En un viatge a Noruega per a visitar els seus grans fiords i les ciutats més importants, vàrem tenir l’oportunitat d’observar i estudiar la seva interessant geografia i geologia.
El territori de Noruega ocupa el lateral NW de la península escandinava. Està travessat pel cercle polar àrtic en els 66⁰ 33’ de latitud nord.És l’estat més septentrional d’Europa, amb una superfície continental de 323.800 Km². També pertanyen al país un gran nombre d’illes (més de cinquanta mil) que representen una superfície de 61.000 Km², com l’arxipèlag de les Lofoten i del Vesteralen (aquestes més enllà del cercle polar àrtic).
Per la part est limita amb Suècia al llarg de 1.630 Km; la frontera centre i septentrional coincideix amb els anomenats Alps escandinaus. Al NE limita amb Finlàndia (740 Km) i Rússia (200 Km). Té la costa al sud i al sudoest amb el mar del Nord (que la separa de Dinamarca); a l’oest amb el mar de Noruega, i al NE amb el mar de Barents, que és una extremitat de l’oceà Glacial Àrtic, on hi ha el famós Cap Nord. En conjunt, Noruega estén el seu territori en direcció NE-SW al llarg de 1.750 Km, amb una amplada que va dels 6 fins als 430 Km.
El litoral norueg és molt accidentat, de naturalesa principalment pissarrosa, retallat per una gran quantitat de fiords i d’illes de diferent grandària. L’interior és molt muntanyós, amb l’alineació dels Alps escandinaus, abans esmentats, que formen el costat més occidental de l’escut bàltic o Fenoscàndia (format per Finlàndia, les penínsules escandinava i danesa i altres territoris col·lindants).
Les roques que formen aquest escut són antiquíssimes: granitòids, pòrfids, gneisos, esquists cristal·lins, pissarres i d’altres roques metamòrfiques originades al Precambrià, fa entre 800 i 2.500 milions d’anys. L’escut va romandre quasi sempre emergit en el decurs dels temps geològics, a excepció d’algunes zones perifèriques. A principis del Paleozòic, fa entre 400 i 600 Ma, es va veure afectat per l’orogènia caledoniana, la qual plegà els sediments situats a la part oest, sobretot la major part ocupada pel territori norueg. Després, aquesta serralada caledoniana fou aplanada per l’erosió i la part d’Escània i de Dinamarca es tornà a enfonsar al mar. L’orogènia alpina va provocar el rejoveniment de la serralada caledoniana durant el Cenozòic (els darrers 65 m.a.), amb la formació dels Alps escandinaus i amb la consegüent nova fase erosiva.
Els darrers dos milions d’anys, l’activitat de les geleres quaternàries, que arribaren a formar un casquet de gel que cobria Groenlàndia, Sibèria i Amèrica del Nord, va dibuixar la fesonomia de l’actual Fenoscàndia, en especial el sector occidental, on encara nombroses geleres baixen directament fins al mar. La desaparició de moltes geleres deixaren lliures les seves pregones valls que, envaïdes pel mar, donen lloc als fiords (entrants allargats de la mar a la terra), alguns dels quals tenen 200 Km de llargada i 1.300 m de profunditat. A les zones més elevades (l’alçada màxima l’assoleix el Jotunheim, de quasi 2.500 m), les muntanyes actuals de Noruega presenten un perfil molt arrodonit, amb formació d’altiplans ondulats, travessats per amples i pregones valls glaciars. Els vessants externs són de contorn més retallat i formes més abruptes com a conseqüència de l’erosió fluvial que ha substituït a la glacial. De l’antic casquet només queden restes per damunt dels 1.500 m d’altitud i en destaca el Jostedal (Jostedalbreen) que, amb els seus 800 Km² de superficie, és el més gran d’Europa. Més de 17.000 Km² de la superfície continental de Noruega estan ocupats pels llacs interiors, quasi tots procedents de les antigues formacions glacials. Noruega compta amb 28 parcs nacionals, així com nombroses reserves naturals i espais protegits.
La millor excursió que es pot fer és la navegació pels fiords de Storfjorden i Sunnylvsfjord fins a la petita població de Hellsylt. Des d’aquí, i per la Trollstigveien (carretera dels Trolls) fins al refugi Djupvashytta, als Alps escandinaus, passant pel llac Hornindalvatn que, amb 514 metres de fondària, és el més profund d’Europa. Des del refugi i per una carretera estreta, sense asfaltar i a més de peatge, es puja al pic de Dalsnibba, de 1.500 m d’alçada que forma part dels Trolltindene o pics dels Trolls. Els Trolls són una mena de follets dels països nòrdics que viuen a les muntanyes i que si no els tractes bé poden espatllar-te el viatge. Des d’aquest pic vàrem poder comprobar que els Alps escandinaus estan formats per roques metamòrfiques de diferents graus i aprofitàrem per a recollir algunes mostres d’esquists i gneisos amb plegaments increïbles i que, no cal dir, van incrementar senseblement el pes de l’equipatge de tornada.
En arribar al poblet de Nigard, a la vall de Jostedal, vàrem poder visitar el seu centre d’informació i el magnífic mirador des del que es contempla la gelera de Briksdalsbreen. També vam tenir l’oportunitat d’adquirir unes mostres d’eclogita, roca metamòrfica de gran duresa composta per piroxè verd (Omfacita) i granat vermell, així com també Tulita (varietat rosa de Zoisita), roca formada a partir de canvis en l’eclogita.
L’eclogita està considerada una de les roques més excepcionals de Noruega i molt apreciada pels col·leccionistes per la seva raresa i considerable densitat i que s’originen a partir de roques de tipus basàltic o gabroic. Segons l’investigador Eskola, les eclogites del Jostedalsbreen Nasjonalpark serien fragments de masses d’emplaçament profund mogudes cap a munt per intrusions ígnies. Al llarg del Cambrià i de l’Ordovicià havia existit un oceà, anomenat Japet, on es dipositaren materials que en plegar-se de durant l’orogènia caledoniana (a finals del Silurià, fa uns 425m.a.) van formar grans mantells, vergents cap a l’est , que s’emplaçaren vers l’escut de Fenoscàndia i que són els que contenen les eclogites. D’aquest tipus de roques no en tenim a Catalunya.
L’eclogita està considerada una de les roques més excepcionals de Noruega i molt apreciada pels col·leccionistes per la seva raresa i considerable densitat i que s’originen a partir de roques de tipus basàltic o gabroic. Segons l’investigador Eskola, les eclogites del Jostedalsbreen Nasjonalpark serien fragments de masses d’emplaçament profund mogudes cap a munt per intrusions ígnies. Al llarg del Cambrià i de l’Ordovicià havia existit un oceà, anomenat Japet, on es dipositaren materials que en plegar-se de durant l’orogènia caledoniana (a finals del Silurià, fa uns 425m.a.) van formar grans mantells, vergents cap a l’est , que s’emplaçaren vers l’escut de Fenoscàndia i que són els que contenen les eclogites. D’aquest tipus de roques no en tenim a Catalunya.
Extret del Butlletí intern núm 57
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada