneguda com la Carretera del Doll, per on travessem de sud a
nord el mantell de les Serres Marginals al qual hem dedicat tota una sèrie de
capítols d’observació de les seves principals característiques. Deixant a mà
esquerra la desviació que porta a Àger, travessem la serra del Montsec,
l’extrem sud del mantell del Montsec, pel famós congost de Terradets i que
també vam visitar al seu dia.
Un cop creuat
el congost, el paisatge s’obre i s’eixampla perquè entrem a la Conca de Tremp on
trobem els pantans de Cellers i Sant Antoni. Aquesta conca és un gran sinclinal
molt laxe i es correspon amb el cos del mantell del Montsec. Cap a l’est veiem
la Muntanya de Sant Corneli, el Gallinova (el punt culminant de la Serra de
Carreu), i la Serra de Carrànima que ja són la part frontal del mantell de
Bòixols, el cos del qual travessem pel congost de Collegats.
Arribant a
l’àrea de lleure de Les Morreres, deixem enrere la Unitat Sudpirinenca Central
(els mantell superiors), coneguts geogràficament com a Prepirineus, i entrem de
ple a la Zona Axial Pirinenca (els mantells inferiors) on aflora el sòcol
paleozoic. Així travessem la Zona de les Nogueres, de gran complicació
tectònica, i arribem a Sort i Rialp des d’on prendrem la pista que puja al
mirador de Campollongo.
Abans, però,
anem a donar un cop d’ull a la finestra
de Rialp, una estructura tectònica de gran importància per entendre que els
materials que afloren a la zona axial pirinenca no són autòctons com es creia
sinó que s’empilen en forma de mantells: el mantell de Les Nogueres (el més alt
i més antic), el mantell de l’Orri, i el mantell del Rialp (el més profund i
més modern) i que aquí és l’únic lloc on aflora.
Per observar
aquest fet, anem pel passeig que uneix la gasolinera amb el nucli de Rialp. A
mà esquerra, i darrera d’uns camps, tenim el vessant est del Serrat de Sant
Josep, coronat per l’ermita de Sant Josep d’Olp, on apareixen uns gresos rojos
del Triàsic, la part alta del mantell de Rialp, encavalcats pels materials del
sòcol paleozoic (Cambroordovicià, Silurià i Devonià) del mantell de l’Orri. Que
el Triàsic estigui involucrat en la deformació vol dir que aquests mantells es
van formar durant l’orogènia Alpina.
Fetes
aquestes observacions tan interessants, anem en cotxe per una pista, un xic
precària, per la qual ens endinsem a la Vall d’Àssua, excavada al vessant
llevantí del Montsent i tributària de la Noguera Pallaresa i on, anys enrere,
hi va haver una estació d’esquí. Per tot aquest vessant hi ha petits pobles
penjats com Surp, Altron, Sorre, Bernui, Seurí, i la seva capital Llessuí.
Així anem
avançant, tot creuant els remuntadors abandonats de l’antiga estació d’esquí, fins
al mirador de Campollongo on hi ha un petit aparcament i un parell de plafons
orientatius de les muntanyes que ens envolten. El primer que constatem és la
blancor del Gran Pic del Pessó, on afloren els granitoides del batòlit de la
Maladeta, i que contrasta amb els altres cims de colors més foscos. També
entreveiem un vell conegut: la Pica Cervi, darrera el qual es troba la Vall de
Boí.
Des d’aquí ja
comencem l’ascens per l’ampla carena que separa la Vall Fosca de la Vall
d’Àssua on afloren les calcàries i margues del Devonià molt deformades i
metamorfitzades. En alguns punts les calcàries s’han transformat en marbres
(potser par la proximitat del batòlit de la Maladeta?) i en d’altres afloren
com si fossin estaques que defensessin un castell. També observem unes
pissarres negres (Silurià?) que sembla que marquen un encavalcament (potser?)
relacionat amb l’orogènia Herciniana. Des que hem entrat a observar de prop el
sòcol paleozoic que tenim més preguntes que respostes....
Traspassada
una primera barrera, ens toca travessar un segon conjunt rocós més important
però sense massa dificultats on trobem tota una gama d’estructures provocades
pel metamorfisme regional d’edat herciniana. Així veiem com la foliació és més
penetrativa en materials de tipus argilós (margues?) que en les calcàries que
són més rígides.
Molt a prop
del cim veiem un preciós plec on s’aprecia molt bé com una segona fase de
deformació plega les estructures formades durant una primera fase (S1) i
desenvolupa una foliació (S2) en forma de ventall... de tot això n’haurem de
parlar, però en una altra ocasió!
Arribats a
una mena de replà ja només ens queda superar el petit desnivell per guanyar el
cim de 2883 metres d’alçada i contemplar la meravella de la gran estesa de
llacs de la capçalera del riu Flamisell (on hi destaquen els estanys Gento, de
Mar, Tort, Cubieso, Colomina), antigues conques glacials excavades en els
blanquíssims granitòides del batòlit de la Maladeta. Molt a prop tenim el
Montorroio de pissarres vermelloses per la presència d’òxids de ferro.
També gaudim
amb la vista del gran massís de la Maladeta, amb l’Aneto que és la màxima
alçada del Pirineu, i la vista del sinclinal de Llavorsí una complexa
estructura tectònica entre els doms cambroordovicians de l’Orri i de la
Pallaresa.
Per acabar
d’arrodonir aquest “viatge” no marxem sense passar pel anomenat Balconet de Port Ainé, magnífic mirador
de vidre situat a quasi 2000 metres d’alçada a tocar de les instal·lacions de
l’estació d’esquí. Des d’aquí fem un darrer repàs del paisatges que ens ha
acompanyat tot aquest estiu tot esperant retornar en una altra ocasió per a fer
observacions més detallades de la tan complexa zona axial pirinenca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada