Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

diumenge, 17 de març de 2019

Mn. Francesc Nicolau: Les galàxies són moltes més de les que hom creia


Primera xerrada del segon cicle de conferències, sobre el tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 28 de febrer del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

Com s’ha arribat al coneixement de les galàxies? William Herschell el 1785 és el primer que en va dir alguna cosa. Les va observar com a nebuloses. Algunes ho són clarament, altres són conjunts d’estrelles molt distants (com Andròmeda) extragalàctiques. Fins el 1912 no es torna parlar del tema. Henrietta Leavitt va fer un treball de les estrelles variables cefeides de Magallanes. Hi ha estrelles variables que ho són perquè són dues i una gira a l’entorn de l’altra i fan que s’observi un augment i disminució de la llum. Però n’hi ha d’altres que varien per si mateixes internament, anomenades cefeides (de la constel·lació de Cefeu); aquestes estrelles són “agonitzants” i d’aquí els canvis de lluminositat. Leavitt va estudiar les cefeides de Magallanes i la brillantor, la qual és proporcional al període de variació.


Harlow Shapley va afirmar que si les cefeides varien segons el temps i la llum que fan, si es veu que el període de la variació coincideix amb d’altres, podem conèixer la brillantor intrínseca i així es pot saber la distància per la seva magnitud aparent. La nostra galàxia està envoltada de cúmuls d’estrelles (alguns en tenen fins a 100.000). Es van buscar en aquests cúmuls variables cefeides i per la lluminositat aparent es podran conèixer les distàncies (que així ho feu E. Hubble).


El 1924 Melvin Slipher diu que les nebuloses extragalàctiques la majoria té un corriment cap el roig, excepte Andròmeda i alguna altra: això vol dir que en general s’allunyen. Hubble feu la seva tesi doctoral sobre nebuloses extragalàctiques a l’observatori Yerkes. Poc després, però, es va obrir l’observatori de Mount Wilson. El seu director el va cridar per seguir l’estudi, però no hi pogué anar fins el 1919 per causa de la primera guerra mundial. Va fer la recerca de variables cefeides a Andròmeda i trobar que la seva distància és de 750.000 anys llum i després rectificà a 900.000 anys llum. Va estudiar 600 galàxies i va calcular les seves distàncies (entre 1 i 3 milions d’anys llum de distància).


Si les galàxies s’allunyen entre elles, no vol dir que l’Univers s’infla? Potser tot podria venir d’un ou còsmic que va esclatar segons exposa George Lemaître en un article a l’any 1927; Albert Einstein no ho va admetre i Arthur Eddington va deixar aquest article en el fons d’un calaix. Edwin Hubble y Milton Humasson, però, ho publicaren dos anys després tot afirmant que l’expansió de l’Univers és un fet observacional i ho fa com un globus: per tant, quan més lluny, més de pressa s’allunyen de nosaltres.


El 1952 Walter Baade torna a estudiar les cefeides i segons l’edat de les estrelles s’ha de calcular la lluminositat i veu que cal fer unes correccions: que s’havien de multiplicar en distàncies per 2,3 (Andròmeda estaria a 2,2 milions d’anys llum de distància i es més gran que la nostra galàxia). La nostra galàxia seria una de tantes, ni de les més grosses ni de les més petites. El 1980 els cúmuls de les globulars, vistos serien uns 120.


Walter Baade va fer la classificació de galàxies: en espirals (normals, 50%, barrades, 20%), el·líptiques (25%) i irregulars (5%) són les irregulars. Les el·líptiques hi ha molts grups (E0 a E7) i les SO són amb el centre molt condensat amb un disc de moltes estrelles. Al centre de les galàxies es veu que les estrelles giren molt ràpidament com que suggereix l’existència d’un forat negre.


Les galàxies es reuneixen en cúmuls de galàxies, i que a l’hora s’atrauen entre elles. De fet la galàxia Andròmeda xocarà amb la Via Làctia d’aquí a uns 4.000 milions d’anys. La nostra Via Làctia, juntament amb Andròmeda i d’altres galàxies (fins a un total de 40), formen el que s’anomena un cúmul de galàxies. Aquests cúmuls estan associats a supercúmuls; el nostre supercúmul té el seu centre a la constel·lació de Virgo, a una distància de 36 milions d’anys de nosaltres, i conté unes 3.000 galàxies, i rep el nom de Laniakea que vol dir “cel immens” en la llengua hawaiana. El supercúmul Laniakea està format per unes 100.000 galàxies (10 bilions d’estrelles) i va cap a un punt anomenat “gran atractor”. Brent Tully afirma que existirien uns 6.000.000 de “laniakeas” formant el cel total. L’infinitud del Creador es manifesta en les seves obres.

Si voleu veure els resums del primer cicle de conferències sobre Descobriments recents a l'univers de les galàxies (I), cliqueu aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari