Ventus i Isabel Benet: ITINERARI GEOLÒGIC I VERDAGUERIÀ PER LA SERRA DEL MONT

Després de descriure extensament les excursions de Verdaguer al Pirineu, tot cercant informació per al poema Canigó, ara toca parlar de l’indret on s’hi va estar cinc setmanes de l’estiu de 1884, durant les quals va enllestir la seva obra: el santuari de la Mare de Déu del Mont, situat entre la Garrotxa i l’Alt Empordà, mirador privilegiat en totes direccions, del mar al Pirineu i, sobretot, del Canigó.

Escultura de Verdaguer col·locada al cim de la Serra del Mont l’any 2008

Malgrat que actualment hi arriba una carretera asfaltada fins al cim, val la pena de pujar-hi a peu des de Beuda tot seguint el camí tradicional, el qual també passa pel monestir de Sant Llorenç del Mont (o de Sous), en una ruta d’uns 800 m de desnivell que seguirem acompanyats per alguns plafons amb textos que Verdaguer va escriure en la seva estada al santuari. Al mateix temps també podem donar un cop d’ull a l’extraordinària geologia que ens ofereix la zona, on tots els materials que observarem pertanyen a l’Eocè inferior (Cenozoic o Era Terciària), amb una edat estimada entre 50 i 40 milions d’anys.

Mapa de situació geogràfica

Mapa geològic esquemàtic

Un cop arribats a Beuda, petit nucli a uns 6 Km de Besalú, i abans de sortir del poble per la carretera de Segueró, podem donar un cop d’ull a la seva magnífica església romànica de Sant Feliu (s. XI), de tres naus amb els seus corresponents àbsis, així com també al Castell Nou de Beuda, d’origen gòtic (s. XV).

Església de Beuda

Castell Nou de Beuda

Seguim per la carretera de Segueró uns 800 m fins que deixem el cotxe a l’entrada de la pista d’accés a Can Oliveres, on hi ha un plafó que ens informa sobre els indrets verdaguerians que podem trobar per les rodalies i dels quals en visitarem uns quants. Comencem a caminar per la pista, per seguir poc després a l’esquerra per un corriol que entra al bosc, on trobem tot seguit un encreuament de camins. Ens enfilem a la dreta pel camí al Mont per Rocapastora, tot deixant el que continua recte en direcció al Castellot, per on retornarem.

Plafó informatiu sobre els indrets 

verdaguerians de les rodalies del Mont

Els primers materials que trepitgem pel camí, són les margues i gresos de la Fm. Armàncies (Cuisià) que afloren en espectaculars trinxeres. Aquestes margues estan molt deformades per la presència d’una falla encavalcant que les posa en contacte amb el gresos i conglomerats de la Fm. Vallfogona (Lutecià inferior), materials la major part tapats pels esbadregalls quaternaris que cobreixen la vall de Beuda. Per causa de la intensa deformació, aquestes margues tenen tendència a esfullar-se en forma de llapis.

Aspecte de les margues de la Fm. Armàncies (Cuisià, Eocè)

Seguidament ja trobem les calcàries de la Fm. Penya (Lutecià inferior) les quals poden observar-se molt bé a l’indret de les Envistes, un mirador des del qual s’observen, a l’altra banda del barranc, els estrats de les calcàries en posició vertical amb les restes medievals del Castellot (o castell dels Moros) al capdamunt. Aquí es veu com els estrats calcaris dibuixen un anticlinal asimètric, amb el flanc sud fins i tot invertit. Aquestes calcàries no mostren signes de deformació com hem vist en les margues, i això és degut a que són materials més rígids (o també anomenats competents). També es pot veure com les calcàries contenen uns foraminífers anomenats nummulits.

El Castellot des de les Envistes

Les calcàries de la Fm Penya dibuixen aquí un anticlinal asimètric

Santuari del Mont i Rocapastora des de les Envistes

Nummulits a les calcàries de la Fm. Penya

Seguim pujant per un camí ben definit entre un ombrívol bosc d’alzines, tot observant com la inclinació (cabussament) de les capes es va moderant, fins que sortim a la carretera que puja al santuari just sota l’impressionant cingle de Rocapastora on trobem que les capes ja estan en posició quasi horitzontal.

La inclinació (cabussament) dels estrats es va moderant... 

... fins a quedar subhoritzontals a l’alçada de Rocapastora

Als 200 m trobem unes escales que donen accés a la font de Rocapastora i al camí de Falgars. L’aigua surt d’una petita cavitat al peu del cingle folrada de la falguera dita capil·lera (Adiantum capillus-veneris). Aquí també trobem un plafó que mostra un fragment d’un text de Verdaguer que parla sobre una esllavissada ocorreguda en aquest indret l’any 1828 (i no 1882 com transcriu erròniament el plafó), encara que hom pensa que la informació que va rebre Verdaguer, i les seves posteriors descripcions del fenomen, tot plegat sembla una mica exagerat.

Font de Rocapastora

Capil·lera

Plafó que descriu una esllavissada en aquesta zona

amb la data erròniament transcrita

L’explicació completa diu així: Una nit fosca de l’any 1828, los habitants de l’Empordà i de sa Garrotxa, i los de la vall del Fluvià fins a Olot, se desvetllaren sobtadament a un terratrèmol mai sentit en aqueixes terres des de que són apagats los volcans olotins. La remor fou sobtada, seca i aterradora. Tota la gent de la comarca es desvetllà esglaiada. A la llum del dia vegeren la gran esllavissada que, des del cingle de Roca Pastora, baixava fins al fons del córrec pregon que porta a Beuda les aigües dels voltants de Sous, cobrint tres quarts d’hora de vessant. Un tros de cinglera, cansat d’estar dret al caire de la muntanya, fent sentinella segles i segles, se deixà caure rost avall i se llançà per l’aiguavés, aixafant les oliveres, los roures i les rouredes, fins los mateixos penyals que ensopegà, si no volaren llestos, davant lo terbolí de rocs al precipici. L’esglaiadora esllavissada ho arrassà tot: los recs, los xaragalls i córrecs pregons; escorxant los marges, arrombollà la terra muntanya avall, convertint los prats en un areny i les feixes en un pedregam; omplí d’enormes i mal tallats daus los pocs camins que trobà, obligant al viatger, o als devots que pugen al santuari, a fer una llarga giragonsa.

Després de sadollar-nos amb les fresques aigües de la font, tornem a la carretera i la seguim uns altres 500 m fins a l’entrada de les importants restes de l’antic monestir benedictí de Sant Llorenç del Mont (o de Sous), del segle XI, on en els darrers anys s’hi han estat fent campanyes de restauració i consolidació de les ruïnes, amb la inclusió de nombrosos plafons informatius.

Façana sud del monestir de Sant Llorenç del Mont 

L’interior de les ruïnes consolidades

Un dels plafons informatius

A la part superior del conjunt es troba l’església romànica de planta basilical amb tres naus rematades per absis. Tanmateix la crisi sísmica, que va assolar aquestes terres al segle XV, va malmetre una bona part d’aquest conjunt fins al punt en que només es va poder rehabilitar la nau lateral sud reforçada amb un contrafort. També hi ha un petit claustre on s’hi poden veure quatre columnes sobre les quals es rocolzen tres arcs. Als seus carreus es poden observar boniques seccions dels foraminífers anomenats assilines.

L’interior de la basílica

El que resta dels absis

El que resta del claustre

Seccions d'assilines

A partir del s. XVIII, el monestir resta abandonat i al s.XIX l’església, convertida en la parròquia rural de Sous, es trasllada a l’antiga sala capitular, al costat sud del claustre. Avui dia aquesta església està rehabilitada com a capella i sala d’exposicions.

L’església parroquial de Sant Llorenç de Sous

Fora del recinte també es pot veure una bassa i la font dels Monjos. A la mateixa font, i també en un plafó, trobem una llegenda que Verdaguer va recollir: Davant lo que fou monestir raja abundosament la font dels Monjos. Un vell del país me digué que en temps antic no hi era, mes passant per allí uns perseguidors de moros, sentiren una gran set, i exclamaren “Si Déu nos fes mercè d’un poc d’aigua!” I en lo mateix instant vegeren aqueixa font de la terra.

Font dels Monjos

Després de visitar aquest conjunt monàstic, seguim muntanya amunt per un sender marcat en vermell que surt del darrera de la basílica. Després de creuar la carretera, continua a l’altra banda enfilant-se per un corriol. Així arribem al collet de les Sorreres on, entre les calcàries, apareixen unes margues que s’esfullen com si fossin pissarres. També trobem una planta, anomenada indiana (Aster sedifolius), que floreix a inicis de la tardor. Sortim de nou a la carretera, que seguim només 50 m per continuar a la dreta per un corriol que s’enfila cap al cim pel vessant nord de la muntanya.

Margues al collet de les Sorreres

Aspecte “pissarrós” de les margues

Flor de l'Indiana

En el cim de la serra del Mont, coronat per unes grans antenes de comunicacions, es troba el santuari de la Mare de Déu del Mont, construit a inicis del s. XIV, d’estil romànic tardà, amb un campanar de planta quadrada. Annexa a l’església està l’hostatgeria, bastida sobre les restes d’un antic castell. Actualment és un hostal-restaurant on es conserva l’habitació que va acollir Verdaguer.

Vitrina amb objectes relacionats amb Verdaguer

Verdaguer parlava amb entusiasme de la seva estada al santuari en una carta dirigida al seu protector , el marquès de Comillas: No sé al món un mirador més bonic. Sols trenquen sa dolça soledat los aucells amb sos càntics, los pagesos i devots amb ses oracions, lo vent amb ses remors i, de tant en tant, algun llamp que parteix aqueixes roques, sense fer mal a ningú. I és que des d’aquest punt elevat hom pot guaitar un extens panorama: el golf de Roses, les Alberes, l’Alta Garrotxa, el Canigó, el Pedraforca, la serra d’Ensija, el Puigsacalm i el Montseny, entre d’altres.

Iniciem el retorn baixant fins al monestir de Sous pel mateix camí de pujada. Aquí podem prendre el sender que baixa a Beuda pel Castellot i que surt del costat d’una caseta d’obra on hi ha un dipòsit que recull l’aigua de la font dels Monjos i on trobem un senyal vermell. El corriol s’endinsa al bosc i baixa fort pel Pujant del Grau. A les marques vermelles s’hi afegeixen també marques grogues. Així marxem per damunt d’una carena entre els barrancs del Clot de l’Estrada (a ponent) i el Clot de l’Infern (a llevant) on trobem una altra planta que floreix a partir de la tardor: el bruc d’hivern (Erica multiflora).

Flor del Bruc d'Hivern

Castell de Beuda o Castellot

Arribem al peu det turó rocós on s’aixequen les restes del Castell de Beuda (o Castellot, o castell dels Moros, o castell de les Bruixes) del s.XI, i que consta d’una torre circular dins un petit clos emmurallat de 10,5 x 9,5 m, ja que el cim no dóna per a gaire més. Al s. XV els antics propietaris es van traslladar al Castell Nou, a ponent del poble de Beuda. Des d’aquest punt tornem a tenir bones vistes de l’anticlinal asimètric, que en realitat amaga una estructura tectònica molt més complexa del que hom imagina.

Vistes de l’anticlinal des del Castellot

Esquema de la complicada estructura tectònica de la serra del Mont

Vistes de la pedrera de la Fm. Guixos de Beuda

des del camí de baixada

Retornem al coll i continuem la baixada amb alguns trams força inclinats fins arribar al curs del torrent de Can Oliveres. Seguidament anem paral·lels al torrent fins a creuar-lo per continuar a l’altre costat en direcció sud fins que no triguem en arribar a l’encreuament de l’inici del camí del Mont i tot seguit a la pista de Can Oliveres i a la carretera de Beuda, on hem deixat el cotxe. Aquí posem el punt i final a aquest itinerari on s’han combinat la geologia amb els textos de Jacint Verdaguer.