En el primer article publicat en aquest blog, l’any 2011, donàvem notícia de l’arribada a la nostra biblioteca de la Guia del Parque Geológico de Aliaga, i en fèiem un resum. Aquests dies de Tots Sants hem tingut l’oportunitat de visitar aquesta zona de geologia tan particular.
El poble
d’Aliaga està situat al nord de la ciutat de Teruel, a la riba del riu
Guadalope i sobre el vessant sud de la serra de San Just, a l’extrem NE de la
Cadena Ibèrica. És un relleu comprès entre els Pirineus (al nord) i la serralada
Bètica (al sud) i que representa el marge oriental d’Ibèria (la part emergida
de la petita placa Ibèrica), una conca oberta al mar de Tetis, la qual fou
sotmesa a una compressió de menor importància durant l’Orogènia Alpina.
A la Cadena
Ibèrica trobem els materials de la cobertora mesozoica, dipositats en aquesta
conca, damunt del sòcol paleozoic. També trobem una sèrie de cubetes
reomplertes de materials del terciari, alguns afectats per la deformació i,
fins i tot, encavalcats per la cobertora mesozoica.
La fossa de
Calatayud-Teruel separa la Cadena Ibèrica en dues branques: la Branca Aragonesa (al nord) i la Branca Castellano-valenciana (al sud). Les
cadenes Ibèrica i Costanera catalana, però, formen una sola unitat geològica i
tectònica i per això aquesta darrera s’ha de considerar, geològicament, com la Branca Catalana de la Cadena Ibèrica.
El poble
d’Aliaga es troba dins la Branca Aragonesa de la Cadena Ibèrica, al cor de
l’anomenada Zona d’Enllaç, allà on
les estructures de la Cadena Costanera catalana (de direcció NE-SW) passen
progressivament cap a les estructures de la Cadena Ibèrica (de direcció NW-SE).
Aquesta Zona d’Enllaç té un front d’encavalcaments, en forma d’arc, que va des
de Vandellós fins a Portalrubio. Aquest cinturó encavalca la Branca Aragonesa
(a l’oest), la Conca de l’Ebre (al nord) i la Cadena Costanera catalana (a
l’est).
Així, en
aquesta Zona d’Enllaç es creuen, quasi en angle recte, dues generacions de
plecs de manera que es produeixen complicades formes d’interferència que són
l’admiració de propis i estranys. Per això el Parque Geológico de Aliaga, creat l’any 1993, és el més antic d’Espanya
i està dins del gran Geoparque Mundial
UNESCO del Maestrazgo, creat l’any 2015.
La millor
manera d’accedir-hi és fer-ho per la N 420, en direcció a Teruel, tot passant
per Alcañiz i Calanda. Passat la Mata de los Olmos, desviar-se a la dreta cap a
Ejulve i pujar els ports de Majalinos i d’Aldehuela. Així ascendim a un gran
altiplà, l’anomenada Superfície d’Erosió
Fonamental, on comencem a veure paisatges ben diversos: moles amb els
estrats gairebé horitzontals i profunds barrancs on afloren uns estrats
calcaris absolutament rebregats.
En aquesta
zona, els materials més antics que afloren son els guixos i les argiles de la
fàcies Keuper (Triàsic) que fan de nivell de desenganxada dels encavalcaments.
També apareixen els sediments marins del Juràssic. Però és durant el Cretaci que
la conca comença a experimentar una sèrie de pulsacions que fan que s’alternin
els ambients marins amb els continentals. D’aquests materials els més
interessants, econòmicament, són els carbons (lignit) que es van formar a
finals del Cretaci inferior en un ambient d’estuari i plana deltaica.
Just abans
d’entrar al poble Aldehuela, i a tocar d’un petit embassament del riu
Guadalope, hi ha un gran edifici abandonat de la que fou la Central Térmica de Aliaga, que va
començar a funcionar als anys 50 amb el carbó que s’extreia de les mines
properes a Aliaga. A finals dels anys 60, però, es va veure que aquestes mines no
proporcionaven prou combustible, així que s’havia de portar el carbó des de les
mines d’Escucha, cosa que la feia poc rendible i per això es va tancar a inicis
dels anys 80.
Passada la
central entrem en un curt però molt espectacular congost: el Desfiladero de
Aliaga (o Estrecho de Aldehuela), on afloren els materials de trànsit entre el
Cretaci inferior i el superior, aquest darrer format per capes calcàries molt
verticals que l’erosió diferencial s’ha encarregat de ressaltar en profundes
canals i agudes crestes. Per tot el congost hi ha plafons informatius (i
rajoles de ceràmica) on se’ns informa del tipus de roques, els plecs ondulants,
la fauna fòssil, els límits entre formacions continentals i marines...
Tot seguit ja
arribem a Aliaga, a l’aiguabarreig dels rius de la Val i Guadalope i arraulit
al peu d’un turó coronat pel seu castell. Des de l’entrada del poble tenim
bones vistes del congost que acabem de travessar. Ens trobem a l’interior d’un
complicat plec sinclinal, d’eix vertical, format pel replegament de l’anticlinal
de Campos.
I és que aquí
van tenir lloc dues fases compressives: la primera (d’orientació E-W) es va
produir a finals de l’Oligocè i va formar grans plecs de direcció N-S (Ex:
l’anticlinal de Campos-Miravete). La segona fase (d’orientació N-S) va tenir
lloc durant el Miocè inferior i va replegar els plecs ja formats, donant com a
resultat una sèrie de plecs més petits, d’eix vertical i de caràcter sinuós,
com el famós Anticlinal de la Olla
que veiem perfectament camí del castell.
El castell
d’Aliaga té els seus orígens en una fortificació musulmana, conquerida el s.XII,
i plaça forta durant les guerres carlines i la Guerra Civil. Els estrats
verticals del sinclinal li fan de muralla natural. En el punt més alt, al qual
s’accedeix per una escala metàl·lica, hi ha un mirador coronat per una gran
creu des d’on, cap al nord, s’observa el nucli de l’anticlinal de Santa
Bárbara.
Fetes
aquestes observacions, retornem al poble pel mateix camí i continuem ruta per
la carretera en direcció a Teruel tot passant pel petit nucli miner de Santa
Bárbara, on hi va haver la mina dita “Hoya Marina” la qual va proporcionar
lignit a la central tèrmica d’Aliaga fins l’any 1966. Ara hi ha un centre
d’interpretació de la mineria.
Així, seguint
el riu de la Val aigües amunt i després de passar per Cobatillas i Jarque,
desemboquem de nou a la N 420 la qual prenem en direcció a Zaragoza tot
remuntant la serra de San Just on hi ha desplegat un parc eòlic en tot el seu
carener. Passat el port ens desviem cap a la dreta en direcció a Escucha on, de
lluny, destaca la xemeneia de la gran central tèrmica, la qual va funcionar des
de l’any 1970, amb el carbó que s’extreia de les seves mines, i que va tancar
l’any 2012 al mateix temps que la central tèrmica de Cercs al Berguedà. Aquí
també hi ha un Museo Minero.
Continuem per
la mateixa carretera on, pels seus marges, es vam veient espectaculars
afloraments de capes de carbó entre materials continentals de la Formació
Escucha. Finalment, a l’alçada de Castel de Cabras, desemboquem un altre cop a
la N 420, més enllà de Montalbán. Així prenem aquesta carretera en direcció a
Calanda on, prop de la Mata de los Olmos, tanquem aquest cercle que hem fet pel
sector més occidental de la Zona d’Enllaç de la Cadena Ibèrica.
