Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 28 de juny de 2019

Mn. Francesc Nicolau: La primera fotografia d'un forat negre


Va ser la notícia científica més rellevant d’aquesta passada primavera perquè els mitjans de comunicació li van donar molt de relleu: l’observació astronòmica d’una cosa que ja era tinguda per certa i que, a més, per primer cop se n’obtenia una fotografia d’aquest tipus d’astres.  Va ser la confirmació de l’existència dels dits “forats negres”.


La seva història és ben interessant i comença el 1783 quan l’anglès John Michell es plantejà la qüestió de la possibilitat de l’existència d’una estrella que fos tan enorme (o massiva) que, per tenir una velocitat de fuga superior als 300.000 Km/s, no pogués emetre llum. Recordeu que per “velocitat de fuga” s’entén la velocitat que li cal a un objecte per poder escapar de la seva gravetat; la “velocitat de fuga” de la Terra és de 11,2 Km/s i la del Sol 618 Km/s.


Però fins al 1916 no es tornà a parlar d’aquesta qüestió, quan Karl Schwarzschild planteja la mida del radi que hauria de tenir un astre d’aquesta mena, i li surt de 20 Km per una massa 7 vegades superior a la del Sol, cosa que no es veu possible. El 1939, amb consideracions relativistes, Robert Oppenheimer i Hartland Snyder publiquen que una estrella de més de 3,5 masses solars ha d’acabar col·lapsant-se gravitacionalment i arribar a tenir una densitat altíssima, o sigui, esdevenir el que ara en diem un forat negre (en angès black hole, nom donat per John Wheeler el 1968). Ara bé: és possible un col·lapse tan fort d’una estrella? Consideracions relativistes duien que sí, però no els podem observar perquè no emeten llum.

Ara bé, l’estudi de la constitució de les galàxies (sobretot després de la descoberta dels quàsars, que són nuclis molt actius de galàxies molt llunyanes) ha arribat a la conclusió que totes les galàxies han de tenir en el seu nucli un gran forat negre. Els càlculs ho demostren, cosa que ens ofereix una altra realitat important des del punt de vista astronòmic: concretament, la nostra galàxia l’ha de tenir també, i és de 4,3 milions de vegades la massa del Sol.

La galàxia M87

La galàxia M87 té un forat negre molt més gran, de 6.500 milions de masses solars, que no es podia “veure” però sí es podia observar el que passa al seu entorn i això és el que ha fet el consorci Event Horizon Telescope (EHT), que ha fet servir vuit telescopis de 4 continents (a Espanya el de Sierra Nevada), i ha aconseguit la imatge que va publicar la premsa dels voltants del forat negre nuclear de la M87, que es troba a 55 milions d’anys llum de nosatres.

No és, pròpiament, la foto del forat negre (invisible, es clar) però sí del que passa al seu entorn: gas còsmic i estrelles que giren a velocitats altíssimes per la gran gravetat que els afecta, i que acaben essent engolides per aquella enorme massa. Tal i com ja estava previst pels càlculs que se n’havien fet. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada