Amics del Museu: El món de les terres rares

Quan s’estudia la taula periòdica dels elements, sempre n’hi ha uns quants que es queden arraconats per la seva raresa, i entre tots aquests els que s’enduen la palma d’or són el grup de les anomenades “terres rares”, que amb el seu nom ja ho diuen tot.

En Nahúm Méndez és un jove geòleg i gran divulgador que, amb el seu tercer llibre publicat, surt al rescat d’aquests elements tan desconeguts del gran públic i, al mateix temps, tan importants per a la societat actual perquè d’ells en depenen les noves tecnologies: les telecomunicacions, les energies renovables, la indústria, i la medicina moderna, per les seves excepcionals propietats magnètiques, gran conductivitat tèrmica i fluorescència, entre d’altres.

En Nahúm ens explica, de manera molt amena i amb text carregat d’anècdotes i curiositats, que les anomenades “terres rares” (les REEs de Rare Earth Elements) no ho són tan com semblen i que, de fet, es troben per tot arreu ja que són elements que, com la majoria, tenen el seu origen en l’explosió i formació de la nebulosa que va donar lloc al nostre sistema solar, el problema és que se’ls troba de manera dispersa. I quan se’ls troba concentrats formant part d’un mineral, són difícils d’obtenir perquè tots ells tenen característiques molt semblants.

Després d’indicar-nos que el mot “terra” és com antigament es coneixien els òxids, i que el mineral que va revolucionar el món de les “terres rares”, la gadolinita, va ser descobert a mitjans s.XVIII a les mines d’Ytterby (Suècia), en Nahún passa a relatar-nos, per ordre cronològic, l’apassionant cursa que es va iniciar, sobretot a Europa, per descobrir els nous elements que aquests minerals amagaven: Itri, Ceri, Lantà, Erbi, Terbi, Iterbi, Holmi, Escandi, Samari, Tuli, Gadolini, Praseodimi, Neodimi, Europi, Disprosi, Luteci i Promeci (o Prometi), que és el darrer dels lantànids que es va descobrir i l’únic que és radioactiu i obtingut de manera artificial per un equip de científics durant la fabricació de la primera bomba atòmica.

Aquests elements solen concentrar-se en roques ígnies de caràcter alcalí; en els productes finals de la cristal·lització magmàtica, com son les pegmatites i els fluids hidrotermals; en les carbonatites, en skarns, i en algunes roques metamòrfiques. També se les pot trobar en sediments tot formant acumulacions tipus placer segons la seva densitat; i també poden acumular-se per meteorització química extrema de roques sota un clima tropical (tipus bauxites).

Bauxita del Mont-roig (Noguera)

Els minerals que avui dia proporcionen aquests elements, qualificats de crítics, i que tants problemes geopolítics i ambientals causen en segons quins llocs, són sobretot la monacita, la bastnasita, la xenotima, la eudialita, la loparita i les argiles d’absorció iònica, i s’exploten a Austràlia, Índia, Brasil, Xina, Estats Units, Malàisia, Rússia, Canadà.... Per això en Nahúm fa una reflexió final: aquests elements tan importants i de tant difícil extracció, s’haurien de poder recuperar un cop els aparells que els contenen han esgotat la seva vida útil, i per això ens explica que s’han posat en marxa diversos estudis on bacteris, proteïnes i, fins i tot, el semen del salmó, tenen un paper a l’hora de captar aquests elements dins una solució aquosa procedent del lixiviat de mines, deixalleries i aigües residuals... Tots aquests mètodes no són, ara per ara, gaire rendibles però conforme la demanda superi el subministrament cada cop es tindran més en compte.

Amics del Museu, Nova publicació: L'epistolari de Pere Alsius i Torrent

La biblioteca del nostre Museu Geològic s’ha enriquit amb el llibre Epistolari de Pere Alsius i Torrent: una donació de la Sra. Rosa Alsius i Suñer en agraïment a l’ajut de l’Arxiu Històric i Biogràfic del Museu en la localització d’algunes cartes del seu avantpassat.

Pere Alsius i Torrent (Banyoles, 1839-1915), farmacèutic de formació i ofici, va ser precursor de l’excursionisme científic, investigador de mena i autor de treballs pioners sobre la geologia, la prehistòria, la història i el folklore de la seva comarca. Avui és recordat com el descobridor de la mandíbula d’un dels primers Homo sapiens europeus.

El llibre, un gruixut volum de 1.350 pàgines, aplega 501 cartes, la majoria conservades l’arxiu familiar, però també la correspondència que s’ha localitzat en d’altres arxius i la publicada en diversos mitjans. Promogut pels descendents del personatge i editat per Documenta Universitària,  és el tercer volum de la col·lecció Pere Alsius, després d’El magdalenense en la provincia de Gerona (2015) i Ensayo histórico de la Iglesia parroquial de Sta. Maria de los Turers de Bañolas (2018). L’edició ha estat fruit d’un equip format pels historiadors locals Joan Anton Abellán, Jordi Galofré i Josep Grabuleda, els filòlegs Júlia Butinyà i Àngel Vergés, el prehistoriador Narcís Soler i el geòleg Enric Aragonès, coordinador de l’obra i autor de la introducció i dels índexs.

L’obra s’ha estructurat en dues parts: la primera (l’epistolari estricte) consta de 447 cartes creuades entre el personatge i 130 corresponsals, entre els quals els arqueòlegs Édouard Harlé, Josep Pascual i Eduardo Hernández Pacheco; l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner; el botànic Estanislau Vayreda; els catedràtics Fructuós Plans i Joan Texidó; l’enginyer Rafael Roig i Torres; escriptors com Dolors Monserdà i Jacint Verdaguer; els excursionistes Ramon Arabia, Josep Fiter i Artur Osona; els folkloristes Cels Gomis, Francesc Maspons i Valeri Serra; els geòlegs Manuel Cazurro, Norbert Font i Sagué, Lluís Marià Vidal i Joan Vilanova i Piera; entre els historiadors, Gaietà Barraquer, Joaquim Botet i Sisó, Julián de Chia, Enric-Claudi Girbal, Francesc Monsalvatje, Josep Saderra, Ferran de Sagarra i Salvador Sampere i Miquel; els lingüistes Antoni Mª. Alcover i Pere Aldavert; els naturalistes Artur Bofill, Ramon Bolòs  i Francesc Martorell i Peña; el numismàtic Celestí Pujol; els preceptors i mentors d’Alsius Francesc X. Butinyà i Fidel Fita, jesuïtes.

La segona (correspondència complementària) comprèn 54 cartes creuades entre terceres persones; son de notar les 11 creuades entre Fidel Fita, Bartomeu Jaume i Josep Joaquim Lànderer a propòsit del punt de vista eclesial sobre l’origen de l’home; les 7 que sobre la mandíbula de Banyoles va creuar Josep Alsius i Ricart amb Cazurro, Hernàndez Pacheco i Barnola, i les 6 de Joan Teixidó amb l’editor de la Revista de Gerona sobre la publicació de la seva memòria acadèmica.

En la introducció trobarà el lector resumides les aportacions de l’obra al coneixement de la vida i els treballs de Pere Alsius, com també a la posteritat del personatge i a la Història Natural.

Amics del Museu: Batalleria 30

Acaba de sortit d'impremta Batalleria 30 (2024), es tracta d’un volum monogràfic titulat Revisión delos Equinoideos del Eoceno de España, amb 680 pàgines i 61 làmines. L’autoria és de Francesc Carrasco. Aquesta monografía commemora el 150è aniversari de la fundació del MGSB el 1874. Per tant, s'hi ret homenatge al fundador i primer director, el Dr. Almera, eminent geòleg i paleontòleg, així com als seus successors en la direcció del museu: el Dr. Bataller, que va reconstruir el museu després de la Guerra Civil, i els doctors Via i Calzada, tots ells paleontòlegs destacats, que han estat fonamentals per a la preservació i el desenvolupament d’aquesta institució emblemàtica al llarg de la seva història.

També es reconeix la contribució dels nombrosos entusiastes de la Paleontologia, que amb les seves valuoses aportacions i col·laboracions han enriquit el patrimoni del museu. Que el llegat de tots aquells que han fet créixer el patrimoni paleontològic perduri durant 150 anys més, inspirant les generacions futures a seguir explorant els misteris de la història de la vida a la Terra.

RESUM
S'ha dut a terme un ampli i exhaustiu estudi taxonòmic a partir d'una mostra significativa de 13.530 exemplars d'equinoïdeus de l'Eocè d'Espanya. Els exemplars estudiats, procedents de 350 jaciments adscrits a 146 localitats, están custodiats en vuit museus. Aquests jaciments es distribueixen en diverses regions amb afloraments de l'Eocè marí, situades tant a la península Ibèrica com a l'arxipèlag Balear.

Com a resultat d'aquesta revisió rigorosa, s'han identificat, descrit i il·lustrat 117 espècies pertanyents a 58 gèneres. La presentació de les dades segueix els principis moderns de la nomenclatura, taxonomia i sistemàtica del grup, que es deriven de l'aplicació de metodologies sistemàtiques que integren análisis cladístics amb dades biomoleculars i morfològiques. Cal destacar que fins ara no s'havia realitzat un estudi d'aquesta magnitud al nostre país per a aquest grup i época geològica, l'Eocè.

Per aconseguir una correcta adscripció cronoestratigràfica dels materials, s'han consultat treballs estratigràfics contemporanis i s'han fet nombroses sortides de camp que han permès confirmar o rectificar la posición estratigráfica dels materials.

Entre les contribucions més significatives d'aquest estudi, destaca la troballa de noves cites de tàxons per a Espanya i nombroses ampliacions de distribucions paleobiogeogràfiques. Així mateix, l'examen de materials en un estat òptim de conservació ha permès millorar les descripcions d'espècies dels quals els trets morfològics es coneixien de manera limitada. També s'ha assenyalat l'existència de llacunes en el coneixement d'alguns gèneres insuficientment caracteritzats, proposant, en conseqüència, futures línies de recerca o treballs de revisió.

Un element destacat de la investigació ha estat la identificació d'espècies que han servit com a indicadors estratigràfics, gràcies a la seva distribució vertical restringida i a la seva àmplia presencia paleogeogràfica a Europa i el circum-mediterrani. Aquesta troballa ha permès formular una proposta de biozonacions amb equinoïdeus, un aspecte innovador per al grup.

A més, s'ha realitzat una catalogació exhaustiva dels materials la determinació específica dels quals ha estat impossible per l'estat deficient de conservació, ressaltant la seva utilitat potencial en futurs estudis que abordin la seva revisió.

Per facilitar als investigadors la determinació taxonòmica, s'inclouen àmplies descripcions, abundants il·lustracions, nombroses Claus taxonòmiques i un complet glossari equinològic, amb l'objectiu de ser útil en futurs estudis sobre equinoïdeus. També s'han inclòs apartats introductoris sobre les disciplines de Paleoecologia, Tafonomia i Icnologia d'equinoïdeus, amb el propòsit d'establir una base per a futures investigacions en aquestes àrees estretament relacionades amb la Taxonomia.

Finalment, a l'apartat de Conclusions, es recopilen les nombroses contribucions taxonòmiques, cronoestratigràfiques i paleogeogràfiques derivades de la present investigació.

Amics del Museu: El Mil·lenari de Montserrat

Aquests dies encara es pot trobar als quioscs una edició especial per a col·leccionistes de la revista Historia de la National Geographic dedicada a Montserrat amb motiu del mil·lenari del monestir aquest any 2025.

La revista, en català i amb grans fotografies a tot color, té cinc capítols encapçalats per una presentació a càrrec del P. Bernat Juliol, comissari del Mil·lenari de Montserrat 2025.

Al llarg d’aquests cinc capítols es fa un repàs de la seva història, des de que es va fundar l’any 1025 per l’abat Oliba fins a l’actualitat, tot fent una midada cap al futur d’aquesta institució tan emblemàtica. El darrer capítol està dedicat a donar consells pràctics sobre el què la muntanya ofereix a qui vulgui descobrir-la: natura, cultura, gastronomia... tot dins un ambient de pau i recolliment.

Però el què volem ressaltar d’aquesta revista tan especial està al final del primer capítol on s’explica l’origen de la muntanya, així com també la seva flora i fauna singulars. En aquest apartat, que porta per títol Alçat sobre un antic mar, s’explica com es va formar Montserrat a partir de les acumulacions de còdols, sorres i argiles aportats per un antic riu que desembocava al mar interior, que és avui la Conca de l’Ebre, a principis de l’Era Terciària (o Cenozoic). I per il·lustrar aquest mar interior hi ha una foto de les restes del sireni (Prototherium montserratense) que Isidre Gurrea va trobar a Marganell l’any 1982 i que ara tenim exposat a la nostra sala del Museu en desaparèixer la sala Cardenal Carles on es va dipositar inicialment.

Amics del Museu: Pioneres de la Geologia

En un món que vol ser cada cop més igualitari i on es vol valorar el paper de les dones en tots els àmbits de la societat, no podia faltar un text que reivindiques el paper de les pioneres de la geologia, disciplina especialment masculina. I d’això s’ha encarregat la Guiomar Calvo, jove llicenciada en Geologia i doctora en Energies Renovables i Eficiència Energètica per la Universitat de Saragossa que ha escrit el llibre Geólogas, publicat al 2022 i pel qual va rebre un premi. Actualment és professora d’aquesta universitat.

Amb aquest llibre, de lectura fàcil i ple de curioses anècdotes, la Guiomar vol desenterrar, com si fos un fòssil, una pila de dones que al seu dia van sobresortir en el difícil camp de la geologia però que van ser ignorades o directament silenciades ja que, fins fa no gaire, no estava ben vist que una dama viatges sola recorrent muntanyes amb un martell a la mà. Tampoc tenien accés als laboratoris, biblioteques, universitats, conferències ni sales de les societats científiques. Molts homes, però, van comptar amb l’ajut d’aquestes pioneres sense les quals potser no haurien arribat tan lluny. Algunes d’elles han estat mencionades en aquest blog.

L’autora Guiomar Calvo 

Heraldo-DiariodeSoria

Abans del s.XX les dones, sobretot del món anglosaxó, que sobresortien en qualsevol camp, pertanyien a la classe mitjana-alta de la societat ja que podien tenir accés a una bona educació (música, dibuix, idiomes...), per la qual cosa moltes es van dedicar a la divulgació i a la il·lustració. Dins el camp de les ciències, moltes d’aquestes dones van ser recol·lectores i col·leccionistes i tenien els seus propis “gabinets”. Encara que una bona part ho deixaven en casar-se i tenir fills algunes, malgrat tot, van continuar amb les seves aficions i recerques, i les hi va haver que, fins i tot, no es van casar mai cosa que estava molt mal vista en aquella època.

Entre les autèntiques pioneres d’aquesta ciència, quan encara no se la considerava com a tal, està Hildegarda de Bingen (1098-1179) que va néixer a Alemanya i, a més de ser abadessa i compositora, va escriure molt llibres sobretot religiosos i filosòfics, però també va escriure sobre minerals i metalls i els seus usos medicinals.

Hildegarda de Bingen

 IconografiaMedieval

Molt més tard tenim Barbara Uthmann (1514-1575), també alemanya i neboda de Georgius Agricola, qui es considera el fundador de la mineralogia moderna amb la seva obra De Re Metallica (1556). Barbara va néixer a la regió de les Muntanyes Metàl·liques i era filla d’un comerciant responsable d’algunes mines molt rendibles. En quedar-se vídua, es va fer càrrec de les mines, fàbriques i foneries del seu marit tot introduint importants millores en les condicions dels seus treballadors. Martine de Betereau (circa 1578-circa 1643) es va casar amb Jean de Châtelet, un baró interessat en la mineralogia cosa que els va portar per mitja Europa a la recerca de jaciments pel rei Lluís XIII. Això va fer que Martine s’interessés per aquests temes i que escrivís un llibre dels seus viatges on es descriuen algunes tècniques per a la detecció de jaciments d’interès. Mary Teresa Herbert (1686-1775) nascuda la Regne Unit i filla del marquès de Powis qui, en una de les seves propietats, es va descobrir una veta molt rica en plom la qual es va explotar amb les tècniques més modernes de l’època, com fou l’ús de la pólvora. Això va fer que la Mary es convertís en una experta minera i que, per un temps, s’encarregués d’unes quantes mines que la Compañia Española tenia a Rio Tinto.

Barbara Uthmann 

Printerest

Els segles XVIII i XIX va ser el boom de les divulgadores encara que moltes d’elles publicaven amb pseudònims o bé no apareixia el seu nom a les portades dels seus llibres. Generalment els seus escrits anaven dirigits a neòfits (nens, dones, treballadors...) i l’estil més utilitzat era en forma de cartes o converses, molt més didàctiques i amenes que alguns tractats.

Així tenim a Jane H. Marcet (1769-1858) filla d’un banquer que va néixer a Londres i va poder estudiar dibuix i pintura a Itàlia. El seu marit la va introduir al món de la ciència i per això anava a conferències públiques sobre química i feia experiments amb els seus fills, cosa que va deixar per escrit en Converses sobre Química que es va publicar de forma anònima, perquè tingués una millor acollida, i que fins a la 12a edició no va poder veure el seu nom a la portada. Entre els seus lectors estava ni més ni menys que Michel Faraday amb qui va tenir alguns contactes. Un altre llibre seu que va tenir molt d’èxit fou Converses per a nens: sobre la terra i l’aigua on s’explica l’origen de les muntanyes, les roques, els volcans, i el modelat del paisatge. També es va editar als Estats Units però sense el seu nom.

Jane Haldimand Marcet 

ChemistryWorld

Maria D. Graham (1785-1842), també nascuda al Regne Unit, va viatjar per mig món, primer amb la seva família i després amb els seu marit, i així va poder escriure sobre cultura, costums, paisatges i botànica de gran quantitat de països. De la seva estada a Xile va escriure un diari, un fragment del qual va aparèixer a la revista de la Societat Geològica de Londres on es descriu, de manera molt tècnica, un terratrèmol viscut en primera persona a Valparaíso l’any 1822. Aquest article va ser el primer escrit per una dona que es publicava en aquesta revista, però no el va poder llegir en públic perquè no hi tenia accés.

Maria Bartou Hack 

WikiTree

Maria Dundas Graham 

Wikipedia

Una altra divulgadora, nascuda als Estats Units, fou Jane K. Welsh (1783-1853) i entre els seus llibres destaca un sobre geologia, dit Lliçons familiars de mineralogia i geologia, amb il·lustracions a color i en blanc i negre i publicat en dos volums on es descriuen roques, metalls i minerals, amb les seves propietats cristal·logràfiques i toxicitat, fòssils, i també com interpretar un paisatge. Almira Hart (1793-1884) també va néixer als Estats Units, concretament a una granja de Connecticut cosa que li va permetre estar en contacte permanent amb la natura. Tot i això va poder estudiar i fer de professora de temes de ciència, i també escriure alguns llibres, entre els quals està Lectura per a joves dames que tracta diversos temes, entre ells la mineralogia. Va ser la tercera dona a formar part de la prestigiosa Associació Americana per l’Avenç de la Ciència.

Almira Hart Lincoln Phelps 

WVU Libraries

Tall geològic de Jane Kilby Welsh 

SpringuerLink

Delvalle Lowry (1800-1859) va néixer a Londres. El seu pare fou un dels fundadors de la Societat Geològica i la seva mare donava classes particulars de geologia i mineralogia. Així, doncs, la família disposava d’una col·lecció de minerals i fòssils prou important, i per això Delvalle, només amb 22 anys, va publicar Converses sobre mineralogia, seguint encara el sistema de classificació de minerals de Berzelius. Un segon llibre, dit Manual de mineralogia i geologia per a enginyers, ja era d’un caràcter més tècnic i buscava millorar les tècniques d’explotació minera i que els enginyers poguessin distingir els diferents minerals. El tercer llibre Mineralogia rudimentària, torna a ser un llibre per a un públic especialitzat però va tenir molt bona acollida i, a més, la classificació dels minerals ja es basava en el sistema de Dana. Tots els seus llibres anaven acompanyats de gravats fets per ella mateixa.

Dymocks

La darrera divulgadora que apareix al llibre és Agnes Giberne (1845-1939) que va néixer a l’Índia perquè el seu pare, militar, hi estava destinat però de seguida van tornar a Anglaterra. L’Agnes va començar escrivint contes i novel·les històriques de manera anònima, encara que ben aviat es va decantar per l’astronomia amb els llibres Sol, Lluna i estrelles i Entre les estrelles. Però la seva obra principal fou Els fonaments del Món o geologia per a principiants, on cercava sorprendre tothom amb les meravelles de la Terra i pel qual va rebre diversos premis.

Altres dones a qui es fa referència en el llibre són les que van treballar a l’ombra d’un home famós. La majoria van ser il·lustradores i fotògrafes, però les hi ha que van publicar llibres i articles, van ser recol·lectores i col·leccionistes, i van ajudar als seus marits a identificar molts materials, encara que a la majoria no se’ls va reconèixer els mèrits.

Charlotte Hugonin Murchison

 Wikipedia 

Trowelblazers

Entre aquestes dones està Charlotte Hugonin (1788-1869) nascuda al Regne Unit i esposa de Roderick Murchison, un militar a qui la Charlotte va traspassar la seva passió per la ciència fins que es va convertir en un famós paleontòleg, determinador dels períodes paleozoics del Silurià, Devonià (juntament amb Adam Sedgwick), i Permià. En els seus treballs, però, no menciona mai l’ajut de la Charlotte tot i que les il·lustracions eren seves. Un dels mèrits de la Charlotte fou que s’acceptés a les dones a les conferències de la Societat Geològica de Londres i inclús que poguessin fer cursos sencers a la universitat, encara que no podien entrar a segons quines sales ni als laboratoris.

Mary Ann Woodhouse Mantell 

Mujeres con ciencia

Una altra gran pionera fou Mary Ann Woodhouse (1795-1869), nascuda a Londres in esposa del famós Gideon Mantell, un metge aficionat a la paleontologia i descobridor de les primeres restes del dinosaure Iguanodon, encara que també es pensa que aquesta troballa la va fer la Mary Ann o que, inclús, les van comprar als treballadors de la pedrera de Tilgate. En tot cas, les excel·lents il·lustracions del treball que Gideon va fer de la troballa són de la Mary Ann, així com també les imatges de molts altres llibres sense que la Mary Ann rebés cap mena d’agraïment a canvi. La parella es va separar al 1839.

Orra White Hitchcock 

Wikipedia

L’Orra White (1796-1863) va néixer als Estats Units i de ben jove ja va treballar de professora de matemàtiques en una acadèmia. Es va casar amb Edward Hitchcock que, amb el temps, es va convertir en un dels científics més importants del s.XIX als EEUU. Encara que la parella va començar en el camp de la botànica, a partir de que Edward és professor a la Universitat d’Amherst que es van decantar cap a la geologia. L’Orra feia les il·lustracions per a les seves classes, una d’elles precisament d’un Iguanodon, i també el primer dibuix i descripció d’unes petjades de dinosaures del Juràssic aparegudes al treball d’Edward Informe sobre geologia, mineralogia, botànica i zoologia de Massachussets. En aquest cas l’Orra sí va rebre els agraïments públics del seu marit que va morir un any després que ella.

Mary Morland Buckland 

Wikipedia

Una altra fou Mary Morland (1797-1857) que va néixer al Regne Unit i ja de jove feia il·lustracions per a alguns geòlegs tals com William Conybeare. Es va casar amb William Buckland, professor de geologia de la Universitat d’Oxford i que va publicar molts llibres entre els que destaca Notícia sobre el Megalosaurus o gran llangardaix fòssil d’Stonesfield, il·lustrat per Mary qui, a més, prenia notes i estudiava i restaurava alguns fòssils, encara que William no li ho va agrair mai en públic.

Dibuix de Mary Morland d’una esllavissada 

ocorreguda a Bindon Hill al 1839 JSBlog

 Una altre cas semblant va ser el de Mary Elizabeth Horner (1808-1873), nascuda a Londres i filla d’un membre destacat de la Societat Geològica, qui es va casar amb el cèlebre Charles Lyell, autor de Principles of Geology el text més influent del s.XIX. Mary Elizabeth sempre el va acompanyar en els seus viatges arreu del món, mentre prenia notes, dibuixava paisatges i estructures geològiques i es comunicava amb la gent perquè sabia uns quants idiomes. A més assistia a algunes reunions de la Societat Geològica així com també a les classes que Lyell feia al King’s College. La seva tasca, però, sempre va quedar eclipsada.

Mary Elizabeth Horner Lyell 

Mujeres con ciencia

L’Elizabeth Cabot Cary (1822-1907) va néixer als Estats Units i va ser l’esposa d’un altre geòleg famós: el suís Louis Agassiz, professor de la Universitat de Harvard. L’Eilzabeth va publicar diversos llibres il·lustrats, com Primera lliçó d’història natural, però la seva obra més important fou Un viatge a Brasil, una col·laboració amb el seu marit qui es va endur tot el mèrit. Gràcies a ella, però, el 1879 es va inaugurar un “annex” a la Universitat de Harvard on les dones podien seguir estudiant, i al 1885 va publicar una extensa biografia de Louis Agassiz, mort l’any 1873.

Elizabeth Cabot Cary Agassiz 

Wikipedia

Hi va haver dones que van destacar per la seva afició a recol·lectar i col·leccionar fòssils, i moltes d’elles no van tenir accés a estudis formals però amb la lectura de llibres, l’assistència a xerrades o tenint contactes amb geòlegs es van apanyar prou bé en l’estudi dels fòssils que trobaven.

Entre les destacades està l’anglesa Etheldred Benett (1776-1845) qui va mantenir contactes amb Gideon Mantell i James Sowerby. La seva importants col·lecció va ser visitada per molta gent i d’ella en va publicar un recull dit Catàleg de les restes orgàniques del comtat de Wiltshire, amb il·lustracions fetes per ella mateixa encara que, malauradament, no va tenir massa difusió. Part de la seva col·lecció es troba avui dia als Estats Units. Una altra fou Eliza M. Campbell (1795-1842), més coneguda com Lady Cumming, es va aficionar a la Paleontologia tot inspeccionant els voltants de casa seva a les Highlands d’Escòcia. Es va relacionar, entre d’altres, amb Agassiz, Buckland i Murchison que van visitar la seva important col·lecció de peixos del Devonià de la qual Agassiz en va fer un treball amb il·lustracions de la mateixa Lady Cumming encara que, malauradament, ella no el va poder veure publicat. La seva col·lecció està avui dia repartida entre Edimburg, Londres i Neuchâtel.

