Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

diumenge, 25 de març de 2018

Mn. Francesc Nicolau: PROGRESSA EL CONEIXEMENT DELS METEORITS


Tercera xerrada del segon cicle de conferències sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 8 de març del 2018 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.

Els meteorits són asteroides petits que cauen sobre la Terra. Per dir-ne “meteorit” ha d’haver caigut a la Terra; si no seria un meteoroide. Bòlid seria un meteorit que, en caure, fa una lluminositat molt intensa a l’irrompre a l’atmosfera. Meteor seria la lluminositat “normal” d’un meteorit.


La primera hipòtesi sobre l’origen dels meteorits és la que afirma que serien restes dels cometes. Els cometes són “boles de neu brutes”. La majoria de cometes són de període regular (inclús de pocs anys). Cada vegada que passen prop de Sol perden massa, en fondre’s el seu gel. Llavors les partícules sòlides que contenen, s’alliberen i en caure a la Terra, formen el que es coneix com a “llàgrimes”.


El cometa Biela, tenia 6,7 anys de període. El 1826 es va catalogar; es va tornar a observar el 1832 i el 1839; el 1845 es va partir en dos. El 1852 ja no va passar i va haver-hi una pluja d’estels fugaços . Les llàgrimes de Sant Llorenç no consta el cometa del qual provenen; es denominen Perseides, perquè cauen des d’on s’observa la costel·lació de Perseu. Les del Biela són les Andromèdies. Les oriònides provindrien del cometa Halley.

La Terra frena uns segons cada any i l’any al llarg dels temps geològics ha anat disminuint la seva durada. Està comprovat que la Terra al Devònià durava 436 dies. L’estudi dels coralls d’aquells temps demostra que diàriament creixien dipositant una capa microscòpica de carbonat càlcic; i el conjunt d’aquestes capetes es pot agrupar de manera estacional, segons fos estiu o hivern, i en un any es veu que feien 436 capetes.

Però els meteorits poden tenir altres orígens, com són els que provenen d’asteroides, els quals són més grossos que els anteriors. En un any poden caure uns deu i pocs se’n recullen, potser quatre o cinc.
Antigament, els homes ja creien que els meteorits eren “pedres caigudes del cel”, però al segle XVII-XVIII, els astrònoms creien que aquell origen era fals, ja que per a ells l’Univers era d’una buidor quasi total. Lavoisier no va creure mai en un origen extraterrestre. Finalment, Ernst Chladni és el primer que n’assegura l’origen a l’espai.


A l’Orne es va produir una pluja de meteorits observada per Biot. Schiaparelli ho va avalar. Comas i Solà va veure entre Barcelona i Mallorca la caiguda d’un bòlid el 15 de maig de 1933, el qual va recórrer al cel 176 km a una alçada de 284 km.


Hi ha tres classes de meteorits d’aquesta mena:
1)- Rocosos (92,8%), principalment formats per silicats de magnesi. A la seva vegada, es divideixen en condrites (amb un granulat extern) i acondrites (sense granulat)
2)- Litosideris (1,5%), barreja de silicats i de metall.
3)- Metàl·lics (5,7%), formats per ferro i níquel.

Pel que sembla, serien tots asteroides o els seus fragments. Alguns son quasi tan grossos com la Lluna. Els fragments podrien formar-se en xocar un asteroide sobre la Lluna i els fragments marxar a l’espai com a resultat del xoc (la Lluna té una gravetat molt feble). Les tectites són fragments minerals estranys, però no són considerats avui dia com a veritables meteorits.

Meteorits que se’ls ha vist caure:
1642: a Eisensheim (Alemanya) que va caure al davant d’un exèrcit. Pesa 158 kg i es conserva a la seva església.
1803: Pluja de l’Orb, a l’Orne (França)
1861: Altre és el d’Orgueil (França) caigut per aquelles dates.
1866: Hungària i es va partir a trossos, el més gran dels quals pesa 300 kg.
1898: Pluja de meteorits a Varsòvia, fent explosió al seu damunt.
1908: Tunguska (Sibèria)



Dels famosos no vistos caure, el més famós és la Kaaba, la qual l’adoren els musulmans. L’Haba de 60 tones, el de Bacubito (Mèxic), de 37 tones, Ahnighito (Groenlàndia) 34 tm. A Atacama han trobat més de 2.000, de diferents mides i pesos.
El meteorit d’Orgueil, va caure el maig de 1861. Berthelot va descobrir que hi havia carboni formant compostos orgànics.


El de Tunguska fou considerat un misteri. Va caure el 30 de juny de 1908 i els observadors més propers estaven a 60 km de distància del punt de caiguda i solament van veure la resplandor. El 1927 un científic va anar a fer-hi una exploració i va descobrir que unes 25 Ha en una diàmetre de 60 km havia estat afectat per la caiguda, amb els troncs dels arbres abatuts, però no es va trobar cap fragment. El pes del seu cos es va calcular en unes 25.000 tones. En tornar en anys successius, no varen trobar res.

Encara s’explorà el 1968 i 1971. Analitzant el terra es van trobar molts glòbuls de magnetita. Segurament va ser un objecte que va explotar en alçada i l’ona expansiva va fer caure els arbres. S’especula que va ser un cometa sencer i que va explotar i com era format pràcticament per aigua, aquesta no es va trobar i la magnetita procediria de les partícules que estaven entre el gel; això n’aclaria el misteri.


El meteorit que es va poder veure caure a la ciutat russa Txeliabinsk l’any 2012, va tirar a terra a moltes persones; la seva ona expansiva va deixar condrites, i va trencar tots els vidres i la seva llum va ser molt poderosa, amb un total de 1.200 persones ferides. L’asteroide que va caure al Yukatan fa 65 milions d’anys va cloure l’era secundària i va contaminar amb la seva pols tot el planeta, fet que va afectar a la vida i provocant la desaparició del 70% de les espècies vivents, entre les quals els dinosaures.

Si voleu veure el reportatge que es va veure a la conferència, cliqueu aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada