Isabel Benet: CRETACI (I): L'era dels rudistes

Ja portem molts mesos referint-nos al període Cretaci en els nostres escrits i itineraris, per això ja ha arribat el moment que en diguem alguna cosa més... El Cretaci és el darrer període del Mesozoic (o Era Secundària) i abasta uns 80 milions d’anys (des dels 145 als 65 Ma). Aquest període fou definit a la conca de París pel geòleg belga Jean-Baptiste d’Omalius (1783-1875), i el seu nom prové del mot llatí creta que significa “guix”, però avui dia el mot creta dóna nom a una calcària molt blanca, d’origen orgànic i gra fi, i que es desfà amb facilitat.  Els penya-segats blancs de Dover a la Gran Bretanya són un bon aflorament d’aquesta roca.

Recreació d'Antoni Lacasa d'un fons marí del Cretaci

(extret de Fossilia Ilerdae 2011)

Jean-Baptiste d'Omalius

Penya-segats de creta (Dover, Gran Bretanya)

(www.ninografias-WordPress.com)

El Cretaci es divideix en Cretaci inferior, distingit amb la lletra C als mapes geològics, i en Cretaci superior el qual es distingeix amb la lletra K de Kreide (Cretaci en alemany), tots dos se subdivideixen en èpoques ben conegudes pels professionals i aficionats a la Paleontologia.

Les subdivisions del Cretaci

Tal i com dèiem en el capítol anterior d’aquesta història geològica, durant el període Juràssic, a casa nostra i a tot el sud d’Europa hi predominaven els mars epicontinentals, o sigui, mars poc profunds i estesos damunt l’escorça continental. En aquests mars s’hi desenvolupaven extenses plataformes carbonatades on hi vivien sobretot invertebrats marins, entre els quals hi havia els famosos ammonits.

Europa durant el Juràssic inferior, fa 200 Ma.

(extret de Fossilia Ilerdae 2011)

Durant el Juràssic va tenir lloc una dispersió continental de primer ordre: entre les plaques d’Amèrica i Europa es començà a generar escorça oceànica en el futur Atlàntic central; entre Àfrica i Ibèria també s’hi forma un corredor d’escorça oceànica, i la fossa tectònica coneguda com a solc pirinenc ja és una conca plenament marina i oberta al recent nascut Atlàntic Central per causa de la rotació antihorària de la placa Ibèrica.

Paleogeografia del Cretaci inferior (fa 125 Ma)

(extret de Fossilsia Ilerdae 2011)

Esquema de la rotació d'Ibèria

Així al llarg dels primers temps del Cretaci va continuar aquesta dispersió amb l’obertura de l’Atlàntic Nord de manera que, a finals del Cretaci inferior, la separació dels continents existents arriba al seu punt màxim d’allunyament, i la placa Ibèrica es troba totalment individualitzada i separada per grans fractures de moviment lateral.

Individualització de la placa Ibèrica a finals dels Cretaci inf.

Formació del solc pirinenc

A partir d’aquest moment, però, algunes d’aquestes plaques començaran a acostar-se entre elles, donant així el tret d’inici de l’etapa compressiva del cicle alpí: la coneguda com Orogènia Alpina, procés que culminarà amb l’aixecament de les grans serralades actuals i que encara no ha conclòs. 

Compressió del solc i formació dels Pirineus

En aquest context, a tocar de la costa s’hi desenvolupaven aparells deltaics i extenses maresmes on s’hi formava carbó (lignit), mentre que lluny de la influència detrítica dels deltes s’hi desenvolupaven plataformes carbonatades somes. De tant en tant, alguna part d’aquestes plataformes carbonatades quedava per sobre el nivell del mar, exposades a les inclemències d’un clima tropical càlid i humit, amb temperatures mitjanes globals que es calculen entre 6 i 12 graus més altes que a l’actualitat. En aquest ambient, a l’interior d’aquestes plataformes emergides s’hi formaven cavernes i a la seva superfície apareixien sòls laterítics rics en bauxita, una roca sedimentària formada principalment pels minerals gibbsita, böhmita i diàspor. És la principal mena de la que s’extreu l’alumini.

