El “planeta nan” Plutó, descobert per Clyde Tombaugh l’any 1930 del segle passat, és un astre opac que gira al voltant del Sol i per tant, al seu dia, va ser considerat un planeta de ple dret, el novè del Sistema Solar, fins l’any 2006, moment en que es va revisar la noció de “planeta” i Plutó, igual que Eris i Ceres, no encaixava per les seves reduïdes dimensions i per estar situat en una òrbita molt allunyada de l’eclíptica (uns 17° d’inclinació respecte d’ella). Per tot això, Plutó, Ceres i Eris no podien ser considerats veritable planetes, així que s’acordà que aquests astres, que sabem que formen part de l’anomenat Cinturó de Kuiper, se’ls havia d’anomenar “planetes nans”.
I, certament,
Plutó és petit. Té un diàmetre de 2,370 Km, que vol dir dos terços del del la
Lluna, que en té 3.474 Km, i fins fa poc no se’n sabia gairebé res de la seva
composició. És tan llunyà (a una distància que va de 30 a 40 UA; sent 1
UA=distància Terra-Sol) que només el poden veure els telescopis molt potents,
ja que la seva magnitud oscil·la entre 13,65 i 16,3, però aviat se li descobrí
un satèl·lit, Caront, de 1.207 Km de diàmetre i prou gran perquè ara es
consideri que tots dos formen un sistema binari. Més tard es van descobrir
quatre satèl·lits més: Nix i Hidra (el 2006), Cèrber (el 2011) i Estix (el
2012) tots ells molt petits.
Com conèixer
millor com és Plutó? La sonda New
Horizons, llançada a l’espai el gener del 2006, arribava a l’entorn de l’astre
el juliol del 2015 i de les seves observacions s’ha deduït que la seva
atmosfera és pricipalment de nitrogen, però també hi ha metà i altres gasos. La
temperatura superficial és d’uns -223°C i té certa activitat geològica deguda
al seu interior més calent. Això fa que el gas nitrogen es precipiti en forma
de neu (passa a ser sòlid a -210°C) deixant enblanquinada la seva superfície en
els llocs on l’escorça és més prima, cosa que passa a la regió anomenada Sputnik Planum. L’escalfor interna arriba
a modificar l’aspecte de la neu nitrogènica i fa que es vegin com unes grans
escames d’uns 30 Km d’amplada, separades per congostos, i encaixades les unes
al costat de les altres.
El que passa és
que el nitrogen s’escalfa una mica, es fa menys dens i provoca enormes
bombolles congelades i, com que no són del tot estables, van canviant de forma.
Per això es diu que Plutó «muda de pell» tot sovint... curiós, oi? Si voleu
saber més detalls sobre aquest tema, els trobareu a la revista Nature.
NOTA: Article
publicat a la revista Catalunya Cristiana
el 21 de març del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada