Isabel Benet: CATLLARÀS, revisited

Arran de la publicació en aquest blog de tres itineraris per les principals mines de carbó de la Serra del Catllaràs (sector "del Teixó"; sector "del Cable"  i sector "del Castell") vam establir contacte amb en Josep M. Coll, informàtic de professió però gran entusiasta d’aquesta zona on, ara que s’ha “jubilat”, dedica el seu temps i la seva energia (que és molta) a recórrer la serra a la recerca del menor indici d’activitat industrial del que en pugui tenir notícia , ja sigui per publicacions, fotografies de l’època o per testimonis orals de gent que ho ha viscut de molt a prop.

Amb tota aquesta informació ha confeccionat un notable catàleg de bocamines recòndites, rastres d’edificacions mig ocultes per l’exuberant vegetació, plànols i alçats d’algunes galeries i l’ubicació d’entrades a mines avui dia totalment desaparegudes. El seu treball és tant minuciós que, després de prendre mesures sobre el terreny d’algunes ruïnes, tradueix aquestes dades, a través d’un programa informàtic, a imatges 3D i això li permet obtenir més informació sobre la seva possible funció.

Després d’unes xerrades prèvies on havíem posat en comú els nostres respectius coneixements de la zona, i veient que es complemetaven d’allò més bé (arqueologia vs geologia) vam decidir fer-hi una sortida de camp.  El resultat, un autèntic plaer de gaudir d’una visita guiada per les principals mines en un itinerari circular on vam poder contrastar punts de vista i observar molts d’aquests elements dels que nosaltres, lògicament, ni en sospitàvem l’existència.

Aquest itinerari el vam dur a terme el passat dissabte 19 de setembre. Després de trobar-nos a l’àrea de servei de Cercs, vam anar al Santuari de Falgars i des d’allà, per una pista en bastant mal estat, fins al Clot del Teixó on vam deixar el vehicle aparcat per a seguir a peu per la mateixa pista en direcció al Xalet del Catllaràs.

Ruïnes al sector "del Cable"

Un cop situats sota la Roca de la Lluna ens vam desviar a mà esquerra pel sender que baixa cap al sector “del Cable” tot travessant un túnel excavat a la roca. Allà, amb l’ajut de fotografies antigues ens vam poder fer una idea bastant precisa de com era aquell indret quan estava en plena activitat, ja que era aquí on arribava tot el carbó de la serra per a ésser transportat en telefèric fins a l’estació de l’Empalme a tocar de La Pobla de Lillet.

Després vam pujar fins al malauradament degradat xalet del Catllaràs. Seguint el camí que el voreja, vam visitar la zona de la desapareguda Mina del Catllaràs, on encara queden alguns indicis de l’antiga activitat, sobretot en forma de runams.

Bocamina d'Arderiu

Pou d'Arderiu

Seguidament vam pujar a visitar la bocamina i el pou d’Arderiu, les úniques restes que gairebé coneix tothom perquè es troben a frec de la pista d’accés al refugi d’Ardericó. Des d’aquí vam pujar fins al Collet Fred on vam poder observar un banc d’ostres fòssils Exogyra pirenaica, del Maastrichtià marí (Cretaci superior).

Exogyra pirenaica

Foto J.M.Coll

Passat el Collet Fred vam anar a visitar la que nosaltres coneixíem com a Mina del Bac. Ens assabentem, però, que aquests eren noms col·loquials i que, oficialment, les mines del Catllaràs tenien els seus noms ‘oficials’ com ara Concepción, Nueva Antonia, Verdad, Carmelita…. A la font de la Devesa Jussana, i gràcies als mapes geològics que duem, ens fem una idea de la complicada estructura geològica de la serra. En el Prat Gespador (o Xispedor, o Gispedor, la toponímia de la serra és força ambigua) vam aprofitar aquest indret tant encantador per dinar. Ja començava a ser hora i teníem força gana.

Dinant al Prat Gespedor (foto: J.M. Coll)

Satisfets els estómacs, i descansades les cames, vam seguir ruta baixant cap a la Pleta de les Vaques on es troba el dit “pou del Moreno”, tapat per una coberta de ciment mig enrunada i mal protegida per uns filferros. És un indret realment perillós. La xemeneia propera al pou, testimoni d’una antiga màquina de vapor, encara es conserva prou bé. Més avall trobem l’entrada de la recòndita mina de Fontfreda i, no massa lluny, la bocamina mig inundada de la dita “Mina del Moreno”.

Mina de la Fontfreda

Seguint el traçat d’un antic telefèric, vam baixar directament cap a la Mina del Teixó on també hi ha restes d’edificacions i la bocamina per la qual vam poder endinsar-nos una mica malgrat que no duiem cap llanterna. Des d’aquí, descens ràpid a la pista on teníem el vehicle aparcat, tancant així l’itinerari.

Ruïnes al sector "del Teixó"

Bocamina del Teixó (foto: J.M.Coll)

L'interior de la mina (Foto: J.M. Coll)

Passant pel santuari de Falgars vam anar a fer-hi un cafè i allà vam estar fent una improvisada sessió de geologia, comparant diverses mostres de carbó d’altres indrets de Catalunya.

També vam estar xerrant amb els responsables de l’hostatgeria, que coneixen bé a en Josep Maria i també amb el Sr. Joan Saus, qui havia treballat a les mines de carbó del Collet i que amb els seus records d’infantesa és un testimoni de primer ordre per a localitzar i comprendre tot el que amaga la serra. Tot i això, en Josep Maria es plany de l’escassíssima informació que s’ha conservat sobre les mines del Catllaràs, malgrat la importància que tingueren durant els anys que van alimentar els forns de la fàbrica de ciment Asland del Clot del Moro. Junt amb un company arqueòleg, en Santi Pérez, en Josep Maria malda per rescatar aquest patrimoni de l’oblit. Per això des d’aquí fem una crida a qui pugui tenir informació, a posar-se en contacte amb nosaltres per tal que algun dia puguem veure publicada tota aquesta feinada que s’està duent a terme.

Mn. Francesc Nicolau: QUÈ CAL FER AMB LES AIGÜES RESIDUALS?

Un article aparegut a la revista Nature de l’any 2013 s’ha tornat a publicar a Investigación y Ciencia del passat mes de març. Per què aquesta repetició en una altra revista? Molt senzill: es tracta d’un tema de molt interès. I interès del pràctic; afecta a la nostra vida humana i és bo que s’en parli i que s’hi faci alguna cosa. Per això cal donar-lo a conèixer i que nosaltres també n’exposéssim un resum.

Tanc de sedimentació primària en una planta rural (www.wikipedia.org)

L’autora de l’article és Blanca Jiménez Cisneros, que treballa al Secretariat del programa Hidrològic Internacional de la Unesco i a la Divisió de Ciències de l’Aigua, i diu en l’article que els responsables de la gestió hídrica al món encara no són conscients del potencial que tenen les aigües residuals (que són les que llancem després de rentar-nos o fer-ne l’ús que sigui). Com tots sabeu, molts agricultors encara les fan servir per regar. Però caldria abans fer-hi algun tractament cosa que en algun lloc es fa (però nom són gaires els que ja tenen les instal·lacions). Hi ha molts que hi tenen aprensió, per la por que transmetin malalties, i per això les menystenen.

Blanca Jiménez Cisneros (www.comunicacion.amc.edu.mx)

L’autora de l’article exposa els resultats de l’enquesta que, a escala internacional, va fer l’equip de T. Sato de la universitat de Tottori. Estudiaren 181 països i es trobaren amb el resultat que només 55 tenien dades sobre els tres punts que es presentaren: origen, tractament, i reutilitzacióde les aigües residuals; 57 no tenien cap mena d’informació recollida. Claríssimament a la majoria de llocs no s’han plantejat la qüestió del seu aprofitament. No es considera el valor que encara té l’aigua, per residual que sigui. Ella és també un bé renovable.

Els agricultors que en fan ús en alguns llocs han aconseguit tres (i alguns quatre) collites a l’any, mentre que amb l’aigua de pluja només hi ha una collita anual. Sabem que aquestes aigües són riques en nitrògen i fòsfor, a més de residus orgànics, cosa que enriqueix els terrenys i n’augmenta la productivitat. Això sol ja és raó suficient per a motivar-ne la reutilització. No podem oblidar que les reserves de fòsfor mundials s’estan esgotant, i tan important com és per la vida!

Hem de dir, a més, que la (poca) reutilització que ara se’n fa, sovint es fa de manera inadequada. Cert que els països rics, en un 70%  l’han tractada convenientment abans de fer-ne ús, però en els estats pobres només arriben a un 8% els que ho fan com cal. El tractament adequat avui dia, diu l’autora de l’article, es pot fer de manera bastant barata i és suficient. Això fa que fer-ho sigui, fins i tot, rendible a escala local. I hi afegeix que no tan sols l’agricultura sinó també les ciutats es poden beneficiar de l’aigua usada, si s’hi ha fet el tractament que cal. El que convé, diu l’article, és que es posi a l’abast la informació pertinent per a poder posar tot això en pràctica... I nosaltres hi afegirem: Déu faci que els governs de les nacions se’n vagin responsabilitzant!

Com a nota curiosa direm que l’escriptor francès Victor Hugo (1802-1885), en la seva obra Els Miserables publicada l’any 1862, a la cinquena part del llibre segon (L’intestí del Leviatan), capitol I (La terra empobrida per la mar), l’autor fa una extensa disgressió sobre la bogeria que representa llançar al mar els residus orgànics, quan aquests es podríen reciclar com a adob, tal i com feien els xinesos, i així no caldría anar a buscar el “guano” tant lluny... sembla que encara no hem aprés la lliçó.

Amics del Museu: VISITA AL MUSEU D'ALCOVER I A LES FONTS DEL RIU GLORIETA

El passat mes de juliol vam aprofitar uns dies de les vacances d’estiu per a fer una visita al Museu d’Alcover i les Fonts del riu Glorieta, indrets que teníem pendent des de feia molt de temps. Aquest museu està situat a Ca Batistó, a tocar del Portal de la Saura, una casa noble amb més de tres segles d’història i on s’han restaurat algunes dependències en les quals s’hi exposen els darrers avenços tecnològics de finals del segle XIX i principis del segle XX, com són la fotografia, el fonògraf, la màquina de cosir, la caldera d’aigua calenta, la cuina econòmica… tot pensat per al millor confort de les famílies benestants d’aquella època.

Aquest museu també acull part de l’obra d’Anton Català, destacat muralista nascut a Alcover el 1911; però és al darrer pis d’aquest edifici històric on es troba el que hem vingut a veure: l’exposició permanent Les muntanyes de Prades ara fa 240 milions d’anys. Els fòssils d’Alcover-Mont-ral, la qual es desplega al voltant d’una sala diàfana que, a primera vista, pot semblar petita però on s’ofereix un gran volum d’informació  molt ben resumida i perfectament ordenada, estructurada a base de plafons i vitrines. Els plafons generals estan escrits en tres idiomes (català, castellà i anglès) i els plafons específics van acompanyats d’esquemes molt didàctics, no en va aquesta exposició està especialment dirigida al públic escolar.

La visita, però, s’inicia  amb el passi d’un audiovisual de presentació del museu i del material que s’hi exposa, així com també una recreació de l’entorn marí on es van dipositar els sediments que contenen les restes fòssils que podrem veure.

El recorregut per la sala comença amb un repàs sobre tectònica de plaques i sobre el procés de fossilització on les explicacions estan reforçades amb algunes vitrines amb exemplars fòssils en els que no s’especifica, però, la seva procedència ni la seva edat concreta. També hi ha un petit espai dedicat als “falsos fòssils”.

Seguidament es passa a l’apartat sobre l’evolució de la vida a la Terra amb exemplars fòssils procedents de Catalunya,  de la Península Ibèrica i, àdhuc, de l’estranger però sense especificar-ne la seva edat. Les vitrines estan situades a poca alçada per tal que els més menuts no es perdin cap detall.

El darrer terç de la sala està totalment dedicat a l’estudi dels fòssils trobats a les pedreres situades entre Alcover i Mont-ral: la seva edat (Triàsic mitjà, Mesozoic), l’ambient on van viure aquells éssers i les especials condicions de fossilització que van permetre la seva excel·lent preservació. Aquí s’especifica que el Triàsic és un període molt especial dins la història de la Terra ja que en ell es produeix la transició de les faunes paleozoiques a les faunes “modernes” d’amfibis i rèptils.

Es dóna el cas que la famosa “Pedra d’Alcover”, pertanyent a la fàcies Muschelkak superior i on es troben aquestes restes fòssils, és un clar exemple de dipòsit fossil-lagerstätten, el qual es caracteritza per la ràpida sedimentació de materials molt fins, en un fons marí d’aigües molt tranquil·les i  en unes condicions anòxiques, això és sense oxigen, que eviten la putrefacció de les restes orgàniques, per això s’han pogut preservar la carn i la pell de molts éssers, i fins i tot s’han conservat  impremtes de meduses formades en un 90% d’aigua.

En aquesta part de la sala també podem contemplat l’original (motlle i contramotlle) del crossopterigi  Perleidus giganteus, del qual al Museu Geològic del Seminari de Barcelona (MGSB) en conservem una còpia en resina confeccionada pel Sr. Moraleja; i a l’inrevés, còpies de Paleocyphonautes viai i de merostomes on s’especifica que els originals es troben al MGSB.

A les vitrines, a més de mostrar exemplars realment excepcionals, hi ha a disposició dels visitants unes cartolines amb imatges dels fòssils i dels seus representants actuals més propers (si és que en tenen).

Per una porta lateral, sortim a fer el xafarder per la qual cosa descobrim una sala-taller on els alumnes experimenten sobre l’aspecte que haurien tingut aquells animals que han vist a l’exposició i també sobre l’aspecte de les roques de cadascuna de les roques que conformen la fàcies Muschelkalk.

Sortint del museu anem a visitar l’anomenada Església Vella o de la Sang, romànica del segle VII o principis del XIII, tota ella construïda amb carreus sorrencs pertanyents a la fàcies Buntsandstein, de la qual només resten dempeus alguns murs degut a l’esfondrament del sostre que es va produir l’any 1937 arran de l’enderrocament d’un edifici annex. Malgrat tot encara es poden veure capitells amb figures i  motius vegetals i geomètrics de gran qualitat.

Per a completar aquesta visita hom pot visitar les afamades Fonts del riu Glorieta on, al llarg del camí, es pot contemplar la sèrie triàsic prou completa. El camí surt de l’ermita del Remei i comença a l’antic molí paperer de Mas de Forès on ara hi ha una àrea de lleure. Aquest mas s’asseu sobre els materials antics del Paleozoic format per pissarres del Carbonífer. Sobre el mas podem contemplar l’antic canal que portava aigua al molí.

Aspecte de les pissarres paleozoiques

Es tracta de prendre la pista que es dirigeix al Mas d’en Mario i passar pel costat de la tanca que clou la propietat. Per aquesta pista anirem a creuar el riu Glorieta allà on ja afloren les sorrenques vermelles de la fàcies Buntsandstein.

Creuant el riu Glorieta

Aspecte de les sorrenques de la fàcies Buntsandstein

Un cop a l’altra banda, el camí comença a pujar fort i, poc després, ja trobem les ruïnes de la que fou una antiga central hidroelèctrica. Sota aquesta central està la bassa coneguda com el Niu de l’Àliga, un gorg on la gent aprofita per a fer un bon bany.

El niu de l'Àliga

Seguim pujant per un camí molt costerut però sense cap dificultat fins atènyer una zona on es poden observar gran quantitat de capellons de travertins formats per antigues fonts que ja no funcionen. També podem veure, a mà esquerra, la bassa que alimentava la central. Ens trobem ja dins els materials de la fàcies Muschelkalk els quals formen una vistosa cinglera on, per superar alguns passos delicats, s’han instal·lat uns passamans.

Travertins

Per a accedir a l’indret de les fonts, cal baixar per un sender estret que baixa fort fins al curs del riu on hi ha un magnífic gorg que recull les aigües que neixen poc més amunt. Aquí també és un bon lloc per a fer un bany.

Fonts del riu Glorieta

Per a continuar la ruta, cal remuntar de nou fins al camí principal i seguir pujant a frec de les parets del cingle on trobem un mirador amb un plafó just sobre les Fonts del Glorieta. A voltes aquest camí encara conserva rastres de l’antic empedrat. Aquestes són les roques que proporcionen la fauna fòssil que hem vist al museu.

Al capdamunt del cingle podem anar a l’esquerra fins al proper Mas de Musté, just sota la Serra dels Motllats, on es poden veure un pou de gel i una pedrera. Des d’aquí ja tenim vistes de l’enlairat poble de Mont-ral.

Retornem a la cruïlla i seguim pujant en direcció a Mont-ral on,  just sota del poble podem observar les argiles i guixos de la fàcies Keuper una mica rebregats.

Finalment arribem a Mont-ral, construït ja sobre els contraforts de la Serra dels Motllats, formades per les dolomies del Juràssic, on hi destaca la seva església d’origen romànic, i des d’on s’albira una bona vista de les valls del Glorieta i del riu Brugent, i aquí acabem aquest itinerari.

De tornada per la carretera que enllaça Alcover amb Farena, anem a fer un cop a les pedreres d’on s’extreuen les lloses anomenades “Pedra d’Alcover”, molt utilitzades en construcció de murs i paviments.

Passat el poble de Farena, baixem fins a La Riba on podem contemplar els “Esculls de la Riba”, unes bioconstruccions en forma de dom, entre les quals es van dipositar les dolomies taulejades que proporcionen la fauna d’Alcover-Mont-ral. 

Així completem una sèrie de visites a una zona molt interessant pel seu contingut geològic i històric.

NOTA: ressenya confeccionada a base de sortides realitzades els dies 29 de juny, i 6 i10 de juliol.