Mn.Francesc Nicolau: COMENÇA A FER-SE ALARMANT LA DEGRADACIÓ DELS NOSTRES BOSCOS

Per què ens hem d’alarmar si es perden els boscos a casa nostra? Molt senzill: perquè les formacions boscoses no tan sols són útils per a l’obtenció de fusta i per aixoplugar espècies que hi viuen i preservar així la biodiversitat, sinó també, cosa més important, per a la fixació del carboni de l’atmosfera que fan tot  minvant l’excés del gas anhidrid arbónic que, com tots sabeu, tant influeix en el canvi climàtic i, a més, acabaria fent l’aire irrespirable si no s’aconsegueix mantenir-lo en un convenient percentatge.

Era el juny del 2011 quan es reuniren els ministres europeus responsables del medi ambient a Oslo (Noruega) per parlar del tema i acordaren iniciar negociacions per arribar a un programa vinculant de protecció dels boscos. Encara no s’ha arribat a confegir aquest programa, que haurà de tenir en compte els estudis que s’han anat fent fins ara.

Bosc de pi roig a Saldes (Berguedà)

I què ens diuen les investigacions fetes? Els boscos europeus ocupen ara el 36% de la superfície del nostre continent. Cal que no es degradin ni es redueixin. És una mida que ens convé. Però el que s’ha vist és que de fet s’estant reduint. Així ho exposa la revista Nature Climate Change (especialitzada en l’estudi de tot el que pot influir en el canvi climàtic) explicant que el percentatge anual de pèrdua de boscos a Espanya és de 43.000 hectàrees entre el 1990 i el 2020, segons les dades proporcionades pels satèl·lits SPOT i LandSat, cosa que supera, i de molt, els percentatges dels altres països europeus, que és de 10.000 hectàrees a França, i d’unes 5.000 a Alemanya, Regne Unit i Itàlia. No és cap honor per a nosaltres ser líders en una cosa com aquesta! Però cal notar que les dades d’Espanya reconegudes oficialment són molt més baixes. Quan els països signants del pacte de Kyoto presentaren els informes, mentre els altres presentaren xifres molt semblants a les que els satèl·lits detectaren, Espanya comunicà que la xifra de desforestació anual era de només unes 2.000 hectàrees, més de 20 vegades inferior a la donada per aquelles observacions!

Què passa aquí? «No sé pas com fan els càlculs a Espanya» diu Gert-Jan Nabuurs, el primer firmant de l’article aparegut a la revista dita. Sembla que ens hem de fiar més dels satèl·lits que d’aquest informe oficial.

Gert-Jan Nabuurs (extret de www.rokfor.eu)

Quines són les causes de ls desforestació al nostre continent europeu? Pel que fa al sud els incendis forestals sembla que són els principals causants, però hi ha altres contribucions, com plagues de certs insectes i fenòmens meteorològics extrems, cosa que també es dóna, i potser més, en els boscos del nord. Sigui el que sigui, els autors de l’estudi advoquen per «un canvi en la manera de pensar» sobr el valor dels boscos i la gestió forestal. Hi ha uns objectius que s’han d’aconseguir: conservar els boscos vells si no estan amenaçats per desastres naturals, talar boscos amenaçats per plantar-ne de més ferms o adequats, ampliar la superfície forestal, millorar la prevenció d’incendis… i en el cas d’Espanya ser més curosos a registrar amb més precició el que hi està passant.

Mn.Francesc Nicolau: EL PLÀNCTON MARÍ I EL CANVI CLIMÀTIC

Molts dels nostres lectors segurament, en llegir el títol d’aquesta secció, deuen haver pensat que ja ens estem fent pesats. Per què parlar tant del canvi climàtic? Perdoneu, però m’he trobat amb un tema que encara no havia esmentat i m’ha semblat tan interessant que no he pogut ressistir la temptació de fer-vos-en cinc cèntims. La revista Nature Climate Change ha publicat un article que exposa com la temperatura de l’aigua del mar té una importància molt gran en el manteniment del sistema tan delicat del plàncton marí. I, com tothom sap, aquest sistema és un ingredient essencial per a l’equilibri ecològic del nostre planeta.

Banc de krill (extret de www.richard.seaman.com)

Per plàncton s’entén, ja ho sabeu, el conjunt de tots els organísmes que es troben en suspensió, i deixant-se portar pels corrents, tot formant comunitats en els mars i oceans. Són els vivents microscòpics els que en constitueixen la part més nombrosa, però també n’hi ha de ben visibles a simple vista. Els que pertanyen al regne vegetal constitueixen el fitoplàncton i són els que esdevenen la porta d’entrada de l’energia solar per a la vida de tot el sistema, gràcies a la funció clorofíl·lica que hi fan. Són les esquizofícies, les diatomees, les feofícies, els dinoflagel·lats… La resta està constituïda pel zooplàncton, del regne animal: protozous, larves de mol·luscs, celenterats… i, sobretot, petits crustacis de l’ordre dels eufausiacis que constitueixen el krill, que és el principal aliment de molts peixos i cetacis.

Thomas Mock (extret de www.ambrustlab.ocean.washington.edu)

Pel que acabem de dir ja es veu la importància que té el plàncton per a la vida marina: de què viurien els peixos que nosaltres mengem si no existís aquest conjunt d’organísmes? Però el més important és encara l’acció que realitza el fitoplàncton de cara a regular el diòxid de carboni de l’atmosfera de la Terra. Ho recorda Thomas Mock, autor principal de l’article mencionat on ens diu: “El fitoplàncton és responsable de la meitat del dioxid de carboni que s’elimina naturalment de l’atmosfera”. És tan gran aquesta quantitat que faria desaparèixer la vida sobre la Terra en poc temps si desaparegués del tot el plàncton. Seria la mort per a tots els qui respiren en pocs segles!

Ara bé, s’ha vist, segons aquest article de Mock, que l’escalfament global de l’oceà està alterant el conjunt planctònic, ja que modifica els cicles químics que fan en les capes superficials dels oceans i… és tanfràgil el plàncton! Ens hem de fer càrrec de la importància que té aconseguir frenar el canvi climàtic. Poc podem fer nosatres individualment, es clar, però posem-hi el nostre granet de sorra, bo i ajudant que s’eviti l’escalfament climàtic que tant ens perjudica!

Mn.Francesc Nicolau: TAMBÉ LA VIDA MARINA ÉS AFECTADA PER L'ESCALFAMENT GLOBAL

A la revista Nature Climate Change s’ha publicat un article de Carlos Duarte, investigador de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats de Mallorca (Institut que pertany al Consell Superior d’Investigacions Científiques) en què exposa les conclusions que es dedueixen de 1.735 observacions que s’han fet sobre l’impacte del canvi climàtic a la vida dels oceans.

Han estat fetes entre el 1960 i el 2009, cinquanta anys en què s’ha vist també que els canvis van prenent velocitat. La principal conseqüència deduïda d’aquestes observacions és que els vivents marins es desplacen de mitjana uns 72 quilòmetres cap al  nord, o altres tants cap al sud, cada dècada. Que hi havia desplaçaments era ja un fet ben conegut però amb aquest estudi s’ha pogut concretar més.

Carlos Duarte  (www.efimarket.com)

També la vida terrestre es desplaça però no tan ràpidament com la del mar. No cal dir que aquesta mitjana és global i no totes les espècies ho fan igual. Això fa que es vagin creant noves comunitats transitòries (és a dir, nous ecosistemes) perquè arriben espècies a ninstal·lar-se en llocs que mai no havien ocupat bo i trobant-se amb altres comunitats biològiques. S’ha vist, a partir de les observacions dites, que el 24% de les espècies no ha tingut encara cap resposta a l’escalfament global, mentre que moltes del 76% restant ja s’han mogut centenars de quilòmetres, cosa que ha ocasionat un canvi important d’escenaris de la vida.

Extret de www.xtec.cat

També cal dir que els organismes pelàgics (els que viuen a prop de la superfície) es desplacen més de pressa que els bentònics (que viuen al fons marí), però també aquests darrers van desplaçant-se realment. I les àrees marines protegides, per la seva banda, van variant el seu àmbit, cosa que cal tenir en compte, per predir quins han de ser els llocs adequats per als recursos de la pesca.

Quin comentari hi podem fer nosaltres a tot això? Una vegada més: que del canvi climàtic no ens en podem pas riure, i hem d’aconseguir que tothom el tingui present per a fer-hi el que cadescú pugui per frenar-lo o, almenys, desaccelelar-lo.

Mn.Francesc Nicolau: MINVA EL GLAÇ DE L'OCEÀ ÀRTIC

És un altre dels efectes del canvi climàtic que cal tenir en compte. Fa 34 anys que es mesura la superfície glaçada del pol Nord terrestre mitjançant satèl·lits i a l’estiu de l’any passat es va enregistrar la xifra més baixa fins ara de l’extensió ocupada pel gel: 1,3 milions de Km², mentre que l’any 1980 va ser de 2,90 milions la mínima aconseguida. Al 2007 ja s’havia arribat a 1,61 milions, però aquest any passat s’ha batut un rècord.

