Amics del Museu: SOBRE EL NOU LLIBRE DE Mn.FRANCESC NICOLAU

Aquest passat mes de setembre, aparegué el llibre “Qüestions fonamentals plantejades per la biologia actual”, del qual és l’autor Mn. Francesc Nicolau, Subdirector del nostre Museu. Forma part de la col·lecció Cultura i Pensament i és el número 28.

Mn. Nicolau és autor enciclopèdic. Només cal examinar la munió de les seus molts llibres, articles i altres escrits sobre temes científics, divulgats en una quantitat incomptable de conferències. Però sobre tema biològic només seria el llibre “La cèl·lula i la reproducció dels éssers vius”, del 1987, tret de “Teories evolucionistes i ciència de l’evolució”, publicat el 2003. La ciència biològica en aquest quart de segle ha fet moltíssims avenços, sobretot en matèries de genètica o embriologia humana: calia una posada al dia i d’aquí ha sorgit aquest llibre. Això sense oblidar la qüestió de l’origen de la vida, tema tan controvertit des de fa temps. Cal dir que el llibre no solament va dirigit a les persones enteses en aquestes matèries, sinó també, i de manera especial, a l’home del carrer.

Ens preguntarem, avui dia, amb la quantitat d’informació que hi ha a la xarxa, si calia un llibre d’aquesta mena. Contestarem rotundament que sí. El temps que faria falta per recopilar tota la informació que conté ja ho justifica. I més si en el llibre es troba expressada de manera planera, amena i agradable, com ens té acostumats Mn. Nicolau; i, econòmicament, el seu cost és més que raonable.

Hi ha una mena d’estil de pintura en el qual milers de simples punts aïllats i sense relació aparent d’uns amb els altres que els envolten, a certa distància donen lloc a una imatge concreta als nostres ulls. És quelcom idèntic als píxels de la vostra pantalla d’ordinador. Així a la natura, a cada nivell hi haurien uns punts o píxels que el configuren. Els quarks i altres –els punts o píxels més minúsculs- donen lloc als protons, neutrons i electrons dels diferents àtoms dels elements químics repartits per tot l’Univers. Principalment, quatre d’aquests elements: carboni, oxigen, hidrogen i nitrogen, componen la part més important de les molècules orgàniques. Aquestes molècules  són els punts més bàsics del quadre (o els píxels de la pantalla) i componen cada organisme viu. ¿Com i per què s’agrupen aquestes molècules? ¿Amb quin sentit? ¿Quan aquests agrupaments es consideren vida? ¿Poden fer-ho en qualsevol lloc de l’Univers, o els calen condicions especials per desenvolupar-se, com ara les que els dóna –o donà- la Terra?

formasyvoladores.blogspot.com

Aquests agrupaments de molècules orgàniques, ¿per què es perpetuen? ¿de quina manera ho fan? ¿Per què tendeixen a ser cada cop més i més grans, més i més complexes, treballant en col·laboració i, finalment assolint la consciència de si mateixes? ¿Tot això, és una qualitat intrínseca de la matèria orgànica? O pel contrari ¿hi ha quelcom superior que l’ha creada i li ha insuflat aquestes qualitats de moviment i rèplica? ¿Som amos i senyors de les nostres vides i de les qui ens envolten, o de la que potencialment podem fer sorgir? És extraordinari que quarks i altres partícules s’agrupin en associacions cada vegada més grans i complexes fins a configurar els éssers vius i en configurar l’home arribin fins un ésser capaç de reflexionar sobre ell mateix i sobre el que l’envolta.

electronicvoicephenomena.net

Per a obtenir respostes a aquests interrogants, ens cal llegir el llibre de Mn. Nicolau. En els seus cinquanta capítols i dues-centes onze pàgines, començarem per la qüestió de l’origen de la vida i el que han dit els investigadors principals que l’han estudiada. Seguirem a continuació pels organismes que componen els cinc regnes vivents de la Terra, la complexitat de les cèl·lules, l’evolució, la genètica que ens fa saber com d’una generació es passa a una altre, amb l’ADN, els gens i els codis; la tecnologia humana que ha permès el seu coneixement i la seva alteració pel bé o pel mal.

La biologa Lynn Margulis (1938-2011), autora dels cinc regnes

Els embrions. La clonació dels éssers. Al final de cada una d’aquestes parts principals, trobarem una reflexió filosòfica i cristiana que ens pot ajudar a trobar-hi el sentit. De la lectura del llibre sabrem de què estem fets nosaltres (la nostra intimitat), d’on venim i a on anem (el perquè).

Us recomanem vivament la lectura de “Qüestions fonamentals plantejades per la biologia actual”, de Mn. Nicolau. El podreu trobar al Museu i altres punts de venda habitual. 

Isabel Benet: VISITA AL MUSEU DEL CIMENT ASLAND DE CASTELLAR DE N'HUG

Sortint per la carretera de la Pobla de Lillet cap la Cerdanya, i que s’enfila cap al coll de la Creueta, a l’indret del Clot del Moro ens sorprèn la visió d’un edifici esglaonat i mig restaurat, que s’adapta a les irregularitats del terreny allà on es troba entaforat. Es tracta de la primera fàbrica de ciment de Catalunya i que actualment alberga el Museu del Ciment Asland de Castellar de n’Hug, una de les seus del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (MNACTEC).

Al vestíbul del museu, on hi ha les guixetes i una petita botiga, se’ns explica el sentit de l’exposició ja que la visita és lliure. També ens avisen que no podrem visitar les galeries subterrànies per trobar-se inundades. La sala del museu ocupa les parts més baixes del que havia estat l’antiga cimentera que l’any 1901 Eusebi Güell, junt amb altres socis, va començar a construir sota les ordres de l’arquitecte modernista Rafael Gustavino. L’edifici es va inaugurar l’any 1904 i va funcionar fins l’any 1975.

L’exposició s’inicia amb un repàs, a través de plafons i maquetes, de les tècniques constructives, sempre a la recerca d’un disseny lleuger i ressistent alhora, com la closca d’un ou. Així s’arriba a l’explicació de la cèlebre volta catalana, una tècnica constructiva ja coneguda des del s.XV i molt usada pels arquitectes modernistes, sobretot en construccions industrials, perquè era una tècnica ràpida i econòmica que utilitzava maons plans i estructures de ferro forjat. Al sostre de la fàbrica en tenim un bon exemple d’aquesta tècnica tan nostrada. 

En principi el conglomerat que s’utilitzava per unir els maons en la volta catalana era el tradicional morter de calç, producte que s’obtenia a base de coure les roques calcàries en forns molt casolans on s’assolien temperatures d’entre 900 i 1000 ºC i que ja era conegut en temps dels romans.

El principal problema d’aquest conglomerats és que necessita aire per a endurir-se, per això a partir del s.XVIII s’investiguen nous morters que es solidifiquin en tota mena de condicions. Així es descobreix que si a les roques calcàries s’afegeix una part d’argila, el morter que s’obté es solidifica fins i tot quan està moll. La més gran innovació, però, va ser la patentada, a mitjans del s.XIX, per Joseph Aspdin i, posteriorment, pel seu fill William, els quals van descobrir que calcinant la mescla de calcària i argila a més temperatura es produïa un ciment més fort i resistent al qual li van donar el nom de Portland, regió del sud d’Anglaterra on es troben unes calcàries que han donat nom al l'estatge Portlandià del Juràssic superior.

Aquest nou ciment pòrtland va ser l’utilitzat per a la construcció de la cimentera del Clot del Moro on, a partir del 1904, es va començar a fabricar aquesta mena de ciment després que Eusebi Güell i el seus socis fundessin la Compañía General de Asfaltos y Portland S.A. Asland.

L’elecció del Clot del Moro per a la construcció d’aquesta fàbrica no va ser per casualitat. En aquell racó de món es tenien tots els recursos necessaris per a posar en marxa una fàbrica d’aquesta mena: una pedrera d’on s’extreien les calcàries margoses finicretàciques i paleocenes situades al vessant nord del sinclinal de Ripoll (dins del Mantell del Cadí), aquestes calcàries tenien el contingut adequat d’argila per a la fabricació del ciment pòrtland, també hi havia suficient aigua que feia moure les turbines i que arribava des de la capçalera del riu Llobregat a través d’una gran canonada, la més llarga d’Europa en aquell moment  i, finalment,  també hi havia el carbó necessari per als forns rotatoris i que s’extreia de les mines de la propera serra de Catllaràs.

El principal problema era el transport del producte elaborat fins als punts de venda. En aquella època el tren es trobava a més de 30Km de la fàbrica, per això es va haver de construir una línia fèrria de via estreta anomenada “el carrilet” i que avui dia encara funciona com a trenet turístic entre la Pobla de Lillet i el Clot del Moro.

A més de la fàbrica es va construir una colònia per als treballadors i un edifici per als enginyers i que actualment s’ha convertit en un refugi de muntanya. També es va construir una sumptuosa casa-xalet, obra que s’atribueix a Gaudí, on s’allotjaven els propietaris i els alts càrrecs, que ara està en ruïnes. A tocar del xalet hi ha una ermita d’inspiració romànica.

La casa dels enginyers, actual refugi "Quatre Cases"

L'estat actual de la casa-xalet i tal com era en una foto de l'època

A la darrera sala de l’exposició es detalla el funcionamant de la fàbrica i la complexa elaboració del ciment pòrtland. Aquest funcionament és bàsicamant el mateix de les cimenteres actuals. L’estructura esglaonada d’aquesta fàbrica permetia d’aprofitar la força de la gravetat i incorporar-la al procés de producció, per això hi ha una maqueta de la fàbrica, i la recreació d’un forn rotatori a l’interior del qual s’explica el funcionament d’una fàbrica en cascada, des de les pedreres situades al capdamunt, els molins trituradors i els forns rotatoris situats a la part mitjana i que funcionaven amb energia hidràulica i màquines de vapor i, finalment, els dipòsits i magatzems situats a la part baixa on s’ensacava el ciment i es carregava al carrilet per a ser transportat fins a l’estación de tren de Guardiola de Berguedà. A l’interior d’aquest forn rotatori també es pot veure l’evolució de la calcinació de la matèria primera (la roca calcària i l’argila) a diferents temperatures fins a aconseguir-se la fusió a 1500 ºC i, com a consequència d’aquesta fusió, la formació d’un producte anomenat clínquer el qual s’ha de pulveritzar per a obtenir el ciment.

Maqueta del conjunt de la fàbrica

Recreació de l'interior d'un forn rotatori

Esquema de la fàbrica en cascada

Sortint de la sala principal del museu, on a la seva època s’ensacava el ciment, entrem a una altra gran sala on s’enmagatzemava el pòrtland en unes sitges de fusta i on podem veure un audiovisual, elaborat amb filmacions fetes a l’any 1920, i l’exposició de fotos Imatges del Berguedà al segle XX.

A partir d’aquí ens posem els cascs i sortim a l’exterior a observar la part visitable de la fàbrica començant pel dipòsit del clínquer, un espai enorme i des d’on, quan es pot, s’accedeix als corredors subterranis. A cada moment hi ha petits plafons que ens situen dins la fàbrica i a l’instant precís del procés de producció. De totes maneres la imaginació ha de treballar de valent per tal de fer-se una idea de com era la fàbrica amb la maquinària present i en marxa.

Interior del dipòsit del clínquer

Plafó explicatiu i situació dins el conjunt de la fàbrica

No cal dir que quan la fàbrica estava a ple rendiment, per les seves xemeneies sortien fums i pols a dojo, per la qual cosa els problemes mediambientals i respiratoris eren enormes i encara ara hi ha una gruixuda crosta de ciment que recobreix les roques dels voltants de la fàbrica.

Aspecte de la crosta de ciment

Retornant cap al vestíbul, passem pels laboratoris on constantment s’analitzaven mostres de cadascuna de les fases de producció per tal d’ajustar, a cada moment, la composició de la matèria primera i la temperatura o el ritme dels forns. Tot aquest control era necessari per a obtenir la màxima qualitat del ciment pòrtland.

A la petita botigueta, a més de records i productes típics de l’Alt Berguedà, també es pot adquirir el quadern nún. 17 de la sèrie Quaderns de Didàctica i Difusió editat pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya on es fa un desplegament de la història de la fàbrica així com també del seu funcionament, amb esquemes tridimensionals molt didàctics i fotografies de l’època, cosa que ens pot facilitar l’esforç que suposa imaginar-se la fàbrica completa.

Aquí finalitzem aquesta interessant visita a la fàbrica de ciment Asland de Castellar de n’Hug. En properes ressenyes apareixeran uns itineraris per la serra de Catllaràs els quals ens permetran visitar els indrets on s’extreia el carbó que es consumia als forns rotatoris de la fàbrica, així com també el camí que seguia el carbó per arribar a la fàbrica i el procés de preparació d’aquest carbó abans de ser introduït als forns. Per a més informació cliqueu aquí 

Amics del Museu: SORTIDA DELS AMICS A LA PLANA DE VIC

Dissabte 19 d’octubre. Un cop més ens apleguem un bon nombre d’Amics del Museu per a prendre part a la sortida de tardor. A tal efecte ens reunim tots al restaurant de “les 4 Carreteres”, tradicional punt de trobada quan fem una visita per aquestes contrades. Fa dos anys ja vam estar pels voltants de Santa Cecília de Voltregà observant les margues de la Formació Vespella i el tipus de relleu que provocava la seva erosió. Si voleu tornar a veure la ressenya d’aquella sortida, cliqueu aquí.

Avui els organitzadors ens mostraran la sèrie eocena a partir del seu sòcol paleozoic i per això ens desplacem fins a la presa del pantà de Sau, al cor del parc natural de les Guilleries-Collsacabra.

La primera parada al pantà de Sau. (Foto: Agustí Asensi)

Aquesta presa està bastida damunt unes roques duríssimes: es tracta dels granitoides, roques formades com a conseqüència de l’emplaçament, a l’interior de l’escorça continental a finals del Paleozoic, de grans masses de magma fos. El refredament lent d’aquest magma va donar lloc a la formació d’una roca ígnia (o plutònica) on tots els cristalls dels seus minerals principals (quars, feldspat i mica) tenen una mida molt similar, o sigui que són heteromètrics, i són tan grossos que es veuen a ull nu.

Els granitoides classifcats com a leucogranits de gra groller

Les roques ígnies es distingeixen de les sedimentàries perquè no presenten estrats i els plans que s’observen són unes esquerdes de descompressió, anomenades diàclasis, i també petites falles.

Observant els granitoides (Foto: Agustí Asensi)

Aquestes roques ígnies s’anomenen generalment granitoides perquè per a conèixer si es tracta de granodiorites, granits, tonalites, sienites… només es pot saber amb precisió a través d’una anàlisi microscòpica  o a través d’una anàlisi química amb un espectròmetre de masses. A simple vista, però, es pot veure que aquests granitoides tenen poques miques i que els seu feldspat és l’ortosa, el qual els dóna aquesta tonalitat rosada.

També observem com aquests granitoides estan tallats per un dic de pòrfir, una roca grisosa on s’observen uns grans cristalls (fenocristalls) dins una massa microcristal·lina i això és degut a un refredament en dues fases: una de lenta (on es formen els fenocristalls) i una altra de més sobtada (on els cristalls no tenen temps per a crèixer). Aquesta mena de roques també les vam veure a la sortida de Collserola del gener passat. Si voleu tornar a veure la ressenya, cliqueu aquí.

El contacte entre els granitoides i el dic de pòrfir

Aspecte dels pòrfirs

Aquesta roca és tant dura que va fer falta molta dinamita per a trencar-la en l’època de la construcció de la presa, i els forats deixats per les barrines. Els plans de les diàclasis representen punts de debilitat de la roca, els quals són aprofitats per les plantes per a poder-hi arrelar. També se’ns explica que durant la construcció d’aquesta presa, als anys 40 del segle passat, els enginyers van tenir molts problemes d’inundacions i despreniments degut al fet que la direcció de les diàclasis, transversals a la vall, no facilitaven gens l’extracció dels blocs de roca.

Restes de les barrines al dic de pòrfir

El matafoc (Sempervivum tectorum) aprofitant els forats deixats per les barrines

Prop del contacte entre els granitoides i el dic de pòrfir, es pot veure un fragment aïllat de granitoide arrencat per la massa pòrfirica durant el seu ascens. A aquests fragments aïllats de l’encaixant se’ls anomena enclaus.

Detall de l'enclau (Foto: Agustí Asensi)

En aquest sector, damunt el sòcol paleozoic, es troben directament les argiles i gresos del Paleocè-Eocè inferior. Aquest contacte es veu molt bé quan el nivell del pantà està molt baix tal i com va passar l’any 2008.

Aspecte de la base del Cenozoic (Fm Mediona) foto obtinguda el 24 de febrer del 2008

Aquest lapse de temps, o hiatus, sense registre sedimentari se l’anomena llacuna estratigràfica o disconformitat ja que aquí afecta a tots els materials del Mesozoic i això és un interval de temps geològic molt significatiu. Recordeu que no massa lluny d’aquí, sota els Cingles de Bertí, encara es pot veure el Triàsic tot i que està incomplet (si voleu veure la ressenya dels Cingles de Bertí, cliqueu aquí).

La sèrie eocena consta d’un tram inicial de caràcter continental i colors rojos, format per argiles, gresos i conglomerats seguit d’un tram marí, format per calcàries i margues blaves, el qual dóna fe d’un enfonsament de la conca sedimentària durant l’Eocè mitjà i superior. A finals de l’Eocè i durant l’Oligocè, però, s’hi tornen a dipositar sediments continentals vermells.

Per a observar de més a prop la part inferior d’aquests materials marins, ens traslladem a l’entrada del poble de Folgueroles sota el poblat ibèric del Casol de Puigcastellet. Pujant per la carretera anem veient les argiles, gresos i conglomerats que formen l’impressionant cingle de Els Munts. Després de creuar el coll de Sarneda per un túnel, ja comencem a veure sediments cada cop més marins dins els quals es troba el petit tascó de margues blaves de la Formació Banyoles (o Coll de Malla) del Lutecià, situades sota els gresos de la Formació Folgueroles.

Aspecte de les margues de la Fm. Banyoles (o Coll de Malla)

Aquestes margues revelen la seva naturalesa marina quan t’hi acostes i observes la seva fauna on es troben fragments d’uns lamel·libranquis els quals podrien tractar-se de Chlamys infumata i Pholadomya, també hi ha fragments de l’ostrea Cubitrostrea plicata; també es troben troços de l’equinoderm Coelopleurus isabelae i dels gastròpodes dels gèneres Voluta, Turritella, i uns tubs troncocònics allargats pertanyents al gènere Eufistulana.

Fragment de Chlamys infumata

El gastròpode del gènere Turritella

Aquests materials són els mateixos que ja vam veure la primavera de l’any 2012 al coll de Malla, a tocar del santuari del Far, però aquí on sóm avui la potència d’aquestes margues es troba molt reduïda degut al fet que ens trobem prop de l’antiga línia de costa eocena i per tant les fàcies i les potències varien notablement. Si voleu tornar a veure la ressenya del Coll de Malla, cliqueu aquí.

Després del clàssic dinar de germanor en un restaurant de Sentfores, anem a fer la darrera parada a l’indret anomenat Els Esbornacs, situat als afores de la població de Santa Eulàlia de Riuprimer on afloren les “margues” de la Formació Vespella (del Bartonià), les quals són més modernes que les que hem vist a prop de Folgueroles. Aquestes “margues” configuren un paisatge espectacular en forma de xaragalls, també anomenats Bad Lands (=terres dolentes), ja que aquests materials s’alteren i s’erosionen amb molta facilitat de manera que les plantes no poden arrelar-hi als seus abruptes vessants. Malgrat l’aspecte massiu d’aquestes “margues”, una canvi de coloració o de textura en denota l’estratificació.

Observant les "margues" de la Fm. Vespella

Aquí se’ns explica l’origen de les margues, que són roques formades a partir de fangs calcaris amb un tant per cent d’argila (entre el 35 i el 65%), però els materials que observem aquí no són autèntiques margues ja que es tracta d’una roca formada a partir de lutites calcàries amb menys d’un 35% d’argila.

Pujant als turons (Foto:Agustí Asensi)

També ens comenten que els sediments continentals tenen normalment coloracions rogenques degut al fet que es dipositen en ambients oxidants, mentre que les margues tenen, generalment, coloracions gris-blavoses perquè s’han sedimentat en ambients marins reductors (sense oxígen) com ho testimonien la presència de pirites limonititzades.

Nòduls de pirita limonititzada

Aquestes “margues” es van dipositar sobre una plataforma marina poc profunda i de manera tranquil·la i en elles podem observar fragments d’esponges, encara que també s’hi han trobat restes de peixos, i d’aquesta troballa se’n va fer un article a la revista Batalleria (F. Farrés & J. Altimiras; El género Cylindracanthus en el Eoceno de Vic (Barcelona); Batalleria núm.13; pàg 37- 46;  Barcelona 2007).

Fragments d'esponges

Malgrat el seu aspecte terrós, les margues són roques compactes però que s’alteren amb facilitat quan entren en contacte amb l’atmosfera i això es pot observar en les canals on la terra ja ha estat arrossegada.

Aspecte de la roca compacta sota la terra

També podem observar unes formacions molt curioses: es tracta d‘unes petites torres formades per l’arrossegament de la terra al voltant de pedretes, fragments de fòssils o nòduls de limonita que protegeixen la terra que tenen a sota. A aquestes formacions, quan són més grosses, se les anomena dames coiffées i són molt freqüents en sediments de tipus glacial o en graves de piemont, o sigui, sediments poc consolidats.

Mini dames coiffées

Per finalitzar, també podem observar unes esquerdes omplertes pel mineral anomenat celestina (sulfat d’estronci) i que es va formar per diagènesi, això és, com a conseqüència de reaccions químiques entre els minerals de la roca preexistent i el medi ambient que l’envoltava. Aquí, però, la celestina és massiva, encara que, en ocasions, s’hi han pogut trobar alguns cristalls individualitzats.

Esquerda farcida de celestina

Amb les darreres llums del dia il·luminant la Plana de Vic, ens acomiadem tot desitjant retrobar-nos en una propera ocasió.

Amics del Museu: NOTÍCIA, l'Scripta estrena una nova sèrie

Des d’aquí donem la benvinguda al primer número d’una nova sèrie de la publicació Scripta: la sèrie malacològica, on es descriuen els mol·luscs actuals.

En aquest primer exemplar es recullen els treballs d’Agustí López i Vicenç Bros sobre el gastròpode actual Azeca godallii; el treball de Maximino Forés sobre el gastròpode endèmic de le Balears Xerocrassa ferreri i, finalment, un treball de José M. Asensi sobre les pistes de desplaçament de Cerithium vulgatum.

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis (l’Scripta) és la revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, on es recullen els treballs d’aquest museu, i en són els seus directors en José M. Asensi i Eduvigis Moreno.