Encara que el títol pugui donar a entendre que parlarem de la crisi encetada a can Barça per l’adéu del crack argentí... doncs no! Aquí parlarem d’una altra “crisi”, dita messiniana o crisi salina del Messinià, un fet extraordinari que tingué lloc ara fa entre 5 i 7 milions d’anys quan, a conseqüència de moviments tectònics, l’estret de Gibraltar es va tancar i la Mediterrània occidental es va assecar i es va convertir en un desert, amb alguns llacs hipersalins, molts metres per sota del nivell de l’oceà Atlàntic.
I s’anomena
així perquè el Messinià (Miocè superior) va ser estudiat i definit a l’estret
de Messina, entre l’illa de Sicília i la península itàlica, allà on es separen
la Mediterrània occidental de la Mediterrània oriental i on s’han trobat enormes
dipòsits de guixos i sals d’aquesta època. Aquests materials, però, també
afloren a d’altres indrets de la costa de la Mediterrània occidental i han
estat objecte d’explotació des de fa més de 2000 anys.
Però... com
es va arribar a aquest extrem? Anem un xic enrere... a finals del Cretaci
inferior (fa uns 100 milions d’anys) la nostra microplaca Ibèrica es trobava
del tot individualitzada i perillosament situada entre les grans plaques
Africana i Eurasiàtica. Però cap a mitjans del Cretaci superior (fa uns 85
milions d’anys) la placa Africana fa un gir cap al nord-est i s’acosta a la
placa Eurasiàtica: comencen a aixecar-se els Pirineus, aixecament que té el seu
clímax entre finals de l’Eocè i inicis de l’Oligocè (fa uns 35 milions d’anys).
Al mateix temps també s’aixequen els sistemes Ibèric i Mediterrani, entre els
quals es forma la conca d’avantpaís sud dels Pirineus: la futura Conca de
l’Ebre. A inicis dels Miocè (fa 25 milions d’anys) la col·lisió entre Àfrica i
Euràsia es trasllada al sud de la placa Ibèrica i comença a aixecar-se la
serralada Bètica.
Així, fa uns
10 milions d’anys, l’antic estret de Gibraltar, per on arriba la principal aportació
d’aigua de l’Atlàntic cap a la Mediterrània, està en plena transformació i no
té res d’estrany que els moviments tectònics, que estan donant forma a la
serralada Bètica, acabin tancant aquest pas. Sense aquesta aportació hídrica, i
amb l’afegitó de la forta insolació i les poques aportacions per part dels rius
que hi desemboquen, hi ha estudis que asseguren que la Mediterrània podria
assecar-se en... només 3.000 anys!
Ara s’ha de
dir que el poder de transport i erosió d’un corrent d’aigua superficial depèn
del desnivell que hi ha entre la seva capçalera i la seva desembocadura (o
nivell de base): com més desnivell més poder erosiu i de transport té. També
s’ha de dir que l’erosió d’un corrent d’aigua sempre és remuntant, o sigui que
progressa en direcció al continent des de la desembocadura.
El ràpid
descens del nivell del mar de la Mediterrània occidental durant la “crisi”
messiniana (que els experts calculen en més de 1.500 metres!) va fer que els
rius cada cop desemboquessin més avall. L’augment del desnivell entre les seves
capçaleres i les seves desembocadures va provocar un “rejoveniment” dels
corrents d’aigua que drenaven els relleus de la Mediterrània. A casa nostra,
els rius que baixaven del vessant oriental del sistema Mediterrani van
experimentar un encaixament dels seus llits a la plataforma continental
emergida i al talús, amb la consegüent formació de profundes gorges que encara
ara funcionen com canyons submergits.
Aquesta
situació no va durar gaire (més o menys un milió d’anys) però va ser suficient
perquè els rius i torrents del Sistema Mediterrani trenquessin la barrera
natural que separava la conca Mediterrània de la depressió que, fins aleshores,
havia estat aïllada entre el citat Sistema Mediterrani, el Sistema Ibèric, la
serralada Cantàbrica i els Pirineus, i es produís un canvi radical en la xarxa
fluvial en formar-se els actuals rius Ter, Llobregat, Francolí i Ebre. Sobretot
aquest darrer és, ara per ara, el principal encarregat de drenar aquesta depressió
(dita Conca de l’Ebre) i traslladar els seus materials, acumulats durant
milions d’anys, i abocar-los la plataforma continental (on construeix un
aparell deltaic), al Golf de València i al fons abissal del Golf de Lleó...
però aquesta és tota una altra història.
Així, després
d’un milió d’anys de tancament i assecament, a inicis del Pliocè incisions a la
zona de l’estret de Gibraltar obren de nou el pas de les aigües de l’Atlàntic
que, en gegantina cascada, tornen a omplir la Mediterrània en un temps rècord
(calculat entre uns pocs mesos i dos anys!) en la que s’ha qualificat com la
inundació més important de la història geològica del planeta. Tant va pujar el
nivell del mar que, durant un temps, es va situar uns 100 metres més amunt que
a l’actualitat i el resultat fou que el mar va envair les fosses properes a la
costa.
Aquest fet
extraordinari ocorregut durant el Messinià, així com d’altres que anirem
explicant, estaran reunits sota l’etiqueta «Cenozoic»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada