Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 28 de juny de 2022

Mn. Francesc Nicolau: Augmenta la contaminació dels oceans per culpa dels plàstics

Em direu que això no és nou i que ja n’hem parlat en aquest blog, però és que aquesta contaminació, que va en augment constant, és alarmant i m’he trobat amb un llarg article molt ben documentat que en parla i que m’ha semblat interessant.

Mostra de microplàstics ub.edu

Cada any arriben als oceans milions de tones de plàstics. Podríem pensar que, encara que sigui en tanta quantitat no cal alarmar-se perquè els plàstics acabaran degradant-se tard o d’hora. Però ara s’ha vist que, a més a més, afecta molta vida marina perquè s’ha descobert que molts plàstics acaben a l’estómac d’éssers marins. Com pot ser això?

diba.cat

És cosa ben coneguda que molts organismes marins s’alimenten del que s’anomena “neu marina” que és com una pluja constant de partícules provinents de cadàvers de plantes i animals, de microbis, de femta, etc... Ara bé, en aquesta “neu” cada vegada s’hi infiltren més microplàstics (fibres, poliamida, polietilè....) i els calamars o els peixos s’empassen allò que abans era aliment net i que ara porta microplàstics enganxats.

Guilherme V. Ferreira ReserschGate

Anne K. Justino ReserchGate

Guilherme V. Ferreira i Anne K. Justino, de la Universidade Federal Rural de Pernambuco, Recife (Brasil), van trobar als estómacs de dues espècies de calamars gran quantitat de plàstics en forma de fibres, fragments i petites esferes: era la “neu marina” la que els havia introduït a la seva panxa!

Per aquests animals, els plàstics són un verí que els escurça la vida. Així que tenim un nou motiu per abominar dels plàstics. La vida marina se’n ressent i això és, evidentment, molt perjudicial també per la vida humana i cal tenir-ho en compte.

dilluns, 20 de juny de 2022

Jorgina Jordà: MINERALEXPO Barcelona-Sants 2022

Novament, es va  celebrar la fira de minerals MINERALEXPO Barcelona-Sants 2022. Enguany ha estat una data diferent de l'habitual, degut als canvis ocasionats encara per la pandèmia. Així i tot, ha estat un èxit i hem pogut comptar amb quasi tots els expositors habituals i força visitants.

Com sempre, quan inicio la visita a la fira, el primer stand al qual m’acosto és el del Grup Mineralògic Català, especialment, a saludar molts dels companys, posar-nos al dia de totes les novetats i, com no, recollir la revista: Mineralogistes de Catalunya, que aquest cop estava acabada de sortir de la impremta.


En aquesta ocasió, més que destacar novetats, m’agradaria compartir els minerals que per diferents motius (qualitat estètica, color, mida, raresa...), em van cridar l'atenció. Del sud i centre de la península destacar, entre d’altres: atzurita de la mina Ponderosa (El Campillo, Huelva); conicalcita de Fiñana (Almeria); coure natiu de Las Herrerias (Puebla de Guzmán, Huelva); wulfenita de La Cunilla (Albuñuelas, Granada); cacoxenita de les mines d’El Horcajo (Almodóvar del Campo, Ciutat Reial) o una geoda de quars amb matriu de Tubilla del Agua (Burgos). Del vessant nord peninsular:
 fluorita de Berbes i Caravia (Astúries); quars prasi dels afloraments del diapir d'Estella (Ayegui, Navarra); goethita de La Arboleda (Bilbao, Biscaia); quars biterminat de Picosacro (Pedrera Serrabal, A Corunya).


Atzurita de la mina Ponderosa (El Campillo, Huelva)



                                                   

Fluorita Caravia (Astúrias)



 Quars biterminat de Picosacro (Pedrera Serrabal, A Corunya)

                                         

De minerals catalans, com era d'esperar, tampoc en van faltar. Especialment, es van veure mostres de la pedrera Berta (Sant Cugat del Vallès, Barcelona), la majoria provinents d'antigues col·leccions. També fluorita i barita de Sant Marçal, quars de Llavorsí, i un bon assortiment de minerals de la Pedrera Massabé.

Fluorita pedrera Berta (Sant Cugat del Vallès, Barcelona)

Anglesita pedrera Berta (Sant Cugat del Vallès, Barcelona)

                                            

Quars Sils (Girona)

També, bona representació d'exemplars d'arreu del món, com ara cassiterita de la mina San Antonio (Viloco, La Paz, Bolívia); espectaculars mostres de plata amb calcita de Jizishan (Shandong, Xina); mostres d’harmotoma de diferents indrets com ara Escòcia, Alemanya o Finlàndia; coure natiu de Rocklands (Cloncurry Shire, Queensland, Austràlia); quars faden de Ksar Tassemente (Alnif, Tinghir, Drâa-Tafilalet, Marroc), etc.

Cassiterita de la mina San Antonio (Viloco, La Paz, Bolívia)

Plata amb calcita de Jizishan (Shandong, Xina)





Com en altres ocasions, es van veure minerals molts rars, procedents de localitats tipus o que aquí són freqüents i en d’altres països no ho son tant com, ara, dolomita varietat teruelita de New Mexico o el que crec era el mineral més petit de la fira: laurita de Tanah Laut (Borneo, Indonèsia).

Laurita de Tanah Laut (Borneo, Indonèsia)

Una altra cosa que he notat i m’agradaria destacar és que des de fa un temps ha crescut molt l'afició pels minerals fluorescents. Potser ha estat pel fet de que ara és més fàcil poder aconseguir llums d'ona curta i llarga i això ha fet que augmentin el nombre de minerals fluorescents, perquè a més de calcita, fluorita, aragonita o òpal, es podien trobar altres espècies menys conegudes com la kutnohorita de la Mina N'Chwaning III (Sudàfrica).

Fluorita Berbes (Astúries)
                                                              


Kutnohorita de la Mina N'Chwaning III (Sudàfrica)

Durant el transcurs de la fira es van realitzar una sèrie d'activitats paral·leles relacionades amb el món de la mineralogia, com ara tallers i conferències.

Només em quedar donar les gràcies a tots els que m'han ajudat en l'elaboració d'aquesta ressenya i ens han permès fotografiar els minerals. També agrair als companys del Grup Mineralògic Català per encarregar-se d'organitzar aquesta fira que ja és un clàssic del col·leccionisme de minerals al nostre país.






Fotos: Agustí i Màrius Asensi

dimecres, 15 de juny de 2022

Amics del Museu: A la memòria d'en Xavier Berástegui

El 6 de maig del 2021 ens va deixar, massa aviat, en Xavier Berástegui i Batalla. Nascut a Barcelona l’any 1954, es va llicenciar l’any 1980 i va treballar de geòleg per a la Generalitat de Catalunya on va arribar a ser Subdirector Tècnic de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC); però nosaltres sempre li guardarem un sentit record perquè hi tenia molta relació amb el Museu Geològic del Seminari i gran amistat amb el seu director el Dr. Sebastià Calzada.

X. Berástegui (extrem de la dreta) a l’entrega 
de la Creu de Sant Jordi al MGSB l’any 2009

Xavier Berástegui va ser mestre, geòleg apassionat i treballador incansable que va dedicar la seva vocació al territori del Pallars. I fruit d’aquest treball són obres emblemàtiques com el Mapa geològic i estructural de Catalunya, el Mapa comarcal, l’Atles geològic, el tall ECORS, i un munt de geotreballs. També, gràcies a la seva perseverança, es va poder posar en marxa el Centre de Suport Territorial Pirineus de Tremp i el Pirineus Geological Open Museum.

X. Berástegui durant la inauguració del Pirineus Geological Open Museum el gener del 2020 (extret del ICGC/Actualitat/Notícia 522)

Un moment de l’acte d’instal·lació de la placa 
(viurealspirineus.cat)

Precisament, quan feia un any de la seva mort, el passat 6 de maig, es va instal·lar a la seu del Centre de Suport Territorial Pirineus, una placa en la seva memòria per agrair-li la seva tasca i el seu compromís envers el territori del Pallars on va créixer com a geòleg. A l’acte, en representació del MGSB hi va assistir Montserrat Vilella. Descansi en pau...

dilluns, 13 de juny de 2022

Mn. Francesc Nicolau: El forat negre del centre de la galàxia

Com sabeu, els astrònoms donen el nom de “forat negre” a aquell astre en què la concentració de matèria que el forma és tan alta que la gravetat que en resulta fa que la velocitat de fuga superi la de la llum i, en conseqüència, ni la llum pot sortir-ne, i per això és negre del tot. Se n’han detectat molts d’aquests astres i , a més, és ben segur que totes les galàxies en tenen un al seu centre i és al seu voltant que les estrelles van girant gravitacionalment. Per exemple, un dels detectats no fa gaire va ser el que es troba al nucli de la galàxia M87. És enorme; s’ha calculat que té una massa de 6.500 milions de sols.

El forat negre del centre de la galàxia M87 (Wikipedia)

Ara bé, la nostra galàxia, segons la teoria, també ha de tenir un d’aquests astres en el seu centre. Fins ara només ho deia la teoria perquè visualment no es podia comprovar. Es troba darrere de tants núvols còsmics que cap telescopi normal el pot albirar. Però una cosa és la llum visible i una altra, tot el conjunt d’ones electromagnètiques que emet el seu voltant.

Els astrònoms van decidir construir el Telescopi d’Horitzó d’Esdeveniments (EHT), format per una xarxa global d’onze telescopis repartits pel món (Amèrica del Nord i del Sud, el Pol Sud, Espanya, Hawaii...), que estan a disposició de més de 300 científics d’una seixantena d’institucions. Poden captar també ones de longitud més grans que les de la llum visible i que travessen els núvols còsmics i així es poden “veure” més coses.

L'observatori IRAM del Pico Veleta a Sierra Nevada (Wikipedia)

I aquesta és la notícia: fent ús de vuit d’aquests telescopis (un d’ells el del Pico Veleta a Sierra Nevada) s’han obtingut imatges de l’objecte astronòmic conegut com Sgr A* (estel A de la constel·lació del Sagitari), que és efectivament el remolí de llum que provoca el forat negre del nucli de la nostra galàxia. La detecció es va fer l’any 2017 i s’ha hagut d’estudiar, fer comprovacions i càlculs fins arribar a la certesa que és el nostre nucli galàctic. Es tracta d’un astre situat a 27.000 anys llum de distància i amb una massa de poc més de quatre milions de sols.

La seva imatge es va presentar el passat 12 de maig, i a la roda de premsa es va destacar que l’EHT és una col·laboració internacional. A Madrid en va donar coneixement el mateix Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Com veieu, els científics no paren en els seus esforços per tal de conèixer cada vegada més el cosmos, la gran obra de la creació.

dimarts, 31 de maig de 2022

Isabel Benet: Itineraris pel Montsec d'Ares (Ib)

Després de visitar l’ermita de Pedra i els seus voltants, per continuar l’itinerari en cotxe pel Montsec d’Ares retornem a la pista asfaltada i la seguim amunt en direcció al coll d’Ares, tot deixant a mà esquerra l’accés al Parc Astronòmic del Montsec (PAM) o Centre d’Observació de l’Univers, una infraestructura que aprofita la poca contaminació lumínica de la contrada i que acull un gran planetari on, a més d’estrelles i planetes, s’hi projecten espectaculars pel·lícules de divulgació científica. El centre també acull diversos telescopis, alguns situats dalt la muntanya, entre els quals està el Telescopi Joan Oró, dedicat al bioquímic lleidatà que va impulsar aquest projecte.


Esquema de l’itinerari 
extret del Mapa Comarcal de Catalunya, núm. 23 (Noguera)

A partir d’aquí anem seguint una imperceptible, però prou important, divisòria d’aigües ja que a la nostra esquerra les aigües s’escolen cap al Noguera Ribagorçana i cap a la dreta s’escolen cap a la Noguera Pallaresa. Ambdós rius, però, són afluents del Segre, i aquest darrer és afluent de l’Ebre. També anem seguint l’itinerari número 7 (Mas d’en Gassol-Coll d’Ares) de la Guia geològica del Montsec i de la Vall d’Àger de Joan Rosell i Carme Llompart.

Esquema de la distribució hídrica al nord d’Àger

Esquema geològic general 
extret de Gestació i naixement de la serra del Montsec de Joan Rosell

Ens dirigim cap als voltants del Mas d’en Gassol on al marge de la pista afloren les argiles i guixos de la fàcies Keuper sobre els quals ha lliscat tot el mantell del Montsec, tot encavalcant els sediments de l’Eocè continental (gresos i conglomerats). Aquest encavalcament només és observable al peu del turó del Castellet. La resta està cobert pels esbaldregalls quaternaris.

Argiles i guixos del Keuper vora el Mas d’en Gassol

Seguim pujant per la pista asfaltada que remunta el primer graó del Montsec. Estem més o menys a la mateixa alçada de l’ermita de Pedra i, per tant, caldria esperar trobar-hi el Juràssic i el Cretaci inferior, però enlloc d’això ens trobem amb les calcàries bioclàstiques del Cretaci superior... Aquí comencem a sospitar que la naturalesa de l’encavalcament del mantell del Montsec no és una estructura tan senzilla com es mostra al mapa geològic general. Deixem aquest misteri (que resoldrem... en una altra ocasió) i continuem amunt tot entrant al replà del Montsec on trobem una pista a mà esquerra que porta al castell de Sant Llorenç.

El Clot d’Olzí sota el serrat de la Corona

Aquesta pista, només apta per tots terrenys, s’endinsa a l’anomenat Clot d’Olzí on s’hi ha fet una replantació amb pi blanc (Pinus alepensis) i on afloren les margues noduloses, de colors grisos i marronosos, del Santonià (Cretaci superior). En aquests materials han aparegut alguns mol·luscs (ostreids, radiolítids, hipurits), restes d’equínids, i sobretot coralls individuals i també de colonials, com els que hem vist a l’entrada d’Àger i com el que es conserva a la vitrina dels holotips del Museu.

Exemplar de Phyllocaeniopsis gasseri dipositat al Museu

Per aquesta pista arribem a una gran esplanada cultivada on hi ha les ruïnes del Mas del Batlle i on es veuen les restes del castell de Sant Llorenç al capdamunt d’un turonet. Ens trobem a la capçalera del barranc de la Pardina.

Per la pista arribem a les envistes del castell de Sant Llorenç

El castell de Sant Llorenç d’Ares són un conjunt de restes que foren propietat de l’abadia de Sant Pere d’Àger i que es troben penjades sobre la capçalera del barranc de la Pardina, el qual el qual ja vam creuar en l’itinerari cap al congost de Mont-rebei . Entre aquestes restes destaquen els murs d’una torre semicircular i d’una capella del s.XI, juntament amb les ruïnes d’un vilatge pre-medieval, el qual s’escampa pels peus del castell, tot encerclat per unes muralles que conformen un recinte poligonal molt irregular i que s’adapta a l’orografia del terreny. La fortalesa està documentada des del 1044, però a inicis del s.XVI ja només hi vivia una família.

Restes de la torre semicircular

Restes de la capella

Des d’aquí tenim una magnífica vista de l’osca de Mont-rebei, produïda pel riu Noguera Ribagorçana i que separa el Montsec d’Estall de la serra de la Corona, l’extrem més occidental del Montsec d’Ares. Els materials marronosos que veiem són les margues del Santonià sota les calcàries del Campanià que formen el cingle dit Paret de Catalunya, farcida de vies d’escalada. Al fons s’albira el pic del Turbó, ja al Pre-pirineu d’Osca, i al seu darrera i ben nevat es veu el pic de Cotiella.

Vista a ponent des del castell de Sant Llorenç

Si anem cap al caire del cingle sobre el barranc de la Pardina veurem una cosa extraordinària: un escampall de blocs esllavissats que es desprenen de l’anomenat Montsec de Badia, i que semblen provocats per un fenomenal col·lapse de l’estil del que ja vam observar a l’indret de Montclús.

Vista enlairada de l’espectacular conjunt de blocs esllavissats

Per continuar el nostre itinerari, retornem a la pista asfaltada que s’enfila a coll d’Ares on afloren àmpliament els materials del Cretaci superior, format per calcàries massives i noduloses, margues i calcarenites, els quals conformen el cingle més elevat del Montsec.

Per la carretera, prop de coll d’Ares,
afloren els materials del Cretaci superior

Deixem a mà dreta una pista de terra que es dirigeix cap a la font de Gabrieló i al santuari de Colobor, els objectius del proper itinerari, i continuem fins prop del coll d’Ares, punt que separa el cos principal del Montsec d’Ares de la serra de la Corona. Aquí deixem la pista asfaltada per prendre una pista de terra que té un gran aparcament des d’on s’enlairen els practicants del parapent, i continuem a peu per aquesta pista carenera fins al cim de Sant Alís, punt culminant del Montsec d’Ares.

Deixem el cotxe a l’aparcament d’enlairament de parapents...

... i continuem a peu per la pista carenera....

...amb vistes laterals del cingle superior

Per aquesta pista anem tenint esfereïdores vistes laterals del cingle superior del Montsec i també vistes de les serres que tenim al sud entre les quals destaca la serra del Mont-roig que ja visitarem... en una altra ocasió. Per la pista afloren les calcarenites del Cretaci superior on podem trobar fòssils de rudistes i de coralls.

Ens dirigim de dret al cim de Sant Alís

Fragment de corall colonial

Així arribem al cim a 1676 metres d’alçada i coronat per un vèrtex geodèsic car és un mirador de primera categoria, des del quals tenim vistes cap al sud de la vall d’Àger i del castell de Sant Llorenç que acabem de visitar. També, més enllà, tenim privilegiades vistes de l’anomenat anticlinal de les Conclues i que aviat veurem de ben a prop des de la torre de les Conclues. Cap al nord se’ns desplega una bona part del nostre Pirineu occidental i del Pirineu d’Osca, amb l’Aneto com a element destacat.

Vistes enlairades del castell de Sant Llorenç...

...i de l’anticlinal de les Conclues

Cap al nord se’ns desplega una bona part del Pirineu axial

Després de restar una bona estona a la cresta d’aquesta onada petrificada, tot contemplant la vista que ens ofereix aquest mirador excepcional que, amb paraules de Joan Rosell, és «un lloc que invita a la meditació», ha arribat l’hora del comiat de les altures....

Un bon lloc per meditar....

La nit cau sobre la Vall d'Àger

Així retornem per la pista a l’aparcament de prop del coll d’Ares des d’on baixem per la pista asfaltada de nou al nucli d’Àger per tal de descansar car el proper itinerari serà a peu en la seva totalitat.