Jorgina Jordà: EXPOMINER 2016

El passat cap de setmana, entre els dies 11 i 13 de novembre, es va celebrar la 38ª edició de la fira de minerals Expominer, que va tenir lloc al Palau nº1 del Recinte firal de Montjuïc a Barcelona. La temàtica de la fira, tot i estar centrada en la mineralogia, presenta una oferta molt variada de fòssils, i especialment bijuteria, però també s’hi poden trobar eines relacionades amb la nostra afició, com microscopis, llums, estris per al polit i neteja de mostres, a més de publicacions i, fins i tot, gaudir de tallers i activitats pensades per als més joves.

La fira segueix amb la seva tònica habitual de pèrdua d’expositors i, en un primer moment, semblava que no hi hauria masses novetats a nivell mineralògic. Òbviament m'equivocava i amb una mica d'ajuda he pogut observar-ne algunes. A destacar alguns exemplars de quars i fluorita groga procedents de Chebka Sidi Said, Mildelt, Meknès-Tafilalet, Marroc (09/2016). Mostres de niobofil·lita, un fluorosilicat de titani i niobi ben complex i interessant procedent Machinga, Malawi (09/2016). Cristalls de kunzita (varietat rosa de l'espodumena), de molta qualitat procedents de Pech, Konar, Afganistan (08/2016). Exemplars de quars ametista de gran bellesa, procedents de Piedra Parada, Las Vigas, Veracruz, Mèxic i que ja havien destacat a la fira de Munich d’aquest mateix any. O un petit lot de de montroseïtes provinents de Prachovice, Bohèmia, República Checa, que tot i que era una troballa del 2005, no s’havien deixat veure en circulació fins el 2016.  Una troballa que no pot ser considerada una novetat, però sí molt destacable, són els exemplars de fluorita rosa d’hàbit octaèdric procedents de la Face Nord des Droites, Mont Blanc, França, que han sortit a la llum a causa del desgel produït pel tan nomenat escalfament global, que ha permès arribar a llocs que fins ara eren inaccessibles.

Quars i fluorita groga de Chebka Sidi Said, Mildelt, Meknès-Tafilalet, Marroc.

Quars ametista de Piedra Parada, Las Vigas, Veracruz, Mèxic.

Fluorita rosa d’hàbit octaèdric procedents de la Face Nord des Droites, Mont Blanc, França.

En l’àmbit internacional, a més de les novetats, en van cridar l’atenció les mostres d’autunita de la Mina Senhora da Assunção, Aldeia Nova, Ferreira de Aves, Sátão, Viseu, Portugal; les barites amb willemita de El Potosí, Chihuahua, Mèxic; marcassites, malaquites i les sempre clàssiques vananidites del Marroc; zoïsita amb robí de Tanzània; les famoses okenites de la Índia; malaquites  de la zona de Katanga, RD Congo, i nombrós material del Brasil com quarsos, turmalines, etc.

Autunites de la Mina Senhora da Assunção, Aldeia Nova, Ferreira de Aves, Sátão, Viseu, Portugal.

En l'àmbit nacional vam gaudir, com és habitual, d’un bon assortit de fluorites, calcites i barites asturianes; cerussites i piromorfites de la mina del General, Ciudad Real; mostres de coure de la Corta Boinás, Belmonte de Miranda, Astúries; les clàssiques dolomites d’Eugui, Navarra o les arxiconegudes pirites Navajún.

Cerussites i piromorfites de la mina del General, Ciudad Real.

Pels amants del mineral català, si se sap buscar, també hi havia mostres interessants. A destacar les arsenopirites del Pirineu lleidatà; acantita, galena, annabergita, mimetita i wulfenita de Vimbodí, redescobertes fa un any; o algunes ametistes de la pedrera de Can Súria entre les quals en destacava un exemplar que, sota el meu parer, és una de les mostres més estètiques que he vist. No faltaven les ja clàssiques mostres d’epidota i axinita de Tremp, Lleida; alguna mil·lerita de Bellmunt del Priorat, Tarragona; wol·lastonita i molibdenita de Gualba; o minerals alpins com les mostres amb anatasa, fluorapatita i rútil de la Val d’Aran.

Annabergita, mimetita i wulfenita de Vimbodí.

Ametiste de la pedrera de Can Súria.

Tampoc faltaven minerals per als aficionats als micromounts i la sistemàtica. Em va cridar l’atenció un exemplar de robinsonita amb rouxelita procedent de la mina de Monte Arsiccio, Sant'Anna di Stazzema, Lucca, Toscana, Italià, novament redescoberta; i alguns exemplars de minerals radioactius procedents dels USA com les mostres amb uraninita i coffinita de New Mexico o els exemplars d’uranopiroclor de Colorado.

Robinsonita amb rouxelita procedent de la mina de Monte Arsiccio, Sant'Anna di Stazzema, Lucca, Toscana, Italià.

Minerals radioactius procedents dels USA com les mostres amb uraninita i coffinita de New Mexico o els exemplars d’uranopiroclor de Colorado.

El rang de preus, tot i que sempre és un tema polèmic, era molt gran i hi havia minerals per a totes les butxaques amb mostres que anaven des d'un euro fins a algunes que ostentaven preus de més de 6.000.

Com a cosa curiosa va ser el primer any que vaig trobar minerals “outlet”, una iniciativa que crec que va tenir bona acollida.

En quant a fòssils, donava la sensació de que hi havia més expositors que en d’altres ocasions i es van poder admirar exemplars de tota mena: ammonites de mides increïbles, crustacis decàpodes molt ben preparats, equinoideus, peixos, mol·luscs i, fins i tot, alguna resta òssia.

Com sempre, no faltaven parades amb estris per a tot el que puguem necessitar els aficionats a la mineralogia, a més de llibres i revistes que ens serveixen per estar al dia de les novetats.

Destacar també que, com cada any, paral·lelament es realitzen altres activitats i exposicions:

• Col·lecció Jordi Gil: Exposició organitzada pel Grup Mineralògic Català on es van poder observar estris i llibres històrics relacionats amb la mineralogia i la mineria. Es tracta d'una representació molt valuosa amb exemplars de caràcter únic. Un gran esforç molt encomiable del Sr. Gil.

• Geologia Tàctil: En col·laboració amb l'ONCE i l' Associació Mineralògica d'Interès Científic i Social, molt a valorar.

• Tallers: Busquem meteorits; Cata d'aigües; Microminerals; Recerca d'or; Dinosaures del Pirineu.

• Introducció a la Mineralogia MINERLAB:  Taller didàctic d'iniciació a la mineralogia i a algunes propietats dels minerals com la radioactivitat i la fluorescència. En el taller, es fa una introducció a les propietats i característiques generals dels minerals. Es parlà, especialment, dels minerals d'urani i les seves propietats radioactives, tot fent assajos per comprovar algunes de les característiques de la radiació utilitzant comptadors Geiger i filtres, entre altres. També es va tractar sobre com col·leccionar minerals radioactius i quines precaucions cal tenir en la seva manipulació, a càrrec de Carles Díez i Pep Ignacio.

• Xerrades divulgatives.

• Concursos.

• Premis GMC a treballs de mineralogia: En aquesta segona edició, el guanyador del Premi GMC 2016 a treballs de recerca de batxillerat sobre mineria i mineralogia va ser:

• Sr. Frederic Esteve i Segura amb el treball "Tot un món ben salat".

• Tutoritzat per: Sra. Mª del Castillo Hervás de l'INS de Terrassa i la Dra. Mercè Corbella i Cordomí de la Facultat de Geologia de la UAB.

• Finalistes exaequo.

• Sr. Esteve Ruiz i Clarasó amb el treball "Geologia del Baix Maresme i el Barcelonès Nord".

• Tutoritzat per: Sr. Salvador Martí i Vilà de Mireia Centre d'Estudis de Montgat

• Sr. Víctor Vila i Barrachina amb el treball "El coltan, el mineral que mou el món".

• Tutoritzat per: Sr. Francesc Closa Salinas del Col·legi Claver de Lleida.

Va fer entrega dels premis la directora del Saló Expominer, la Sra. Marta Serra, el president del GMC el Sr. Frederic Varela i els patrocinadors del premi, la Sra. Griselda Kucera de Natura Kucera Minerales i el Sr. Rafael Arquillo de Kunugi Minerales.

Jordi Gil al costat d'una de les vitrines de l'exposició de llibres antics de mineralogia pertanyents a la seva col·lecció.

Per acabar vaig passar a saludar els companys del GMC on vàrem fer una bona tertúlia tot prenent un refrigeri per celebrar el merescut reconeixement, amb l'entrega d'una placa commemorativa, a la gran tasca realitzada pel company Jordi Coca, sempre al servei del Grup des dels seus inicis fins a l'actualitat.

Frederic Varela president del GMC fent entrega de la placa commemorativa al company Jordi Coca.

Finalment, a cada fira també espero amb il·lusió recollir la Revista de l'entitat i visitar l’estand dels amics del ICMPG que a més de la seva publicació portaven alguns exemplars del nou llibre de paleontologia "Guia de camp dels fòssils de l'Anoia Invertebrats marins" de Josep Llansana Marcé i Josep Romero Marsal i que em vaig emportar cap a casa. També vaig visitar l'estand de CatMinerals on també estaven de celebració per la presentació de la seva nova revista “Cat Minerals”.

Només em resta donar les gràcies, com cada any, a tots els que m'han comentat i explicat els minerals més destacats i per permetre'ns retratar-los, com també felicitar i donar-li les gràcies a en Jordi Gil per mostrar-nos la seva magnífica col·lecció i biblioteca. 

Fotos: Agusti Asensi.

Mn. Francesc Nicolau: EL PLANETA TERRA TAMBÉ ÉS UN ASTRE I TÉ UN SATÈL·LIT

Primera xerrada del primer cicle de conferències sobre el tema Els Astres i l’Astrofísica, que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 8 de novembre del 2016. Si voleu veure el resum de la segona xerrada, clicleu aquí.

La Terra és un planeta. Els planetes són astres errants. La Terra en un any (un gir complet al voltant del Sol) dóna 366,256 voltes sobre si mateixa, que són 365,256 voltes respecte de la Terra (en canvi, la Lluna, el seu satèl·lit, sobre el seu eix en dóna  una de sola i respecte a la Terra cap; sempre ens mostra la mateixa cara). L’any sideral dura 366,256 dies (sideral: en respecte a les estrelles). Però aquest valor de 365,256 no és exactament 365 i un quart; per això cada 400 anys cal suprimir tres anys bixests. La Terra al voltant del Sol es mou a una velocitat d’uns 30 km/sg. Els planetes més propers al Sol en el seu moviment de translació són més ràpids que els que són més lluny.

La Terra des de l'espai

La rotació de la Terra: Com que el Cosmos no és un buit total, hi ha una mica de fregament que fa que la Terra es vagi frenant lentament. Al Paleozoic, l’any passava de 400 dies, com mostren els coralls fòssils d’aquella època; això es pot afirmar a partir de l’estudi de les seves capes de creixement estacional (hivern-estiu) i diari. Com que la frenada continua, de tant en tant, s’ha de fer que l’any “duri” un segon més cada 2 o 3 anys. El 31 de desembre de 2015 va durar 86401 segons, fet que va repercutir en el funcionament de les xarxes socials; com tenir en compte aquest allargament, és una qüestió encara pendent de solució.

L’escalfament global de la Terra, causat per les indústries i transports, és un gran problema. La desertització creix. La demografia també hi influeix. La reunió de Rio de Janeiro, fa més de vint anys va voler lluitar contra aquests problemes, però les seves resolucions només s’han complert parcialment. Vivim per damunt de les possibilitats que ens ofereix el nostre planeta.

La Terra està una mica inclinada respecte del seu eix i fa una mica de va-i-ve cada any. Hi ha planetes, com ara Urà, que la inclinació del seu eix és pràcticament total. La Lluna impedeix que aquest fet ens passi, ja que manté l’estabilitat de la Terra.

El nostre satèl·lit la LLuna

La Lluna és un satèl·lit enorme respecte de la Terra (ja que de 1/81 de la massa del nostre planeta); en comparació a altres satèl·lits en relació als seus planetes del Sistema solar (menys del 1/1000 de la massa del planeta). Les marees produïdes per la Lluna, afavoreixen la vida als oceans, pel moviment de les seves aigües. La distància Terra-Lluna és d’un segon llum i una mica més (mitjana de 384.400 km). Aristarc, cap el 300 a. C., va calcular la distància entre ambdós astres en 121.000 km. Hiparc de Nicea, cap el 150 a.C. li va sortir 425.000 km. Ptolomeu va trobar-ne 375.000 km. Lalande, al segle XVIII, 380.000 km.

L’excentricitat de la Lluna fa que aquesta distància variï de l’ordre d’uns 400 km. El moviment de la Lluna és molt complicat i la seva òrbita és veu influenciada per altres astres, com Venus i Mart, complicant molt els càlculs. Cal fer-ne un total de 500 correccions a la que tindria si només influís la Terra. La Lluna s’accelera i cada any se'ns allunya 15 cm.

Els mapes de la Lluna: El primer es deu a Galileu, qui va observar les valls i muntanyes de la seva superfície, però sense donar-los nom. Posteriorment, Hevelius, Mn. Riccioli i Mn. Grimaldi, feren mapes més perfectes i donaren noms als accidents lunars, noms encara vigents avui dia. Gerard. Kuiper, al segle XX, va fer un mapa molt detallat, amb moltes més denominacions, bo i respectant les dels italians.

El relleu de la Lluna està solcat de cràters i amb planures (anomenades “mars”). Aquestes planes poden ser més o menys circulars o bé irregulars; serien anteriors als cràters (a diferència de la Terra no desapareixen per fenòmens erosius). Molts cràters tenen una muntanyeta al centre per efecte produït en caure el meteorit que els originà. El 90% dels cràters tenen més de tres mil milions d’anys, cosa que ens diu que hi hagué un temps de fort bombardeig d’asteroides quan el Sistema solar era als seus inicis.

Cràters de la Lluna

Les primeres sondes a la Lluna foren enviades pels soviètics. La primera en fou el Lunik II el 1959. Els americans també fabricaren els Ranger, els quals, el 1965, arribaren a la Lluna com a satèl·lits orbitals i retrataren la seva superfície, inclús la de la cara oculta, amb els seus mars més petits. El viatge a l’espai del primer astronauta, el soviètic Yuri Gagarin, va permetre pensar en enviar a la Lluna naus tripulades.

Els americans enviaren els seus primers Apol·lo tripulats. El número X va donar la volta a la Lluna. El XI va allunar per primer cop. Aquesta expedició va sortir de la Terra el 16 de juliol de 1969 i estava formada per Amstrong, Aldrin i Collins; es va posar en òrbita lunar el 20 de juliol a les 20 h. Allunitzaren a les 2 h de la matinada del dia següent. Seguiren 6 expedicions més, malgrat que la 13 no va poder allunitzar. Les 15, 16 i 17 portaren un vehicle i van recórrer fins una distància de 20 km des del punt d’allunitzatge, amb estada de la darrera de fins a tres dies.

Entre totes les expedicions es recolliren 2.200 mostres amb un total de 385 kg (es pot contemplar una mostra al Museu Mollfulleda de Mineralogia, d’Arenys de Mar). El projecte Apol·lo finí el 1972 i no s’hi ha tornat, encara que sí hi han anat expedicions no tripulades (les Lunakod russes).

Per què la Lluna és tan gran? Per explicar-ho, hi ha tres teories: que és filla, que és germana o que és esposa de la Terra.

Georges Darwin, fill de Charles, exposa que la Lluna era filla de la Terra. Quan al principi dels temps, la Terra era líquida i es va produir una excrescència que fou llençada a l’espai i formà la Lluna. Però la regolita (mantell de pedres esmicolades que recobreix la seva superfície dura) dels nostres sòls tan diferents; i també els silicats que componen les seves roques. A més, la cicatriu que es suposava era el Pacífic, avui dia se sap que dit oceà ha estat originat en una època relativament recent pel moviment de les plaques que el conformen.

H. Urey, va llençar la teoria que era esposa de la Terra. Al voltant del Sol van originar-se cinc plantetes: Mercuri, Venus, Terra, Lluna i Mart. La Terra va captar finalment la Lluna en apropar-s’hi. Segons Singer, seria germana. Quan es formaren els planetes a partir de la nebulosa còsmica, el remolí de la Terra va tenir a prop una nebulositat que formà la Lluna. Actualment, es creu més probable la segona teoria.

Si voleu veure el video de la conferència, cliqueu aquí.

Amics del Museu: SORTIDA DELS AMICS A L'ALT BERGUEDÀ

Ja fa just dos anys que un grup d’Amics del Museu vam fer una visita al sector de Fumanya. En aquella ocasió les explicacions es van centrar sobretot en la naturalesa dels materials que formen la fàcies garumniana (finicretaci) consistents en argiles, guixos, margues, calcàries lacustres i lignits, uns carbons de baixa qualitat l’explotació dels quals va exhumar un important jaciment de petjades (icnites) de dinosaures sauròpodes, a més d’altres restes i fòssils.

Avui dissabte 22 d’octubre ens hem reunit una bona colla a l’àrea de servei de Cercs per tal de fer un itinerari complementari d’aquell de fa dos anys, i encara que el cel gris ens amenaça amb pluja, tots plegats marxem per la C-16 en direcció al Túnel del Cadí i, en arribar al Collet, ens desviem per la B-400 en direcció a Saldes fins al Mirador del Pedraforca on està prevista la primera parada del dia.

La primera parada al Mirador del Pedraforca

Poc després de deixar a mà dreta el petit nucli de Maçaners, arribem a l’esmentat mirador situat a frec de la carretera B-400; i just en el moment d’aparcar els cotxes i reunir-nos per a escoltar les explicacions pertinents... es posa a ploure!. I, a més, se suposa que des del Mirador del Pedraforca, es veu el Pedraforca... doncs avui, i com era d’esperar, els Pollegons estan ben coberts de núvols, sort que tothom ja coneix prou bé la fisonomia d’aquesta impressionant muntanya tan carregada de bellesa estètica.

En aquest mirador hi ha una mena de monument amb una llegenda escrita segons la qual el Pedraforca deu la seva forma a la lluita d’un cavaller amb el dimoni, però aquí se’ns explica que l’actual morfologia d’aquesta muntanya es deguda a la deformació de les roques durant l’orogènia Alpina i la posterior erosió per part dels agents meteorològics que l’han anat esculpint i modelant al llarg de milions d’anys.

Després d’aquestes explicacions, tornem als cotxes per tal de dirigir-nos a la segona parada situada al Mirador de la Pleta de la Vila (o Pleta Palomera), enclavat a mig aire del vessant nord de la serra d’Ensija. Per arribar-hi, continuem per la mateixa carretera fins al coll de la Trapa, on ens desviem a mà esquerra per una pista asfaltada, i un cop deixem els cotxes aparcats davant l’oficina d’informació del Parc d’Aventura de Palomera, caminem uns metres pel camí anomenat Sender del Bosc de Palomera fins a l’esmentat mirador situat al caire d’un petit cingle.

Reunits al Mirador de la Pleta Palomera

Abans d’arribar-hi, però, observem l’aspecte dels materials de la Formació Calcàries de Vallcebre, que són d’origen lacustre perquè en elles es troben restes de caròfits (o algues verdes) molt semblants a les que es troben avui dia en els fons i marges dels estanys. Però des del mirador, i per culpa de la boira, en prou feines podem entreveure el motiu de l’explicació d’aquesta parada: la caiguda i posterior desplaçament de grans blocs de roques calcàries despreses del cingle per causa de l’erosió de les argiles garumnianes que es troben a la seva base... però ens prenem aquestes vicissituds amb alegria i bon humor.

Els despreniments de la zona dels Terrers entre la boira

Després, uns quants “valents” ens dirigim cap al NW per un sender marcat amb estaques de fusta fins a un balcó, protegit per una barana de fusta, des d’on veiem el Roc de Palomera, un gran bloc aïllat i separat del cingle, damunt del qual s’hi han trobat les restes de 27 cases de planta rectangular corresponents a un poblat de pastors que fou habitat entre els segles XII al XV.

Al balcó del Roc de Palomera

Restes de parets del poblat medieval

Des d’aquest balcó tornem a l’aparcament per agafar els cotxes i anar a la següent parada situada a l’àrea de pic-nic de la Mina Tumí. Per això continuem per la mateixa pista asfaltada per la qual passem a frec de les antigues pedreres del coll de Pradell on s’hi havia extret carbó, i també creuem les vies d’un trenet que anava fins la Mina Enriqueta i que el consorci “Ruta Minera” volia restaurar per fer-ne un tren turístic.

Els trenets de la Mina Enriqueta

A partir d’aquí la pista baixa amb un desnivell del 20% fins a l’àrea de pic-nic de la Mina Tumí on tornem a deixar els cotxes i ens dirigim a la riba d’una bassa que s’ha format al peu d’una antiga pedrera. Aquí, i sota una pluja intermitent, se’ns explica l’origen dels carbons els quals van ser explotats en forma de mines de galeria fins l’any 1980, moment en què passen a ser explotats a cel obert fins l’any 1989, època en la que cessa l’activitat minera en aquest sector.

Bassa al peu de la pedrera de la Mina Tumí

També, i amb l’ajut d’un parell de plafons informatius, se’ns explica la mena de dinosaures (anomenats Titanosaures) que hi van deixar aquí els seu rastre en forma de petjades (icnites) i d’altres restes com ossos, closques d’ous i impremtes de pell.

Amb els cotxes seguim baixant per la pista fins al Pla de la Barraca des d’on ens dirigim, per un camí ample i amb escales de fusta, cap a les parets del serrat d’Estavella, format pels estrats quasi verticals de les Calcàries de Vallcebre. Aquest serrat està perforat per dos túnels, a través dels quals passaven les vagonetes d’un telefèric de 7Km de llargada que portaven el carbó, que s’extreia de la zona del Pradell i Tumí, cap al Collet, indret que es troba a la cruïlla de la carretera de Saldes amb la C-16, on era carregat al tren que anava fins a Manresa i Barcelona. A l’interior del primer túnel hi ha uns plafons amb fotografies antigues d’aquest telefèric.

En aquest punt també hi ha una estaca de fusta amb una placa que ens recorda que a l’interior d’aquestes calcàries es troba el famós Límit K-T, entre el Mesozoic i l’Era Terciària, moment en el qual es van extingir els dinosaures que van deixar aquí la seva petja. Així arribem al final de la rampa on es troba el Mirador de Vallcebre, punt on s’estableix la quarta i darrera parada del dia.

Reunits sota la pluja al Mirador de Vallcebre

Com que segueix plovent, per a variar, rebem les explicacions pertinents sota la volta del túnel. Aquí, amb l’ajut de plastelina i una caixa d’ous, se’ns explica la morfologia de la cubeta tectònica de Vallcebre i a què és deguda la seva forma arrodonida i tancada en ella mateixa, fruit de la interferència de dos sistemes de plecs de direccions quasi ortogonals.

Finalment ens dirigim al pàrquing del futur Centre d’Interpretació de Fumanya (que segueix tancat i barrat), per tal de donar un cop d’ull al despreniment que es va produir al maig d’aquest any, i del qual vam ser informats per en Xavi, qui ens va deixar un comentari d’aquest fet lamentable en la ressenya de Fumanya del nostre blog.

Aspecte del despreniment del maig d'enguany

El dinar estava boníssim

Com ja s’ha fet molt tard, i fa un fred que pela, marxem tots plegats a fer el tradicional “dinar de germanor” al mateix restaurant Santa Bàrbara de Sant Corneli de fa dos anys on, a més d’un bon i abundant dinar, molt ben servit, t’amenitzen les postres amb música en directe. Així ens vam acomiadar fins la propera sortida, la de primavera, en la qual esperem tenir més sort amb la meteorologia.

Amics del Museu: Comentari sobre la "GUIA DE CAMP DELS FÒSSILS DE L'ANOIA"

Coincidint amb la festa major d’Igualada de mitjan d’agost, fou presentat el llibre títulat. “Guia de camp dels fòssils de l’Anoia. Invertebrats marins”, del qual en són autors Josep Llansana i Josep Romero Marçal. Consta de 180 pàgines i profusament il·lustrat en color. Ha estat publicat pel Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI). Després de les presentacions, pròlegs i altres preliminars, consta d’una breu  introducció geogràfica i geològica, cronologia dels materials, la seva descripció i distribució, paleogeografia i història geològica, deguda al segon dels firmants, personalitats d’una àmplia experiència i gran coneixement dels temes tractats.

I és a la pàgina 23 on comença la guia de camp pròpiament dita. Els invertebrats marins que s'hi figuren solen ser els més corrents que hom troba no solament a Igualada, sinó a l’eocè marí d’altres comarques properes (Manresa, Vic, Girona,...). Estan ordenats pels grups zoològics principals d’invertebrats, amb uns dibuixos simbòlics de molt bona factura.

Primer trobem els principals macroforaminífers com ara els nummulits, les discociclines i d’altres. Els macroforaminífers són els més abundants de la Conca d’Igualada i són molt freqüents; alguns constitueixen veritables nivells guies estratigràfics.

Els espongiaris són molt rars i solament ha estat figurada una espècie.

Els coralls han estat estudiats des de fa més d’un segle per diferents autors; en aquests darrers anys per Reig i per Álvarez. La guia segueix la sistemàtica d’aquest darrer. S'hi figuren un total de 46 espècies, especialment del municipi de Castellolí, però extrapolables a altres llocs. Cal ser prudent amb el reconeixement d’aquest fòssils, ja que els polípers adopten morfologies diferents dintre d’una mateixa espècie, segons el lloc que ocupaven a l’escull.

Dels briozous s'hi figuren 8 espècies, però són relativament poc abundants i cal no confondre’ls amb els polípers. Cal remarcar que els briozous no tenen septes, com si tenen els individus de la colònia coral·lina.

Al terciari, els braquiòpodes són una fauna residual, amb respecte el primari i el secundari. La conca d’Igualada no és excepció i solament s'hi figuren 4 espècies molt rares i de mida molt petita les tres darreres.

No així passa amb els mol·luscs. Als mars terciaris i fins a l’actualitat són molt abundants, especialment lamel·libranquis, amb 50 espècies figurades, i gastròpodes, amb 80 espècies. Estan àmpliament difosos als voltants d’Igualada. Els escafòpodes i els cefalòpodes amb conquilla (Nautilus) se’ls considera fòssils vivents i només se'n figura una espècie de cadascun.

Els crustacis decàpodes (crancs) segueixen les determinacions del Dr. Via i s'en figuren 16 espècies. Precisament al Dr. Via es deu el fet que les faunes de crustacis decàpodes són característiques de determinats horitzons, dos d’ells de la Conca d’Igualada (Faunes de Collbàs i d’Igualada). Un dels primers crustacis decàpodes d’Espanya fou descrit a mitjan segle XIX precisament procedent dels voltants d’Igualada. S’il·lustren 16 espècies, molt representatives.

Dins dels equinoderms, per ordre de pàgina, estan figurats 3 espècies de crinoïdeu (lliri de mar), 1 d’asterozou (estrella de mar)  i 34 espècies de equinoïdeu (eriçons de mar), tret d’una vinyeta dedicada on es figuren 4 pues diferents d’aquests darrers. Crinoïdeus i asterozous, degut a les seves característiques anatòmiques, formats per multitud de peces susceptibles de desarticular-se, rarament es troben sencers. Els equinoïdeus són molt abundants i alguns de gran bellesa.

Dels anèl·lids (cucs), 3 espècies figurades, si bé són fòssils molt abundants, però que passen desapercebuts per la seva poca vistositat.

Tanca la guia un índex ordenat alfabèticament pel nom del gènere i dins d’un mateix gènere, ordenat també alfabèticament pel nom de l’espècie, i que porta al número de vinyeta. Una bibliografia molt exhaustiva permetrà al lector aprofundir amb allò que més l’interessi dins del invertebrats marins igualadins.

Recomanem molt la lectura d’aquesta interessant obra, no solament a aquelles persones que vulguin introduir-se a la Paleontologia, sinó també per als geòlegs i altres científics que amb motiu dels seus treballs hagin de moure’s pels voltants d’Igualada per tal de constatar els invertebrats marins que puguin observar.

Malgrat tot, s’hauria de fer una puntualització. A l’apartat “Què es un fòssil? Què es la paleontologia?” signat per Antonio Abad, alguna mà diferent a la de dit autor, per alguna raó oculta, ha introduït el terme “Arquelogia” allà on no tocava i, a més, de manera gramaticalment incorrecte. Si llegim la frase “La ciència que estudia els fòssils és la Paleontologia amb l’Arqueologia i forma part de les Ciències Geològiques”. “La ciència que estudia els fòssils és...” està en singular i no en plural com caldria per fer concordar-ho amb “Paleontologia amb l’Arquelogia”. Al següent punt i seguit es diu que “l’Arqueologia estudia les arts, els monuments de l’antiguitat i les manifestacions de l’activitat manual de l’home”. Queda clar que l’Arqueologia no forma part de les Ciències Geològiques, sinó de les Ciències Humanístiques. Valgui com a aclariment per a futures edicions.

Mn. Francesc Nicolau: ES VA FONENT LA NEU DEL PIRINEU

Del canvi climàtic ja sabeu prou que no ens podem riure. I hi ha coses que se’n veuen afectades d’una manera molt especial i tenen la seva importància. Une d’elles és aquesta: el nostre Pirineu ja no és el que era i les perspectives són ben deplorables, i el Govern d’Aragó acaba de publicar una recopilació general de dades que fa estremir: les geleres pirinenques de la província d’Osca en 32 anys, del 1980 al 2012 (que són els anys en què s’han pres mesuraments sistemàtics) han perdut el 75% del seu gel, amb un procés que ha presentat una acceleració notable a partir de l’any 2000, i cal notar que ja sabíem, amb una certa aproximació, que des de mitjan segle XIX fins al 1980 ja les pèrdues havien estat d’un 50%. Així tenim que l’extensió de la zona glaçada, que al 1980 era de 641,3 hectàrees, el 2012 era de només  160 hectàrees. On anirem a parar?

Camp de neu sota el que es troben

les restes de la gelera de l'Aneto (juny'16)

Primer cal distingir entre glacera i gelera: glacera és com un riu de gel que va avançant tot lentament i amb la seva empenta erosiona el sòl i origina esquerdes i fractures, mentre que una gelera és un llac gelat que romàn immòbil. Ara bé, les glaceres han perdut llargària, velocitat d’esllavissamentr i gruix de gel, tant que algunes han acabat per desaparèixer. El profesor Guillermo Cobos de la Universitat Politècnica de València fa mesuraments cada any a la Maladeta i ens diu: «El retrocés de les glaceres s’ha accelerat a partir del 2003 i crec que a l’any 2040 ja no hi haurà cap glacera. Cap aquesta data les poques restes de gel que hi hagi s’hauran convertit en geleres, en restes immòbils».

Mesurament del retrocés de la glacera de l'Aneto (www.noticias.eltiempo.es)

Pel que fa als retrocessos, hem de dir que la glacera oriental de la Maladeta va retocedir, del 1992 al 2003, 67,7 metres (uns 6,15 metres per any) però durant els 11 anys següents n’ha perdut 162,5 metres més, o sigui amb una mitjana de 14,8 metres. L’Aneto ha vist desaparèixer el 54% de la neu perpètua i altres glaceres fins al 86%. I si ens referim al gruix de la neu que es perd, pràcticament arreu de la serralada arriba a un metre per any, i si hi ha un any que neva molt ja no ho fa però ptampoc recupera el que ja s’ha perdut. Què hi hem de dir, nosaltres, a tot això? Doncs que si no es posa remei al canvi climàtic, també perdrem tresors naturals de casa nostra ben inestimables.

Mn. Francesc Nicolau: EL PROBLEMA DE LA DEGRADACIÓ DEL SÒL

La paraula sòl és poc utilitzada en la conversa ordinària perquè sona a l’oïda igual que el nom de l’astre que ens il·lumina, i pot originar confusions, però l’hem posada perquè hem de reconèixer que és més adient per expressar el que volíem dir, que és el conjunt de terrenys cultivables ja que és d’ells que hem de parlar.

No sé si sabíeu que el passat 2015, per decisió de les Nacions Unides, va ser declarat «Any Internacional dels Sòls» amb l’objectiu de conscienciar la gent davant del gran problema de la degradació que en molts llocs pateixen els terrenys cultivables. No se n’ha parlar gaire d’aquest «Any», i potser molts dels nostres lectors ni tan sols s’havien assabentat d’aquesta declaració de l’ONU.

www.compostadores.com

És un problema que es vol fer present a tothom per tal de cercar vies de solució; per això hem cregut important dir-ne alguna cosa, tot resumint el que la prestigiosa revista Información y Ciencia va dir en un article. El fet és que l’any 1960 la disponibilitat de cultiu corresponia a 0,45 Ha per persona, mentre que el 2010 el càlcul va donar de només 0,23 Ha. La cosa és alarmant perquè encara que l’informe de la FAO (que és l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i Agricultura) dóna que durant el mateix lapse de temps la productivitat de les terres cultivades ha augmentat fins gairebé el doble, és ben clar que no n’hi ha prou perquè la població mundial ha augmentat molt i continua creixent.

Ja fa temps que organismes internacionals han reaccionat amb campanyes de sensibilització i propostes de conservació. A Europa la Comunitat Europea havia fet una proposta adoptada pel Parlament Europeuel 2006 amb el títol Directori Marc sobre el Sòl i va passar vuit anys bloquejada a la taula de la discussió del Consell d’Europa, fins que fou retirada l’any 2014. Ara només hi resten les intencions genèriques i hi falten les concrecions.

cienciesdelmonbatxc.blogspot.com

Un altre punt important és evitar la desertització d’aquelles zones que estan en perill de convertir-se en ermots. Des de la dècada dels 70 que s’ha donat l’alerta pel que fa als països de Sahel (Àfrica). I era el 1994 quan s’arribà a un conveni a les Nacions Unides de lluitar contra aquest fenomen. Però fins ara poc s’ha fet en aquest sentit.

Més recentment, a Rio de Janeiro, davant l’amenaça que d’aquí a 25 anys ja només es podrà produir el 88% dels aliments que necessita la humanitat, s’ha aprovat una proposta d’aconseguir, com sigui, «una degradació neta zero de les terres conreades», que vol dir mantenir les que produeixen evitant o reduint els processos de degradació i restaurant també les terres degradades. Esperem que això no es quedi en simples projectes.

A escala mundial, si fem el recompte del que la humanitat ha fet des de la invenció de l’agricultura al neolític, es pot afirmar que una tercera part de les terres cultivades s’ha degradat, i algunes perquè s’hi han construït grans complexos urbanístics, cosa que les fa totalment irrecuperables. Finalment què hi podem dir nosaltres? Prendre’n consciència, això sí. Però a més, cal també posar-hi esforç en bé de la natura respectant el que ens proporciona i evitant tot allò que sigui un pas cap a la degradació.

Mn. Francesc Nicolau: ELS TERRATRÈMOLS DE CATALUNYA

Tothom sap que el nostre país és de sismicitat baixa i que no hem de tenir pas massa por d’aquells terratrèmols que, de tant en tant, fan estralls importants en molts indrets del planeta, com el que es va registrar el passat 4 de setembre a la regió del Lazio (Itàlia). Però sismicitat baixa no vol dir pas sismicitat nul·la. Potser us sobtarà si us dic quina és la mitjana dels terratrèmols que s’hi enregistren: uns 800 a l’any, és a dir que superen els dos diaris! El que passa és que la magnitud de la major part d’ells és tant baixa que no els percebem i són captats només pels siamògrafs. L’escala de magnituds dels moviments sísmics va d’1 a 10 i la nostra sensibilitat comença a notar-los quan arriben a magnitud 3.

La ciutat italiana d'Amatrice després del terratrèmol (www.cuatro.com)

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya s’ocupa, entre moltes altres coses, d’enregistrar els terratrèmols, i el cap de la secció de sismologia, Xavier Gouda, el passat mes de juny va donar a conèixer el balanç de l’activitat sísmica  a Catalunya en unes jornades en què es va fer publicitat de les noves eines d’informació sobre el risc sísmic al nostre país. El que va dir m’ha semblat prou interessant per fer-vos-en cinc cèntims.

Xavier Goula, cap de la secció de sismologia de l'ICGC (www.ara.cat)

Xavier Gouda va explicar que els que tenen una magnitud de 3 es produeixen aproximadament cada dos mesos, i no en el mateix lloc, naturalment. No arriben a produir danys materials i per això se’n parla poc. Els que arriben a magnitud 4 tenen una recurrència d’uns dos anys i mig i els de magnitud 5 es produeixen cada 30 anys de mitjana. També es pot arribar a la magnitud 6, cosa que només passa cada 500 o 1000 anys. A aquest grau de 6 ja hi ha danys importants i l’últim d’aquest tipus que ha viscut Catalunya va ser el 1428 i va afectar sobretot la comarca del Ripollès.

Els terratrèmols no es poden predir, assenyalà Gouda, però això no vol dir que no s’hagin de prevenir. Com fer-ho? Ja hi ha una norma per a les noves edificacions. És una llei estatal promulgada el 1974, que ha estat actualitzada el 2002 i actualment torna a estar en fase de revisió. És bo saber-ho. I aquí podem afegir.hi el que va dir Sergio Delgado, subdirector de Protecció Civil que assistia a les jornades, animant la població a fer ús del telèfon 112 quan notin un moviment de terra, perquè això pot ajudar a obtenir una `percepció més ajustada d’un sisme.