Esquema d'una plataforma emergida

Aspecte nodulós d'una bauxita de la Serra Boada (la Noguera)

Allà on les plataformes romanien sota el nivell del mar hi vivien nombrosos organismes marins tals com gasteròpodes, bivalves, algues, escull de corall i bancs de rudistes... Els rudistes van ser els reis dels nostres mars cretàcics, i van ser uns animals, les restes dels quals ja hem observat en alguns dels nostres itineraris (veure: Garraf i Peguera), però... què eren els rudistes?

Esquema ambiental d'una costa tropical

Sota la denominació comuna de “rudistes” (o hipuritoides) s’agrupen una sèrie de mol·luscs extingits pertanyents a la classe dels lamel·libranquis (o bivalves), que es caracteritzen per ser inequivalves, això vol dir que les seves valves no són simètriques; però a més en aquests tipus de bivalves no es pot parlar que tinguin una valva dreta i una altra d’esquerra (com a la resta de lamel·libranquis), sinó que s’ha de parlar d’una valva inferior i una de superior, ja que la valva inferior és cònica, molt gruixuda, i de vegades enrotllada, i els servia per fixar-se a un substrat, mentre que la valva superior, lliure i generalment de forma plana, els servia de tapadora (o opercle). Això els permetia d’agrupar-se tot formant grans bancs de manera molt semblant a com ho fan els esculls de corall.

Imatges de rudistes extretes de Fossiles de France de J.C.Fischer

Seccions de rudistes del Cretaci inferior del Garraf

Aquests bivalves tan aberrants ja se’ls pot trobar a finals del Juràssic, però és al llarg del Cretaci que esdevenen un grup força important i estès per tots els mars, sobretot durant el Cretaci superior. Al mateix temps els ammonits, qui al seu dia van ser els reis dels mars juràssics, es fan més escassos i les formes de les seves conquilles són cada cop més extravagants, de manera que hom pensa que moltes d’aquestes conquilles passen a ser esquelets interns.

Esquema de conquilles d'ammonits del Cretaci

i la seva interpretació com a esquelet intern

Ammonit del gènere Ancyloceras

Ammonit del gènere Hamites de l'Aptià de Castellet

Així durant el Cretaci, mentre els ammonits van desapareixent progressivament i es fan més rars de trobar, els rudistes es fan cada cop més abundants, i en aquest “curt” espai de temps canvien de forma constantment, de manera que els seus fòssils són de gran ajut a l’hora d’adjudicar una edat a uns sediments. Tanmateix al final d’aquest període, igual que els ammonits, els rudistes també desapareixen sense deixar ni rastre...

Aspecte d'un banc de rudistes (Rasos de Peguera)

Secció d'una valva inferior

Aquests rudistes tenen l'honor de ser els darrers

 representants d'aquests bivalves a tot el món

Entretant a terra ferma continuaven regnant els dinosaures, dels quals ja en parlarem en una altra ocasió. En un proper capítol, però, farem una “visita” a l’exposició que, fins al mes de març d’enguany, té lloc al Museu de Ciències Naturals de Barcelona (el Museu Blau) sobre els Spinosaures, uns dinosaures cretàcics molt particulars i que, com es veurà, les primeres troballes de les seves restes amaguen una trista història.

Mn. Francesc Nicolau: EL FINAL DE LA NAU "ROSETTA"

Ja n’hem parlat en aquest blog d’aquest artefacte que la NASA va enviar a l’espai el 2 de març del 2004 (si voleu veure aquesta ressenya, cliqueu aquí), però creiem que també ara toca exposar con ha acabat la seva, digem-ne, vida d’investigadora còsmica el 30 de setembre del passat any 2016 que no es pot dir que fos un final feliç però si un final heroic amb el qual va culminar totes les informacions donades des de que es va estavellar contra el cometa 67/p i després d’haver-li fet companyia durant dos anys.

www.elpais.com

No cal que repeteixi la llista de les informacions que ens ha enviat durant tot aquest temps del seu periple espacial. Amb els seus panells solars que li donaven una amplitud de prop de 32 metres i que li subministraven l’energia per tot el que va fer, va captar multitud de detalls del aistema solar, ja que sobrevolà el planeta Mart (el 2006), els asteroides Stein (el 2008) i Lutecia (el 2010), enviant fotografies precioses, i finalment arribà, el 2014, a les envistes del cometa 67/p (anomenat també Txuriomov-Gerasimenko) per fer el que fins ara no s’havia fet mai: analitzar un astre d’aquest tipus en tots els seus aspectes.

Ha estat, doncs, orbitant aquest cometa durant dos anys, i fins i tot hi va enviar un mòdul, anomenat Philae, que des de la superfície cometària va poder donar 57 hores d’informació. I què ha fet últimament? com que continuava seguint el 67/p en la seva òrbita que es va allunyant del Sol, més enllà de Júpiter, els seus panells solars cada vegada recarregaven menys i per això no rebia l’energia suficient, o sigui: s’apropava la seva mort. Calia aprofitar el que encara podia fer d’utilitat. I què va ser? Treure fotos del cometa tot llançant-s’hi a una velocitat de 3 Km/h. És el que va fer el 30 de setembre passat. Fotos que permeten veure detalls molt petits del tant estudiat cometa. I allí s’ha quedat. No gaire lluny del Philae, el primer artefacte humà que s’ha situat sobre un cometa. Ara ja n’hi ha dos.

Amics del Museu: 5è ANIVERSARI DEL BLOG DELS AMICS

Enguany ha fet un lustre d’aquell març del 2011 quan va arrencar el nostre blog en substitució del butlletí trimestral en format paper. Des de llavors ja portem més de 300 articles publicats (concretament 326) i superem de llarg les 150.000 visites, i volem celebrar-ho amb aquest resum que inclou una sèrie d’enllaços als articles més representatius.

A través del blog hem donat notícia de les darreres publicacions pròpies del Museu (les revistes Batalleria i Scripta), així com també de llibres i guies relacionats amb les Ciències de la Terra. (veure etiqueta «Notícies»). També es dóna puntual notícia de la visita a les principals fires de minerals i fòssils de casa nostra (Expominer, Mineralexpo Sants, Fira de Sant Celoni, Taula d’Intercanvi de Canyelles...) i de l’estranger (fira de Millau, saló Euromineral...), totes elles agrupades sota l’etiqueta «Exposicions» en la qual també podreu trobar les visites que fem el grup d’associats (i d’altres de particulars) a museus i exposicions. També es publiquen els resums de les sortides anuals al camp que fem els Amics del Museu (veure etiqueta «Sortides»).

També s’han publicat els resums de les xerrades sobre ciència que Mn. Francesc Nicolau ha anat pronunciant al llarg d’aquests cinc anys a la Sala Sant Jordi de Seminari de Barcelona, i que aquí deixem els corresponents enllaços als diferents cicles de conferències:

• L’univers de les galàxies: Primer cicle, Segon cicle, Tercer cicle, i Quart cicle

• Certeses científiques i fe cristiana: Primer cicle, i Segon cicle

• Qüestions fonamentals plantejades per la Biologia moderna: Primer cicle, i Segon cicle

• El coneixement del cosmos al moment present: Primer cicle, i Segon cicle

• El planeta Terra i la seva història: Primer cicle, i Segon cicle

També ja s’han penjat els resums de les cinc conferències del Primer cicle sobre «Els astres i l’Astrofísica». El Segon cicle està previst per la propera primavera. I del mateix Mn. Francesc Nicolau s’han publicat una muntanya de petits articles d’actualitat científica recollits sota l’etiqueta «Retalls de Ciència».

Des del primer moment s’ha volgut aprofitar l’amplia difusió que ofereix un blog per a explicar la història geològica de casa nostra, i per això primer es va publicar una breu introducció a la tectònica de plaques per explicar com s’han format les serralades modernes que conformen el front orogènic alpí, i s’ha continuat amb una descripció, reforçada amb una sèrie d’itineraris geològics (veure etiqueta «Itineraris»), dels materials que formen els nostres relleus més importants, com són els materials tardihercinians del Carbonífer superior i del Permià (veure itineraris al Serrat de la Moixa, Prat de Cadí, i Ogassa-Surroca), el materials triàsics, i sobre el famós Juràssic; i al llarg de l’any que estem a punt d’estrenar farem una descripció dels materials que conformen el Cretaci, el darrer període del Mesozoic, i dels fets transcendentals que hi van tenir lloc.

Per a reforçar la nostra història geològica s’han fet “visites virtuals” a les vitrines del Museu per tal de veure els fòssils característics de cada època. Així s’han vist els fòssils corresponents al Tardihercinià, els fòssils del Triàsic, i els del Juràssic, i malgrat que són pocs els articles de paleontologia que s’han publicat en aquest blog, tots ells són molt interessant i han tingut molt bona acollida, sobretot dos d’ells els quals es mantenen al capdamunt del Top Ten de les "entrades populars" del blog des de que es van publicar. Per saber quins són aquests articles només heu d’anar a veure l’etiqueta «Paleontologia».

Finalment dir que no tot ha estat ciència sinó que també s’han publicat interessants articles d’història entre els quals destaquem el que parla de la laboriosa construcció del Túnel de l’Argentera, la determinació del Meridià de París, origen del sistema mètric decimal, les biografies de Werner o de Wegener, la crisi sísmica que vam patir a Catalunya al segle XV, la sèrie dedicada a l’origen del nostre calendari, el que parla de l’origen del nom del Pirineu, o el que parla sobre la història del Museu.

Ara ja només ens resta agrair la feina feta per tots els col·laboradors que han fet possible l’existència i manteniment d’aquest blog al llarg d’aquest primer lustre i desitjar que ho segueixin fent per molts anys més; així mateix també volem agrair les visites dels milers de persones que consulten aquest blog, tot esperant que trobin alló que busquen. Moltes gràcies a tothom i que tingueu un venturós 2017.

Mn. Francesc Nicolau: URÀ, NEPTÚ I EL SEGON CINTURÓ D'ASTEROIDES

Resum de la cinquena xerrada del primer cicle de conferències, sobre els tema Els Astres i l’Astrofísica, que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 13 de desembre del 2016. Si voleu veure el resum de la primera conferència, cliqueu aquí.

Urà, amb Júpiter, Saturn i Neptú, són els quatre planetes gasosos, tots amb anells, amb nuclis sòlids petits (si en tenen), amb abundants satèl·lits i magnetisme. Urà es va descobrir el 1781 per casualitat per Herschel (pare de l’astronomia moderna). Una nit, observant el cel amb el seu telescopi es va adonar que un punt no es veia que brillés com una estrella, sinó que era diferent. De moment el va considerar com un cometa, però la seva òrbita no era el·líptica, sinó circular com la d’un planeta. Se li va donar el nom d’Urà (pare de Saturn i avi de Júpiter).

El seu volum és de 64 vegades el de la Terra; la seva massa és de 14,6 Terres. La densitat seria molt petita (1,26) degut a estar pràcticament format per gas, amb un nucli rocós molt petit. El seu dia dura 15 hores i 48 minuts; la seva translació dura 84 anys terrestres. Está més que ajagut, donat que la inclinació del seu eix és de 98º, es creu deguda a la interacció gravitatòria del altres tres grans planetes. La temperatura es de -210º C. Els seus anells es van descobrir el 1977 per ocultacions d’estrelles car no es veuen amb telescopi, ja que aquests són molt tènues i foscos. El Voyager 2 els va retratar i eren almenys set. Té nombrosos satèl·lits. El camp magnètic està molt desplaçat: és molt intens al cantó contrari al Sol i molt dèbil a la cara que el mira.

Neptú es va trobar més tard, al cap de 65 anys del descobriment d’Urà. Els càlculs astronòmics d’Urà mostrava que tenia unes perturbacions gravitatòries degudes a un altre cos. Adams i Leverrier, independentment, varen fer els càlculs i indicaren el lloc del cel on es trobaria el planeta que els produïa. Finalment, l’astrònom alemany Galle el va poder observar en el lloc indicat quasi.

El color del nou astre és d’un blau més intens que el d’Urà; per aquest motiu se l’anomenà Neptú (del déu del mar germà de Júpiter). La seva mida és quasi com la d’Urà, però la seva massa es superior, de 17,23 vegades la Terra, per la qual cosa, la seva densitat és superior a la d’Urà, interpretant-se aquest fet, com a una major condensació de la matèria deguda a la temperatura més baixa o bé a un nucli rocós més gran. La inclinació del seu eix és petita. El seu dia es d’unes 16 hores i la translació de 165 anys terrestres.

La nau Voyager 2 que ha donat moltes notícies d’aquests planetes fou posada en òrbita el 1977; el 1979 arribà a Júpiter i el 1981 a Saturn. El 1986 a Urà, on va retratar els anells. Finalment, el 1989 a Neptú. Va comprovar que era un planeta molt turbulent, amb moltes tempestes amb vents de 600 km/h, sobre tot a l’equador. A la seva superfície hi havia una taca quasi del tamany de la Terra, que es formava i al cap d’uns anys es desfeia; en realitat es tractaria d’una depressió que mostraria capes inferiors de la seva atmosfera. També té franges. La seva atmosfera estaria composta d’hidrogen i d’hel·li, amb una petita part de metà. Des de la Terra només se li observen dos satèl·lits (Tritó i Nereida) i la nau va poder afegir-hi l’observació de set més. El seu camp magnètic era superior al que calia d’esperar.

Plutó, actualment no se’l considera un planeta pròpiament dit. A diferència dels vuit planetes que s’accepten, la seva òrbita és molt excèntrica i molt inclinada respecte del pla de l’eclíptica (pla que ocupen els vuit planetes amb el Sol). Kuiper va suposar (també l’astrònom uruguaià Julio Fernández) que Plutó, juntament amb altres cossos més petits, formaven part d’un cinturó. Finalment, aquest es va poder observar que existia i se l’anomenà cinturó de Kuiper o de transneptunians, situat a una distància entre 30 i 50 unitats astronòmiques (u.a.). Més enllà hi hauria altres astres que formen part d’un disc dispers i, després, a unes 100 u.a., un altre núvol, predit solament, i que rep el nom de núvol d’Oort (no ha estat observat encara), amb cossos molt petits i que només podrien ser detectats per una nau que hi anés. Plutó seria l’astre més gran del cinturó de Kuiper.

La nau New Horizons va ser enviada per investigar-ho i ha pogut observar més de 1.000 objectes, amb probabilitat que en siguin 1.500. Senna estaria al límit del cinturó de Kuiper, en l’anomenat Penya-segat (encara en estudi), lloc on acaba dit cinturó. La New Horizons, amb aparells molt sofisticats, va partir el 2006. El 2008 arribà a Júpiter; el 2011 a Urà i el 2013 va poder començar a retratar Plutó amb el seu satèl·lit Caront (barquer de l’Avern), molt gran com a satèl·lit, amb una translació de sis dies terrestres, que el mateix temps que dura la rotació del planetoide.

Plutó té altres quatre petits satèl·lits, tots de petita mida. Les fotografies de la New Horizons triguen quasi quatre hores en arribar a la Terra. També el 2013 va poder retratar altres astres del cinturó de Kuiper. El juliol de 2015 va arribar a la màxima aproximació amb el planeta, retratant la seva superfície. Ara, es tenen moltes dades de la seva geologia, etc. S’ha trobat que té atmosfera, encara que molt tènue. La transmissió del total de dades captades per la New Horizons durarà uns setze mesos.

Si voleu veure el documental complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

Amics del Museu: I TROBADA DE DIVULGADORS DE LA GEOLOGIA

D’un temps ençà, cada cop són més els homes i les dones que fan divulgació de la Ciència, i la Geologia, aquesta disciplina tan poc coneguda del gran públic, no es vol quedar enrera,  per això darrerament han aparegut moltes guies geològiques (amb descripcions d’itineraris), s’han renovat molts museus que programen exposicions monogràfiques sobre mineralogia i paleontologia, s’han instal·lat molts plafons informatius en paisatges emblemàtics, es fan moltes sortides organitzades per a visitar indrets especialment didàctics i s’han creat Geoparcs arreu del món; així mateix hi ha molts llocs web amb informació geològica molt diversa i, fins i tot, ja aparegut una aplicació per a mòbils (app BCN Rocks), desenvolupada per la Facultat de Ciències de la Terra (de la UB) i l’Institut de Ciències de la Terra “Jaume Almera” (del CSIC). Mitjançant aquesta aplicació hom pot conèixer l’origen de moltes roques que embelleixen algunes façanes de Barcelona.

Per tot això el Dr. Josep M. Mata-Perelló, un dels degans de la divulgació a casa nostra, juntament amb el Dr. David Rabadà, geòleg i professor de paleontologia, han cregut convenient fer una primera reunió dels divulgadors de la geologia dels Països Catalans per mirar de conèixer els mètodes i la regió que domina cadescú, abordar l’estat de la divulgació avui dia i proposar nous indrets d’especial valor didàctic per la geologia, i mirar d’establir una mena de correlació en les sortides de camp perquè no es trepitgin entre elles.

La reunió va tenir lloc la tarda del 24 de novembre a Manresa, a la Sala de Juntes de l’EMSEM (l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa) de la UPC, i en aquesta primera trobada hi va haver 18 assistents entre els quals havia els nostres consocis Roberto Espinola (representant del web “Itineraris Geològics”), Josep Biosca (representant del Museu de Geologia “Valentí Masachs” de la UPC) i Isabel Benet (representant del Museu Geològic del Seminari de Barcelona).

L’acte va començar amb un repàs de les persones que no hi van poder assistir per motius diversos però que donen ple suport a aquesta iniciativa de col·laboració entre divulgadors. Després hi va haver una roda parlamentària on cadescú va dir el seu nom, els seu àmbit professional i el seu mètode de divulgació, així vam poder conèixer el variat perfil professional i no professional dels amants de la divulgació de les Ciències de la Terra. Entre els assistents hi havia Albert Martínez i Marc Tudela, autors de les guies geològiques del Parc Natural delCadí-Moixeró i del Paratge Natural de Poblet, la publicació de les quals ja em vam donar notícia en aquest blog. A més en Marc també és autor de l’esmentat web “Itineraris Geològics”. A més d’aquestes guies també vam poder veure’n d’altres com les dedicades a la descoberta geològica i geomorfològica de Menorca i Eivissa, i també una guia del Paratge de Tudela al Parc natural del Cap de Creus.

Va acabar la roda d’intervencions l’actual directora del Museu de Geologia de la UCP, Pura Alfonso, qui, a més de convidar-nos a vistiar el museu, ens va recordar que aquest és la seu del Consell Científic de Geoparc de la Catalunya Central, una plataforma de divulgació de primer ordre, la qual no sols engloba una geologia i un paisatge espectaculars sinó que també engloba un important patrimoni industrial, una arrelada cultura, una dilatada història i una esquisida gastronomia. La guia del geoparc és obra de Josep Girabal, qui també era present a la reunió.

Des d’aquí esperem i desitgem que aquesta sigui la primera de moltes altres trobades de divulgadors de la Geologia.

Mn. Francesc Nicolau: ELS PLANETES GEGANTS: JÚPITER I SATURN

Resum de la quarta xerrada del primer cicle de conferències, sobre els tema Els Astres i l’Astrofísica, que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 29 de novembre del 2016. Si voleu veure el resum de la cinquena conferència, cliqueu aquí.

La regió que ocupen els planetes Júpiter, Saturn, Urà i Neptú és la dels planetes jovians. El nom Jupiter és una contracció de “Jovis” i de “pater”, “Jovis, pare dels déus; “dies jovis”, dijous, “dia de Júpiter”.

Júpiter és el més gran dels planetes del Sistema solar i conté el 70% de la massa dels astres que giren al voltant del Sol; però ell només és una milionèssima del Sol. El seu volum és de 1310 el de la Terra. La massa és 318 vegades la de la Terra; així, la densitat de Júpiter és d’una cinquena part de la del nostre planeta, o sigui 1,39 respecte de l’aigua.

Els quatre planetes jovians són molt diferents als tel·lúrics. Els primers estan compostos sobretot per gasos, principalment hidrogen i heli, i d’altres menes. Júpiter, al ser gasós, si es vol veure amb un radar, no es podrà fer, però sí els seus satèl·lits, que són formats per matèria sòlida. El dia de Júpiter dura unes 10 hores terrestres i és el temps que triguen les seves franges en donar una volta completa al planeta. La translació dura uns 11 anys terrestres. La temperatura superficial és de -140ºC, però emet llum i es contrau per escalfar-se; es creu que al seu nucli hi ha una temperatura d’uns 20.000ºC. Si la massa de Júpiter hagués estat més gran, hauria donat lloc a una estrella. La calor i la claror que emet és més gran que la que rep del Sol.

Galileu va poder veure per primer cop els seus 4 satèl·lits anomenats galileans. Anys després, Zucchi i Bartoli van observar les franges de la seva superfície; les bandes serien les fosques i les zones les clares. Hooke, a mitjan del segle XVII, fou el primer en observar la taca vermella que fa una mida d’unes tres vegades la Terra. Es tractaria d’un vòrtex que gira sobre ell mateix, fent moure els gasos dels seus voltants; el gir complet dura 6 dies terrestres. No se sap exactament la composició, però hi entren elements com el fòsfor i el sofre. 

Júpiter té una important magnetosfera que va ser estudiada pel Pioner 6. És molt extensa i és d’una intensitat d’unes 10.000 vegades la de la Terra, de sobres per matar a un home que s’hi internés.

Els satèl·lits de Júpiter més grans, que són els galileans, són Ganimedes, Ió, Europa i Cal·listo. Ganimedes és més gran que Mercuri; els altres també són grans, però no superen la mida de la Lluna. Els seus noms foren donats per Marius al segle XVII. Actualment és coneixen 63 satèl·lits, 48 amb nom. Fa pocs anys, quan només se’n coneixien 16, aquests s’agrupaven de quatre en quatre segons la distància a Júpiter.

A Ió foren trobats els primers volcans actius fora del nostre planeta. Són de naturalesa sulfurosa. A Europa s’hi ha trobat aigua en gran quantitat i l’expulsa en forma de géysers de més de 200 km d’alçada (degut a la seva poca gravetat) i que en caure es glaça ràpidament. La seva superfície està molt esquerdada i aquest fet afavoreix la formació dels géysers.

Saturn s’assembla molt a Júpiter i es caracteritza pels seus anells. Júpiter també té anells, però són més febles i foscos i no es veuen amb telescopi, però poden ocultar estrelles. Tots quatre planetes jovians tenen anells.

El volum de Saturn és de 750 vegades la Terra (poc més de la meitat de Júpiter), però la seva densitat és de 0,7 de la de l’aigua i de 0,126 de la de la Terra, amb la qual cosa aquest planeta suraria en un suposat oceà. La rotació és inferior a 10 hores terrestres i l’any és 30 vegades el nostre.

Els anells foren observats per primer cop per Galileu, però en un moment que l’observació no era bona i els va interpretar com si Saturn fos un “planeta triple”. Huygens els va poder observar bé quaranta-sis anys després. El 1675, Cassini va dir que eren dos anells. Després se n’hi veié un tercer i se’ls anomenà “A-B-C”. Actualment, se’ls designa amb lletres i el Pioner 11 n’observà en 7: EFGABCD, de fora a dins. Amb el Voyager 1, es va arribar a la conclusió que eren més d’un centenar. Estan formats per fragments de roca i glaç (Maxwell al segle XIX). El gruix dels anells és d’uns 200 metres. Saturn és format exclusivament per gasos i la sonda Cassini el va poder atravessar completament.

Els satèl·lits de Saturn amb telescopi només se’n veuen nou, però se li coneixen 61, 52 amb nom. La majoria serien asteroides capturats. El 1681 fou descobert Japet. Posteriorment, Titan, el qual té atmosfera (trobada per Comas i Solá), prou densa, de nitrogen. Titan supera la mida de Mercuri, però és inferior a Ganimedes. La seva densitat és propera a 2.

Encelade també té grans esquerdes per on sorgeixen géysers d’aigua líquida. La nau Cassini-Huygens va arribar el 2004 als astres que envolten Saturn. Estaria format per gel i té activitat magnètica. Sembla que a 30 o 40 km de profunditat hauria un oceà líquid que conté sals. El seu nucli estaria a temperatures entre 90 i 200ºC.

Si desitgeu veure els documentals complets de Júpiter i Saturn que es van poder veure a la conferència, cliqueu sobre els noms: Júpiter  /  Saturn

Amics del Museu: BATALLERIA 23

S’acaba de publicar el darrer número de la revista de Paleontologia Batalleria, amb 9 articles, a més de l’habitual crònica del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, que va des del juliol de l’any passat al setembre d’enguany.

Portada: Reconstruccó realitzada pel Sr. Manuel Ávila 

del trilobit Platypeltoides hammondi de l’Ordovicià del Marroc

El primer treball «Middle Eocene (Bartonian) Brachiopods from Pamplona Basin, Navarre, South-Western Pyrenees», signat per Maria Aleksandra Bitner, Humberto Astibia i Aitor Payros, es fa un repàs de tres espècies de braquiòpodes (Gryphus sp, Terebratulina tenuistriata i Argyrotheca michelottina) identificades a les margues del Bartonià de la conca de Pamplona.

En el següent article, titulat «A new species of genus “Gyroscala”. (Gastropoda Cretácica)», dels autors Sebastián Calzada i Pedro Adserà, es descriu aquesta nova espècie de gasteròpode, dedicada al Dr. Berastegui, procedent del Campanià d’Aulàs (Pallars Jussà).

El tercer treball de la revista, «Platypeltoides hammondi (Trilobita, Nileidae): A new species from the Upper Tremadoc of Dra Valley, Morocco», signat per Joan Corbacho i Francisco J. López-Soriano, es una àmplia descripció d’aquesta nova espècie localitzada al sud de Tansikht (Vall del Dra) dins la Formació Fezouata Inferior del Tremadoc (Ordovicià inferior) del Marroc. En el mateix article també es discuteix la problemàtica descripció de Platypeltoides magrebiensis basant-se en nou material procedent d’aquesta localitat.

Els autors Sebastián Calzada i Eduvigis Moreno signen el treball «Nueva cita de “Mytilus” longior (Bivalvia) en el Silúrico superior del Prepirineo catalán» en el qual es senyala a Gerri de la Sal com a nova localitat d’aquest lamel·libranqui del Paleozoic, i es recorda la dificultat de la seva taxonomia. Dels mateixos autors és el cinquè treball titulat «Nueva localidad y nuevos datos de Platyceras zeilleri (Gastropoda) del Silúrico superior del Prepirineo catalán» en el qual s’actualitzen algunes dades referents a aquest gasteròpode del Paleozoic, així com també s’assenyala Gerri de la Sal com una nova localitat.

El següent treball de la revista «Sobre un “Rhyncholites” del Cretácico superior catalán», dels autors Sebastián Calzada, Juan Corbacho i Keith Hammond, es fa un estudi sobre aquest rar fòssil d’enigmàtica interpretació, el qual s’atribueix com a pertanyent a un cefalòpode del tipus nautílid.

El Sr.José Francisco Carrasco és l’autor de l’article «Nueva localidad para Ilarionia beggiatoi (Echinoidea, Eoceno) en España. Ampliación de la sinonimia y de la distribución paleogeográfica» en el qual es cita per primer cop la presència d’aquest equinoïdeu en el Lutecià de la conca de Vic. El mateix autor signa el treball «Rhyncholampas grignonensis (Defrance, 1825) (Echinoidea, Eoceno) en España. Revisión de la sinonimia» on es comunica la presència d’aquest equinoïdeu en l’Eocè mitjà de la conca de Vic, el qual constitueix una nova cita en el NE de la Península.

El darrer article de la revista titulat «Paleontologia y Coleccionismo», dels autors Juan Corbacho, Keith Hammond, Eduvigis Moreno i Scott Morrison, és un interessant resum sobre el fet del col·leccionisme des de la Prehistòria fins als nostres dies, tot fent esment del sorgiment de les fires i congressos, així com també del problema de les falsificacions.

A la crònica del MGSB es fa l’habitual repàs de les col·leccions, de la biblioteca i de l’arxiu, sobre les visites d’estudiosos al Museu, l’entrada d’holotipus i, lamentablement, algunes necrològiques.

Batalleria és la revista de paleontologia que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona i en són director i co-directora el Dr.Sebastián Calzada i la Sra Eduvigis Moreno respectivament. L’Eduvigis és, a més, l’encarregada de la seva maquetació i disseny. Aquesta revista ha estat realitzada gràcies al treball desinteressat dels seus col·laboradors i de l’equip editorial, i està subvencionada en part per l’Associació d’Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona i pels Serveis de Museus de la Direcció Cultural de la Generalitat de Catalunya.