Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 15 de març del 2013

Amics del Museu: COLLSEROLA, again

A l’anterior sortida dels Amics a Collserola, el passat 19 de gener, va sorgir la idea de tornar-hi un altre dia per a visitar l’antiga mina Juanita (o Maria Juanita), situada sota el turó de Sant Pere Màrtir (o Mont d’Orsà). Per això novament ens vam reunir el dissabte passat a la plaça Mireia al final de la carretera d’accés al club de tennis “Ciudad Diagonal” a Sant Just Desvern.



El nostre consoci Sergi Falguera, que és qui conduïa aquesta sortida, ens va fer un tast de situació geogràfica i geològica ja que ens trobem a l’extrem occidental de Collserola (a la Serralada Litoral) on afloren amplament els materials paleozoics i els granitoides. Des d’aquí veiem el massís de Garraf, a l’altra banda de la vall del Llobregat, ja que el dia és molt clar i lluminós. En Sergi ens va explicar que en aquest lloc hi havia hagut una mina de galena anomenada “del Vernís”, ja que abans s’utilitzava el plom per a donar lluïssor metàl·lica a les ceràmiques.


Vam iniciar la sortida tot caminant per la pista d’accés a la Carretera de les Aigües on vam poder observar les filites ordovicianes afectades pel metamorfisme de contacte el qual les va trasformar en filites pigallades.



Aspecte, al camp, de les filites pigallades

Aspecte del pòrfir

També es va poder veure un dic de pòrfir, uns filons de quars deformats durant el procés de metamorfisme regional i també vam veure de lluny la pedrera de calcàries devonianes de Santa Creu d’Olorda.

Veta de quars deformada


Abans d’arribar al mirador vam passar per damunt una passarel·la de fusta que flanqueja els terrenys on està situada la Caseta de les Aigües, just sota la torre d’antenes que culminen el cim del Mont d’Orsà.


A partir del mirador ja entrem al vessant sud de Collserola, tenint la ciutat de Barcelona als nostres peus. En Sergi ens va mostrar un tall trasversal de la serra i del pla de Barcelona de Lluís M. Vidal, el qual, encara que era antic, va fer el seu servei per a donar una idea de la distribució dels materials presents. Des d’aquí es veia molt bé el monestir de Pedralbes, mot que prové de la contracció de Pedres Albes (o roques blanques).




Vam seguir per la pista en direcció a llevant tot observant un dic d’aplita (convertit en sauló degut a l’alteració dels feldspats), les pissarres paleozoiques convertides en cornubianites per efecte del metamorfisme de contacte, tal i com ja vam poder veure a sortida anterior; així com també diversos despreniments de roques deguts a les recents pluges.


Tot seguit, sota la Carretera de les Aigües, vam veure les restes d’una pedrera on s’havien explotat els granitoides i just, al seu damunt, vam descobrir una de les boques de la mina Juanita. Aquesta mina, de la qual s’havia extret galena i esfalerita, està situada en una zona afectada per la circulació, a través d’una possible falla, de fluids hidrotermals. La vistosa coloració entre verdosa i ataronjada és deguda a l’alteració superficial produïda per l’atmòsfera i les aigües meteòriques.


La primera referència d’aquesta mina data de l’any 1734, però sembla que ja havia estat explotada amb anterioritat. L’època de màxima activitat de la mina es situa entre finals del segle XIX i principis del XX i fins hi tot va merèixer un treball de Mn.Font i Saguer que es va publicar, l’any 1905, al Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural amb el títol El jaciment de blenda y galena de St.Pere Martir. Aquesta mina va estar activa fins l’any 1934.




Amb certes dificultats, vam anar enfilant el torrent fins a la primera bocamina, la qual no és més que una estreta obertura que dóna accés a un petit corredor que s’acaba poc més enllà en un eixamplament on s’hi van practicar dos forats que donen a l’exterior. Tot plegat és força curiós.




Més amunt hi ha un gran clot circular amb una excavació horitzontal que s’endinsa a la muntanya, tot seguint el filó de mineral, i que havia estat aprofitada com a habitatge. A les escombreres encara es poden observar restes de la galena i d’altres minerals que s’havien extret. També vam poder observar una crosta ferruginosa anomenada gossan.



Aspecte del gossan

Restes de galena

Pujant al coll del Portell

Finalment, a tranques i a barranques, vam assolit el coll del Portell on vam observar unes filites afectades pel metamorfisme de contacte amb uns porfiroblastes de quiastolita, i també vam desembocar a una pista que vam anar seguint de baixada, en direcció a la plaça de Mireia on teníem els cotxes aparcats. Però abans, encara, vam tenir temps de visitar una petita obertura practicada a les pissarres negres (o ampelítiques) del Silurià, a la capçalera de la vall del Verç, a la qual s’accedeix per un sender que surt just a mà esquerra de l’entrada del club de tennis. Aquestes pissarres s’havien explotat amplament a la pedrera de Sant Creu d’Olorda amb la finalitat, segons sembla, de donar el característic color gris al ciment.


Al final ens fem la foto de rigor, encara que tres dels nostres membres ja han marxat degut al fet que ja era tard. Així d’aquesta manera ens acomiadem fins la propera sortida que esperem que sigui ben aviat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada