Situades prop
de la capçalera del riu Arieja, a uns 2100 metres d’alçada i a tocar de la
frontera entre França i Andorra, les instal·lacions de les antigues mines de
ferro de Pimorent encara destaquen enlairades sobre la carretera N-22, damunt
el vessant nord del Pic de la Mina.
Per a
accedir-hi el millor és fer-ho des del coll de Pimorent (1915 m) d’on surt una
pista, inicialment mig asfaltada, que s’endinsa en direcció oest cap a la Coma
del Prat de l’Orri de la Vinyola, on està situada l’estació d’esquí de
Porté-Puymorens.
Avancem per
aquesta pista fins a una cruïlla. Cap a l’esquerra la pista penetra a l’estació
d’esquí, però nosaltres hem de seguir a mà dreta per la pista principal que,
tot fent una llaçada, se situa al vessant nord dels primers contraforts del Pic
de la Mina, que tenim just al damunt.
Anem
planejant per aquest vessant per sobre l’alta vall de l’Arieja on hi destaca
l’Ospitalet, petit poble però gran nus de comunicacions i centre de producció
d’energia hidroelèctrica. D’aquesta manera aviat arribem a les envistes dels
primers edificis de les mines.
Per a
entendre la història d’aquestes mines i la gènesi dels minerals que s’hi
extreien, portem l’informe El valor
patrimonial de la mina de hierro de Pimorent, confeccionat per Josep M.
Mata-Perelló, geòleg del museu “Valentí Masachs” de la Universitat Politècnica
de Catalunya, dins el 1er Simposio
Interfronterizo sobre el Medio Natural Pirenaico, celebrat a Sort l’any
2001.
Segons
Mata-Perelló l’activitat a aquestes mines es remunta a l’Edat Mitjana, quan
aquest recurs s’explotava a nivell superficial, però el màxim esplendor potser
va ser durant els segles XVII i XVIII quan es va introduir el mètode siderúrgic
anomenat “farga catalana”, mitjançant el qual el mineral (magnetita, oligist,
hematites…) era tractat amb un enginyós sistema d’insuflar aire al forn a
través d’una trompa, adjacent a un dipòsit o canal d’aigua, de manera que el
corrent d’aigua es barrejava amb l’aire que entrava a través d’un espirall i
així el corrent d’aire que entrava al forn
era més potent i regular que el que es produïa amb una simple manxa, i
això va repercutir en una millora substancial de la qualitat del ferro obtingut
i, en conseqüència, els productes el·laborats amb aquesta matèria primera
(eines, reixes, claus, panys…) així com les armes (dagues, mosquets, pistoles,
pedenyals…) van tenir molta demanda tant a la península com en nombrosos països
d’Amèrica i Europa. Això es va traduir en un pròsper comerç per a molts pobles
del Pirineu.
L’explotació
moderna va començar a principis del segle XX amb l’obertura de diverses
galeries, de les quals encara es conserven alguns vestigis. Darrerament, però,
l’explotació es feia a cel obert, per la qual cosa han quedat una sèrie
d’escombreres esglaonades sobre el vessant de la muntanya. Les mines es van
abandonar a principis dels anys seixanta del passat segle, després d’haver-s’hi
extret 1,3 tonelades de mineral.
La primera de
les instal·lacions que podem veure és l’estació superior d’un telefèric
construit amb posterioritat al conjunt d’edificacions ja que la seva factura és
més moderna. Al seu interior encara es poden veure les pilones de ciment que
suportaven l’estructura del telefèric. L’estació inferior, situada a tocar de
la carretera C-22, va ser enderrocada per a construir-hi un aparcament.
El poble
miner pròpiament dit, consta de dos edificis adaptats a les riguroses
condicions hivernals, connectats entre sí per una galeria tancada que permetia
anar d’un edifici a un altre sense haver de sortir a l’exterior. Sembla ser que
a l’interior d’aquesta galeria hi havia l’entrada d’una mina amb l’accés derruït.
Mata-Perelló, a l’any 2001, considera que el conjunt d’edificis estan muy bien conservados, aunque con evidente
riesgo de desmoronamiento, si no se restaura pronto. Nosaltres, davant
l’avançat estat de ruïna total, vam considerar perillós endinsar-nos a
l’interior dels edificis, per la qual cosa només vam fer fotos des de
l’exterior des d’on vam poder observar les plantes baixes on encara es poden
veure les cuines, les dutxes, els vestuaris, les calderes…
La galeria tancada
Les cuines
Les dutxes
Els vestuaris
Les calderes
Si voleu
veure més imatges de l’interior de les instal·lacions cliqueu aquí.
Geològicament
les mines de Pimorent estan situades dins els materials cambroordovicians que
formen una estreta franja entre el batòlit granodioritic de Montlluís-Andorra,
al sud, i els gneis del semidom de l’Ospitalet al nord, en el sector que
actualment s’anomena Apilaments
Antiformes de la Zona Axial (Guimerà et
al. 1992).
Sobre el
terreny s’observa com al voltant d’aquest batòlit es concentren
mineralitzacions ferruginoses que donen toponímies com el Pic de Collroig o la
Carbassa.
El Pic de Collroig
Altres llocs
on es poden observar aquestes pissarres ferruginitzades és als pics Peric i
Carlit, al Pic dels Pedrons (prop de les mines); als Pics d’Envalira, Pic de la
Serrera, Ransol i Llorts a Andorra, o al Monturull a la frontera entre l’Alt
Urgell, la Cerdanya i Andorra.
Roques ferruginitzades des del Pic Peric. Darrera s'observen els gneis del semidom de l'Ospitalet
Roques ferruginitzades damunt l'estany de Trebens, al peu de la Pica del Carlit
Ferruginització al peu del pic dels Pedrons
Detall d'una crosta de goethita
Pic de Monturull des del pic de Perafita en el contacte amb els granitoides del batòlit d'Andorra
Només a
Pimorent i a Andorra, però, aquestes acumulacions van ser prou importants per a
ser explotades. El cas de Pimorent, Mata-Perelló (2001) ho associa a
mineralitzacions relacionades amb un skarn
això és, una zona on es concentren una sèrie de mineralitzacions metàl·liques,
sobretot minerals de ferro i coure,
situada en el contacte entre una intrusió magmàtica i roques metamòrfiques o
sedimentàries, generalment de caràcter carbonatat, on els fluids silicatats
hidrotermals, procedents de la intrusió, reaccionen amb l’encaixant calcari i,
al mateix temps, el refredament sobtat d’aquests fluids provoca la precipitació
dels elements disolts i la formació d’aquestes mineralitzacions.
A les mines
de Pimorent el principal mineral que s’explotava era la magnetita, un òxid de
ferro el nom del qual prové del llatí magnes
(imant). El seu magnetisme natural es pot apreciar quan s’apropa el mineral a
les llimadures de ferro. Segons Mata-Perelló (2001) a més de la magnetita també
es va explotar un mineral molt semblant anomenat magehimita. Altres minerals
que es poden trobar són la siderita (en els trams carbonatats), la goethita
normalment limonititzada, l’hematites, l’actinolita, la tremolita i els
granats.
Un cop hem
visitat les instal·lacions, seguim pel camí en direcció a la Coma dels Pedrons
on trobem una bocamina mig enrunada en la qual observem les escombreres i
l’interior de la mina inundada on encara es poden veure els apuntalaments de
fusta mig podrits.
La Coma dels Pedrons des de les mines
Les escombreres de magnetita
La bocamina
L'interior molt deteriorat
Des de la
Coma dels Pedrons es poden veure molt bé les escombreres esglaonades resultants
de les explotacions a cel obert i que es situen just sobre els edificis que hem
visitat.
Les mines i les escombreres des del peu del pic del Pedrons
Des d’aquí,
els més caminadors poden pujar al proper Pic dels Pedrons entre la tranquil·la
Coma dels Pedrons i el bulliciós Pas de la Casa, on hi destaca l’estany de les
Abelletes i on es considera que neix el riu Arièja. Per a més detalls d’aquesta
ascensió podeu veure la ressenya al bloc del Centre Excursionista Àliga
clicant aquí.
L'aresta final del pic dels Pedrons
De tornada
aprofitem per passar per damunt les escombreres tot prenent un camí que
s’enfila poc després de creuar el rec de Baladrar i on podem observar les
roques que s’explotaven, així com també els edificis darrera unes escombreres
que, tal vegada, oferien protecció a aquests edificis davant un possible allau
de neu.
Plecs tipus Kink-bands
Els edificis vistos des del capdamunt de les escombreres
Des del
capdamunt de les escombreres el camí baixa suaument fins retrobar la pista que
ens condueix de nou al coll de Pimorent, punt d’inici i final d’aquesta petita
exploració a les mines de ferro que Mata-Perelló insisteix, en el seu informe
de l’any 2001, que s’hi ha de fer actuacions d’urgència davant l’evident
degradació d’aquest important patrimoni miner pirinenc. Esperem que no sigui
massa tard…
