Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 4 de gener de 2021

Isabel Benet: Pirineu, terreny de descoberta (II)

En el capitol anterior d’aquesta història de descoberta del Pirineu, a més dels conqueridors dels principals cims, els quals aconseguien fama i prestigi, s’hi sumaven els topògrafs que el que volien era esbrinar-ne la seva complexa geografia per reflectir-la damunt una superfície plana, això és, en un mapa.

Imatge històrica del Midi d’Ossau des de Pau

Teodolits històrics, instruments utilitzats pels topògrafs
 exposats al Museu d’Instruments cientificotècnics de l’ICGC

Evidentment aquests primers mapes eren molt incomplerts i molt inexactes, perquè no es representava el relleu amb corbes de nivell com es fa avui dia, sinó que s’hi representaven les línies de les carenes separades per la xarxa fluvial.

Esquema de trasllat del relleu tridimensional 
a un mapa en dues dimensions

Mapa actual on s’hi han ressaltat les corbes de nivell de 
1.100 i 1.300 metres d’alçada. 
Fragment del Mapa comarcal de Catalunya, núm 14 (Berguedà), ICGC

El mateix fragment de mapa on s’hi han ressaltat les carenes i la xarxa fluvial

Mapa antic amb carenes i rius. Fragment d’un mapa 
de la Catalunya nord de l’any 1793

Però si ho comparem amb el “mapa” més important de l’Edat Mitjana, l’anomenat “Atles català” del 1375 (atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham), en aquest “mapa” el Pirineu no és més que una franja que separa la península Ibèrica de la resta d’Europa.

”Atles català” de Cresques, dibuixat en sis fulls de 
pergamí enganxats en panells plegables

Imatge de detall on apareixen els Pirineus com una franja

Entre aquells topògrafs que es movien pel Pirineu fent els seus “mapes” també trobem alguns naturalistes estudiosos de les seves roques. Un dels més destacats fou Pierre-Bernard Palassou qui va publicar el mapa geològic del Pirineu més antic que es coneix.

Pierre-Bernard Palassou (1745-1830)

Basant-se en estudis previs, fets per ell mateix als anys 1776-77, la seva Carte minéralogique des Monts Pyrénées es va publicar en set fulls l’any 1781 (la segona edició del 1784 és la més coneguda) i cobreix tot el vessant francès del Pirineu. En aquests mapes, de carenes i valls, els tipus de roques apareixen escrits juntament amb alguns símbols on s’indiquen la presència de coves, fonts, mines, graveres... Per això amb en Palassou es considera que s’inicien els estudis geològics al Pirineu.

Full VII del mapa de Palassou del 1784 que comprèn part dels Pirineus orientals. 
El mapa està orientat al contrari de com estem acostumats avui dia

Per aquella època imperava la teoria neptunista, promoguda des de l’Acadèmia de Mines de Freiberg (Alemanya) per Abraham G. Werner , segons la qual totes les roques, inclús el granit, s’havien format per precipitació química i/o sedimentació al fons d’un oceà primordial. A aquests estudis, Werner els va anomenar Geognòsia. Per això, com a bon neptunista, per a en Palassou el Pirineu no era més que una gran massa granítica, recoberta d’esquists i calcàries antigues, materials que ocupen l’eix de la serralada, i les roques que apareixen a banda i banda d’aquest eix són cada cop més joves conforme ens n’allunyem.

Abraham Gottlob Werner (1749-1817)

Poc després, però, tant Déodat de Dolomieu com Louis Ramond de Carbonieres van constatar que al cim del Mont Perdut, un dels més alts del Pirineu, apareixen unes calcàries, però no eren pas antigues sinó “modernes”, a més la seva estructura no els va semblar, ni de bon tros, tant simple com en Palassou proposava. Com a curiositat direm que, als Alps, en Dolomieu va descobrir una roca amb l’aspecte d’una calcària però que no “bullia” amb l’àcid clorhídric. Més tard a aquest tipus de roques se les va batejar amb el nom de dolomites en el seu honor, així com també van anomenar Dolomites les muntanyes on les va descobrir.

El replegat vessant nord del Mont Perdut

Entretant els coneixements de la geologia al vessant sud del Pirineu eren pràcticament inexistents. Tanmateix a mitjans del s. XVIII, en temps de la Il·lustració, a Espanya es van fundar diverses escoles i seminaris dedicats a l’estudi de la mineria, com l’Academia de Minas de Almadén, els alumnes de la qual completaven els seus estudis de geognòsia a l’escola de Freiberg, malgrat això a Espanya no havia geòlegs sinó enginyers de mines, per això, al principi, es va quedar una mica al marge del naixement d’aquesta nova ciència.

A Catalunya, pels volts del 1764, la Reial Junta de Comerç aportava fons privats a l’Acadèmia de Ciències per a l’ensenyament d’algunes disciplines científiques, com química, mineralogia i botànica, per tal de suplir la manca d’universitats suprimides des del 1717 pel decret de Nova Planta. Tot això, però, es va acabar al 1808 amb la Guerra del Francès i la secessió dels territoris d’ultramar, la qual cosa va desembocar en un periode de decadència. Només algunes institucions van continuar actives, entre elles el Seminario de Almadén, traslladat a Madrid i que, amb el temps, es va convertir en l’actual Instituto Geológico y Minero de España (IGME)

Cap a l’any 1808, el geòleg alemany Johann von Charpentier (més conegut com Jean de Charpentier) va arribar a Baigorri (País Basc) per a fer-se càrrec d’unes mines de coure, però aviat va deixar aquesta feina per poder recòrrer el Pirineu de punta a punta i traçar un nou mapa geològic més precís que el de Palassou.

Jean de Charpentier (1786-1855)

Per aquelles dates ja comencen a còrrer les idees plutonistes, liderades per en James Hutton, segons les quals les roques com el granit es van formar com a conseqüència de processos volcànics. Jean de Charpentier, però, està encara sota l’òptica neptunista de l’escola de Freiberg, ciutat on va nèixer l’any 1786, éssent fill del també geòleg Wilhelm von Charpentier qui, al 1778, ja va fer un mapa mineralògic d’un territori d’Alemanya.

Jean de Charpentier, amb la informació que va recollir entre el 1808 i 1812 va poder elaborar un treball, Essai sur la constitution géognostique des Pyrénées, el qual anava acompanyat d’un mapa, dit Carte géognostique des Pyrénées, que va ser el primer mapa geològic de conjunt dels Pirineus, amb cinc talls geològics transversals de la serralada, i on hi distingeix quatre tipus de terrenys (primitius, de transició, secundaris, i terciaris i d’al·luvió) i vuit unitats litològiques (granit, esquists, calcària primitiva, terrenys de transició, gresos vermells, calcària alpina, ofites i terrenys terciaris), i ja esmenta alguns fòssils que semblen caracteritzar certs terrenys secundaris.

Carte géognostique des Pyrénées de Charpentier

Malgrat que cap a l’any 1812 aquest treball ja estava pràcticament enllestit, per causes diverses no es va publicar fins al 1823, vuit anys després del que es considera el primer mapa geològic modern: el mapa geològic d’Anglaterra i Gal·les de William Smith publicat l’any 1815. A Europa, de la mà sobretot de francesos i alemanys, es passa a estudiar terrenys i formacions rocoses com a unitats temporals.

Marcel de Serres (1780-1862)

El darrer representant del neptunisme al Pirineu fou Pierre Toussaint Marcel de Serres de Mesplès, més conegut com Marcel de Serres, qui va néixer a Montpeller l’any 1780. Va estudiar a París a l’època de Napoleó i, més tard, va ocupar la càtedra de Geologia i Mineralogia de la universitat de Montpeller. Entre els seus molts treballs publicats està una memòria geològica sobre el departament dels Pirineus Orientals, que anava acompanyada d’un petit mapa geològic on s’hi distingeixen, com sempre, quatre tipus de terrenys: primordials, de transició (o intermedis), secundaris superiors, i terciaris, així com també indica afloraments de guix i de ferro. En el mapa apareixen els noms de les principals poblacions, però no anomena ni muntanyes ni serres.

Carte Géologique du département des Pyrénées Orientales de De Serres

Marcel de Serres va presentar aquesta memòria a la Societé Linnéenne de la Normandie entre els anys 1828 i 1832, però malauradament els arxius d’aquesta societat es van destruir durant els bombardejos del 1944. Tanmateix es dóna el cas que a la biblioteca del Museu Geológic del Seminari Conciliar de Barcelona es conserva una separata que conté dos treballs de De Serres, i un d’ells porta per títol Voyage géologique dans les Pyrénées-Orientales ou essai géologique sur ce département, treball que inclou el mapa, l’únic que es conserva.

Cap als anys 30 del s.XIX, el model neptunista comença a “fer aigües” (i mai millor dit) quan es va acceptar l’origen igni del granit i el seu paper actiu en l’aixecament vertical de les serralades proposat per en Leopold von Buch, antic alumne de Werner i neptuniste convençut que es va passar a les tesis plutonistes tot encunyant la paraula andesita per a definir unes roques volcàniques que hi havia al Andes i que nosaltres hem observat en alguns dels nostres itineraris.

Charles Lyell (1797-1875) pare de la geologia moderna

Amb la publicació dels Principles of Geology de Charles Lyell (entre els anys 1830-1833) es popularitza la recerca de processos que tenen lloc al present per poder reconèixer'ls en el passat fent bona la seva declaració The Present is the key to the Past (el present és la clau del passat). Amb Lyell finalitza la controvèrsia entre catastrofistes (liderats per Cuvier) i uniformistes (lidetars per Lamarck) a favor d'aquests darrers, dits també actualistes, i amb això s’inaugura la geologia moderna... temes que veurem al següent capítol d’aquesta història, però abans podeu visitar el Bloc de Camp on s'ha penjat una interessant història sobre l'estada de Charles Lyell a Catalunya.

Bibliografia

• Pere Santanach, Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes, Treballs del Museu Geològic de Barcelona, núm 21, pàg. 5-27, 2005

• Manuel Julivert, Una historia de la geologia en España: en su contexto socioeconómico, cultural y politico, y en el marco de la geologia internacional, Universitat de Barcelona, 2014

• Història Natural dels Països Catalans, vol I, pàg. 38-50, Enciclopèdia Catalana, 1986

• Atles Geològic de Catalunya, 1:50.000, ICGC, pàg. 40-157, 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada