Un cop més ens reunim una bona colla de participants de la sortida geològica de primavera que ens han proposat els companys d’Itineraris Geològics. Aquest cop és la sortida complementària de la que ja vam fer l’estiu de l’any passat pels voltants de Susqueda al massís de les Guilleries.
En aquella ocasió vam “viatjar” en el temps des dels materials del Cambroordovicià (Paleozoic inferior) més superficials, i de grau metamòrfic més baix, de la Sèrie de Susqueda i fins als més antics, més profunds i de grau metamòrfic més alt de la Sèrie d’Osor a tocar de la presa del Pasteral, tot observant també diverses intrusions de magma prèvies i posteriors a l’orogènia Herciniana, ocorreguda a finals del Paleozoic, ara fa uns 300 milions d’anys.
En aquest nou itinerari farem al revés, això és, anirem des dels materials més antics de la Sèrie d’Osor als més “moderns” de la Sèrie de Susqueda, encara que avui no veurem el paquet de Gneis de la Guilleries que s’intercala entre ambdues sèries.
Com sempre, ens fa de guia el prestigiós geòleg Roberto Espínola, qui ens ha proporcionat un excel·lent dossier de l’itinerari. A més avui està acompanyat del no menys prestigiós geòleg Marc Tudela, autor de diverses guies i fundador d’Itineraris Geològics...tot un privilegi. La primera parada la fem a les Mines d’Osor, un conjunt d’edificacions de l’antiga colònia minera i que actualment acull una casa de colònies. Aquí se’ns dona una primera dosi d’explicacions generals de la zona que ens serviran per situar-nos geogràfica i geològicament al difícil sector d’avui.
Des d’aquí anem caminant uns metres per la carretera cap a l’antiga pedrera de les mines, tot observant els micasquistos de la Sèrie d’Osor que afloren als talussos. Aquests micasquistos van ser antigues roques sedimentàries, segurament de tipus argilós, convertides, durant l’orogènia Herciniana, en roques metamòrfiques molt deformades, recristal·litzades i del tot irreconeixibles.
El que sí que podem reconèixer, gràcies al nostre botànic Josep Soler, són les boniques flors del setí (Lunaria annua), una brassicàcia (o crucífera) les llavors de la qual són molt apreciades en decoració floral.
Un cop situats a la pedrera podem observar una falla molt vertical on es concentren les mineralitzacions, sobretot de fluorita i galena, i que es van explotar fins l’any 1980. També ens repartim per les diverses terralleres per mirar de trobar mostres de minerals i, a fe, que en trobem alguns de ben notables.
També anem a donar un cop d’ull al que va ser el pou mestre de les Mines d’Osor i que ara està tapat per una llosa de formigó amb una inscripció feta a mà de l’època del tancament de les mines. Estem damunt d’un pou d’uns 300 metres de fondària amb 11 nivells de galeries!!!
Sense perdre més temps, ens dirigim en cotxe cap a la següent parada on podem observar uns nivells d’antigues roques volcàniques bàsiques, segurament basalts, que s’intercalen entre els micasquistos de la Sèrie d’Osor. Aquests nivells volcànics es van convertir, durant l’orogènia Herciniana, en unes roques metamòrfiques, dites amfibolites, que es distingeixen a l’aflorament pel seu color més fosc i aspecte un xic pigallat per la presència de cristalls d’hornblenda.
Entre les escletxes de la roca hi creix una planta ben curiosa: es tracta del Melic de Venus (Umbilicus rupestris), també coneguda com a barretets de capellà, una crassulàcia pròpia de l’Europa mediterrània.
Abans de dinar fem una parada al llit de la riera d’Osor per a observar un granit leucocràtic tardihercinià, d’un vistos color rosat, que engloba cossos més foscos de diorites i que és tallat per un dic de lampròfir que s’emplaça quan aquests magmes ja s’havien refredat, i d’aquí els seus contactes rectilinis i ben nets.
En acabat el dinar ens desplacem tots plegats per la pista asfaltada que, des d’Osor, puja al Santuari de la Mare de Déu del Coll. Abans d’arribar-hi, però, fem una parada al coll de Nafrè per a observar la Sèrie de Susqueda, uns esquistos amb metamorfisme regional de grau mitjà-baix, però molt afectats pel metamorfisme de contacte que els va proporcionar la intrusió dels batòlits granítics posthercinians i que es visualitza en el creixement de porfiroblastes, segurament de cordierita, damunt els plans d’esquistositat que dona a la roca un aspecte pigallat molt característic.
A l’aflorament també podem observar com aquests esquists estan tallats per un dic de pòrfir que es distingeix pel seu color rosat d’aspecte massiu i amb textura porfírica on hi destaquen un grans cristalls (fenocristalls) de feldspat. Arreu trobem la planta coneguda com a bruc boal (Erica arborea) amb multitud de petitíssimes flors blanques en forma de campanetes.
Fetes aquestes observacions pugem cap al santuari de la Mare de Déu del Coll on farem la darrera parada de l’itinerari. Des de l’aparcament d’aquest punt tan elevat podem gaudir de bones vistes cap al nord on es despleguen els cingles del Collsacabra amb el pantà de Susqueda als seus peus. Aquí, en Roberto i en Marc ens fan veure la gran llacuna estratigràfica que hi ha entre el sòcol paleozoic on ens trobem i la seva cobertora terciària (el Collsacabra), ja que entremig manca tot el Mesozoic (o Era Secundària) segurament per manca de sedimentació en tractar-se d’un alt estructural.
Finalment ens dirigim a l’església del santuari, un temple romànic (s.XII) d’una sola nau i campanar d’espadanya que és l’únic element que es conserva d’un antic priorat benedictí que va existir fins l’exclaustració del 1835.
Darrera de
l’absis de l’església hi ha un mirador avançat sobre la vall d’Osor que acabem
de recórrer al llarg de tot el dia. Així aquesta magnífica vista serveix de
comiat d’aquesta jornada de geologia i natura, però no marxem sense abans
dedicar un calorós aplaudiment als nostres guies d’avui. Fins a la propera!
