Jorgina Jordà: FIRA MINERALEXPO SANTS 2013

Aquest any només en entrar ja es va poder veure que no hi havia tants expositors, però no penseu que va ser tot per culpa de la crisi, sinó que degut als recents successos en actes multitudinaris, amb més gent de la permesa, s'han reforçat les mesures de seguretat i per tal de tenir les sortides sense obstacles s'han hagut de eliminar alguns espais destinats als expositors.

Malgrat això, he pogut saludar a quasi tots els veterans que any darrere any exposen en aquesta Fira tan popular de Barcelona.

La distribució tot i els canvis obligats era semblant a la dels altres anys, en entrar et trobaves amb l'estand del Grup Mineralògic Català organitzador de la Fira, amb tot de publicacions, revistes i llibres. A continuació la resta d'expositors amb minerals, fòssils, estris per tallar-los netejar-los o polir-los, meteorits i bijuteria.

No sé si és solament una impressió però crec que aquesta vegada estava més igualada la presència de fòssils en vers als minerals.

Destacaven uns grans plafons que mostraven un petit resum del treball d'arqueologia de la Dra. Margarida Genera i Monells, que tractava de "L'establiment prehistòric del Puig Roig del Roget (el Masroig)"

Una cosa curiosa de poder veure van ser  les mostres que suposo va fer servir el Sr. Joan Abella en una de las seves publicacions, en aquest cas a la revista Mineralogistes de Catalunya dedicada a El Molar.

En quant a les altres activitats per als més menuts i no tant, com els tallers d'introducció a la mineralogia i els tallers lapidaris, van tenir molt bona acollida com sempre.

Mineralògicament parlant em van comentar que hi havien molt poques novetats, per destacar alguna cosa, unes brochantites amb linarita i crednerita de Xile i minerals catalans de llocs que avui dia son de difícil accés com el Turó de Montcada i Montjuic

I per acabar dir-vos que la Fira de Sants, per ser més petita que altres, permet quedar amb molts més amics i companys d'afició, ja que ràpidament et trobes i això fa que a més d'unes converses la mar de entretingudes, sempre hi hagi qui aprofiti l'ocasió per portar algun exemplar de collita pròpia, perquè l'ajudem a classificar-lo entre tots o senzillament per la il·lusió de mostrar-lo fins i tot donar-lo.

Per tant crec segueix sent recomanable visitar-la.

Isabel Benet: EL CAMÍ DE SANT JAUME, aspectes geològics (II)

Molts pelegrins inicien el camí a la població francesa de St. Jean Pied-de-Port perquè aquest era el punt on es reunien els pelegrins procedents de l’Europa septentrional per tal de superar les dificultats del pas dels Pirineus. Des d’aquí el camí puja per una llarga carena cap al Col de Bentarte (1337 m) i, un cop passada la frontera, segueix enfilant-se cap al Collado Lepoeder (1430 m) en un ascens que salva més de 1.200 metres de desnivell per després baixar vers l’indret d’Orreaga (Roncesvalles) on es troba una col·legiata erigida damunt un antic hospital de pelegrins del segle X.

El Silo de Carlomagno (s.XII) on es suposa que reposen les restes de Rotllà 

Foto: Isabel Salvia

Aquest lloc va veure la derrota de l’exèrcit de Carlemany a mans dels musulmans de Saragossa l’any 778, fet que va inspirar els versos de la Chanson de Roland. La llegenda diu que Rotllà va morir en aquesta batalla i que les seves restes estan enterrades en aquest lloc.

Geològicament ens trobem just sota l’anomenat “encavalcament de Roncesvalles”, estructura formada durant l’orogènia Alpina i que posa en contacte els materials paleozoics de la zona axial pirinenca, intensament deformats per l’anterior orogènia Herciniana, i els sediments paleocens i eocens representats per una alternància de calcàries i margues.

