Isabel Benet: Visita a la Pedrera de Meià

A la darrera ressenya sobre el Montsec de Meià ja vam dir que, per la seva importància paleontològica, la Pedrera de Meià es mereixia un capítol apart, per això li dediquem aquesta visita a través d’un itinerari (d’anada i tornada pel mateix camí) d’uns 6 km en total i un desnivell positiu d’uns 500 metres.

El Montsec d’Ares vist des de la Pedrera de Meià

L’itinerari comença a l’indret dit la Passarel·la, situat just a la cruïlla de les carreteres C-13 (o carretera del Doll) i la C-12 que va a Àger. A tocar del pont sobre la Noguera Pallaresa hi ha una bona esplanada per deixar-hi el cotxe. En aquest itinerari veurem de prop els materials del Juràssic mitjà (Dogger), del Cretaci inferior (Barremià), i d’inicis del Terciari (Paleocè i Eocè).

Mapa de carreteres on s’ha indicat la situació de la Passarel·la

Esquema de l’itinerari

Esquema geològic de l’itinerari

Abans de començar, però, ens fixem en uns materials argilosos, d’un color roig cridaner, que afloren entre materials grisosos al talús de la carretera i que veurem més endavant al llarg de l’itinerari. També des d’aquí ja es pot veure l’abocador de la Pedrera de Meià.

Aflorament al talús de la Passarel·la

Així que comencem l’itinerari creuant, amb molt de compte, la carretera del Doll i enfilant-nos per una pista (dita Camí de Peralba) marcada amb els colors vermell i blanc corresponents al sender de gran recorregut GR-1. Per aquesta pista observem com afloren unes calcàries, en les que apareixen petits foraminífers típics de l’Eocè (alveolines i orbitolits), amb algunes intercalacions de conglomerats.

Enfilem pel Camí de Peralba

Aflorament de calcàries amb alveolines i orbitolits

Aflorament de lutites del Garumnià

Tot seguit ja trobem els mateixos materials argilosos que hem vist al talús de la carretera: es tracta de les pelites de la fàcies garumniana del Paleocè... si tot va bé, a continuació hauríem de trobar les sorrenques del Maastrichtià (Cretaci superior). Així que continuem pujant per la pista, tot prenent una sèrie de viaranys que ens permeten tallar-la, un dels quals passa pel mig de les ruïnes de Can Ginesta.

Arribant a les esplanades de Can Ginesta 

Un tallant de la pista hi passa pel bell mig

Inici del camí de la Pedrera de Meià

Anem per la pista fins un punt, marcat amb una estaca, en el qual l’abandonem per prendre un costerut sender mà esquerra que s’enfila per l’escarpat vessant dels Feixants del Seguer, tot guanyant alçada ràpidament sobre la vall del Noguera Pallaresa.

Ens enfilem per un costerut camí cap a Pedrera de Meià

Ràpidament guanyem alçada sobre la vall

Arribem a un nou aflorament de roques

Hem dit que, si tot anava bé, en el proper aflorament haurien d’aparèixer les sorrenques del Cretaci superior, però el que afloren són les dolomies negres del Juràssic mitjà (Dogger) d’aspecte entre bretxoide... aquí ha passat alguna cosa! I la causant d’aquest salt és una falla encavalcant, la naturalesa i funcionament de la qual ja analitzarem en propers capítols de la història del Montsec.

Imponent cingle format per les dolomies negres del Juràssic

En elles apareix una crosta ferruginosa

Aspecte bretxoide de les dolomies juràssiques

Camí suportat per marges de pedra

Continuem enfilant-nos pel costerut sender, a voltes suportat per marges de pedra, tot passant sobre la boca de la cova de les Sies i observant com aquí les dolomies presenten un aspecte laminat. Per sobre ja tenim les blanques calcàries del Cretaci inferior les quals semblen un castell en ruïnes.

Observant les dolomies juràssiques 

Aspecte laminat de les dolomies

Aspecte ruïnós de les calcàries del Cretaci inferior

Superat aquest graó ja ens encarem a les restes de les casetes que es van construir al peu de la llosera de la pedrera per allotjar els treballadors a inicis del segle XX. Després de pujar per la gran llosera ja entrem de ple a la Pedrera de Meià.

Les restes de les casetes amb prou feines

es distingeixen entre la vegetació 

Passem a frec de les ruïnes

El Montsec d’Ares des de les casetes

Pujant per la gran llosera

Aspecte d’una de les lloses

Des de l’esplanada de l’entrada donem un cop d’ull a la paret de la pedrera, tot observant les característiques de les roques que hi afloren i que són d’origen lacustre, dipositades al fons anòxic d’un llac costaner d’aigües dolces i tranquil·les i sota un clima subtropical. Estudis recents, efectuats sobre caròfits, atorguen a aquests materials tenen una edat de 130 milions d’anys (Barremià, Cretaci inferior). A la paret de la pedrera s’observa una vistosa esllavissada produïda quan aquests fangs calcaris encara eren tous i que tècnicament s’anomena Slump.

 Arribem a la pedrera de Meià on observem un vistós Slump

Detall de l’Slump 

Recreació de l’aspecte de l’estany, d’Antoni Lacasa

Mentre fem un tomb pels voltants, i guiats pel llibre De la Litografia a la Paleontologia d’Antoni Lacasa, fem un repàs de la història de la pedrera, la qual comença quan l’enginyer Lluís Marià Vidal, gran coneixedor del Montsec, cercava pedres que fossin adients per a la indústria de la litografia, una tècnica que va revolucionar les arts gràfiques a finals del segle XVIII.

Fem un tomb per la pedrera 

Cap a l’any 1875, prop de Rúbies, Vidal va descobrir un paquet de calcàries de gra molt fi i que s’esfullaven en lloses de diferents gruixos, per la qual cosa es va iniciar la seva explotació l’any 1898 i aviat van començar a aparèixer fòssils amb un extraordinari estat de conservació (aràcnids, crustacis, peixos, insectes, plantes, amfibis, rèptils, ocells primitius...) que van ser, i són, objecte de nombrosos estudis i dels quals al Museu en tenim una bona mostra.

Fòssils de peixos a les vitrines del Museu

També es poden veure alguns bons exemplars al Centre d’Interpretació del Montsec de Vilanova de Meià, entre el quals destaquen uns exemplars de Montsechia vidalii, planta aquàtica considerada una de les angiospermes més antigues de món.

Aspecte laminat de les calcàries litogràfiques

Imatges de l’època de l’explotació, 

exposades al Centre d’Interpretació del Montsec 

Montsechia vidalii, exposada al Centre d’Interpretació del Montsec

També són de destacar un exemplar del cocodril Montsecosuchus depereti, de l’anfibi Eodiscoglossus santonjae, l’esquelet parcial d’un pollet d’una au arcaica i algunes plomes.  Quan va finalitzar l’explotació de la pedrera l’any 1913, aquesta va quedar abandonada i a mercè dels cercadors de fòssils i espoliadors, i no va ser fins l’any 1980 que la Generalitat de Catalunya es fa càrrec dels terrenys per a protegir-los amb una llei del Patrimoni Cultural, per la qual cosa la recol·lecció de fòssils està prohibida.

L’any 1966, el grup Amics de la Paleontologia de Lleida descobreixen una altre jaciment a l’indret de la Cabroa, de les mateixes característiques però situat més a l’est i que també ha proporcionat materials molt interessants. Es pensa, però, que es tractava de dos estanys diferents tant en l’espai com en el temps.

Continuem el nostre particular passeig per la pedrera

Seguim el nostre particular passeig, tot seguint pel camí de Rúbies fins a un mirador situat just al damunt de l’inici del congost de Terradets, des del qual tenim portentoses vistes de l’extrem oriental del Montsec d’Ares (el nostre proper objectiu), del llunyà Massís de la Maladeta ben nevat, amb el castell de Mur en primer terme, i de l’extrem occidental del Montsec de Meià (o de Rúbies).

Entrada del Congost de Terradets des del mirador de la pedrera

La Maladeta, amb el pic Aneto, i el Castell de Mur 

L’extrem occidental del Montsec de Meià

Després d’haver satisfet la nostra curiositat sobre aquest indret tan emblemàtic del Montsec, iniciem el retorn a l’aparcament de la Passarel·la pel mateix camí d’anada. En properes ressenyes donarem un cop d’ull als materials que formen el Montsec d’Ares i a les relacions tectòniques amb la Vall d’Àger.