Mn. Francesc Nicolau: Alerta amb els mosquits!

Em direu: a què ve això? Molt senzill, fem aquest avís perquè el perill de contraure una malatia per picada de mosquit ha augmentat molt i segueix creixent.

Wikipedia

Mosquits transmissors del dengue i altres malaties és una realitat que no poden passar per alt. Tenim, per exemple, el mosquit tigre que és una espècie invasora i que s’ha adaptat als entorns urbans i és molt resistent. La seva presència obre la porta a la transmissió d’aquestes malaties infeccioses, concretament, les dades que es tenen per part de la xarxa estatal de vigilància epidemiològica ens diuen que a Espanya el 2023 es van registrar 369 casos de dengue i les pluges d’enguany, sumades a l’augment de la temperatura, han creat un ambient propici per a l’expansió d’aquest i d’altres mosquits transmissors de virus patògens.

Ara bé, a Espanya tenim la plataforma anomenada Mosquito Alert (fundada l’any 2014) per a fer front tant com es pugui als agents transmissors. Es tracta d’una institució sense ànim de lucre basada en la informació aportada per la ciutadania. Són persones no especialistes que col·laboren amb els investigadors aportant dades sobre la presència de mosquits en el seu entorn, per a la qual cosa s’accelera la detecció de focus d’aquests insectes i, per tant, el seu control. És així com s’ha creat aquest sistema de defensa i un exemple que podem citar va ser la detecció de vuit casos de dengue a Vilanova i la Geltrú l’estiu passat i que van ser de seguida controlats.

Cal tenir en compte que el turisme massiu és un contribuent important per a l’entrada d’aquesta mena d’insectes, cosa que cal afegir al canvi climàtic. El Mediterrani pateix un escalfament accelerat i aquesta tendència ja podem classificar-la d’alarmant. Temperatures tan altes allarguen la tempodada activa dels mosquits i, a més, fan que la replicació dels virus es faci més intensa, cosa que fa que l’insecte sigui potencialment més infecciós amb poc temps. Tot això ens ho diuen els experts i per això cal que estiguem alerta aquest estui per no ser víctimes dels mosquits!

Joan Barrull: Noves adquisicions del Museu

Com ja sabeu, la renovació de l’exposició permanent està suposant un dels desafiaments més grans dels darreres anys per la institució, abordant l’actualització dels continguts i la seva museografia. Avui us presentem les darreres adquisicions que podreu veure exposades a les vitrines, fruit de convenis (Institut Català de Paleontologia) i compres que s’han realitzat aquest any per part del Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Ursus spelaeus

En primer lloc, tenim una rèplica d’un crani complert de os de les cavernes (Ursus spelaeus). Aquest animal fou una espècie d'os que visqué a Europa durant el Plistocè i s'extingí al principi de l'últim màxim glacial, fa uns 27.500 anys.

Homo cf. sapiens

Després, podeu gaudir de la rèplica de la mandíbula de Banyoles. Aquest és un fòssil de difícil assignació taxonòmica. D'ençà que fou descoberta, s'han proposat moltes teories diferents pel que en fa a la classificació. El problema és que les mandíbules, en general, són força variables, que les dents no estan en massa bon estat com per estudiar l’anatomia interna, i que no s’han fet anàlisis de DNA antic de paleoproteòmica. O sigui que no hi ha una resposta definitiva sobre què és. Els resultats de les darreres investigacions són bastant clars en el sentit que no es pot dir que sigui un Homo neanderthalensis, més aviat el contrari. Llavors, què és exactament és més difícil de dir, podria ser un dels Homo sapiens més antics que van arribar a Europa, o podria, si ens posem a especular, ser alguna mena d’híbrid entre les dues espècies. Per tant, i de manera provisional, a l’espera de noves recerques, queda assignat com Homo cf. sapiens.

Homo habilis

Seguin a les vitrines de l’Evolució Humana, podeu veure una rèplica de crani d’Homo habilis, el primer representant del gènere Homo. L'H. habilis tenia una capacitat cranial d'uns 600 centímetres cúbics. El nom habilis ve de la seva capacitat per fabricar utensilis. El material que tenim exposat és el KNM ER 1813, un crani d'adult possiblement femení datat en 1,9 milions anys i va ser descobert el 1973 a Koobi Fora, Kenya.

Anoiapithecus brevirostris

Sense deixar l’Evolució humana, veurem una rèplica del crani d’Anoiapithecus brevirostris, un primat d'11,9 milions d'anys, en el Miocè mitjà, d'antiguitat desenterrat el 2004 a l'abocador de Can Mata (Hostalets de Pierola, Anoia) per l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP). El sobrenom de l'exemplar és “Lluc” (qui il·lumina). El nom genèric Anoiapithecus deriva de la comarca on es trobà, l'Anoia, i el nom específic brevirostris de la característica distintiva de no presentar gaire prognatisme (les mandíbules no es projecten cap enfora). Aquesta manca de prognatisme es creu que és deguda a una convergència evolutiva a la produïda en els humans i no pas al fet que l'exemplar en sigui un ancestre directe.

 Hispanopithecus laietanus

Aquí viem Hispanopithecus laietanus, popularment anomenat “Jordi”, és un primat extint  que va viure a Europa durant el Miocè superior. Se n'han trobat restes fòssils a Sabadell (Can Llobateres). L'anàlisi del microdesgast de les dents d'aquests primats indica que preferien aliments tous com la fruita i, possiblement, les fulles tendres. Evitaven els fruits secs i els llavors excepte quan hi havia penúria d'aliments tous.

Pierolapithecus catalaunicus

Aquestes són les restes de la cara de Pierolapithecus catalaunicus, localitzat a l’abocador de Can Mata, a Hostalets de Pierola. Visqué fa uns 13 milions d'anys. És un mascle adult i la seva massa corporal estimada és de 34 kg. La premsa el batejà amb el nom de “Pau”. Es creu que podria ser l'antecessor comú de l'home i els grans simis.

Pliobates cataloniae

Ara podem veure una rèplica del crani i la reconstrucció del mateix, de la petita “Laia”, una femella adulta de Pliobates cataloniae, que és una espècie extinta d'hominoïdeu que visqué fa 11,6 milions d'anys i pesava entre 4 i 5 kg. L'espècie fou descrita per investigadors de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont a partir de 70 restes fòssils trobades l'any 2011 a l'abocador de Can Mata (Hostalets de Pierola).

Machairodus aphanistus

Només entrar a la Sala d’Exposicions Permanents, a mà dreta, podrem veure en una urna prominent, on hi ha una rèplica de crani de Machairodus aphanistus. Aquest és un gènere extint de mamífers felins dents de sabre que van viure a Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica del Nord. Era d'una mida similar a la de lleó actual i a causa de la seva morfologia, desenvoluparia pràcticament tota la seva activitat a terra.Aquest exemplar va ser trobat al jaciment Cerro de los Batallones a Madrid, i va viure durant el Miocè (Vallesià, fa 9 milions d'anys).

Gorgonops torvus

En la vitrina del Permià, trobem Gorgonops torvus, un gènere extint de teràpsids que va viure fa uns 255-250 milions d'anys. La seva grandària superava els quatre metres de longitud i comptaven amb grans canines, així com altres característiques típiques dels seus descendents mamífers. S'ha formulat la hipòtesi que els sinàpsids d'aquest període eren endotèrmics, però no existeixen proves que corroborin aquest fet. La rèplica és d’un crani que prové de Sudàfrica.

Dimetrodon limbatus

En la mateixa vitrina, trobareu una rèplica del crani de Dimetrodon limbatus, de prop de Whichita (EUA).  La seva característica més destacada és l'enorme vela dorsal, similar a una aleta, l'estructura de la qual es basa en espines vertebrals allargades. La funció que va poder exercir possiblement va ser la d'estabilitzar la columna vertebral per millorar la locomoció o escalfar i refredar el cos com un sistema de termoregulació. Tot i això, estudis recents sostenen que la vela va poder ser inefectiva per regular la calor corporal i va poder complir en el seu lloc una funció reproductiva durant els desplegaments destinats a l'aparellament.

Velociraptor mongoliensis

En la primera vitrina de l’itinerari informatiu “Què és un fòssil ?” podem trobar un Velociraptor mongoliensis. És una rèplica d’un animal juvenil, que simula el moviment característica de l’espècie. Va viure cap a finals del període Cretaci, entre 75 a 71 milions d'anys durant el Campanià, en el que és avui Àsia.

A la darrera vitrina del Cretaci, podreu veure un altre peça de Velociraptor, aquest cop el crani d’un exemplar adult.

Allosaurus fragilis

En la vitrina del final del Juràssic podeu trobar la rèplica d’un crani d’Allosaurus fragilis, un dels primers dinosaures teròpodes coneguts que visqueren fa entre 161,2 i 145 milions d'anys. Com un dels més popular dinosaures carnívors, ha atret des de fa temps l'atenció del públic en general, i ha estat un dinosaure protagonista a diverses pel·lícules i documentals.

Bothriolepis canadensis

Bothriolepis canadensis va ser un peix cuirassat de distribució cosmopolita. Aquest exemplar va ser trobat a Campbellton al Canadà. Bothriolepisera un petit peix bentònic d'aigua dolça detritívor que va viure al Devonià mitjà tardà (fa 387-360 milions d'anys). Se suposa que passaria la major part de la vida a rius i llacs, però, probablement podien entrar també en aigua salada perquè la seva distribució sembla correspondre amb la línia de la costa continental. Podria haver estat anàdrom, és a dir, viure realment en aigua salada, i tornar d'aigua dolça per reproduir-se. El seu cos estava protegit contra els depredadors per una armadura de plaques.

Eurypterus remipes

Finalment, podreu conèixer als Eurypterus remipes, més comunament anomenats escorpins marins, perquè tenia una afilada agulla en la seva cua, que probablement usava en combat, però és membre dels Merostomata un grup d'artròpodes que actualment inclou únicament al cranc ferradura i que no està directament emparentada amb els aràcnids. Probablement vivia en les aigües marines, salobres o d'aigua dolça. Alguns científics creuen que, no obstant això, les formes més petites van poder fer viatges curts al fons. S'alimentava de petits invertebrats i petits peixos primitius. Estan estretament relacionats amb els escorpins actuals. Eren uns depredadors formidables. Aquest espècimen pertany al Silurià Superior (420 milions d'anys) i va ser descobert a Herkimer, Nova York (EUA).

Bé. Això és tot. Us convidem a venir a visitar el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, per gaudir de la paleontologia, l’evolució i la història de la vida a la Terra. ENS VEIEM AVIAT ...!!!

Amics del Museu: Entrevista a Enric Aragonès

El passat 2 de juny es va publicar al web de la Xarxa de Museus d’Història Natural de Catalunya una entrevista a Enric Aragonès, el nostre historiador i conservador de l’arxiu històric i fotogràfic del MGSB. Aquí teniu un resum d’aquella entrevista, però si la voleu llegir en la seva totalitat només cal que cliqueu aquest enllaç.

El Museu Geològic del Seminari de Barcelona va celebrar el passat 2024 els seus 150 anys d’història. Situat en un edifici emblemàtic del centre de Barcelona, conserva una de les col·leccions de fòssils més destacables de Catalunya. Amb motiu d’aquest aniversari, entrevistem Enric Aragonès, col·laborador científic estretament vinculat al Museu, per conèixer millor el seu llegat i els reptes de futur.

L'edifici del Seminari Conciliar de Barcelona que acull el MGSB

● Com valores aquest aniversari i el fet de formar part de la història d’aquest museu? Molt positivament (...) Aquesta institució (...) ha conreat amb èxit la geologia i la paleontologia produint centenars de publicacions mentre acumulava un patrimoni format per milers de fòssils, llibres i documents que posa al servei dels investigadors. Amb motiu d’aquesta celebració s’ha publicat un número especial de la revista Batalleria (...) dedicada a la revisió dels equinoïdeus de l’Eocè d’Espanya, primer estudi d’aquesta magnitud realitzat al nostre apís sobre aquell grup de fòssils del Terciari inferior.

● El Museu és una institució privada vinculada a l’Església. Quin paper ha tingut l’Església en el seu desenvolupament? L’Església (...) ha estat decisiva en la fundació, sosteniment, i desenvolupament del Museu (...). Concebut el 1874 com un complement de les classes teòriques que el Dr. Almera impartia al Seminari (...) rebé l’impuls decisiu del rector Salvador Casañas (...) l’any 1882 (...).Després de la desastrosa guerra civil el Museu es va reconstruir (...). El 1966 (...) l’espai es va ampliar (...) quedant dividit en cinc compartiments: la Sala-Museu, el Laboratori, la Biblioteca, Direcció i Col·leccions Zoològiques (...). Posteriorment (...) inclogueren la instal·lació d’armaris compactus per a una part de les col·leccions i par al llegat documental. Tots els directors del Museu han combinat la vocació científica amb el compromís eclesiàstic, contribuint a fer del Museu una institució única on ciència i fe han conviscut en harmonia (...). Sense el suport continuat de l’Església, el MGSB no hauria pogut assolir ni la longevitat ni el prestigi científic que té avui.

● Quins moments destacaries d’aquests 150 anys d’història? (...) La circular del Dr. Casañas (28/02/1879) demanant col·laboració al clero i a la feligresia per tal d’enriquir les col·leccions; La visita de la Société Géologique de France (...) l’octubre de 1898; La visita del 26è Congrés Internacional de Geologia (2/06/1926); la pèrdua de les col·leccions i el mobiliari durant el període bèl·lic (1936-39) i la reconstrucció portada a terme pel Dr. Bataller; la commemoració del primer centenari (...) l’any 1975; el primer número de la revista Batalleria (23/10/1988) i recentment la recepció de la Creu de Sant Jordi (...) (7/0472009)

● Quins noms destacats han deixat empremta en la història del Museu? Sense cap mena de dubte, els seus directors. El fundador Dr. Jaume Almera i Comas (...). Deixà deixebles notables, com els preveres Norbert Font i Sagué (...), el Dr. Marià Faura i Sans (...) i el Dr. Josep Ramon Bataller Calatayud, que seria el continuador de l’obra (...) i el Dr. Lluís Via i Boada, deixeble i successor del Dr. Bataller (...) i més recentment el Dr. Sebastià Calzada i Badia (...)

● Quina ha estat la seva importància en la història de la Geologia i, en particular, de la Paleontologia a Catalunya i a l’Estat espanyol? (...) el Museu ha tingut un paper molt important (...), quan la Universitat de Barcelona no oferia estudis d’Història Natural (...). Posteriorment, el MGSB s’ha consolidat com a centre de recerca, difusió i divulgació del coneixement geològic (...).

● Què pot oferir el Museu a la societat actual? A les activitats tradicionals ‒la recerca i la comunicació dels resultats (...) i la conservació dels fons paleontològics, bibliogràfics i arxivístics‒ el Museu posa a disposició (...) dels estudiosos, de la societat en general i de les seves institucions, un patrimoni extraordinari, acumulat al llarg de la seva història (...).

● El MGSB forma part de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya. Com valores aquesta col·laboració? Com a molt valuosa (...). Aquesta sinergia facilita la coordinació d’activitats, projectes (...), al hora que dona visibilitat al Museu (...). A més, fomenta la professionalització i la formació (,,,) del personal (...) i reforça el paper del Museu com a centre de referència en paleontologia a Catalunya.

● Quins projectes de futur es preveuen per al Museu? Sobretot, és imprescindible digitalitzar les col·leccions per tal de facilitar-ne l’accés a la comunitat científica i al públic en general; actualitzar l’exposició permanent per tal de fer-la més interactiva i atractiva als visitants; continuar la recerca paleontològica (...). Altres línies (...) inclouen ampliar les activitats educatives i de divulgació científica i establir noves col·laboracions nacionals i internacionals a fi de reforçar el paper del Museu com a centre de referència en paleontologia.

L’entrevista finalitza amb una reflexió: «Sense recerca no es pot fer divulgació i, sense una conservació adequada, posaríem en perill el patrimoni»

Amics del Museu: Visita al Museu de la Conca Dellà (Isona)

El passat 29 de maig va tenir lloc el Plenari de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya a la seu del Museu de la Conca Dellà d’Isona, el qual juntament amb la Dinosfera de Coll de Nargó i el Centre d’Interpretació del Montsec de Vilanova de Meià formen el conjunt conegut com Dinosaures dels Pirineus dins del gran Orígens Global Geoparc UNESCO.

Santa Maria d’Isona

El museu es troba al nucli històric d’Isona, a tocar de la seva església gótica dedicada a Santa Maria. Unes petjades de sauròpode ens condueixen fins a l’entrada del museu al qual entrem tot passant sota el vol d’un pterosàurid...

En acabar el Plenari, el seu director, l’Àngel Galobart, ens va guiar (tot un privilegi) per les instal·lacions del museu, el qual consta d’una planta baixa on hi ha la recepció i una petita botiga de merchandising relacionat amb el món dels dinosaures. També hi ha una gran pantalla tàctil amb tot d’informació de la zona que abasta el geoparc Orígens.

Aquest museu es va inaugurar l’any 1995 però de seguida es va haver d’ampliar amb una connexió amb l’edifici annex a traves d’unes vistoses passarel·les de vidre. Així, al primer pis, tenim tota una exhibició de material paleontològic original, trobat a les rodalies d’Isona, sense cap mena de protecció de manera que les peces es poden tocar, cosa totalment impensable en qualsevol altre museu! Tot aquest material està complementat amb nombrosos plafons informatius (molt didàctics alhora que rigorosos), reconstruccions i un petit audiovisual de caràcter general.

Reconstrucció d'un hadrosaure

Gran exposició de material original...

...amb pantalla interactiva

A l’edifici annex s’hi exposa el coll complet d’un titanosaure, una extremitat anterior mig reconstruïda (per adonar-nos de les dimensions), la reconstrucció amb impressió 3D d’un crani (que no es va poder trobar al jaciment), i un audiovisual del procés d’extracció d’aquest exemplar fòssil tan extraordinari.

Al segon pis de l’edifici s’hi exposen les peces arqueològiques de la ciutat ibera d’Eśo, de la posterior ciutat romana d’Aeso i fins a l’època medieval, també complementades amb grans plafons informatius i un audiovisual.

Restes Iberes....

...romanes...

...i medievals

Al darrer pis hi ha un auditori-aula (on va tenir lloc el plenari), el taller de preparació de les mostres, i un espai de magatzem on es guarden les peces de petites dimensions. Aquí l’Àngel ens mostra el material didàctic disponible per a les escoles que visiten el museu.

Espai del taller

Visita a un jaciment

Després de la visita al museu es va fer un excel·lent “dinar de germanor” al restaurant La Rosta, i la jornada va finalitzar amb la visita guiada a un jaciment on s’està extraient les restes d'un altre exemplar de titanosaure. Fins a la propera!

Mn. Francesc Nicolau: Detectada una partícula superenergètica

Es tracta d’un neutrí, que s’ha detectat portador d’una energia molt més alta de que fins ara s’havia observat en neutrins còsmics. Els neutrins són unes partícules elementals subatòmiques qualificades entre els anomenats leptons i del tipus fermions. Com el seu nom indica, són neutres, no tenen càrrega elèctrica i la seva massa és molt petita.

La seva existència va ser enunciada per Wolfgang Pauli, l’any 1930, per explicar el que passa en la desintegració d’un neutró, però no va ser observada experimentalment fins al 1956. Després s’ha vist que existeixen tres tipus de neutrins: electrònic, muónic i tauònic. Com que no tenen càrrega elèctrica, la seva detecció és difícil però s’ha trobat la manera de fer-ho. Ja ningú no dubta d’aquesta partícula i sabem que, cada segon que passa, milers de milions de neutrins travessen el nostre cos, provinents de la radiació solar.

Col·lisionador d'hadrons del CERN a Ginebra 

FundacionAquae

La col·laboració europea anomenada KM3NeT, que aplega més de 360 científics, enginyers i tècnics de 68 institucions de 21 països, establerta per a investigacions físiques, és la que ha detectat aquest neutrí superenergètic. La KM3NeT ja ha fet construir dos telescopis de neutrins situats al fons del Mediterrani, a una profunditat d’uns 2.500 metres, l’ARCA i l’ORCA, un a prop de Sicília i l’altre a la costa mediterrània francesa. S’han volgut fer a profunditats marines perquè així les radiacions d’altres tipus no hi arriben i la percepció és més neta.

Encara no s’ha acabat la construcció del tot, però ja es comencen a fer observacions i una d’elles és la que ens ha donat la notícia d’aquest neutrí tan extraordinari que ha reaccionat topant amb un muó, i així s’ha pogut saber com era de gran l’energia que portava. Futures observacions se centraran a detectar més esdeveniments com aquest i potser construir un mapa més precís de l’univers.

I d’on podia provenir l’energia que duia el neutrí observat? Tot són hipòtesis: D’una explosió de supernova? D’una formació de forat negre supermassiu? D’una col·lisió violenta amb algun raig còsmic? No ho sabem i caldrà obtenir noves descobertes d’aquest tipus. Els astrofísics hi estan molt interessats.

Mn. Francesc Nicolau: 2025 Any Internacional de la Ciència i la Tecnologia Quàntiques

Va ser l’Organització de les nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura la que va prendre aquesta determinació: que aquest any 2025 fos any internacional perquè els investigadors s’ocupin especialment de l’estudi de la ciència en el camp de la física quàntica que, en sigles angleses, s’anomena IYQ. A què treu cap una decisió així?

Hom podria pensar que pel fet de coincidir el 2025 amb el centenari de la formulació dels primers principis bàsics de la mecànica quàntica per part de Werner von Heisenberg, principis completats després per Erwin Schrödinger i que intenten entendre com funciona la matèria a nivell microscòpic.

Potser sí que s’ha tingut en compte aquest centenari, però és clar que hi ha hagut altres raons, sobretot la perspectiva creixent de les importants conseqüències del coneixement de com les lleis de la quàntica permeten aplicacions de gran interès. Si repassem el que s’ha aconseguit en els últims quaranta anys quedarem certament admirats dels avenços tecnològics que s’ha fet gràcies a comprendre i poder explotar les regles que prediuen el comportament de la llum i les partícules elementals.

L'ordenador quàntic MareNostrum de Barcelona 

ElPeriódico

Pensem en els mòbils, les tauletes, les pantalles planes,...que s’han aconseguit gràcies a l’aplicació de la quàntica, però es presenten encara noves perspectives importants amb les troballes que s’han fet més recentment: desenvolupament de noves vacunes, fonts de llum LED molt eficients i de baix consum energètic, cèl·lules solars, nous materials aptes per a innovacions tecnològiques.... tot això palesa com n’és d’important que es continuï el seu estudi. És una conseqüència de les meravelles del món de la matèria creada per Déu i que val la pena conèixer i fer-ne ús sempre que calgui, ja que ens ha estat donat per al nostre bé.

Amics del Museu: Dia Internacional dels Museus 2025

La tercera setmana de maig tenim una gran cita amb els museus: celebrem el Dia Internacional dels Museus! És l’esdeveniment més important que organitza, des del 1977, el Comitè Internacional dels Museus. Al voltant d’aquestes dates, els museus organitzen diverses activitats per a tots els públics i obren les portes gratuïtament. L’objectiu de la celebració és sensibilitzar als seus visitants i a la ciutadania de la seva importància en el desenvolupament de la societat.

El Museu Geològic del Seminari de Barcelona també hi participarà amb una visita comentada. La renovació de l’exposició permanent està suposant un dels desafiaments més grans dels darrers anys per a la institució, abordant l’actualització dels continguts i la seva museografia. Amb aquesta activitat coneixereu què són els fòssils i els principals grups taxonòmics, i fareu una passejada que us aproparà als diferents períodes i èpoques de la història i l’evolució de la vida.

L’activitat porta per títol: «Un passeig per la història de la vida a la Terra»

La data serà divendres 16 de maig i hi haurà dos torns:

● De 16h a 18h

● De 18h a 20h

El punt de trobada: Entrada del Seminari Conciliar de Barcelona (carrer Diputació, 231)

La visita la durà a terme el Dr. Joan Barrull, conservador de l’àrea de mamífers del Museu.

Cal inscripció prèvia al següent correu electrònic: jbarrull@xtec.cat

US HI ESPEREM A TOTHOM!!!!

Isabel Benet, Les Serres Marginals (VII): Mont-roig (segona part)

En l’anterior capítol d’aquesta sèrie de ressenyes dedicades a l’observació de la geologia del mantell de les Serres Marginals, des de Camarasa vam donar un cop d’ull a la part més oriental de la serra del Mont-roig. Ara, per a veure la part més occidental, anirem altre cop fins a Vilanova de la Sal, poble al que ja vam anar per a visitar les seves Salines de Privà 

El Mont-roig des de Vilanova de la Sal

Per això, des del nucli de Vilanova de la Sal prenem la carretera que baixa a l’estació de tren. A la sortida del poble, però, trobem la cruïlla amb una pista, apta per cotxes alts, que surt a mà dreta i que indica la direcció de Montalegre, ermita situada al capdamunt de la serra del Mont-roig i que destaca pel seu color blanc immaculat.

El Mont-roig des de la Collada de Llorenç

Passada la Collada de Llorenç, la qual separa el Mont-roig de la serra de la Devesa, ja entrem al vessant sud de la serra, damunt el pantà de Sant Llorenç de Montgai. Des d’aquí anem planejant fins situar-nos sota els cingles, moment en que la pista comença a pujar tot fent amples llaçades cap a l’ermita de Montalegre on finalitza. Malgrat que la pista ens deixa al capdamunt de la serra, val la pena, però, deixar el cotxe a la primera corba en un eixamplament de la pista, i així podem fer un petit circuit circular a peu al voltant de l’extrem occidental del Mont-roig.

A mitja pujada podem deixar el cotxe...

A l’aparcament tenim un bon aflorament

A l’aparcament tenim un bon aflorament de les sorres blanques del Santonià, episodi que marca l’inici de la transgressió del Cretaci superior. Des d’aquí podem pujar a peu per la pista fins a l’ermita, tot gaudint de l’extens paisatge que se’ns obre pel sud... si no hi ha boira baixa! L’ermita de Montalegre està bastida sobre les calcàries blanques del Campanià i en elles s’hi ha obert nombroses vies d’escalada.

Pugem cap a l’ermita per un tallant de la pista

L’ermita de Montalegre sobre les calcàries del Campanià

Així arribem a la gran esplanada on s’aixeca l’ermita de Montalegre, situada a uns 840m i des del qual ja comencem a gaudir de les vistes que ens ofereix. El cingle està protegit per una barana, a manera de balcó cap al sud, i en un plafó informatiu se’ns informa dels relleus així com també de les aus rapinyaires que solen travessar la serra. A voltes, però, les boires baixes ens oculten aquests relleus que tenim als nostres peus i només algunes puntes sobresurten com illes, com si el mar hagués tornat a envair aquestes terres.

La gran ermita de Montalegre

Plafó informatiu

Mar de boires cap al sud...

Cap a ponent tenim una vista llunyana del sinclinal d’Os de Balaguer, el qual, a l’igual que el Mont-roig, està encavalcat pel diapir de Les Avellanes que tenim just sota nostre. Més cap al nord tenim la serra de Montclús, la gran muralla del Montsec, i el poble de Santa Linya situat a un extrem del diapir de Les Avellanes. Des d’aquí també gaudim, si el dia ho permet, de magnífiques vistes cap al Pirineu Occidental.

Vistes a ponent on tenim el sinclinal d’Os de Balaguer

El diapir de Les Avellanes cavalca el Mont-roig per l’est

Vistes al Montsec...

...i cap al Pirineu d’Osca

Tant si hem deixat el cotxe a la corba de la pista, com si el tenim a l’ermita de Montalegre, ens podem arribar fins al punt més alt de la serra del Mont-roig, la Pala Alta situada a 950 metres d’alçada, tot seguint el fil de la carena cap a llevant, a frec dels cingles que se’ns obren a mà dreta però sense cap dificultat remarcable. Així arribem al punt més alt, dit Pala Alta (950m), assenyalat amb un vèrtex geodèsic abocat a la vall del Segre, retingut pel petit pantà de Sant Llorenç de Montgai.

Seguim cap a la Pala Alta a frec dels cingles

Vistes al sud des de la Pala Alta

Si tenim el cotxe a Montalegre ens caldrà refer el camí fins l’ermita, però si hem pujat a peu des de l’aparcament de la pista, podem continuar carenant cap a llevant fins un punt en que el camí comença a baixar fort cap al Coll de Porta. Aquí ens podem aturar un moment al caire del cingle per veure enlairades vistes del Coll de Porta i de la petita explotació de bauxites que hi ha a tocar del citat coll. Per damunt tenim la Pala del Coll de Porta, a la qual hi vam pujar en l’anterior itinerari des de Camarasa.

Vistes al Mont-roig oriental des de la carena

Deixem el cingle i ens encarem al nord per baixar pel costerut camí cap al Coll de Porta tot admirant el magnífic panorama que se’ns desplega i del qual ja en coneixem una bona part ja que cap a llevant tenim els esquerps relleus de El Castellar, el tall del Congost del Mu, i entreveiem la Serra Carbonera i el pantà de Camarasa. Les vistes cap al nord ens permeten de fer una mena de resum del que han estat aquests itineraris d’observació del Mantell del Montsec i el de les Serres Marginals.

Vistes a llevant

Vistes al nord...

...on hi destaca el pas de Terradets 

i les muntanyes de l’Alta Ribagorça

Així arribem a la pista que travessa el Coll de Porta i que finalitza a un petit refugi que hi ha al vessant nord de l’Extrem. Aquí aprofitem per a donar un cop d’ull a la petita explotació de bauxita, escassa però molt pura, la qual es troba en el límit entre el Juràssic superior i les sorres blanques del Cretaci superior, marcant així la gran llacuna estratigràfica que representa la manca de sediments del Juràssic superior, tot el Cretaci inferior i part del Cretaci superior.

Ens aturem un moment a l’aflorament de bauxites

Aspecte de les bauxites

Durant aquest llarg període de no deposició i deteriorament de les plataformes carbonatades, les cavitats càrstiques es van anar reomplint d’argiles que, a la llarga, van esdevenir bauxites. Així, aquesta llacuna estratigràfica es va convertir en una discordança erosiva que, a més a més, és una discordança angular ja que registra uns primers moviments d’ascens de la conca sedimentària pirinenca, tal i com ja vam veure des de la Serra Carbonera.

Esquema de la discordança

La discordança angular vista des de la Serra Carbonera

Fetes aquestes observacions, continuem la ruta cap a l’aparcament on tenim els cotxes, tot baixant per la pista en direcció a ponent i per sota les grans muralles de calcarenites vermelloses que donen nom al Mont-roig i on s’han obert moltes vies d’escalada de gran dificultat. En aquestes calcarenites es poden observar laminacions creuades i bioclastes de tota mena.

Retornem a l’aparcament...

...passant sota els espectaculars cingles vermellosos

Aspecte de les calcarenites bioclàstiques

En aquests dos itineraris d’observació dels materials que conformen la serra del Mont-roig hem pogut constatar que, a part de la gran llacuna estratigràfica, i la discordança angular que se’n deriva, els materials estan en perfecte ordre estratigràfic i, així, damunt dels materials del Triàsic (fàcies Keuper) tenim els materials del Juràssic inferior i mitjà i, al seu damunt, els materials del Cretaci superior... però sota nostre, als voltants del pantà de Sant Llorenç de Montgai hi regna el caos més absolut!!!

Des de la Collada de Llorenç donem

 un darrer cop d’ull al Montsec...

Arribats de nou a l’aparcament, retornem a Vilanova de la Sal per la mateixa pista per la qual hem arribat, no sense abans aturar-nos un moment a la Collada de Llorenç on donem un darrer cop d’ull a les muralles del Mont-roig i del Montsec d’Ares, tenyides de capvespre. En les properes jornades intentarem donar un sentit al batibull de materials que van ser atropellats i absolutament deformats, trencats i desplaçats a la part més frontal del mantell de les Serres Marginals.