Extret de www.greenpeace.org

Què vol dir això? Que, entre altres coses, travessar l’Àrtic en vaixell ja no és una empresa irrealitzable. Més encara, ja ha estat una realitat. Tenint en compte les condicions climàtiques del juliol de l’any passat els xinesos van decidir que el Yong Sheng, vaixell de 19.000 tones gestionat pel grup Cosco, salpés el 8 d’agost del port de la ciutat xinesa de Dalian per fer el seu viatge a Rotterdam (Holanda) pel camí del Nord-Est, o sigui pujant cap a l’Àrtic, travessant l’estret de Bering per navegar pel nord de Sibèria i rodejant Escandinàvia baixar a Holanda. El dia 11 de setembre van arribar a Rotterdam després de 14 dies de navegació i la gesta es convertí en notícia que aparegué als diaris. El seu trajecte habitual era baixar pel mar de la Xina, passar l’estret de Malaca, travessar l’índic, entrar al mar Roig, passar pel canal de Suez, creuar el Mediterrani, passar per l’estret de Gibraltar i pujar amunt cap a Rotterdam. Era una travessa que es feia en 48 dies. Una mica més curta que aquesta altra del Nord-Est, però més sinuosa i amb més perills.

El vaixell Yong Sheng (extret de www.nunatsiaqonline.ca)

Això planteja al món de l’economia unes possibilitats que cal tenir en compte. Poden resultar a un preu un xic més baix productes arribats de l’Extrem Orient, cosa que no es pot menystenir. Però, és clar, no tot són flors i violes. El desglaç de l’Àrtic, unit al de l’Antàrtida, fa pujar de mica en mica el nivell dels oceans amb conseqüències més aviat desastroses per a una part de la humanitat, a més de tots els altres inconvenients que comporta l’escalfament global com tots sabem. Cal que no ho oblidem…

Mn. Francesc Nicolau: QUÈ CAL DIR DE L'AUGMENT DEL NIVELL DEL MAR?

Si l’oceà Àrtic es desglaça més de pressa del que hom creia vol dir que també el nivell dels oceans creixerà més ràpid del que hom podia esperar. I, efectivament, és el que els científics ens diuen, tenint en compte, a més, altres factors que contribueixen a aquest efecte, entre els quals, és clar, l’escalfament global. S’ha comprovat que augmenta el nivell del mar?

I tant que sí! Si analitzem els testimonis que ens donen els sediments podem afirmar que des del començament de l’era cristiana fins al segle XIX el nivell del mar es mantingué pràcticament sense variacions, però és cap a finals de dit segle que els mareògrafs comencen a notar un ritme d’augment que arriba a un terç de centímetre cada any i que va accelerant-se. Això ens diu que cap al 2100 podria arribar a 0,58 metres, segons l’informe que fa sis anys elabora el Grup Internacional sobre el Canvi Climàtic, però ara es diu que la pujada assoliria més d’un metre, perquè cal afegir que les grans formacions gelades (Groenlàndia i Antàrtida) es poden anar fonent a causa de l’augment tèrmic.

Groenlàndia  (foto: migargon.blogspot.com)

L’augment de nivell de l’aigua dels oceans, fins ara observat, es deu en una tercera part a l’escalfament del planeta, ja que l’aigua augmenta de volum en escalfar-se, i en dues terceres parts a la que prové de la fusió del gel de les zones glaçades. Com sabem, moltes glaceres de muntanya (com la de l’Aneto) han quedat reduïdes a la mínima expressió o s’han fos del tot i el fantasma de les grans extensions polars que es desglacen es veu amb una gran preocupació.

Vivim en un planeta profundament alterat per l’escalfament que l’home hi provoca i que no s’atura. I si els mars van augmentant de volum, inundacions com la que a l’octubre de l’any 2012 provocà l’huracà Sandy a la costa nord-est dels Estats Units seran cada vegada més freqüents. Però el simple augment de nivell ja va produint cada vegada més perjudicis. Si es mira com quedaran les poblacions que són a zones de la costa, en el cas que arribi a un metre aquest augment, ens trobarem amb resultats esparverants. Per donar només un exemple: a Manila es calcula que uns 625.000 habitants viuen en zones inundables. 

Manila  (foto: www.travelblog.org)

És una pena dir que la generació actual ha condemnat de forma irreversible les generacions que vindran a viure en un món cada vegada més càlid i amb uns mars que avancen cap a terra. Els gasos provinents de la combustió dels combustibles fòssils ha deixat l’atmosfera tan carregada d’anhidrid carbònic que, encara que ara paréssim de cremar-ne, el que hi ha en suspensió seguirà escalfant la Terra durant segles… Oi que tot això fa pensar molt?

Mn. Francesc Nicolau: ARRIBAREM A TEMPS PER ATURAR EL CANVI CLIMÀTIC?

Sabeu qui és Susan Solomon? Potser alguns recordareu l’eficaç contribució que va tenir per arribar a la prohibició internacional, que s’acordà  en el protocol de Montreal de 1987, de la utilització dels gasos CFC (sigles de clorofluorcarbonats). Què hi havia exposat ella? Amb tot el rigor científic havia mostrat que el forat que s’havia produït a la cap d’ozó que embolcalla la Terra, així com també el fet que aquesta capa s’anés aprimant, era degut a l’emissió de gasos del tipus CFC que s’hi combinaven fent-ne disminuir la quantitat d’aquest gas. I, mireu, aquesta prohibició ens ha salvat la vida. L’extinció de la protectora capa d’ozó implicaria l’arribada fins a nosaltres de totes les radiacions mortíferes que ens envien els astres i que ara són retingudes per aquesta capa tan providencial.

Susan Solomon  (foto: newsoffice.mit.edu)

Aquesta doctora en Químiques, nascuda a Chicago l’any 1936, aleshores només tenia 30 anys, i se li’n va fer cas. Avui és catedràtica de l’Institut Tecnològic de Massachusets i, ella que havia començat la seva recerca científica acompanyant al cèlebre oceanògraf francès Jacques Cousteau, ha acabat dedicant-se a estudiar el món atmosfèric que ens rodeja, i amb gran competència. També ha rebut premis, com el que li concedí la Fundació BBVA per la seva contribució a la salvaguarda del planeta.

I no fa gaire se li feu una entrevista, sobre com frenar el canvi climàtic, al Magazine de La Vanguardia. En resum podem dir que el que ella veu absolutament necessari és que hi hagi un pacte mundial en investigació per deturar les conseqüències del canvi climàtic. Després de rocordar que l’escalfament de la Terra per l’increment que hi ha hagut del diòxid de carboni és irreversible a escala humana (caldria esperar uns mil anys perquè tot tornés a ser com abans), ens diu que cal incrementar els esforços que s’estan fent ja per evitar que continuï augmentant l’escalfament. Ja estem cercant formes d’energia alternatives a les que emeten diòxid de carboni, però fins ara no n’hi ha prou. Cal fer una cosa semblant a com se substituïren els CFC per productes que no atacaven l’ozó, tal com manà el protocol de Montreal; ara cal anar buscant els substitutius dels que contaminen l’atmosfera. S’ha arribat al cotxe elèctric i a trobar, sector per sector, alló que ja no produexi emissions del perjudicial diòxid de carboni.

Però ens trobem amb una realitat que cal tenir present: hi ha poc més de mil milions de persones que viuen en un món desenvolupat i més de cinc mil milions en un món que es desenvolupa. Els primers emeten a l’atmosfera cins vegades més carboni que els cinc mil milions. I aquests volen arribar al nivell de vida d’aquells altres i no els ho podem pas impedir. No tndríem cor si ho fessim. Davant d’aquest panorama, què hi podem fer? És ben clar que totes les multinacionals s’han de comprometre a estudiar i aplicar energies alternatives… i els governs també se n’han de responsabilitzar més i més.

Serà tot això ben aviat una realitat efectiva? Susan Solomon diu textualment: “Amb l’ozó tinguérem sort perquè aquesta capa protegeix la vida. Era fàcil adonar-se del problema i això va ser un toc d’atenció per a la societat. Ara el problema és molt més gran, d’una dimensió enorme, i cal veure si s’actua abans que sigui inevitble… Però sóc optimista, arribarem a temps” Tant de bo que aquest optimisme correspongui a la realitat que ens ve a sobre. Nosaltres ho desitgem de tot cor.

Jorgina Jordà: FIRA DE MILLAU

Un any més, i en van ja 43, s’ha celebrat l’Exposició internacional de minerals i fòssils de Millau localitat propera a Narbona, (França), que ha tingut lloc al Parc de la Victoria (avinguda Charles de Gaulle) durant els dies 19 i 20 de juliol de 2014. No obstant, pels més matiners, ja des del dijous es podien trobar expositors i visitants al recinte als quals comprar o intercanviar minerals i fòssils.

Pels que no hi hagueu estat mai comentar que la Fira consta de tres espais ben diferenciats:

El primer espai es el pavelló cobert on és troben els expositors resguardats de les inclemències meteorològiques, amb els seus estands dedicats als minerals, fòssils, aparells òptics, caixes de diverses mides per ordenar la col·lecció, eines per picar, treballar i netejar aquells exemplars que ho necessiten, bijuteria, joieria, malacologia, llibres, revistes, etc. Tot el que ens podem imaginar relacionat amb el món de la mineralogia i paleontologia presentat de forma molt acurada, tot i que amb preus una mica més elevats del que ens trobem a casa nostra, excepte les eines, capsetes, lupes i altres aparells que són molt assequibles.

El segon espai, també per a venedors, es troba situat a l’exterior, al voltant del pavelló cobert. És un espai on es ja es pot trobar una gamma de preus més moderada, tot i que no de qualitat, ja que algunes de les mostres de minerals i fòssils que s’hi podien veure eren d’igual qualitat o, fins i tot, millor que les de l’espai interior.

El tercer i darrer espai, per mi el més interessant, és on es situen els aficionats que volen fer intercanvis. Es troba un xic més separat dels expositors, i es podien trobar minerals i fòssils molt variats, ja que els participants provenen de llocs molts diversos. Tot i que la majoria, degut a la proximitat, eren francesos, també hi havia intercanviadors italians, alemanys, belgues, espanyols i, fins i tot, gent vinguda de països més llunyans com el Marroc o Mali

Només arribar vaig, començar a trobar amics i companys del Grup Mineralògic Català i de la nostra Associació i, entre tots, em van guiar i explicar com funcionaven els intercanvis, fent que la meva primera visita a Millau fos una grata experiència. El mode d’intercanvi consisteix en que cadascú s’instal·la al costat del seu cotxe fent servir petites taules on s’exposen els seus minerals o fòssils. Es tracta d’anar passejant entre els cotxes i parlar amb els altres participants quan es troba algun material d’interès.

Vaig quedar gratament sorpresa per l’alt nivell i varietat del material que allà es va veure.  

A nivell de minerals és molt difícil destacar-ne algun en concret ja que hi havia molts expositors per veure. Tot i així, un dels materials que més va cridar-me l’atenció van ser unes prehnites verdes i grogues amb epidota procedents de Mali, que encara no havia vist a les nostres Fires i que portaven un parell d’expositors situats al segon espai que, segons ens van explicar, havien dut com a novetat a les darreres fires de Munich i Sainte-Marie-aux-Mines.

A nivell francès, moltes piromorfites d’Asprières-Decazeville de totes mides i qualitats, autunites d’Autun (la seva localitat tipus), fluorites, barites i quarsos de la Mina Fontsante-Massif du Tanneron-Var, quarsos de Vizille Grenoble, Isère, Rhône-Alpes, atzurites de Chessy-les-Mines, etc.

Molts minerals de Marroc de totes mides i qualitats, com les famoses barites blaves de Nador i també material d’altres procedències com l’Afganistan, d’on destacaven alguns lots d’aiguamarines, o Namíbia amb un bon sortit d’òpals hialins i schorls d’Erongo.

Foto:Eduvigis Moreno

En quant als fòssils, n’hi havia de tota mena. La seva procedència, però, era difícil de precisar doncs no sempre estava indicada i s’havia d’anar demanant als expositors. Tot i això vaig poder reconèixer peixos procedents de l’estat de Wyoming (EUA), ammonits i trilobits del Marroc, decàpodes del Líban, gastròpodes del Pliocè de Florida (EUA) i el material característic de la pedrera de Solnhofen (Alemanya).

Foto:Eduvigis Moreno

Foto:Eduvigis Moreno

També algun material que no estem acostumats a veure en d’altres Fires, especialment de vertebrats, com cocodrils, tortugues i, fins i tot, ous de dinosaure, encara que semblaven força retocats.

Per acabar, només dir-vos que si teniu ocasió de poder assistir a aquesta fira, realment val la pena. És un esdeveniment molt interessant tant per comprar, intercanviar o, fins i tot, només fer una passejada ja que l’ambient que s’hi respira és molt familiar. L’indret, el poble de Millau, és un lloc realment molt acollidor.