Mary Anning 

Wikipedia

Entre les més famoses recol·lectores està Mary Anning (1799-1847) de qui, fins i tot, s’ha fet una pel·lícula Ammonite (2020). Ella, juntament amb el seu germà Joseph, recollien fòssils al peu del penya-segat de Lyme Regis per vendre’ls als turistes i això els va permetre de fer troballes de gran importància com les restes del primer ictiosaure i del primer plesiosaure, del qual William Conybeare en va fer un treball sense mencionar a la Mary en cap moment. També van trobar les restes del primer pterosaure, estudiat per William Buckland qui sí va mencionar a la Mary en el seu treball, però fou una excepció. L’Associació Paleontològica del Regne Unit atorga un premi que porta el seu nom.

Barbara Yelverton, marquesa de Hastings 

Wikipedia

Barbara Yelverton (1810-1858), més coneguda com Lady Hastings, també fou recol·lectora i col·leccionista de fòssils que va mantenir contactes amb Buckland, Lyell, i Owen entre d’altres. També va publicar alguns estudis sobre les troballes que va fer de cocodrils al penya-segat de Holdle (Hampshire) els quals es troben avui dia al Museu d’Història Natural de Londres. L’Elizabeth Anderson (1831-1924) va néixer a Escòcia i fou filla d’un granger molt aficionat a la paleontologia i esposa de Robert Gray, ornitòleg i un dels fundadors de la Societat d’Història Natural de Glasgow on van ser exhibides algunes de les troballes que l’Elizabeth va fer al Silurià de la vall de Girven, per la qual cosa la van nomenar membre d’honor d’aquesta Societat, i també la Societat Geològica de Londres li va atorgar un premi.

Maria Matilda Ogilvie Gordon 

Wikipedia

Una altra fou Maria Matilda Ogilvie (1864-1939) que va néixer a Escòcia, es va graduar en Ciències a l’University College de Londres i va treballar a les ordres del famós paleontòleg Karl A. Von Zittel. També va ser la `primera dona a obtenir un doctorat amb un treball sobre els Dolomites dit Contribucions a la geologia dels estrats de Wengen i Sant Casià al Tirol del sud, del qual en va publicar nombroses monografies que van contribuir a un millor coneixement d’aquesta part dels Alps, i per això va ser la primera dona a rebre la Medalla Lyell. La darrera recol·lectora a qui fa referència en el llibre és la Mignon Talbot (1869-1950) que va néixer al Estats Units, va estudiar geologia a la Universitat Estatal d’Ohio i es va treure un doctorat a la Universitat de Yale amb un treball sobre uns crinoïdeus del Devonià de l’estat de Nova York, però la Mignon es va fer famosa pel descobriment d’un dinosaure, el Podokesaurus holyokensis, del qual en va publicar alguns articles. Malauradament les restes d’aquest dinosaure van desaparèixer en un incendi i no s’ha pogut trobar-ne més....

Mignon Talbot 

Wikipedia

Catherine Alice Raisin 

Mujeres con ciencia

Amb l’arribada del s.XX cada cop són més les dones que s’endinsen al món de les Ciències de la Terra i abraçant tots els seus camps. Entre elles, en el llibre destaquen Catherine A. Raisin (1855- 1945) nascuda a Londres on va poder estudiar a la seva universitat just en el moment en que ja s’acceptaven dones a les aules. Va donar classes, va publicar molts articles sobre petrologia i mineralogia, es va doctorar i va participar en molts congressos. La seva especialitat foren les serpentinites, un tipus molt particular de roques metamòrfiques. Va ser una de les primeres dones membres de la Societat Geològica de Londres. Una altra fou la també anglesa Margaret C. Crosfield (1859-1952) que va poder estudiar al Newnham College i a Cambridge. Les seves investigacions es van centrar a l’Ordovicià i Silurià de Gales, de les quals va publicar només tres articles però molt rellevants: un d’ells va servir de base del primer mapa geològic d’aquesta regió. També va ser una de les primeres dones membre de la Societat Geològica de Londres.

Margaret Chorley Crosfield 

LyellCollection

Sarah Luella Miner

 Wikipedia

Sarah L. Miner (1861-1935) va néixer als Estats Units on va estudiar a la Universitat d’Oberlin (Ohio) i després, curiosament, se’n va anar a fer de missionera a la Xina a ensenyar matemàtiques i geologia cosa que no fou gens fàcil. Però allà va fundar una universitat per a dones i va escriure un llibre de text de geologia... en xinès! També fou una de les fundadores de la Societat Geològica de Xina. La també nord-americana Florence Bascom (1862-1945) fou filla d’un president de la Universitat de Wisconsin on va estudiar tot i que encara hi havia espais restringits per a les dones. Es va especialitzar en petrologia i va fer una tesi dedicada a les roques volcàniques de South Mountain (Pensilvània) a la Universitat Johns Hopkins. Encara que no hi estava inscrita oficialment, fou la primera dona a obtenir un doctorat en aquesta universitat. Va fer de professora al Bryn Mawr College de Pensilvània, una universitat per a dones, on va fundar el Departament de Geologia. També va treballar pel Servei Geològic dels Estats Units i va participar en molts congressos.

Florence Bascom 

Wikipedia

La Gertrude L. Elles (1872-1960) va néixer al Regne Unit i va estudiar a l’Institut de Winbledon, on es feien moltes sortides al camp, i també al Newnham College encara per aquella època a les dones no se’ls donava un títol al finalitzar els seus estudis, per això es va haver de matricular al Trinity College de Dublín. Va pertànyer Club Sedgwick de la Universitat de Cambridge, cosa que li va permetre anar a les reunions i presentar una vintena de treballs sobre graptòlits, la seva especialitat. Va publicar Monografia dels graptòlits britànics, una obra en deu volums encara de referència avui dia. Per les seves contribucions, fou la primera dona a rebre la Medalla Murchison i la primera a donar classes a la Universitat de Cambridge. Des del 2018, l’Associació Paleontològica atorga un premi que porta el seu nom.

Gertrude Lilian Elles 

Mujeres con ciencia

La nord-americana Luella A. Owen (1852-1932) es va especialitzar en l’estudi de les coves malgrat que, per aquella època, aquesta era una activitat molt complicada i perillosa per la manca de material adient. Els seus primers escrits estan signats amb un pseudònim i va ser l’única dona membre de la Societat Francesa d’Espeleologia. A la seva gran obra, Les regions de coves d’Ozacks i Black Hills, ja criticava l’afluència massiva de turistes a les coves. Una altra nord-americana fou Carlotta J. Maury (1874-1938) qui va estudiar a la Universitat de Columbia i es va doctorar en Paleontologia a la de Cornell. Així es va especialitzar en l’estudi dels microfòssils cosa que li va permetre ser una de les primeres dones a treballar per una companyia petroliera i a participar en algunes expedicions de recerca de jaciments de petroli.

Carlotta Joaquina Maury

 Museum of the Earth

Marie Charlotte Carmichael Stopes

 Wikipedia

La Marie Stopes (1880-1958) va néixer a Escòcia però va estudiar a la Universitat de Londres on es va especialitzar en Paleobotànica i en l’estudi de la flora que apareix als carbons de diferents llocs del món. L’anglesa Mary W. Porter (1886-1980), tot i no tenir estudis formals, es va interessar pels tipus de roques amb les quals estaven construïts els monuments de la l’antiga Roma. El seu treball, Amb què es va construir Roma, és encara una obra de referència i per això va rebre un títol equivalent a una llicenciatura i va aconseguir un doctorat en cristal·lografia.

Mary Winearls Porter 

Mujeres con ciencia

La nord-americana Winifred Goldring (1888-1971) va estudiar a l’escola Milne de l’estat de Nova York (l’actual Universitat d’Albany) i al Wellesley College. Va treballar i modernitzar el Museu Estatal de Nova York amb exposicions molt didàctiques com un famós diorama del bosc fòssil de Gilboa que va tenir molt d’èxit. També va publicar alguns manuals de paleontologia, un dels quals incloïa un mapa geològic on s’animava als lectors a acolorir-lo amb les instruccions de la llegenda. Va arribar a ser vicepresidenta de la Societat Geològica d’Amèrica.

Winifred Goldring 

NewYorkState Museum

Ja més a prop del s.XX tenim la Constance F. Elam Tipper (1894-1995) va estudiar al Newmham College de Cambridge i va entrar al Departament de Metal·lúrgia del Laboratori Nacional de Física on es va especialitzar en l’estudi de la cristal·lització i recristal·lització de diversos metalls, això li va permetre descobrir el misteri del per què uns vaixells nous de trinca es partien per la meitat. Per a fer aquestes investigacions la Constance va poder utilitzar per primer cop un microscopi electrònic. Avui dia hi un test amb el seu nom que determina la fragilitat d’un acer. També està la Marguerite T. Williams (1895-1991) qui fou la primera dona afroamericana a obtenir un doctorat en Geologia. Tot i les dificultats que encara va tenir per estudiar, ho va poder fer a la Universitat del Districte de Columbia i a la Universitat de Howard. El tema de la seva tesi van ser unes greus inundacions provocades pel riu Anacostia l’any 1936.

Marguerite Thomas Williams 

Trowelblazers

Altres foren la Marie Tharp (1920-2006) qui va treballar a la Universitat de Michigan a la recerca de petroli però només fent tasques d’oficina. Així mateix, a les oficines del Laboratori Geològic Lamont es va dedicar a la localització dels avions abatuts durant la Segona Guerra Mundial cosa que li va permetre estudiar el fons oceànic amb gran detall. A finals del 1960 va poder participar en una de les expedicions oceanogràfiques que demostrarien l’existència de les dorsals oceàniques, peça clau de la tectònica de plaques. Juntament amb el pintor Heinrich Berann, l’any 1977 va publicar el primer mapa dels fons oceànics de la Terra.

Marie Tharp 

Mujeres con ciencia

Library of Congress Blogs

I finalment, la Janet V. Watson (1923-1985) qui, juntament amb el seu espòs John Sutton, va estudiar les roques precambrianes del nord d’Escòcia. Va publicar alguns llibres de text, va organitzar una de les primeres reunions sobre el paper de les dones en la geologia i va ser la primera presidenta de la Societat Geològica de Londres.

Inge Lehmann

 El Confidencial

En el llibre, però, també s’esmenten moltes dones que van sobresortir en el camp de les Ciències de la Terra fora de l’àmbit anglosaxó, com la danesa Inge Lehmann (1888-1993) qui ja des de ben jove va destacar en el camp de les matemàtiques. Després d’estudiar a la Universitat de Copenhague es va traslladar al Newnham College de Cambridge i va estar treballant per diverses institucions, una de les quals estudiava geodèsia amb observatoris sismològics, cosa que li va permetre descobrir una discontinuïtat entre el nucli extern i l’intern que porta el nom de Wiechert-Lehmann-Jeffrys. Per això fou la primera dona a rebre la medalla William Bowie atorgada per la Unió Geofísica Americana, institució que, des del 1997, entrega un premi que porta el seu nom.

Tilly Edinger 

Wikipedia

L’alemanya Johanna Gabrielle Ottelie Edinger (1897-1967), més coneguda com a Tilly Edinger, malgrat la seva sordesa va poder estudiar a les universitats de Heidelberg i Múnic. La seva tesi doctoral va estar dedicada al rèptil Nothosaurus del Triàsic, i això la va fer especialitzar-se en l’estudi ben peculiar dels cervells fòssils: la Neuropaleontologia. La rusa Maria Gortynskaia Pavlova (1854-1938) es va especialitzar en els grans vertebrats del Cenozoic i va impulsar la creació del Museu de Paleontologia de la Universitat de Moscou. Així mateix va formar part del comitè organitzador del Congrés Internacional de Geologia que es va celebrar a Sant Petersburg l’any 1897, i va arribar a ser la cap del Departament de Paleontologia. L’Alice E. Wilson (1881-1964) se la considera la primera geòloga canadenca, especialista en els fòssils de l’Ordovicià d’Ottawa. També va treballar pel Servei Geològic del Canadà en la recerca de petroli i va escriure un llibre de text de geologia per a nens dit La terra sota els nostres peus.

Alice Evelyn Wilson 

TheCanadianEncyclopedia

La Marjorie Courtenay-Latimer (1907-2004) va néixer a Sudàfrica i, de ben jove, va treballar al Museu d’East London de Ciències Naturals. L’any 1938 va arribar a aquest museu un estrany exemplar de peix capturat a la desembocadura del riu Chalumna. Es tractava d’un tipus de celacant, un fòssil vivent que ella va estudiar i va posar el seu nom: Latimeria chalumnae del qual en va fer un treball per la Real Societat de Sudàfrica.

Marjorie Courtenay-Latimer 

Wikipedia

La Marjorie amb un celacant

 BBC

I dins l’àmbit espanyol al llibre també s’anomena a unes quantes geòlogues pioneres, entre les quals sobresurten la Teresa Madasú (1848-1917) qui va fer estudis artístics a Madrid cosa que li va permetre il·lustrar les memòries de la Comisión del Mapa Geológico de España. Va tenir contactes amb Lluís Marià Vidal, Eugenio Maffei i Lucas Mallada. Una altra fou Josefina Pérez Mateos (1904-1994) qui es va doctorar en Ciències Naturals a la Universitat de Madrid i va ser conservadora de la secció de mineralogia del museu de Ciències Naturals i va publicar un llibre per a identificar els diferents minerals que apareixen a les roques detrítiques. A la Concepción Bonet (1916-2014) li devem la introducció de la fotografia aèria per a l’anàlisi dels relleus i drenatges.

Litografies de Teresa Madasú 

RevistasUAM

En el món de la Paleontologia van destacar la Mª Teresa Rodríguez Mellado (1921-1985) qui va entrar en aquest món de la mà de Francisco Hernández-Pacheco, cosa que li va permetre estudiar els fòssils del Devonià del Sàhara Espanyol i publicar-ne un treball; l’Asunción Linares Rodríguez (1921-2005) qui va fer una tesi dedicada a la revisió dels trilobits d’Espanya. Va ser catedràtica de la Universitat de Granada i directora del seu Departament de Paleontologia. També es va dedicar a l’estudi dels ammonits del Juràssic i va ser una de les fundadores de la Societat Geològica d’Espanya.

Carmina Virgili Rodón 

GaleriaCientificsCatalans

Finalment tenim a la Carmina Virgili Rodón (1927-2014) que va néixer a Barcelona i es va llicenciar en Ciències Naturals a la Universitat de Barcelona on també va fer de professora. Es va doctorar amb la tesi El triásico de los Catalánides dirigida per Lluís Solé Sabarís, amb la qual va guanyar un premi. Va ser catedràtica a la Universitat d’Oviedo en substitució de Noel Llopis Lladó, i fins i tot va ser degana, la primera dona que accedia a un càrrec d’aquest tipus a Espanya. Va publicar molts treballs i també va tenir un paper molt destacat en el món de la política....

Al llarg dels capítols d’aquest llibre, que hem resumit aquí, s’ha pogut veure una clara evolució de les Ciències de la Terra com a tals i també una major participació de les dones en aquesta evolució i, amb paraules de la pròpia Guiomar Calvo, acabarem dient: «A l’actualitat sí que podem dir que la geologia és cosa de tothom, no solament d’homes o de dones i, malgrat que encara queda molt per fer, gràcies a l’esforç de moltes persones cada cop anem tenint una major representació. (...) La geologia ho és tot i tots som geologia»