Isabel Benet, Les Serres Marginals X: Aragó (I)

En l’anterior capítol ens vam quedar als afores d’Alfarràs tot esperant continuar el nostre repàs del mantell de les Serres Marginals i la continuació de l’anticlinal Barbastre-Balaguer per terres aragoneses de la franja de ponent amb una parla pròpia: l’aragonès. Així ens mourem per quatre comarques que són la Llitera, la Ribagorça, el Somontano de Barbastre i la comarca del Cinca Mitjà. En una primera part, explorarem la part més oriental, això és, entre el pantà de Santa Ana i Estanya.

Montpedró o tossal de Sant Salvador

Així, continuem en direcció nord per la N 230, en direcció Benavarri, tot travessant de nou el nucli guixós de l’anticlinal de Barbastre-Balaguer i entrant de ple a la comarca de la Llitera. De seguida ens rep la vista del Montpedró, o tossal de Sant Salvador, el qual promet bones vistes des del seu cim coronat per una gran ermita dedicada a aquest sant. Per accedir-hi ens haurem de desviar, just abans de passar sota un sifó, cap al pantà de Santa Ana tot creuant el canal de Pinyana.

Aflorament a l’aparcament de la presa de Santa Ana

Un cop a la carretera d’accés a la presa del pantà, val la pena anar fins al final on hi ha una barrera i un aparcament i on afloren uns conglomerats i gresos del Terciari molt redreçats per la tectònica. Així des d’aquesta posició elevada, podem admirar l’agrest paisatge que envolta aquest pantà que reté les aigües del riu Noguera Ribagorçana i que va ser projectat l’any 1938. Les obres, però, es van iniciar l’any 1953 i van finalitzar al 1962. Sota les seves aigües es troba l’antic poble de Tragó de Noguera.

Vista del pantà des de l’aparcament

Aquests relleus són una sèrie de plecs de direcció E-W que es troben entre els diapirs de Les Avellanes (a l’est) i d’Estopanyà (a l’oest), alguns dels quals ja els coneixem com són els sinclinals d’Os i d’Àger, i l’anticlinal de les Conclues (o de Millà).

Vista del congost de Pinyana

També podem veure com les aigües s’escolen riu avall cap a la plana a través del congost de Pinyana, entre el Montderes (a llevant) i el Montpedró (a ponent) el qual serà el nostre primer objectiu, i per això tornem enrere fins a l’àrea d’esbarjo de Santa Ana on podem deixar el cotxe per prendre un costerut camí, on afloren els guixos del Keuper molt deformats, que discorre sota el vistós cingle de Les Roies, format per les calcarenites roges del Cretaci superior i on hi ha diverses vies ferrades.

Pugem encarats a Les Roies

A través d’uns graons de fusta i de ciment superem el cingle de calcàries del Cretaci superior que formen el cos del tossal de Sant Salvador i, així, arribem a la suau carena, on afloren les calcàries d’alveolines de l’Eocè inferior. Per aquesta carena rocallosa arribem al seu punt culminant on es troba la gran ermita, d’origen romànic però molt modificada.

Façana oest de l’ermita de Sant Salvador

Aspecte de les calcàries d’alveolines

Des del capdamunt del Montpedró podem admirar, a més d’una magnífica vista del pantà de Santa Ana, també podem veure la pila de serres que s’amunteguen des del Montsec fins al punt on ens trobem, situat damunt el front sud-pirinenc, i que formen la part més occidental del mantell de les Serres Marginals. Mirant cap al sud-oest també podem veure el poble de Castillonroi, la nostra propera parada.

Façana sud de l’ermita

Vistes al sud-oest

Així retornem a la carretera principal per on anem en direcció oest cap a Benavarri fins que, als pocs quilòmetres, ens desviem cap al nucli de Castillonroi, poble arraulit al vessant guixós d’un replec de l’anticlinal de Barbastre-Balaguer, encavalcat pel front sud-pirinenc. Per poder admirar tots aquests aspectes, val la pena pujar al mirador situat a la part alta del poble i recórrer el camí excavat damunt una barra de calcàries del Cretaci superior molt ferruginitzades, les quals donen nom a aquesta població.

Continuem per aquesta carretera local fins albirar el poble de Valldellou, on hi destaca una gran torre, dita Torre del Pubill, la qual formava part d’una antiga fortalesa que es va anar reformant des del s.XV i que va ser habitada fins a mitjans del s.XX. Des d’aquest poble també destaca el gran cingle vermellós de calcàries del Cretaci superior, conegut com Pena-roia (o Peñarroya), lloc de nidificació de moltes aus rapinyaires.

Entre Valldellou i Camporrells un petit torrent s’obre pas a través d’un vistós engorjat, dit Congost del Regué, tot tallant materials calcaris del Cretaci superior i del finicretaci (fàcies garumniana) i que es pot recórrer a peu sense cap dificultat destacable. El congost finalitza en una petita balma, amb vies d’escalada de gran dificultat, on s’hi ha rehabilitat una cabana adossada a la roca com un petit refugi.

Congost del Regué (Valldellou)

De totes maneres per la carretera que connecta aquests dos pobles també es travessa el citat congost. Així entrem de ple al diapir d’Estopanyà on les argiles i guixos (materials molt plàstics) de la fàcies Keuper (Triàsic sup.) s’han concentrat degut als esforços tectònics, de manera que inclouen fragments de calcàries i d’ofites en els seu interior. El diapir d’Estopanyà també conté un sinclinal de forma el·líptica (cubeta tectònica?) al seu centre.

Així fem cap a Estopanyà, ja dins la comarca de la Ribagorça, on veiem el poble arraulit sota una important fortalesa d’origen musulmà, enlairada sobre un estret esperó calcari que domina la població i els seus voltants. L’església parroquial està dedicada a Sant Salvador i és del s.XVI.

Un plafó ens informa que, per a la construcció dels edificis del poble, s’han utilitzat diverses roques de les rodalies: sorrenques de color marró i gris extretes de la pedrera de “La Barraca”, pedra calcària, i ofites (que aquí en diuen “negrells”) extretes de la pedrera “La Soriana”. Des del peu del castell es té una bona vista de la Serra de la Corrodella, l’objectiu del nostre següent itinerari.

A la sortida d’Estopanyà hi ha una pista asfaltada que porta a la presa del pantà de Canelles, el segon embassament més gran de la conca de l’Ebre i que, com el de Santa Ana, es va començar a construir l’any 1953 i que es va inaugurar l’any 1960. Des del capdamunt de la presa es gaudeix d’una magnífica vista de les serres de Sabinós i de Millà, així com també es pot entreveure la cèlebre muralla natural del poble de Finestres.

Poc abans d’arribar a la presa, però, una pista baixa al fons del barranc d’Irena, a tocar del riu  Noguera Ribagorçana on afloren els materials de la fàcies Keuper que ocupen el nucli de l’anticlinal de Canelles.

Dins aquests materials hi ha fragments d’ofites, que són unes roques subvolcàniques de textura porfírica formades principalment per augita (clinopiroxè) i labradorita (plagiòclasi), i que es van emplaçar en forma de “sill” entre les argiles i guixos de la fàcies Keuper durant el trencament del supercontinent Pangea i obertura de l’oceà Atlàntic a finals del Triàsic o inicis del Juràssic. En aquestes ofites es pot trobar un mineral d’alteració, dit aerinita, que és un filosilicat de color blau el qual es va explotar molt durant l’Edat Mitjana per donar aquest color als murals de les esglésies romàniques en substitució del lapislàtzuli que era molt costós d’obtenir car venia d’Afganistan.

Retornant a la carretera principal, continuarem en direcció a la N 230, però abans ens desviarem per una pista asfaltada que porta al petit poble d’Estanya. El seu nom fa referència a un parell d’estanys endorreics que té als afores i que valen la pena de visitar. Des del capdamunt del poble es tenen vistes de la gran pedrera de “La Soriana” on encara s’exploten les ofites per a fer-ne àrids.

Materials de la fàcies Keuper (Triàsic)

La pedrera "La Soriana" des d'Estanya

Situats a la part més alta d’Estanya veiem com el sol del capvespre daura la Paret de Catalunya del Montsec d’Ares donant-li un aspecte un quasi irreal. Així retornem a la carretera principal la qual, poc després, acaba desembocant de nou a la N 230 on finalitzem aquest primer itinerari per l’extrem més occidental del mantell de les Serres Marginals.