Aquest va ser el lloc escollit per nosaltres per a iniciar la marxa cap a occident amb el pensament que l’important no era el destí sinó el camí.

Ens trobem al peu del Port d’Ibañeta (1057 m) per on la carretera N-135 salva l’eix de la serralada en direcció a Iruña (Pamplona); el camí surt paral·lel a aquesta carretera en suau baixada sota un espès dosser boscós, tot seguint la capçalera del la Vall d’Arce per on discorre el riu Urrobi.

Les cinc primeres etapes, entre Orreaga i Burgos, ens porten a conèixer els “Prepirineus” navarresos, la naturalesa del contacte entre la Serralada Cantàbrica i la conca de l’Ebre, així com també la conca de La Rioja-Bureba.

Fragment del Mapa Geológico de la Península Ibérica, Baleares y Canarias (1981); E 1:1.000.000; IGME, amb el recorregut entre Orreaga i Burgos.

Passat Aurizberri (Espinal) cal superar l’Alto de Mezquiriz (922 m) on segueix aflorant l’alternància de calcàries i margues del Paleocè-Eocè, anomenada flysch, i que representa el dipòsit de corrents de terbolesa (o turbidites), això vol dir que els sediments que es troben a la plataforma continental, degut a terratrèmols o tormentes, baixen a gran velocitat pels canons submarins fins als fons abissals on es dipositen. De vegades potser que es trenquin parts de la plataforma (olistons) que baixen a dipositar-se junt amb els corrents fangosos.

Baixant de l’Alto de Mezquiriz entrem a la vall de l’Erro, cèlebre pels seus frondosos boscos de faigs i roures, on el riu s’encaixa a les calcàries, dolomies i margues del Cretaci superior les quals es troben al nucli d’un anticlinal laxe. Ens trobem al “Prepririneus” navarresos els materials dels quals van lliscar cap al sud, durant l’orogènia Alpina, tot plegant-se i encavalcant-se.

CO: Cambroordovicià; d: devonià; h1: Carbonífer; Pt; Permotrias; C2: Cretaci sup.;               m1: Paleocè-Eocè; m1f: Flysch

Un cop superada la muntanya de Carrovide (909 m), on tornem a trobar el flysch, baixem cap a la Vall d’Esteribar. A Zubiri prenem contacte amb el riu Arga que seguirem fins a Iruña (Pamplona) pel flanc sud de l’anticlinal. A Osteritz veiem una pedrera on s’exploten les calcàries de l’Ilerdià (Eocè inferior). A Irotz ens va passar una anècdota curiosa: En acabar de dinar ens va cridar l’atenció una cosa que estava en un dels paterres del restaurant. Es tractava de tres exemplars d’ammonits de grans dimensions i perfectament conservats. Em vaig quedar astorada pensant que podria tractar-se de fòssils trobats per la rodalia i per això vaig fer algunes fotos, i quina no fou la meva sorpresa quan els experts del museu em van dir que es tractava d’ammonits falsificats procedents del Marroc!!! Se’m va caure la cara de vergonya… realment s’ha d’anar amb molt de compte.

Pel pont gòtic de la Magdalena i la porta de França entrem a Iruña, final de la primera etapa. A partir d’ara veurem no tants boscos i més camps de conreu.

Sortint de Cizur Menor amb la Sierra del perdón al fons

Al dia següent sortim en direcció SW a creuar la Sierra del Perdón la qual tenim enfront tancant-nos l’horitzó. Els camps de conreu es troben damunt els materials margosos grisos i rojos de l’Eocè superior i Oligocè inferior. Al capdamunt de la serra hi ha un paquet de conglomerats grollers damunt el qual hi ha instal·lat un parc eòlic.

A partir d’ara entrem al domini de la Serralada Cantàbrica en havent creuat la falla de Pamplona. La baixada cap a Muruzábal la fem sobre els llims i sorrenques (amb paleocanals) del Miocè camí de Gares (Puente la Reina) on de nou creuem el riu Arga per un pont gòtic de gran bellesa.

t3: Triàsic sup ; C1: Cretaci inf.; C2: Cretaci sup. ; m1: Paleocè-Eocè; m2: Oligocè; m3: Miocè

Des d’aquí prenem la direcció W cap a Lizarra (Estella) tot travessant el Rio Salado el qual alimenta el pantà d’Alloz situat al nord de la ruta. Aquest riu obté les sals en disoldre les evaporites del diapir de Salinas de Oro, d’edat Triàsic superior (fàcies Keuper) i de morfologia quasi circular, el qual va ascendir degut a l’empenta cap al sud de la Serralada Cantàbrica. Aquestes evaporites les vam poder observar prop de Zirauki i són un testimoni dels primers estadis de l’obertura de l’oceà Atlàntic.

Creuant el Rio Salado

Passem a frec de la Serra d’Andía la qual és un conjunt fracturat, en forma de grades, que posa en contacte la depressió terciària de l’Ebre amb la serra d’Urbasa, unes cingleres molt vistoses formades per calcàries del Cretaci superior-Paleocè les quals formen un sinclinal. Després de creuar el riu Ega entrem a Lizarra (Estella), final de la segona etapa.

C1: Cretaci inf. C2: Cretaci sup. ; m1: Paleocè-Eocè; m2: Oligocè; m3: Miocè; qt: Quaternari

En la tercera etapa passem primer a frec del diapir d’Estella i després pugem al poble de Villamayor de Monjardín tenint a la nostra dreta vistes sobre la serra d’Urbasa.

Aquest poble es troba al peu d’un esbelt turó, on hi ha les ruïnes d’un castell al capdamunt, format per sediments detrítics (argiles, sorrenques i conglomerats de l’Oligocè superior i del Miocè inferior) damunt dels quals es cultivem nombrosos camps de vinyes: és La Rioja.

Arribant a Villamayor de Monjardín

Materials oligocens quasi verticalitzats per l'empenta de la Serra de Cantàbria

A partir d’aquí anem en suau baixada cap a la vall de l’Ebre sempre per damunt aquests materials detrítics i evaporítics (guixos a Los Arcos) els quals donen al paisatge un aspecte ondulant. Creuem el riu Ebre pel Puente de Piedra i entrem a Logronyo, capital de La Rioja situada en plena vall fluvial amb dues zones humides (els pantans de Las Cañas i la Grajera) de gran valor ecològic.

Extret de Història Natural dels PPCC; Vol II; pàg.145; fig.107

A partir de Logronyo entrem a la conca de La Rioja-Bureba, estructurada entre els Montes Obarenes-Sierra de Cantabria, al nord, i la Sierra de la Demanda, al sud. Des del capdamunt de l’Alto de San Antón podem veure la ciutat de Nájera, a la riba del riu Najerilla afluent de l’Ebre, i els sediments que reomplen la fossa: argiles i sorrenques d’un roig cridaner, pertanyents al Miocè inferior, amb les quals es va construir el magnífic monestir de Santa María la Real.

Monestir de Santa María la Real de Nájera

Sense deixar aquests materials arribem al poble de Santo Domingo de la Calzada situat enmig de la fossa a la riba del riu Oja (o Glera) on finalitzem la quarta etapa. En l’etapa següent ens toca pujar un port important: el Puerto de la Pedraja.

Vista cap al sud (Sierra de la Demanda) des del campanar de Santo Domingo

La meitat de la cinquena etapa discorre per l’interior de la fossa de La Rioja-Bureba on abunden els llims, les argiles, les margues, els guixos, i les sorrenques de l’Oligocè superior i Miocè. Tot passant per pobles com Grañón, Redecilla del Camino (ja dins la comunitat de Castella-Lleó), Viloria, Villamayor del Rio i Belorado des d’on s’inicia l’ascens al port de la Pedraja indret que fa de frontera entre la conca de l’Ebre (vessant mediterrani) i la del Duero (vessant atlàntic). A partir de Villafranca de Montes de Oca una forta pujada ens deixa a una esplanada al peu del Valbuena (1162 m) on afloren argiles i llims molt vermells del Turolià (Miocè superior) els quals ens acompanyaran fins a San Juan de Ortega.

Al capdamunt de l'Alto de la Pedraja

Des d’aquí, i passant per Ages, s’arriba a Atapuerca, població molt coneguda per les excavacions que s’hi fan i on, segons sembla, s’han trobat les restes humanes més antigues d’Europa. Des d’Atapuerca es puja a l’Alto de Matagrande, punt culminant de la Sierra de Atapuerca la qual és un anticlinal tombat de vergència NE, format per calcàries bioclàstiques i margues grises del Turonià-Coniacià (Cretaci superior), i representa l’acabament més septentrional de la Serralada Ibèrica i podria representar també un nexe d’unió amb la Serralada Cantàbrica a través de la falla d’Arlanzón.

L'Alto de Matagrande a la Sierra de Atapuerca

Baixant ja s’entra a la vall del riu Pico excavada a les margues, argiles i calcàries del Miocè inferior-mig. Arribant a Burgos ja entrem a l’aiguabarreig dels rius Arlanzón i Vena. Aquesta capital es troba al peu d’un turó format per sorrenques, argiles, margues i margocalcàries del Miocè mig-superior i formen la part més nordoriental de la conca del Duero. Aquí finalitza la cinquena etapa.

Relació de la cartografia geològica consultada: IGME (sèrie Magna) escala 1:50.000 núm 91 (Valcarlos); 116 (Garralda); 141 (Pamplona); 140 (Estella); 172 (Allo); 171 (Viana); 204 (Logroño); 203 (Nájera); 202 (Santo Domingo de la Calzada); 201 (Belorado); 200 (Burgos).

Isabel Benet: EL CAMÍ DE SANT JAUME, aspectes geològics (I)

El passat mes d’agost vaig tenir l’oportunitat de recórrer el Camí de Sant Jaume en bicicleta, des d’Orreaga (Roncesvalles) fins a Santiago de Compostela, per l’anomenat camí francès, en 14 etapes. Al llarg dels quasi 800 quilòmetres del Camí, vaig poder admirar una gran varietat de paisatges i monuments, així com també vaig poder copsar que aquest recorregut és quelcom més que un simple repte esportiu: els més de 700 Km del Camí han estat classificats com els més intensos del món, amb una gran càrrega espiritual. Per aquesta raó, l’any 1994, el Camí va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Fent un xic d’història es pot dir que els orígens del camí es remunten a l’any 813 quan un ermità va informar sobre unes estranyes llums damunt el Monte Libredón, prop d’Iria Flavia. El bisbe Teodomiro va manar investigar-ho, i en aquell lloc hi van trobar les ruïnes d’un mausoleu romà on hi havia unes sepultures amb restes humanes al seu interior. Aquestes restes van ser adjudicades a sant Jaume i als seus deixebles ja que l’apòstol, segons una tradició, es diu que havia estat predicant per la península abans de ser decapitat a Jerusalem i que els seus deixebles el van enterrar en terres gallegues, però sense especificar-ne el lloc exacte. Aquesta llegenda té el seu origen en un trasllat de diverses relíquies jacobees des de Mèrida, quan aquesta ciutat va ser conquerida pels musulmans.

Immediatament van acudir pelegrins de tota Europa fins a aquest lloc, la qual cosa va suposar la fundació de la ciutat de Sant Jaume. El mot Compostel·la, potser deriva del llatí campus stellae (camp de l’estel), nom amb el que també es coneix la nostra galàxia la Via Làctia: el Camí de sant Jaume; el més provable, però, és que aquest nom derivi del mot compositum que significa cementiri.

El rei Alfons II el Cast va substituir l’anterior ermita pre-romànica per una de romànica, Santa Maria la Antigua, la qual va quedar englobada dins la gran basílica del segle XIII on s’ubiquen els sepúlcres de l’apostol i del bisbe Teodomiro, a més d’altres tresors.

Santa Maria la Antigua

A grans trets el camí discorre primer pels “prepirineus” navarresos i a partir d’Iruña (Pamplona) passa fregant l’extrem més oriental de la Serralada Cantàbrica fins a Logronyo on, un cop creuat el riu Ebre per l'impressionant Puente de Piedra, el Camí entra de ple a la conca de La Rioja-Bureba, estructurada entre el bloc format pels Montes Obarenes-Sierra de Cantabria (al nord) i la Sierra de la Demanda (al sud) tot passant per la ciutat de Santo Domingo de la Calzada la qual posseix una important catedral gòtica.

Puente de Piedra sobre l'Ebre (Logronyo)

Santo Domingo de la Calzada

Al capdamunt de l’Alto de la Pedraja, per on es creuen els Montes de Oca, es deixa enrere la vall de l’Ebre per a entrar a la conca alta del riu Duero, per on el Camí discorre al llarg de la famosa Tierra de Campos tot passant per capitals tan emblemàtiques com Burgos i León així com també per bonics pobles com Castrogeríz o Carrión de los Condes, i ciutats importants com Sahagún.

Catedral de Burgos

Carrión de los Condes

Sahagún

Catedral de León

 Abans d’entrar a Astorga, capital de la Maragateria, es creua el riu Órbigo pel llegendari Puente del Passo Honroso, on un plafó ens assabenta d’uns fets ocorreguts en aquest indret l’any 1434 i protagonitzats pel cavaller Don Suero de Quiñones que, per amor a una dama, va estar guardant el pont fins que no va haver trencat 300 llances. Aquests fets van es van fer tan populars que fins i tot Cervantes els esmenta al Quixot.

Puente del Passo Honroso

 A partir d’aquí el camí pren contacte de nou amb les muntanyes en entrar al Massís Ibèric pels Montes de León els quals es superen pel pas de la Cruz de Ferro que, amb els seus 1504 m, és el punt més alt que assoleix le ruta xacobea la qual, després, baixa vertiginosament vers la comarca d’El Bierzo, amb capital a Ponferrada, amplia depressió intramuntanyosa regada pel riu Sil i on abunden les vinyes en un territori que recorda el nostre Penedès.

Després de pujar Os Ancares, el Camí s’endinsa en terres gallegues on el recorregut avança fent contínues pujades i baixades, degut a les oscil·lacions del terreny, entre frondosos boscos (de roures, castanyers i eucaliptus) i bucòlics prats on pasturen les vaques. A Portomarín es creua el riu Miño, que alimenta el pantà de Belésar, i després de l’Alto de Ligonde s’entra a la conca del riu Ulla el qual defineix la comarca de l’Ulloa.

Després de superar l’Alto de Barreira, el Camí baixa a la conca del riu Tambre on està ubicada la capital gallega: Santiago de Compostela que els catalans anomenem Sant Jaume de Galícia i on, a la plaça de l’Obradoiro i a la seva catedral, finalitza el Camí de Sant Jaume.

En les properes setmanes es veurà l’itinerari amb més detall i es destacaran els aspectes geològics observats.

NOTA: activitat realitzada per Isabel Salvia i Isabel Benet, entre els dies 5 al 18 d’agost de 2012. Si voleu conèixer altres aspectes de la ruta, així com la descripció de les etapes, consulteu les entrades “El Camí de Sant Jaume, en bicicleta” (agost’12) al bloc “centrealiga.blogspot.com”.

Amics del Museu: ELS PERILLS DEL FRACKING

A partir d’ara ens caldrà afegir una nova paraula al nostre vocabulari: es tracta del fracking, perquè d’això en sentirem a parlar més d’un cop i més de dos.

El terme fracking fa referència a l’anomenada fracturació hidràulica del terreny, o sigui el trencament de les roques del subsòl, mitjançant l’injecció d’un líquid a gran pressió, per tal d’obtenir els hidrocarburs (sobretot gas) que es puguin haver acumulat. Aquesta és una tècnica d’explotació que ja s’util·litza als EEUU des de finals dels anys 40 i consisteix en perforar el terrent en vertical fins a la capa susceptible de contenir gas, i després injectar-hi un líquid (aigua barrejada amb sorra i productes químics altament tòxics) a alta pressió per tal de reventar les roques i alliberar el gas que contenen, el qual surt a l’exterior pel mateix conducte junt amb el líquid que s’ha injectat. Això si, aquesta perforació va folrada de ciment i el conducte és d’acer per mirar de protegir el aqüífers que travessa.

Aquest mètode extractiu, com qualsevol altre, no està exempt de riscos mediambientals, el més preocupant dels quals és la contaminació de les aigües freàtiques. Però el problema més gros és que els mètodes actuals de fracturació hidràulica són encara més agressius que els anteriors ja que, a la perforació vertical, se li afegeix una perforació horitzontal (de poc més d’un quilòmetre de llargada) a través de la capa rica en gas, i és en aquest túnel horitzontal on té lloc el fracking, el qual afecta una àrea més extensa, i els perills de contaminació augmenten considerablement perquè el gas pot escapar-se, en part, per altres esquerdes naturals del terreny que no s’hagin pogut detectar. També pot passar que el folre de ciment de la perforació tingui fuites per on s’escapi el gas juntament amb l’aigua contaminada. A tot això s’ha d’afegir que les piscines a cel obert, on s’acumula aquesta aigua contaminada que s’injecta, puguin tenir filtracions o que aquestes piscines es desbordin quan plou molt. El problema s’agreuja quan s’hi realitzen unes quantes perforacions molt properes entre entre elles, o que s’injecti el líquid diverses vegades en una mateixa perforació. Tot plegat fa una mica de por… és la cara fosca de la geologia.

Darrerament sentim a parlar de companyies que, ja fa molts anys, havien estat fent alguns estudis en certes zones de la península, especialment al Prepirineu i a la Conca de l’Ebre, per mirar de localitzar jaciments d’hidrocarburs. Però en aquella època l’extracció de gas amb el mètode del fracking no era rendible. Actualment, però, els costos d’extracció s’han abaratit i el gas no para de pujar de preu, per la qual cosa aquesta mena d’explotació ja es pot dur a terme, amb la consegüent alarma per part dels habitants dels municipis afectats, tots ells en zones rurals de gran bellesa paisagística, i que depenen quasi absolutament del turisme.

A Catalunya es coneixen formacions rocoses que emmagatzemen hidrocarburs. Entre elles estan les formacions Corones i Armàncies  (de l’Eocè inferior) , dipositades en un medi marí profund i amb un alt contingut en matèria orgànica. Aquests materials es van arribar a explotar, però de manera molt casolana degut al seu escàs rendiment. En l’actualitat aquestes explotacions són més aviat una curiositat i un reclam turístic.

La Formació Corones a Sant Joan de les Abadesses

Entrada de la mina (prop de la Pobla de Lillet)

Aquest mètode d'extracció en sí, no és dolent si es fa ben fet  i si les empreses explotadores destinen part dels seus beneficis a preveure un fons per a indemnitzacions, per tal de depurar possibles responsabilitats que se'n poguessin derivar d'aquesta activitat; de totes maneres aquest mètode està donant molts problemes als Estats Units i està prohibit en molts països europeus, entre ells França. D'ara endavant ens caldrà estar molt atents.

Si voleu més informació al respecte, podeu consultar l’article del periodista científic Chris Mooney Los inconvenientes de la fracturación hidráulica, publicat a la revista Investigación y Ciencia del gener del 2012, pàg. 82-87.