Ara ens trobem, socialment parlant, que considerem la pandèmia de la covid-19 ben superada i ja no prenem cap prevenció perquè tot ha passat. Tenim raó de fer-ho així? Potser no...
Un llarg
article d’una periodista nord-americana explica que hem de comptar amb l’
anomenada “covid persistent” que, certament, és un fet comprovat, i com que el
que diu aquesta periodista es basa en multitud d’ entrevistes que ha pogut fer,
crec que podem fer-li cas.
La seva investigació es remunta al 2020. En aquell moment ja es va notar, i ella ho va comprovar, que hi havia hagut qui no feia com la majoria dels que s’havien contagiat del virus i que es curaven gràcies a la medicació, sinó que al cap de sis setmanes encara tenien febre i malestar. Per què era així? Ella ho consultà amb uns metges, els quals simplement li digueren que era una cosa poc usual.
Però va continuar investigat i va comprovar que no era pas “poc usual” sinó
que, fins i tot, ja hi havia pacients afectats que havien aconseguit que
formessin uns grups de suport a “pacients del la covid persistent” per poder
ser més atesos. Això era el maig del 2020. I què ha passat amb aquests
pacients? Doncs que han estat víctimes durant mesos, i anys, de símptomes
debilitants, com ara fatiga extrema, deteriorament cognitiu, dolor toràcic,
dificultat respiratòria i molt malestar després d’un esforç. A hores d’ara
encara hi ha pacients amb aquests símptomes.
L’ autora de
l’article diu que: «La llarga crisi de la covid està lluny de resoldre’s. Els
pacients persistents necessiten alguna cosa més que la confirmació del seu
dolor; necessiten una recerca ben finançada i gestionada, el suport de la
societat, uns llocs de treball adaptats i atencions» Cosa que també creiem
nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada