A la serra de Collbàs (Anoia), al sud d’Igualada i sobre l’ermita de la Mare de Déu de Collbàs, hi ha un indret que té un nom curiós: el Coll de la Llentia. I és que el terra està ple d’unes pedretes de formes arrodonides i planes, com llenties o petites monedes.
Aquestes
formes també les podem trobar seccionades als carreus amb els quals es va
construir la catedral de Girona, per això aquí a casa nostra l’anomenem “Pedra
de Girona”, i la podem veure en molts d’altres monuments i també com a pedra
ornamental en moltes façanes i paviments. Però... què són aquestes formes?
Després
d’haver vist diferents aspectes dels mamífers i de les aus en
capítols anteriors, ara toca el torn a uns éssers insignificants però,
segurament, dels més importants del Cenozoic: els foraminífers. Alguns d’ells ja els hem vist en diferents
itineraris i sortides al camp, per això els noms d’alveolines o nummulits ja
no sonen a “xinès”... però anem a veure’ls de prop.
Encara que
sembli mentida, els foraminífers són protozous, això vol dir que són organismes
unicel·lulars (com les amebes) i, tot i així, molts d’ells els podem observar a
ull nu: són els anomenats macroforaminífers.
Però per a la seva observació detallada cal utilitzar un microscopi, i per a la
seva correcta classificació cal ser un autèntic expert, com ho va ser el nostre
recentment desaparegut Dr. Hans P. Luterbacher.
De
foraminífers n’hi ha des del Paleozoic fins a l’actualitat, però van tenir una
època daurada entre mitjans del Mesozoic i, sobretot, durant la primera meitat
del Cenozoic. Són organismes filtradors que s’alimenten gràcies als corrents
convectius que els proporciona el moviment d’uns pseudopodis, això és, unes
fines expansions d’una substància gelificada. En alguns foraminífers els
pseudopodis els serveixen per a fer petits desplaçaments. Encara que hi ha
espècies de foraminífers planctònics (que es mouen a mercè dels corrents
marins), la majoria són bentònics i viuen fixats a un substrat. Els
foraminífers són dels pocs grups zoològics que es troben en tota classe
d’ambients aquàtics, des de maresmes a l’alta mar.
La closca
calcària, segregada pel mateix organisme, és l’únic element dels foraminífers
que es conserva en estat fòssil. Aquesta pot estar formada per un sol
compartiment o dividit en diverses cambres i cambretes, separades per septes,
que es comuniquen entre sí i que acullen el protoplasma. La forma de la closca
és molt variada: rectilínia, planiespiral, helicoïdal, en diversos plans (també dit
“enrotllament miliòlid”) i, gràcies a aquesta variabilitat els foraminífers són
molt importants a l’hora de datar una roca.
Els
foraminífers més populars són, sens dubte, els nummulits ja que, en els llocs adequats, es troben amb molta facilitat i en gran quantitat. El seu nom prové
del llatí “moneda petita” i van aparèixer a finals del Cretaci però van ser
especialment abundants al Terciari inferior (des del Paleocè a l’Oligocè
inferior), i a l’actualitat encara se’n troben. Són els integrants de la “Pedra
de Girona”, i se’ls pot trobar fins i tot formant part de les piràmides
d’Egipte!
Les
alveolines també són força famoses. Van aparèixer al Cretaci superior, moment
en que se les coneix com prealveolines,
però durant el Cenozoic van experimentar una autèntica explosió. A casa nostra
són particularment abundants durant l’Eocè i se les troba formant grans
acumulacions, dites “calcària d’alveolines”, al llarg de tot el Pirineu... fins
i tot al cim del Mont Perdut a 3355m d’alçada!
Altres macroforaminífers
coneguts són els fusulínids, típics
del Paleozoic. Els orbitolínids són
uns foraminífers que tenen forma de barret xinès i van ser molt abundants a
casa nostra durant el Cretaci inferior. Les lacazines
tenen forma de botó (o de meló) i se les troba des del Cretaci superior. Els orbitolits són una altra mena de
macroforaminífers que van ser molt abundants durant l’Eocè, però com que es van
extingir a finals d’aquest període per això se’ls considera bons fòssils-guia.
Els miliòlids existeixen des del
Carbonífer però l’Eocè fou la seva època daurada. Operculina, Globigerina, Asterodiscus, Discocyclina, Siderolites...
són també altres foraminífers que van poblar el nostre mar cenozoic.
I fins aquí
aquesta breu aproximació al complicadíssim món dels foraminífers, molts dels
quals anirem veient en propers itineraris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada