Amics del Museu: EL TOP 10 DELS JACIMENTS DE VERTEBRATS ALS PAÏSOS CATALANS

Article extret del llibre:“Els fòssils. A la recerca del temps perdut” de Jordi Agustí; Col. l’Esparver Ciència; Ed. la Magrana; Barcelona 1995.

• MONT-RAL - ALCOVER:  En aquest sector, la fàcies Muschelkalk superior presenta unes característiques especials ja que es tracta de dolomies litogràfiques ocres dipositades  en unes cubetes, delimitades per uns esculls fòssils,  de fons anòxics i amb aigües tranquil·les i relativament profundes , en els quals poden trobar-se exemplars d’una fauna pròpia de mar obert, com per exemple el notosaure Lariosaurus balsami (de 80 cm); el Pisanosaurus, rèptil que comença a recordar els plesiosaures encara que aquests procedeixen dels notosaures; els crossopterigis, peixos d’esquelet ossi com Alcoveria brevis; els Condristis, peixos ossis amb radis a les aletes; així com limoloideus, crancs i holotúries.

Perleidus giganteus (còpia)

• SANTA MARIA DE MEIÀ (la Cabrua i la Pedrera): A les calcàries litogràfiques del Cretàci inferior d’aquest sector, s’han trobat més de 50 espècies d’animals que en bona part són peixos crossopterigis de l’espècie Holophagus leridae; holòstids dels gèneres Caturus i Ophiopsis així com les espècies Lepiotes ilergetis, Urocles woodwardi, Vidalmina catalaunica, Notagogus ferreri i Propterus vidali; els teleostis (o peixos moderns) de les espècies Leptolepis crusafonti, Rubiesichtys gregalis i Anaethalion vidali.

També es troben granotes, llangardaixos, cocodrils i un esquelet fragmentat d’una au primitiva (Noguerornis gonzalezi) i diverses plomes. Així mateix s’han trobat restes d’ iguanodonts, dinosaures que vivien en un paisatge on dominaven les gimnospermes (pins, avets, sequoies), i també restes de mamífers herbívors.

Amiopsis woodwardi, Fontllonga

Pinya, la Cabrua

• CONCA D’ISÀBENA (la Boixedar, Capella, les Badies, Güell i Castigaleu): Durant l’Eocè inferior, en aquest sector hi predominava una flora de caràcter tropical on destacava la presència de primats de règim alimentari omnívor, com els lemúrids del gènere Adapis. També s’hi troben els primers avantpassats dels grans herbívors com són els gèneres Phenacodus, Purgatorius i Lophiodon del grup dels tapirs; els èquids Pachynolophus, que compartien hàbitat amb els creodonts (placentaris carnívors)del gènere Proviverra, del qual es van originar els cetacis.

• CONCA DE TREMP (Sossís i Roc de Santa): Durant l’Eocè superior, encara hi havien les condicions de temperatura i humitat necessàries per a mantenir una selva tropical al sí de l’arxipèlag europeu. Així es continua trobant el gènere Adapis i d’altres com Microchoerus i Necrolemur ( parent dels actuals tàrsids del sudest asiàtic) que vivien als arbres amb rosegadors del gènere Treposciurus, semblats als actuals esquirols. Els grans herbívors estaven representats pels paleotèrids de l’espècies Paleotherium magnum i P.crusafonti.

• TÀRREGA (el Talladell): En aquest jaciment s’escenifica el gran canvi climàtic que hi hagué a finals de l’Eocè i inicis de l’Oligocè, quan una glaciació al pol sud va acumular molta aigua en forma sòlida i el nivell del mar va baixar dràsticament, connectant així l’arxipèlag europeu a terra ferma, per la qual cosa un seguit de migracions van acabar amb la fauna endèmica.

Els lemúdids i els tàrsids desapareixen definitivament d’Europa, encara que la seva extinció és deguda segurament a la substitució dels boscos tropicals per boscos  més temperats, separats per extenses sabanes, on predominaven les gramínies, amb alternància de períodes plujosos i secs. És destacable l’arribada de nous rosegadors com són els veritables esquirols, castors i hàmsters així com l’aparició del petit Cainotherium del grup dels porcs senglars.

Els paleotèrids de l’Eocè són desplaçats pels primers rinoceronts, senglars primitius i animals semblants als hipopòtams, com Elomeryx cluai. Els creodonts són desplaçats, al seu temps, per carnívors més grans, com Amphicyon (de la família dels llops), guineus i mustèlids del gènere Plesictis. A més, en aquest jaciment s’ha trobat abundant flora dipositada als llacs que hi havien a la Conca de l’Ebre on hi vivien cocodrils dels gèneres Diplocynodon i Hispanochampsa. És a finals de l’Oligocè quan les faunes a Europa es fan més diversificades arribant al seu màxim durant el següent període: el Miocè.

El Talladell durant l'Oligocè

Brachiodus cluai, Tàrrega

Flabellaria haeringiana, Sarral

• SANT SADURNÍ D’ANOIA (els Casots): La fossa del Vallès-Penedès està relacionada amb una important fractura de l’escorça que, des del nord d’Europa, va formar també les fosses del Rhin i Roine ja durant l’Oligocè (30 Ma). La nostra fossa es va formar durant el Miocè inferior (fa uns 17 Ma) i en ella es van instal·lar amples praderies amb una fauna tipicament africana, en la que destacaven els “mastodonts”, proboscidis del grup dels elefants com Gomphotherium i Dinotherium, que s’alimentaven principalment de bulbs i tubercles que desenterraven amb els seus desenvolupats incisius.

Des d’Àfrica arriben novament primats a Europa del gènere Pliopithecus, avantpassats dels gibons, i pangolins (ossos formiguers) del gènere Teutomanis. Aquests visitants convivien amb altres d’origen asiàtic com Eotragus, l’ancestre dels bòvids, i amb cèrvols del gènere Procervulus, Lagomeryx i Acteocemas. En aquest jaciment, però,es troba un rumiant de posició taxonòmica controvertida. Es tracta de Paleomeyx, que se’l va relacionar amb les girafes però amb unes característiques més pròpies dels cèrvols. Així, de fet, ocuparia una posició intermèdia entre aquestes dues famílies. També encara es troben senglars del gènere Cainotherium, i veritables lagomorfs com Prolagus i Lagopsis del grup dels conills i les llebres. Les aigües continentals estaven poblades per rinoceronts del gènere Brachypotherium i entre els depredadors destaca encara Amphicyon i Pseudaelurus, un felí semblant a una pantera.

Paisatge del Miocè

Brachipotherium aurelianense, Rubí

• VALLÈS-PENEDÈS (Sant Quirze del Vallès, Can Mata, Viladecavalls, Hostalets de Pierola, Castell de Barberà, Can Feliu, Can Ponsic i Can Llobateres):  En aquests jaciments es troben faunes pertanyents al Miocè mig i superior que van donar lloc a l’establiment del pis, de definició local, anomenat “Vallesià”. Durant aquest període, l’estructura bàsica de l’ecosistema pràcticament no ha variat: apareixen mastodonts del gènere Tetralophodon i Aceratherium (d’hàbits aquàtics). Lartetotherium estaria proper al rinoceront mentre que Chalicotherium estaria més proper als cavalls.

Destaquen els cèrvols Micromeryx, Stephanocemas i Euprox així com els senglars Listriodon i Hyotherium. Entre les bòvids estaven Protragocerus i Miotragocerus i encara persistia el cànid Amphicyon. Entre el grup de les hienes destaca Progenetta que seria més caçador que carronyaire. En aquesta època apareixen per primer cop els felins anomenats “dents de sabre”, amb els seus ullals característics, com Sansanosmilius, però hi ha d’altres carnívors de mida més petita com els mustèlids Circamustela i Marcelia, i els teixons Palaeomeles, Plesiomeles i Taxodon. També estan les llúdries Paralutra i Limnonyx. 

Els petits rosegadors estan representats pels hàmsters i els lirons, i a la vora dels estanys hi vivien castors dels gèneres Chalicomys i Monosaulax. Entre els pobladors dels arbres estaven els esquirols del tipus Albanensia i Miopetaurista i també primats com Pliopithecus i Dryopithecus, el primer dels quals va ser trobat a la conca de la Seu d’Urgell l’any 1914. A tot aquest conjunt cal afegir l’arribada, al Miocè superior, de l’èquid Hipparion, ja plenament adaptat a la cursa i que procedia d’Amèrica del nord i Àsia. També  arriben els primers giràfids, com Palaeotragus, el gran felí “dents de sabre” Machairodus, i els veritables óssos Ursavus, Protursus i Indarctos, que es desenvolupaven en un entord de bosc subtropical anomenat “Laurisilva” amb clima d’estius càlids i humids i hivers suaus i secs.

Hipparion catalaunicum, Piera

Tetralophodon longirostris, Polinyà

• ROSSELLÓ (Serrat del Vaquer) - EMPORDÀ (Cornellà del Terri): Després de la crisi vallesiana, durant la qual van desaparèixer moltes espècies i d’altres es van veure notablement reduïdes, s’inicia el Pliocè amb un clima encara subtropical en el que subsisteixen els èquids, giràfids, tapirs, rinoceronts i mastodonts, de l’espècie Anacus arvernensis, un petit ós Ursus rusciniensis, i felins “dents de sabre” del gènere Megantereon.

Per aquesta època arriben, procedents d’Àsia, els primers múrids (rates i ratolins) que van desplaçar la resta de rosegadors. A meitat del Pliocè es va produir el primer refredament important, per la qual cosa van desaparèixer els tapirs i els giràfids i entraren els primers mamuts de l’espècie Mamuthus meridionalis, i els cavalls d’un sol dit com Equus stenonis. La primera glaciació, però es va produir fa 1.800.000 anys, amb la qual s’inicia el Plistocè.

• EMPORDÀ (Incarcal, Crespià) - PLA DE L’ESTANY (la Bòvila Ordis): Amb les oscil·lacions climàtiques pròpies del Quaternari, apareix una fauna caracteritzada per la presència de bisons, cèrvols de grans banyes, com Megaceros; felins “dents de sabre” com Homotherium crenatidens i els habituals Mamuthus meridionalis, Equus stenonis i el rinoceront Stephanorhinus etruscus. També hi havia la hiena més gran que mai ha existit, Pachycrocuta brevirostris, d’hàbits carronyaires, així com l’avantpassat dels óssos que després van viure a Europa (Ursus etruscus).

•TALTEÜLL (la Cova de l’Aragó) - PLA DE L’ESTANY (Pla de la Formiga i Coves de Serinyà): El Plistocè mig i superior, que es va inciar fa entre 900.000 i 700.000 anys, es va produir una substitució de l’anterior fauna per una de més temperada i així trobem restes d’ Elephas antiquus, de Bos primigenius, de Cervus elaphus i d’un xai salvatge de l’espècie Ovis amon.

Entre els carnívors, la hiena tacada (Crocuta) substitueix l’anterior de morro curt i apareix l’Ursus deningeri d’hàbits frugivors. El més interessant d’aquesta època són els primers testimonis de presència humana a Europa: es tracta de l’”Home de Talteüll”, una forma evolucionada d’Homo erectus, el qual es va originar a l’Àfrica fa 1.600.000 anys a partir d’Homo habilis. Ja al Plistocè superior torna a cobrir-se mitja Europa de gel i apareix Mammuthus primigenius, que coexisteix amb rinoceronts llanuts (Coelodonta antiquitatis), el lleó de les cavernes (Panthera spelaea) i l´ós de les cavernes (Ursus spelaeus) així com el felí “dents de sabre” del gènere Smilodon i l’”Home de Neanderthal” que es va originar a Euràsia fa 100.000 anys i que tenia una indústria lítica anomenada “musteriana”.

Mammuthus primigenius, Sant Cugat del Vallès

Al mateix temps, però, a l’Àfrica apareixia un altre tipus humà; ens referim a l’“Home de Cromanyó”,que va arribar a Europa fa 40.000 anys i que tenia una indústria lítica més avançada anomenada “aurinyaciana” i que ràpidament es va fer l’amo del món, sobretot quan, ara fa 12.000 anys, van desaparèixer els gels i els seus biotops... mai Europa havia estat tan buida d’animals!


NOTA: Fotos d'exemplars i làmines exposades al Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Isabel Benet: TOLORIU, BARITINES I LLEGENDES

Aquest llarg pont de Sant Joan l’hem aprofitat per a donar un cop d’ull als voltants de Toloriu, petita població de l’Alt Urgell situada al capdamunt d’un altiplà sobre el Segre i a mig aire sota la muralla del Cadí. Tenim entès que fa només 25 anys encara s’explotaven petites bossades de baritina (o barita) que apareixen interestratificades a les calcàries del Devonià (Paleozoic).

Aquest sulfat de bari (Ba SO₄), com que és d’origen hidrotermal, s’associa a menes metal·liques d’altres minerals com galena, esfalerita, calcopirita... Aquí sembla ser que la baritina va acompanyada d’atzurita i malaquita principalment. Per això, de bon matí, intentem assolir el Coll de Se (o de Sert) des de l’indret de Baguja, tot flanquejant el vessant est de la Serra de Mata. Per la pista tenim bones sensacions ja que anem trobant trossos de baritina massiva i algunes platanteres (Platanthera bifolia).

Quan sortim als camps, ufanosos després de les pluges de primavera, descobrim dues coses: que la pista que seguim es va perdent, però que als prats hi creixen les caputxines oloroses (Gymnadenia conopsea) que sobresurten d’entre la gespa com ciris rosats, i ens preguntem: què tindran les orquídies que són tan fascinants?.

Veient que el camí es perd del tot, decidim tornar als cotxes i intentar arribar a Coll de Se des de Toloriu, on un bon home ens indica la pista que hem de seguir. Aquesta pista, només apta per 4×4, ens deixa a l’Era del Fuster, deliciós prat des del qual continua un camí carreter que s’enfila al Pla de les Torres. A mitja alçada apareix un forat on s’havia extret baritina i de la qual encara queden alguns fragments.

Era del Fuster

Aprofitem per a recollir algunes mostres i seguim enfilant-nos pel camí, el qual ens regala bones vistes sobre la Serra del Cadí i la presència del curraià vermell (Cephalanthera rubra) que retratem amb profusió... més que minaralogistes semblem orquidiòlegs aficionats.

Més amunt acabem trobant el contacte entre les fàcies Buntsandstein i Muschelkalk inferior (amb els característics “fucoides”) on hi ha les restes d’un suposat forn de calç.

Com que sembla que ja no trobarem més bossades de baritina, i la gana ja es deixa sentir, decidim tornar a l’Era del Fuster per tal de fer un mos, perquè ja és prou tard. Després de “dinar”, un grup ens acostem al proper Coll de Se, on està el contacte discordant entre les pissarres i andesites del Carbonífer superior-Permià, amb les sorrenques vermelles del Triàsic inferior. Des d’aquest coll es gaudeix de bones vistes sobre el massís granític que tanca l’horitzó pel nord amb els cims del Pedrafita, Tossa Plana de Lles i la Muga, entre d’altres. La resta del grup ha decidit baixar a peu per tal de seguir buscant orquídies, però només troben algunes epipactis que encara no estan florides.

Acabem aquesta jornada al deliciós bar de l’hostal de Toloriu on ens fan partícips de la llegenda de la princesa asteca Xipaguazin, filla de l’emperador mexicà Moctezuma II,  casada amb Joan Grau i Ribó, baró de Toloriu. Aquesta pobra princesa, que va tenir un fill, acostumada com estava a viure a la cort mexicana, no es va adaptar mai a la cruesa del clima pirinenc i va morir al cap de tres anys, al 1537. Poc després la seva tomba va ser expoliada, però el seu suposat tresor no s’ha trobat mai i això ha alimentat la imaginació de molts caçadors de tresors que s’han deixat veure per aquest poble per tal de localitzar-lo.

Una altra cosa curiosa és que a l’església  s’exhibeix una placa, en francès, signada per un tal Chevalier L. Vidal Pradal de Mir, membre dels Cavallers de l’orde de la Corona  Asteca de França. I és que a Mèxic hi va haver un emperador francès, Maximilià d’Àustria (familiar de l’emperador Napoleó III), que ho va ser des de 1864 al 1867, any en què va ser afussellat. El cas és que aquest “chevalier” sembla ser l’heterònim del príncep Guillem III de Grau-Moctezuma, suposat descendent del baró de Toloriu que es guanyava la vida venent falsos titols nobiliaris de la corona asteca allà pels anys seixanta.

Amics del Museu: VISITA A L'EXPOSICIÓ "DINOSAURES, TRESORS DEL DESERT DEL GOBI"

Avui, aprofitant les vacances escolars, hem fet cap al CosmoCaixa per tal de visitar aquesta exposició temporal en la que s’hi pot veure una selecció de la fauna terrestre, sobretot de dinosaures, que va quedar fossilitzada en aquesta zona de l’Àsia central durant el Cretaci, època en la qual grans tempestes de sorra assolaven aquestes planures fluvials en les quals es concentraven un gran nombre d’animals que van quedar enterrats sobtadament, cosa que permeté el seu extraordinari estat de conservació.

Tchoiria namsarai (Cretaci inf.) Khuren Dukn, 1981

Des de l’any 1922, en el qual es van trobar les primeres restes documentades de dinosaures al desert del Gobi, s’hi han fet nombroses expedicions, cosa que ha fet que aquest indret es converteixi en un dels llocs paleontològics més famosos del món. Probablement les troballes d’aquestes restes gegantines en temps antics, van alimentar les llegendes sobre els dracs.

A l’exposició s’hi mostren diversos esquelets complets, entre ells alguns d’espectaculars com és el cas de dos exemplars de Tarbosaurus bataar, grans depredadors i carronyaires de la família dels Tiranosaures, que vivien en aquestes planures solcades per grans rius. Aquests esquelets van acompanyats d’un petit vídeo que recrea el seu hàbitat i la seva forma de caçar.

Tarbosaurus bataar (Cretaci sup.) Bugin Tsav, 1964

També es pot veure l’esquelet complet d’un Citipati osmolskae, un Oviraptor o “lladre d’ous”, encara que un vídeo s’encarrega de desterrar aquesta idea ja que el que sembla és que, en realitat, el que feien era protegir la seva pròpia posta.

Citipati osmolskae (Cretaci sup.) Dzamin Khond, 1977

Posta

Altres esquelets complets de Gallimimus bullatus van permetre descobrir que aquests dinosaures estaven perfectament adaptats per a la cursa i que es movien en estols per tal de protegir les cries.

Gallimimus bullatus (Cretaci sup.) Ulaan Khushuu, 1971

També un altre dinosaure considerat “imitador d’aus” o Ornitomimosaure, és Anserimimus planinychus, del qual el desert del Gobi ha lliurat un únic exemplar d’aquest gènere.

Anserimimus planinychus (Cretaci sup.) Bugin Tsav, 1988

Així mateix també hi ha diversos esquelets complets, i alguns cranis, de Protoceratops andrewsi acompanyats del corresponent vídeo.

Protoceratops andrewsi (Cretaci sup.) Tugrugeen Shireh, 1976

Tots els exemplars de l’exposició tenen una fitxa molt completa sobre el seu nom científic, classificació, edat, lloc de procedència i any del descobriment.

El darrer esquelet complet és d’un Psittacosaurus mongoliensis, petit dinosaure que va viure al Cretaci inferior.

Psittacosaurus mongoliensis (Cretaci inf.) Oshin Nuruu, 1977

Completen l’exposició uns cranis de Velociraptor mongoliensis, de Goyocephalae lattimorei, de Pinacosaurus mongoliensis i de Tarbosaurus bataar, així com dents i un individu jove d’aquest darrer dinosaure. Altres restes que poden veure’s són uns grans ossos de sauròpodes o teròpodes. Així mateix s’exposen les restes d’extremitats anteriors d’un Therizinosaurus, amb les quals s’especula que es tractava d’animals que tenien una forma de vida semblant a la dels grans peresosos del Plistocè (Megatherium). També hi ha les enormes extremitats anteriors d’un Deinocheirus mirificus amb les quals no se sap ben bé perquè les feia servir i es pensa que aquest dinosaure estava emparentat amb els ornitomimosaures.

Deinocheirus mirificus (Cretaci sup.) Altan Ula-III, 1965

 Acompanyen aquesta col·lecció una mostra d’altres fòssils trobats a la mateixa zona com són insectes, plantes, troncs d’arbres, tortugues, peixos i mol·luscs.

Al final de l’exposició es fa una reflexió sobre el fenomen de les extincions en massa que es produeixen cada cert temps, fent especial incís sobre la cadena d’extincions que estem vivint des dels darrers 50.000 anys i sobre les seves probables causes. El que és cert, però, és que amb l'avenç de les investigacions, els dinosaures cada cop tenen un aspecte menys terrible.

Jorgina Jordà: TAULA D'INTERCANVI DE BELLVEI

Aquest dissabte dia 11 de Juny, vàrem assistir a la II taula d’Intercanvi de minerals de Bellvei. Pels que no hagueu anat mai us ho explico: consisteix en exposar en taules, com a totes les fires, els minerals i anar canviant amb els companys allò que ens agradi o interessi, si és que ens posem d’acord, cosa que quasi sempre passa. No obstant a mi el que més m’agrada és la bona estona que passem, ja que torna a ser un lloc de trobada amb els amics que ens vénen a veure per xerrar de minerals, com no pot ser d’una altra manera, i poder obsequiar a qui no té res per canviar, gent que comença ara o senzillament que els hi agrada tot.

Aquest segon any hi ha hagut més participació que l’anterior, amb representació de la Sènia, Reus, Arenys, Manresa, Vic, Castelló i en especial de Cantàbria, que va ser la que duia més varietat i, és clar, tot era poc conegut per a mi, ja que pels Fòrums i Revistes si havia vist els guixos, quarsos, blendes, epidotes, calcites...etc, etc... però no al natural. Per això va ser tot molt interessant i bonic.

Pablo Cantero de Cantàbria

Halita de La Rioja

També per a qui li agradin els” micros”, vàrem tenir tres binoculars per poder observar aquestes petites meravelles de la natura.

Finalment a las dues, hora d’acabar, vàrem fer un dinar al mateix lloc, una antiga pedrera, ara convertida en bar de motoristes.

Lloc de dinar

Pedrera

En fi, un deu per els organitzadors, Josep Antoni Soldevilla i senyora, ja que van aconseguir una cosa tan difícil avui dia com és que es respectés el no vendre res, nomes canviar: tot un repte!

Només em resta donar les gràcies a tots els que van ser tan generosos amb mi, ja que vaig tornar a casa amb més minerals que a l'anada.

Amics del Museu: VISITA A LA COL·LECCIÓ DE FÒSSILS DEL MUSEU BLAU

En una visita anterior, el meu fill i jo vam estar observant les col·lecions de minerals i roques, així com les vitrines dedicades a la botànica. Avuí, però,m’he dirigit al Museu Blau per tal de contemplar exclusivament la col·lecció de fòssils. La zona que ocupen està certament molt amagada i cal cercar-la en un racó situat a la dreta de la sala on es troben les vitrines dedicades als animals dissecats.

Per començar, en una vitrina s’exposen els fòssils procedents de diferents barris de Barcelona com són Gràcia, Horta, Pedralbes i el Poblenou, així com també fòssils trobats a la muntanya de Montjuïc, amb restes marines del Miocè.

Li segueix una sola vitrina dedicada als fòssils de diferents indrets de Catalunya, començant per les restes trobades a la Depressió de l’Ebre que van des de l’Eocè marí a l’Oligocè continental amb fòssils de vertebrats i restes vegetals sobretot de les comarques de la Segarra i l’Urgell.

Diplobune minor. Mines de les Clotes (Calaf, Anoia) Oligocè inferior

Nymphaea sp. el Talladell (Tàrrega, Urgell) Oligocè inferior

Després vénen els fòssils, d’edat Eocè superior, de les comarques de l’Empordà, Osona i Gironès i també els fòssils trobats a la fossa del Vallès-Penedès, corresponents al Miocè, i del Baix Llobregat d’edat Pliocè.

Velates perversa. Sant Julià de Ramis (Gironès) Eocè superior

Crassostrea gryphoides. l'Arboç (Baix Penedès) Miocè inferior

Panopea glycymeris (Baix Llobregat) Pliocè superior

Donant la volta a la vitrina apareixen els fòssils del Paleozoic en els quals destaquen exemplars vegetals procedents de les mines de carbó de Surroca-Ogassa (Ripollès) del Carbonífer superior.

Sigillaria polygonalis. Surroca-Ogassa (Ripollès) Carbonífer superior

Després venen els fòssils del Mesozoic, amb una bona representació de vertebrats trobats a la pedrera de Meià corresponents al Cretaci inferior encara que alguns exemplars són rèpliques de l’original.

Rèplica de Montsecosuchus depereti

He trobat a faltar els exemplars d’ofiures del Ladinià (Triàsic) trobats a la pedrera del Rogent de Collbató. També hi ha una petita representació de fòssils marins del Cretaci superior trobats a diferents conques pirinenques.

Hippurites radiosus. Vallcebre (Berguedà) Cretaci superior

Finalment la vitrina acaba amb una exposició de fòssils del Cenozoic dels Pirineus, sobretot de l’Eocè de la Vall d’Àger i del Vallesià de les fosses de la Seu d’Urgell i la Cerdanya on hi destaca una col·lecció de fulles i l’ullal d’un Tetralophodon longirostris.

Completen la visita un audiovisual conduït per Salvador Moyà, investigador de l’Institut Català de Paleontologia, i una àrea experimental en la qual el públic s’assabenta de què són els fòssils, com es troben i com s’estudien, amb l’ajut d’uns exemplars que no es poden tocar malgrat que no estan protegits per cap vitrina. Alguns exemplars encara no estan disponibles.

Isabel Benet: NOTES SOBRE LA PALEOFLORA CERDANA

A l’acta num.176 (setembre’09), es comunicava la donació, per part del Sr.Rosendo Joanpere, de la seva col·lecció de fòssils que va entrar al museu com a “Col·lecció Tolrà-Joanpere”. Poc després vaig tenir el plaer de fer-me càrrec dels exemplars de flora fòssil d’aquesta col·lecció, procedents de Bellver de Cerdanya i que han estat classificats, en part, pel Dr.Eduardo Barrón en el decurs de la seva visita el passat mes de novembre i que em va ser de gran ajut en les meves primeres passes d’aquesta complicada disciplina: la paleobotànica.

Es tracta d’un conjunt de 53 exemplars de restes macroscòpiques formades sobretot per fulles, algunes tiges de plantes aquàtiques i una sàmara (o llavor alada) d’Acer, impreses en argiles molt homogènies que s’exfolien amb facilitat.

La major part dels exemplars corresponen a l’espècie Fagus haidingeri (abans F. pristina) que estan en bastant bon estat malgrat trobar-se en forma de compressió, això vol dir que el material ha estat comprimit fins a reduir-se a una pel·licula de carbó.

Fagus haidingeri, cota 77667 (4035)

Fagus haidingeri, cota 7767 (4028) 

Fagus haidingeri, cota 77657 (4035)

També hi ha una bona representació del gènere Carpinus-Ostrya on es conserva la cutícula i on s’observa bé la seva estructura interna i el marge foliar fortament serrat.

Carpinus-Ostrya, cota 77660 (4055)

Completen la col·lecció alguns exemplars de Fagus gussonii, Quercus drymeja i Tilia vidali.

Fagus gussonii, cota 77668 (4035)

Quercus drymeja, cota 77656 (4055)

Tilia vidali, cota 77734 (4029)

És de destacar un exemplar de grans dimensions corresponent al gènere Acer integerrimum.

Acer integerrimum, cota 77654 (4055)

Les tiges de plantes aquàtiques podríen pertànyer al gèneres Sparganium o Typha. Només tres exemplars són de dificil classificació.

Fent una mica d’història es pot dir que els primers estudis paleobotànics a la Cerdanya els va dur a terme Rérolle als anys 1884-85, però va ser Sanz de Síria qui es va dedicar més seriosament durant els anys vuitanta del passat segle. Posteriorment, el Dr.E.Barrón hi va fer la seva tesi doctoral i va escriure un munt d’articles en diferents revistes, i és que el moviment destre de la falla de la Tet, de direcció NE-SW durant el Miocè superior, va donar lloc a una sèrie de conques (o Pull-apart basins) que van des de la Seu d’Urgell fins al Rosselló passant per les fosses de la Cerdanya i de Sahorra-Taurinyà, que es van reomplir amb sediments de caràcter al·luvial, fluvial i lacustre.

La fossa de la Cerdanya és la més extensa de totes i es va formar pel moviment vertical i normal de les falles meridionals que va provocar un basculament de la conca cap al sud d’entre 15 i 25⁰, per la qual cosa la zona de Bellver era la més subsident i on es va acumular la major potència de sediments que es van organitzar (segons Anadon et al.1989) en dues unitats: la Unitat Neògena Inferior (d’edat Vallesià mig-sup.) i la Unitat Neògena Superior (d’edat Turolià (Miocè terminal)-Pliocè), datats amb fòssils de mamífers i peixos. En alguns indrets s’observa que el contacte entre ambdues unitats és una discordància angular.

La Unitat Neògena Inferior és essencialment detrítica i, amb els seus 300-400m de potència, representa la quasi totalitat dels dipòsits que afloren actualment a la fossa formats bàsicament per conglomerats i lutites que reposen directament sobre el sòcol paleozoic i són el resultat de la interacció de processos al·luvials, fluvials i deltaico-lacustres que van anar reblint els llacs que es van formar a les zones de Bellver i Sanavastre.

Les restes vegetals es localitzen a la part mitja de la Unitat Neògena Inferior,amb una potència de 250m i de caràcter lacustre,està formada per diatomites i mudstones, de color gris-blavós, amb intercalacions de sorrenques amb ostràcodes, nivells rics en fosfats (anapaïta) i lignits que van ser objecte d’explotació a mitjans del segleXIX a les poblacions de Sanavastre i Sampsor. La Unitat Neògena Superior està formada exclussivament per dipòsits al·luvials.

Les plantes aquàtiques es poden considerar autòctones mentre que les fulles i llavors hauríen estat transportades, de més o menys lluny, pel vent o pels corrents d’aigua i dipositades en un ambient d’aigües tranquil·les en un marc climàtic temperat càlid, amb alguns períodes de clima sudtropical, com ho confirma el marge foliar serrat de molts exemplars, encara que s’ha demostrat que el paleoclima es va anar refredant cap a la part alta de la columna geològica, amb la presència de gèneres més adaptats a climes més frescs com són Betula i Fagus.