L’any 2018, en aquest blog donàvem la notícia de la inauguració del Jardí de Roques de Rubió, un petit i encantador espai a l’aire lliure on s’hi exposen les roques més representatives del Parc Natural de l’Alt Pirineu (al Pallars Sobirà) i a ell ens hi hem referit cada cop que s’ha inaugurat un nou jardí de roques arreu del territori, però aquest estiu hem tingut la oportunitat de visitar-lo.
El poble de
Rubió es troba a la considerable alçada de 1687 metres, a tocar de la N-260,
just sota el Port del Cantó i sobre el vessant sud de la Torreta de l’Orri i
per això ostenta l’honor de ser el poble habitat més alt de Catalunya.
A l’entrada
del jardí ens rep el geòleg Roc Picapedres que, a través d’un plafó, ens
informa del què estem a punt de veure en aquest passeig pel temps, el qual
consta d’una passarel·la de fusta que ens convida a endinsar-nos per a
descobrir la geologia gràcies a un conjunt de grans blocs, ordenats
cronològicament des dels més antics als més moderns.
Cada bloc té
un plafó on s’informa sobre el tipus de roca i els seus components, la seva
edat, on es va formar i algunes curiositats. També se’ns informa sobre els
tipus d’animals que dominaven en cada època i si va haver alguna extinció
massiva.
A mig
recorregut, que separa les roques del cicle hercinià de les del cicle alpí, hi
ha un altre plafó que ens informa sobre el tipus de roques que ens envolten i
que són les lutites, gresos i conglomerats del Permotrias (en fàcies
Buntsandstein) i que són les que donen les tonalitats rogenques al poble de
Rubió, situat un xic per sobre de la carretera.
També ens
informa sobre una estructura tectònica molt important: es tracta de
l’encavalcament de la Serra de la Freixa la qual posa en contacte els mantells
inferiors de l’Orri (al nord) i de les Nogueres (al sud).
Tot això ho podem veure des d’un mirador situat darrera d’aquest plafó. Des d’allà s’observa com les calcàries devonianes de la Serra de la Freixa (del mantell de les Nogueres) es posen damunt els gresos, conglomerats i lutites amb restes vegetals de la cobertora permotriàsica (més moderna) del mantell de l’Orri, del qual en parlarem... ben aviat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada