Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 3 de setembre de 2018

Ventus: LES EXCURSIONS DE VERDAGUER AL PIRINEU (I)


Mossèn Jacint Verdaguer (1845-1902), una de les figures cabdals de la literatura catalana del segle XIX, fou també un dels més grans excursionistes catalans de la seva època. En un període relativament breu de temps, entre els anys 1878 a 1883, va realitzar nombroses excursions i ascensions al Pirineu, amb l'objectiu principal, a partir de 1880, de recopilar materials per al seu poema Canigó, arribant al punt culminant d'activitats durant les campanyes portades a terme els estius de 1882 i 1883, de les quals va deixar testimoni en el capítol Excursió a l'Alt Pallars (del seu llibre Excursions i viatges) i en diverses llibretes on anotava els seus itineraris i on també recollia anècdotes, tradicions, rondalles i llegendes, i tota mena de detalls de toponímia, lèxic, flora i fauna.


Jacint Verdaguer cap al 1865

Verdaguer a la font del Desmai, oli de Marià de Picó, 1870

Les primeres excursions que Verdaguer realitza al Pirineu són a l’agost de 1878 i tenen com a centre el santuari de Montgrony; des d'aquí fa excursions al Coma Armada i al forat de Sant Hou, al pla de Monegals i a Castellar de N'Hug, i arreplega cançons, rondalles i llegendes. Potser mogut per les bones impressions d’aquella estada, el 27 de novembre d’aquell any ingressa a l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, precedent de l'actual Centre Excursionista de Catalunya.


Sant Pere de Montgrony

En els dos estius següents (agost de 1879 i juliol de 1880) fa estades als banys de la Presta, a l'Alt Vallespir, acompanyant Claudi López, fill del seu protector Antoni López, marqués de Comillas, el qual cercava el guariment de la seva salut en la cura d'aigües. Segons testimoni del mateix Verdaguer, mentre Claudi López s'entretenia dibuixant rònegues cases, roures i penyals, ell trescava per les serres i sotalades del Vallespir, mentre anotava llegendes i cançons populars, i escrivia poemes com La Barretina, elegia patriotica premiada als Jocs Florals de 1880. Sembla ser que de les excursions realitzades des de la Presta hi ha unes possibles ascensions al Costabona i al Canigó.


Els actuals Banys de la Presta

Claudi López

La presència física del Canigó i la notícia de les seves llegendes i dels fets històrics de que els monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó havien estat escenari, ferent sorgir en la ment del poeta la idea d'un poema èpic destinat a cantar el paisatge del Pirineu i els inicis de la Reconquesta catalana. Segons els seu mateix testimoni, Verdaguer va començar a treballar en el poema Canigó l'estiu de 1880. Des d'allí féu la primera volada als cims del Canigó somniant i començant d'escriure la llegenda d'aquest nom. És a partir d'aleshores que decidirà recòrrer el Pirineu per a documentar-se per al seu poema.


Sant Martí del Canigó

Així, a finals de juliol de 1880, havent deixat el balneari de la Presta, s’allotja una setmana al santuari de Núria, fent excursions, entre d'altres, al Puigmal i als estanys de Carançà. El primer d'agost passa des de Núria a la Cerdanya per la vall d'Eina, per sojornar prop d'un mes a Llívia, des d'on realitza excursions al Carlit i als estanys de Lanós.


Estany de Lanós des del pic de Coma d'Or

L'estiu de 1881, però, diversos compromisos l’impedeixen dedicar-se plenament a l'excursionisme. No és fins a finals d'octubre quan Verdaguer pot fer una curta estada a la vall de Ribes, i desprès, ja al novembre, s’atansa a la regió de les Corberes, al límit de la Catalunya Nord, on visita les gorges de Galamús, vora Sant Pau de Fenollet, acompanyat del seu amic Justí Pepratx, poeta rossellonés traductor de L'Atlàntida al francès. També es possible que en aquesta estada s'hi atansés als estanys de Noedes.



Portada de la guia dels Pirineus de Henry Russell,
utilitzada per Verdaguer en les seves excursions

Si bé aquell any no ha estat gaire favorable per al seu programa d'excursions, Verdaguer obtindrà en els dos estius següents el permís i el finançament del seu protector, el marqués de Comillas, per poder realitzar el seu projecte.


Antonio López, marquès de Comillas

En el primer d’aquest estius, del 9 al 23 de juliol de 1882, emprendrà una travessia per l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i la vall d’Aran, que culminarà amb l’ascensió a l’Aneto. En la major part de les etapes anava acompanyat de diferents guies i al final de les jornades acostumava a dormir a les rectories dels pobles o bé en bordes de pastors. Verdaguer feia aquestes caminades amb sotana, maleta i paraigua, un equipament que avui dia ens semblaria impossible per a la pràctica de l’excursionisme.

Verdaguer inicia la travessia el dia 9 de juliol a la Seu d’Urgell, d’on surt cap a Castellbó, Albet i el santuari de Sant Joan de l’Erm. L’endemà s’enfila al cim de les Comes de Rubió, més conegut avui com a pic de l’Orri. Pujàrem per lo llarg de la serra i baixàrem a Sant Joan de l’Erm pel dret, açò és, per un camí que també l’hauria seguit un gros penyal que hi fessen rodolar des de la cima. De retorn al santuari, va seguint, amb un guia de Romadriu, el riu de Santa Magdalena, tot passant per la capella del mateix nom i els cortals de Civís, fins als cortals d’Ós (avui Bordes de Conflent).


Bordes de Conflent

El dia 11 puja al Salòria pel contrafort oest i, a la baixada per l’altre costat, Verdaguer i el seu guia són aturats per un carrabiner qui, en aquella zona fronterera amb Andorra, els pren per contrabandistes: Al ser un quart avall del cim de Salòria, nos giràrem estranyats, sentint-hi uns grans crits d’”alto”.. Era un carrabiner que ens encalçava, amb il·lusió que portàvem frau, i, a l’atrapar-nos s’enfadà de mala manera, al veure que era un capellà aquell que, de lluny havia pres per un paquetaire.

Verdaguer, acomiadant-se del guia, voreja la muntanya per apropar-se a la vall de Setúria, a la que qualifica com a bellíssima, encantada i inoblidable, i s’atansa després al coll de Cabús, per on entra al Pallars per la Vallferrera, tot baixant cap a Tor i Norís. El dia 13, seguint el riu de la Vallferrera, baixa cap a Ainet de Besan, Araós i Tírvia; des d’Ainet, i fins a Esterri d’Àneu, anirà acompanyat pel doctor Domenjó, catedràtic del seminari de la Seu, i un guia anomenat Ventura, del qual comenta que matà un ós, no fa molts anys, davant del poble. Des de Tírvia, on el riu s’embranca amb la Noguera de Cardós, continua l’endemà riu amunt per la vall de Cardós, tot passant per les poblacions de Ribera de Cardós, Surri i Anàs. El dia 15 s’enfila al coll de Campirme i davalla cap a la vall d’Àneu, fent camí per Burgo, Escalarre i Esterri d’Àneu, on hi descansarà dos dies, durant els quals visita les restes del castell de Pallars, a València d’Àneu.


Antiga imatge d'Esterri d'Àneu

Continua el dia 17 per Isavarre, Borèn, Isil, Alòs i el santuari de Montgarri (on hi tornarà l’estiu següent per al seu aplec); l’endemà a la tarda travessa el pla de Beret, per on s’atansa als naixements del rius Noguera i Garona, i baixa cap a la vall d’Aran, per Unha, Salardú, Tredós i Gessa. Fins al dia 21 resta a Viella, on s’informa de l’itinerari per pujar a l’Aneto i troba dos acompanyants per a la seva ascensió.


Viella al primer quart del segle XX

La tarda del 21 de juliol de 1882 surten de Viella, riu Garona avall, fins a Aubert, des d’on continuen pel bosc de Baricauba i la vall del riu Jueu fins a l’hostal de l’Artiga de Lin, on passen la nit. Al dia següent surten a les tres del matí (hora solar) per realitzar una llarguíssima jornada d’alta muntanya. S’enfilen a la coma de Pumero i de bon matí guanyen el port de la Picada, que Verdaguer anomena port de Benasc, des d’on contemplen el massís de la Maladeta.


Massís de la Maladeta des del port de la Picada

En aquest punt deixem pas a l’extensa crònica que va fer Verdaguer en el seu dietari d’excursions: Des del port de Benasc (port de la Picada) se veu la Maleïda, des del cap fins als peus; se pot midar lo Goliat de nostres muntanyes, des de sos peus coberts de molsa i gespa, i pins, fins a son capell de plata, llampurnant als raigs de sol de migdia. La serra està coronada d'un rocatar, aresta de granit, on la neu no es pot tenir o es fon tot seguit. Sota eixa cresta, que és mes ampla o més estreta fins a tocar la neu per cada banda, se veu blanquejar la novella, que es va aprimant fins a la gelera, que cobreix amb son candíssim vel. No apar (no sembla) aquesta tan gran com és, mes encara apareix verament formidable. La neu vella, i sobretot lo gel, hi negreja un poc, com una roca sota una nevada de poc gruix, i, en la part inferior, s'hi obiren alguns solcs, de través los més, i de llarg alguns, que són les esquerdes, feses, que ells (els aranesos) anomenen falaises.

Un dels tres companys que èram, a la sola vista de la muntanya, s'espantà i resolgué quedar-se en la barraca de la Renclusa, que està una hora i mitja amunt. És una cabana feta en un recer (no es tracta encara de l’actual refugi, inaugurat el 1916), a l'abric d'una immensa roca, que s'encorba un poc, de tres parets i una pobra teulada, que Déu nos guard d'ella en dies de mal temps, puig, no arribant a la roca, deu deixar entrar tota l'aigua que en baixa. Deu lo nom a l'entrada dins la terra d'un riu calcinós (barranc de la Renclusa) que baixa de la Maleïda.

Antiga cabana de la Renclusa, l'any 1910

Des de la Renclusa, Verdaguer inicia la pujada a l’Aneto acompanyat per un sol guia, l’aranès Anton Calvetó, de qui sabem el nom segons un testimoni posterior del geòleg Lluis Marià Vidal quan a l’estiu del 1897 anà al Forau d’Aigualluts: El guia que porto coneix pam a pam tots els racons; es diu Anton Calvetó i és el materix qui, anys enrere, conduí mossèn Jacint Verdaguer al pic d’Aneto. De lluny m’ensenyà el lloc on l’eximi poeta s’ensorrà en una esquerda del glaç, i per poc hi perd la vida. (Verdaguer explicarà aquest incident a la baixada del cim).

Anem pujant per una rampa dreta, on se troben, fins a les primeres congestes, alguns pins, no grossos. Grans pedres se troben apilades, encara en sos marcs d'herba fresca, que reguen los cent regalims de suor de la muntanya. Se dobla la cresta (Portilló Inferior) que cau damunt la Renclusa, i, entre clapes de neu, s'aixequen pedres, més grosses que les passades, a murs, com per aturar al viatger atrevit. Són masses de granit immenses, tallades de tort i de través, i llençades sense ordre ni concert, l'una sobre altre, com una pedregada de titans.


L'Aneto des del Portilló

¿Quin picapedrer ve amb barrinades a rompre eixos penyals? ¿Quin estellador puja, en les tardes d'hivern, a estellar en eixa cima? L'estellador no és lluny: és lo llamp, que s'hi descarrega sovint; és lo glaç, que congela aquelles cimes, les estella, les tritura i les posa, pacientment, un tros avall; les apila, les estimba, donant feixuga càrrega als torrents de l'hivern, una joguina als torbs i un gra d'arena a les allaus espantoses, que en los dies de primavera baixen a portar la desolació a les planes veïnes, segant los avetars i les pinedes.


Gelera de l'Aneto

Mitja hora estiguèrem atravessant aquelles onades de molars, los uns romputs fa deu mil anys, los altres ahir vespre, i entràrem en la mar de neu. Era la primera gelera que jo veia, i hi entrí gojós per ignorar sos perills. Lo guia deu anys havia que no hi era pujat, i n'estava enterat poc més que jo; i hi entràrem tots dos, amb la tranquilitat de l'ignorància, per un tros en que feia la serra esquena d'ase, que és on lo glaç se sol fendre més. No trigàrem a veure alguna esquerda; mes, confiats de trobar mellor camí, avançàrem, cercant per guia les petjades dels que hi pujan millor guiats i equipats. No sempre les trobàvem, i llavors haviem d'obrir-nos via en aquells perillosos rostos. Unes dues hores trigàrem en trepitjar les pedres del cim (segurament el coll de Corones), que miràvem com lo port feliç de salvació, i, desprès de mig quart de pujada, nos trobàrem al cim de la Maleïda (cim d'Aneto).


Panorama des de l'avantcim de l'Aneto

Pas de Mahoma i cim de l'Aneto

Alguns comentaristes i estudiosos del poeta creuen que Verdaguer i el seu guia no deurien passar del coll de Corones, o com a molt de l’avantcim abans de l’estret i vertiginós Pas de Mahoma, però la descripció que Verdaguer fa del panorama només es pot fer havent assolit el veritable cim:

¡Quin espectacle s'obrí a nostra vista, des del Mediterrà, que's veu a llevant i migdia, fins a l'Atlàntic, que's veu —o sembla veure's— a ponent! Los plans de Tolosa i tot lo migdia de França eren coberts d'un vel de boira blanca. Lo Mont Perdut, Vignemale, lo Pic du Midi, clapejats i coronats de neu, aixecàven ses testes gegantines a occident, com a capitans d'una armada de gegants que sortís de la mar, darrera son cabdill, que feia llampurnejar a mos peus sa corassa de plata, ampla com lo pla de Barcelona. ¡Qui hagués pogut conèixer tots aquells fronts desiguals i anomenar-los per son nom!

Me semblà veure Montserrat, i a llevant, un per un, tots los puigs de nostre Pirineu, des del Canigó, que aixeca sos tres fronts, entre Puigmal i puig Peric, fins a la serra de Viella, que jo havia atravessada el dia abans; i, entre eixos dos termes i el Pirineu i la serra de Boumort, vegí aquella mar d'onades de turons, aquell bosc de muntanyes, nius sagrats dels almogàvers. Les serralades de Cerdanya, les de Pallars, les de la Vall d'Andorra i de la Vall d'Aran...

En lo cim de la Maleïda hi ha un allargament, vers on se passa per una filera de rocs, com per sobre esquenes de matxo. Un abisme espantós, de centenes de metres, xucla per cada banda a l'imprudent que gosa arriscar-s'hi, i una creu de ferro li recorda que allí caigué, fa dos anys, un home del qual encara no s'ha trobat lo cadavre. Allí hi ha un llibre on posen lo nom.

Cal dir que Verdaguer i el seu guia no signaren al llibre-registre del cim, fet que ha motivat els dubtes de si va superar l’esmentat Pas de Mahoma, però també val a dir que en aquest registre no tothom hi signava, com tampoc ho van fer els cèlebres pirineistes francesos Henri Brulle, Jean Bazillac i Célestin Passet quan assoliren cinc dies després el mateix cim de l’Aneto.


L’antiga torreta de pedres que fitava el cim de l’Aneto

Estiguérem al cim mitja hora o tres quarts, i emprenguèrem de nou la marxa, procurant sobretot fugir de les feses, mes eixes són enganyadores. La neu que hi cau, allí, a cada repic de campana, tapa ses gorges com amb un full de paper blanc, i un se troba mig abismat, abans de dar-se'n compte.

En una d'eixes passàrem ver perill. Jo m'aturí, sentint un soroll estrany, com de singlots, dringadera de vasos i fressa de rodes de carro, i diguí al guia: "Sentiu?" No tingué temps de respondre'm; s'ensorrà, al mateix temps que jo, en la boca negra d'un abisme. Mes nostra hora no era arribada; ell, que era molt alt, pogué agafar-se per davant al caure, i jo em deixí anar d'esquena, sentint glassar-se'm de por la sang de les venes. Fent un gran salt, poguí passar aquell abisme, i fiu, i fèrem los dos, propòsit de no escoltar més sorolls estranys i cants de sirena. Dues o tres vegades més nos vegèrem en perill inminent, del qual a la misericòrdia de Déu plagué traure'ns. 


El guia José Sayó vora una esquerda de la gelera, l’any 1915

Seguint les petjades d'altres excursionistes, de vegades vèiem lo forat que havia fet algun obrint una falla, i allargàvem la camada per salvar l'abisme. De vegades, quan menos hi pensàvam, vèiem una enorme fesa que'ns esperava amb la boca oberta, a quatre passos, si no amb los llavis mig closos per la neu, per disimular més sa voracitat. En tots los rossolais n'hi ha d'amples i espantoses com monstres, que esperen a l'infeliç home o isart que done una relliscada, o que afirme mal un peu en aquella llisera, que fa feredat mirar.

Altre dels perills més terribles d'allí és trobar-se desorientat dins una boira, i obligat, com un orb, a sortir d'aquell laberint, no d'arbres i flors, com lo que tots hem vist, sinó de paranys, dels quals auxili humà no pot traure, de llaços de gel indeslligables, de sepulcres badants que obre pels vius, de roderes del carro de la mort. Lo pa de glaç d'aquella gelera ha de ser inmens, atesa la raconada que forma allí l'aiguavés de la muntanya i els rius que'n surten, més abundosos com més calor fa.


Placa commemorativa amb els versos de Verdaguer, col·locada
amb motiu de la inauguració del refugi de la Renclusa l’any 1916

El refugi de la Renclusa en l'actualitat

A cosa de les quatre de la tarda (hora solar) nos en despedíam (de la gelera), i una hora desprès reentràvem en la cabanya de la Renclusa. Dinàrem, i baixàrem de la serra cap a la vall a entrada de fosc. Seguírem la vall fins a trobar lo riu Éssera, que ens acompanyà a l'Hospital de Benasc. Lo paisatge aquell, a la llum de la lluna creixent, era encantador: boscos a cada banda; lo riu caudalós, al fons, seguint nostres passos, i un cel blau, retallat per los cims més alterosos del Pirineu.


L'antic Hospital de Benasc

Al dia següent retornen a Viella tot fent una variant per albirar el panorama sobre la vall de Luchon, que tanmateix no pogueren copsar per causa de la boira: De bon matí desférem lo camí cap a sota la muntanya Bom (es refereix al pic de Salvaguarda). Sota hi ha una caseta; i un aragonès que hi viu, per una pesseta, acompanya al dit turó per un camí que ell mateix ha fet. Des d'allà ensenya "medio mundo y parte del otro".

Cabana de l’Home i pic de Salvaguarda

Repassàrem lo port de Benasc (port de la Picada), i anàrem serrejant fins a l'Artiga de Lin, sens baixar-ne, per veure la vall de Lys i les terres veïnes de Banyeres (de Luchon); mes amb tan mala sort, que anàrem sempre ficats dins un núvol, sens veure més terra de la que trepitjàvem. La boirada era baixa alli, mes en Artiga, que està més baix, era alta i no ens deixà veure los tresors de sa vegetació, sos boscos sens fi, que enmantellen totes aquelles serres. Seguírem lo riu Juèu, que va a donar son caudal al Garona, vora el poble de Cortals (Es Bòrdes). Cap al tard arribàrem a la rectoria de Viella, d'on havíem sortit feia dos dies i mig.

Antiga imatge de l'església de Viella

Verdaguer finalitza la crònica amb un consell per als futurs excursionistes que volguessin assolir l’Aneto: L'anada a la Maleïda és perillosa; no l'aconsellaríem a ningú, sino emprenent-la amb cordes, ganxos, varis companys valents...

Aquella ascensió fou per a Verdaguer un record inesborrable i un motiu d’inspiració per al seu poema Canigó. Tanmateix, l’itinerari pirinenc quedà interromput en aquest punt, doncs Verdaguer fou reclamat inesperadament a Comillas per passar la resta de l’estiu amb els seus protectors. El poeta es lamentava en una carta adreçada al seu amic Jaume Colell: Ja fa dies que he deixat los Pirineus i les terres de mos somnis per eix tros de la provincia de Santander que no diu res a mon cor. Francament, aquest any m’ho ha destorbat tot.

No sabem fins a on Verdaguer volia continuar aquell estiu la seva travessia; ajornat de moment el seu pla d’excursions; serà a l’estiu següent quan completarà l’àmbit geogràfic on es desenvoluparà l’acció del seu poema.

NOTA: Si voleu veure el següent capítol, Les excursions de Verdaguer al Pirineu (II), cliqueu aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari