Quarta xerrada del primer cicle de conferències, sobre el
tema El sistema solar després dels descobriments del Hubble (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el
dia 7 de novembre del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de
Barcelona.
Què significa
planeta? Significa “que va errant”. Si ens traslladéssim al segle II abans de
Crist i preguntéssim quants eren els planetes, la resposta seria: Sol, Lluna,
Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn. Tal és l’ordre dels dies de la setmana,
que encara es diu del tot en anglès, així Sunday és el “dia del Sol”, etc., i fins
a Saturday, “dia de Saturn”.
El 1543 Copèrnic idea
el seu Sistema Solar. Tots els planetes, juntament amb la Terra, es mourien al
voltant del Sol. Copèrnic tenia por que el tractessin d’heretge; per evitar-ho,
va dedicar la seva obra al Sant Pare, però hi va haver moltes reaccions en
contra. La Lluna i el Sol van perdre la categoria de planetes i se suma la Terra
com a planeta: ara en tenim sis. El 1782 es descobreix un nou planeta a través
del telescopi i se li va posar el nom d’Urà.
El primer de
gener de 1801, Giuseppe Piazzi, des de Sicília, veu un altre “planeta” i li va
posar el nom de Ceres (actualment se sap que és un asteroide del cinturó entre
Mart i Júpiter). Després foren Pal·las,
Juno, Vesta, tots de petita mida i del mateix cinturó. Poc després, 1846, es
troba un altre planeta més enllà d’Urà, i que se l’anomenà Neptú.
En aquell moment
es va convenir que un astre per ser planeta ha de ser d’una certa mida i
moure’s al voltant del Sol. Així, Ceres, Pàl·las, Juno i Vesta, deixaren de ser
planetes per ser petits i pasaren a ser asteroides. Els planetes, doncs,
passaren a vuit.
El 1930 es va
trobar un planeta relativament petit molt llunyà i se l’anomenà Plutó. Llavors
es considera que hi havia nou planetes. Posteriorment, s’ha vist que Plutó és
petit, ja que es troba amb un conjunt de milers d’altres astres també petits,
difícils de veure, i que formen l’anomenat Cinturó de Kuiper. A tots aquests
astres se’ls anomena ara “planetes nans”. Avui dia, doncs, es considera que hi
ha 8 planetes i infinitat de planetes nans.
Els satèl·lits
són aquells astres que giren al voltant d’un planeta. La Terra té com a satèl·lit
la Lluna. Mart en té dos. Júpiter, al principi en Galileu al tenir telescopi en
descobrí quatre; posteriorment, se n’han trobat molts més: l’any 1992 se’n
contaven 16 i, actualment en són 79, alguns d’ells molt petits. Saturn, el 1992
se n’hi contaven 16 i actualment 62. Urà, el 1992, 15 i, actualment arriben a
27. Tità és el satèl·lit més gran i presenta molts interrogants. Neptú en té
13. Plutó fa anys se sabia que en tenia un. Actualment se n’hi han descoberts
cinc.
Hi ha planetes
que tenen anells. El primer que ho va observar va ser Galileu, el qual no va
identificar-los com a tals, ja que uns dies observava que eren com uns planetes
i altres dies desapareixien de l’observació (degut a quedar l’anell en el
mateix pla de visió). Fou Huygens el 1655 el primer en afirmar que eren anells.
Entre els anells s’hi descobrí una separació i que rebé el nom de “divisió de
Cassini”; en realitat són molts els anells.
Al principi del
segle XX, Josep Comas i Solá afirmà que Júpiter tindria anells, però serien molt
clars i per això no es veuen. El Voyager el 1978 ho va poder demostrar: sí que
té anell.
El 1986 es va
poder descobrir que Urà en té cinc. Neptú també en té. Rea, satèl·lit de Saturn
també sembla que en tindria. Cariclo, asteroide dels Centaures té clarament
anells, retratats el 2013 pel Hubble. El planeta nan Haumea, el 2018 també es
va veure que en tenia. Qualsevol astre pot tenir anells i semblaria un fet bastant
corrent.
Comas i Sola va
dedicar-se a trobar asteroides entre Mart
i Júpiter. La seva tècnica era d’enfocar el telescopi en la regió del
cel que podia haver-n’hi, es feia una fotografia en exposició. Les estrelles
apareixen com a pics, però l’asteroide es mostra com una ratlleta. Però si es
mou la màquina a la velocitat dels asteroides, l’estrella apareixerà com una
ratlleta i l’asteroide com un punt. Així va descobrir 10 asteroides (entre
ells, un porta el nom de Barcelona). Actualment, se sap que hi ha més d’un
milió d’aquests objectes (tenen una nomenclatura especial).
Representació artística del cinturó d'asteroides
El Hubble ha clarificat
l’origen del Sistema Solar. La teoria general es pot precisar. El primer que
cal dir és que el Sistema Solar va néixer fa 4.600 milions d’anys, mentre que
l’Univers en té uns 13.400. Si el Sistema Solar tingués l’edat de l’Univers,
nosaltres no existiríem, ja que aleshores no havien l’He, C, N, O, i els
altres elements, ja que són el resultat de reaccions nuclears que tenen lloc a
les estrelles, noves i supernoves (els que hi ha més enllà del ferro).
El nostre planeta
està fet de manera tan exacta que pot resultar xocant la seva existència. Cal
conservar-lo. Pot ocórrer que algun asteroide pugui caure al damunt de la Terra
(com el que va extingir els dinosaures). El 1913 en va caure un a 1.500 km de
Moscou i era de la mida d’un autocar; afortunadament, només ocasionà 1.500
ferits, cap de gravetat, sobre tot deguts a la trencadissa dels vidres de les
cases. Aquests tipus de caigudes poden passar cada 10 anys de la Terra a la
Lluna.
NOTA: Si voleu veure el reportatge que es va veure a la conferència, cliqueu aquí.
Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada