Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 22 de novembre de 2019

Mn. Francesc Nicolau: Ha augmentat el coneixement dels components del sistema solar


Cinquena xerrada del primer cicle de conferències, sobre el tema El sistema solar després dels descobriments del Hubble (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 14 de novembre del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

Per “components” del sistema solar s’entén tots els astres que, encara que girin al voltant del Sol, no són planetes pròpiament dits perquè no són el suficientment grans, així que avui parlarem dels anomenats asteroides i dels objectes que formen el cinturó de Kuiper i el núvol d’Oort.


Els asteroides són un conjunt de cossos rocosos que formen com un cinturó entre Mart i Júpiter i el descobriment del qual té la seva història ja que la llei de Titius-Bode diu que si sumem 4 a la sèrie 0, 3, 6, 12, 24, 48, 96..., o sigui 4, 7, 10, 16, 28, 52, 100..., s’obtenen les distàncies proporcionals dels planetes al Sol amb una gran aproximació. Tanmateix al lloc 28 no hi havia, aparentment, cap planeta. Aleshores tothom es va posar a buscar el “planeta perdut”.


Al 1801, el clergue i astrònom Giuseppe Piazzi, estant a Sicilia va descobrir un astre al lloc 28 previst i li va posar el nom de Ceres, deessa protectora de l’illa, però de seguida es va veure que era molt petit i que no podia ser el famós” planeta perdut”, per la qual cosa la recerca va continuar. Així els anys següents es van anar descobrint nous cossos: Pal·las (1802), Juno (1804) i Vesta (1807), però també ells eren massa petits. Representaven, doncs, les restes d’un planeta destruït?



A inicis del segle XX ja se n’havien descobert més de 300. Fins i tot el nostre Josep Comas i Solà, amb un nou mètode de detecció basat en l’exposició fotogràfica, en va descobrir 10, un dels quals porta el nom de Barcelona. Però ja es veia que tot plegat no podia ser el resultat d’una explosió, sinó que havia de ser un planeta que no es va arribar a formar per causa de la influència gravitatòria de Júpiter. Poc després reben el nom d’asteroides, i avui dia se’n coneixen centenars de milers, però si els sumem tots no arriben a tenir la massa de la Terra. No tots, però, orbiten al cinturó sinó que alguns tenen òrbites ben excèntriques (com Eros, Hermes, Ícar i Hidalgo), i també està el grup dels anomenats asteroides “troians” que tenen la mateixa òrbita que Júpiter.


Al 1950 Gerard P. Kuiper digué que els asteroides tenien el seu origen a la nebulosa primitiva que va formar el sistema solar i que més enllà de Neptú hi havia d’haver un cinturó semblant. La seva existència es va confirmar l’any 1992 i per això se l’anomena cinturó de Kuiper, que és de 20 a 200 vegades més gran que el cinturó d’asteroides, i es troba entre 30 i 50 Unitats Astronòmiques lluny del Sol (UA). Uns els seus components més detacats són Plutó, Haumea, Makemake... Actualment a aquests components se’ls anomena planetes nans.



També s’ha comprovat que aquest cinturó és l’origen dels cometes de curt periode, perquè els de llarg periode s’ha vist que provenen de més enllà: del núvol d’Oort, una regió que té forma esfèrica i que representa els confins del sistema solar, i fou Jan H. Oort qui al 1950 en postulà l’existència. Aquest conjunt de cossos es troben situats entre 50 UA i un milió d’anys llum.


Els cometes se’ls coneix des de l’antigor i el seu nom vol dir “cabellut” (que té cabellera). Aristòtil assegurava que eren astres sublunars originats per emanacions de la Terra, però al 1637 Tycho Brahe ja va dir que venien de lluny, i gràcies al telescopi Hubble i a la missió Rosetta, que hi va deixar el mòdul Philae, que s’ha pogut veure que un cometa no és més que una bola de gel brut, i que només mostra la seva cua quan s’aproxima al Sol que el disgrega per sublimació, tot deixant un rastre de fragments els quals es converteixen en estels fugaços quan entren a la nostra atmosfera: les famoses Llàgrimes de Sant Llorenç són degudes al pas del cometa Swift-Tuttle.


Quan sobre la Terra impacten partícules més grosses parlem de meteorits, com el que l’any 2013 caigué a Txeliàbinsk, a la Unió Soviètica, o el cèlebre cometa que va explotar sobre Tunguska, a la tundra siberiana l’any 1908 i que tingué la potència de 1000 bombes atòmiques com la d’Hiroshima.

NOTA: si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

Si voleu veure el resum de la quarta conferència, cliqueu aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari