Amics del Museu: SORTIDA DELS AMICS A FUMANYA

El passat dissabte 25 d’octubre ens vam reunir de nou els Amics del Museu per a fer la típica sortida de tardor. L’indret escollit fou el jaciment de Fumanya (Alt Berguedà), zona que, particularment, teníem ganes de veure d’ençà que en una anterior visita al Museu de les Mines de Cercs, la pluja ens va impedir de donar un cop d’ull a les petjades de dinosaure presents en aquest jaciment.

Després de reunir-nos a l’àrea de servei de Cercs, vam fer una breu parada (perquè feia fred) al marge de la carretera C-16 (Eix del Llobregat), just enfront de la inoperant central tèrmica de Cercs on durant 40 anys s’hi van estar cremant lignits procedents de les mines de carbó del Berguedà, amb gran perjudici ecològic pel seu alt percentatge de sofre el qual provocava les temudes “pluges àcides”.

L'antiga central tèrmica de Cercs (foto: Agustí Asensi)

En aquest punt afloren les argiles i guixos de la fàcies Keuper i se’ns va explicar com aquests materials, tan poc vistosos, van ser molt importants al seu dia perquè al seu damunt van “viatjar”, de nord a sud, els materials que conformen els mantells inferior i superior del Pedraforca, com si fos una cinta transportadora.

Observant els materials de la fàcies Keuper (Triàsic superior)

(Fotos: Agustí Asensi)

Seguidament ja ens vam desviar a mà esquerra i vam enfilar cap a Fumanya, tot superant la gran cinglera de calcàries ocres corresponents al Cretaci superior i on encara es poden veure al marge de la carretera una bocamina tancada, uns runams, un descarregador i alguns edificis abandonats.

Al replà del damunt d’aquesta cinglera es troba l’antiga colònia minera de Sant Corneli i el Museu de les Mines, així com també els petits nuclis de Fígols i Fumanya a redós d’una altra cinglera: la de les blanquíssimes Calcàries de Vallcebre.

Vam deixar els cotxes a l’aparcament del futur Centre d’Interpretació de Fumanya, l’edifici del qual resta encara en el més lamentable estat d’abandó. Des d’aquí seguim l’itinerari a peu, i en passar pel costat del dinosaure de ferro, símbol d’aquest centre, ens fem una foto de grup.

Foto: Agustí Asensi

Foto: Josep M. Coll

Seguim per la carretera que va a Vallcebre fins trobar un camí carreter pel qual vam poder baixar al peu de l’immens mur on amb prou feines podem distingir les famoses petjades de dinosaure (tècnicament anomenades icnites) perquè els agents meteorològics les estan malmetent a marxes forçades.

El gran mur on es troben les petjades (fotos: Agustí Asensi)

En aquest lloc, anomenat Jaciment de Fumanya Sud, i sota un sol de justícia, se’ns va explicar que ens trobàvem en un lloc molt especial car érem molt a prop del cèlebre límit K-T (la lletra K es correspon amb el Cretaci superior i la lletra T amb el Terciari). Aquest va ser el moment en què es va produir la darrera gran extinció, fa uns 65 milions d’anys, i on es va establir la frontera entre les eres Secundària (o Mesozoic) i la Terciària (o Cenozoic). El perquè d’aquesta extinció en massa encara no es coneix molt bé, però es parla que per causa de la col·lisió d’un cometa o asteroide, van desaparèixer el 50% o més de les espècies vivents, entre elles els dinosaures. Per això les petjades que tant ens esforcem per veure, les van deixar uns dels darrers dinosaures que van trepitjar la Terra ara fa uns 70 milions d’anys.

Diferents moments de l'explicació (Foto: Agustí Asensi)

Foto: Josep M. Coll

El futur Centre d'Interpretació de Fumanya (Foto: Agustí Asensi)

Els dinosaures més comuns per aquests topants foren els Titanosaures, uns animals quadrúpedes, herbívors, de grans dimensions, que es movien en ramats i que feien els seus nius en unes planes fangoses prop d’un mar que s’obria cap al recent nascut oceà Atlàntic.

Aquests herbívors s’alimentaven de la vegetació exuberant que creixia als nombrosos pantans existents, ja que, en aquella època, aquesta zona gaudia d’un clima tropical. Quan aquesta vegetació quedava enterrada s’acabava convertint en carbó, i el tipus de carbó d’aquesta zona és el lignit, un carbó de baixa qualitat, amb un baix percentatge de carboni i molt sofre, degut al fet de tractar-se de carbons molt “joves”, per això, entre les capes de carbó, encara podem veure gran quantitat de closques d’una petxina anomenada Corbicula laletana del Maastrichtià (Cretaci superior).

Fragments de Corbicula laletana (foto: Isabel Benet)

També se’ns va explicar el fet de trobar les petjades damunt una llosa de margues inclinades més de 60º... És que els dinosaures s’enfilaven per les parets? No, els dinosaures caminaven a peu pla i el que va succeir és que durant l’Orogènia Alpina, l’acostament de les plaques Ibèrica (al sud) i Eurasiàtica (al nord), va plegar tots aquests sediments i es va formar l’actual serralada pirinenca.

La inclinació del mur és considerable (uns 60º) Foto: Agustí Asensi

Mitjançant dibuixos i esquemes se’ns va mostrar la complicada estructura dels mantells de corriment, els quals lliscaven els uns damunt dels altres, tot viatjant de nord a sud, més o menys, plegant-se i replegant-se al mateix temps que s’erosionaven.

Vistes a les Penyes Altes de Moixeró i a la Tossa d'Alp (foto: Isabel Benet)

Cingle format per les Calcàries de Vallcebre (Foto: Agustí Asensi)

Feta aquesta explicació vam agafar els cotxes i vam baixar per la mateixa carretera en direcció a Vallcebre i ens vam aturar en una altra pedrera on les petjades podien distingir-se un xic millor.

L'altra pedrera i detall de les petjades del sauropode Titanosaurus

(fotos: Agustí Asensi)

En aquest lloc també vam poder veure alguns exemplars sencers de Corbicula laletana i alguns cristalls esparsos de marcassita en “punta de fletxa”. També vam observar petites papallones anomenades blavetes, i alguns exemplars solitaris de gencianeta de tardor (Gentianella ciliata). Aquestes flors ens recordaren que, malgrat les papallones i la forta calor que està fent, ja estem en plena tardor!

Exemplars de blaveta i gencianeta de tardor (fotos: Agustí Asensi)

Com ja era tard, vam agafar de nou els cotxes i vam desfer el camí en direcció a la colònia de Sant Corneli on vam fer el clàssic “dinar de germanor” al bulliciós (sobretot en època de bolets) restaurant Santa Bàrbara on vam menjar molt bé i on no hi va faltar de res, ja que vam tenir música i, fins i tot, la presència d’uns nuvis recent casats!

L'arròs estava al seu punt!!! (foto: Josep M. Coll)

Capvespre des de Sant Corneli (foto: Isabel Benet)

En acabar de dinar ens vam anar acomiadant, i els darrers ja ho vam fer sota els trons, la pluja i els arcs de Sant Martí.

Amics del Museu: EXPOSICIÓ D'HOMENATGE A PIUS FONT I QUER

Aquest dies, i fins el proper 5 de novembre, es pot veure al vestíbul de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, una exposició dedicada a l’insigne botànic Pius Font i Quer, amb motiu del cinquantenari de la seva mort.

Encara que, a priori, pugui semblar que la botànica i la geologia no tinguin res a veure, ambdues disciplines tenen més relació que no ens pensem, ja que les plantes no fan més que adaptar-se  al quimisme i condicions que les roques els hi imposen.

Josep Cuatrecasas, botànic tropicalista i deixeble de Font i Quer, va dir: «Pius Font i Quer és el botànic més eminent que ha tingut Catalunya. Féu una extensa obra científica individual, però ensems realitzà una extraordinària tasca educacional i institucional».

De tota aquesta immensa tasca ens podem fer una idea molt clara tot passejant entre els plafons que ocupen una bona part del vestíbul d’entrada, gràcies als quals ens assabentem que Font i Quer nasquè a Lleida l’any 1888 però que passà la seva joventut a Manresa i que aviat es va fer soci del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Va estudiar Química i Farmàcia a Barcelona i es va doctorar al 1914 amb la tesi “Ensayo Fitopográfico de Bages”.

Tot seguit passà a treballar primer al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, i després a la Universitat de Barcelona i a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. L’any 1933 va retornar a la Universitat de Barcelona, que llavors se la coneixia com a Universitat Autònoma de Barcelona. Fou fundador de l’Institut Botànic de Barcelona i també president de la Institució Catalana d’Història Natural entre els anys 1931 al 1934.

En tots aquest llocs on va treballar, a més de fer tasca docent, també es va dedicar a publicar articles en revistes, va escriure un manual de morfologia vegetal titulat “Iniciació a la Botànica”, va organitzar la botànica catalana ajudat per recol·lectors de la talla de R.Singer i W. Rothmaler i il·lustradors com E.Sierra, i també va salvar de l’extinció la Lysimachia minoricensis, una planta endèmica de Menorca.

Amb el suport de C. Pau, J. Cuatrecasas i E. Gros, féu un extens inventari de la flora de la península Ibèrica, les Illes Balears i el nord del Marroc. Els resultats eren publicats a Cavanillesia, la primera publicació especialitzada de l’estat espanyol sobre botànica, la qual va arribar a tenir renom internacional.

Al 1930 es van inciar els treballs per a la creació d’un nou jardí botànic (el que avui es coneix com Jardí Botànic Històric) aprofitant les pedreres de Montjuïc existents entre el palauet Albéniz i la plaça de Sant Jordi. Malauradament el jardí no es va inaugurar fins l’any 1941 i de manera molt reduïda.

També va crear el Seminari de Botànica de la Universitat de Catalunya, però va durar ben poc temps ja que amb la Guerra Civil tot es va estroncar i Pius Font i Quer va passar tres anys a la presó (de l’any 1939 al 1941).

Premsa de camp

Entre els materials exposats s’hi pot veure una premsa de camp per a la confecció d’herbaris, val a dir que sembla un objecte força pesant per dur-l’ho amunt i avall. També hi ha una vitrina en la que es poden veure, entre altres coses, un parell de microscòpis, una màquina d’escriure portàtil, una bossa per a herboritzar i una caixa amb preparacions microscòpiques. Tots aquests objectes procedeixen de l’Institut Botànic de Barcelona.

A l’exposició també hi ha sis vitrines amb els objectes més diversos: tractats, revistes, diccionaris, estudis monogràfics, cartes, fotografies, sobres amb llavors, plecs d’herbari... Però tal vegada el més curiós que es pugui veure és un joc de taula, anomenat Botanicón, que en Pius Font i Quer es va inventar estant a la presó.

Plecs d'herbari

El joc de taula Botanicón

Però el que va fer més popular a en Pius Font i Quer fou la publicació, l’any 1961, del llibre “Plantas medicinales. El Dioscórides renovado” on fa una descripció detallada (acompanyada de dibuixos d’una gran qualitat) de les plantes medicinals més rellevants de la península i de les illes, i que encara és ben vigent avui dia. Amb aquest llibre va voler modernitzar l’obra clàssica De materia medica, del metge romà Pedani Dioscorides, de la qual ja s’havien fet nombroses versions al llarg dels segles.

Per tot això aquesta és una exposició molt recomenable, però que falten pocs dies perquè s’acabi... no us la perdeu!

Amics del Museu: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "UNA HISTORIA DE LA GEOLOGIA EN ESPAÑA"

Un cop més un grup d’Amics del Museu ens congratulem per haver pogut assistir a la presentació d’un altre llibre de tema geològic. Es tracta del llibre Una historia de la geología en España. En su contexto socioeconómico, cultural y político, y en el marco de la geologia internacional, escrit pel Dr. Manuel Julivert i Casagualda, amb un pròleg de Lluís Cabrera, i una presentació  de Pere Santanach. La publicació ha estat a càrrec del servei de  Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

El títol ja és prou explícit per a conèixer el contingut d’aquesta magna obra de síntesi històrica, una de les poques d’aquest gènere a Espanya, en la qual l’autor vol homenatjar tant a les persones com a les institucions que han dut a terme la tasca d’investigació i d’ensenyament d’aquesta àrdua disciplina científica.

Mots com isostàsia, mantells de corriment, tectònica de plaques, subducció... són termes que avui ens són tan familiars, inclús entre el gran públic, que ens fa l’efecte que sempre han existit quan, de fet, són conceptes molt i molt moderns i que la geologia espanyola va adoptar fa ben poc temps, per causa de la seva especial situació socioeconòmica i política, sempre reaccionaria a la incorporació de noves idees, així com també sempre disposada a avortar qualsevol iniciativa o esforç en aquest sentit.

L’acte de presentació va tenir lloc el passat dimecres 29 d’octubre a l’Aula Magna de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, i van presidir la taula el Dr. Pere J. Quetglas, vicerector de Comunicació i Projecció de la Universitat de Barcelona; el Dr. Josep M. Camarasa, expresident de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (IEC); el Dr. José Ramón Martínez Catalán, catedràtic de Departament de Geologia de la Universitat de Salamanca; i el Dr. Manuel Julivert, autor del llibre i catedràtic jubilat de Geologia Estructural de la Universitat d’Oviedo i de la Universitat Autònoma de Barcelona.

D'esquerra a dreta: M.Julivert, Ll.Cabrera, P.J.Quetglas, 

J.M.Camarasa i J.R.Martínez

Per iniciar l’acte, el Sr.Quetglas va donar la paraula al Sr.Martínez Catalán, qui va fer un compendi de la biografia i treballs publicats pel Dr. Julivert, sobretot en el camp de l’estructura del bassament hercinià, tan a la península ibèrica com a l’estranger, gràcies als quals el Dr.Julivert s’ha fet un nom dins el món acadèmic a nivell mundial.

Com a resum d’aquesta biografia direm que el Dr.Julivert va nèixer a Reus l’any 1930. Després de doctorar-se a la Universitat de Barcelona l’any 1957, va crèixer com a geòleg a les universitats Industrial de Santander i Nacional de Bogotà (Colòmbia) amb els seus estudis sobre la Serralada Oriental dels Andes colòmbians. En retornar a Espanya, va ocupar una càtedra a la Universitat d’Oviedo i, posteriorment, a la Universitat Autònoma de Barcelona fins a la seva jubilació de la tasca docent, però no pas de la seva tasca investigadora i divulgadora que continua ben activa.

El Sr. Martínez Catalán va prosseguir el seu parlament fent un resum dels temes que es tracten al llibre, tot lloant la seva prosa fluida i fent un especial incís en el endarreriment que sempre ha perseguit a la geologia espanyola, sempre a remolc de la geologia que es practicava als països del nostre entorn; i com a llastimós exemple el Sr. Martínez Catalán va lamentar que els llicenciats de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, no haguessin sentit a dir res encara de la Tectònica de Plaques, quan aquesta era una teoria de la qual ja se’n parlava des de mitjans dels anys seixanta.

Inicia l'acte el Dr.Martínez

El Sr. Martínez Catalán va finalitzar el seu parlament amb paraules d’agraïment dirigides al Dr.Julivert per l’enriquiment que suposa la lectura d’aquest llibre.

Seguidament va prender la paraula el Sr.Camarasa, doctor en Biologia, qui va haver de reconèixer que de geologia no en sabia pas gaire, però que com a historiador de la ciència va ressaltar el valor històric de l’obra, fent especial ènfasi del coratge del Dr.Julivert en afrontar un tema tan delicat i complex com és la història de la ciència a Espanya, car d’historiadors sobre aquest tema n’hi ha ben pocs, i no dubta a preconitzar que aquest llibre està cridat a esdevenir, amb el temps, una obra de referència imprescindible per a posteriors estudis sobre la història de la geologia a Espanya o a Catalunya.

El Dr.Camarasa en un moment del seu parlament

Seguidament el Sr.Quetglas va donar la paraula al Dr.Julivert, qui va fer un breu parlament on hi va ressaltar la complexitat del context socioeconòmic i polític en el qual s’ha hagut de desenvolupar la geologia a Espanya, amb molt poca implicació de l’estat, fos qui fos qui governés, car durant molts anys la geologia va estar en mans dels enginyers de mines. El Dr.Julivert justifica el fet que la seva història finalitzi amb la transició democràtica, dient que els temps actuals són encara massa recents per a fer-ne història i que això ho deixa per les futures generacions.

El Dr. Manuel Julivert 

El Sr.Cabrera pren la paraula per a afegir el caràcter aventurer del Dr.Julivert qui amb els seus freqüents viatges pel Sàhara, sovint acompanyat de la seva esposa la també geòloga Dra. Isabel Zamarreño, va confecccionar el llibre El Sáhara, tierras, pueblos y culturas, el qual va veure la llum l’any 2003. El Sr. Cabrera va continuar amb un elogi de l’obra, perquè en ella es dóna molts detalls sobre els orígens de la Universitat de Barcelona i dels seus precursors, els quals van establir les bases d’aquesta ciència tan marginal al nostre país, fins aconseguir d’enfilar-la al tren de la geologia internacional. Ara només prega perquè l’actual crisi econòmica, i la subsegüent política de retallades, no ens faci baixar d’aquest tren que tant ha costat d’agafar.

Finalitza l’acte el Sr.Quetglas qui destaca el valor, ja no de les històries de les institucions i universitats, sinó de la història de les disciplines científiques en particular i que tan cares són de veure publicades, i acaba el seu parlament amb unes paraules d’agraïment al public assistent i amb una sincera felicitació a l’autor per una obra tan lluïda. El Sr. Quetglas ens recorda, que podem adquirir-la en aquesta mateixa sala a un preu reduït, cosa que vam fer uns quants, immediatament després dels calurosos aplaudimets de rigor.

Mn. Francesc Nicolau: UN NOU PROJECTE PER ELIMINAR DIÒXID DE CARBONI DE L'ATMOSFERA

La contaminació pel gas diòxid de carboni, com tothom sap, no para de créixer. Cada vegada es fa més urgent fer-hi alguna cosa. L’efecte del seu augment és doble: es va accelerant el canvi climàtic i es fa més irrespirable l’aire que ens rodeja. Per això hi ha tot un moviment entre els científics per escatir, cercar i trobar què podem fer per aturar el progrés d’aquesta realitat tan perniciosa. I un dels projectes és l’anomenat “captura i petrificació del diòxid de carboni”. La revista Investigación y Ciencia ens ho explica i us en vull fer un breu resum.

Aquesta denominació vol dir senzillament el procés de prendre aquest gas de les centrals tèrmiques, que tant en produeixen, i passar-lo a ser part de les roques subterrànies inamovibles. Com portar-ho a cap? Una resposta seria injectar-lo en roques sedimentàries poroses, com per exemple les arenisques, però s’ha vist que aquesta operació no té garanties ja que en aquesta mena de roques es pot filtrar i escapar amb facilitat. Es diu que la solució més segura seria ficar-lo en roques basàltiques que, com que tenen magnesi, ferro, calci,..., reaccionarien químicament amb el diòxid de carboni i serien la seva tomba permanent.

Wallula (Washington) extret de www.nature.org

I com passar de la química a la pràctica? Ja s’ha comançat a fer. Prop de Wallula (Washington) s’injectaren 1.000 tones d’anhidrid carbònic en uns basalts estratificats a 800 metres de profunditat. Ara només falta saber si s’hi ha realitzat la reacció química esperada. Alguns pessimistes deien que el procés havia de ser lentíssim i que la plena absorció potser trigaria mil·lenis a realitzar-se; cosa, és clar, insuficient. Però d’altres com Peter McGrail, creuen que només trigarà unes dècades, cosa que és prou per a fer-ho viable. Es pot comprovar a quina velocitat es fa la reacció química? D’aquí a uns pocs anys es mirarà quin ha estat el resultat.

Susan Hovorka (extret de www.cslforum.org)

Mentrestant a Carbfix (Islàndia) ja hi ha el projecte d’injectar 1.500 tones del gas durant els pròxims dos anys. Entre els mesos maig i juny d’aquest any s’han tret mostres dels basalts a fi d’estudiar-los i tenir seguretat d’èxit a l’hora de fer la injecció. Cal dir, tanmateix, que també hi ha qui no veu que, mentre la química fa la feina, el gas quedi prou hermètic sense que se’n escapi gens. Ho diu Susan Hovorka de la Universitat de Texas (Austin). Creu que les aigües profundes s’hi poden filtrar amb molta facilitat i endur-se’l. Que es faci primer, diu, la verificació de la capacitat real de retenció del gas per part del basalt.

Però encara cal afegir.hi una altra cosa: l’obstacle polític, que és més gros que els obstacles o inconvenients tècnics. Ho diu el mateix McGrail: és una operació que no té incentius econòmics; qui hi ha que arrisqui un capital si no hi ha cap compensació? Potser si es demostrés que efectivament el basalt és ideal per fer aquesta operació i es prenguessin mesures contra les empreses tèrmiques que no volguessin sepultar l’anhidrid carbònic, es començaria a posar aquesta idea en pràctica pel bé de tota la humanitat. Nosaltres, no ens en podem estar de dir-ho, és el que desitgem, mentre no es trobi un altre mitjà per fer minvar aquest gas que va prenent importància alarmant.

Isabel Benet: LA PEDRERA DE TALC DE TRIMONS

L’estiu de l’any 2009 vam pujar al pic de Tarbesó (2364m), situat a la comarca occitana del Donasà (Alt Arièja) al vessant francès del Pirineu, i des d’aquest cim vam veure una cosa extraordinària: una gran mossegada a mig aire d’una muntanya que teníem, no massa lluny, en direcció nord-oest. Després ens vam assabentar que es tractava d’una de les pedreres de talc més grans del món, situada al coll de Trimons (Trimouns), al nord de la població de Lausenac (Luzenac). Aquest coll separa la vall del riu Arièja (al sud) del Païs d’Olms (al nord), famós pels seus castells càtars com el de Montsegur. Trimons es troba als peus del massís de Sant Bertomièu (Saint Barthélemy), o també dit Muntanya de Taba, amb els pics de Solarac (2368m) i Sant Bertomièu (2348m) com a punts culminants.

El massís de Sant Bertomièu des del Pic de Tarbesó

Vam decidir de fer una visita a aquest massís per tal d’apropar-nos a aquesta impressionant explotació, i per això l’estiu de l’any passat vam sortir de Llívia en direcció al coll de Pimorent per la carretera que segueix la vall del riu Querol i, un cop passat el coll, vam baixar per la vall de l’Arièja, riu que neix prop del Pas de la Casa a la frontera entre Andorra i França. Després de passar per Merens i Acs dels Tèrmes (Ax-les-Thermes) vam arribar a Lausenac, des d’on vam començar a pujar per una carretera estreta i costeruda que en un parell de llaçades ens deixa, front per front, amb el castell de Lhordat (Lordat), tot passant sota la línia del telefèric per on pugen i baixen les vagonetes que transporten el talc des de la pedrera fins a la fàbrica situada a Lausenac.

Aquesta carretera també passa a frec de l’anomenada falla nord-pirinenca (FNP), gran fractura de moviment direccional sinistre, que creua els Pinireus des de la plana del Rosselló fins al País Basc i que representa la cicatriu de la col·lisió de les plaques Ibèrica i Eurasiàtica. Al marge de la carretera vam observar els materials del Cretaci inferior afectats per un metamorfisme tèrmic de baixa pressió degut al moviment d’aquesta falla.

Des de Lhordat vam prendre la carretera que s’enfila de dret cap a la pedrera on vam veure uns plafons que ens assabenten que es fan visites guiades a aquesta explotació, així que vam decidir de tornar-hi un altre dia a visitar la pedrera. Per aquesta carretera arribàrem a una cruïlla des d’on vam prendre una pista a mà esquerra que ens va deixar a una petita esplanada on vam poder aparcar el cotxe gairebé sota la línia del telefèric i on hi ha un plafó informatiu de la ruta a seguir.

Des d’aquest aparcament vam seguir pujant a peu per la mateixa pista, ja en més mal estat, fins que, a mà esquerra, vam trobar l’inici del sender, marcat en groc, que s’enfila al pic de Solarac.

Malgrat que teníem la pedrera molt a prop, no poíiem veure-la perquè una tanca de filferro ens ho impedia; per això vam travessar la tanca amb compte i així vam tenir una primera visió de la impressionant explotació, situada a uns 1800 metres d’alçada, amb les seves enormes graderes en les quals els grandiosos camions, de més de 5 metres d’alçada que s’hi movien, semblaven formiguetes.

Tècnicament el talc és un fil·losilicat de magnesi pertanyent al grup de les argiles, i el seu nom prové del mot talq, paraula àrab amb la que ja es coneixia aquest mineral. De tacte greixós i molt suau, el talc es forma per alteració dels amfíbols, piroxens i olivines presents en determinades roques ígnies, i també per l’efecte del metamorfisme sobre roques carbonatades riques en silicats.

L’origen del talc que aflora al coll de Trimons, però, està més aviat relacionat amb una falla encavalcant, que posa en contacte els materials carbonatats del Siluro-Devonià amb els micaesquists i gneis del massís de Sant Bertomièu, i per ella van circular fluids hidrotermals rics en magnesi i silici.

Extret del llibre L'épopée du talc de Luzenac

Conforme anàvem pujant per la carena, encatifada amb les flors grogues del bàlec, teníem per ponent vistes a la Coma del Forat de l’Os (Trou de l’Ours) sobre la qual s’alcen els pics de Solarac i Sant Bertomièu, els nostres objectius. També anàvem tenint cada cop vistes més enlairades de la pedrera, i pel camí anàvem observant com els micaesquists brillaven sota l’intens sol.

Observant la Coma de l'Os

Aspecte dels micaesquists

Aspecte dels gneis migmatítics

Des del cim del Pic de Solarac vam continuar la ruta baixant al coll del Forat de l’Os, el qual separa els dos cims, i vam pujar al Pic de Sant Bertomièu, tot passant a frec de l’estany del Gorg Superior, encara colgat de neu. Pel camí anàvem veient minerals de ferro limonititzats.

El pic de Sant Bertomièu des del Pic de Solarac

Pujant al Pic de Sant Bertomièu amb el Solarac al fons

Limonita

Des del cim de Sant Bertomièu, gran mirador dels Pirineus, vam poder gaudir d’una esplèndida vista d’aquesta serralada, des del Canigó a l’Aneto, però a l’inrevés de com estem acostumats, o sigui des del nord. També vam poder veure, al nord-est el famós castell i la població de Montsegur. Des del cim de Sant Bertomièu vam prendre la carena SE per a tornar de nou a la pista, i a mitja baixada vam veure aflorar uns vistosos ortogneis.

Aspecte dels ortogneis

Després de travessar el torrent de la Fontrona, i de passar a frec d’una petita cabana de pastors, vam arribar de nou a la pista que, en franca baixada ens va deixar a l’inici del sender, tancant així aquest circuit circular pel massís de Sant Bertomièu. Si voleu més detalls d'aquesta excursió, cliqueu aquí.

Un altre dia vam anar a fer la visita guiada a la pedrera però, malauradament, les visites s’havien suspès degut a l’espessa boira que aquell dia cobria el coll de Trimons. Decebuts, vam entrar a la botiga on vam comprar un exemplar del llibre “L’épopée du talc de Luzenac” on s’explica la història de la pedrera, des dels seus inicis fins avui dia, amb moltes fotos antigues i modernes de l’activitat minera i les seves gents.

D’aquest llibre hem extret aquest resum de la història: Abans que existís la pedrera, al coll de Trimons hi havia tres petits turons... En aquest coll, el talc es presenta en forma de roca massiva (anomenat esteatita), d’un color blanc-gris o verdós, i molt tova. Segur que aquesta roca no va passar desapercebuda pels viatgers i pastors que freqüentaven  el coll i que la util·litzaven per a esculpir figures. No va ser fins l’any 1840 que l’enginyer Jules François es va fixar en aquest producte que, procedent de l’Alt Arièja, es venia a les drogueries de Toulouse i en va fer un “reportatge”.

Un dels primers a adquirir els drets d’explotació del talc de Trimons, així com també un molí a Lausenac, fou un tal Jacques Durand qui, amb l’ajut del seu fill, inicia la primera explotació industrial l’any 1848; però la mort prematura d’ambdós precursors, i la mala gestió per part dels seus successors a l’empresa, fan que aquesta sigui venuda l’any 1888 al tribunal de Foix, per tal de poder pagar als nombrosos creditors. En aquest moment els drets d’explotació els va adquirir Julien Dumas qui, amb la seva influent i rica esposa Hélène, reprèn l’activitat l’any 1889 ajudat per l’enginyer Georges Goubeau. Entre les millores estan la construcció d’un camí carreter i d’un primer telefèric que communicaven les tres pedreres amb la vall, on també s’hi estava construint una línia ferroviària. Amb aquestes millores es passen de les 5.000 Tm de talc estret  l’any 1895, a les 13.000 Tm, al 1900, ja que aquest és un producte que cada cop té més demanda en els sectors del paper, la pintura, i de la cosmètica.

L’any 1905, de la mà de Georges Goubeau, es constitueix la Société Anonyme dels Talcs de Luzenac (SATL), i abans de la Primera Guerra Mundial la producció ja era de 50.000 Tm, totes extretes a base de pic i pala. Però durant la guerra aquesta producció es redueix dràsticament. A Georges Goubeau, que mor l’any 1923, el succeeix Paul Fédou que n’augmentà la producció fins a les 80.000 Tm l’any 1929, gràcies a la incorporació dels primers mitjans mecànics en forma de pales de vapor i elèctriques. Però la crisi econòmica de 1930, els conflictes laborals, i després la Segona Guerra Mundial i la posterior ocupació, van portar de nou l’empresa al límit de la seva existència.

Amb l’alliberament i de la mà de Paul Fédou ajudat pel seu gendre Pierre Villemur, amb el mateix nombre de treballadors d’abans de la guerra, aconsegueixen augmentar la producció de manera espectacular degut al fet que, a partir del 1952, l’extracció ja és del tot mecanitzada amb pales hidràuliques gegants, grans perforadores, camions de gran tonatge (els dumpers); a això s’afegeix la modernització de la fàbrica i dels habitatges dels treballadors, el transport d’aquests a la pedrera, l’establiment d’una mútua... Així s’aconsegueix arribar a una producció de 200.000 Tm l’any 1965 que puja fins a les 300.000 Tm al 1974. La major part d’aquesta producció va a les fàbriques de paper.

L’any 1976 es posa en marxa el nou telefèric i la SATL, durant aquests darrers anys, s’ha dedicat a comprar d’altres empreses dedicades al talc com la Talkwerke Naintsch, Talcos Pirenaicos, Mineraria Valle Spluga, la Sociedad Española de Talcos, la Steetley Talc, Cyprus Talc, la Three Springs, Río Tinto... convertint-se així en un grup, un dels més grans del món. Avui dia la producció sobrepassa el milió de tones, i és que el talc, a més de la fabricació de paper, està present en molts productes farmacèutics i del món de la cosmètica, a les pintures, als plàstics, a la ceràmica, l’agricultura, l’alimentació, en la fabricació del cautxú... Encara, però, es segueixen esculpint figuretes, com es feia antigament.

Al llarg d’aquesta dilatada història, les tres pedreres que havien existit a principis del segle XX s’han convertit en una sola i immmesa explotació i, malgrat els esforços de l’empresa per a recuperar l’indret per a la natura, els tres turons que van donar nom al coll de Trimons ja han desaparegut per sempre més...

NOTA: els noms pròpis estan en occità i, entre parèntesis, en francès

Mn. Francesc Nicolau: ÉS PROMETEDORA L'ENERGIA PROCEDENT DE L'HIDRÒGEN?

Tothom sap que l’aigua no és un element químicament simple (com equivocamant creien els antics) sinó un compost de dos elements. Cada una de les seves molècules consta de tres àtoms, dos d’hidrogen i un d’oxigen, que, separats, són gasos a la temperatura ambient. Si tenim un recipient ple de gas hidrogen i apliquem a la seva obertura una flama es posa a cremar, és a dir aquest gas es va combinant químicament amb l’oxigen atmosfèric fent aigua tot desprenent energia calorífica. Així l’hidrogen es pot considerar una font energètica sempre que en tinguem en quantitat. Energia neta perquè l’únic residu que ocasiona és aigua clara. Però... és que podem obtenir-ne en prou abundor de manera que sigui rendible des del punt de vista econòmic?

En el nostre planeta no hi ha hidrogen lliure perquè és tan lleuger que si el deixem a l’atmosfera acaba escapant-se cap als astres; la gravetat terrestre no és prou intensa per retenir-lo. Però, ja ho sabem, els oceans el contenen amb gran abundor combinat amb l’oxigen. Ara bé, l’energia que es necessita per a descompondre l’aigua i obtenir hidrogen és la que donarà l’hidrogen quan es cremi i no pas més. No s’aconsegueix res traient-lo del mar!

Així i tot, avui dia hi ha qui ha pensat a fer «centraletes» energètiques a base d’hidrogen, que siguin d’utilitat. Posem el cas d’una central eòlica que en un moment donat, a causa d’un fort vent molt persistent, es trobi amb excés de producció. On col·locar l’energia sobrant? En una instal·lació que descompongui l’aigua. I quan el vent amaina i cal subministrar energia es pot treure de la crema de l’hidrogen obtingut quan hi havia energia eòlica sobrant.

Illa d'Utsira (extret de www.es.touristlink.com)

I és això el que ja s’ha començat a fer. És l’actualitat científica que us faig saber aquesta setmana: a Noruega, a l’illa d’Utsira, que es troba a 18 quilòmetres de la costa, hi ha dues centrals eòliques que s’encarreguen de produir energia elèctrica per a tots els seus habitants, que no en reben gens del continent. I com que hi ha temporadesde vent intens i temporades de calma es va decidir instal·lar-hi també una centraleta d’hidrogen per a regular com hem dit la producció energètica. I ja podem anunciar el resultat: un èxit total. Tant és així que ja s’ha posat en marxa fer a l’illa de Còrsega una instal·lació semblant i també a l’illa Reunión, i en aquests casos per aprofitar l’excés d’energia, no eòlica sinó fotovoltaica (la que s’obté amb panells solars), que tenen a aquests dos llocs. Esperem que també sigui un èxit.

Cal dir, tanmateix, que no es pot pensar pas encara que seria bo generalitzar centrals d’aquest tipus. Presenten les seves dificultats: no tenen un cost prou baix i presenten el problema dels contenidors (que si són de metall són atacats per l’hidrogen) i el de la durada dels dispositius, que ara com ara es veu curta. Però s’estan fent estudis per superar aquests inconvenients i fins i tot hi ha qui investiga la possibilitat de l’obtenció de l’hidrogen a partir de restes orgàniques. Sigui el que es vulgui, o el que es faci, la notícia crec que era prou curiosa per a ser comunicada als nostres lectors.

NOTA: article publicat al full Catalunya Cristiana el 30 de desembre del 2012.

Amics del Museu: NOTÍCIES DEL CARTOGRÀFIC

La direcció de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ens fa saber que aquest mes d’octubre ha penjat a la seva pàgina web l’interessant video “La mesura de la Terra”, un documental produït per l’ICGC que té per finalitat el mostrar l’evolució de la representació de la Terra a través dels temps, des de l’Antiguitat fins a dia d’avui. En aquest documental, de poc més de 30 minuts, es pot veure el pas d’entendre la Terra com una superfície plana a considerar-la una esfera; els primers càlculs per a conèixer les seves dimensions, els primers intents d’orientació, l’ús de la longitud i la latitud, l’el·laboració de mapes, la influència de la religió... Si li voleu donar un cop d’ull, només heu de clicar aquí (no us el perdeu!!!).

També ens fan saber que els dies 18 al 21 de novembre es celebrarà a la seu de l’ICGC l’exposició “25 anys del servei d’informació i prevenció d’allaus a Catalunya”, una exposició itinerant on es mostren les idees bàsiques del fenòmen de les allaus i com es poden predir per tal de minimitzar els seus efectes. El dia 21 de novembre, a la Sala d’Actes de l’ICGC es celebrarà una presentació dels continguts d’aquesta exposició i les diferents seus on ha estat exposada.

Una altra notícia és que el passat 4 d’octubre va tenir lloc la “Transcatalonia 2014”, una jornada de camp per a d’estudi del sòl, que enguany ha tingut com a escenari la Conca de Tremp.

També ens donen notícia de la publicació del llibre “Descripció particular de l’illa de Mallorca e viles”, una primera edició crítica del Llibre V de la Història general del Regne de Mallorca de Joan Binimelis (1539 (o 40)-1616), figura cabdal del Renaixement a les Illes Balears i a la Corona d’Aragó. Aquesta edició, a cura de Juli Moll, s’ha fet a partir, sobretot, de la còpia manuscrita de Jordi Fortuny (s.XVII) i s’integra dins la col·lecció Fonts Històriques Valencianes (núm.60) i compta amb un extens índex de noms, un disquet amb una ampliació de la introducció, una edició anotada de l’arquetipus en ortografia normalitzada i cinc apèndix. Aquest llibre és una co-edició de l’ICGC i la Universitat de València.

I, finalment, com sempre, ens assabenten de les darreres novetats d’Ortoxpres i Geoserveis.