Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 27 de setembre de 2021

Isabel Benet i Ventus: Itinerari pel congost de Mont-rebei

Després d’haver visitat el Montsec de Meià (o de Rúbies), el més oriental dels “montsecs”, ara ens desplacem cap a l’extrem occidental del Montsec d’Ares, el “montsec” central, per donar un cop d’ull a un indret realment magnífic: el congost de Mont-rebei, excavat pel riu Noguera Ribagorçana i una de les joies més apreciades del recentment declarat Geoparc-Orígens (abans anomenat Geoparc Conca de Tremp-Montsec).

Entrada sud del congost de Mont-rebei

El congost de Mont-rebei és un paratge impressionant de verticals parets calcàries d’uns 500 metres d’altura i separades, en el punt més estret, per només 20 metres i per on discorre un camí artificial excavat a la roca. Aquest indret, però, no és tan sols interessant a nivell paisatgístic sinó que també ho és a nivell geològic com es veurà.

Mapa de situació

El punt més fàcil per accedir-hi, però també més regulat, està al nord, per Pont de Montanyana i la Masieta, encara que des de fa un temps també s’hi accedeix des de l’enlairat poble de Montfalcó a través del discutible traçat del Camino Natural de Montfalcó al Congost de Mont-rebei, camí que de “natural” no té res, ja que discorre per passarel·les metàl·liques clavades als cingles i un pont penjant que uneix ambdues ribes. Nosaltres, però, proposem la clàssica excursió des del poble de Corçà, més llarga però més gratificant perquè al llarg del seu recorregut veurem interessants materials i espectaculars estructures tectòniques. La manera més directa d’arribar-hi és des de Balaguer, per la carretera C-12, tot travessant el port d’Àger. Al capdamunt del port val la pena aturar-se per contemplar l’espectacle de la serra del Montsec desplegada en la seva totalitat davant els nostres ulls.

La serra del Montsec des del Port d’Àger

A la nostra dreta, per llevant, s’aixeca el Montsec de Meià (o de Rúbies). Enfront tenim el Montsec d’Ares, el més gran dels tres “montsecs” i separat del de Meià pel famós congost de Terradets, on les aigües del Noguera Pallaresa queden retingudes pel pantà de Camarasa. Molt més enllà, per ponent i separat pel congost de Mont-rebei, treu el cap el Montsec d’Estall ja dins terres aragoneses. El riu Noguera Ribagorçana, que fa de frontera, està aquí retingut pels grans pantans de Canelles i Santa Ana.


El poble de Corçà arraulit sota un turó

Baixem del port en direcció a Àger i, uns 2 Km abans d’arribar-hi, ens desviem a mà esquerra en direcció a Corçà. Anem uns 5 Km per una carretera molt estreta, més aviat una pista asfaltada, i passem de llarg del poble de Corçà, al qual hi tornarem un altre dia. Continuem per la pista asfaltada un quilòmetre i mig més, tot deixant a l’esquerra la desviació que baixa al pantà de Canelles. Així arribem a un ampli aparcament on deixem el vehicle i continuem uns metres a peu per la mateixa pista, tot gaudint de la vista de les alteroses crestes on s’asseuen les ermites de la Pertusa i Santa Quitèria de Montfalcó, a banda i banda del Noguera Ribagorçana.

Vista de les crestes i ermites de la Pertusa i Santa Quitèria

La pista finalitza en una esplanada on hi ha un parell de plafons informatius i on comença el nostre itinerari. Abans, però, paga la pena prendre el difícil camí que recorre un estrat de calcàries verticalitzades per a visitar les restes del castell i l’encimbellada ermita romànica de la Mare de Déu de la Pertusa (s. XI-XII).

Aspecte de la cresta des del camí d'accés a la Pertusa

L’encimbellada ermita de la Pertusa sobre el pantà de Canelles

Si anem cap a l’extrem de la cresta, allà on finalitzen diverses vies ferrades, tindrem una molt bona vista de l’esperó rocós de Montfalcó format pels estrats verticalitzats de les calcàries blanques del Cretaci superior i les dolomies negres del Juràssic. Aquesta complicada estructura tectònica és el resultat de la col·lisió del Montsec d’Estall amb el primer contrafort de les anomenades Serres Marginals, de les quals ja en parlarem... en una altra ocasió.

Crestall de Montfalcó des de la Pertusa

Esquema geològic del recorregut

Retornem a l’esplanada on, ara sí, iniciem l’itinerari tot encarant-nos al Montsec i prenent el corriol que marxa en direcció nord, marcat amb els senyals vermells i blancs del sender GR 1. Encara que no afloren massa bé, anem trepitjant les margues i dolomies negres del Juràssic, però, per altra banda, tenim un altre angle de visió de l’impressionant crestall de Montfalcó, arrugat pel xoc del Montsec d’Estall... com si un bloc de ferro hagués atropellat una planxa d’al·lumini.

Una altra vista del crestall de Montfalcó

Uns metres més enllà, deixem a mà dreta l’antic camí d’accés a la mina de lignit de la Bordonera. Avui dia aquest sender porta cap a l’inici d’una via ferrada que remunta el barranc de la Pardina. Al fons de la vall treu el cap el roc sobre el qual es troben les ruïnes del castell de Sant Llorenç.

El barranc de la Pardina amb el castell de Sant Llorenç al fons

Ara toca baixar al fons del barranc per creuar-lo, però abans ens fixem en el vistós cingle del serrat del Mill, format per les calcàries i margues del Cenomanià (inicis del Cretaci superior). El paquet està afectat per un sistema de fractures verticals sense desplaçament (dites diàclasis) que individualitzen una sèrie de columnes i pinacles aïllats i per això se les coneix com “calcàries de picons”. Aquest tipus de calcàries ja les vam veure també al Montsec de Meià i al congost de Terradets.

Anem baixant, tot fent llaçades, fins al fons d’aquest barranc excavat a les calcàries i margues del Cretaci inferior on, a la part alta, apareixen unes capes de lignits que, com a Vilanova de Meià, també van ser objecte d’explotació. Aquí es van extreure a la citada mina de la Bordonera i, sobretot, a les mines de Corçà, situades a tocar del riu i actives fins al 1960, any en que es va inaugurar el pantà de Canelles. Avui dia les seves ruïnes només són visibles quan baixa el nivell de l’aigua.

Les mines de Corçà en plena activitat

Passat el barranc, comencem a pujar per l’altre costat tot deixant sota nostre les restes del mas de la Pardina. A partir d’aquí anirem trepitjant els materials del Cretaci superior, els quals formen els característics dos graons i el replà del Montsec. En assolir la Feixa de Carlets, anem una bona estona per sota els cingles del primer graó, a la base dels quals apareixen nombroses seccions d’un banc de “rudistes” col·locats en “posició de vida”, això és, tal i com vivien: en posició vertical i uns a tocar de dels altres, com si fossin envasos en una caixa.

Passem per la Feixa de Carlets...

...on trobem seccions de rudistes

Arribem al capdamunt del serrat del Mill, portentós mirador des d’on tenim una primera visió del congost de Mont-rebei amb la torre de guaita de Girbeta (o Xiribeta) situada a l’altre extrem del congost. També arribem a les envistes del Mas de Carlets, antic refugi de muntanya construït damunt les margues del Santonià que formen el “replà” del Montsec. Des d’aquí es pot veure l’anomenada Paret de Catalunya, el magnífic cingle de la Serra de la Corona, el segon graó, format per les calcàries esculloses del Campanià i per on discorren nombroses vies d’escalada de gran dificultat. També s’observa la boca de la Cova Negra de Corçà.

Arribant a un mirador sobre el congost

El Mas de Carlets i la Paret de Catalunya

Ara anem davallant en direcció al congost tot deixant a mà esquerra el sender que baixa al pont metàl·lic del “Camino Natural” del qual veiem les esfereïdores passarel·les penjades del cingle del primer graó. Així continuem davallant fins arribar a les envistes de l’entrada del congost on, fins fa no gaire, estava tallat per causa d’un despreniment.

Les passarel·les del “Camino Natural” a l’altra banda del riu

Des d’aquí sortia l’antic camí excavat a la pedra l’any 1924 i que fou inundat per les aigües del pantà de Canelles però que encara és transitable quan el nivell està molt baix. L’actual camí, excavat l’any 1984, transcorre uns 30 metres per sobre de l’antic.

Prop de l’entrada sud del congost de Mont-rebei

Entrem al congost per un camí excavat a la roca

Per aquest estret i vertiginós camí, equipat amb passamans i bancs de fusta que alhora també fan de protecció, anem flanquejant pels verticals penya-segats tot observant les calcàries esculloses del Campanià (Cretaci superior) on apareixen restes de fauna marina.

Bancs de fusta amb funció protectora

Seccions de “rudistes”

Gairebé a la meitat del congost trobem un costerut trencall a mà dreta que puja a la cova Colomera, desenvolupada a favor d’una gran fractura i situada uns 50 m per sobre del camí. Malgrat que el camí d’accés no és gens fàcil, la seva visita és molt recomanable ja que té una espectacular boca d’entrada.

Costerut camí d’accés a la cova Colomera

Espectacular boca d’entrada a la cova Colomera

Retornem al camí principal i acabem de travessar el congost que, en total, només són uns escassos però impressionants quinze minuts. Si mirem enrera, i el nivell del pantà està prou baix, podrem veure l’antic camí inferior. En aquest tram final ja afloren els gresos rosats del Maastrichitià.

Retornem al camí del congost

Si mirem enrere podrem veure 
els dos camins excavats a la roca

A les parets ja afloren els gresos de finals del Cretaci

Així sortim del congost i arribem al pont penjant sobre el barranc de la Maçana per on s’accedeix a Mont-rebei des de l’aparcament de la Masieta. Més endavant, i a l’altra banda del riu, es poden veure les ruïnes de l’ermita de la Mare de Déu del Congost, damunt la qual ja s’observen les argiles i gresos vermells de la fàcies Garumniana del Cretaci terminal.

Sortim del congost...

...i arribem al pont sobre el barranc de la Maçana

Restes de l’ermita de la Mare de Déu del Congost

Aquí finalitza l’itinerari d’avui, i si no tenim cap cotxe esperant-nos a l’aparcament de la Masieta haurem de retornar pel mateix camí, però amb l’al·licient de la llum daurada de la tarda il·luminant el congost.

El sol de la tarda ens il·lumina el congost

El castell de Sant Llorenç tocat d’or

El Montsec d’Estall amb les darreres llums del dia

En tornar a creuar el barranc de la Pardina, si tenim sort podrem veure l’enlairat castell de Sant Llorenç sobre la seva daurada roca. Així, en acostar-nos de nou a la cresta de la Pertusa, tot mirant enrere ens delectem en la contemplació del graó més alt del Montsec d’Estall il·luminat amb les darreres llums del dia. Deixem la visita la poble de Corçà per un altre dia ja que hi tornarem per a fer un segon itinerari a la Torre de les Conclues, des d’on observarem una altra estructura tectònica espectacular.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada