Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 15 de juny del 2012

Jorgina Jordà: III TAULA D'INTERCANVI DE BELLVEI i I DE CANYELLES


Un altre cop ha tingut lloc la III Taula d'Intercanvi de Bellvei i I de Canyelles, s’ha canviat Bellvei per Canyelles, entre altres motius perquè l’Ajuntament de Canyelles es va interessar per col·laborar amb la celebració d’aquest esdeveniment dins el seu Municipi.

A més d’instal·lar les taules i carpes, on vàrem intercanviar els minerals, van acondicionar una sala per realitzar l’Exposició fotogràfica de J.A. Soldevilla, la conferència del Geòleg Marc Campeny “Un passeig per Àfrica” i per primera vegada la creació d’un Museu Efímer.

En arribar, una mica abans de les nou del mati, com he dit anteriorment les taules i carpes  ja eren muntades, només vam tenir de posar els nostres minerals i anar gaudint de tot l’exposat pels altres participants, que en aquesta tercera edició van ser més de una trentena.


La majoria dels participants eren de Catalunya; Balaguer, La Sènia, Vilafranca del Penedès, Mollet, Vic, Arenys de Mar, Santa Coloma de Cervelló, Manresa, i, com no, de Barcelona, però també van voler estar amb nosaltres gent d’Alacant, Castelló i Cantàbria cosa que va permetre tenir més varietat i qualitat per intercanviar.

Pablo de Cantàbria



Perquè us feu una idea del que hi havia citaré alguns minerals:
  • Calcites de Ziordia, Camargo, Cuco... quarsos de la Mintetxu, fluorites de Berbes,  miques de Alava, barites de la Nieves.
  • Guixos de Vilobí del Penedès, fluorites de Sant Marçal, calcites i fluorites del Papiol.
  • Magnetites de Burguillos del Cerro, guixos de La Almarcha i Montalbán.
  • Micros interessantíssims i rars de Castelló.
  • I els recents de Xina i altres països llunyans.

Potser on vaig estar més estona és a l’estand que portava la nova troballa de la fluorita de Gran Canaria, amb les també poc conegudes, analcimes, natrolites, aragonites, i clinoptilolita, facolita, tot això acompanyat del recent treball de MINDIG.ORG dedicat a la descoberta de l’esmentada fluorita.


Com a l’anterior edició van poder disposar de binoculars amb molt bona il·luminació per als micros.


Un altre cosa que em va agradar va ser poder recollir la revista Paleomina dels companys de l’Associació Mineralògica i Paleontològica de Sant Vicens del Raspeig amb qui recentment  ens intercanviem  aquesta publicació per el nostre Infominer del GMC.


A la tarda després d’un bon dinar amb  companys i amics, vam assistir a la conferència  d’en Marc que va ser d’allò més instructiva i amena ja que ens va explicar en què consistia la seva feina per Angola, les dificultats i burocràcia del País, com viu la població i la part que em va impactar més, els perills de la fauna, tan dels petits insectes com de les feres més grans...



Encara que l’Exposició fotogràfica i el Museu Efímer es podia visitar tot el dia, nosaltres aprofitàrem a l’acabar la conferencia amb tota la colla per anar comentant i exclamant força vegades: quina meravella, que grans, grosses i quines fotos més maques, i és que cal veure com canvien les fotos dels micros de minerals, vistes a la pantalla de l’ordinador, a impreses en gran format, emmarcades i ben penjades dins una sala.


Era curiós observar la cara de sorpresa d’alguns en intentar imaginar-se la mida real dels cristalls tan perfectes que fa la natura, fins i tot jo que estic acostumada a veure’ls pel binocular  encara em quedo impressionada  quan sé les mides reals del que aconsegueixen fotografiar.




Del Museu Efímer  nomes us puc dir que va ser molt bona idea i és d’agrair a les persones que varen voler deixar uns minerals tan grans i delicats perquè tots el poguéssim contemplar, i és que qualsevol d’ells era per estar a sala d’un Museu permanent...



Boniques fluorites i calcites (evidentment de terres nortenyes XXL), acompanyades per halita, guix, quars, celestina, pirita i algunes més.



Finalment resta donar-les gràcies a tots els qui han col·laborat i treballat de valent,  als organitzadors, a l’Ajuntament de Canyelles i especialment a J.A Soldevilla i senyora per fer que any darrera any  això surti tan bé, Enhorabona!
(Fotografies: Agustí Asensi i Màrius Asensi)

dijous, 7 de juny del 2012

Roberto Espinola: Curs "ELS VERTEBRATS DEL PERMIÀ I EL TRIÀSIC DE CATALUNYA"


CLASSE TEÒRICA

Dintre dels cursos naturalistes de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) els passats dies 10 i 11 de març de 2012 es va realitzar un molt interessant curs sobre les troballes paleontològiques de vertebrats en terrenys permians i triàsics a Catalunya.

El curs va ser impartit per: Josep Fortuny, Arnau Bolet i Albert G. Sèlles, tots tres del personal investigador de l’ Institut Català de Paleontologia (ICP).

Els curs estava estructurat en una sèrie de sessions teòriques impartides en el museu de l’ Institut (ICP) Miquel Crusafont a Sabadell i en una sortida de camp al Pla de la Calma per visitar un seguit jaciments, tant d’ossos com d’ icnites, estudiats per l’ IPC.

Les sessions teòriques es van desenvolupar el dia 10 de març de 2012 i en elles es va fer un repàs ampli, exhaustiu i actualitzat sobre el grau de coneixement de la geologia i paleontologia dels períodes Permià i Triàsic. Així, es van fer sessions dedicades a les faunes marines i continentals de tots dos períodes, a la seva geologia, a l’extinció permotriàsica, registre fòssil i paleobiogeografia i el permotrias a la Península Ibèrica.

L’aspecte geològic més rellevant de finals del Permià és la conformació final de Pangea i de les diferents serralades formades per la col·lisió de les diferents plaques tectòniques.



El clima és majoritàriament càlid i humit, especialment en les zones intertropicals.




Els afloraments de Permià a la Península Ibèrica mostren una orientació E-W en conques continentals aïllades i situades a uns 35 km entre elles.



La major part del període Triàsic representa una calma tectònica general si es compara amb períodes anteriors, amb l’excepció de la part terminal, on s’inicia la fragmentació de Pangea (rifting).



El registre sedimentari a la zona NE de la Península Ibèrica representa les anomenades fàcies germàniques: amb un tram inferior detrític (Buntsandstein), un tram intermedi carbonatat, amb una intercalació detrítica al mig (Muschelkalk) i un tram final detrític i evaporític (Keuper).

El clima és bastant homogeni, essent majoritàriament sec i àrid.

En les figures s’adjunten alguns dels animalons que corrien pel terra durant els temps permians.




La fauna marina del Permià era similar a la del Carbonífer amb coralls, estromatòlids, briozous, braquiòpodes i foraminífers els quals formaven complexos ecosistemes d’escull en les aigües càlides i poc profundes
Els ammonits, nauliloids, equinoderms i gasteròpodes continuaven essent depredadors comuns en les aiües pèrmiques on existia una gran diversitat de peixos agnats (sense mandíbula), condrictis (com els taurons) i diversos tipus de peixox ossis. També apareixen els primers rèptils marins (Mesosauridis).



Respecte a l’extinció Permotriàsica, la més important de totes les extincions en massa, ens van facilitar aquestes dades: aquesta va tenir lloc fa 252 milions d’anys i va ser molt ràpida (en uns 100.000) encara que sembla que ja feia temps que tenia lloc una extinció gradual.per virtut de la qual desapareixen al voltant del 96% de les espècies, i entre el 53% i el 70% de les famílies. En ella desaparèixen, entre d’altres grups importants, els trilobits (ja en franc declivi), els equinoderns blastòids (en declivi també), els fusulínids (subordre de foraminífers, de fet, l’únic extint) i els coralls tabulars i rugosos. Cal recordar que aquesta és l’única de les grans extincions que afecta als insectes.

Les causes de l’extinció tot i que encara no es té una resposta exacta, hi ha diferents hipòtesis:

a)    Vulcanisme: Siberian Traps o plataformes basàltiques de Sibèria (enormes acumulacions de laves basàltiques). Aquestes erupcions haurien generat grans quantitats de partícules en suspensió, a més de CO2. Això hauria generat opacitat atmosfèrica, baixada de les temperatures, “hivern nuclear”, etc. No obstant, sembla que les laves siberianes són d’un milió d’anys abans que l’extinció, per tant, no sembla probable que en siguin la causa. 
b)    Tectònica (Formació de Pangea): Desapareix molta plataforma continental (zona amb més biodiversitat), el clima es fa més àrid, es generen noves pressions competitives en no existir aïllament continental, fet que podria provocar una gran extinció d’espècies.
c)    Impacte meteorític: Per similitud amb el límit K-T. Hi ha evidències de sediments (250 M.a.) enriquits en metalls suposats d’origen extern així com d’un cràter de 200 km de diàmetre a la costa NW d’Austràlia.

Després d’una extinció en massa es generen multitud d’oportunitats pels organismes supervivents atès que molts dels nínxols previs han quedat buits. En aquestes condicions, els organismes generalistes són els que tenen més possibilitats d’èxit. Un bon exemple és el gènere Lystrosaurus, el qual arriba a representar el 95% dels vertebrats al principi del Triàsic.




Així, els dominadors de l’oceà del Mesozoic seran els bivalves, gastròpodes, ammonits, crustacis, equinoderms, peixos ossis i rèptils marins; i als continents els dominadors seran sobretot els rèptils (dinosaures, cocodrils, lepidosaures...), anfibis i mamífers.

SORTIDA DE CAMP

El diumenge 11 de març de 2012 es va fer la sortida al Pla de la Calma. El punt de trobada va ser el poble d’ Aiguafreda.

Un cop reunits, vàrem pujar per la Riera de l’Avencó, tot travessant els terrenys paleozoics de sòcol, fins arribar a la Masia del Clot de la Mora. Des d’aquest punt es té una vista privilegiada sobre part de la Conca de l’Ebre, de les Serralades Costaneres Catalanes i del Pirineu.

La zona del Pla de la Calma constitueix la peneplana originada per l’arrasament de la serralada herciniana a finals del Permià. Sobre aqueta superfície (discordança pretriàsica) es dipositen els materials triàsics i la resta de materials mesozoics.



Els primers jaciments d’icnites d'aquesta zona van ser descoberts pel Sr. Joan Viader, gran Amic del Museu, i estudiats pel Dr. Calzada i publicats el 1987 als “Cuadernos de Geologia Ibérica”. Les primeres troballes de vertebrats es remunten al 1989 quan els Srs. Pere Font i Emili Ramon ho van comunicar al conservador del Museu de Granollers Sr. Antoni Arrizabalaga. Els estudis realitzats per R. Gaete, A. Galobart i X. Rosvan van ser publicats el 1993 als “Treballs del Museu de Geologia de barcelona” atribuint-los a l’anfibi Paratosuchus.

Després anem a visitar el jaciment de vertebrats del Clot de la Mora, el qual es troba situat en materials gresosos en fàcies Buntsandstein.

En aquest jaciment, i un cop habituats a identificar les restes fòssils, podem observar abundants restes òssies de vertebrats i de vegetació.






Després ens traslladem a un altre sector dels afloraments de les fàcies Buntsandstein per observar empremtes (icnites) de vertebrats. Les empremtes es troben conservades com a contramotlles en la base d’ una capa de gres.



Posteriorment visitem el contacte entre el paleozoic i el Triàsic situat a la carretera del Brull (BV-5031), entre el Brull i Collformic. És un aflorament molt bo per observar el contacte erosiu de les fàcies terrígenes triàsiques sobre el paleozoic rubefactat.



Finalment visitem els materials de trànsit entre el Buntsandstein y el Muschelkalk (Fàcies Röt) a la zona de el Brull. Aquests materials estan constituïts per argiles versicolors, passades margoses, així con de petits nivells de calcàries i gresos.



En els nivells de gresos vàrem trobar ripples, esquerdes de dessecació i pseudomorfs de grans cristalls d’halita.


Ripples

Esquerdes de dessecació

Pseudomorf de cristall de sal

divendres, 1 de juny del 2012

Isabel Benet: VIATGE A L'ALTRA CERDANYA


El passat 23 de maig, els alumnes de 4art a 6è de primària de l’escola de Montellà, la seva mestra , alguns pares, i jo mateixa (acompanyats pel “Maig” i la “Mona”), vam gaudir d’un “viatge en el temps” seguint el camí que des d’Estana s’enfila a Prat de Cadí ("d'Estana a Prat de Cadí") per tal d’imaginar-nos com seria aquella “Cerdanya” de fa 300 milions d’anys, altrament anomenada pels geòlegs “Conca del Cadí”.


El Cadí des del Coll de Pallers

Després de reunir-nos tots al Coll de Pallers, els valents expedicionaris van participar al “Concurs del Temps” on es tractava d’encertar l’edat d’alguns dels esdeveniments importants com per exemple l’edat de l’Univers, l’edat de la Terra, quants milions d’anys fa que van desaparèixer els dinosaures, o quants mils d’anys fa que hi som nosaltres a la Terra. Tot això per a adonar-nos que 300 Ma no són tants… geològicament parlant!



També es fa un repàs a la parafernàlia que porta un geòleg per a dur a terme la seva tasca d’investigació com el martell, mapes, bruixola amb clinòmetre…


Seguidament vam remuntar pel llom de la Serra de Mataplana en direcció a Prat de Cadí tot recollint mostres d’andesites, unes roques subvolcàniques que es van emplaçar a finals del Carbonífer (Estefanià) a través de les falles que delimitaven l’antiga fossa tectònica.



Al llarg del “viatge” no tot van ser “pedrotes” ja que també vam gaudir de les plantes i les flors primaverals, així com també d’una aranya escadussera que es pasejava damunt les roques.


Polígala


Corner


Potentil·la


Garravera



Més endavant ens adonem d’un canvi en el tipus de roques quan passem de les andesites (roques ígnies) als conglomerats i gresos (roques sedimentàries) formades per l’erosió d’aquella serralada Herciniana de la qual ja en parlarem… en una altra ocasió.







Després vam aprendre la diferència entre una vall fluvial, formada per l’acció d’un corrent d’aigua, i una vall tectònica, delimitada per fractures, i vam estudiar com el moviment lateral d’una falla produeix un reguitzell de petites fosses aïllades com és el cas de l’actual Cerdanya i també d’aquella “Cerdanya tardiherciniana” que es va formar de la mateixa manera i quasi al mateix lloc.



Com que el sol lluïa amb força, anàvem aprofitant totes les ombres que el bosc ens oferia i en una d’aquestes parades es va explicar com fa 300 Ma, els continents estaven tots units formant la Pangea i com la nostra regió estava llavors situada a l’equador gaudint d’un clima càlid i humit que afavoria el creixement d’una selva exuberant la qual es va trasformar en el carbó (hulla) que encara trobem per aquests topants.





Prop del Collet Roig ens fixem que les roques són uns conglomerats poligènics, això és, formats per còdols de diferents orígens: calcàries, quarsites, pissarres, quars, lidites, sorrenques… i això vol dir que encara estem al Paleozoic o Era Primària.




Tot passant pel Collet Roig

Passat el Collet Roig fem el darrer i deliciós tram de flanqueig sota l’ombra de l’espessa pineda en direcció al proper Prat de Cadí. Anem un xic depressa ja que, amb tanta explicació, s’ha fet una mica tard però encara tenim temps per a aturar-nos a observar un canvi en la naturalesa dels conglomerats: ara només són de quars i lidita (“quars negre”) i això vol dir que hem deixat enrera el Paleozoic i entrem de ple en l’Era dels Dinosaures: el Mesozoic.



A Prat de Cadí fem el merescut picnic i una estona de lleure, al qual ens acompanyen el "Maig" i la "Mona".


Maig


Mona

Per finalitzar la jornada fem el darrer esforç per a imaginar-nos el paisatge que imperava en aquella “altra Cerdanya” on abundaven les falgueres i les cues de cavall, plantes que encara podem trobar avui dia ja que es tracta d’autèntics “fòssils vivents”.



Abans de tornar de nou a Coll de Pallers on tenim els cotxes, encara vam tenir temps de fer un trencaclosques amb les plaques tectòniques i així d’aquesta manera relacionar el vulcanisme i la sismicitat allà on aquestes es posen en contacte.



Aquesta fou, sens dubte, una experiència altament gratificant i, tal vegada, a partir d’ara aquests escolars es mirin les muntanyes amb uns altres ulls…