Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 28 de febrer de 2018

Mn. Francesc Nicolau: UN FORAT NEGRE DESCONCERTANT


Quan la ciència es limita a constatar la realitat ens en podem refiar del tot. Davant d’un fet no podem objectar res. Però quan es posa a construir una teoria, per molt competents que siguin els científics que la discorrin, pot passar que no s’ajusti del tot a la realitat. Per això moltes vegades s’han hagut de modificar certs enunciats que es tenien per vàlids.

Eduardo Bañados, el científic xilè encarregat 
 d’estudiar un llunyà forat negre supermassiu

Un exemple: fa alguns anys es deia que era un fet molt exepcional que una estrella pogués tenir planetes i que el nostre sistema solar era un cas molt especial. Però més tard es començà a dir que això no era tan rar i que potser el 30% de les estrelles tenien planetes. Poc després ja es deia que potser dos terços, i ara ja hi ha qui diu que és tan normal que potser totes les estrelles en tenen algun. I s’ha vist que més d’una en té molts, com el sistema Trappist-1 , que se n’hi han descobert set planetes.

Doncs bé, ara resulta que una de les teories considerades de les més ben construïdes, com és la que explica el desenvolupament del cosmos a partir del Big Bang, també es troba que s’haurà de modificar almenys en un detall. Per què? Doncs perquè s’ha descobert un enorme forat negre (o sigui una estrella col·lapsada) situat a una enorme distància. Es tracta d’un quàsar que té un desviament cap al roig de 7,54 i això vol dir una llunyania de prop de 13.000 milions d’anys llum, o sigui que ja existia quan l’univers només tenia 690 milions d’anys, el 5% de l’edat actual.

La seva massa ha de ser d’uns 800 milions de vegades la del sol. I aquí ve la dificultat que dèiem. El desenvolupament de la matèria còsmica, segons la teoria, no permetia pas que al cap de tan poc temps (poc a escala còsmica, naturalment) ja s’hagués pogut formar una concentració tan enorme de matèria. Què falla aquí? Sembla que la teoria.

El director de la Carnegie Institution, l’astrònom xilè Eduardo Bañados qui, amb l’ajut del telescopi Magallanes, ha liderat aquest estudi, ha dit a la revista Nature: «És un desafiament enorme a les teories de com es fa el creixement supermassiu d’un forat negre» Així doncs, cal modificar la teoria fent que hagi hagut un desenvolupament que permetés la formació de forats negres supermassius. Això és crucial per poder comprendre com era l’univers primitiu.

I nosaltres, què hi diem? Que una vegada més se’ns mostra que cal anar amb peus de plom abans de donar per totalment vàlida una elucubració dels científics per molt ajustada que sembli a la realitat. La natura sempre ens pot donar sorpreses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada