Isabel Benet: El vulcanisme de la comarca de la Selva

Quan parlem del vulcanisme de Catalunya a tothom ens ve al cap la zona volcànica de la Garrotxa per ser la més coneguda del gran públic, però a la revista Muntanya del CEC (núm. 946, juny’25) apareix un article d’en Josep Tera (amb una col·laboració d’Alfred Montserrat) dedicat al més desconegut vulcanisme de la comarca de La Selva, tot proposant una ruta circular per a poder conèixer les restes de vuit edificis volcànics: Roura, Renegat, Badia (o Badià), Xarbau (o Xarabau), Puigmarí (o Puig Marí) on hi destaca una torre de telecomunicacions, Rossinyol, Montalegre, i turó de Sant Jordi coronat pel castell de Torcafelló.

Vistes al sud des del castell de Torcafelló

Nosaltres, armats amb l’imprescindible wikiloc de la ruta, deixem el cotxe a l’aparcament del polígon industrial de Can Roura, als afores de Maçanet de la Selva tal i com recomanen a l’article, i comencem a caminar en direcció sud tot apropant-nos a la base d’un turonet que hi ha just darrera del polígon des d’on veiem la teulada del gran mas de Can Roura pel qual passarem de tornada.

Tot seguit ja veiem el primer plafó de la ruta que ens informa sobre l’origen del vulcanisme a Catalunya, relacionat amb el període de distensió (rifting) que va tenir lloc després del clímax de l’orogènia Alpina i que va donar com a resultat la formació de blocs (horste) i fosses (rifts o gräven) conegut com a Rift Europeu i que va des del mar d’Alboran fins al mar de Nord, tot passant per les fosses del Roina i del Rin.

Diferents estadis d’un cicle orogènic 

encerclat el moment actual

Blocs i fosses a la Cadena Costanera Catalana

Aquestes fosses estan limitades per falles normals molt profundes que desestabilitzen les parts més profundes de l’escorça i, àdhuc, del mantell superior de manera que aquest es fon parcialment, tot formant a una massa de magma que, per la diferència de densitat, puja ràpidament cap a la superfície (sense cambres magmàtiques intermèdies) donant lloc a un vulcanisme de caràcter bàsic i monogènic perquè només funciona durant un sol episodi.

Esquema extret del plafó informatiu

A Catalunya el vulcanisme va començar al Miocè superior a la zona de l’Alt Empordà, on els edificis es troben molt desdibuixats per l’erosió. Entre finals del Miocè i durant el Pliocè l’activitat volcànica es va traslladar més al sud, entre les fosses del Vallès i de la Selva i, durant el Quaternari, es va tornar a traslladar cap al nord, cap a la comarca de la Garrotxa on, en ser més recent, els edificis volcànics encara es conserven en bones condicions.

Detall del gran camp volcànic central per on discorre la ruta

Per damunt d’aquest plafó ja veiem el turó d’en Roura i un pal indicador de la ruta, però el wikiloc ens convida a pujar al turonet per un altre camí situat més a la dreta de l’indicador. Encara que bàsicament seguirem l’anomenada Ruta dels Volcans, proposada per l’Ajuntament de Maçanet, l’itinerari circular que es descriu a la revista enllaça diverses rutes i, per això, anirem trobant marques de pintura (vermella, verda, i groga-blava) i algunes fites. Cal estar atents al senyal del GPS.

 Així prenem un corriol que s’enfila directament al cim on hi ha un pal amb una senyera. Pel camí anem trepitjant unes roques fosques, d’aspecte pigallat, però que es tornen més clares per meteorització. Es tracta de basalts amb olivina, augita (un clinopiroxè) i plagiòclasis (andesina i labradorita) que potser tenen leucita reblint antigues vesícules.

Basalts d’aspecte pigallat

Al capdamunt del turó de Can Roura

Ara l’itinerari del wikiloc segueix la línia carenera que enllaça els tres turons (Roura, Renegat i Badià), la qual ofereix bones vistes cap al nord on hi destaca el gran massís de Montseny. També podem veure el castell de Torcafelló sobre el turó de Sant Jordi, el darrer que visitarem, i la pedrera del turó de ca l’Oller, fora de l’itinerari però que també té origen volcànic. Mirant cap al sud destaca l’alta torre quadrada que corona el turó del Puigmarí. Arreu s’observa la manera com es deterioren aquí els basalts en forma de boles, dit disjunció esferoidal, tot desfent-se com una ceba.

Cim del turó de Badià

Exemple de disjunció esferoidal

Baixant del turó de Badià, anem a buscar el pont sobre l’autopista AP-7 per accedir als turons de Xarbau, Puigmarí i Rossinyol. Abans del pont tenim un altre plafó informatiu de la ruta que ens assabenta dels diferents tipus de roques i de les relacions que tenen entre elles i que, en definitiva, les unes deriven de les altres. També ens informa del tipus de roques que trobarem a la ruta: basalts i granitoides.

Camí del proper turó de Xarbau (o Xarabau), a mà dreta tenim una visió dels tres turons que acabem de deixar enrere i que, si ens hi fixem, veurem els pals amb les senyeres sobresortint, amb prou feines, d’entre el bosc. Cada cop tenim més a prop el Puigmarí que, amb els seus 236 metres d’alçada, és el punt culminant del nostre itinerari.

Ens apropem al Puigmarí

Des de prop del mas de Ca n’Artigues ja ens enfilem de dret cap al Puigmarí amb la seva actual torre on, al capdamunt, hi ha instal·lat el vèrtex geodèsic i una antena de telecomunicacions. Però aquesta moderna torre es va aixecar damunt els fonaments d’una altra torre més antiga, de mitjans del s.XIX, la qual formava part d’una extensa xarxa de torres de telegrafia òptica i que va ser restaurada pel Taller d’Història de Maçanet (amb la col·laboració de l’Ajuntament i socis voluntaris) entre els anys 2011 i 2015.

Sota la torre de Puigmarí

Des d’aquest punt privilegiat tenim una extensa panoràmica cap al sud-oest on hi destaquen el castell de Palafolls, la vall del riu Tordera, i la fortalesa d’Hostalric. També tenim una visió de la fossa (gräven) del Vallès, per on discorre l’autopista, limitada pels blocs (horste) de les serralades Litoral (al sud) i Prelitoral (al nord).

Tots els turons que hem visitat, i que visitarem, són les restes d’antics aparells volcànics de tipus estrombolià, com el que vam observar a l’erupció del volcà Tajogaite de La Palma (Canàries), dels quals només en resten part del con d’escòries, una part de les colades de lava i, sobretot, les xemeneies on es va solidificar el magma tot arrossegant grans cristalls (fenocristalls) que no van ser del tot reabsorbits. Així el basalt resultant presenta textura dita porfírica mentre que les colades de lava tenen una textura microcristal·lina.

Diferència entre el basalt d’una xemeneia i d’una colada de lava

Aquí sobretot s’observa la disjunció esferoidal dels basalts, mentre que en altres indrets d’aquesta mateixa zona volcànica de la Selva (pedrera de Sant Corneli,  Castell de Malavella, Hostalric) s’observen bells exemples de disjunció columnar, més típica dels basalts.

Basalt d’una xemeneia amb disjunció esferoïdal

Baixem del Puigmarí per pujar al proper turó del Rossinyol, que també és un antic volcà. Entre els dos aparells podem veure com aflora la roca encaixant que aquí són uns leucogranits, de finals del Paleozoic (post-hercinians), que estan molt deteriorats per la meteorització química d’un ambient proper al mar, de manera que les roques es desfan en una sorra, dita sauló, per la qual s’ha de caminar amb molt de compte per evitar relliscades.

Baixem amb molt de compte pel sauló

Ara toca tornar a creuar l’autopista que ho farem per un túnel passat el qual ja ens enfilem cap al turó de Montalegre. Per la pista podem observar el contacte entre els granitoides post-hercinians, que aquí són unes granodiorites, i els basalts del volcà de Montalegre. El seu cim és molt pla, rodejat de bosc, i al punt més alt també hi ha un pal amb una senyera.

Pujant al turó de Montalegre

Aspecte de les granodiorites

Cim del turó

Des d’aquí ja baixem cap a tocar dels camps del gran mas de Can Manescal. Així arribem a la Font del Llop on hi havia hagut un gran safareig i on trobem una taula i uns seients fets de basalt sota l’ombra del bosc, ideals per a fer un bon descans. Un plafó ens assabenta que aquesta zona es troba dins una depressió formada per una gran explosió provocada pel contacte sobtat del magma amb un nivell freàtic (erupció freatomagmàtica).

Descansant a la Font del Llop

Tot seguit ja fem cap al darrer dels turons: el turó de Sant Jordi, al qual ens enfilem passat el gran mas de La Pineda i on trobem l’últim plafó informatiu de la ruta que ens assabenta de la terminologia que reben els fragments de lava (piroclasts) segons la seva mida: bombes, gredes o lapil·lis, cendres.

Acostant-nos al turó de Sant Jordi

Al capdamunt del turó trobem les restes del castell medieval de Torcafelló (s.XI-XII) damunt el qual es va edificar (s.XV) la capella de Sant Jordi que va servir de fortificació durant la Segona Guerra Carlina. És l'únic edifici que va ser restaurat pel Taller d’Història de Maçanet i que està tancat al públic.

Accedim al castell...

Per una escala de cargol accedim al terrat de la capella des d’on tenim una magnífica panoràmica, sobretot de la fossa de la Selva on, durant el Pliocè i en plena activitat volcànica, es va instal·lar un gran llac, els vestigis del qual encara podem veure a l’estany de Sils i rodalies. També podem veure, enmig de la fossa del Vallès, la xemeneia volcànica sobre la qual es troba la fortalesa d’Hostalric.

El terrat de la capella

Fortalesa d’Hostalric

Campana de la capella

Can Roura

Baixem del turó cap al coll que separa els turons de Sant Jordi i Renegat i, per una pista passem a frec del mas de Can Roura, passat el qual ja tanquem el cercle i finalitzem d’aquesta ruta pels volcans de la comarca de la Selva.